Per matar el cuc… una coqueta

coqueta

Per matar el cuc, tenim opcions diverses, tradicionals i modernes, d’aquí de sempre i de l’altra punta de món, sanes, poc sanes i gens sanes. Podem menjar una peça de fruita, un grapat de cireres o d’avellanes, o d’una altra fruita seca, podem menjar unes quantes galetes, o potser cookies, bastonets de pa torrat, o galetes salades, o qualsevol snack. Com que se m’està fent gros el cuc només d’escriure això, me’n vaig a menjar una coqueta.

Una coqueta (en castellà, tortita) és una coca petita, lleugera, generalment rodona i de consistència cruixent, feta a base d’arròs, blat de moro o algun altre cereal o barreja de cereals. De vegades està coberta de xocolata, coco ratllat o alguna altra cosa que la faci encara més mengívola.

Cal no confondre la coqueta amb la crep americana, que és una crep gruixuda i esponjosa, típica de l’Amèrica del Nord, que se sol menjar per esmorzar. En castellà també s’anomena tortita, però té altres noms, com ara panqueque o panqueca, adaptacions de l’anglès pancake.

Si us ha entrat la gana terminològica, aneu al rebost del Cercaterm.

Malalties d’estiu: la prevenció és fonamental

malaties_estiu

Ja ens avisa la dita popular, que “a l’estiu, tota cuca viu”. Les temperatures altes afavoreixen el creixement ràpid de tot tipus de microorganismes, també en els aliments. Un dels problemes de salut estivals més freqüent provocat per aquesta alta taxa de reproducció són les diarrees, especialment greus en els nadons i en les persones d’edat avançada.

Aquestes indisposicions poden ser degudes a un ampli ventall de microorganismes patògens. A banda dels enterovirus, hi ha uns quants gèneres de bacteris que causen trastorns intestinals. Un dels més freqüents és la salmonel·la (del gènere Salmonella), que inclou entre els seus serotips alguns amb patogenicitat elevada, causants d’intoxicacions alimentàries greus, amb gastroenteritis aguda i febre.

Les salmonel·les es troben sovint en aliments frescos o poc cuits que han estat contaminats per femta d’un animal o d’una persona infectada. Hi ha persones portadores del bacteri que poden contagiar-lo, encara que elles mateixes no en presentin cap símptoma. Per això és tan important sempre com a mesura preventiva individual emmagatzemar correctament els aliments, rentar-los bé i, sobretot, rentar-se bé les mans abans de manipular-los. I, en l’àmbit professional, les empreses que es dediquen a preparar aliments (restaurants, serveis d’àpats, cases de colònies, etc.) han de vetllar pel manteniment de les normes d’higiene i han de garantir que el seu personal rebi la formació suficient i compleixi les instruccions necessàries, incloses les de la higiene de mans regular.

La salmonel·losi, és a dir, la malaltia provocada per les salmonel·les, presenta un quadre clínic comú en què la diarrea va acompanyada de febre, recargolament de mal de ventre (els professionals en diuen dolor còlic abdominal), mal de cap i sovint vòmits i pèrdua de gana (en llenguatge tècnic mèdic, anorèxia, paraula culta d’origen grec, amb el prefix an- ‘sense’ i orexis ‘desig’).

Com hem dit, a l’estiu cal extremar les precaucions amb la conservació dels aliments i les mesures d’higiene en manipular-los. Vigileu, doncs, i mantingueu les salmonel·les i altres microbis ben lluny per gaudir d’unes bones vacances.

 

Font: Oriol Ramis (membre de la SOCDEMCAT)

#termedelasetmana: correcollir

correcollir

N’hi ha que ja l’han batejat com l’esport d’aquest estiu, i per això us el proposem com a #termedelasetmana: us ve de gust dedicar algun dia a correcollir?

Es tracta, efectivament, d’una activitat esportiva, però que comporta igualment un component de respecte pel medi, atès que consisteix a córrer o caminar, sovint en grup, mentre es van recollint en bosses les escombraries que es van trobant en el trajecte, sovint en espais naturals de grans ciutats, amb el doble objectiu de fer esport i contribuir a la netedat i el manteniment de l’entorn.

Potser en sentireu a parlar amb la forma plogging, creada en anglès a partir del suec plocka upp ‘recollir’ —d’acord amb l’origen suec d’aquesta activitat— i de jogging o running ‘córrer’.

