Categoria: Apunt terminològic

La Champions és femenina

TermcatDeixa un comentari

En català, el masculí és un gènere imprecís i desdibuixat, tant en la forma com en el sentit: en la forma, resulta que una paraula masculina pot acabar amb qualsevol so (un plat, el sol, un lluç, un balancí, un futbolista); en el sentit, tenim que, quan una paraula es pot referir a homes o dones, amb el masculí (els laterals, els pivots defensius, els davanters centre) tant podem indicar només els homes com tothom en general. En canvi, el femení és precís i ben delimitat: una immensa majoria de paraules femenines acaben en -a (una plata, la lluna, una orada, una cadira, una futbolista) i, en l’ús habitual, el femení d’una forma doble fa referència només a dones (les laterals, les pivots defensives, les davanteres centre).

Doncs bé, curiosament, el futbol de les terres catalanes fa temps que funciona si fa no fa com els gèneres gramaticals en català.

Així, avui el futbol masculí és un sí però no, un anar fent imprecís i desdibuixat. De fet, ara que es disputarà el Gran Premi de Fórmula 1 al Circuit de Barcelona-Catalunya, no està de més recordar que l’escuderia Ferrari s’ha comparat sovint al Barça de futbol: el mateix color vermell (en el cas del Barça, combinat amb el blau), la mateixa passió dels aficionats (que repiquen campanes en cas de victòria i se salten el sopar en cas de derrota), un mateix valor simbòlic de representació de país i, sobretot, idèntiques trajectòries ciclotímiques, amb llargues temporades de decepcions i alguns pics feliços.

En canvi, el futbol femení del Barça és precís i contundent i té ben poc a veure amb el ferrarisme del masculí: ha arribat a les finals de Champions el 2019, el 2021, el 2022 i el 2023 i a les semifinals el 2020; va guanyar la Champions el 2021 i ha tornat a guanyar la del 2023 (aquest dissabte 3 de juny). I no és només una història d’èxit esportiu sinó que, per l’enorme repercussió social que té, s’ha convertit també en una història d’empoderament, de reivindicació i d’orgull femení. L’esport femení ha tirat a terra la porta de la supremacia masculina en un dels àmbits més adversos, el món del futbol.

O sigui que els aficionats al futbol, en general, faran bé de repassar quin és el femení de cada posició en els diversos esquemes de joc (per exemple, en aquesta infografia que el TERMCAT va fer conjuntament amb la Federació Catalana de Futbol). Perquè a Catalunya l’esport és indiscutiblement femení i masculí, però la Champions de futbol, ara mateix, és completament femenina.

[Font: TERMCAT]

Herbes a la cuina

TermcatDeixa un comentari

No es pot entendre la cuina sense herbes. Cada cuina les seves herbes, les herbes del seu entorn, de quilòmetre zero. La cuina com a continuació del camp, els marges, el bosc dels voltants. L’olor de llorer del pollastre amb prunes de la meva àvia.

Les herbes intervenen a la cuina per aromatitzar o per perfumar. Parlem d’aromatitzar quan en una preparació s’hi afegeixen herbes, però també hortalisses o espècies, per donar-li aroma, és a dir, olor agradable. Per exemple, el llorer que aromatitzava el pollastre, l’api que aromatitza el brou, el julivert que aromatitza un peix, la llimona que aromatitza els panellets. Perfumar, d’una altra banda, és afegir una substància olorosa a un producte per tal que s’impregni del seu perfum, i en sigui un element dominant. Es pot perfumar amb menta, amb xerès, amb all, amb tòfona, substàncies amb una aroma intensa.

Les herbes intervenen a la cuina soles o amb companyia d’altres herbes o d’altres aliments, com acabem de veure. A les cuines catalanes hi ha d’haver llorer, farigola, romaní, menta, orenga, fonoll… Són les nostres herbes aromàtiques. A banda de fer-les servir soles, com a protagonistes, també poden formar part de combinacions, diguem-ne, estàndard. Seria el cas de les fines herbes, un assortiment d’herbes aromàtiques (julivert, cerfull, estragó, api) combinades i molt ben picades, amb proporció variable d’acord amb el seu poder aromatitzant i depenent del menjar al qual van destinades. O també del manat d’herbes, un ramet d’herbes aromàtiques, principalment llorer, farigola i julivert, que s’afegeix a un menjar durant la cocció per fer-lo més gustós.

