Per què parlem de teletreball i no de telefeina?

teletreball

El teletreball és una de les mesures de flexibilitat laboral que algunes organitzacions, com a conseqüència de l’extensió del coronavirus, estan aplicant durant aquests dies de confinament de la població arreu del territori.

Diem que una persona fa teletreball quan realitza la seva activitat professional físicament lluny del seu centre de treball habitual, per mitjà de l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació i, especialment, de xarxes telemàtiques, com ara internet.

La denominació teletreball està formada pel prefix tele-, procedent del mot grec têle, que significa ‘lluny’, i treball, derivat de treballar, verb que, com explica Joan Coromines en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, ens arriba del llatí vulgar tripaliare ‘torturar’, derivat del mot tripalium, una ‘espècie de cep o instrument d’aferrar i turmentar’, compost de tres pals. De fet, el mot treball en català antic, i fins i tot avui, conserva encara el sentit de ‘sofriment, dolor, pena’; i d’aquesta idea de ‘patir’ es va passar a la d’esforçar-se’, ‘escarrassar-se’ i ‘obrar, laborar, treballar’. Pel que fa al mot feina, també ens arriba del llatí vulgar facenda, ‘coses que han de ser fetes’. L’etimologia, com veieu, a més d’explicar-nos l’origen de les paraules, sovint ens descobreix, també, la càrrega semàntica implícita que arrosseguen des de fa segles.

En la llengua general, conviuen els mots treball (‘activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta’) i feina (‘treball que hom fa per obligació, en què hom s’ocupa, amb què hom es guanya la vida’), amb un parentiu semàntic proper, però no sempre intercanviable: anem a treballar i també anem a la feina; es perden llocs de treball o, si ho voleu, llocs de feina; tenim molta o poca feina, però no tenim molt o poc treball; comencem a fer feina, però no comencem a fer treball, sinó, en tot cas, a treballar. Fixem-nos que, en les expressions o termes de sentit més abstracte i general hi trobem el mot treball, mentre que en les més concretes i col·loquials, sovint aplicades a una persona, solem trobar-hi el mot feina.

Per què, doncs, s’ha estès i consolidat el terme teletreball i no pas telefeina? Una primera resposta la trobem en l’àmbit especialitzat de les relacions laborals. Si ens fixem en la terminologia utilitzada en aquest sector, veiem que l’ús es decanta per la forma treball, en el sentit més abstracte i genèric que apuntàvem abans: borsa de treballcondicions de treball (o condicions laborals), centre de treballlloc de treballmercat de treball (o mercat laboral), treball temporal o treball a temps parcial, entre molts altres exemples.

Observem, a més, que els termes de nou encuny, associats a nous sistemes o maneres de relacionar-se en el món del treball, i influenciats de ben segur per les denominacions angleses de procedència, tendeixen a seguir el mateix patró de formació sobre la base del mot treballteletreball (en anglès, teleworking), cotreball (en anglès, coworking) o treball en xarxa (en anglès networking) en són alguns exemples.

Afegim, també, que la denominació teletreball és paral·lela a les denominacions en altres llengües (teletrabajo, en castellà; télétravail, en francès; teleworking, en anglès) i que ha generat derivats com el verb teletreballar i el substantiu teletreballador, teletreballadora. Si optéssim per telefeina no podríem fer un derivat verbal *telefeinejar, sinó que ho hauríem de resoldre amb la locució fer telefeina que, com ja podeu intuir, té totes les de perdre davant d’una solució més curta com teletreball.

En aquests dies de confinament en què, de moment, els més afortunats, seguim treballant o, si ho preferiu, fent feina des de casa, us convidem a consultar en el Cercaterm aquests i altres termes que us puguin ser d’interès i a seguir les recomanacions que ens fa Josep M. Ganyet en el seu article Telefeina i telecultura, tot i la seva resistència a parlar de teletreball. Al cap i a la fi, tant és treballar, com fer feina.

Stop-motion: l’art d’animar objectes inanimats

Del 27 de febrer a l’1 de març Lleida es converteix en la capital de l’animació, perquè acull l’Animac, la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya. I un dels termes clau d’aquest àmbit, que segur que s’hi farà servir en converses i presentacions, és el terme stop-motion.

