Un tast terminològic en temps de verema

tast-vi_vinya

En l’imaginari de molts de nosaltres, setembre és sinònim de temps de verema. El cicle de la vinya és un procés llarg i la verema (o veremada) és la culminació de la fase de maduració, després de l’espuntament i el verol (estiu). Acabada la verema vindrà la fase de repòs de la planta, amb la caiguda de la fulla (tardor) i la poda i la plantació (hivern). I, de nou, amb l’arribada de la primavera, la inflorescència marcarà l’inici de la fase de creixement, i la seguiran la floració i el quallat. I així any rere any…

Diuen els experts que un bon vi és el resultat del seguiment constant i acurat de totes aquestes etapes del cicle de la vinya i, especialment, de la qualitat de la seva collita.

La collita del raïm és el primer pas del procés de producció del vi. La meteorologia de l’any en què es fa la verema condicionarà la qualitat del vi d’aquella anyada, de la mateixa manera que el terrer on ha estat cultivada la vinya aportarà aromes i gust al vi que es produeixi amb aquell raïm. Per la seva banda, cada varietat de vinya reconeguda donarà un raïm i, per tant, un vi amb uns trets organolèptics concrets.

Per fer una anàlisi sensorial del vi no cal ser necessàriament un sommelier, però sí que cal ser observador i pacient i seguir una sèrie de fases, perquè beure un vi és una cosa i tastar-lo, degustar-lo, una altra de ben diferent.

Per començar, és important triar bé l’espai on farem el tast (o degustació) —ben ventilat, per evitar restes d’olors prèvies, i ben il·luminat—; les copes, que hauran de ser de vidre transparent, i la temperatura del vi, que dependrà del tipus de vi.

Tot seguit, el tast tindrà una fase visual, una fase olfactiva (o olfactòria) i una fase gustativa, successivament.

La fase visual ens permetrà observar el color i les tonalitats del vi i ens donarà pistes sobre el tipus de vi i la criança (no és adequat dir-ne envelliment). Igualment, les llàgrimes en la copa ens parlaran del grau d’alcohol que té.

La fase olfactiva ens permetrà copsar les aromes del vi (aroma primària, aroma secundària, aroma terciària), donades per la varietat vitivinícola, l’època i l’any de la verema, el procés de fermentació i la criança, entre d’altres.

Finalment, en la fase gustativa, l’atac (o entrada en boca) ens parlarà de la primera impressió que ens causa el vi en arribar a la cavitat bucal i el postgust (o final en boca o retrogust), de les sensacions i els records que destaquen del vi després d’engolir-lo o escopir-lo.

Arribat aquest punt, només ens quedarà fer un brindis com a mostra d’agraïment per aquesta experiència única, un regal dels sentits.

Si us interessa conèixer amb més detall la terminologia vitícola i enològica enllaçada en aquest apunt, podeu consultar-la des del Cercaterm, on trobareu, també, les 48 varietats vitivinícoles que hi ha autoritzades a Catalunya provinents d’aquest diccionari en línia i representades, algunes d’elles, en aquesta infografia. També hem preparat un vídeo molt breu amb alguns dels termes que acabem de destacar.

Salut!

Per matar el cuc… una coqueta

coqueta

Per matar el cuc, tenim opcions diverses, tradicionals i modernes, d’aquí de sempre i de l’altra punta de món, sanes, poc sanes i gens sanes. Podem menjar una peça de fruita, un grapat de cireres o d’avellanes, o d’una altra fruita seca, podem menjar unes quantes galetes, o potser cookies, bastonets de pa torrat, o galetes salades, o qualsevol snack. Com que se m’està fent gros el cuc només d’escriure això, me’n vaig a menjar una coqueta.

Una coqueta (en castellà, tortita) és una coca petita, lleugera, generalment rodona i de consistència cruixent, feta a base d’arròs, blat de moro o algun altre cereal o barreja de cereals. De vegades està coberta de xocolata, coco ratllat o alguna altra cosa que la faci encara més mengívola.

Cal no confondre la coqueta amb la crep americana, que és una crep gruixuda i esponjosa, típica de l’Amèrica del Nord, que se sol menjar per esmorzar. En castellà també s’anomena tortita, però té altres noms, com ara panqueque o panqueca, adaptacions de l’anglès pancake.

