El trap en català

discos

Diu que estem vivint un autèntic esclat del trap en català. Si no n’estàveu al cas, és senyal que probablement no teniu adolescents per casa, o que potser ja teniu una edat… El fet és que cantants i grups com Bad Gyal, P.A.W.N. Gang, Monrra Straps, GoodJan, Willfree, Lildami, 31 Fam, Tixin’ Pixin’, SamxSen, etc., han fet i estan fent del trap en català tot un fenomen.

El Cercaterm us explicarà que el trap és un “Estil musical derivat del rap, originat a finals dels anys noranta del segle XX al sud-est dels Estats Units, amb influències del hip-hop, del dubstep i del trance, que es caracteritza per la utilització de sintetitzadors, bases rítmiques dures i moduladors de veu, amb arranjaments electrònics de caràcter melangiós i lletres molt líriques, sovint sobre temes socials”. La denominació sembla que podria provenir de l’argot de certes zones dels Estats Units, en què trap (originalment, ‘trampa’) hauria pres el sentit de ‘lloc on s’amaga droga’.

Com sol passar amb les denominacions que es refereixen a estils i tendències musicals més o menys recents, la forma que s’ha difós en totes les llengües és la que prové directament de l’anglès, com heu pogut veure a la definició anterior (hip-hop, dubstep, trance…), i com es veu també en exemples ja històrics com ara jazz, rock, swing, etc.

Tant si ja teníeu ben clar què és el trap com si els vostres gustos musicals van per altres camins, és ben possible que us interessi donar un cop d’ull a la cronologia interactiva Els estils musicals, en què trobareu definits i exemplificats amb vídeos els termes que es refereixen als estils més difosos des de començament del segle XX fins a l’actualitat, i també a la Terminologia dels estils musicals, amb una vuitantena de termes definits i amb equivalents en castellà, anglès i francès.

#termedelasetmana: satèl·lit

satel-lit

El #termedelasetmana que us proposem és de plena actualitat pel que va passar ara fa 50 anys: el 20 de juliol de l’any 1969 l’ésser humà va poder posar els peus al satèl·lit de la Terra, i així la Lluna va deixar de ser un espai exclusiu de poetes, enamorats, somiadors i escriptors de ciència-ficció per passar a ser també terreny d’exploració per als astronautes.

Un satèl·lit és un cos del sistema solar que està lligat gravitatòriament a un planeta, al voltant del qual es desplaça descrivint una òrbita per l’espai. També se’n pot dir lluna (“les llunes de Júpiter”), tot i que en contextos especialitzats es considera preferible restringir l’ús de lluna per a fer referència al satèl·lit natural de la Terra (i en aquests contextos se sol escriure en majúscula: “la Lluna orbita al voltant de la Terra”).

Passa el mateix amb els equivalents castellà luna i francès lune, que, malgrat que el significat genèric sigui normatiu en les llengües respectives, en contextos especialitzats se solen reservar per al satèl·lit de la Terra. Els equivalents anglesos satellite i moon tampoc no tenen habitualment un valor genèric, sinó que solen reservar-se per a denominar, d’una banda, els satèl·lits artificials (satellite) i, de l’altra, els d’origen natural (moon).

Des del punt de vista lingüístic, és interessant observar que satèl·lit és una forma relativament recent, creada a partir del llatí satelles, que vol dir ‘guardià, servidor’: el satèl·lit es va concebre originalment, doncs, com un acompanyant, un servidor, del planeta (d’etimologia també ben bonica, atès que prové del grec planḗtēs, que vol dir ‘vagabund, errant’, per oposició als estels, que tenien posicions més fixes en l’esfera celeste).

Aquests dies el nostre satèl·lit recupera tot el protagonisme, i veiem reportatges, notícies i anècdotes relacionats amb la fita històrica de fa 50 anys. Si hi voleu afegir el coneixement vinculat amb la llengua i la terminologia, us aconsellem de visitar els termes de l’àrea temàtica d’astronomia, astrofísica i cosmologia del Diccionari de física en línia: hi trobareu un bon recull de termes, definits amb precisió i sovint amb interessants notes complementàries.

Lliscant per l’asfalt

trineu-asfalt

No sempre és imprescindible morir-se per veure desfilar la vida davant dels ulls. Pot ser una bona alternativa, per exemple, agafar un trineu d’asfalt per practicar el descens —és a dir, llançar-se en una cursa a tota velocitat, aprofitant la inèrcia, al llarg d’una carretera amb un pendent pronunciat i múltiples revolts.

