Aquesta setmana el TERMCAT organitza a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans dues trobades especialment rellevants per a tots els interessats en la terminologia.
Per una banda, dijous 16 i divendres 17 de novembre es duu a terme la Cimera de l’Associació Europea de Terminologia (AET), coorganitzada per l’AET i el TERMCAT amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri de Cultura francès, i amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans. Un centenar d’experts en terminologia de tot l’àmbit europeu s’aplegaran sota el lema “Terminologia: innovació i sostenibilitat”, en unes jornades que seran inaugurades per la consellera de Cultura, Natàlia Garriga; la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, M. Teresa Cabré, i el president de l’AET, Henrik Nilsson. En el marc de la Cimera de Terminologia també es farà l’acte de lliurament dels premis internacionals que atorga l’AET, i es durà terme la seva assemblea general anual. El TERMCAT forma part del Comitè de Direcció de l’AET i la seva terminòloga Sandra Cuadrado n’ocupa la secretaria tècnica i executiva.
I per una altra banda, el dia abans, dimecres 15 de novembre, es fa la 8a edició delsEspais Terminològics, una jornada de caràcter biennal que organitza el TERMCAT per afavorir el diàleg i l’intercanvi de coneixement en aspectes relacionats amb la pràctica terminològica, i que aquest any reuneix prop de 120 especialistes a l’entorn del tema “Com podem estendre l’ús de la terminologia catalana”, coincidint amb el desplegament del Pacte Nacional per la Llengua que s’impulsa des del Govern. El secretari de Política Lingüística, F. Xavier Vila; la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, M. Teresa Cabré, i el director del TERMCAT, Jordi Bover, inauguraran aquesta jornada, en què experts de reconegut prestigi de l’àmbit educatiu, professional i tecnològic compartiran les seves idees sobre els recursos i els mecanismes que poden afavorir una presència més gran de la terminologia catalana en tots els àmbits especialitzats.
El premi Nobel d’economia d’aquest any ha estat concedit, per tercera vegada en les cinquanta-cinc edicions d’aquest premi, a una dona: Claudia Goldin, catedràtica d’economia de la Universitat de Harvard. Concretament, i a partir de la recopilació i l’anàlisi de les dades sobre el mercat laboral als Estats Units d’Amèrica en els darrers 200 anys, Goldin ha estudiat les desigualtats de gènere, ha explicat les causes de la bretxa salarial existent entre homes i dones i ha avançat en la comprensió de la situació de les dones en el mercat de treball.
En aquest apunt volem fer-nos ressò de la persona i el tema que han merescut el guardó i destacar, també, un dels termes protagonistes d’aquest estudi. Ens referim a la bretxa salarial de gènere (en anglès, gender pay gap), que designa la diferència entre el salari mitjà d’homes i dones, i, de retruc, a la bretxa de gènere (en anglès gender gap), entesa com la diferència entre dones i homes en nivell de participació, accés als recursos, drets, poder, influència, remuneració i guanys en qualsevol àmbit.
La denominació bretxa, procedent del francès brèche, i aquest del fràncic brekam (‘esvoranc’, ‘fesa’) fa referència a l’obertura que fa l’artilleria en una muralla. És un mot propi de l’àmbit de la poliorcètica que els diccionaris defineixen com l’art (sempre qüestionable) dels setges, és a dir, el conjunt de tècniques d’enginyeria militar utilitzades per a defensar o atacar una fortificació. En el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Joan Coromines ens explica que bretxa ja es troba documentat com a mot nou en textos catalans referents a la guerra dels Segadors i que es divulgà molt més en la guerra de Successió i en les següents.
La forma bretxa també designa un pas estret entre muntanyes, en geografia; una roca constituïda per cairells units per un ciment natural, en petrografia, o, en sentit figurat, una escletxa per la qual alguna cosa comença a perdre la seva fortalesa o integritat.
