Un disseny prodigiós

Què tenen en comú un llibre, un setrill que no enlleferna els dits i una bicicleta? Doncs que són, cada un en el seu gènere, tres obres mestres del disseny.

Per exemple, la bicicleta. És un vehicle de tracció humana, d’aspecte fràgil i inestable i, alhora, capaç d’agafar una velocitat considerable. S’utilitza amb finalitats laborals, esportives i simplement de lleure en totes les cultures i en totes les franges d’edat. És imprescindible, per tant, que la seva estructura sigui resistent (per a suportar el pes i les inèrcies), rígida (per a no flexionar-se en els revolts i els sots) i lleugera (per a poder treure el màxim rendiment de l’esforç de qui hi va). I tot això és exactament el que proporciona el quadre de la bicicleta, amb un disseny que, un cop establert —ara fa uns cent anys—, ha continuat quasi inalterable al llarg del temps.

El secret del seu èxit és l’estructura tubular i la intel·ligència amb què està muntada: d’una banda, la utilització de tubs evita el pes de les peces massisses i disminueix la influència del vent; de l’altra, la disposició que adopten aquests tubs permet donar al conjunt un grau de resistència i de rigidesa molt elevat.

Parlem de com estan disposats els tubs, doncs. Si ens hi fixem, veurem que els tubs del quadre d’una bicicleta configuren dos triangles que comparteixen un costat central vertical. Es diu que la forma conjunta que adopten aquests dos triangles fa pensar en un diamant —però potser cal estar-hi familiaritzat per veure-ho.

Pel que fa al triangle de davant, és un triangle aproximadament rectangle, compost pels tubs següents:

  • El tub vertical, amb el seient al capdamunt per a acollir el darrere del ciclista (i amb la particularitat que avui en dia no és ben bé vertical, però tampoc seria el primer que no compleix el que promet).
  • El tub horitzontal, paral·lel a terra, que configura el triangle per la part superior.
  • El tub diagonal, que tanca el triangle per la part inferior, dibuixant una línia diagonal.
  • A més, en la unió entre el tub horitzontal i el tub diagonal també hi ha la pipa de direcció, més o menys vertical, que és el tub molt més curt on s’introdueix la forquilla. (En una bicicleta de carretera es tracta d’una forquilla rígida, d’una sola peça, mentre que  en una bicicleta tot terreny sovint és una forquilla de suspensió, més elaborada i més pesant, pensada per a absorbir les desigualtats del terreny.)

Pel que fa al triangle de darrere, que s’acosta més a un triangle equilàter, està compost també per tubs:

  • El tub vertical, que ja es veu que, a més de no ser ben vertical, manté un peu a cada banda per si de cas.
  • Els dos tirants, paral·lels entre ells i fixats en diagonal a la part superior del tub vertical.
  • Les dues beines, igualment paral·leles entre elles i fixades en diagonal a la part inferior del tub vertical. (La roda de darrere se subjecta en el punt exacte on s’uneixen els tirants i les beines.)

En bicicletes amb un grau d’exigència menor, com ara les bicicletes de passeig o les bicicletes infantils, és freqüent eliminar el tub horitzontal o disminuir-ne l’altura, per a facilitar la maniobra de pujar i baixar de la bici. El quadre que hem descrit, però, se sol fer servir en les bicicletes de carretera, les bicicletes tot terreny i les bicicletes de cicloturisme.

I això des de fa… uns cent anys. Des de llavors, han anat variant els materials i també el gruix i la inclinació dels tubs, però el disseny s’ha mantingut en línies generals perquè és un disseny d’una simplicitat, una resistència i una lleugeresa prodigioses. Potser només comparables a l’enorme encert dels llibres (reduïts, econòmics, acolorits, pleníssims d’informació i de somnis) i a l’elegància dels setrills de bec, que recullen la gota d’oli persistent i tornen a conduir-la astutament cap a dintre.

(Si voleu accedir a les fitxes completes de tots els termes de la imatge, hi podeu fer clic en aquesta infografia interactiva.)

#termedelasetmana: sobrereserva

El terme que us proposem com a #termedelasetmana sol tenir un ús més freqüent en períodes de vacances: és el terme sobrereserva, sovint anomenat amb l’equivalent anglès overbooking.

Fa referència a l’acció d’una empresa del sector turístic d’acceptar una reserva de places per a un allotjament, un viatge o una activitat superior al nombre de places realment disponibles, amb l’objectiu de cobrir possibles anul·lacions i no-presentacions i assegurar-se una ocupació plena.