Es tracta de la tècnica de filmació en què es fotografien objectes successivament en posicions lleugerament distintes, a fi de produir en la projecció final una sensació de moviment. Si amb la definició no us queda clar el concepte, mireu aquest vídeo que ens ha cedit el Lluc Rebagliato, molt jove però ja expert en aquesta tècnica, i de seguida ho entendreu.

El manlleu de l’anglès·és la forma utilitzada normalment pels especialistes per a designar el concepte, i de fet, no és una designació nova, sinó que, com la tècnica que denomina, es remunta gairebé als orígens del cinema. A més, es documenta en nombroses fonts especialitzades i també en algunes obres lexicogràfiques, tant en català com en altres llengües romàniques.

L’adopció directa del manlleu és un dels recursos de què totes les llengües disposen, i s’hi recorre quan no es veuen viables ni la generalització d’una alternativa pròpia ni l’adaptació gràfica.

Amb aquesta tècnica s’han creat i es creen encara autèntics prodigis cinematogràfics, que et fan oblidar que allò que estàs veient són, en realitat, objectes inanimats que algú, hàbilment, ha anat bellugant i fotografiant, amb traça i paciència. Si visiteu l’Animac, segur que trobareu alguna d’aquestes meravelles que us deixarà bocabadats.

“Deixeu-me ser valent”

esport-adaptat

Qui més qui menys, tots, quan practiquem un esport, l’ajustem a les nostres possibilitats físiques i de temps. Ara bé, de vegades no n’hi ha prou d’ajustar-lo una mica sinó que cal fer-hi canvis grossos, perquè resulta que el que ens passa, per exemple, és que no podem caminar, que no hi veiem o que tenim dificultats de coordinació o de cognició.

És llavors que parlem d’esport adaptat (en anglès, adaptive sport o també disabled sport). És a dir, l’esport en què s’ha intervingut perquè el pugui practicar algú que té una discapacitat física, una discapacitat sensorial o una discapacitat intel·lectual.

Dintre els esports adaptats, n’hi ha que modifiquen esports existents i n’hi ha que són específics, ja pensats per a una determinada discapacitat. Per exemple, són esports modificats el bàsquet amb cadira de rodes, el futbol per a cecs o l’handbol adaptat. I són esports específics la boccia (es practica amb cadira de rodes), el golbol (utilitza una pilota sonora) i l’hoquei interior (facilita molt la conducció del disc).

Fins i tot, per a les persones amb un grau més elevat de discapacitat intel·lectual, l’esport adaptat també preveu les proves motrius, que permeten intervenir activament en la competició al costat dels altres esportistes.

Cada país té federacions que regulen tots aquests esports. Així, a Catalunya hi ha la Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física, la Federació Catalana d’Esports per a Cecs i la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual – ACELL; al País Valencià, la Federació d’Esports Adaptats de la Comunitat Valenciana, i a les Illes Balears, la Federació d’Esports Adaptats de les Illes Balears.

Segons el tipus de discapacitat, els esports adaptats formen part dels jocs paralímpics (recullen discapacitat física, discapacitat sensorial i alguns casos de discapacitat intel·lectual) o dels jocs olímpics especials (recullen tots els casos de discapacitat intel·lectual). Però també els diferencia la filosofia: els jocs paralímpics premien els millors resultats (tal com fan els jocs olímpics), mentre que els jocs olímpics especials premien el resultat i també l’esforç. Es tracta, com demana l’esport en general, de superar-se, però en aquest cas pesa tant això com millorar l’autoestima i aconseguir ser acceptat per la societat.

“Vull guanyar”, diuen els esportistes dels jocs olímpics especials en el jurament. “Però, si no ho aconsegueixo, deixeu-me ser valent en l’intent.”

I, perquè és innegable que són uns valents, ells i també les seves famílies, cada esportista especial recull després de competir una medalla —hagi guanyat o no.

