Avís meteorològic o alerta meteorològica?

Els noms avís i alerta tenen significats propers i pot ser que fins i tot en algun context siguin intercanviables, però en general hi ha matisos clars entre l’un i l’altre: una cosa és estar avisats que farà mal temps, i una altra de diferent és estar en alerta.

Amb motiu de la celebració el dilluns 23 de març del Dia Meteorològic Mundial, que aquest any porta per lema “L’observació d’avui, la protecció de demà”, amb el qual es vol destacar el valor de l’observació meteorològica i la recollida de dades com a base per a la protecció de la població, des del TERMCAT volem aprofitar per remarcar la diferència entre els termes avís meteorològic i alerta meteorològica, que en els àmbits especialitzats de la predicció meteorològica i la protecció civil clarament no són sinònims i presenten diferències importants.

En primer lloc, els avisos meteorològics són avisos de predicció meteorològica, emesos per un servei meteorològic oficial quan es preveu, amb certa probabilitat, que se superi un llindar de perill establert per a una variable meteorològica en una zona determinada, el mateix dia de la predicció o fins al tercer dia de predicció. Són avisos que tenen un caràcter informatiu i preventiu. 

A Catalunya és el Servei Meteorològic (SMC) l’òrgan que s’ocupa d’emetre aquests avisos, que poden fer referència a qualsevol d’aquestes variables: intensitat de pluja, acumulació de pluja, neu acumulada, vent, estat del mar i temperatura. En funció del llindar que es preveu superar i de la probabilitat d’ocurrència del fenomen, des de l’SMC s’estableix un grau de perill per comarques en una escala del 0 (sense avís) al 6 (perill molt alt), en què els nivells de l’escala s’agrupen segons un codi semafòric de quatre colors (verd, groc, taronja o vermell, de menys a més perill).

Matriu de perill establerta pel Servei Meteorològic de Catalunya

En el sistema establert a Catalunya també existeixen tres tipus d’avisos específics que pot emetre el Servei Meteorològic: en primer lloc, hi ha els preavisos, que es fan amb més antelació, quan es preveu la superació d’un llindar de perill més enllà del tercer dia de predicció (i en aquest cas, si la previsió finalment es confirma, el preavís pot derivar en l’emissió d’un avís); d’altra banda, hi ha els avisos de temps violent, quan, a partir de l’observació d’un increment sobtat de les descàrregues elèctriques, es preveu la possibilitat que en les dues hores posteriors a l’avís es produeixi algun fenomen meteorològic de caràcter convectiu que pugui causar danys materials o posar en risc la vida de les persones (pedra de més de 2 cm de diàmetre, tornados, esclafits o ratxes de vent superiors a 25 m/s, que corresponen a 90 km/h); i, finalment, hi ha els avisos d’observació, quan es detecta la superació d’un dels llindars en una zona que no ha estat prèviament avisada o per emfatitzar l’ocurrència d’un fenomen meteorològic destacat en una zona que no havia estat inclosa en l’avís basat en la predicció. 

D’altra banda, les alertes meteorològiques són alertes emeses per l’òrgan oficial encarregat de la protecció civil d’un territori, prenent com a base un avís meteorològic emès pel servei meteorològic oficial. Tenint en compte el grau de perill de l’avís, d’una banda, i la vulnerabilitat de la zona geogràfica afectada, de l’altra, l’autoritat competent valora el risc i pot decidir activar un pla d’emergències amb l’objectiu de protegir vides humanes i evitar danys materials importants derivats del fenomen previst. Aquestes alertes, doncs, tenen un caràcter operatiu i de gestió de l’emergència.