Altres combinacions estàndard que trobem a la nostra cuina són les herbes del Montseny, les herbes de l’Albera o altres combinacions amb noms geogràfics, i la combinació dels nostres veïns, les herbes de Provença, que inclou romaní, farigola, alfàbrega, orenga i marduix, i també sajolida i fonoll.

Un altre dia parlarem d’espècies i de combinacions d’espècies. És clar que si seguíssim pel món de les herbes hauríem de parlar dels licors d’herbes, començant per la ratafia, o d’olis aromatitzat amb herbes. De moment, podeu consultar tots aquests termes al Cercaterm i al cercador del Portal d’alimentació i gastronomia. Bon profit!

És millor fer esport o fer deport?

TermcatDeixa un comentari

Si haguéssim de posar-nos ara un nom com a espècie, podríem deixar-nos estar d’Homo sapiens (entre el canvi climàtic, l’extinció massiva d’espècies i les guerres, que siguem savis és opinable) i anomenar-nos, per exemple, humans esportius. Des de fa uns quants anys, vivim en l’època de l’esport: el practiquem, el seguim, l’utilitzem com a metàfora, en vivim. Qui més qui menys fa esport, sigui activament o pagant la quota d’un gimnàs sense posar-hi els peus.

Ep, però fem esport o fem deport? Som esportistes o deportistes? Critiquem la poca esportivitat d’un equip o la seva poca deportivitat? Anem a pams.

En les llengües romàniques

La història d’aquesta paraula fa giragonses. Esport ve de l’anglès sport, escurçament del francès antic desport. Pels romans deportare volia dir ‘transportar’; en les llengües romàniques, deportar-se va prendre el sentit figurat ‘transportar-se en esperit, entretenir-se’ i deport/desport, per tant, van passar a designar el lleure, l’entreteniment plaent; però, en mans angleses, això es va reconvertir en el que avui entenem per esport —és a dir reglament, competició, esforç i quota de gimnàs. Finalment, en el segle XIX, quan es van escampar pertot les activitats competitives inventades a la Gran Bretanya, els francesos van optar per anomenar-les amb la paraula anglesa: sport.

Què fan les altres llengües romàniques? En italià, com en francès, van reservar diporto per al sentit tradicional i van manllevar sport per al sentit de l’anglès. En canvi, en castellà les autoritats lingüístiques van optar per donar a la paraula tradicional deporte el nou sentit que havia adquirit sport en anglès, de manera que ara deporte tant vol dir entreteniment com esport. I en portuguès van tirar pel camí del mig: a Portugal fan anar desporto i al Brasil esporte, amb el mateix sentit.

En català

I nosaltres? En català també hi havia deportar-se (utilitzat per Ramon Llull, per exemple), amb el sentit d’entretenir-se. I, en la normalització de la llengua de principis del segle XX, es va decidir deixar per a deport el sentit tradicional (‘Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure’) i anomenar esport les noves activitats físiques. És a dir, exactament igual que en francès i en italià.

Cal dir que, a banda de l’especialització de sentits i del que han fet altres llengües, van a favor de l’acceptació de esport dos arguments més prou importants:

  • En totes les llengües romàniques, les formes deportar-se i deport estaven pràcticament en desús ja en arribar el segle XIX.
  • Un cop afegida aquesta e inicial (igual que en escàner o estop), esport ens sona catalaníssim. De fet, s’acaba igual que port (i aeroport, transport, etc.), fort, mort, import, sort… Ens passa igual que en francès. En canvi, esport no s’ajusta gaire a la pronúncia del castellà i del portuguès (ni de l’italià), que per a les mateixes paraules fan puerto/porto, fuerte/forte, muerte/morte, importe i suerte/sorte.

En resum: L’opció que va prendre el català va ser parlar d’esports, esportistes, esportivitat i clubs esportius.

Gràcies a això ara, si volguéssim, podríem dir que ens deportem fent esport. O que estem fent deport quan estem ajaçats a la platja, sense fer res més que sentir com van i venen les onades, en un esbarjo plaent a l’aire lliure.

Seguint aquesta distinció, el TERMCAT té publicat des del 2010, amb actualitzacions anuals, el Diccionari general de l’esport. Encara que (no ho negarem) també podria tenir gràcia un diccionari del deport; potser deportant-nos no faríem tanta salut com amb l’esport, però en trauríem també plaer i ens estalviaríem —de passada— la quota del gimnàs.