Tot i que la diferència o desigualtat existent entre persones, col·lectius o comunitats respecte d’un mateix indicador, com pot ser en aquest cas el gènere o el salari, és un concepte present al llarg de la història de la humanitat, no va ser fins l’any 1980 que Eleanor Marie Smeal, líder feminista i analista política estatunidenca, va utilitzar per primera vegada el terme anglès gender gap per a referir-se a la diferència existent entre homes i dones. El substantiu anglès gap, procedent del norrè o nòrdic antic gap (‘abisme, crit’), té un paral·lelisme semàntic amb bretxa perquè, entre altres significats, designa una ruptura en una barrera com ara un mur, una bardissa o una defensa militar.
Si bé la forma anglesa gap va obrir, inicialment, una certa bretxa en llengües com el català (gap de gènere), el castellà (gap de genero), el francès (gap de genre) o l’italià (gap di genere), val a dir que, a mesura que aquest concepte ha esdevingut objecte de debat social i està present en els mitjans de comunicació, les institucions i els indicadors estadístics, les llengües han anat trobant alternatives pròpies i més entenedores pels parlants que han frenat l’avenç de l’anglicisme.
En el cas del català, a més de les denominacions bretxa de gènere i bretxa salarial de gènere, que són les formes actualment més esteses en l’ús, també es documenten altres denominacions que utilitzen substantius igualment vàlids (fractura, esquerda, escletxa, diferència o desigualtat, entre d’altres) com a nucli del sintagma. Probablement, la consolidació de bretxa en aquests termes, i en altres semànticament relacionats, com bretxa de pobresa, bretxa digital o bretxa terapèutica, es pot explicar no només pel veïnatge amb el castellà brecha, sinó també pel significat inherent al mot de ruptura intencionada d’allò que hauria de protegir alguna cosa, siguin fortificacions o drets bàsics.
No cal insistir que la gastronomia és cultura i com a cultura dona significat al comportament dels membres d’una comunitat. I això s’expressa cada dia a l’hora de preparar el menjar (cassola o wok; oli o mantega; pa o arròs) i a l’hora de menjar-se’l (amb coberts o amb les mans; cadascú el seu plat o tots de la paella; drets, asseguts en una cadira o asseguts a terra; en silenci, xerrant o xarrupant); també quins àpats fem, a quina hora i quin és el que considerem més important.
I tot això es manifesta molt especialment el dies de festa, sobretot quan la festa porta associat un plat determinat. Els de la cuina catalana ja ens els coneixem (aviat els panellets de Tots Sants!), per això avui parlarem de tres plats de la cuina xinesa que fan festa.
El primer és un plat que es menja el dia que es fan anys, un plat de tallarines molt llargues servides en un brou de carn. Quan es couen i quan es mengen s’ha d’anar amb compte de no tallar-les ni trencar-les, s’han de menjar senceres perquè simbolitzen la llargada de la vida, per això s’anomenen tallarines de la longevitat.
Els altres dos plats es mengen per celebrar el cap d’any. L’un és el tangyuan o sopa dolça amb boletes d’arròs glutinós, una sopa elaborada fent bullir en aigua unes boletes de massa d’arròs glutinós, sovint farcida de sèsam, cacauet o mongeta azuki. El tangyuan se sol menjar durant la Festa dels Fanals, que és la celebració final del cap d’any xinès. La forma rodona de les boletes simbolitza la plenitud, un tret compartit amb altres cultures. També per cap d’any es menja el pastís d’arròs glutinós, elaborat amb arròs glutinós molt i després emmotllat perquè tingui una forma determinada. Aquest pastís és un dolç tradicional del sud de la Xina.
“I jo, a la riba, penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus fan i desfan per sempre meravelles tan breus.”
Els núvols, Màrius Torres
Els núvols (o els niguls, les bromes o les boires, que tot és el mateix i el nom que li donem només depèn d’on siguem o d’on venim) adopten infinitat de formes, breus meravelles, i així ho veiem des de la riba o des de qualsevol punt de contemplació, ajudats per la nostra imaginació: el núvol en forma de magdalena al costat del massís de Montserrat, el nigul que recorda un cusset ajagut des de la platja des Trenc, o les bromes que converteixen la Seu Vella en un paisatge fantasmagòric.
Si ens situem a l’observatori meteorològic, però, el coneixement expert i les convencions científiques fan possible anomenar les infinites breus meravelles amb un nombre limitat d’etiquetes d’origen llatí que ens permeten compartir amb precisió l’espectacle que té lloc a casa nostra amb qualsevol persona del món.
