Una bona plantilla necessita un bon planter

Els clubs esportius ho saben: les plantilles de les categories absolutes et poden donar èxits avui, però, a mesura que els que hi juguen es vagin fent grans, caldrà recórrer a la joventut que ve del planter.  

És a dir: la plantilla són tots els jugadors i jugadores d’un equip inscrit en una categoria concreta; el planter són tots els jugadors i jugadores joves d’un club que es preparen per arribar a la plantilla dels grans.

I no podem dir que els jugadors en formació venen de la *pedrera? Doncs no, si no és que el nostre club es dedica a formar picapedrers. En català una pedrera serveix exclusivament per a extreure’n pedra, de manera que no té cap relació amb l’esport (més enllà de la bona forma física que requereix treballar-hi, és clar).

Aquí el que ens fa dubtar és el veïnatge amb el castellà. Perquè una de les coses que diferencia les llengües són les metàfores que fan servir per a donar nom a les coses noves: així, en el cas dels joves, el català recorre a planter (el lloc on es crien plantes petites per a trasplantar-les), mentre que el castellà recorre a cantera (el lloc d’on es treu pedra per a la construcció). Que en castellà plantilla i plantel vulguin dir el mateix ens acaba d’embolicar la troca.

Es pot resumir així:

Quadre

Cuideu el futur del planter. El present de les plantilles el coneixem i està molt bé que ens esforcem a millorar-lo, però les il·lusions sempre cavalquen cap al futur. El demà està per escriure i és el planter, per tant, el que conté totes les promeses i tots els nostres somnis.

Malbaratament i pèrdua d’aliments

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) i la Comissió Europea han designat el 29 de setembre com a Dia Internacional de la Conscienciació de les Pèrdues i el Malbaratament Alimentari per contribuir a sensibilitzar sobre la importància d’aquest problema i les seves possibles solucions. Tant el malbaratament alimentari com la pèrdua d’aliments fan referència al desaprofitament d’aliments segurs, nutritius i aptes per al consum humà. Quina és la diferència entre aquests dos termes?

La diferència rau en la fase de la cadena alimentària en què tenen lloc i les causes que produeixen aquest desaprofitament. La pèrdua d’aliments es produeix en la fase de producció primera de la cadena alimentària i inclou, per exemple, els aliments que es descarten perquè no tenen l’aspecte desitjat que demana el mercat, especialment en el cas dels productes agrícoles. En canvi, el malbaratament alimentari es produeix al llarg de la resta de la cadena alimentària. Alguns dels motius pels quals es produeix malbaratament alimentari són els defectes d’envasament, la data de consum preferent, la sobreproducció, les comandes innecessàriament grans, la dificultat per a preveure la demanda diària o per a comercialitzar aliments aptes amb defectes de qualitat, entre d’altres. Per això és malbaratament alimentari el desaprofitament d’aliments que no s’arriben a consumir perquè caduquen o es fan malbé, les restes de menjars cuinats a les cuines domèstiques o a l’hostaleria, o els excedents de supermercats i restaurants.

Un cop s’ha produït el malbaratament alimentari, les restes d’aliments passen a ser tractades com a residus alimentaris i se’n pot fer ús no alimentari, com ara crear energia o fer compostatge. L’objectiu del dia internacional, a banda de reduir la pèrdua d’aliments i el malbaratament alimentari, és millorar l’ús eficient dels recursos naturals, mitigar el canvi climàtic i donar suport a la seguretat alimentària.

Podeu consultar les fitxes d’aquests termes, amb equivalents en castellà, francès i anglès, al Diccionari de seguretat alimentària i al Cercaterm.

Partícules en suspensióPM aerosols?

Les partícules en suspensió són partícules sòlides o líquides de diàmetre inferior a 10 micròmetres que es troben suspeses a l’atmosfera, amb una velocitat de sedimentació baixa i un temps de permanència bastant llarg, en funció de la seva densitat. Si bé poden ser d’origen natural —com la pols volcànica, els grans de pol·len o els núvols de pols del desert—, són degudes en gran mesura a l’activitat humana —per exemple, a les emissions de processos industrials, als insecticides aplicats als cultius o a les emissions de vehicles. Per aquest motiu, doncs, és especialment interessant parar-hi esment en la 20a edició de la Setmana Europea de la Mobilitat.