En el context català és Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya, a través del CECAT (Centre de Coordinació Operativa de Catalunya), qui pot emetre les alertes meteorològiques basades en un avís meteorològic, és a dir, qui pot activar un pla d’emergències en fase d’alerta per risc meteorològic (alguns plans especials amb noms propis ben coneguts són Inuncat, Neucat i Ventcat). En aquest marc, a més, si es considera convenient perquè hi ha un risc imminent o s’han de donar instruccions precises a la població, des de fa un temps Protecció Civil també té la possibilitat d’enviar missatges d’alerta als telèfons mòbils a través del sistema ES-Alert, que es basa en una tecnologia que permet que les antenes de telefonia mòbil situades en una zona definida (la de l’emergència) enviïn l’alerta als telèfons mòbils que reben la seva cobertura.

En definitiva, un avís meteorològic no comporta sempre una alerta meteorològica (i una alerta meteorològica tampoc no implica sempre l’enviament de missatges massius a la població). Per exemple, el Servei Meteorològic pot emetre un avís per vent als Pirineus que no comporti cap alerta de Protecció Civil, perquè es considera que no afecta la població.

En el context de canvi climàtic actual, sembla que cada cop seran més freqüents els avisos i les alertes meteorològiques, així que esperem que aquestes distincions terminològiques puguin ajudar a la precisió en els intercanvis comunicatius i també a la interpretació de la informació que rep el conjunt de la ciutadania. 

Trobareu les fitxes terminològiques d’aquests termes al portal Terminologia de les ciències de la Terra i al Cercaterm.

[Assessorament: Servei Meteorològic de Catalunya]

Els grans magatzems artificials d’aigua: són embassaments o pantans?

El pantà de Sau o l’embassament de Sau? El pantà de la Baells o l’embassament de la Baells? El pantà de Cúber o l’embassament de Cúber?

Tots dos noms, embassament pantà, es poden considerar adequats per a designar els grans dipòsits artificials en què, generalment mitjançant la construcció d’una presa que tanca la boca d’una vall, s’emmagatzema l’aigua d’un riu. Tant embassament com pantà són formes consolidades i amb una llarga tradició en català, documentades amb aquest sentit des de principis del segle passat i recollides actualment en tots els diccionaris de referència. 

Hi ha un dels dos mots, però, que s’identifica inequívocament amb aquest concepte (embassament), mentre que l’altre (pantà), almenys en l’àmbit especialitzat de la geografia, pot tenir un altre sentit. Un pantà també pot ser un terreny impermeable i planer, recobert de manera natural per un mantell d’aigües poc profundes, sovint fangoses i riques en matèria orgànica, que pot trobar-se parcialment cobert de vegetació herbàcia o arbòria; tant pot estar situat prop de la costa com, per exemple, a muntanya, en zones mal drenades. Des d’un punt de vista conceptual, doncs, és un terme proper a aiguamoll.

Aquest altre sentit del mot pantà, de fet, era el significat original del mot quan es va incorporar al català com a adaptació de l’italià pantano. I un dels verbs derivats de pantàempantanegar, que significa aturar o impedir l’avançament d’un afer o una actuació, podria molt ben ser que estigués basat en aquest sentit original; si algú queda atrapat en el fang d’un pantà té, efectivament, més dificultats per avançar. 

Si tornem als grans dipòsits artificials d’aigua, cal tenir en compte que en llengua general, tot i que embassament pantà siguin formes sinònimes, sembla que històricament hi ha hagut una certa preferència pel mot pantà, ja que aquest és el mot dominant en la toponímia tradicional. En canvi, en l’àmbit especialitzat la preferència és a favor de embassament, pel fet que pantà és un mot polisèmic i, per tant, menys precís. 

Podeu consultar la fitxa d’aquests termes, i d’altres de relacionats, al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra; esperem que us sigui un recurs útil per no quedar empantanegats en dubtes terminològics. 

[Font: TERMCAT]

Tracte de tu a tu en el comerç electrònic? Arriba el comerç conversacional

Quan s’acosten les rebaixes, qui no s’anima a trobar alguna ganga? Si tenim ganes de firar-nos, de maneres no ens en falten, ja sigui en una botiga de barri o en un centre comercial, o bé per internet, en una botiga electrònica o a través d’una aplicació mòbil o app de compra. Les possibilitats no s’acaben aquí, perquè en el comerç electrònic cada vegada estan més en auge dues formes de compra inscrites en l’anomenat comerç conversacional.

