Tot el que té a veure amb la fiscalitat sol despertar més recel que entusiasme. I, tanmateix, la fiscalitat (la fiscalitat ecològica o ecofiscalitat) és bàsica per aconseguir una mobilitat sostenible. L’objectiu en aquest cas, més que la recaptació immoderada de fons, és la incentivació d’unes conductes respectuoses amb el medi ambient.

Podem incloure en la fiscalitat ecològica, doncs, les taxes que graven els mitjans de transport i els usos més contaminants: els peatges (autopistes de peatge, peatges d’accés a una zona urbana, peatges per estacionament a la via pública, etc.) i també els impostos sobre carburants.

Ara bé, perquè aquestes mesures es puguin considerar ecològiques, és imprescindible complementar-les amb una política que faciliti uns hàbits de desplaçament més ecològics. Per exemple, l’establiment d’una xarxa de transport públic eficient i a l’abast, l’adequació de carrils bici i zones de vianants i la preparació d’intercanvis modals adequats entre mitjans de transport, aparcaments de bicicletes inclosos.

I, posats a fer, és bo tenir en compte que els usuaris, per més compromesos que se sentin amb el medi ambient, solen preferir els incentius als impostos. En aquest cas, podríem parlar de descomptes en transport públic per a certs col·lectius, de complements d’estacionament concedits també als treballadors que no es desplacen amb cotxe o de complements concedits exclusivament als treballadors que utilitzin el transport públic —totes, mesures que ja es tenen en compte en alguns països.

Mentre uns quants dels nostres polítics treballen en aquesta línia —i en altres línies igualment vitals per al país—, al TERMCAT hi col·laborem establint la terminologia catalana del Lèxic panllatí de la mobilitat sostenible, coordinat en el marc de Realiter per l’Oficina de Traducció del Govern del Canadà. Es tracta d’un projecte que ha de veure la llum el 2015 —qui sap si abans o després de l’establiment d’una autèntica fiscalitat ecològica, unes alternatives de desplaçament adequades i uns estimulants incentius.