És clar, ara ens direu que també podeu practicar el descens amb uns patins en línia o un monopatí, i és cert. Però no ens negareu que fer-ho estirats de panxa enlaire, amb els peus a l’extrem de davant del trineu d’asfalt i el cap a l’extrem de darrere, deu donar una perspectiva diferent: els núvols, la línia de les muntanyes, els competidors també estirats, la velocitat. I la carretera que es va embolicant i desembolicant com una serp i que us convida a inclinar el cos per passar més de pressa els revolts…

Però com és un trineu d’asfalt? Doncs és una planxa llarga i ampla, sovint d’alumini, amb una forma lleugerament còncava per a recollir el cos, que té dues rodetes a l’eix anterior i dues al posterior, a més de permetre acomodar-hi les cames i la part superior del cap (sempre una mica aixecat per veure com va la cursa).

El nom trineu d’asfalt té la gràcia que dona una idea bastant aproximada del que és, ja que estableix una comparació amb els trineus d’hivern (igualment moguts per la inèrcia pendent avall) i, alhora, especifica que la superfície utilitzada no és la neu sinó l’asfalt ben condicionat d’una carretera. Es tracta d’una forma calcada de l’anglès street luge (luge, però, és d’origen francès), que ja té un cert ús en català i que té, en castellà, el paral·lel trineo de asfalto.

I si us hi decidiu i en plena cursa, mentre la vida us passa a més de cent quilòmetres per hora davant dels ulls, us demaneu “Però com carai va néixer aquest esport?”, us podem donar la resposta. Resulta que uns quants californians aficionats al descens amb monopatí van descobrir, cap a principis dels anys 70 del segle XX, que podien anar molt més de pressa si baixaven estirats sobre la planxa, en comptes de baixar drets com havien fet fins llavors.

Au. Sang freda, un casc, una carretera tallada al trànsit i endavant. La sort diuen que és dels valents.

#termedelasetmana: esport de roda petita

roda-petita

Segur que n’esteu al cas: els World Roller Games 2019 han arribat a Barcelona, Mollet del Vallès, Sant Cugat, Terrassa i Vilanova i la Geltrú, i del 4 al 14 de juliol 4.120 atletes de 81 països participaran en 128 competicions diferents. Per això, el #termedelasetmana que us proposem és el terme que engloba totes les variants presents en aquests jocs: esport de roda petita.

Fa referència a cadascun dels esports que es practiquen desplaçant-se per una superfície llisa i dura, aprofitant el pendent o bé impulsant-se a cops de peu, sobre un aparell consistent en una planxa per a cada peu o una sola planxa per a tots dos que van proveïdes de rodes de petites dimensions.

Els aparells propis dels esports de roda petita són els patins de rodes, els patins en línia, el monopatí i el patinet. I són esports de roda petita reconeguts per la World Skates (que és el nom actual de la federació internacional) l’alpí en línia, el descens, l’estil lliure d’escúter, l’estil lliure en línia d’eslàlom, l’estil lliure en línia de carrer, l’hoquei sobre patins, l’hoquei sobre patins en línia, el partit de patinatge, el patinatge artístic de rodes, el patinatge de monopatí i el patinatge en línia de velocitat.

Ja ho veieu: hi ha disciplines amb una llarga tradició i implantació a casa nostra, com ara l’hoquei sobre patins; d’altres, amb menys anys de tradició, però en què els esportistes catalans excel·leixen, com ara el patinatge artístic; i altres disciplines ben noves, que gràcies a aquests Jocs Mundials de Patinatge podrem descobrir.

Fototip o fototipus? En tot cas, protegim-nos del sol!

fototip

La denominació fototip, o fototipus, designa cadascuna de les sis categories de l’escala de Fitzpatrick que determinen la sensibilitat d’una persona a la radiació solar en funció de la capacitat de sintetitzar melanina. És un concepte estretament lligat a la producció de melanina, el pigment natural responsable del color de la pell, dels cabells i de l’iris en les persones, que absorbeix la radiació ultraviolada del sol i protegeix dels seus efectes nocius.

L’escala de Fitzpatrick és una eina per a diferenciar tipus de pell que es basa en la sensibilitat de la pell a la radiació solar, la qual cosa permet fer una estimació del risc lligat a l’exposició solar i determinar les mesures de protecció necessàries. Va ser proposada el 1975 pel dermatòleg nord-americà i professor de la Universitat de Harvard Thomas Fitzpatrick.