 

[Apunt elaborat amb la col·laboració de la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual – ACELL]

Special Olympics    ACELL

El bengalí i el Dia de la Llengua Materna

bengali

Tal dia com avui de 1952, un grup d’estudiants bengalís va morir durant una protesta a la Universitat de Dacca. La policia i l’exèrcit pakistanès van obrir foc davant una multitud que es manifestava contra la decisió de les autoritats d’imposar l’urdú als bengalís i discriminar el bengalí. Exactament quatre anys més tard, el bengalí esdevenia formalment llengua oficial de Bangla Desh.

És en commemoració d’aquesta massacre contra els joves que defensaven la seva llengua pròpia davant la imposició d’una altra llengua que, des del 21 de febrer de 2000, cada 21 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna.

El bengalí és una llengua indoirànica del grup índic amb un alfabet i un sistema de numeració propis. Té més de 180 milions de parlants nadius i uns 40 milions de persones que el tenen com a segona llengua, a Bangla Desh i l’Índia. El bengalí té una forta influència del sànscrit (la llengua hindú clàssica) i la seva variant estàndard s’ha elaborat a partir dels dialectes sud-occidentals.

El bengalí és també la llengua materna de molts catalans, una de les més de 300 llengües que es parlen a Catalunya.

Si voleu saber més coses sobre el bengalí podeu consultar el Diccionari de llengües del món o el Cercaterm.

I si voleu saber més coses sobre què va passar a Dacca el 1952 podeu llegir aquest apunt del blog de la Revista de Llengua i Dret.

A l’entorn del coronavirus

coronavirus

Les notícies a l’entorn de l’epidèmia que s’ha declarat a Wuhan (Xina) ocupen bona part de l’actualitat informativa. En aquest apunt mirem de presentar la informació terminològica que, de moment, hem pogut recollir sobre el cas. Cal tenir en compte que els organismes internacionals que vetllen per la salut estudien el cas i van emetent comunicats a mesura que avancen en la recerca o en la determinació de les característiques del virus i de la malaltia que s’hi associa, i això pot fer que la informació també pugui variar.

Ara com ara, es pot afirmar que el nom de la malaltia és COVID-19 (de l’anglès corona virus disease i l’any en què va sorgir). La grafia més adequada en català, de manera similar a altres casos com “SARS” o “MERS”, és amb rodona i majúscules. No sembla tan adequat emprar només la majúscula inicial (“Covid-19”), perquè podria induir erròniament a pensar que es tracta d’un nom propi.

Si es vol fer servir un nom genèric, el que hi correspondria és malaltia per coronavirus o pneumònia per coronavirus; aquests noms, però, tenen l’inconvenient de no ser prou precisos, perquè hi ha altres malalties o pneumònies causades per altres coronavirus, tant en animals com en humans. En contextos d’aquest tipus, la referència a Wuhan podria ser pertinent, però l’OMS ha volgut evitar expressament aquesta associació en anomenar el nou virus. Per tant, es pot optar per una solució del tipus malaltia per coronavirus del 2019.

En la majoria de contextos es documenta “el COVID-19”, i no “la COVID-19”, tot i que puguin referir-se a la malaltia o la pneumònia. Probablement això es deu al fet que el parlant no té present aquest referent omès, i al fet que no es distingeix entre la referència a la malaltia o al virus, i per això es fa servir el gènere masculí (passa paral·lelament en altres casos com ara el zika o el chikungunya).

Pel que fa a la pronúncia, sembla que en català la forma més natural és pronunciar COVID com a forma aguda.

Si no es fa referència a la malaltia, sinó concretament al virus, la denominació adequada és coronavirus SARS-CoV-2, nom oficial aprovat finalment per l’ICTV (Comitè Internacional de Taxonomia de Virus) en lloc de “2019-nCoV”, que va ser el nom provisional donat a la soca. En molts contextos, sobretot als mitjans de comunicació i en usos populars, sovint es fa difícil distingir quan es fa referència al virus i quan a la malaltia. Tampoc seria inadequat parlar de coronavirus de la COVID-19 (anàlogament a virus de la grip o virus de la sida).