Al voltant del Sol i de la Lluna

TermcatDeixa un comentari

Aixecar el cap i mirar el cel, sigui per intentar endevinar si venen pluges o admirar l’espectacle que ens ofereixen els núvols o els astres, és un gest que ve de lluny. Sempre hi ha hagut la necessitat de predir el temps, però també una gran admiració per tot allò que passa per damunt nostre, a l’atmosfera i a l’espai, i poder-ho explicar. Per això els fenòmens meteorològics, atmosfèrics i astronòmics tenen una gran riquesa denominativa, i per a designar un mateix fenomen solen conviure denominacions populars, que sovint varien d’un indret a un altre, amb denominacions més especialitzades.

Aquest és el cas de les denominacions halo, rotlle, rotllo, rotlo, rogle, rodal i aurèola, entre d’altres. Totes aquestes formes designen el cercle lluminós irisat que de vegades apareix envoltant el Sol o la Lluna, i totes es poden considerar formes correctes en català; ara bé, no totes tenen el mateix origen ni els mateixos usos, de manera que pot ser bo conèixer les característiques principals de cadascun d’aquests noms per poder fer la tria més adequada segons el context en què es vulguin utilitzar.

  • Halo és un mot d’origen culte (procedeix del llatí halos, que al seu torn prové del grec hàlōs ‘disc, halo’). Tot i que, tenint en compte la informació que es recull en fonts de referència com el Petit atles lingüístic del domini català, segurament no és un nom que s’hagi utilitzat mai d’una manera col·loquial, el cert és que és una denominació amb una llarga tradició en català fora dels contextos populars; així, ja es recollia en diccionaris catalans del segle XIX, i es feia servir en textos especialitzats de principis del segle XX. La denominació halo, a més, té caràcter internacional, ja que es documenta amb aquest sentit en totes les llengües de l’entorn. Per tot això, doncs, halo es pot considerar la denominació preferible en àmbits científics. De fet, Eduard Fontserè, pare de la terminologia meteorològica en català, ja li donava aquest valor preferent com a terme internacional. I, malgrat que és una forma que s’utilitza més en l’escrit que en l’oral, convé fer un apunt de pronúncia: en els dialectes on es fa reducció vocàlica (això és, en tot el català oriental excepte a la major part de Mallorca), s’hauria de tendir a pronunciar [u] la vocal final de halo. Si bé és cert que de vegades en els mots d’origen culte es manté la pronúncia amb [o] en posició àtona, el fet que halo sigui una forma amb tanta tradició en català fa aconsellable la pronúncia amb [u] final.
  • Rotlle és, al costat de halo, una de les denominacions que es recull al diccionari normatiu per a designar aquest concepte. Són variants de rotlle, també normatives, les formes rotllo, rotlo (pròpia del català de les Illes Balears) i rogle (més habitual en els parlars valencians i de les Terres de l’Ebre). A diferència de halo, rotlle i les seves variants són noms populars, basats en el caràcter circular d’aquest fenomen. En conjunt, segurament són les denominacions que han tingut més extensió per tot el territori, de manera que pot ser especialment adequat utilitzar-les en contextos de divulgació general i col·loquials.
  • Rodal i aurèola no apareixen amb aquest sentit al diccionari normatiu, però també es poden considerar adequades des del punt de vista lingüístic, ja que parteixen de mots de la llengua que transmeten la idea de ‘rodona, cèrcol’ o, més concretament en el cas de aurèola, de ‘cercle que envolta un altre objecte’. A més, es documenten en altres diccionaris de referència en català. Cal dir, de totes maneres, que la denominació rodal probablement té un caràcter més popular i és més viva en contextos col·loquials que la denominació aurèola, que cal pronunciar en català com a paraula esdrúixola segons la normativa.
  • I, a banda d’aquestes denominacions recollides en diccionaris generals de referència en català, també es té constància de l’ús d’altres formes expressives de tipus col·loquial que es poden considerar motivades des d’un punt de vista semàntic: cèrcol, cercle, rodona (o redona), ròdol, etc.