El terme, semànticament transparent, està creat per composició, amb l’adjunció de la preposició sobre i el substantiu reserva, i calca el procés de creació de l’anglès, tal com també es pot documentar en altres llengües properes (sobrecontrataciónsobrerreserva o sobreventa en castellà; surréservation en francès).

Si us interessa la terminologia relacionada amb aquesta àrea, podeu consultar també aquestes tres infografies en què s’il·lustra terminologia pròpia dels aeroports, dels allotjaments o del treball en el sector turístic.

[Font: TERMCAT]

Els termes dels vels islàmics, en una nova infografia interactiva

El TERMCAT difon en una nova infografia interactiva els termes referits a set tipus de vels emprats especialment en la cultura islàmica.

La il·lustració permet distingir d’un cop d’ull l’amira, el burca, el hijab, el khimar, el nicab, el xador i la xaila, amb enllaços a les entrades corresponents del Cercaterm en què es pot consultar la definició i els equivalents en castellà, francès i anglès.

Es tracta de formes adaptades a partir dels mots originals àrabs, després d’un estudi de cada cas en què s’ha tingut en compte l’opinió de diversos experts en transcripció. La difusió d’aquestes formes catalanes pot ser útil per a periodistes i altres col·lectius professionals que vulguin fer un ús precís i adequat d’aquests termes.

La infografia s’afegeix al conjunt de materials gràfics i multimèdia del web del TERMCAT, amb més d’un centenar de recursos que donen accés de manera visual i atractiva a terminologia de tota mena de sectors.

#termedelasetmana: reinfecció

Les notícies sobre l’augment de casos de COVID han posat d’actualitat el terme que us proposem com a #termedelasetmana: reinfecció.

Fa referència a la infecció nova, en una persona ja infectada per un bacteri o un virus determinat, per una soca o una variant diferent de la mateixa espècie de l’agent infecciós causant de la infecció inicial.

Des del punt de vista de la formació, es tracta d’un terme creat amb l’adjunció del prefix d’origen llatí re- (un dels prefixos més productius, que aporta la noció de ‘duplicació’, ‘per segona vegada’) al mot infecció, també d’origen llatí, llengua en què tenia sentits relacionats amb ‘sucar’, ‘tenyir’ o ‘tacar’, i d’aquest sentit ha passat a designar l’entrada d’un agent patogen en un organisme, amb capacitat de multiplicar-se activament i d’actuar com un estímul patogen, cosa que provoca una resposta immunitària de l’organisme infectat.

Si us interessa la terminologia relacionada amb l’actual pandèmia, us recomanem la consulta del Diccionari de la COVID-19, amb 500 termes en català i equivalents en 9 llengües. També en podeu consultar la versió en pdf, el Diccionari multilingüe de la COVID-19: cinc-cents termes per a entendre la pandèmia, editat per la Fundació Esteve. I si en voleu una aproximació més visual, podeu consultar la completa Infografia: COVID-19: termes clau.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: drets fonamentals

L’actualitat informativa a diversos punts del planeta posa en primer pla el terme que us proposem com a #termedelasetmana: drets fonamentals.

Fa referència al conjunt de drets humans bàsics, de caràcter universal, inalienable i inderogable, basats en els valors de la dignitat, la llibertat i la igualtat, que es recullen en les constitucions o altres normes jurídiques bàsiques dels estats o en tractats internacionals, i gaudeixen de protecció jurisdiccional. També se’n pot dir drets humans fonamentals, que de fet és la denominació completa del terme.

Es tracta d’un sintagma descriptiu i transparent, en què la base drets (humans) es complementa amb l’adjectiu fonamental, que fa referència als fonaments, a allò que és a la base, i té un ús metafòric freqüent, com en aquest cas.

Com que el terme designa un conjunt sovint indestriable, en general es fa servir en plural (drets fonamentals), però si cal fer referència a un dels drets en particular, s’hi fa servir el singular corresponent (dret fonamental).

Si us interessa la terminologia relacionada amb aquest àmbit, us aconsellem la consulta del Diccionari de relacions internacionals, amb més de 1.300 termes referits a les relacions internacionals i el marc jurídic i competencial dels actors internacionals. Cada fitxa terminològica conté una denominació catalana; sinònims, si n’hi ha; equivalents en castellà, francès i anglès; definició, i, sovint, notes explicatives. I també us pot interessar la infografia interactiva dedicada a la Declaració universal dels drets humans.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: martellet

Coincidint amb el Dia Europeu de la Música, el 21 de juny, hem publicat una nova infografia interactiva amb els termes corresponents a les parts del piano, i ara us volem proposar com a #termedelasetmana un dels termes més destacats d’aquest instrument, tot i que queda amagat a la vista: el terme martellet.

