#termedelasetmana: operador turístic

operador-turistic

L’actualitat informativa ha tornat a fer ben visible el terme que us proposem com a #termedelasetmana: operador turístic.

Sovint anomenades amb la forma anglesa tour operators, el terme fa referència a les empreses turístiques que projecten, elaboren i organitzen serveis turístics i viatges combinats a gran escala. Els operadors turístics solen vendre els seus productes a agències de viatges, motiu pel qual també es denominen agències de viatges majoristes o majoristes de viatges. Quan venen tant a particulars com a agències es denominen, específicament, agències de viatges majoristes detallistes o majoristes detallistes.

La forma operador turístic és relativament recent, creada per calc de la forma anglesa. La base operador, d’arrel llatina, adquireix aquí un sentit emparentat amb l’original ‘que opera’, és a dir, ‘que duu a terme l’obra que li és pròpia’. L’adjectiu turístic —d’origen anglès tot i que creat sobre la base francesa tour ‘volta’— limita i concreta l’àmbit temàtic de referència.

Destaquem el terme arran de les notícies sobre la fallida d’un dels grans operadors turístics d’àmbit internacional, però també perquè aquesta setmana, concretament el dia 27 de setembre, se celebra el Dia Mundial del Turisme. Si us interessen els termes d’aquest sector professional, us recomanem de tenir a mà l’enllaç del Lèxic de transport turístic, en què trobareu més de dos-cents termes específics en onze llengües diferents: alemany, anglès, aromanès, castellà, català, cors, francès, gallec, ladí, occità i sard.

Un tast terminològic en temps de verema

tast-vi_vinya

En l’imaginari de molts de nosaltres, setembre és sinònim de temps de verema. El cicle de la vinya és un procés llarg i la verema (o veremada) és la culminació de la fase de maduració, després de l’espuntament i el verol (estiu). Acabada la verema vindrà la fase de repòs de la planta, amb la caiguda de la fulla (tardor) i la poda i la plantació (hivern). I, de nou, amb l’arribada de la primavera, la inflorescència marcarà l’inici de la fase de creixement, i la seguiran la floració i el quallat. I així any rere any…

Diuen els experts que un bon vi és el resultat del seguiment constant i acurat de totes aquestes etapes del cicle de la vinya i, especialment, de la qualitat de la seva collita.

La collita del raïm és el primer pas del procés de producció del vi. La meteorologia de l’any en què es fa la verema condicionarà la qualitat del vi d’aquella anyada, de la mateixa manera que el terrer on ha estat cultivada la vinya aportarà aromes i gust al vi que es produeixi amb aquell raïm. Per la seva banda, cada varietat de vinya reconeguda donarà un raïm i, per tant, un vi amb uns trets organolèptics concrets.

Per fer una anàlisi sensorial del vi no cal ser necessàriament un sommelier, però sí que cal ser observador i pacient i seguir una sèrie de fases, perquè beure un vi és una cosa i tastar-lo, degustar-lo, una altra de ben diferent.

Per començar, és important triar bé l’espai on farem el tast (o degustació) —ben ventilat, per evitar restes d’olors prèvies, i ben il·luminat—; les copes, que hauran de ser de vidre transparent, i la temperatura del vi, que dependrà del tipus de vi.

Tot seguit, el tast tindrà una fase visual, una fase olfactiva (o olfactòria) i una fase gustativa, successivament.

La fase visual ens permetrà observar el color i les tonalitats del vi i ens donarà pistes sobre el tipus de vi i la criança (no és adequat dir-ne envelliment). Igualment, les llàgrimes en la copa ens parlaran del grau d’alcohol que té.

La fase olfactiva ens permetrà copsar les aromes del vi (aroma primària, aroma secundària, aroma terciària), donades per la varietat vitivinícola, l’època i l’any de la verema, el procés de fermentació i la criança, entre d’altres.

Finalment, en la fase gustativa, l’atac (o entrada en boca) ens parlarà de la primera impressió que ens causa el vi en arribar a la cavitat bucal i el postgust (o final en boca o retrogust), de les sensacions i els records que destaquen del vi després d’engolir-lo o escopir-lo.

Arribat aquest punt, només ens quedarà fer un brindis com a mostra d’agraïment per aquesta experiència única, un regal dels sentits.

Si us interessa conèixer amb més detall la terminologia vitícola i enològica enllaçada en aquest apunt, podeu consultar-la des del Cercaterm, on trobareu, també, les 48 varietats vitivinícoles que hi ha autoritzades a Catalunya provinents d’aquest diccionari en línia i representades, algunes d’elles, en aquesta infografia. També hem preparat un vídeo molt breu amb alguns dels termes que acabem de destacar.