En definitiva, la denominació halo, de procedència culta i d’abast internacional, es pot considerar prioritària en articles especialitzats o en intercanvis comunicatius entre experts, però convé no oblidar totes les denominacions populars existents per a designar aquest concepte en contextos més propers a la llengua general o directament col·loquials, ja sigui en publicacions divulgatives o, per exemple, si un dia o una nit tenim la sort de mirar el cel i de descobrir un rotlle, un rodal o una aurèola del Sol o de la Lluna.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme, i altres de relacionats, al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.

Dubtes en plena sequera: aigua potable o aigua de boca?

TermcatDeixa un comentari

El període de sequera actual és, segons els experts, el segon més important de la història des que hi ha registres meteorològics. La falta prolongada de pluges ha convertit la sequera meteorològica inicial en sequera hidrològica, i les reserves actuals dels embassaments superen per poc el 25 % de la seva capacitat total, que és el nivell orientatiu a partir del qual es considera que hi ha una situació d’excepcionalitat per sequera.

En aquest context, i tenint en compte que les previsions meteorològiques no són gaire optimistes pel que fa a l’arribada de pluges, els problemes sobre la disponibilitat d’aigua apareixen als mitjans de comunicació dia sí i dia també, i sovint s’hi fa servir el terme aigua de boca. Sabem ben bé, però, a què fa referència aquesta expressió i quina relació té amb els termes aigua potable i aigua de beure, segurament més coneguts? Totes tres denominacions són adequades? A continuació mirem d’aclarir-ho.

D’acord amb els experts, totes tres formes (aigua potable, aigua de beure i aigua de boca) designen el mateix concepte: aigua apta per al consum humà i per a l’elaboració d’aliments perquè té un grau de puresa química i microbiològica suficient. Aquesta aigua es pot trobar en el seu estat original o pot ser fruit d’un procés de tractament, i pot ser subministrada al consumidor a través de xarxes de distribució, dipòsits, o com a part d’un procés comercial. Per tant, l’aigua potable (aigua de beure o aigua de boca) és un concepte més ampli que el d’aigua de xarxa (aigua corrent o aigua de l’aixeta); d’altra banda, quant a l’aigua de xarxa, si bé per definició és aigua potable, en certs contextos excepcionals se’n pot prohibir l’ús per la presència d’algun contaminant.

De totes maneres, malgrat que les denominacions aigua potable, aigua de beure i aigua de boca designin el mateix concepte, convé tenir present que les tres denominacions presenten el concepte des de perspectives diferents, no s’utilitzen per igual en tots els contextos i no tenen la mateixa tradició.

Pel que fa a aigua potable, és la forma més habitual en contextos tècnics, té una llarga tradició i, des del punt de vista conceptual, posa l’èmfasi en les característiques i la seguretat de l’aigua.

Quant a aigua de beure i aigua de boca, són denominacions més habituals en contextos divulgatius i posen l’èmfasi en l’ús que es dona a aquesta aigua. La forma amb més tradició de les dues és aigua de beure, però en els últims anys s’ha estès d’una manera molt àmplia la denominació aigua de boca, que es pot considerar també adequada des d’un punt de vista lingüístic.

Podeu consultar aquests termes i altres de relacionats al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.

[Font: TERMCAT]

Què és el delicte d’iniciat?

TermcatDeixa un comentari

Es coneix amb la forma delicte d’iniciat el delicte en què algú fa servir o subministra a tercers informació confidencial de què disposa sobre l’estat financer d’una corporació, amb l’objectiu d’alterar el funcionament normal del mercat financer. El mateix concepte s’anomena també tràfic d’informació privilegiada o, més acadèmicament, delicte d’ús d’informació privilegiada (en l’àmbit jurídic espanyol) o ús d’informació privilegiada i comunicació il·lícita d’informació privilegiada (en l’àmbit jurídic andorrà).

Totes quatre formes són vàlides, però se’n fa servir una o una altra segons el context d’ús i el grau de formalitat del text. Les dues últimes són solucions explicatives que entronquen directament amb els codis penals espanyol i andorrà, respectivament. En canvi, delicte d’iniciat i tràfic d’informació privilegiada són solucions més pròpies d’àmbits de divulgació o no necessàriament vinculats al dret.

