Terres rares: un tresor estratègic i un nom ambigu

Recentment, Suècia anunciava la identificació, a la regió de Lapònia, del jaciment de terres rares més gran d’Europa. És una notícia molt rellevant per a aquest continent, que veu la possibilitat de reduir la dependència de la importació, principalment de la Xina, per al proveïment d’aquests elements essencials per a la transició energètica.

Es coneix com a metalls de les terres rareselements de les terres rares o, simplement, terres rares un grup de disset elements metàl·lics de la taula periòdica format pels quinze elements del grup dels lantànids (lantani, ceri, praseodimi, neodimi, prometi, samari, europi, gadolini, terbi, disprosi, holmi, erbi, tuli, iterbi i luteci) i l’escandi i l’itri.

Convé concretar que, originalment, la denominació terres rares designava específicament els minerals en forma d’òxids metàl·lics d’aquests elements (també anomenats minerals de terres rares i òxids de terres rares). Amb el temps, però, s’ha passat a utilitzar aquesta mateixa denominació per a anomenar els elements metàl·lics purs que s’extreuen dels òxids. És important tenir en compte aquest significat doble de terres rares i assegurar que no hi ha ambigüitat en els contextos en què s’utilitza.

Actualment, els metalls de les terres rares són molt apreciats perquè tenen una alta conductivitat elèctrica i unes propietats magnètiques úniques que els converteixen en indispensables per a una societat cada vegada més tecnològica que necessita buscar recursos energètics alternatius per a rebaixar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i mitigar el canvi climàtic. S’utilitzen en la fabricació de molts components de sectors clau com l’energètic (en motors elèctrics, turbines eòliques, plaques solars o com a imants per a motors), el de la informació i les comunicacions (en pantalles de plasma, cables de fibra òptica, sistemes de comunicació de radars), el mèdic (com a agents de contrast) i el de defensa (en drons, làsers, armes guiades a distància). És fàcil d’imaginar que, a causa d’aquesta demanda en augment, han adquirit un gran valor estratègic que els fa molt cobejats.

Tanmateix, la gran quantitat de metalls de les terres rares que es necessiten per a desenvolupar tecnologia verda comporta una paradoxa ecològica pel fet que la seva extracció i el seu tractament són particularment contaminants: l’extracció dels òxids d’aquests elements metàl·lics s’ha de fer en mines obertes, cosa que té molt impacte en l’entorn, i el processament posterior requereix uns mètodes de separació que generen una gran quantitat de residus tòxics i, fins i tot, radioactius. 

Finalment, de l’expressió terres rares, que forma part de les denominacions d’aquests elements i és en si mateixa una denominació per a designar-los, se’n poden assenyalar un parell de curiositats terminològiques.

En primer lloc, el qualificatiu de rares pot fer pensar que es tracta d’elements escassos, però, en realitat, els dipòsits d’òxids de metalls de les terres rares són bastant abundants en l’escorça terrestre. La seva “raresa” prové del fet que s’hi troben formant part de minerals en concentracions molt baixes i combinats amb altres elements, per la qual cosa la viabilitat logística i econòmica de la seva explotació els converteix en un bé escàs i, per tant, en “rars”.

I, en segon lloc, per què se’ls ha anomenat terres, si són metalls? Aquesta denominació és heretada de la tradició, ja que, quan es van descobrir aquests elements, entre els segles XVIII i XIX, terres era el terme geològic per a designar els òxids que no es podien dissoldre amb àcids i que eren resistents al foc. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull aquesta accepció de terra, definida com a ‘òxid metàl·lic difícilment reductible, com ara l’alúmina’.

Podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.

[Font: TERMCAT]

Tan catalans com l’atzavara

Com és que tantíssims esports tenen noms d’origen anglès? I per què els catalanitzem? Per exemple,  futbolhoqueicriquetbàsquetrugbihandbolvoleiboltennis

Per respondre-hi hauríem de tenir en compte que a casa nostra, durant la industrialització del segle XIX, la gent de possibles es preocupava només de fer més calers, de viure la vida o de cultivar-se l’esperit, i associava l’esforç físic a les classes baixes. En canvi, a Anglaterra i els països anglosaxons en general les coses eren diferents: allà es van començar a reglamentar els jocs populars, se’n van crear de nous i es van establir competicions. Les patacades, les rialles i el desordre del populatxo d’abans ara eren activitats nobles i dignes. Tan dignes, que els aristòcrates i burgesos que es formaven a la universitat no només cursaven la matèria i xampurrejaven el llatí i el grec sinó que, a més, feien esport.