Les partícules en suspensió afecten negativament la salut de les persones (l’exposició a aquestes partícules es relaciona amb processos cancerígens, afeccions respiratòries i cardiovasculars, i problemes d’infertilitat, entre d’altres), però també tenen efectes en el clima de la Terra, ja que canvien la quantitat de radiació solar entrant i la quantitat de radiació infraroja sortint retinguda a l’atmosfera.

Sovint es fa referència a un conjunt de partícules en suspensió amb la sigla anglesa PM (de particulate matter) seguida d’una xifra en subíndex que indica la mida màxima determinada d’aquest conjunt de partícules:

  • PM10 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 10 i 2,6 micròmetres
  • PM2,5 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 2,5 i 0,2  micròmetres, conegudes també com a partícules fines
  • PM0,1 per a partícules en suspensió de menys de 0,1 micròmetres, conegudes també com a partícules ultrafines

En els àmbits específics de la climatologia i la meteorologia, sovint també s’utilitza el terme aerosol atmosfèric (o, simplement, aerosol) per a designar aquest concepte o un concepte lleugerament més ampli (qualsevol partícula sòlida o líquida de diàmetre inferior a 100 micròmetres que es troba en suspensió a l’atmosfera, com les partícules d’aigua de la boira o dels núvols). En àmbits relacionats amb la qualitat de l’aire, en canvi, l’ús de la forma simple aerosol amb aquest sentit es considera imprecís ja que, d’acord amb el significat que té aquest terme en l’àmbit de la química, la denominació aerosol no és sinònim ni hiperònim de partícula en suspensió, sinó que designa clarament un concepte diferent: concretament, el conjunt format per les partícules en suspensió i el gas en què es troben suspeses.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme i d’altres de relacionats al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.

[Font: TERMCAT]

El brànding: una disciplina que deixa marca

En l’àmbit del màrqueting i la comercialització, quan parlem de marca ens referim als signes que identifiquen una empresa, un producte o un servei i el distingeixen d’altres. Paraules, lletres, xifres, sons, imatges, figures, símbols, gràfics o formes tridimensionals, com ara envasos o embalatges, poden constituir una marca. I de marques, n’hi ha de molt tipus: marca de productemarca de serveimarca nacionalmarca internacionalmarca globalmarca col·lectiva, etc.

La disciplina especialitzada en la creació, el desenvolupament i la gestió estratègica d’una marca a fi d’aconseguir que tingui una presència rellevant, diferenciada i duradora en el mercat s’anomena brànding o, també, construcció de marca. Fixem-nos que allò que diferencia aquestes dues denominacions sinònimes és la seva procedència: mentre que la primera és una adaptació al català del manlleu anglès branding (nom derivat del verb to brand ‘marcar’), força implantada en l’àmbit, la segona està formada per mots catalans patrimonials, construcció (del llatí constructio, -ōnis) i marca (del llatí marca), i tot i ser força descriptiva i clara semànticament té poc ús entre els professionals del sector.

Quan el brànding se centra a treballar una marca personal, és a dir la manera en què es percep públicament  una persona gràcies a les accions que duu a terme, comunica i transmet, es parla de brànding personal (o construcció de la identitat personal). Si el que es busca és una marca sonora, constituïda per sons, el brànding sonor (o construcció de la identitat sonora) s’ocupa de construir el conjunt d’elements sonors, com ara el logotip sonor, la cançó de marca, la melodia publicitària o la veu corporativa, que identifiquen la marca i la diferencien d’altres marques.

I si el que es vol crear és una marca denominativa o marca verbal, és a dir, una marca representada mitjançant paraules, lletres, números o qualsevol altre caràcter que pugui escriure’s, seran els professionals del brànding verbal els encarregats de construir tots aquells elements verbals de la marca, com ara el nom de marca, l’eslògan, la veu de marca, el vocabulari de marca o els missatges, que la identifiquin i la diferenciïn de la resta de marques.