Fa referència a la peça del mecanisme d’un piano que consta d’un braç i un cap recobert de feltre i que té la funció de produir el so per percussió directa sobre les cordes. També se’n pot dir martell.

De fet, es tracta d’un dels diversos casos en què es designa amb la forma martell martellet una peça que, d’una manera o altra, presenta alguna analogia formal amb l’eina. N’hi ha exemples en anatomia, en tecnologia, en esports, etc. 

La il·lustració amb què acompanyem aquest text, extreta de la infografia, ja permet fer-se una idea de la complexitat que s’amaga sota la tapa d’un piano, just darrere de cada tecla. La propera vegada que admireu l’habilitat del pianista que interpreta alguna peça musical, hi podeu afegir també l’admiració per la suma d’habilitats que el temps ha acumulat i concentrat fins a fer possible la creació d’un instrument com el piano. La riquesa terminològica que veureu a la infografia n’és també una altra mostra.

I si us queda curiositat, també podeu admirar-vos amb les altres infografies d’aquesta sèrie, dedicades a la guitarra, el saxo i el violí.

[Font: TERMCAT]

Escala de calor nocturna: nits tropicals, nits tòrrides i nits roents

Abans que arribés l’estiu astronòmic ja han tret el cap en moltes poblacions catalanes les primeres nits tropicals, és a dir, nits amb un temperatura mínima igual o superior als 20 °C. El nombre de nits tropicals en un territori es considera un índex d’extrem climàtic des d’organismes de referència internacionals, per la qual cosa el registre d’aquesta dada és important per a l’estudi del canvi climàtic.  

Cal tenir en compte, però, que en moltes zones del litoral català el nombre anual de nits tropicals és especialment alt. Per aquest motiu, tot i que internacionalment no s’estableix cap més gradació, en el nostre context s’ha vist la necessitat d’analitzar un nou índex de calor nocturna més extrema: es tracta de les nits amb una temperatura mínima igual o superior als 25 °C, que reben el nom de nits tòrrides, en què l’adjectiu tòrrid –a té el significat de ‘molt calent’.  

La cosa, però, no queda aquí, i és que, arran d’un registre puntual de l’estiu del 2018, en què la temperatura nocturna d’algun punt de la costa de Girona no va baixar dels 30 °C, juntament amb el fet que ara mateix sembla que el canvi climàtic no té aturador, ja s’ha vist la necessitat de disposar del terme corresponent a un altre índex de calor nocturna encara més extrema. Concretament, la denominació que s’ha acordat per a designar les nits, encara no habituals, en què la temperatura mínima pugui ser igual o superior als 30 °C és nit roent; l’adjectiu roent, que vol dir ‘extremament calent, que crema’, sembla especialment indicat per a aquest concepte. En canvi, s’ha descartat, entre d’altres, la proposta nit abrasadora perquè l’adjectiu abrasador -a remet a l’acció del Sol i podria tenir altres connotacions.

Esperem que, malgrat el ventall de termes de què disposem, i malgrat l’arribada primerenca de la calor aquesta temporada, aquest estiu no haguem de fer gala d’aquesta riquesa lèxica i ens puguem acomodar, per dir-ho d’alguna manera, en les nits tropicals —si bé tot fa presagiar que no serà fàcil en molts punts del territori.  

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: nit tropical

L’onada de calor que estem vivint aquests dies comporta també la difusió de termes especialitzats, com el que us proposem com a #termedelasetmana: nit tropical.

Fa referència exactament a la nit en què la temperatura mínima està entre 20 °C i 24,9 °C. Aquest és el terme precís, doncs, per anomenar la nit que per exemple s’ha viscut aquesta nit passada, 13 de juny, al barri de Gràcia de Barcelona, en què la temperatura no ha baixat de 24,6 °C.

També se’n pot dir nit calorosa, un sinònim potser menys cridaner però igualment adequat i precís.

I com en diem amb precisió terminològica de les nits en què el termòmetre no baixa dels 25 °C? Consulteu aquest apunt del portal Terra i hi trobareu tots els termes que designen les nits segons la temperatura que s’hi registra.

Quan el context no demani precisió terminològica, evidentment podeu fer servir qualsevol altra expressió popular que expressi que ha fet molta calor: això ja ho deixem a la vostra imaginació i creativitat.