El comerç conversacional (en anglès, conversational commerce c-commerce) fa referència a un model de comerç electrònic en què el client pot dialogar lliurement amb la marca en temps real mitjançant aplicacions de missatgeria instantània, ja sigui per escrit o per mitjà de la veu. Aquesta comunicació es pot establir a través d’assistents reals o mitjançant eines d’intel·ligència artificial, com ara els assistents de veu. De fet, aquest terme que va ser encunyat el 2015 per l’estatunidenc Chris Messina, creador del format d’etiqueta que s’usa actualment a les xarxes socials i antic desenvolupador d’Uber. Pel que fa a la forma, tot i que la denominació comerç conversacional es considera un calc de l’anglès conversational commerce, es tracta d’un terme transparent, ja que l’adjectiu conversacional, que s’adjunta al mot comerç, ens remet al verb conversar.

Dins d’aquest model de comerç electrònic trobem, d’una banda, la compra en directe (en anglès, livestream shopping), que permet comprar per internet a partir d’una retransmissió de vídeo en directe en què el venedor i el client es poden comunicar entre si. D’acord amb aquest significat, en la denominació en català, al mot compra s’hi afegeix la locució adverbial en directe, que s’usa per a explicitar que es produeix simultàniament al temps en què s’enregistra o es reprodueix un contingut audiovisual. De l’altra, amb una compra per xarxes (en anglès, social shopping) podem comprar íntegrament en una xarxa social, sovint interactuant amb altres membres de la xarxa. En aquest cas, tot i que en anglès s’usa l’adjectiu social, que s’obté de l’abreujament de social network ‘xarxa social’, en català s’opta per utilitzar el mot xarxes precedit de la preposició per perquè remet de forma més precisa a les xarxes socials que no pas amb l’ús de l’adjectiu social, que podria resultar ambigu.

De la mateixa manera que les videotrucades són molt pràctiques, però, en general, no ens permeten establir la mateixa complicitat amb el nostre interlocutor que en una trobada presencial, difícilment el comerç conversacional podrà emular el tracte de tu a tu que ens ofereix el comerç tradicional. De totes maneres, es tracta d’una nova estratègia de venda que de ben segur que resulta atractiva per a un segment de mercat determinat.

Podeu consultar aquests termes i altres termes relacionats amb el comerç electrònic a la Neoloteca i també a la Terminologia del comerç electrònic.

[Font: TERMCAT. Article adaptat del text publicat a Via Empresa]

Per a fregir ja no cal oli

Des de fa un parell d’anys en moltes cuines s’ha instal·lat un nou electrodomèstic que ens permet gaudir d’una cocció semblant al fregit però minimitzant o suprimint l’ús de l’oli, la qual cosa fa que puguem assaborir una cuina potser més sana i, per què no, un xic més econòmica.

Es tracta del que en anglès es coneix com air fryer, i que en català hem batejat com fregidora d’aire: un electrodomèstic per a fregir que consta d’un ventilador que projecta aire calent sobre els aliments i permet coure’ls sense oli i els dona una textura semblant a la que s’obté amb una fregidora tradicional.

Amb una fregidora d’aire podem coure tot tipus d’aliments: carn, peix, patates, croquetes, verdures… Fins i tot hi ha qui ha trobat la manera de coure-hi les castanyes. Només cal col·locar els ingredients de la recepta als calaixos (generalment un o dos, en funció de la capacitat) i indicar un mode de cocció o bé directament la temperatura i el temps.