En l’escala de Fitzpatrick, s’han identificat sis fototips, expressats en números romans I-VI, en funció del to de la pell, el color natural dels cabells, la presència de pigues i la sensibilitat cutània al sol, és a dir, la capacitat de bronzejar-se o la tendència a cremar-se. Com menys melanina hi ha, més baix és el fototip d’una persona i, per tant, menys capacitat de bronzejar-se i més tendència a cremar-se tindrà. Conèixer el fototip ajuda a escollir la protecció més adequada per a cada tipus de pell. Per exemple, com més clars són la pigmentació de la pell i el color dels cabells i els ulls d’una persona, més necessitat té de protegir-se del sol.

Des d’un punt de vista lingüístic, en català trobem ús tant de fototip com de fototipus per a fer referència a aquest concepte. Ara bé, són admissibles totes dues? Aquestes denominacions, que s’assemblen tant formalment, constitueixen el que s’anomena un doblet nominal, és a dir, dos mots que coexisteixen en una llengua a partir d’un sol origen etimològic. En casos anàlegs, com arquetip i arquetipus o cariotip i cariotipus, el diccionari normatiu recull ambdues formes i presenta com a principals les formes acabades en –tip, que és el prefix derivat de la paraula tipus, a les quals remet les formes acabades en –tipus, que considera secundàries. Per tant, seguint el criteri del diccionari normatiu, s’hauria d’utilitzar fototip com a denominació preferent, sense que aquesta priorització impliqui bandejar sistemàticament el sinònim fototipus.

En canvi, com a paraula sola parlem de tipus, encara que, com hem vist, quan s’agafa per a formar una paraula composta és més habitual convertir-lo en –tip, en comptes de mantenir –tipus.

#termedelasetmana: cop de calor

cop_de_calor

El #termedelasetmana que us proposem és un d’aquells termes que, per desgràcia, l’actualitat informativa fa presents cíclicament. En aquest cas, el sentim associat a períodes com l’actual, en què les temperatures es disparen; i és llavors quan apareix a les notícies el terme cop de calor.

Es tracta d’una síndrome polisistèmica greu produïda per un augment patològic de la temperatura corporal amb fallida dels mecanismes termoreguladors, que s’esdevé en individus exposats agudament a una calor ambiental excessiva o que efectuen exercicis físics intensos.

Típicament, un cop de calor es pot presentar en persones que fan una activitat física intensa a l’aire lliure (esport i activitats laborals), i també en grups vulnerables que tenen factors de risc associats, com ara gent gran, nadons, embarassades, persones amb malalties cròniques, persones amb discapacitats físiques o psíquiques que tenen limitada la seva autocura, persones fràgils que viuen soles, etc.

Des del punt de vista lingüístic, és una formació sintagmàtica i metafòrica, en què l’efecte que produeix es relaciona amb els efectes que produeixen els cops.

Si en voleu conèixer més detalls, podeu consultar l’entrada corresponent del Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT). I encara que la consulta d’un diccionari no es pot considerar un exercici físic intens, quan fa tanta calor sempre és millor fer-ho a l’ombra o en ambients ben condicionats!

Què vol dir que una persona és no-binària o que té una identitat no-binària?

dona-home-no_binari

Les persones no-binàries (o de gènere no-binari) són les que tenen una identitat de gènere que se situa fora de la classificació tradicional home/dona, és a dir, fora de la divisió de gèneres fixada des de l’anomenat binarisme de gènere.

El binarisme de gènere estableix una divisió dràstica entre homes i dones, fonamentada inicialment en les característiques biològiques de naixement, i assigna, més enllà de la biologia, uns rols predeterminats (de comportament, de manera de parlar, de manera de vestir i, en definitiva, de manera de viure i sentir) a cadascuna d’aquestes categories.

Des de la teoria queer, sorgida als anys noranta del segle XX, es qüestiona aquest sistema de pensament, s’argumenta que la divisió home/dona (i igualment la divisió heterosexual/homosexual) respon bàsicament a una construcció cultural i es defensen les identitats no-binàries.

Són identitats no-binàries:

  • Les de les persones agènere, o de gènere neutre, que no s’identifiquen amb cap gènere, ni com a homes ni com a dones.
  • Les de les persones bigènere, que s’identifiquen amb tots dos gèneres alhora o amb una combinació de tots dos.
  • Les de les persones de gènere fluid, o fluides, que tenen una identitat inclassificable o canviant segons el moment.

Si teniu interès a conèixer més a fons aquests termes, o d’altres de l’àmbit LGBT, podeu consultar el Diccionari LGBT (lèsbic, gai, bisexual, trans), de Marta Breu, dins de la col·lecció de Diccionaris en Línia del TERMCAT.