La proposta catalana correcollir també es val del mateix recurs a la truncació, es proposa com a sinònim de la forma descriptiva córrer i netejar, i l’ha posada en circulació l’associació Plogging Girona. Ens en fem ressò i us proposem que la fem córrer (mai tan ben dit) tant com es pugui, a veure si podem generalitzar les formes catalanes. Si organitzeu o participeu en una correcollida, o en una cursa de córrer i netejar, no sabem si sereu els millors correcollidors o correcollidores, però és segur que hi guanyarà la vostra salut, hi guanyarà el medi ambient i hi guanyarà també la llengua.

El trap en català

discos

Diu que estem vivint un autèntic esclat del trap en català. Si no n’estàveu al cas, és senyal que probablement no teniu adolescents per casa, o que potser ja teniu una edat… El fet és que cantants i grups com Bad Gyal, P.A.W.N. Gang, Monrra Straps, GoodJan, Willfree, Lildami, 31 Fam, Tixin’ Pixin’, SamxSen, etc., han fet i estan fent del trap en català tot un fenomen.

El Cercaterm us explicarà que el trap és un “Estil musical derivat del rap, originat a finals dels anys noranta del segle XX al sud-est dels Estats Units, amb influències del hip-hop, del dubstep i del trance, que es caracteritza per la utilització de sintetitzadors, bases rítmiques dures i moduladors de veu, amb arranjaments electrònics de caràcter melangiós i lletres molt líriques, sovint sobre temes socials”. La denominació sembla que podria provenir de l’argot de certes zones dels Estats Units, en què trap (originalment, ‘trampa’) hauria pres el sentit de ‘lloc on s’amaga droga’.

Com sol passar amb les denominacions que es refereixen a estils i tendències musicals més o menys recents, la forma que s’ha difós en totes les llengües és la que prové directament de l’anglès, com heu pogut veure a la definició anterior (hip-hop, dubstep, trance…), i com es veu també en exemples ja històrics com ara jazz, rock, swing, etc.

Tant si ja teníeu ben clar què és el trap com si els vostres gustos musicals van per altres camins, és ben possible que us interessi donar un cop d’ull a la cronologia interactiva Els estils musicals, en què trobareu definits i exemplificats amb vídeos els termes que es refereixen als estils més difosos des de començament del segle XX fins a l’actualitat, i també a la Terminologia dels estils musicals, amb una vuitantena de termes definits i amb equivalents en castellà, anglès i francès.

#termedelasetmana: satèl·lit

satel-lit

El #termedelasetmana que us proposem és de plena actualitat pel que va passar ara fa 50 anys: el 20 de juliol de l’any 1969 l’ésser humà va poder posar els peus al satèl·lit de la Terra, i així la Lluna va deixar de ser un espai exclusiu de poetes, enamorats, somiadors i escriptors de ciència-ficció per passar a ser també terreny d’exploració per als astronautes.

Un satèl·lit és un cos del sistema solar que està lligat gravitatòriament a un planeta, al voltant del qual es desplaça descrivint una òrbita per l’espai. També se’n pot dir lluna (“les llunes de Júpiter”), tot i que en contextos especialitzats es considera preferible restringir l’ús de lluna per a fer referència al satèl·lit natural de la Terra (i en aquests contextos se sol escriure en majúscula: “la Lluna orbita al voltant de la Terra”).

Passa el mateix amb els equivalents castellà luna i francès lune, que, malgrat que el significat genèric sigui normatiu en les llengües respectives, en contextos especialitzats se solen reservar per al satèl·lit de la Terra. Els equivalents anglesos satellite i moon tampoc no tenen habitualment un valor genèric, sinó que solen reservar-se per a denominar, d’una banda, els satèl·lits artificials (satellite) i, de l’altra, els d’origen natural (moon).

Des del punt de vista lingüístic, és interessant observar que satèl·lit, en el sentit astronòmic, és una forma relativament recent, creada a partir del llatí satelles, que vol dir ‘guardià, servidor’: el satèl·lit es va concebre originalment, doncs, com un acompanyant, un servidor, del planeta (d’etimologia també ben bonica, atès que prové del grec planḗtēs, que vol dir ‘vagabund, errant’, per oposició als estels, que tenien posicions més fixes en l’esfera celeste).

Aquests dies el nostre satèl·lit recupera tot el protagonisme, i veiem reportatges, notícies i anècdotes relacionats amb la fita històrica de fa 50 anys. Si hi voleu afegir el coneixement vinculat amb la llengua i la terminologia, us aconsellem de visitar els termes de l’àrea temàtica d’astronomia, astrofísica i cosmologia del Diccionari de física en línia: hi trobareu un bon recull de termes, definits amb precisió i sovint amb interessants notes complementàries.