Quan, per negocis o per plaer, aquests anglesos feien estada en altres països, o fins i tot hi posaven casa, s’emportaven amb ells la pràctica dels esports. Els indígenes que els veien jugar s’hi van acabar aficionant, i així es van començar a crear clubs esportius arreu. Els esports van anar arrelant. I, amb els esports, les paraules que els designaven. En general, el que es va fer espontàniament amb aquella carretada de paraules va ser mantenir-les tal com havien arribat però adaptant-les a poc a poc a la pronúncia i l’ortografia catalanes —igual que havíem fet amb els canelons de l’italià o les atzavares de l’àrab.

Cal dir que en alguns esports hi ha hagut més tendència que en d’altres a mantenir la forma anglesa, sigui per la voluntat de fidelitat a l’esperit original (cas del rugbi), sigui per diferenciar-se dels esports emparentats (sovint s’utilitza hockey amb el sentit ’hoquei sobre herba’, per oposició a l’hoquei sobre patins o l’hoquei sobre gel).

De tota manera, de rugby a rugbi o de hockey a hoquei sobre herba (o simplement hoquei) no canvia tant. I fer servir les formes catalanes és una manera d’acabar d’integrar aquests esports en la nostra realitat. Perquè, després de tants anys, avui el futbol, l’hoquei, el rugbi, el tennis, el bàsquet i tots els altres esports d’origen anglès són tan catalans com xiuxiuejaraixopluccaliutendresamoixainaginesta o atzavara —que diuen que són les paraules més boniques del català.

Quadre de noms d'esports en anglès i en català
Noms d’esports en anglès i en català

[Font: TERMCAT]

Del matchfunding al finançament col·lectiu mixt només ens cal fer el pas

Avui dia el nombre de projectes culturals, empresarials i socials que veuen la llum gràcies al finançament col·lectiu (crowdfunding, en anglès) ja supera de llarg el centenar de milers. Les dificultats creixents per a trobar finançament per a nous projectes i l’oportunitat que ofereixen les plataformes web per arribar a molts usuaris i interactuar-hi amb poc temps i cost han consolidat aquest sistema de finançament basat en les aportacions individuals, sovint modestes, d’un gran nombre de persones a través d’una plataforma web.

Segons que els participants rebin o no una contraprestació a canvi de les aportacions i segons el tipus d’aquesta contraprestació, parlem de finançament col·lectiu de donació o microdonació (els participants no reben cap contraprestació), finançament col·lectiu amb recompensa o micromecenatge (els participants reben una petita contraprestació), finançament col·lectiu de préstec (els participants reben interessos) i finançament col·lectiu d’inversió (els participants reben accions o participacions en els beneficis empresarials).

Per a referir-nos al finançament col·lectiu en què, a més de les aportacions individuals, el projecte es beneficia també de la participació d’una organització que hi afegeix una quantitat rellevant, disposem del terme finançament col·lectiu mixt (en anglès, matchfunding). El mot anglès, format a partir del creuament de matched crowdfunding, inicialment, feia referència a les campanyes de finançament col·lectiu (crowdfunding) en què una organització igualava (to match) el total de les aportacions dels particulars. A hores d’ara, però, l’organització pot complementar aquest total amb quantitats que poden ser equivalents, superiors o, rarament, inferiors al total d’aportacions individuals.

La denominació finançament col·lectiu mixt, alternativa catalana al manlleu anglès normalitzada recentment, és una forma descriptiva i lingüísticament adequada formada pel nucli finançament col·lectiu (forma normalitzada en català com a equivalent de l’anglès crowdfunding) i el modificador mixt (adjectiu que significa “compost de parts, d’elements, etc., diferents o dissemblants”)que és l’element més distintiu d’aquest tipus de finançament col·lectiu, perquè destaca la naturalesa diferent de les aportacions que es fan.