La denominació fregidora d’aire és un calc de l’anglès semànticament transparent i paral·lel a les denominacions documentades en castellà (freidora de aire) i francès (friteuse à air chaud). Juntament amb el calc, també es consideren adequades les formes fregidora de convecció, en referència a la manera com funciona l’electrodomèstic, i fregidora sense oli, que posa l’èmfasi en el fet que no cal fer servir oli per a coure els aliments. Són tres alternatives descriptives que ens permeten evitar l’ús de la denominació anglesa amb què aquest electrodomèstic ha arribat a casa nostra.

Trobareu aquest terme i molts altres al Portal d’alimentació i gastronomia, a la Neoloteca i  al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

Ressaca de la Copa

Les tripulacions s’han estat mesos i mesos instal·lades a Barcelona i voltants, els mitjans de comunicació han introduït la vela en moltes cases on no havia entrat mai, hi ha hagut detractors i partidaris gairebé igualment aferrissats, els velers han passat majestuosos al llarg del litoral i… De tot això, d’aquesta 37a edició de la Copa Amèrica de vela que s’ha disputat per primera vegada a Barcelona, què n’ha quedat? I què en quedarà d’aquí a uns anys?

Doncs nosaltres apostaríem per les hidroales.

El pal rotatiu és una filigrana tècnica, és cert; el primer desafiador i el trofeu de la Copa Amèrica tenen el color sèpia de les llegendes, i tant; els flaps i els flocs fan somriure posats de costat, els ciclistes són els antiherois de films passats en versió original en sales petites…

Però les hidroales (terme normalitzat pel Consell Supervisor del TERMCAT) són l’elegància. L’ingredient secret. El miracle que fa possible que una embarcació navegui mantenint-se només mínimament en contacte amb l’aigua —­com Jesucrist o com un basilisc. A més, no són exclusives de la Copa Amèrica sinó que s’utilitzen, i cada vegada més, en diferents tipus d’embarcacions: altres velers, creuers de turistes, planxes de surf, planxes de vela…

Segons l’embarcació, les hidroales canvien de mida i d’aspecte, però sempre són superfícies planes fixades amb un braç a sota una embarcació que, a partir d’una certa velocitat, funcionen com a punts únics de suport de l’embarcació sobre l’aigua, gràcies a la seva força de sustentació. Com que disminueixen enormement la fricció amb l’aigua, permeten desplaçaments a una velocitat molt més elevada que l’habitual.

La Copa Amèrica de Barcelona aviat serà història i començarà a allunyar-se, tal com es van enfonsant les barques mar endins vistes de la riba, però tot fa pensar que les hidroales aniran guanyant més i més espai pel nostre mar i els nostres estanys. I gràcies a aquesta edició, podria molt ben ser que al final en diguéssim així, hidroales (o fins i tot ales), i no foils hydrofoils com en dèiem al principi, quan els AC75 i els AC40 van arribar per primera vegada a la nostra costa i miràvem amb estupefacció com volaven.

I de la Copa Amèrica en quedarà també per a futures edicions (escombrem cap a casa) una infografia i un diccionari en línia. Que podran ser útils es disputi on es disputi, però sobretot (ja que no serà a Barcelona) si és altre cop a València, a les Illes o a la costa nord-catalana —les terres amb qui compartim llengua i cultura.

[Font: TERMCAT]

Tenim alternatives catalanes per a ‘due diligence’ i ‘forensic audit’?

En un apunt anterior vam parar atenció al substantiu anglès forensics (criminalística, en català) i a l’adjectiu forensic (forense, en català). Avui volem destacar un conjunt de termes de l’àmbit econòmic que també estan formats amb l’adjectiu anglès forensic o que hi tenen relació conceptual. Concretament, es tracta de les formes auditoria preventivaauditoria forense i comptabilitat forense, alternatives catalanes dels anglicismes due diligenceforensic audit i forensic accounting, respectivament.