En primer lloc, qualsevol núvol es pot anomenar amb el nom d’un dels deu gèneres de núvols, tipificats per l’Organització Meteorològica Mundial, en funció de l’altura de la troposfera on es trobi. En català, els noms llatins dels gèneres de núvols s’han adaptat mínimament des d’un punt de vista fonicogràfic, bàsicament incorporant accents gràfics o afegint una e de suport per facilitar la pronúncia d’alguns mots: per exemple, estratocúmulus (pel llatí stratocumulus), nimboestratus (per nimbostratus) o altocúmulus (per altocumulus). A més, per a la majoria de gèneres també es consideren adequades en català com a sinònims complementaris, per a contextos no especialitzats de caire divulgatiu, les denominacions catalanes adaptades des d’un punt de vista morfològic a partir de la forma llatina: per exemple estratocúmul, nimboestrat o altocúmul.
GÈNERES DE NÚVOLS
Forma llatina originària
Forma catalana
Cirrus
cirrus
Cirrocumulus
cirrocúmulus sin. compl. cirrocúmul
Cirrostratus
cirroestratus sin. compl. cirroestrat
Altocumulus
altocúmulus sin. compl. altocúmul
Altostratus
altoestratus sin. compl. altoestrat
Nimbostratus
nimboestratus sin. compl. nimboestrat
Stratus
estratus sin. compl. estrat
Stratocumulus
estratocúmulus sin. compl. estratocúmul
Cumulus
cúmulus sin. compl. cúmul
Cumulonimbus
cumulonimbus
Alhora, els núvols també poden classificar-se en una segona categoria, les espècies de núvol, que es basen en la seva forma, les dimensions, l’estructura interna o el procés de formació. En aquest cas, de moment les formes prioritàries són les denominacions llatines sense cap tipus d’adaptació gràfica (calvus, castellanus, lenticularis, etc.), perquè, a diferència dels noms dels gèneres, són termes més especialitzats i les formes llatines adaptades no tenen cap tradició en català. En alguns casos, però, es considera vàlida com a sinònim complementari una forma catalana, que pot correspondre a la denominació popular o a una denominació creada a partir de la forma llatina; per exemple emmerletat -ada per a castellanus, i lenticular per a lenticularis.
ESPÈCIES DE NÚVOLS
Forma llatina originària
Forma catalana
calvus [S’aplica als cumulonimbus]
calvus
capillatus [S’aplica als cumulonimbus]
capillatus
castellanus [S’aplica als cirrus, cirrocúmulus, estratocúmulus i, especialment, als altocúmulus]
castellanus sin. compl. emmerletat -ada
congestus [S’aplica als cúmulus]
congestus
fibratus [S’aplica als cirrus i als cirroestratus]
fibratus sin. compl. fibrat -ada
floccus S’aplica als cirrus, cirroestratus i altocúmulus]
floccus
fractus [S’aplica als cúmulus i als estratus]
fractus
humilis [S’aplica als cúmulus]
humilis sin. compl. de bon temps
nebulosus [S’aplica als cirroestratus i als estratus]
nebulosus
lenticularis [S’aplica als altocúmulus]
lenticularis sin. compl. lenticular
mediocris [S’aplica als altocúmulus]
mediocris
spissatus [S’aplica als cirrus]
spissatus
stratiformis [S’aplica als altocúmulus, estratocúmulus i, de vegades, als cirrocúmulus]
stratiformis sin. compl. estratiforme
uncinus [S’aplica als cirrus]
uncinus
volutus [S’aplica als estratocúmulus i als altocúmulus]
volutus sin. compl. de corró sin. compl. enrotllat -ada
Així doncs, cada núvol es pot anomenar amb aquesta etiqueta doble, la qual cosa dona lloc a formes com cirrus fibratus (o cirrus fibrat), altocúmulus stratiformis (o altocúmul estratiforme) o cúmulus humilis (o cúmul de bon temps)
I la precisió terminològica no acaba aquí, perquè els núvols també poden tenir complements de núvol, núvols accessoris, o poden ser considerats núvols especials. Ben aviat, en una segona entrega sobre els noms dels núvols, podreu descobrir altres particularitats d’aquesta nomenclatura. Mentrestant us animem a veure’ls passar i a intentar identificar-los ajudats per les definicions de gèneres i espècies que trobareu al cercador del portal Terminologia de les Ciències de la Terra.