Si us ha entrat la gana terminològica, aneu al rebost del Cercaterm.

Malalties d’estiu: la prevenció és fonamental

malaties_estiu

Ja ens avisa la dita popular, que “a l’estiu, tota cuca viu”. Les temperatures altes afavoreixen el creixement ràpid de tot tipus de microorganismes, també en els aliments. Un dels problemes de salut estivals més freqüent provocat per aquesta alta taxa de reproducció són les diarrees, especialment greus en els nadons i en les persones d’edat avançada.

Aquestes indisposicions poden ser degudes a un ampli ventall de microorganismes patògens. A banda dels enterovirus, hi ha uns quants gèneres de bacteris que causen trastorns intestinals. Un dels més freqüents és la salmonel·la (del gènere Salmonella), que inclou entre els seus serotips alguns amb patogenicitat elevada, causants d’intoxicacions alimentàries greus, amb gastroenteritis aguda i febre.

Les salmonel·les es troben sovint en aliments frescos o poc cuits que han estat contaminats per femta d’un animal o d’una persona infectada. Hi ha persones portadores del bacteri que poden contagiar-lo, encara que elles mateixes no en presentin cap símptoma. Per això és tan important sempre com a mesura preventiva individual emmagatzemar correctament els aliments, rentar-los bé i, sobretot, rentar-se bé les mans abans de manipular-los. I, en l’àmbit professional, les empreses que es dediquen a preparar aliments (restaurants, serveis d’àpats, cases de colònies, etc.) han de vetllar pel manteniment de les normes d’higiene i han de garantir que el seu personal rebi la formació suficient i compleixi les instruccions necessàries, incloses les de la higiene de mans regular.

La salmonel·losi, és a dir, la malaltia provocada per les salmonel·les, presenta un quadre clínic comú en què la diarrea va acompanyada de febre, recargolament de mal de ventre (els professionals en diuen dolor còlic abdominal), mal de cap i sovint vòmits i pèrdua de gana (en llenguatge tècnic mèdic, anorèxia, paraula culta d’origen grec, amb el prefix an- ‘sense’ i orexis ‘desig’).

Com hem dit, a l’estiu cal extremar les precaucions amb la conservació dels aliments i les mesures d’higiene en manipular-los. Vigileu, doncs, i mantingueu les salmonel·les i altres microbis ben lluny per gaudir d’unes bones vacances.

 

Font: Oriol Ramis (membre de la SOCDEMCAT)

El trap en català

discos

Diu que estem vivint un autèntic esclat del trap en català. Si no n’estàveu al cas, és senyal que probablement no teniu adolescents per casa, o que potser ja teniu una edat… El fet és que cantants i grups com Bad Gyal, P.A.W.N. Gang, Monrra Straps, GoodJan, Willfree, Lildami, 31 Fam, Tixin’ Pixin’, SamxSen, etc., han fet i estan fent del trap en català tot un fenomen.

El Cercaterm us explicarà que el trap és un “Estil musical derivat del rap, originat a finals dels anys noranta del segle XX al sud-est dels Estats Units, amb influències del hip-hop, del dubstep i del trance, que es caracteritza per la utilització de sintetitzadors, bases rítmiques dures i moduladors de veu, amb arranjaments electrònics de caràcter melangiós i lletres molt líriques, sovint sobre temes socials”. La denominació sembla que podria provenir de l’argot de certes zones dels Estats Units, en què trap (originalment, ‘trampa’) hauria pres el sentit de ‘lloc on s’amaga droga’.

Com sol passar amb les denominacions que es refereixen a estils i tendències musicals més o menys recents, la forma que s’ha difós en totes les llengües és la que prové directament de l’anglès, com heu pogut veure a la definició anterior (hip-hop, dubstep, trance…), i com es veu també en exemples ja històrics com ara jazz, rock, swing, etc.

Tant si ja teníeu ben clar què és el trap com si els vostres gustos musicals van per altres camins, és ben possible que us interessi donar un cop d’ull a la cronologia interactiva Els estils musicals, en què trobareu definits i exemplificats amb vídeos els termes que es refereixen als estils més difosos des de començament del segle XX fins a l’actualitat, i també a la Terminologia dels estils musicals, amb una vuitantena de termes definits i amb equivalents en castellà, anglès i francès.