El terme auditoria preventiva fa referència a la revisió detallada de la situació econòmica, financera, legal, fiscal i laboral d’una empresa, que se sol dur a terme abans de tancar un acord econòmic, especialment un procés d’adquisició o una fusió, per a verificar l’estat real de l’empresa i avaluar els possibles riscos. Per a referir-se al mateix concepte, l’anglès utilitza la denominació due diligence o, també, due diligence audit o due diligence review. No cal dir que la denominació catalana auditoria preventiva, a més de comptar amb el vistiplau dels diversos experts consultats, ens permet intuir més fàcilment que no pas les formes angleses el possible significat del terme i és similar a les alternatives utilitzades en altres llengües, com ara el francès audit préalable o contrôle préalable. El castellà, en canvi, ha optat majoritàriament pel calc de l’anglès diligencia debida, és a dir, per la traducció directa de la forma anglesa en comptes de la denominació del concepte amb formes pròpies.

També és possible evitar l’anglicisme forensic audit: la denominació auditoria forense és lingüísticament adequadamotivada i transparent. Està formada a partir del nucli auditoria, que designa l’examen de la situació econòmica i financera d’una societat, i l’adjectiu forense, que especifica el marc d’aplicació de la disciplina (la investigació de delictes durant un procés judicial). És una forma que no se’ns fa estranya perquè és anàloga a altres denominacions consolidades en català, com ara auditoria fiscal i auditoria de costos, entre d’altres, és paral·lela a la designació en altres llengües i té la conformitat dels especialistes consultats.

Un auditor forense o auditora forense (forensic account, forensic accountant, forensic auditor investigative and forensic accountant, en anglès) és una persona especialista en comptabilitat que practica auditories forenses a fi de detectar irregularitats i obtenir proves vàlides per a un procediment judicial. De vegades, per a designar aquesta figura també es fa servir la forma comptable forense, però no es considera del tot adequada, tenint en compte que l’atribució habitual d’un comptable és portar la comptabilitat d’un lloc i que l’anàlisi i la revisió de la comptabilitat la fan específicament els auditors.

Relacionada amb l’auditoria forense hi ha la comptabilitat forense (forensic accounting o forensic accountancy, en anglès). Es tracta de l’especialitat de la comptabilitat dedicada a aplegar i presentar informació comptable, financera, legal, administrativa i tributària que pugui servir com a prova en un procés judicial. De fet, l’auditoria forense es basa en la comptabilitat forense per a dur a terme l’anàlisi sistemàtica, objectiva i documentada que serveix per a determinar si la gestió d’una entitat s’ajusta a la normativa vigent i per a preparar, si escau, proves vàlides davant d’un tribunal. 

En conclusió: evitar anglicismes és possible. Per a tots aquests conceptes existeixen denominacions catalanes transparents i adequades que fomenten la comunicació clara i faciliten la comprensió. Utilitzem-les!

[Font: TERMCAT]

En què s’assemblen un ‘retailer’ i un ‘insider’?

Sense pensar-nos-hi gaire, probablement, la primera semblança que ens ve al cap entre les formes retailer i insider és que es tracta de dos termes anglesos. I també podríem afegir-hi que, formalment, coincideixen en el nombre de síl·labes i en la terminació en -er.

A banda d’aquestes similituds, però, n’hi ha una altra molt rellevant que, sovint, ens pot passar desapercebuda a primer cop d’ull. Segur que teniu la resposta a la punta de la llengua, oi? I és que, justament, és en la llengua on trobem la semblança que ens interessa destacar entre retailer i insider. Concretament, parlem del fet que totes dues formes disposen de denominacions catalanes pròpies aprovades pel Consell Supervisor del TERMCAT, l’òrgan encarregat de l’establiment formal de la terminologia en llengua catalana.

En català, ens entenem millor si utilitzem formes com detallista o minorista, per a referir-nos al comerciant que es dedica a l’adquisició de mercaderies als majoristes per a revendre-les unitàriament o en petites quantitats al consumidor, perquè ens resulten més conegudes i estan més esteses en el parlar habitual que no pas l’anglicisme retailer. Igualment, ens pot ser més fàcil relacionar el concepte referit a una persona que té accés a informació confidencial sobre l’estat financer d’una corporació com a conseqüència de la posició que hi ocupa o de la relació professional que hi manté amb la denominació catalana persona amb informació privilegiada o, també, iniciat iniciada, que no pas amb la forma anglesa insider.