Temps era temps que la paraula telèfon es referia a un aparell de comunicació que teníem instal·lat al rebedor de casa. Costava tenir converses privades! Després es van inventar uns aparells que feien la mateixa funció però es portaven a la bossa o a la butxaca, als quals vam anomenar telèfons mòbils. Al cap d’un temps (força breu, tot s’ha de dir) de coexistència pacífica, els nous aparells van guanyar terreny i van passar a ser el mòbil o, simplement, el telèfon, sense cap qualificatiu. La nova realitat va fer necessari posar cognom a l’aparell del rebedor, que va passar a anomenar-se telèfon fix.
De la mateixa manera, temps era temps que quan no tenies ganes de posar-te el davantal o tenies la nevera buida anaves a un restaurant a dinar o a sopar —o a una botiga de menjar preparat a comprar-lo. Però més endavant, els restaurants van començar a fer menjar per emportar. Sobretot durant la pandèmia de la covid, quan els restaurants estaven tancats o tenien limitacions d’aforament, la cosa va guanyar terreny. En vam parlar aleshores en aquest apunt. En aquesta nova realitat els restaurants o altres establiments de restauració no n’han tingut prou de dir “també fem menjar per emportar”, com una opció secundària, sinó que, posada al mateix nivell que la seva opció tradicional, de consumir el menjar i les begudes en el seu local, ha motivat la necessitat de trobar un terme que expressi aquesta oposició. És per això que, en anunciar-se, un restaurant pot oferir les opcions: a l’establiment (al local, aquí) o per emportar (o per emportar-se o per endur o per endur-se).
La realitat es belluga, tempteja, varia, es desenvolupa, deixa un camí, n’agafa un altre i arriba un punt que ens adonem que ha canviat. Aleshores, la llengua també ha de canviar. I si es belluga i és viva troba la manera d’anomenar les novetats. Les novetats o les realitats tradicionals o antigues quan la perspectiva del temps les ha desenfocat o n’ha empal·lidit els colors.
Quan s’acaba el Tour, hi ha un grapat d’aficionats que deixen el sofà de casa o pleguen la cadira de càmping del marge de la carretera i agafen la bici per recórrer alguna de les etapes que han vist per televisió —a un altre ritme però amb una tenacitat equiparable.
Ara bé, tot i que són cèlebres els trams de llambordes (el temut pavé dels ciclistes professionals) i que el pla i fins la muntanya mitjana donen més facilitats, el que realment fa somiar els aficionats són els ports per on passen les etapesd’alta muntanya: els ports de tercera categoria, els ports de segona categoria i, sobretot, els ports de primera categoria i fins els de categoria especial (Catégorie H al Tour, és a dir Hors catégorie ‘fora de categoria’), tant dels Alps com dels Pirineus.
Abans d’emprendre aquestes ascensions d’estiu, els aficionats estudien la llargada, el desnivell a superar, el pendentmitjà, les rampes màximes i el nombre de revolts. I també repassen la història que s’hi ha viscut, perquè els punts que han fet el mite del Tour requereixen posar el peu a terra o, almenys, afluixar la cadència de pedalada per fer-hi un cop d’ull.
Alguns dels ports de muntanya més coneguts dels Alps són el Galibier (de 2.642 m), on Marco Pantani va treure nou minuts al fins llavors líder Jan Ullrich, el 1998, sota la tempesta i amb el mocador de pirata posat; l’Aup d’Uès (en francès, Alp d’Huez, 1.850 m), amb vint-i-un revolts de paella i un plafó a cadascun per recordar els que hi han guanyat; l’Izoard (2.361 m), que el 1948 va permetre a Fausto Coppi recuperar 20 dels 21 minuts d’avantatge que tenia Bobet a la general, ara amb una estela en memòria de tots dos; el Ventor (en francès, Mont Ventoux, 1.912 m), la muntanya amb aromes de lavanda i assotada pel mestral on va morir Tom Simpson el 1967, per un col·lapse en què van intervenir la calor, l’esforç, les amfetamines i la insensatesa de no rendir-se mai, com recorda el memorial a mitja pujada on s’aturen tots els aficionats.