La forma delicte d’iniciat, concretament, s’ha creat a partir del terme iniciat, iniciada (també anomenat persona amb informació privilegiada), que es refereix a la persona que té accés a informació confidencial sobre l’estat financer d’una corporació (això és, informació privilegiada) com a conseqüència de la posició que hi ocupa o de la relació professional que hi manté. Els iniciats s’anomenen en anglès insiders, que seria com dir ‘els de dins’, encara que en realitat són persones que simplement tenen una relació estreta amb l’organització, independentment que hi treballin a dins o no (directius, comptables, consultors, agències de qualificació creditícia, etc.). Les organitzacions estan obligades a elaborar, mantenir i, si escau, posar a disposició de les autoritats una llista d’iniciats (o llista de persones amb informació privilegiada), és a dir, la relació de totes les persones que tenen accés a informació confidencial sobre l’estat financer de l’organització, sigui de manera permanent o puntual.

L’ús de iniciat, iniciada en aquest context respon al fet que aquestes persones —anàlogament als iniciats en una art o una disciplina, com ara la música, la poesia, la francmaçoneria, etc.— estan instruïdes en la matèria (en aquest cas, els comptes o els plans d’una empresa) i tenen el privilegi d’haver estat “admeses” a participar en el coneixement d’una cosa només reservada a uns quants escollits. En realitat, iniciat, iniciada és aquí una forma d’influència francesa (de initié, initiée) que ha passat a altres llengües i que en català ja té un ús considerable. 

La forma tràfic d’informació privilegiada, finalment, està creada sobre el nucli tràfic, referit al comerç il·legal i, per extensió, al fet de fer negocis il·lícits (com tràfic d’influències o tràfic de persones, entre d’altres).

Podeu consultar més informació sobre aquests termes al cercador del portal Terminologia jurídica i al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

Per fer una truita, cal trencar ous

TermcatDeixa un comentari

Les truites es poden girar —quan un estat de coses o una situació canvia radicalment—, es poden somiar —si es creuen possibles coses irrealitzables— o es poden menjar. I els catalans podem menjar dues menes de truita ben diferents, la truita d’ous o la truita de riu, el peix d’aigua dolça de la família dels salmònids. Avui ens interessa parlar de la truita d’ous.

Excepte a Eivissa, que quan fan truita és que fan campana o fan rodó, per fer una truita cal trencar ous, en sentit recte[1]. Una truita a la francesa (o truita cargolada) és la versió més simple d’aquesta meravella gastronòmica que són els ous batuts i fregits a la paella. Són una meravella per diverses raons, la primera de les quals és la qualitat dels nutrients que aporten els ous mateixos. A més a més, la truita és un dels aliments amb més possibilitats de combinació; d’una banda la varietat infinita de truites, amb la reina, la truita de patates (amb Dia Mundial dedicat inclòs), i tota la cort: truita de carxofa, de ceba, de formatge, d’espinacs, de bolets, de bacallà, de gambes, de carbassó i alls tendres, de mongetes, de pernil, i fins a quaranta-dues varietats es poden trobar al diccionari en línia Plats a la carta.

D’una altra banda, la truita pot acompanyar o pot ser acompanyada amb gairebé tot: amanida, verdura, pa amb tomàquet, se’n poden fer daus o broquetes, pot anar entre dues llesques de pa de pagès o pot convertir-se en un pastís, una truita sobre l’altra. Així mateix, una truita es fa en un pim-pam —admetem que algunes truites necessiten més estona, si l’ingredient que farceix l’ou necessita temps per arribar al punt de cocció ideal—, cosa que la fa l’elaboració ideal per a tots els estressats del segle XXI. En conclusió, tingueu sempre mitja dotzena d’ous a la nevera.

Trobareu totes les truites i les seves combinacions al Cercaterm i al cercador del Portal d’alimentació i gastronomia. I si us quedeu amb gana, demaneu postres: truita noruega, un pastís no apte per als que compten calories. Feu clic i bon profit!

[1] Per al sentit figurat, podeu consultar tantes variants com us abelleixin a la Paremiologia catalana comparada digital.

Cara a cara, sense arribar a les mans

TermcatDeixa un comentari

En un partit entre dos equips el que acaba comptant és el resultat final, d’acord. Però, per sota, hi ha múltiples enfrontaments d’un jugador contra un altre. Tant se val que hi hagi deu individus sobre el camp de joc, catorze, divuit, vint-i-dos o vint-i-sis: per uns instants tot depèn de dos, del que té el control de la pilota i del que intenta impedir que ell o pilota avancin. I, en realitat, el resultat final és quasi una suma de totes les victòries i les derrotes d’aquestes accions…

Doncs bé, quan el joc queda reduït a l’enfrontament entre dos contendents que s’oposen, en diem un cara a cara. També en podem dir, d’una manera més tècnica, un un contra un o un u contra u (són bones totes dues, perquè tant un com u poden fer de pronoms referits a persones). I, si volem remarcar que l’acció es dona entre dues jugadores, també podem fer servir una contra una.