Salut!

#termedelasetmana: identitat digital

identitat-digital

Aquesta setmana es duu a terme el Congrés de Govern Digital 2019, un “fòrum de debat de referència a Catalunya en l’àmbit de l’administració digital”, que en aquesta edició “pretén posar èmfasi en tots aquells projectes i iniciatives que persegueixen una transformació digital de les dinàmiques, processos i formes de treball de les organitzacions públiques”. Entre els conceptes clau que s’hi tractaran hi ha el que us proposem com a #termedelasetmana: identitat digital.

La identitat digital fa referència al conjunt de dades i d’informació relatives a un individu, una empresa o un organisme que els representen a internet, generades per aquests mateixos o per tercers.

El manteniment, la difusió, la preservació i l’ús d’aquest conjunt de dades és objecte d’anàlisi entre els especialistes de l’àmbit, i té una importància cabdal en un món en què la presència a internet ha esdevingut imprescindible per a empreses i organitzacions i molt rellevant també en l’àmbit més personal.

Des del punt de vista lingüístic, es tracta d’un sintagma descriptiu, en què a la base identitat (“Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa”, segons el diccionari normatiu) s’afegeix l’adjectiu digital, que ha anat estenent el seu significat original de ‘relatiu als dits’ per a referir-se posteriorment als dígits i, encara posteriorment, a tota mena de tractament de la informació en suport electrònic.

Si voleu consultar els equivalents d’aquest terme en altres llengües, o us interessen els altres conceptes relacionats amb l’àmbit, us podem recomanar entre altres recursos del TERMCAT la Terminologia de la ciberseguretat i també el Vocabulari de les xarxes socials.

#termedelasetmana: animalisme

manifestacio-animalista

Se’n parla des de fa anys, tot i que el concepte és relativament recent: us proposem animalisme com a #termedelasetmana.

Es tracta del moviment de defensa dels animals com a éssers sensibles, en contra de la seva explotació i maltractament i a favor del reconeixement d’uns drets bàsics dels animals.

Des del punt de vista lingüístic, és un exemple de formació per derivació. A la base animal (que prové del llatí) s’hi afegeix el sufix també d’origen llatí –isme, molt productiu, que aporta la idea de ‘doctrina, corrent’, com es veu en tants altres exemples com ara socialisme, idealisme o absolutisme.

De manera paral·lela, però amb el sufix –ista, també s’ha creat el terme animalista, que fa referència al seguidor de la doctrina.

El concepte es pot relacionar també amb altres formacions relativament recents, com ara el veganisme i altres formes relacionades especialment amb el règim alimentari, que trobareu recollides en aquest apunt.

Per matar el cuc… una coqueta

coqueta

Per matar el cuc, tenim opcions diverses, tradicionals i modernes, d’aquí de sempre i de l’altra punta de món, sanes, poc sanes i gens sanes. Podem menjar una peça de fruita, un grapat de cireres o d’avellanes, o d’una altra fruita seca, podem menjar unes quantes galetes, o potser cookies, bastonets de pa torrat, o galetes salades, o qualsevol snack. Com que se m’està fent gros el cuc només d’escriure això, me’n vaig a menjar una coqueta.

Una coqueta (en castellà, tortita) és una coca petita, lleugera, generalment rodona i de consistència cruixent, feta a base d’arròs, blat de moro o algun altre cereal o barreja de cereals. De vegades està coberta de xocolata, coco ratllat o alguna altra cosa que la faci encara més mengívola.

Cal no confondre la coqueta amb la crep americana, que és una crep gruixuda i esponjosa, típica de l’Amèrica del Nord, que se sol menjar per esmorzar. En castellà també s’anomena tortita, però té altres noms, com ara panqueque o panqueca, adaptacions de l’anglès pancake.

Si us ha entrat la gana terminològica, aneu al rebost del Cercaterm.

Malalties d’estiu: la prevenció és fonamental

malaties_estiu

Ja ens avisa la dita popular, que “a l’estiu, tota cuca viu”. Les temperatures altes afavoreixen el creixement ràpid de tot tipus de microorganismes, també en els aliments. Un dels problemes de salut estivals més freqüent provocat per aquesta alta taxa de reproducció són les diarrees, especialment greus en els nadons i en les persones d’edat avançada.

Aquestes indisposicions poden ser degudes a un ampli ventall de microorganismes patògens. A banda dels enterovirus, hi ha uns quants gèneres de bacteris que causen trastorns intestinals. Un dels més freqüents és la salmonel·la (del gènere Salmonella), que inclou entre els seus serotips alguns amb patogenicitat elevada, causants d’intoxicacions alimentàries greus, amb gastroenteritis aguda i febre.