Per cert, sabíeu que per a designar l’activitat consistent a posar nom a empreses, productes, serveis, dominis d’internet o altres no utilitzem l’anglicisme naming, sinó creació de noms de marca? I que pel que fa a la tàctica de màrqueting consistent a suprimir temporalment el logotip d’una marca en un producte i mantenir únicament altres elements d’identitat visual que segueixen fent recognoscible la marca, no cal parlar de debranding, sinó, senzillament, de desmarcament?

Podeu consultar tots aquests termes i descobrir-ne altres de nous en el Cercaterm, el portal Terminologia d’economia i empresa i el Diccionari de brànding verbal.

[Font: TERMCAT]

Marinades

Vora la mar,
                                                                                                                            la fresca de la marinada
                                                                                                                                                porta consol 
                                                                                                                       als dies forts de l’estiuada.[i]

La marinada és un vent que bufa de mar cap a terra que s’explica, segons la física, per l’escalfament diferencial entre la terra i l’aigua. A la cuina, però, la marinada és un preparat líquid on es deixa reposar una vianda (carn, peix, verdura, fruita) a fi que resulti més saborosa.

Una bona marinada no té una recepta específica, però té una fórmula bàsica: oli (l’oli d’oliva verge extra serveix per a tot), un àcid (vinagre, suc de llimona o d’un altre cítric, fins i tot vi o iogurt), en una proporció de tres d’oli per un d’àcid —la proporció és important perquè un excés d’àcid pot fer malbé la proteïna animal. Continuem amb la fórmula: una mica de sal (qualsevol sal, o també salsa de soia), una mica de sucre (o mel o xarop o panela), en una proporció d’una cullerada per cada mitja tassa d’oli i, finalment, per arrodonir el perfil de gust de la marinada, herbes fresques o seques, ratlladura de cítrics, all, ceba i espècies. Si voleu un gust més mediterrani, poseu-hi orenga i alfàbrega, si voleu un gust més asiàtic, poseu-hi gingebre ratllat o coriandre.

Un plat una mica de moda a base de peix marinat és el cebiche o ceviche o sebiche o seviche, una varietat de noms digna de la varietat de llocs d’on és originari, tot al llarg de la costa Pacífica de l’Amèrica Central i del Sud, i de la varietat de preparacions. El cebiche s’ha popularitzat a tot el món i ha entrat amb tanta força que totes les llengües, també el català, han adoptat el manlleu castellà directament. En la fitxa que hi ha al Cercaterm hi veureu la marca de llengua d’origen que ens dona la pista de com pronunciar el terme; en aquest cas concret, el dígraf ch cal pronunciar-lo com ho fa l’espanyol, amb el so corresponent a tx.

El cebiche, com dèiem, és una plat de peix o de marisc cru tallat a trossets i marinat amb llima, sal, pebre, ceba, xili, etc. En el cebiche el suc de llima “cou” el peix, pel temps que es deixa marinant, la carn queda opaca i es torna ferma. Sembla cuit però de fet és cru. Se serveix fred de la nevera, amb ceba tallada a la juliana, coriandre tallat petitó i acompanyat de moniato bullit i blat de moro.

De receptes de cebiche en podeu trobar moltes i molt variades a internet, ja sabeu que nosaltres només donem receptes lingüístiques. Les nostres les trobareu al Cercaterm i al cercador del portal d’alimentació i gastronomia. Bon profit!


[i]Primers versos de Marinada, una de les sardanes més conegudes, composta per Antoni Pérez Moya.

La verola del mico

Darrerament s’ha parlat molt de la verola del mico, una malaltia infecciosa zoonòtica causada per un poxvirus. Es caracteritza per una síndrome que comença amb febre, mal de cap, cruiximent, mal d’esquena, esgarrifances i esgotament; que continua amb una erupció, inicialment a la cara i estesa després a altres parts del cos, sobretot a les extremitats, i que evoluciona fins a la formació d’unes crostes que finalment s’assequen i cauen. En alguns casos pot causar complicacions greus, especialment en persones immunodeprimides o fràgils.