Lliscant per l’asfalt

trineu-asfalt

No sempre és imprescindible morir-se per veure desfilar la vida davant dels ulls. Pot ser una bona alternativa, per exemple, agafar un trineu d’asfalt per practicar el descens —és a dir, llançar-se en una cursa a tota velocitat, aprofitant la inèrcia, al llarg d’una carretera amb un pendent pronunciat i múltiples revolts.

És clar, ara ens direu que també podeu practicar el descens amb uns patins en línia o un monopatí, i és cert. Però no ens negareu que fer-ho estirats de panxa enlaire, amb els peus a l’extrem de davant del trineu d’asfalt i el cap a l’extrem de darrere, deu donar una perspectiva diferent: els núvols, la línia de les muntanyes, els competidors també estirats, la velocitat. I la carretera que es va embolicant i desembolicant com una serp i que us convida a inclinar el cos per passar més de pressa els revolts…

Però com és un trineu d’asfalt? Doncs és una planxa llarga i ampla, sovint d’alumini, amb una forma lleugerament còncava per a recollir el cos, que té dues rodetes a l’eix anterior i dues al posterior, a més de permetre acomodar-hi les cames i la part superior del cap (sempre una mica aixecat per veure com va la cursa).

El nom trineu d’asfalt té la gràcia que dona una idea bastant aproximada del que és, ja que estableix una comparació amb els trineus d’hivern (igualment moguts per la inèrcia pendent avall) i, alhora, especifica que la superfície utilitzada no és la neu sinó l’asfalt ben condicionat d’una carretera. Es tracta d’una forma calcada de l’anglès street luge (luge, però, és d’origen francès), que ja té un cert ús en català i que té, en castellà, el paral·lel trineo de asfalto.

I si us hi decidiu i en plena cursa, mentre la vida us passa a més de cent quilòmetres per hora davant dels ulls, us demaneu “Però com carai va néixer aquest esport?”, us podem donar la resposta. Resulta que uns quants californians aficionats al descens amb monopatí van descobrir, cap a principis dels anys 70 del segle XX, que podien anar molt més de pressa si baixaven estirats sobre la planxa, en comptes de baixar drets com havien fet fins llavors.

Au. Sang freda, un casc, una carretera tallada al trànsit i endavant. La sort diuen que és dels valents.

Fototip o fototipus? En tot cas, protegim-nos del sol!

fototip

La denominació fototip, o fototipus, designa cadascuna de les sis categories de l’escala de Fitzpatrick que determinen la sensibilitat d’una persona a la radiació solar en funció de la capacitat de sintetitzar melanina. És un concepte estretament lligat a la producció de melanina, el pigment natural responsable del color de la pell, dels cabells i de l’iris en les persones, que absorbeix la radiació ultraviolada del sol i protegeix dels seus efectes nocius.

L’escala de Fitzpatrick és una eina per a diferenciar tipus de pell que es basa en la sensibilitat de la pell a la radiació solar, la qual cosa permet fer una estimació del risc lligat a l’exposició solar i determinar les mesures de protecció necessàries. Va ser proposada el 1975 pel dermatòleg nord-americà i professor de la Universitat de Harvard Thomas Fitzpatrick.

En l’escala de Fitzpatrick, s’han identificat sis fototips, expressats en números romans I-VI, en funció del to de la pell, el color natural dels cabells, la presència de pigues i la sensibilitat cutània al sol, és a dir, la capacitat de bronzejar-se o la tendència a cremar-se. Com menys melanina hi ha, més baix és el fototip d’una persona i, per tant, menys capacitat de bronzejar-se i més tendència a cremar-se tindrà. Conèixer el fototip ajuda a escollir la protecció més adequada per a cada tipus de pell. Per exemple, com més clars són la pigmentació de la pell i el color dels cabells i els ulls d’una persona, més necessitat té de protegir-se del sol.

Des d’un punt de vista lingüístic, en català trobem ús tant de fototip com de fototipus per a fer referència a aquest concepte. Ara bé, són admissibles totes dues? Aquestes denominacions, que s’assemblen tant formalment, constitueixen el que s’anomena un doblet nominal, és a dir, dos mots que coexisteixen en una llengua a partir d’un sol origen etimològic. En casos anàlegs, com arquetip i arquetipus o cariotip i cariotipus, el diccionari normatiu recull ambdues formes i presenta com a principals les formes acabades en –tip, que és el prefix derivat de la paraula tipus, a les quals remet les formes acabades en –tipus, que considera secundàries. Per tant, seguint el criteri del diccionari normatiu, s’hauria d’utilitzar fototip com a denominació preferent, sense que aquesta priorització impliqui bandejar sistemàticament el sinònim fototipus.