Lliscant per l’asfalt

trineu-asfalt

No sempre és imprescindible morir-se per veure desfilar la vida davant dels ulls. Pot ser una bona alternativa, per exemple, agafar un trineu d’asfalt per practicar el descens —és a dir, llançar-se en una cursa a tota velocitat, aprofitant la inèrcia, al llarg d’una carretera amb un pendent pronunciat i múltiples revolts.

És clar, ara ens direu que també podeu practicar el descens amb uns patins en línia o un monopatí, i és cert. Però no ens negareu que fer-ho estirats de panxa enlaire, amb els peus a l’extrem de davant del trineu d’asfalt i el cap a l’extrem de darrere, deu donar una perspectiva diferent: els núvols, la línia de les muntanyes, els competidors també estirats, la velocitat. I la carretera que es va embolicant i desembolicant com una serp i que us convida a inclinar el cos per passar més de pressa els revolts…

Però com és un trineu d’asfalt? Doncs és una planxa llarga i ampla, sovint d’alumini, amb una forma lleugerament còncava per a recollir el cos, que té dues rodetes a l’eix anterior i dues al posterior, a més de permetre acomodar-hi les cames i la part superior del cap (sempre una mica aixecat per veure com va la cursa).

El nom trineu d’asfalt té la gràcia que dona una idea bastant aproximada del que és, ja que estableix una comparació amb els trineus d’hivern (igualment moguts per la inèrcia pendent avall) i, alhora, especifica que la superfície utilitzada no és la neu sinó l’asfalt ben condicionat d’una carretera. Es tracta d’una forma calcada de l’anglès street luge (luge, però, és d’origen francès), que ja té un cert ús en català i que té, en castellà, el paral·lel trineo de asfalto.

I si us hi decidiu i en plena cursa, mentre la vida us passa a més de cent quilòmetres per hora davant dels ulls, us demaneu “Però com carai va néixer aquest esport?”, us podem donar la resposta. Resulta que uns quants californians aficionats al descens amb monopatí van descobrir, cap a principis dels anys 70 del segle XX, que podien anar molt més de pressa si baixaven estirats sobre la planxa, en comptes de baixar drets com havien fet fins llavors.

Au. Sang freda, un casc, una carretera tallada al trànsit i endavant. La sort diuen que és dels valents.

#termedelasetmana: esport de roda petita

roda-petita

Segur que n’esteu al cas: els World Roller Games 2019 han arribat a Barcelona, Mollet del Vallès, Sant Cugat, Terrassa i Vilanova i la Geltrú, i del 4 al 14 de juliol 4.120 atletes de 81 països participaran en 128 competicions diferents. Per això, el #termedelasetmana que us proposem és el terme que engloba totes les variants presents en aquests jocs: esport de roda petita.

Fa referència a cadascun dels esports que es practiquen desplaçant-se per una superfície llisa i dura, aprofitant el pendent o bé impulsant-se a cops de peu, sobre un aparell consistent en una planxa per a cada peu o una sola planxa per a tots dos que van proveïdes de rodes de petites dimensions.

Els aparells propis dels esports de roda petita són els patins de rodes, els patins en línia, el monopatí i el patinet. I són esports de roda petita reconeguts per la World Skates (que és el nom actual de la federació internacional) l’alpí en línia, el descens, l’estil lliure d’escúter, l’estil lliure en línia d’eslàlom, l’estil lliure en línia de carrer, l’hoquei sobre patins, l’hoquei sobre patins en línia, el partit de patinatge, el patinatge artístic de rodes, el patinatge de monopatí i el patinatge en línia de velocitat.

Ja ho veieu: hi ha disciplines amb una llarga tradició i implantació a casa nostra, com ara l’hoquei sobre patins; d’altres, amb menys anys de tradició, però en què els esportistes catalans excel·leixen, com ara el patinatge artístic; i altres disciplines ben noves, que gràcies a aquests Jocs Mundials de Patinatge podrem descobrir.

Fototip o fototipus? En tot cas, protegim-nos del sol!

fototip

La denominació fototip, o fototipus, designa cadascuna de les sis categories de l’escala de Fitzpatrick que determinen la sensibilitat d’una persona a la radiació solar en funció de la capacitat de sintetitzar melanina. És un concepte estretament lligat a la producció de melanina, el pigment natural responsable del color de la pell, dels cabells i de l’iris en les persones, que absorbeix la radiació ultraviolada del sol i protegeix dels seus efectes nocius.

L’escala de Fitzpatrick és una eina per a diferenciar tipus de pell que es basa en la sensibilitat de la pell a la radiació solar, la qual cosa permet fer una estimació del risc lligat a l’exposició solar i determinar les mesures de protecció necessàries. Va ser proposada el 1975 pel dermatòleg nord-americà i professor de la Universitat de Harvard Thomas Fitzpatrick.