Si bé és cert que en qüestions de finançament sempre és prudent anar pas a pas en les decisions que es prenen, en qüestions de llengua, en canvi, no cal pensar-s’hi dues vegades a fer el pas del matchfunding al finançament col·lectiu mixt o, en general, a qualsevol altre tipus de finançament col·lectiu.

[Font: TERMCAT]

Al cap de l’any

Mentre els pastors del pessebre s’escalfen les mans al voltant de focs encesos aquí i allà (focs de plàstic o de bombetes que pampalluguegen), en instal·lacions esportives o a l’aire lliure dones i homes també s’escalfenfan escalfament o escalfen parts específiques del cos (les cames, els braços, els abdominals), per tenir la musculatura a punt en el moment de començar l’exercici.

Ells (la dona que renta, el pescador adormit sobre l’estany de paper de plata, la pagesa amb el pollastre) porten admirablement bé la immobilitat del plàstic o el fang. Nosaltres, en canvi, de treballar tantes hores asseguts o drets, patim de l’esquena o sentim una tensió dolorosa a les espatlles (l’esquerra, la dreta, sovint totes dues), que ens porta a compensar-ho fent esport.

I això que ells dormen al ras i cauen sovint sobre el suro o el caminet de pedra, no com nosaltres que, quan fem exercicis a terra, desenrotllem l’estora o màrfega per estar més confortables i que ja ens assegurem de portar l’aïllant si el que ens tira són la muntanya i la tenda.

Però els dies de Nadal són sobretot infanteses. Els grans —més desenganyats, erosionats— ens mirem petits i joves convençuts que són el planter i que amb els anys seran una plantilla més forta, més bondadosa, més conscient i més feliç que tots nosaltres. I que sabran fer un món millor per a tot allò que l’habita.

Ara, això sí, és possible que les figures de pessebre prefereixin (de molt!) les mans cansades dels grans i que ja tremolin només de veure aproximar-se els ditets tafaners del planter, ensopegant pel camí amb la molsa i el suro…

[Font: TERMCAT]

Com uns animals

En la vida salvatge, un animal no fa res d’especial per a mantenir-se en forma, tan sols es mou constantment. I més li val perquè s’hi juga la vida, tant si està de la banda dels predadors com si està de la banda de les preses: un guepard amb sobrepès passarà gana, i un antílop amb les articulacions rovellades apunta a plat fort en un menú de la sabana.

En canvi, els éssers humans tendim a la vida sedentària. Els nuclis de població eviten que ens passem el dia trescant per la natura; els mitjans de transport, els ascensors i les escales mecàniques ens alliberen de fatigues innecessàries, i les pantalles, el col·leccionisme, els jocs de taula i la lectura ens regalen dies plàcids i emocions bàsicament mentals.

Necessitem, ja es veu, buscar situacions expresses per a fer exercici i, ja que hi som, podríem prendre nota del món animal. Doncs bé, això és exactament el que pretén l’entrenament de rutina animal, o rutina animal.

Podríem dir que la rutina animal (en anglès, animal flow) és una activitat de fitnes sense aparells, que agrupa exercicis a terra executats a l’aire lliure o sobre una estora (alguns de disciplines com el ioga, la capoeira o el parkour), amb dos afegits singulars:

  • el primer, que la transició entre exercici i exercici es fa de manera fluida, sense talls (d’aquí que en anglès se’n digui flow ‘fluència’);
  • el segon, que els moviments de base imiten els moviments naturals de diverses espècies animals, com ara felins, granotes, primats i llangardaixos (i per això se’n diu animal).

Segons els seus defensors, l’entrenament de rutina animal proporciona equilibri, força d’articulacions, flexibilitat, potència muscular i consciència del cos i, a més, ho aconsegueix d’una manera divertida. I deu ser cert, perquè la cosa no ha parat de créixer des del 2010, l’any que Mike Fitch, el seu creador, va fundar l’associació Animal Flow per a promoure-ho.