Les salmonel·les es troben sovint en aliments frescos o poc cuits que han estat contaminats per femta d’un animal o d’una persona infectada. Hi ha persones portadores del bacteri que poden contagiar-lo, encara que elles mateixes no en presentin cap símptoma. Per això és tan important sempre com a mesura preventiva individual emmagatzemar correctament els aliments, rentar-los bé i, sobretot, rentar-se bé les mans abans de manipular-los. I, en l’àmbit professional, les empreses que es dediquen a preparar aliments (restaurants, serveis d’àpats, cases de colònies, etc.) han de vetllar pel manteniment de les normes d’higiene i han de garantir que el seu personal rebi la formació suficient i compleixi les instruccions necessàries, incloses les de la higiene de mans regular.

La salmonel·losi, és a dir, la malaltia provocada per les salmonel·les, presenta un quadre clínic comú en què la diarrea va acompanyada de febre, recargolament de mal de ventre (els professionals en diuen dolor còlic abdominal), mal de cap i sovint vòmits i pèrdua de gana (en llenguatge tècnic mèdic, anorèxia, paraula culta d’origen grec, amb el prefix an- ‘sense’ i orexis ‘desig’).

Com hem dit, a l’estiu cal extremar les precaucions amb la conservació dels aliments i les mesures d’higiene en manipular-los. Vigileu, doncs, i mantingueu les salmonel·les i altres microbis ben lluny per gaudir d’unes bones vacances.

 

Font: Oriol Ramis (membre de la SOCDEMCAT)

#termedelasetmana: correcollir

correcollir

N’hi ha que ja l’han batejat com l’esport d’aquest estiu, i per això us el proposem com a #termedelasetmana: us ve de gust dedicar algun dia a correcollir?

Es tracta, efectivament, d’una activitat esportiva, però que comporta igualment un component de respecte pel medi, atès que consisteix a córrer o caminar, sovint en grup, mentre es van recollint en bosses les escombraries que es van trobant en el trajecte, sovint en espais naturals de grans ciutats, amb el doble objectiu de fer esport i contribuir a la netedat i el manteniment de l’entorn.

Potser en sentireu a parlar amb la forma plogging, creada en anglès a partir del suec plocka upp ‘recollir’ —d’acord amb l’origen suec d’aquesta activitat— i de jogging o running ‘córrer’.

La proposta catalana correcollir també es val del mateix recurs a la truncació, es proposa com a sinònim de la forma descriptiva córrer i netejar, i l’ha posada en circulació l’associació Plogging Girona. Ens en fem ressò i us proposem que la fem córrer (mai tan ben dit) tant com es pugui, a veure si podem generalitzar les formes catalanes. Si organitzeu o participeu en una correcollida, o en una cursa de córrer i netejar, no sabem si sereu els millors correcollidors o correcollidores, però és segur que hi guanyarà la vostra salut, hi guanyarà el medi ambient i hi guanyarà també la llengua.

El trap en català

discos

Diu que estem vivint un autèntic esclat del trap en català. Si no n’estàveu al cas, és senyal que probablement no teniu adolescents per casa, o que potser ja teniu una edat… El fet és que cantants i grups com Bad Gyal, P.A.W.N. Gang, Monrra Straps, GoodJan, Willfree, Lildami, 31 Fam, Tixin’ Pixin’, SamxSen, etc., han fet i estan fent del trap en català tot un fenomen.

El Cercaterm us explicarà que el trap és un “Estil musical derivat del rap, originat a finals dels anys noranta del segle XX al sud-est dels Estats Units, amb influències del hip-hop, del dubstep i del trance, que es caracteritza per la utilització de sintetitzadors, bases rítmiques dures i moduladors de veu, amb arranjaments electrònics de caràcter melangiós i lletres molt líriques, sovint sobre temes socials”. La denominació sembla que podria provenir de l’argot de certes zones dels Estats Units, en què trap (originalment, ‘trampa’) hauria pres el sentit de ‘lloc on s’amaga droga’.

Com sol passar amb les denominacions que es refereixen a estils i tendències musicals més o menys recents, la forma que s’ha difós en totes les llengües és la que prové directament de l’anglès, com heu pogut veure a la definició anterior (hip-hop, dubstep, trance…), i com es veu també en exemples ja històrics com ara jazz, rock, swing, etc.

Tant si ja teníeu ben clar què és el trap com si els vostres gustos musicals van per altres camins, és ben possible que us interessi donar un cop d’ull a la cronologia interactiva Els estils musicals, en què trobareu definits i exemplificats amb vídeos els termes que es refereixen als estils més difosos des de començament del segle XX fins a l’actualitat, i també a la Terminologia dels estils musicals, amb una vuitantena de termes definits i amb equivalents en castellà, anglès i francès.