Més informació en aquests altres apunts:

#termedelasetmana: coronavirus

#termedelasetmana: brot, epidèmia o pandèmia

#termedelasetmana: infodèmia

Un mapa i una brúixola

curses-orientacio

És ben possible que, en un futur pròxim, la proliferació de navegadors de mòbil o integrats al cotxe faci incomprensibles els mapes a bona part de la població. I encara més les brúixoles, que avui ja gairebé només són un element lúdic o decoratiu, útil com a màxim per a explicar el magnetisme terrestre als fills. Perquè cap al nord (o cap on sigui) qui ens hi porta és el navegador.

I és que qui queda, avui mateix, que sigui capaç d’obrir-se camí per un espai desconegut únicament amb un mapa i una brúixola?

Qui? Doncs els orientadors i les orientadores que disputen curses d’orientació. Avancen tots sols camps a través, buscant les banderoles amb un triangle blanc i un de taronja que indiquen els controls per on han de passar. No fan servir navegador, només l’agulla capritxosa d’una brúixola i un mapa. Que no és un mapa qualsevol, sinó un mapa que, a més dels controls, permet calcular distàncies i desnivells i indica els elements singulars (roques, rieres, construccions, arbres caiguts, fonts…).  A cada control hi ha una base electrònica que fa un registre automàtic dels que hi passen —no fos cas que algú pretengués saltar-se part del recorregut. Perquè es tracta d’una cursa i, per tant, cal arribar a la meta en el mínim temps possible.

De curses d’orientació, és clar, n’hi ha per a tots els nivells, amb llargades i graus d’exigència tècnica molt diferents. I també n’hi ha per a tots els gustos: la gran majoria són a peu, però també en podeu trobar que demanen calçar esquís i d’altres en què és imprescindible portar bicicleta. En totes fareu natura i esport i, pel mateix preu, aprendreu a concentrar-vos, a calcular distàncies i a saber-vos orientar, a més d’adquirir una bona forma física.

Ara, oblideu-vos de googlemaps, tom-toms i similars. Recupereu l’art de la interpretació dels mapes, traieu la pols de la brúixola i consulteu el web de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya i els termes de curses d’orientació del Diccionari general de l’esport.

Un dia us farà servei, ja ho veureu, de la mateixa manera que, malgrat l’aparició de les calculadores als anys setanta, sort n’hem tingut de saber sumar, restar, multiplicar i dividir. I, aquell dia, ens agraireu el consell que us donem avui.

 

[Apunt elaborat amb la col·laboració de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya]

Maneres de relacionar-nos amb el propi cos: neutralitat, positivitat i negativitat corporal

neutralitat

És ben viu un debat sobre les diferents maneres de relacionar-nos amb el nostre cos, amb propostes que pretenen donar pautes que trenquin normes, estereotips, i ens alliberin de pressions socials.

En aquest sentit, en un primer moment sorgeix un moviment reivindicatiu que s’anomena positivitat corporal, el qual propugna l’acceptació positiva del propi cos a partir de la idea que tots els cossos són bells. El moviment se centra bàsicament en la percepció del cos de la dona i pretén superar els paràmetres estètics normatius, basats, per exemple, en la blancor, la primor, la feminitat, etc., i postular com a bells cossos discapacitats, grassos, andrògins, etc.

Però ben aviat es comença a veure que la positivitat corporal continua valorant l’estètica i la pressió de considerar bell un cos, sigui com sigui. És en aquest punt que neix un altre moviment que suposa un pas més enllà, la neutralitat corporal, que es basa en la llibertat d’acceptació del propi cos tal com és sense cap mena de pressió o obligació de fer-ho en sentit positiu. L’objectiu dels col·lectius que el promouen és fer caure els cànons de bellesa femenins normatius i proposar una relació amb el cos que se centri en les experiències vitals que ens pot proporcionar i no en la seva bellesa.

El tercer en discòrdia és la negativitat corporal, la percepció negativa del propi cos. És evident que aquest concepte no representa cap moviment reivindicatiu però és el punt de partida de l’aparició dels dos anteriors.

Són força habituals les formes angleses per a referir-se a aquests conceptes: body neutral o body neutrality, body positive o body positivity, body negative o body negativity. Al Cercaterm hi trobareu totes tres fitxes amb les denominacions catalanes adequades, equivalents en altres llengües, i les definicions.