Voleu estar en forma? Doncs ja ho sabeu: allibereu la vostra part més animal i feu com els guepards, com els ximpanzés o com el vostre gos o el vostre gat…

[Font: TERMCAT]

No ens oblidem de la sida

El dia 1 de desembre es commemora el Dia Mundial de la Sida, amb la voluntat de conscienciar tothom que la malaltia continua afectant moltes persones arreu del món. La sida (sigla lexicalitzada que s’ha format a partir de la denominació síndrome d’immunodeficiència adquirida) és la malaltia corresponent a la darrera etapa de la infecció pel VIH (el virus de la immunodeficiència humana). El lema d’aquest any posa el focus en la lluita contra la desigualtat i l’estigmatització, i fa èmfasi en la necessitat de garantir a totes les persones afectades l’equitat en l’accés als tractaments i a l’atenció mèdica i social adequats. 

Actualment, a banda de la millora de les mesures de prevenció, que han reduït dràsticament la transmissió del virus, les principals línies en la recerca terapèutica contra la sida són els mecanismes de citotoxicitat cel·lular dependent d’anticossos, els anticossos neutralitzants i les cèl·lules NK, les teràpies amb cèl·lules mare o el desenvolupament de noves vacunes terapèutiques. Sense oblidar que, en un món globalitzat i d’acord amb el principi d’una sola salut, cal assegurar que la recerca biomèdica tingui en compte conjuntament la salut humana, la sanitat animal i la vegetal i els riscos sanitaris associats al medi ambient. 

Podeu consultar en línia la terminologia relacionada amb aquest tema en el Vocabulari multilingüe de la sida, que recull més de 425 termes relatius a la infecció pel VIH i la sida que s’utilitzen habitualment en l’àmbit assistencial. A més de la denominació i la definició catalanes (i eventualment notes complementàries), cada terme presenta les denominacions equivalents en sis llengües romàniques (castellà, francès, gallec, italià, portuguès i romanès), amb els indicadors de categoria gramatical corresponents, i també en anglès.

[Font: TERMCAT]

Podem retallar el ‘retail’ del comerç al detall?

El comerç és un dels sectors de l’activitat econòmica que en els darrers anys ha hagut de fer un gran esforç per adaptar-se contínuament als canvis causats per la globalització, la transformació digital, els nous hàbits de compra en línia, la pandèmia o la crisi econòmica i ambiental, entre d’altres. Amb tot, hi ha conceptes relatius al comerç, com ara el comerç al detall i a l’engròs, que, malgrat aquest entorn canviant, no han alterat en essència el seu significat tradicional.

El comerç al detall que tots coneixem consisteix a vendre petites quantitats de productes o drets de servei al consumidor o usuari final. Per a referir-nos a aquest concepte, a més de les formes normatives comerç al detall i comerç a la menuda, també disposem de les denominacions sinònimes comerç detallista i comerç minorista, normalitzades recentment com a formes preferents, i comerç menudista, com a forma complementària i menys estesa en l’ús.  

Si bé comerç al detall (en castellà, comercio al detalle) té una presència important en diccionaris i textos especialitzats i és habitual en l’ús dels professionals del sector, val a dir que les denominacions comerç detallista i comerç minorista també són formes utilitzades amb normalitat en l’àmbit, es documenten paral·lelament en castellà (comercio detallistacomercio minorista) i són més sintètiques que comerç al detall, fet que, segons el context, pot fer-les preferibles.

La persona que es dedica al comerç al detall és el detallista, forma normativa que, juntament amb el mot menys usat menudista, figura des de fa temps en els diccionaris catalans. A aquests noms, cal afegir-hi, també, la denominació minorista, normalitzada de fa poc. Es tracta d’un mot ben format (a partir de l’adjectiu llatí minor i el sufix –ista), motivat i transparent, que s’explica per l’oposició a majorista, i que com més va més habitual és en el seu àmbit.