#termedelasetmana: orgull LGBT

orgull_gai

Aquesta setmana, concretament el dia 28 de juny, se celebra el Dia de l’Orgull LGBT. La forma orgull LGBT (o orgull gai, com s’havia anomenat tradicionalment) designa dues coses: d’una banda, el sentiment d’autoestima i satisfacció que sent una persona del col·lectiu LGBT en relació amb la pròpia orientació sexual o identitat de gènere, i, d’altra banda, el conjunt d’actes reivindicatius dels drets de les persones LGBT que tenen lloc el dia 28 de juny.

La celebració de l’orgull LGBT d’aquest any és especial, perquè es commemoren els 50 anys de la coneguda revolta de Stonewell, que va donar el tret de sortida al moviment d’alliberament del col·lectiu. Tot va començar la matinada del 28 de juny de 1969 a Nova York, quan la policia, com de costum, va entrar en un bar freqüentat per persones LGBT (l’Stonewall Inn, encara avui en actiu, al barri de Greenwich Village) amb la intenció d’identificar la gent que hi havia dins i fer detencions.

Aquell cop, però, la policia hi va trobar resistència i es van desencadenar un seguit d’aldarulls, en molts casos violents, que van durar dies i que van mobilitzar bona part de la comunitat LGBT de Nova York. Poc després, van sorgir els primers grups organitzats d’activistes, que van iniciar una lluita, que encara continua avui, per a equiparar els drets de les persones LGBT als de la resta de persones i per a aconseguir que cadascú pugui viure amb llibertat la seva orientació sexual i la seva identitat de gènere. Tant de bo que no es perdi el que s’ha aconseguit amb l’esforç de tanta gent i que la lluita continuï viva per guanyar tot el que encara falta.

Podeu consultar aquesta terminologia i altres termes de l’àrea en el Diccionari LGBT (lèsbic, gai, bisexual, trans), de Marta Breu, elaborat amb l’assessorament del TERMCAT.

Bon dia de l’orgull!

Practiquem ioga: els àssanes

assanaa

El dia 21 de juny se celebra el Dia Internacional del Ioga, la disciplina teoricopràctica que busca, mitjançant tècniques físiques i psíquiques, assolir el domini del cos i de l’esperit. Aprofitem l’ocasió per encoratjar els practicants de la disciplina, i en general qualsevol persona que hi estigui interessada, a utilitzar adequadament la terminologia de l’àmbit.

Per això us volem explicar que l’adaptació catalana adequada del terme sànscrit āsana, tan conegut en aquest àmbit, és àssana. Aquest substantiu fa referència a cadascuna de les postures físiques, acompanyades d’una respiració conscient i una gran concentració, que s’adopten durant la pràctica del ioga.

Lingüísticament, àssana és una adaptació al català de la forma transliterada del sànscrit āsana: la a llarga de la primera síl·laba es converteix en tònica en català i la s passa a ss perquè en sànscrit és una consonant sorda. Pel que fa al gènere, es considera una forma masculina, tot i que hi ha vacil·lació documentada entre el femení i el masculí, tant en català com en la resta de llengües romàniques. El criteri que s’adopta en aquests casos vacil·lants és el de fidelitat a la llengua d’origen, és a dir, es mantenen com a masculins els mots que en sànscrit són masculins o neutres (āsana és neutre), i en femení, els que en sànscrit són femenins, independentment que, pel tipus de terminació o de referent, puguin suggerir en català el gènere contrari.

Us avancem que estem treballant en l’elaboració d’una terminologia del ioga que contindrà gairebé 100 termes de l’especialitat, relatius a conceptes generals, postures, respiració, txakres, etc.

#termedelasetmana: química física

quimica-fisica

Aquesta setmana, el TERMCAT, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de Catalunya i d’Enciclopèdia Catalana, ampliem el Diccionari de química amb una nova àrea temàtica que és una de les branques més importants de la química: la química física. I per això us proposem aquest terme com a #termedelasetmana.

La química física és la disciplina pertanyent a un àmbit multidisciplinari que s’ocupa dels fenòmens químics, o d’interès per a la química, descrits i analitzats des d’una perspectiva fisicomatemàtica, i que té com a principal objectiu arribar a conèixer els fonaments teòrics dels fenòmens químics i les lleis que els regeixen. La química física permet caracteritzar els problemes estudiats en una escala habitual de laboratori des d’un nivell macroscòpic o fenomenològic, com també descriure’n d’altres en els seus aspectes més microscòpics o moleculars.

Mentre que la denominació química física s’utilitza en contextos químics, en l’àmbit de la física s’utilitza la denominació fisicoquímica.

Si voleu saber més sobre la química física, consulteu el Diccionari de química: hi trobareu més de 700 nous termes relacionats amb els fonaments teòrics i les lleis de la química.