En canvi, com a paraula sola parlem de tipus, encara que, com hem vist, quan s’agafa per a formar una paraula composta és més habitual convertir-lo en –tip, en comptes de mantenir –tipus.

Practiquem ioga: els àssanes

assanaa

El dia 21 de juny se celebra el Dia Internacional del Ioga, la disciplina teoricopràctica que busca, mitjançant tècniques físiques i psíquiques, assolir el domini del cos i de l’esperit. Aprofitem l’ocasió per encoratjar els practicants de la disciplina, i en general qualsevol persona que hi estigui interessada, a utilitzar adequadament la terminologia de l’àmbit.

Per això us volem explicar que l’adaptació catalana adequada del terme sànscrit āsana, tan conegut en aquest àmbit, és àssana. Aquest substantiu fa referència a cadascuna de les postures físiques, acompanyades d’una respiració conscient i una gran concentració, que s’adopten durant la pràctica del ioga.

Lingüísticament, àssana és una adaptació al català de la forma transliterada del sànscrit āsana: la a llarga de la primera síl·laba es converteix en tònica en català i la s passa a ss perquè en sànscrit és una consonant sorda. Pel que fa al gènere, es considera una forma masculina, tot i que hi ha vacil·lació documentada entre el femení i el masculí, tant en català com en la resta de llengües romàniques. El criteri que s’adopta en aquests casos vacil·lants és el de fidelitat a la llengua d’origen, és a dir, es mantenen com a masculins els mots que en sànscrit són masculins o neutres (āsana és neutre), i en femení, els que en sànscrit són femenins, independentment que, pel tipus de terminació o de referent, puguin suggerir en català el gènere contrari.

Us avancem que estem treballant en l’elaboració d’una terminologia del ioga que contindrà gairebé 100 termes de l’especialitat, relatius a conceptes generals, postures, respiració, txakres, etc.

Maltractament de la gent gran

maltractament_gent_gran

Cal un Dia mundial per a la presa de consciència de l’abús i el maltractament envers la gent gran? Doncs sí, perquè és una de les formes de violència més ocultes i desconegudes, tal com ho defineix l’OMS, i és una qüestió de drets humans, i un problema social i de salut. Per això, des de fa uns quants anys, cada 15 de juny aquest dia mundial ens ha d’interpel·lar a plantejar-nos en quina mena de societat vivim i en quina volem viure. I no caldria dir que hauríem d’aspirar a viure en una societat lliure de violències.

El maltractament de la gent gran és violència, perquè és un dany físic o moral causat de manera no accidental, sinó volguda, a una persona gran. Generalment, s’esdevé dins l’àmbit familiar, però també en institucions, i el cometen les persones o les institucions que se suposa que en tenen cura, mitjançant l’ús de la violència física o psicològica o bé per negligència en l’atenció. De fet, cada vegada que la vulnerabilitat i la fragilitat d’una persona la situa sota el domini d’una altra, és a dir que depèn d’una altra per viure, hi ha risc de maltractament.

I la vulnerabilitat d’una persona no tan sols la causen problemes de salut, física o mental, sinó també una situació socioeconòmica precària, o canvis en l’organització social i familiar que han provocat una desvinculació de les famílies i la soledat de la gent gran, o factors culturals generals, com ara la consideració negativa de l’envelliment i la vellesa. Aquest darrer factor ha fet necessari crear un neologisme per descriure situacions, potser no del tot noves, però sí més esteses actualment, com és la discriminació per l’edat, l’edatisme. Per sort, tanmateix, pren força un terme que ja no és nou però que s’ha de promoure i ha de ser més vigent que mai, l’envelliment actiu.

Com a societat tenim la responsabilitat de no permetre que es produeixin maltractaments, a ningú. A ningú. Tal com alguns experts han exposat, per exemple, al Protocol marc d’actuació del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, una de les formes de generar maltractaments és silenciar-los, o també consentir que es mantinguin models d’atenció inadequats.