En l’àmbit de l’economia, l’empresa i el comerç hi ha termes que es coneixen i s’utilitzen amb una forma anglesa per als quals el català ja ha establert un terme normalitzat que, sovint, és més clar i entenedor per al parlant d’aquesta llengua. En són alguns exemples, a més dels casos citats anteriorment, termes com ara auditoria forense (en anglès, forensic audit), avatar client (customer persona), compra en directe (livestream shopping), entrevistes exprés (speed dating), finançament col·lectiu (crowdfunding), pescaclics (clickbait) i simulació de compra (mystery shopping).

Podeu consultar aquests i altres termes normalitzats a la infografia Termes normalitzats d’economia, empresa i comerç, on trobareu per a cada cas la forma anglesa amb què se sol conèixer el concepte, la denominació catalana aprovada, una finestra desplegable amb la definició del terme i l’enllaç a la fitxa completa de la Neoloteca amb molta més informació (equivalents en altres llengües, criteris aplicats en l’aprovació del terme, etc.). També trobareu aquests termes i molt més al cercador del portal Terminologia d’economia i empresa.

[Font: TERMCAT. Article adaptat del text publicat al Via Empresa]

Com es diu ‘dipear’ en català?

A alguns de nosaltres aquest estiu se’ns ha fet tirant a curt. La calor ha arribat força tard i se n’ha anat d’hora, i no ens ha deixat gaires dies per anar a la platja i a la piscina. El que no ens ha impedit, però, és de gaudir de bones converses al voltant d’uns natxos amb guacamole, un hummus amb bastonets de pa o de verdures o unes tires de pollastre amb salsa barbacoa.

Totes aquestes tapes tenen en comú que, per menjar-nos-les, hem d’introduir l’ingredient més sòlid en una salsa o crema. És el que en castellà es coneix cada cop més com dippear o dipear. Aquesta forma, que sembla que tendeix a desplaçar l’alternativa més genuïna mojar, prové del verb anglès to dip, que té el sentit general de ‘submergir’.

Però, i nosaltres, com n’hem de dir? En català, considerem que és innecessari recórrer a formes calcades de l’anglès i que cal, doncs, evitar denominacions com *dipejar o *dipar. I és que tenim una forma genuïna i tradicional que funciona bé en la majoria de contextos: el verb sucar, que té el sentit de ‘fer que un menjar s’impregni d’una certa quantitat d’un suc o un líquid ficant-l’hi i traient-l’en’. En francès, de manera paral·lela, s’utilitza el verb tremper, de significat anàleg.

Així doncs, podem sucar els natxos al guacamole, els bastonets a l’hummus i les tires de pollastre a la salsa. Cal dir que el verb sucar també és adequat amb un ús absolut: «aquests bastonets són ideals per a sucar».

Trobareu aquests termes i molts altres al Portal d’alimentació i gastronomia, a la Neoloteca i  al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

Més sushi, si us plau

Ara ja fa un mes, vam dedicar un apunt a comentar els diversos tipus de sushis que tenen forma de rotlle. Aquests, però, no són els únics sushis que podem assaborir, ja sigui a casa o al restaurant, sols o en companyia, a l’hivern o a l’estiu. I és que aquest cèlebre plat japonès, elaborat a base d’arròs bullit envinagrat, peix o marisc generalment crus i verdures, també pot tenir altres formes.

Per exemple, pot tenir la forma típica que ens ve ràpidament al cap quan algú ens proposa d’anar a menjar sushi: la del niguiri, que és la varietat de sushi consistent en una porció d’arròs compactada a mà en forma ovalada amb un tall de peix, marisc, alvocat o un altre ingredient a sobre. La denominació niguiri, que significa literalment ‘sushi compactat’, s’ha adaptat al català amb la grafia gu, que no s’allunya excessivament de la forma japonesa transcrita i facilita la pronúncia adequada del terme.