En el massís central destaca el Puèi Domat (en francès, Puy de Dôme), un volcà on s’arriba per un pendent del 12% els últims 4 km, tristament famós des del 1975 pel cop de puny contra Eddy Merckx d’un espectador que el volia veure perdre (i, efectivament, Merckx ja no va guanyar cap més Tour).
I en els Pirineus, en part integrats a la nostra geografia, hi ha els ports de Pèira Sorda (en francès, Peyresourde, de 1.569 m) i el Tormalet (en francès, Tourmalet, 2.115 m), amb el coll d’Aspin (1.489 m) com a enllaç entre tots dos, sense oblidar l’Aubisca (en francès, Aubisque, 1.709 m).
Però per què diem Aup d’Uès, Ventor, Puèi Domat, Pèira Sorda, Tormalet i Aubisca? Doncs perquè són els noms originals occitans i tots aquests llocs són d’Occitània, la gran regió francesa que durant l’edat mitjana i molt més enllà va ser tan pròxima lingüísticament, culturalment, socialment i políticament a Catalunya; en canvi, els noms que coneixem (Alp d’Huez, mont Ventoux, etc.) són les adaptacions que en va fer el francès, a cops tan absurdes com passar de Ventor a Ventoux.
Fer servir els noms originals és una mostra de respecte a Occitània i és, a la vegada, un recordatori de com són fràgils les llengües quan el poder decideix aniquilar-les i els seus parlants —forçats, incentivats, resignats o per pura desídia— van deixant d’utilitzar-les.
S’acaba el Tour i arriba, per tant, el torn del ciclisme aficionat. Planifiqueu bé les etapes, prepareu-vos físicament, estudieu què heu de portar. És temps de somiar (o fins i tot d’intentar escalar) el Galibier, el Tormalet, l’Aup d’Uès o el Puèi Domat, els gegants de la muntanya.
Quina és la grafia adequada: atmosfera o atmòsfera?; biosfera o bioesfera? Quin és el significat de termes com criosfera, litosfera o exosfera?
En l’àmbit de les ciències de la Terra hi ha més d’una vintena de termes formats amb la forma sufixada –sfera (procedent del grec sphaĩra) i una forma prefixada també culta, en la majoria de casos d’origen grec: atmosfera, troposfera, exosfera, litosfera, biosfera, hidrosfera, criosfera, etc.
Aquests mots designen alguna de les capes gasoses que envolten la Terra, alguna de les capes internes de la Terra o, fins i tot, parts discontínues de la Terra que no formen una capa uniforme però sí que comparteixen alguna característica. Per tant, tot i que totes aquestes denominacions parteixen de la forma –sfera, que significa ‘esfera’, en realitat no designen cossos pròpiament esfèrics, i per aquest motiu la grafia del segon formant no coincideix amb el mot català esfera, sinó que la forma prefixada s’adjunta directament al formant -sfera: la grafia correcta, doncs, és biosfera, mesosfera, geosfera o astenosfera, entre d’altres, i no *bioesfera, *mesoesfera, *geoesfera o *astenoesfera.
Pel que fa a l’accentuació, en tots els casos l’accent recau en la penúltima síl·laba de -sfera, de manera que són paraules planes acabades en vocal i no s’han d’accentuar; cal escriure, doncs, atmosfera i no *atmòsfera. Probablement la vacil·lació existent es deu al fet que en castellà s’admet una doble pronúncia i grafia per a aquests mots.
A continuació es presenten agrupats en tres grans grups aquests termes referents a les “capes” de la Terra amb l’objectiu de descobrir-ne el significat, sovint amb l’ajuda i el reforç de l’etimologia.
Les “esferes” gasoses
Sembla que el terme precursor de tota aquesta sèrie és atmosfera, que en català es documenta per primera vegada en una font del 1803. És una denominació formada a partir de la forma prefixada del mot grec atmós, que té el significat de ‘vapor’.