Totes aquestes locucions signifiquen exactament el mateix i tenen totes gènere gramatical masculí (un cara a cara / un un contra un / un u contra u / un una contra una), però es diferencien en l’abast:

  • cara a cara, u contra u i un contra un es refereixen indistintament a jugadors o jugadores (per exemple, una portera pot dir que els seus punts forts són la seguretat per alt i l’u contra u);
  • una contra una es refereix exclusivament a una acció entre dues jugadores.

Si encara volguéssim més sinònims, també en podríem dir un duel, que, com tantes formes de l’esport, està agafada del llenguatge bèl·lic. Aquesta paraula ve de l’italià duello i en llatí equivalia a guerra, però la gent italiana va interpretar que un duello era cosa de dues persones (en italià due), i amb aquest sentit restringit es va escampar pel món. En la guerra i en l’esport.

I com s’ho fan les altres llengües? Doncs més o menys com el català: en francès en diuen tête à tête, un contre un (amb la variant només femenina une contre une) o duel; en italià, uno contro uno o duello, i en anglès, one-on-one (que també es pot escriure 1 on 1 o 1v1) o duel. I, en castellà, uno contra uno (amb la variant només femenina una contra una), duelo i també… mano a mano.

D’on ve el castellà mano a mano? Es discuteix si ve dels toros, de jocs tradicionals castellans o del vocabulari bèl·lic. En tots tres casos, el sentit de base és un enfrontament entre dues persones en igualtat de condicions i l’origen és el castellà; amb l’afegit que aquesta expressió no ha passat a cap altra llengua —tampoc al català.

☞ En català no es considera adequat dir “El porter va guanyar el mà a mà contra el davanter”.

A més, per què hauríem de dir-ho? Ja tenim cara a cara, un contra un, u contra u (o, si volem i el context ho permet, una contra una), duel… En tenim per triar i remenar, sense necessitat d’arribar a les mans. I és que un cara a cara (al carrer, a la tele, al Parlament o al camp de joc) pot ser tens i fins i tot dur, però no hauria de portar mai a la violència física.

[Font: TERMCAT]

Terres rares: un tresor estratègic i un nom ambigu

TermcatDeixa un comentari

Recentment, Suècia anunciava la identificació, a la regió de Lapònia, del jaciment de terres rares més gran d’Europa. És una notícia molt rellevant per a aquest continent, que veu la possibilitat de reduir la dependència de la importació, principalment de la Xina, per al proveïment d’aquests elements essencials per a la transició energètica.

Es coneix com a metalls de les terres rares, elements de les terres rares o, simplement, terres rares un grup de disset elements metàl·lics de la taula periòdica format pels quinze elements del grup dels lantànids (lantani, ceri, praseodimi, neodimi, prometi, samari, europi, gadolini, terbi, disprosi, holmi, erbi, tuli, iterbi i luteci) i l’escandi i l’itri.

Convé concretar que, originalment, la denominació terres rares designava específicament els minerals en forma d’òxids metàl·lics d’aquests elements (també anomenats minerals de terres rares i òxids de terres rares). Amb el temps, però, s’ha passat a utilitzar aquesta mateixa denominació per a anomenar els elements metàl·lics purs que s’extreuen dels òxids. És important tenir en compte aquest significat doble de terres rares i assegurar que no hi ha ambigüitat en els contextos en què s’utilitza.

Actualment, els metalls de les terres rares són molt apreciats perquè tenen una alta conductivitat elèctrica i unes propietats magnètiques úniques que els converteixen en indispensables per a una societat cada vegada més tecnològica que necessita buscar recursos energètics alternatius per a rebaixar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i mitigar el canvi climàtic. S’utilitzen en la fabricació de molts components de sectors clau com l’energètic (en motors elèctrics, turbines eòliques, plaques solars o com a imants per a motors), el de la informació i les comunicacions (en pantalles de plasma, cables de fibra òptica, sistemes de comunicació de radars), el mèdic (com a agents de contrast) i el de defensa (en drons, làsers, armes guiades a distància). És fàcil d’imaginar que, a causa d’aquesta demanda en augment, han adquirit un gran valor estratègic que els fa molt cobejats.