O també podem menjar sushis en forma de cistelleta. És el cas del gunkan, una cistelleta d’alga nori farcida amb una base d’arròs compactat a mà i ingredients diversos per sobre, generalment trossos de peix o ous de peix i verdures. Es considera, estrictament, un tipus de niguiri, ja que l’arròs es compacta a mà (a diferència del que es fa amb els makis, en què s’utilitza una estoreta de bambú). En aquest cas, s’ha mantingut la grafia transcrita del japonès, de pronunciació inequívoca.

Finalment, per completar el ventall de sushis tenim el txirashi o bol de sushi, que designa la varietat de sushi consistent en un bol amb arròs i ingredients diversos repartits per sobre, generalment verdures i trossos de peix i marisc crus. En aquest cas s’ha optat per la semiadaptació de la forma japonesa transcrita chirashi d’acord amb la pronúncia originària del mot, així com per una forma descriptiva transparent que permet identificar el concepte en contextos generals.

Trobareu aquests termes i molts altres al Portal d’alimentació i gastronomia, a la Neoloteca i  al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

Els sushis més enrotllats

Aprofitant que la setmana que ve, concretament dimarts dia 18, s’escau el Dia Internacional del Sushi, avui volem dedicar l’apunt als diversos tipus de sushi que tenen forma de rotlle. I és que, recentment, arran de l’última actualització del Glossari de sabors del món, el Consell Supervisor del TERMCAT n’ha fixat les denominacions en català.

Així, en primer lloc, i com a base dels diversos tipus de sushi, s’ha aprovat el terme maki, que designa la «varietat de sushi consistent en un rotlle cilíndric de sushi embolicat, amb l’ajuda d’una estoreta de bambú, dins una fulla d’alga nori, que se serveix en porcions tallades d’uns tres centímetres». En aquest cas, s’ha substituït la forma difosa inicialment, rotlle de sushi, pel manlleu directe del japonès maki (que vol dir, de fet, ‘rotlle’), ja que té un ús cada cop més important en català, anàlogament al que passa en altres llengües. A més, a partir del significat original de ‘rotlle’, la forma maki s’utilitza també com una denominació genèrica per a referir-se a qualsevol tipus de sushi que s’elabora enrotllant els ingredients. Igualment, en català maki també s’aplica sovint a cadascuna de les porcions en què se serveixen aquests rotlles.

Els tipus principals de maki són aquests:

  • futomaki o maki gros: és força gruixut i sol anar farcit de diversos ingredients.
  • hossomaki o maki petit: només fa uns dos centímetres de diàmetre i generalment està farcit amb un sol ingredient.
  • temaki o maki en cornet: s’embolica amb la mà i té forma de con.
  • uramaki o maki girat: el rotlle de sushi s’embolica amb una estoreta al voltant d’una fulla d’alga nori, de manera que l’arròs queda a fora i la resta d’ingredients, a dins.
  • rotlle de Califòrnia: un uramaki farcit de peix cuit o surimi, verdures diverses i maionesa, que sol anar recobert amb llavors de sèsam o ous de peix. Es tracta d’un tipus de maki especial, originari dels Estats Units; una bona alternativa per a aquells a qui no agrada el peix cru.

Com podeu veure, en aquests termes, al costat dels manlleus japonesos s’ha ofert una alternativa descriptiva basada en el terme maki, que ajuda a comprendre el significat de cada terme a aquelles persones que no coneixen bé la gastronomia japonesa.

Trobareu aquests termes al Portal d’alimentació i gastronomia, a la Neoloteca i  al Cercaterm. I, si voleu descobrir més plats exòtics, podeu consultar el Glossari de sabors del món.

[Font: TERMCAT]