A partir d’aquest primer terme, entre principis i mitjans del segle XX es proposen altres termes formalment paral·lels per a designar les diferents parts que es poden distingir dins de l’atmosfera, des de la superfície terrestre fins a l’espai exterior:
troposfera, mot creat a partir del formant tropo-, procedent del grec, que significa ‘gir’, ‘moviment’ o ‘canvi’, pel fet que en aquesta part de l’atmosfera hi tenen lloc processos convectius i s’hi formen els núvols, de manera que es troba en un estat de canvi permanent.
estratosfera, denominació creada a partir de la forma estrato-, procedent del llatí, que significa ‘estrat’. Designa una part de l’atmosfera caracteritzada per la seva relativa quietud, i per aquest motiu es considera una mena d’estrat gasós que cobreix la troposfera.
mesosfera, a partir del formant meso-, procedent del grec, en referència al fet que aquesta capa es troba just al mig, entre la troposfera i l’estratosfera, d’una banda, i la termosfera i l’exosfera, de l’altra.
termosfera, denominació formada a partir de termo-, formant procedent del grec que significa ‘calent’ i indica relació amb la calor o amb la temperatura. En aquesta capa la temperatura creix regularment amb l’altura a causa de l’energia radiant que s’hi absorbeix i de les reaccions fotoquímiques que hi tenen lloc.
exosfera, nom format a partir del formant exo-, procedent del grec, que en aquest cas significa ‘de fora’, en referència al fet que és la capa de l’atmosfera més externa.
A més a més, també hi ha altres termes amb el formant –sfera que designen altres parts de l’atmosfera atenent a la seva composició, les quals poden coincidir totalment o parcialment amb alguna de les capes anteriors: per exemple, l’ozonosfera (o capa d’ozó) és la part de l’estratosfera amb una alta concentració d’ozó, i la ionosfera és el conjunt de zones de l’atmosfera amb una forta presència d’electrons lliures i ions.
Les “esferes” internes
Així com l’atmosfera és la capa gasosa que envolta la Terra, el conjunt de parts sòlides de la Terra rep el nom de geosfera. Igual que en el cas de l’atmosfera, també hi ha diversos termes per a designar les diferents parts que es poden distingir en la geosfera, des de les capes més properes a la superfície terrestre fins a les capes més properes al nucli intern:
litosfera, nom creat a partir del formant lito-, procedent del grec, amb el significat de ‘pedra’, en referència al fet que és la capa rígida de la geosfera.
astenosfera, denominació creada amb el formant asteno-, procedent del grec, que té el significat de ‘feblesa’ i en aquest cas fa referència a la viscositat que presenta aquesta zona de l’interior de la Terra.
mesosfera, mot construït amb el formant meso-, procedent del grec, que significa ‘al mig’. Com en les subdivisions de l’atmosfera, en què també hi ha una capa anomenada amb aquesta denominació, la mesosfera de la geosfera és la capa intermèdia, concretament entre l’astenosfera i el nucli.
Les “esferes” discontínues
L’atmosfera i la geosfera es distingeixen de la hidrosfera i la biosfera. A diferència de les primeres, la hidrosfera i la biosfera no són capes contínues, sinó que són zones de la Terra que comparteixen una mateixa característica:
La hidrosfera és el conjunt de totes les aigües superficials de la Terra.
La biosfera és el conjunt de parts de la Terra on es desenvolupa la vida, de manera que inclou les parts de la litosfera, la hidrosfera i l’atmosfera poblades per éssers vius.
De vegades també es parla de la criosfera, en referència a la part de la Terra formada pel conjunt d’àrees cobertes de gel i de neu i per la totalitat del permagel.
Altres “esferes”
A banda de les denominacions recollides fins ara, referents a les principals capes en què se sol dividir el conjunt de la Terra, també hi ha altres termes paral·lels, creats amb la forma sufixada –sfera, en àmbits afins: per exemple, rizosfera i pedosfera en ciències del sòl; cromosfera i fotosferaen astronomia, o magnetosfera en geofísica.
Trobareu bona part d’aquests termes representats en la infografia Les capes de la Terra, i podreu consultar les fitxes dels termes, amb equivalents en altres llengües, definicions i, sovint, altra informació complementària, al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.