Tanmateix, la gran quantitat de metalls de les terres rares que es necessiten per a desenvolupar tecnologia verda comporta una paradoxa ecològica pel fet que la seva extracció i el seu tractament són particularment contaminants: l’extracció dels òxids d’aquests elements metàl·lics s’ha de fer en mines obertes, cosa que té molt impacte en l’entorn, i el processament posterior requereix uns mètodes de separació que generen una gran quantitat de residus tòxics i, fins i tot, radioactius. 

Finalment, de l’expressió terres rares, que forma part de les denominacions d’aquests elements i és en si mateixa una denominació per a designar-los, se’n poden assenyalar un parell de curiositats terminològiques.

En primer lloc, el qualificatiu de rares pot fer pensar que es tracta d’elements escassos, però, en realitat, els dipòsits d’òxids de metalls de les terres rares són bastant abundants en l’escorça terrestre. La seva “raresa” prové del fet que s’hi troben formant part de minerals en concentracions molt baixes i combinats amb altres elements, per la qual cosa la viabilitat logística i econòmica de la seva explotació els converteix en un bé escàs i, per tant, en “rars”.

I, en segon lloc, per què se’ls ha anomenat terres, si són metalls? Aquesta denominació és heretada de la tradició, ja que, quan es van descobrir aquests elements, entre els segles XVIII i XIX, terres era el terme geològic per a designar els òxids que no es podien dissoldre amb àcids i que eren resistents al foc. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull aquesta accepció de terra, definida com a ‘òxid metàl·lic difícilment reductible, com ara l’alúmina’.

Podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.

[Font: TERMCAT]

Tan catalans com l’atzavara

TermcatDeixa un comentari

Com és que tantíssims esports tenen noms d’origen anglès? I per què els catalanitzem? Per exemple,  futbol, hoquei, criquet, bàsquet, rugbi, handbol, voleibol, tennis…

Per respondre-hi hauríem de tenir en compte que a casa nostra, durant la industrialització del segle XIX, la gent de possibles es preocupava només de fer més calers, de viure la vida o de cultivar-se l’esperit, i associava l’esforç físic a les classes baixes. En canvi, a Anglaterra i els països anglosaxons en general les coses eren diferents: allà es van començar a reglamentar els jocs populars, se’n van crear de nous i es van establir competicions. Les patacades, les rialles i el desordre del populatxo d’abans ara eren activitats nobles i dignes. Tan dignes, que els aristòcrates i burgesos que es formaven a la universitat no només cursaven la matèria i xampurrejaven el llatí i el grec sinó que, a més, feien esport.

Quan, per negocis o per plaer, aquests anglesos feien estada en altres països, o fins i tot hi posaven casa, s’emportaven amb ells la pràctica dels esports. Els indígenes que els veien jugar s’hi van acabar aficionant, i així es van començar a crear clubs esportius arreu. Els esports van anar arrelant. I, amb els esports, les paraules que els designaven. En general, el que es va fer espontàniament amb aquella carretada de paraules va ser mantenir-les tal com havien arribat però adaptant-les a poc a poc a la pronúncia i l’ortografia catalanes —igual que havíem fet amb els canelons de l’italià o les atzavares de l’àrab.

Cal dir que en alguns esports hi ha hagut més tendència que en d’altres a mantenir la forma anglesa, sigui per la voluntat de fidelitat a l’esperit original (cas del rugbi), sigui per diferenciar-se dels esports emparentats (sovint s’utilitza hockey amb el sentit ’hoquei sobre herba’, per oposició a l’hoquei sobre patins o l’hoquei sobre gel).

De tota manera, de rugby a rugbi o de hockey a hoquei sobre herba (o simplement hoquei) no canvia tant. I fer servir les formes catalanes és una manera d’acabar d’integrar aquests esports en la nostra realitat. Perquè, després de tants anys, avui el futbol, l’hoquei, el rugbi, el tennis, el bàsquet i tots els altres esports d’origen anglès són tan catalans com xiuxiuejar, aixopluc, caliu, tendresa, moixaina, ginesta o atzavara —que diuen que són les paraules més boniques del català.

Quadre de noms d'esports en anglès i en català
Noms d’esports en anglès i en català

[Font: TERMCAT]