No deixa de ser sorprenent, però, que, amb l’assortiment de denominacions catalanes disponibles per a fer referència a aquest tipus de comerç, la forma anglesa retail (o retailing) hagi fet furor en l’àmbit i llueixi a l’aparador del discurs comercial (botiga retailcomerç retailvenda retailsector retail…) i, fins i tot, dels noms d’entitats i associacions catalanes representatives del sector. Igualment, la forma derivada retailer també ha fet forat per a designar el comerciant detallista o minorista.

El mot retail, que en anglès s’utilitza com a nom, adjectiu, verb o adverbi, té el seu origen en el francès antic retaillier, que significa ‘retallar’ o ‘tornar a tallar’, en al·lusió al fet que, en el comerç al detall, el detallista o minorista es dedica a vendre al consumidor individual una part (“un fragment”, “un retall”) del volum de mercaderia que ha comprat al majoristaa l’engròs.

Ara bé, l’estoc de denominacions catalanes que es poden utilitzar per parlar d’aquest tipus de comerç (comerç al detallcomerç detallistacomerç minoristacomerç a la menuda o comerç menudista) i de la persona que s’hi dedica (detallistaminoristamenudista) posa en evidència que l’adopció de l’anglicisme retail no es pot justificar per cap necessitat denominativa, sinó més aviat per una voluntat d’esnobisme i de fer creure que el càntir nou fa l’aigua més fresca.

En aquest temps en què la sostenibilitat econòmica, social, ambiental i, també, lingüística, és més necessària que mai, us animem a contribuir al consum de proximitat i a l’ús de la llengua pròpia.

Podeu consultar aquests termes i altres de relacionats, com comerç a l’engròscomerç majoristacomerç al major o comerç en gros al portal Terminologia d’economia i empresa.

[Font: TERMCAT]

L’autenticació de doble factor

Atès que els ciberatacs es multipliquen i qualsevol precaució és poca, cada vegada és més comuna l’autenticació de doble factor, que és la comprovació de la identitat d’un usuari basada en un sistema de doble clau, és a dir, que utilitza dos elements de seguretat diferents per a acreditar la identitat i iniciar la sessió.

Com funciona exactament? Segur que l’has utilitzat en l’accés a alguna aplicació bancària, i de fet es pot configurar en la majoria de comptes d’usuari. El primer factor és la contrasenya d’accés al servei, l’aplicació, etc. que nosaltres hem escollit;  i el segon factor acostuma a ser un codi de seguretat que s’envia per un altre mitjà (habitualment un SMS al telèfon) per introduir-lo durant la verificació i acreditar que som el propietari del compte. D’aquesta manera, si s’intenta una intrusió perquè es fa un ús il·legítim d’una contrasenya aliena, es pot detectar i evitar l’accés no autoritzat si no es completa el segon factor d’autenticació.

Els experts recomanen aquest sistema ja que ajuda a reforçar la seguretat dels nostres comptes d’usuari. En anglès s’anomena two-factor authentication i també es fa ús de la sigla 2FA.

Trobareu aquest terme i altres de relacionats al portal de terminologia de les TIC.

La pitahaia

Segons el Calendari dels Pagesos, les fruites del mes de novembre són l’aranja, l’aranyó, el caqui, el codony, la llimona, la magrana, la mandarina, el nabiu, la poma, el raïm i la taronja. Però, és clar, el món se’ns fa petit i ens agrada tastar coses noves de l’altra banda del mar, o de l’oceà, un cop superats els plàtans i els kiwis.

Una fruita que també està al seu punt òptim ara a la tardor és la pitahaia, el fruit comestible de la planta del mateix nom, la pitahaia (Hylocereus, sp.), una planta originària de l’Amèrica Llatina, especialment de Mèxic i l’Amèrica Central, i que actualment també es cultiva a Israel, el Vietnam i la Xina. La fruita té forma ovoide, arrodonida i allargada, té la pell entre rosa i vermella amb l’extrem de les bràctees més o menys verdós, sense espines, la polpa blanca o groga, de vegades rosada, segons la varietat, amb llavors petites i negres. A banda de menjar-se com a fruita es fa servir com a saboritzant i colorant de sucs i begudes alcohòliques. El fruit de l’espècie Hylocereus undatus, la més coneguda a Europa, se sol anomenar fruita del drac, una designació metafòrica (d’origen asiàtic, segons diverses fonts), basada en l’aspecte dels fruits i en la disposició que tenen en l’arbre.