Espaguetis a l’espai

espaguetitzacio

Els forats negres continuen sent actualment, malgrat els anys d’investigació i els avenços, un dels grans misteris de l’univers i un dels més atractius. La imatge, segurament no del tot exacta, d’un gran forat negre que s’ho empassa tot és tan potent que sedueix qualsevol persona mínimament interessada per l’espai, més enllà dels astrònoms i els físics.

Diuen els experts que la gran concentració de massa d’aquestes regions de l’espai genera un camp gravitatori tan extraordinari que res, ni tan sols la llum, pot arribar-ne a sortir, i es parla de l’espaguetització dels cossos que s’hi acosten.

L’espaguetització és la descomposició progressiva d’un cos celeste que s’acosta a un altre de molt massiu i compacte en una cadena llarga i prima de partícules, com a conseqüència de la diferència de força gravitatòria entre el punt de l’objecte més pròxim al cos massiu i el més allunyat. Aquesta diferència, anomenada força de marea, fa que el cos es vagi estirant verticalment i comprimint horitzontalment, cada cop més, fins a esdevenir una mena de tira llarga semblant a un espagueti; d’aquí ve el nom. Quan la força de marea és de l’envergadura de la generada per un forat negre, però, l’espagueti està abocat, inexorablement, a la destrucció.

El terme espaguetització és un dels més de 300 termes normalitzats pel Consell Supervisor durant l’any 2019. Del mateix àmbit se n’han normalitzat un grapat més: acreció, corrent d’acreció, decalatge cap al roig, decalatge cap al blau, mareodestrucció, postresplendor, etc. Els trobareu tots a la Neoloteca i al Cercaterm.

#termedelasetmana: bioètica

Bioetica_infogr

Aquesta setmana ens fa molta il·lusió poder presentar un nou diccionari, i per això us proposem com a #termedelasetmana el terme que dona títol a l’obra: bioètica.

La bioètica, tal com es recull en el nou Diccionari de bioètica, és l’estudi plural i interdisciplinari de les implicacions ètiques que comporta el progrés de les ciències de la vida i de la salut, i de la repercussió que té aquest progrés en la societat i en el seu sistema de valors.

Com es dedueix de la definició, es tracta d’un vast camp d’estudi, que abraça des de la genètica fins a la salut mental, passant per la reproducció, el final de la vida, la salut pública, els drets i deures en l’atenció sanitària, etc., com podreu veure en aquesta infografia.

Encara que els temes que es planteja la disciplina són probablement tan antics com la mateixa consciència humana, el fet és que el terme bioètica és relativament recent: se n’atribueix la creació a l’oncòleg nord-americà Van Rensselaer Potter, en una publicació de l’any 1970. Es va valdre del formant grec bio– (‘vida’) i del substantiu ètica, referit al conjunt de principis i regles que regulen el comportament i les relacions humanes, que també té, en últim terme, un origen grec (de ẽthos ‘costum, caràcter’).

Una marató de donació de sang

sang

Com cada any, després de les festes nadalenques el Banc de Sang i de Teixits de Catalunya organitza una Marató de Donants de Sang. L’objectiu és  remuntar les reserves de sang després de les festes nadalenques, en què la donació baixa habitualment (gairebé un 25 %) pel canvi d’hàbits de la ciutadania. Es calcula que calen unes 10.000 donacions per recuperar el nivell òptim de reserves.

Tal com expliquen al Banc de Sang i de Teixits, la sang és un teixit format per diversos components amb característiques i funcions diferents. Totes les donacions de sang se separen al laboratori per obtenir tres productes diferents: glòbuls vermells, plasma i plaquetes. Cada un d’aquests components sanguinis es transfon a un malalt diferent. Per això, una única donació de sang pot beneficiar tres persones diferents.

Us convidem a recuperar aquests altres apunts publicats anteriorment, relacionats amb la terminologia de la donació de sang: donació, donant o grup sanguini O. Però, sobretot, us animem a donar sang: com diu el lema de la campanya, #donarsangMODEON.