En català, el masculí és un gènere imprecís i desdibuixat, tant en la forma com en el sentit: en la forma, resulta que una paraula masculina pot acabar amb qualsevol so (un plat, el sol, un lluç, un balancí, un futbolista); en el sentit, tenim que, quan una paraula es pot referir a homes o dones, amb el masculí (els laterals, els pivots defensius, els davanters centre) tant podem indicar només els homes com tothom en general. En canvi, el femení és precís i ben delimitat: una immensa majoria de paraules femenines acaben en -a (una plata, la lluna, una orada, una cadira, una futbolista) i, en l’ús habitual, el femení d’una forma doble fa referència només a dones (les laterals, les pivots defensives, les davanteres centre).
Doncs bé, curiosament, el futbol de les terres catalanes fa temps que funciona si fa no fa com els gèneres gramaticals en català.
Així, avui el futbol masculí és un sí però no, un anar fent imprecís i desdibuixat. De fet, ara que es disputarà el Gran Premi de Fórmula 1 al Circuit de Barcelona-Catalunya, no està de més recordar que l’escuderia Ferrari s’ha comparat sovint al Barça de futbol: el mateix color vermell (en el cas del Barça, combinat amb el blau), la mateixa passió dels aficionats (que repiquen campanes en cas de victòria i se salten el sopar en cas de derrota), un mateix valor simbòlic de representació de país i, sobretot, idèntiques trajectòries ciclotímiques, amb llargues temporades de decepcions i alguns pics feliços.
En canvi, el futbol femení del Barça és precís i contundent i té ben poc a veure amb el ferrarisme del masculí: ha arribat a les finals de Champions el 2019, el 2021, el 2022 i el 2023 i a les semifinals el 2020; va guanyar la Champions el 2021 i ha tornat a guanyar la del 2023 (aquest dissabte 3 de juny). I no és només una història d’èxit esportiu sinó que, per l’enorme repercussió social que té, s’ha convertit també en una història d’empoderament, de reivindicació i d’orgull femení. L’esport femení ha tirat a terra la porta de la supremacia masculina en un dels àmbits més adversos, el món del futbol.
O sigui que els aficionats al futbol, en general, faran bé de repassar quin és el femení de cada posició en els diversos esquemes de joc (per exemple, en aquesta infografia que el TERMCAT va fer conjuntament amb la Federació Catalana de Futbol). Perquè a Catalunya l’esport és indiscutiblement femení i masculí, però la Champions de futbol, ara mateix, és completament femenina.
No es pot entendre la cuina sense herbes. Cada cuina les seves herbes, les herbes del seu entorn, de quilòmetre zero. La cuina com a continuació del camp, els marges, el bosc dels voltants. L’olor de llorer del pollastre amb prunes de la meva àvia.
Les herbes intervenen a la cuina per aromatitzar o per perfumar. Parlem d’aromatitzar quan en una preparació s’hi afegeixen herbes, però també hortalisses o espècies, per donar-li aroma, és a dir, olor agradable. Per exemple, el llorer que aromatitzava el pollastre, l’api que aromatitza el brou, el julivert que aromatitza un peix, la llimona que aromatitza els panellets. Perfumar, d’una altra banda, és afegir una substància olorosa a un producte per tal que s’impregni del seu perfum, i en sigui un element dominant. Es pot perfumar amb menta, amb xerès, amb all, amb tòfona, substàncies amb una aroma intensa.
Les herbes intervenen a la cuina soles o amb companyia d’altres herbes o d’altres aliments, com acabem de veure. A les cuines catalanes hi ha d’haver llorer, farigola, romaní, menta, orenga, fonoll… Són les nostres herbes aromàtiques. A banda de fer-les servir soles, com a protagonistes, també poden formar part de combinacions, diguem-ne, estàndard. Seria el cas de les fines herbes, un assortiment d’herbes aromàtiques (julivert, cerfull, estragó, api) combinades i molt ben picades, amb proporció variable d’acord amb el seu poder aromatitzant i depenent del menjar al qual van destinades. O també del manat d’herbes, un ramet d’herbes aromàtiques, principalment llorer, farigola i julivert, que s’afegeix a un menjar durant la cocció per fer-lo més gustós.