Des del punt de vista denominatiu, a més a més de verola del mico, en català també són adequats els sinònims verola del simi, pigota del mico i pigota del simi. Igualment, són adequades les formes amb el complement en plural (verola dels micos, verola dels simis, pigota dels micos i pigota dels simis), si bé són més freqüents les formes amb el complement del nom en singular. D’altra banda, en català septentrional, la forma habitual per a designar la verola és la variant formal picota (a partir de pigota).

La malaltia, endèmica de l’Àfrica occidental i central, afecta esquirols, rates, ratolins i micos, però es pot contagiar també als éssers humans com a zoonosi. Es transmet per contagi directe a través de la saliva, les excrecions respiratòries o les secrecions corporals i per contacte amb les lesions de la pell. També es pot encomanar per contagi indirecte a través de fòmits.

Si bé el salt d’espècie des dels animals als éssers humans es coneix des de fa temps a l’àrea geogràfica d’on és endèmica la malaltia, no s’havien observat casos de probable infecció comunitària fora d’aquesta àrea. Tanmateix, des de fa unes setmanes la incidència inusual creixent en diversos països ha fet que l’Organització Mundial de la Salut hagi alertat de la necessitat de mantenir la cooperació internacional i fer un seguiment acurat del brot per a controlar-ne l’evolució.
 

[Font: TERMCAT]

Sopars d’estiu

Nits tropicals, vespres roents. Ni gana no tenim amb la calor que fa. Però bé hem de menjar i hem de menjar i beure de manera adequada perquè el cos tingui l’aliment que necessita per funcionar i sobretot recuperi l’aigua que va perdent. I ja ho sabem que hem de beure molta aigua i menjar aliments que continguin molta aigua i que siguin frescos i lleugers.

Una de les opcions per aconseguir vitamines, aigua, frescor i una bona combinació de gustos és la cuina de l’est de la Mediterrània, del Pròxim Orient, elaborada amb (gairebé) els mateixos ingredients que la cuina de l’oest de la Mediterrània, o sigui, la nostra: tomàquet, albergínia, cogombre, oli d’oliva, llimona… Per això us proposem un menú per a un sopar de juliol: fatuix i falàfel.

El fatuix és una amanida elaborada amb tomàquet, enciam, cogombre i ceba, tallats ben petits, i amb tossets de pa de pita torrats o fregits, que s’amaneix amb oli d’oliva, suc de llimona o vinagre, menta i julivert, també tallats molt molt petits. La frescor de les hortalisses, l’acidesa de la llimona o el vinagre, el gust amarg del julivert, el perfum de la menta… irresistiblement estiuenc!

Podem acompanyar aquesta amanida amb falàfel, una pilota de forma aplanada elaborada amb cigrons cuits triturats i barrejats amb all escaldat, ceba, coriandre, farina de cigró, pebre vermell, sèsam torrat, comí en gra i un pols de sal, i fregida amb oli d’oliva ben calent. Es menja acompanyat de salsa de iogurt. El falàfel es pot menjar amb forquilla i ganivet o es pot ficar dins el pa de pita (en anglès també s’anomena pocket bread, literalment ‘pa de butxaca’) i menjar-se’l d’entrepà. D’aquest entrepà també se’n diu falàfel.

Podeu trobar les fitxes d’aquests termes amb equivalents en altres llengües al diccionari en línia Gastronomia del Pròxim Orient, al cercador del portal d’alimentació i gastronomia i al Cercaterm. Bon profit!

Un disseny prodigiós

Què tenen en comú un llibre, un setrill que no enlleferna els dits i una bicicleta? Doncs que són, cada un en el seu gènere, tres obres mestres del disseny.

Per exemple, la bicicleta. És un vehicle de tracció humana, d’aspecte fràgil i inestable i, alhora, capaç d’agafar una velocitat considerable. S’utilitza amb finalitats laborals, esportives i simplement de lleure en totes les cultures i en totes les franges d’edat. És imprescindible, per tant, que la seva estructura sigui resistent (per a suportar el pes i les inèrcies), rígida (per a no flexionar-se en els revolts i els sots) i lleugera (per a poder treure el màxim rendiment de l’esforç de qui hi va). I tot això és exactament el que proporciona el quadre de la bicicleta, amb un disseny que, un cop establert —ara fa uns cent anys—, ha continuat quasi inalterable al llarg del temps.