Si consulteu la fitxa enllaçada veureu que pitahaia té el sinònim complementari pitaia. Aquesta forma, tanmateix, es reserva per a anomenar les cactàcies del gènere Stenocereus i els seus fruits. La pitaia, fruit comestible de la pitaia, té forma ovoide o semiarrodonida, pell entre verda i vermellosa, amb espines, polpa blanca, vermella, rosa, carbassa, groga o lila, segons la varietat, i és molt dolça i té moltes llavors negres. Per acabar d’embolicar la troca, de la pitaia (planta i fruit) també se’n pot dir pitahaia, complementàriament, això sí.

Tant pitahaia com pitaia són adaptacions gràfiques simples de les formes castellanes pitahaya i pitaya, respectivament (originàries del crioll d’Haití), molt esteses internacionalment, la qual cosa permet identificar sense dificultat els conceptes a què fan referència.

Trobareu les fitxes d’aquests termes, amb definició, notes i equivalents en altres llengües al Cercaterm i a la Neoloteca.

Una camamilla es posa bé, però l’*esterilla

A l’hora de fer exercicis que impliquin un contacte del cos amb el terra sempre és més prudent (i més agradable) fer-los a sobre una espuma prima i flonja, que esmorteeixi els impactes. Parlem, és clar, d’una estora o una màrfega.

També està bé recórrer a un material així quan dormim en una tenda, i no diguem si dormim al ras, fent bivac. En aquest cas, per dissimular les pedres que ens amargarien la nit i, sobretot, per evitar la humitat de terra. D’aquesta altra peça, molt similar a l’anterior, en diem aïllantestora o màrfega.

De totes dues peces en podem dir estora perquè cobreixen una part del terra, i en podem dir màrfega perquè són similars a matalassos senzills; a més, de la segona també en diem aïllant, perquè la seva funció quasi principal és protegir-nos de la humitat.

Ho podem resumir així:

Comparació estora i aïllant

El que no funciona en català, ni al gimnàs ni a la muntanya, és l’*esterilla.

Però per què no ens va bé *esterilla si en català ja hi ha un grapat de paraules que acaben igual? Tenim:

  • Paraules acabades en –illa per l’evolució fonètica des d’una altra llengua. (Per exemple, camamilla, del grec khamaímēloncruïlla, del llatí crucīcŭla, o guilla, del germànic Wisĭla.)
  • Paraules acabades en –illa perquè estan agafades o copiades del castellà, on -illo/a és un sufix que indica que una cosa és més petita que l’original. (Per exemple, guerrilla com a guerra petita, sabatilla com a sabata petita o vainilla, com a beina petita [vaina, en castellà]).

A més, totes les llengües agafen paraules d’altres llengües, com un element més de la seva evolució natural al llarg dels anys. El català, per exemple, té paraules del castellà, del francès, de l’anglès, de l’italià, de l’àrab, del xinès…

Doncs bé, el que passa és que l’*esterilla té un doble problema:

  1. Està formada per una paraula castellana (estera, corresponent al català estora) i per un diminutiu també castellà (-illa).
  2. Té sentit agafar paraules de fora quan hem d’anomenar significats nous per als quals no tenim paraules catalanes existents ni fàcilment disponibles. I, en aquest cas, resulta que ja tenim estoramàrfega i aïllant, que cobreixen perfectament aquests sentits i que ja es fan servir.

De fet, anem tan sobrats d’alternatives que l’*esterilla no ens cal gens ni mica, ni per suar la cansalada ni per dormir sota les estrelles.

Per cert, tampoc és gaire adequat *estoreta. En aquest cas, perquè aquesta espuma no és precisament petita. Al revés, en general és molt més gran que l’estora que tenim a la porta de casa per escurar-nos les sabates quan venim de fora.

I la *colxoneta, què? Doncs tampoc tenim bones notícies per a les *colxonetes… Però això ho deixarem per a un altre dia.