Trobareu tota aquesta terminologia i altra terminologia relacionada al Cercaterm i als diccionaris en línia de Serveis socials i d’Atenció integrada.

Emergència climàtica: el terme que crida a l’acció

emergencia_climatica

Efecte d’hivernacle, contaminació atmosfèrica, escalfament global, desertificació, canvi climàtic… En les últimes dècades han anat apareixent termes que advertien dels problemes mediambientals a escala mundial i de les nefastes conseqüències que això podia tenir per a la vida al planeta, però en tot aquest temps de divulgació i sensibilització no s’ha aconseguit passar de les paraules als fets. Els experts asseguren que actualment la crisi mediambiental és ja molt i molt greu, de manera que calen solucions immediates. Per això el nou terme que ha sorgit és emergència climàtica, un terme que fa una crida clara a l’acció, com a última oportunitat per a revertir la situació.

Les alarmes s’han encès arran de dos informes recents emesos per organismes dependents de les Nacions Unides: un sobre la biodiversitat, que xifra en un milió el nombre d’espècies en perill d’extinció, i un altre sobre l’escalfament global, que alerta de les conseqüències del canvi climàtic. En pocs mesos, també la conscienciació social sobre els problemes mediambientals ha assolit el seu punt àlgid i hi ha hagut una mobilització social sense precedents, liderada principalment per moviments estudiantils com Fridays for Future, que insta els governs a declarar l’emergència climàtica.

Experts, col·lectius ecologistes i diversos sectors de la societat reclamen la declaració d’aquesta situació d’emergència perquè, d’una banda, s’accepti i es reconegui la crisi mediambiental greu com a conseqüència de l’escalfament global i, de l’altra, i més important, perquè s’adoptin mesures concretes i imminents per a mitigar el canvi climàtic, especialment encaminades a reduir l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle i a aturar la pèrdua de la biodiversitat. El terme emergència climàtica, doncs, representa l’última oportunitat per al canvi.

Ja hi ha diversos governs que han declarat l’emergència climàtica, com el del Regne Unit i el d’Irlanda, i esperem que avui que se celebra el Dia Mundial del Medi Ambient, la conscienciació sobre el problema augmenti i ben aviat siguin més els que se sumin al canvi de polítiques perquè no canviï el clima.

De VAR en VAR

VAR

Els pessimistes (sempre n’hi ha) van vaticinar que seria la fi del romanticisme i la polèmica en el futbol i, per extensió, del futbol mateix. Els optimistes (sempre en queden) van prometre un futbol pur, alleugerit del llast de la injustícia.

I finalment va arribar i ara ja no són els àrbitres de camp sols a prendre les decisions. En un bon grapat de competicions, un petit grup d’analistes assessora l’àrbitre principal des d’un espai del mateix estadi, a partir de l’estudi acurat de les imatges en vídeo del partit. És el sistema anomenat videoarbitratge, sovint conegut com a VAR.

La denominació videoarbitratge, ja utilitzada en català, està formada a partir del nucli arbitratge i de la forma prefixada video-, que indica l’instrument principal amb què es porta a terme l’arbitratge. (És un cas similar, doncs, a biodegradació.)

Ara bé, en totes les llengües és molt més coneguda la sigla VAR, que correspon a la forma anglesa video assistant referee i que es considera igualment adequada en català.

Sobre aquesta forma anglesa s’ha creat la denominació àrbitre assistent de vídeo, que també és adequada i té ús però que té l’inconvenient de poder referir-se alhora al sistema d’assistència arbitral i a l’analista principal integrat en aquest sistema.

Tornem a la discussió. Al final, qui tenia raó? Doncs ningú. Des dels jugadors fins als aficionats, passant per entrenadors i directives, probablement no n’hi ha cap que estigui del tot satisfet del resultat o que hagi vist complerts els seus vaticinis.

I és que el videoarbitratge ha tret pes als àrbitres però no ha posat fi a la controvèrsia. Bàsicament, perquè només actua en quatre accions concretes que podrien fer variar el resultat d’un partit (d’acord amb la FIFA, els gols, els penals, les expulsions i la confusió d’identitat dels jugadors amonestats). I perquè, d’una manera més aviat inesperada, resulta que les conclusions que extreuen els analistes experts de l’estudi d’un vídeo no són compartides per tothom.

S’ha reduït el nombre de casos polèmics, però continua havent-n’hi. I de futbol, també.