[Font: TERMCAT]

Mat al vol? De tota la vida

Un alley-oop és un prodigi de coordinació i complicitat entre un passador que fa arribar una pilota alta a prop de la cistella, amb la trajectòria exacta, i un finalitzador que salta amb força per agafar-la a l’aire i (encara en el mateix salt!) la fa entrar a la cistella abans de tornar a prendre contacte amb el terra.

Els alley-oops es poden acabar amb un cop de dits, un llançament amb una o dues mans o una esmaixada (també anomenada mat). De tots, en català en podem dir tant alley-oop com mat al vol. Ara bé, si volem ser molt precisos, també podem distingir entre tir al vol (finalització amb un cop de dits o un llançament) i mat al vol (finalització amb una esmaixada).

De vegades la passada inicial es fa rebotar expressament contra el tauler amb la certesa que el company arreplegarà el rebot, en una carambola de billar; és, per tant, un alley-oop contra tauler (o un mat al vol contra tauler). I, virtuosisme màxim, també hi ha casos d’un mateix jugador que estampa la pilota amb tota la intenció contra el tauler per agafar ell mateix el rebot i entatxonar-la en el cèrcol: és un auto alley-oop (o un auto mat al vol).

Però d’’on surten tots aquests noms?:

— Alley-oop ens ve del bàsquet dels Estats Units i es fa servir en totes les llengües. Probablement deriva de l’expressió francesa Allez-hoop!, pròpia dels exercicis acrobàtics de circ. I, certament, la plasticitat i la dificultat tècnica de la jugada fan pensar en un número d’acròbates…

— Mat al vol, en canvi, ja es veu que ve d’una altra banda: va sortir de les enquestes que les transmissions de bàsquet de Catalunya Ràdio plantegen als seus oients per buscar alternatives als manlleus; va ser aprovada pel Consell Supervisor del TERMCAT (al costat de alley-oop), que hi va afegir les variants de fer rebotar la pilota contra el tauler i de fer-s’ho tot un mateix jugador, amb l’acord previ en tots els casos de la Federació Catalana de Basquetbol, i ha estat publicada el 10 de maig al DOGC dintre la llista de termes normalitzats que s’han introduït al català. 

I és així com, al costat dels alley-oops nord-americans, tenim també els mats al vol amb un no sé què d’ànima catalana. O és que no us fan pensar en els pals de les barques que branden a port totes aquestes mans esteses i aquests braços aixecats? I no veuríeu el sol de posta camí de les muntanyes en la pilota taronja que travessa el cel dels pavellons durant la passada inicial, abans de ser arrepleglada i adreçada al cèrcol?

Mat al vol, i tant. És nou, però és tan visual, tan exacte, tan curt i tan nostre que ja sembla com si ho haguéssim dit tota la vida. Mira que van tenir vista els responsables de les transmissions de bàsquet de Catalunya Ràdio i els seus oients…

#termedelasetmana: immunitat

Avui presentem el Diccionari multilingüe de la COVID-19: cinc-cents termes per a entendre la pandèmia, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un dels termes clau d’aquest àmbit: el terme immunitat.

Fa referència a la resistència congènita o adquirida d’un organisme contra una malaltia infecciosa o un antigen determinat. La immunitat es classifica, segons l’origen, en immunitat innata immunitat adaptativa i, segons el desencadenant de la resposta immunitària, en immunitat inespecífica (adreçada contra qualsevol agent patogen) i immunitat específica (adreçada contra un antigen concret).

Des del punt de vista de la forma, el terme prové del llatí immunitas, format a partir del prefix negatiu in– (im-) i la base munis, de munus, que volia dir ‘càrrec, responsabilitat’. Inicialment, doncs, s’aplicava en el sentit de ‘lliure de càrregues, de responsabilitats’ (un sentit que encara trobem en contextos com ara immunitat parlamentària, per exemple). En medicina va adoptar el sentit actual de lliure de contagis. De la mateixa família tenim altres formes com ara immuneimmunitari o immunologia.

Potser no serà sobrer que recordem que en tots els casos en català el prefix negatiu in– s’escriu amb m davant d’una altra m (intemporalinsensat, però immunitatimmaterialimmillorable, etc.).

Si voleu descobrir 500 termes com aquest, relacionats amb la pandèmia de COVID-19, consulteu el diccionari que presentem, en la seva versió en línia, permanentment actualitzada, o en l’edició en paper.

[Font: TERMCAT]