#termedelasetmana: satèl·lit

satel-lit

El #termedelasetmana que us proposem és de plena actualitat pel que va passar ara fa 50 anys: el 20 de juliol de l’any 1969 l’ésser humà va poder posar els peus al satèl·lit de la Terra, i així la Lluna va deixar de ser un espai exclusiu de poetes, enamorats, somiadors i escriptors de ciència-ficció per passar a ser també terreny d’exploració per als astronautes.

Un satèl·lit és un cos del sistema solar que està lligat gravitatòriament a un planeta, al voltant del qual es desplaça descrivint una òrbita per l’espai. També se’n pot dir lluna (“les llunes de Júpiter”), tot i que en contextos especialitzats es considera preferible restringir l’ús de lluna per a fer referència al satèl·lit natural de la Terra (i en aquests contextos se sol escriure en majúscula: “la Lluna orbita al voltant de la Terra”).

Passa el mateix amb els equivalents castellà luna i francès lune, que, malgrat que el significat genèric sigui normatiu en les llengües respectives, en contextos especialitzats se solen reservar per al satèl·lit de la Terra. Els equivalents anglesos satellite i moon tampoc no tenen habitualment un valor genèric, sinó que solen reservar-se per a denominar, d’una banda, els satèl·lits artificials (satellite) i, de l’altra, els d’origen natural (moon).

Des del punt de vista lingüístic, és interessant observar que satèl·lit, en el sentit astronòmic, és una forma relativament recent, creada a partir del llatí satelles, que vol dir ‘guardià, servidor’: el satèl·lit es va concebre originalment, doncs, com un acompanyant, un servidor, del planeta (d’etimologia també ben bonica, atès que prové del grec planḗtēs, que vol dir ‘vagabund, errant’, per oposició als estels, que tenien posicions més fixes en l’esfera celeste).

Aquests dies el nostre satèl·lit recupera tot el protagonisme, i veiem reportatges, notícies i anècdotes relacionats amb la fita històrica de fa 50 anys. Si hi voleu afegir el coneixement vinculat amb la llengua i la terminologia, us aconsellem de visitar els termes de l’àrea temàtica d’astronomia, astrofísica i cosmologia del Diccionari de física en línia: hi trobareu un bon recull de termes, definits amb precisió i sovint amb interessants notes complementàries.

Lliscant per l’asfalt

trineu-asfalt

No sempre és imprescindible morir-se per veure desfilar la vida davant dels ulls. Pot ser una bona alternativa, per exemple, agafar un trineu d’asfalt per practicar el descens —és a dir, llançar-se en una cursa a tota velocitat, aprofitant la inèrcia, al llarg d’una carretera amb un pendent pronunciat i múltiples revolts.

És clar, ara ens direu que també podeu practicar el descens amb uns patins en línia o un monopatí, i és cert. Però no ens negareu que fer-ho estirats de panxa enlaire, amb els peus a l’extrem de davant del trineu d’asfalt i el cap a l’extrem de darrere, deu donar una perspectiva diferent: els núvols, la línia de les muntanyes, els competidors també estirats, la velocitat. I la carretera que es va embolicant i desembolicant com una serp i que us convida a inclinar el cos per passar més de pressa els revolts…

Però com és un trineu d’asfalt? Doncs és una planxa llarga i ampla, sovint d’alumini, amb una forma lleugerament còncava per a recollir el cos, que té dues rodetes a l’eix anterior i dues al posterior, a més de permetre acomodar-hi les cames i la part superior del cap (sempre una mica aixecat per veure com va la cursa).

El nom trineu d’asfalt té la gràcia que dona una idea bastant aproximada del que és, ja que estableix una comparació amb els trineus d’hivern (igualment moguts per la inèrcia pendent avall) i, alhora, especifica que la superfície utilitzada no és la neu sinó l’asfalt ben condicionat d’una carretera. Es tracta d’una forma calcada de l’anglès street luge (luge, però, és d’origen francès), que ja té un cert ús en català i que té, en castellà, el paral·lel trineo de asfalto.

I si us hi decidiu i en plena cursa, mentre la vida us passa a més de cent quilòmetres per hora davant dels ulls, us demaneu “Però com carai va néixer aquest esport?”, us podem donar la resposta. Resulta que uns quants californians aficionats al descens amb monopatí van descobrir, cap a principis dels anys 70 del segle XX, que podien anar molt més de pressa si baixaven estirats sobre la planxa, en comptes de baixar drets com havien fet fins llavors.

Au. Sang freda, un casc, una carretera tallada al trànsit i endavant. La sort diuen que és dels valents.