Altres combinacions estàndard que trobem a la nostra cuina són les herbes del Montseny, les herbes de l’Albera o altres combinacions amb noms geogràfics, i la combinació dels nostres veïns, les herbes de Provença, que inclou romaní, farigola, alfàbrega, orenga i marduix, i també sajolida i fonoll.
Un altre dia parlarem d’espècies i de combinacions d’espècies. És clar que si seguíssim pel món de les herbes hauríem de parlar dels licors d’herbes, començant per la ratafia, o d’olis aromatitzat amb herbes. De moment, podeu consultar tots aquests termes al Cercaterm i al cercador del Portal d’alimentació i gastronomia. Bon profit!
Si haguéssim de posar-nos ara un nom com a espècie, podríem deixar-nos estar d’Homo sapiens (entre el canvi climàtic, l’extinció massiva d’espècies i les guerres, que siguem savis és opinable) i anomenar-nos, per exemple, humans esportius. Des de fa uns quants anys, vivim en l’època de l’esport: el practiquem, el seguim, l’utilitzem com a metàfora, en vivim. Qui més qui menys fa esport, sigui activament o pagant la quota d’un gimnàs sense posar-hi els peus.
Ep, però fem esport o fem deport? Som esportistes o deportistes? Critiquem la poca esportivitat d’un equip o la seva poca deportivitat? Anem a pams.
En les llengües romàniques
La història d’aquesta paraula fa giragonses. Esport ve de l’anglès sport, escurçament del francès antic desport. Pels romans deportare volia dir ‘transportar’; en les llengües romàniques, deportar-se va prendre el sentit figurat ‘transportar-se en esperit, entretenir-se’ i deport/desport, per tant, van passar a designar el lleure, l’entreteniment plaent; però, en mans angleses, això es va reconvertir en el que avui entenem per esport —és a dir reglament, competició, esforç i quota de gimnàs. Finalment, en el segle XIX, quan es van escampar pertot les activitats competitives inventades a la Gran Bretanya, els francesos van optar per anomenar-les amb la paraula anglesa: sport.
Què fan les altres llengües romàniques? En italià, com en francès, van reservar diporto per al sentit tradicional i van manllevar sport per al sentit de l’anglès. En canvi, en castellà les autoritats lingüístiques van optar per donar a la paraula tradicional deporte el nou sentit que havia adquirit sport en anglès, de manera que ara deporte tant vol dir entreteniment com esport. I en portuguès van tirar pel camí del mig: a Portugal fan anar desporto i al Brasil esporte, amb el mateix sentit.
En català
I nosaltres? En català també hi havia deportar-se (utilitzat per Ramon Llull, per exemple), amb el sentit d’entretenir-se. I, en la normalització de la llengua de principis del segle XX, es va decidir deixar per a deport el sentit tradicional (‘Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure’) i anomenar esport les noves activitats físiques. És a dir, exactament igual que en francès i en italià.
Cal dir que, a banda de l’especialització de sentits i del que han fet altres llengües, van a favor de l’acceptació de esport dos arguments més prou importants:
En totes les llengües romàniques, les formes deportar-se i deport estaven pràcticament en desús ja en arribar el segle XIX.
Un cop afegida aquesta e inicial (igual que en escàner o estop), esport ens sona catalaníssim. De fet, s’acaba igual que port (i aeroport, transport, etc.), fort, mort, import, sort… Ens passa igual que en francès. En canvi, esport no s’ajusta gaire a la pronúncia del castellà i del portuguès (ni de l’italià), que per a les mateixes paraules fan puerto/porto, fuerte/forte, muerte/morte, importe i suerte/sorte.
En resum: L’opció que va prendre el català va ser parlar d’esports, esportistes, esportivitat i clubs esportius.
Gràcies a això ara, si volguéssim, podríem dir que ens deportem fent esport. O que estem fent deport quan estem ajaçats a la platja, sense fer res més que sentir com van i venen les onades, en un esbarjo plaent a l’aire lliure.
Seguint aquesta distinció, el TERMCAT té publicat des del 2010, amb actualitzacions anuals, el Diccionari general de l’esport. Encara que (no ho negarem) també podria tenir gràcia un diccionari del deport; potser deportant-nos no faríem tanta salut com amb l’esport, però en trauríem també plaer i ens estalviaríem —de passada— la quota del gimnàs.