El secret del seu èxit és l’estructura tubular i la intel·ligència amb què està muntada: d’una banda, la utilització de tubs evita el pes de les peces massisses i disminueix la influència del vent; de l’altra, la disposició que adopten aquests tubs permet donar al conjunt un grau de resistència i de rigidesa molt elevat.

Parlem de com estan disposats els tubs, doncs. Si ens hi fixem, veurem que els tubs del quadre d’una bicicleta configuren dos triangles que comparteixen un costat central vertical. Es diu que la forma conjunta que adopten aquests dos triangles fa pensar en un diamant —però potser cal estar-hi familiaritzat per veure-ho.

Pel que fa al triangle de davant, és un triangle aproximadament rectangle, compost pels tubs següents:

  • El tub vertical, amb el seient al capdamunt per a acollir el darrere del ciclista (i amb la particularitat que avui en dia no és ben bé vertical, però tampoc seria el primer que no compleix el que promet).
  • El tub horitzontal, paral·lel a terra, que configura el triangle per la part superior.
  • El tub diagonal, que tanca el triangle per la part inferior, dibuixant una línia diagonal.
  • A més, en la unió entre el tub horitzontal i el tub diagonal també hi ha la pipa de direcció, més o menys vertical, que és el tub molt més curt on s’introdueix la forquilla. (En una bicicleta de carretera es tracta d’una forquilla rígida, d’una sola peça, mentre que  en una bicicleta tot terreny sovint és una forquilla de suspensió, més elaborada i més pesant, pensada per a absorbir les desigualtats del terreny.)

Pel que fa al triangle de darrere, que s’acosta més a un triangle equilàter, està compost també per tubs:

  • El tub vertical, que ja es veu que, a més de no ser ben vertical, manté un peu a cada banda per si de cas.
  • Els dos tirants, paral·lels entre ells i fixats en diagonal a la part superior del tub vertical.
  • Les dues beines, igualment paral·leles entre elles i fixades en diagonal a la part inferior del tub vertical. (La roda de darrere se subjecta en el punt exacte on s’uneixen els tirants i les beines.)

En bicicletes amb un grau d’exigència menor, com ara les bicicletes de passeig o les bicicletes infantils, és freqüent eliminar el tub horitzontal o disminuir-ne l’altura, per a facilitar la maniobra de pujar i baixar de la bici. El quadre que hem descrit, però, se sol fer servir en les bicicletes de carretera, les bicicletes tot terreny i les bicicletes de cicloturisme.

I això des de fa… uns cent anys. Des de llavors, han anat variant els materials i també el gruix i la inclinació dels tubs, però el disseny s’ha mantingut en línies generals perquè és un disseny d’una simplicitat, una resistència i una lleugeresa prodigioses. Potser només comparables a l’enorme encert dels llibres (reduïts, econòmics, acolorits, pleníssims d’informació i de somnis) i a l’elegància dels setrills de bec, que recullen la gota d’oli persistent i tornen a conduir-la astutament cap a dintre.

(Si voleu accedir a les fitxes completes de tots els termes de la imatge, hi podeu fer clic en aquesta infografia interactiva.)

Escala de calor nocturna: nits tropicals, nits tòrrides i nits roents

Abans que arribés l’estiu astronòmic ja han tret el cap en moltes poblacions catalanes les primeres nits tropicals, és a dir, nits amb un temperatura mínima igual o superior als 20 °C. El nombre de nits tropicals en un territori es considera un índex d’extrem climàtic des d’organismes de referència internacionals, per la qual cosa el registre d’aquesta dada és important per a l’estudi del canvi climàtic.  

Cal tenir en compte, però, que en moltes zones del litoral català el nombre anual de nits tropicals és especialment alt. Per aquest motiu, tot i que internacionalment no s’estableix cap més gradació, en el nostre context s’ha vist la necessitat d’analitzar un nou índex de calor nocturna més extrema: es tracta de les nits amb una temperatura mínima igual o superior als 25 °C, que reben el nom de nits tòrrides, en què l’adjectiu tòrrid –a té el significat de ‘molt calent’.  

La cosa, però, no queda aquí, i és que, arran d’un registre puntual de l’estiu del 2018, en què la temperatura nocturna d’algun punt de la costa de Girona no va baixar dels 30 °C, juntament amb el fet que ara mateix sembla que el canvi climàtic no té aturador, ja s’ha vist la necessitat de disposar del terme corresponent a un altre índex de calor nocturna encara més extrema. Concretament, la denominació que s’ha acordat per a designar les nits, encara no habituals, en què la temperatura mínima pugui ser igual o superior als 30 °C és nit roent; l’adjectiu roent, que vol dir ‘extremament calent, que crema’, sembla especialment indicat per a aquest concepte. En canvi, s’ha descartat, entre d’altres, la proposta nit abrasadora perquè l’adjectiu abrasador -a remet a l’acció del Sol i podria tenir altres connotacions.

Esperem que, malgrat el ventall de termes de què disposem, i malgrat l’arribada primerenca de la calor aquesta temporada, aquest estiu no haguem de fer gala d’aquesta riquesa lèxica i ens puguem acomodar, per dir-ho d’alguna manera, en les nits tropicals —si bé tot fa presagiar que no serà fàcil en molts punts del territori.  

[Font: TERMCAT]

Mat al vol? De tota la vida

Un alley-oop és un prodigi de coordinació i complicitat entre un passador que fa arribar una pilota alta a prop de la cistella, amb la trajectòria exacta, i un finalitzador que salta amb força per agafar-la a l’aire i (encara en el mateix salt!) la fa entrar a la cistella abans de tornar a prendre contacte amb el terra.

Els alley-oops es poden acabar amb un cop de dits, un llançament amb una o dues mans o una esmaixada (també anomenada mat). De tots, en català en podem dir tant alley-oop com mat al vol. Ara bé, si volem ser molt precisos, també podem distingir entre tir al vol (finalització amb un cop de dits o un llançament) i mat al vol (finalització amb una esmaixada).

De vegades la passada inicial es fa rebotar expressament contra el tauler amb la certesa que el company arreplegarà el rebot, en una carambola de billar; és, per tant, un alley-oop contra tauler (o un mat al vol contra tauler). I, virtuosisme màxim, també hi ha casos d’un mateix jugador que estampa la pilota amb tota la intenció contra el tauler per agafar ell mateix el rebot i entatxonar-la en el cèrcol: és un auto alley-oop (o un auto mat al vol).

Però d’’on surten tots aquests noms?:

— Alley-oop ens ve del bàsquet dels Estats Units i es fa servir en totes les llengües. Probablement deriva de l’expressió francesa Allez-hoop!, pròpia dels exercicis acrobàtics de circ. I, certament, la plasticitat i la dificultat tècnica de la jugada fan pensar en un número d’acròbates…

— Mat al vol, en canvi, ja es veu que ve d’una altra banda: va sortir de les enquestes que les transmissions de bàsquet de Catalunya Ràdio plantegen als seus oients per buscar alternatives als manlleus; va ser aprovada pel Consell Supervisor del TERMCAT (al costat de alley-oop), que hi va afegir les variants de fer rebotar la pilota contra el tauler i de fer-s’ho tot un mateix jugador, amb l’acord previ en tots els casos de la Federació Catalana de Basquetbol, i ha estat publicada el 10 de maig al DOGC dintre la llista de termes normalitzats que s’han introduït al català. 

I és així com, al costat dels alley-oops nord-americans, tenim també els mats al vol amb un no sé què d’ànima catalana. O és que no us fan pensar en els pals de les barques que branden a port totes aquestes mans esteses i aquests braços aixecats? I no veuríeu el sol de posta camí de les muntanyes en la pilota taronja que travessa el cel dels pavellons durant la passada inicial, abans de ser arrepleglada i adreçada al cèrcol?

Mat al vol, i tant. És nou, però és tan visual, tan exacte, tan curt i tan nostre que ja sembla com si ho haguéssim dit tota la vida. Mira que van tenir vista els responsables de les transmissions de bàsquet de Catalunya Ràdio i els seus oients…