En l’escala de Fitzpatrick, s’han identificat sis fototips, expressats en números romans I-VI, en funció del to de la pell, el color natural dels cabells, la presència de pigues i la sensibilitat cutània al sol, és a dir, la capacitat de bronzejar-se o la tendència a cremar-se. Com menys melanina hi ha, més baix és el fototip d’una persona i, per tant, menys capacitat de bronzejar-se i més tendència a cremar-se tindrà. Conèixer el fototip ajuda a escollir la protecció més adequada per a cada tipus de pell. Per exemple, com més clars són la pigmentació de la pell i el color dels cabells i els ulls d’una persona, més necessitat té de protegir-se del sol.

Des d’un punt de vista lingüístic, en català trobem ús tant de fototip com de fototipus per a fer referència a aquest concepte. Ara bé, són admissibles totes dues? Aquestes denominacions, que s’assemblen tant formalment, constitueixen el que s’anomena un doblet nominal, és a dir, dos mots que coexisteixen en una llengua a partir d’un sol origen etimològic. En casos anàlegs, com arquetip i arquetipus o cariotip i cariotipus, el diccionari normatiu recull ambdues formes i presenta com a principals les formes acabades en –tip, que és el prefix derivat de la paraula tipus, a les quals remet les formes acabades en –tipus, que considera secundàries. Per tant, seguint el criteri del diccionari normatiu, s’hauria d’utilitzar fototip com a denominació preferent, sense que aquesta priorització impliqui bandejar sistemàticament el sinònim fototipus.

En canvi, com a paraula sola parlem de tipus, encara que, com hem vist, quan s’agafa per a formar una paraula composta és més habitual convertir-lo en –tip, en comptes de mantenir –tipus.

#termedelasetmana: cop de calor

cop_de_calor

El #termedelasetmana que us proposem és un d’aquells termes que, per desgràcia, l’actualitat informativa fa presents cíclicament. En aquest cas, el sentim associat a períodes com l’actual, en què les temperatures es disparen; i és llavors quan apareix a les notícies el terme cop de calor.

Es tracta d’una síndrome polisistèmica greu produïda per un augment patològic de la temperatura corporal amb fallida dels mecanismes termoreguladors, que s’esdevé en individus exposats agudament a una calor ambiental excessiva o que efectuen exercicis físics intensos.

Típicament, un cop de calor es pot presentar en persones que fan una activitat física intensa a l’aire lliure (esport i activitats laborals), i també en grups vulnerables que tenen factors de risc associats, com ara gent gran, nadons, embarassades, persones amb malalties cròniques, persones amb discapacitats físiques o psíquiques que tenen limitada la seva autocura, persones fràgils que viuen soles, etc.

Des del punt de vista lingüístic, és una formació sintagmàtica i metafòrica, en què l’efecte que produeix es relaciona amb els efectes que produeixen els cops.

Si en voleu conèixer més detalls, podeu consultar l’entrada corresponent del Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT). I encara que la consulta d’un diccionari no es pot considerar un exercici físic intens, quan fa tanta calor sempre és millor fer-ho a l’ombra o en ambients ben condicionats!

Què vol dir que una persona és no-binària o que té una identitat no-binària?

dona-home-no_binari

Les persones no-binàries (o de gènere no-binari) són les que tenen una identitat de gènere que se situa fora de la classificació tradicional home/dona, és a dir, fora de la divisió de gèneres fixada des de l’anomenat binarisme de gènere.

El binarisme de gènere estableix una divisió dràstica entre homes i dones, fonamentada inicialment en les característiques biològiques de naixement, i assigna, més enllà de la biologia, uns rols predeterminats (de comportament, de manera de parlar, de manera de vestir i, en definitiva, de manera de viure i sentir) a cadascuna d’aquestes categories.

Des de la teoria queer, sorgida als anys noranta del segle XX, es qüestiona aquest sistema de pensament, s’argumenta que la divisió home/dona (i igualment la divisió heterosexual/homosexual) respon bàsicament a una construcció cultural i es defensen les identitats no-binàries.

Són identitats no-binàries:

  • Les de les persones agènere, o de gènere neutre, que no s’identifiquen amb cap gènere, ni com a homes ni com a dones.
  • Les de les persones bigènere, que s’identifiquen amb tots dos gèneres alhora o amb una combinació de tots dos.
  • Les de les persones de gènere fluid, o fluides, que tenen una identitat inclassificable o canviant segons el moment.

Si teniu interès a conèixer més a fons aquests termes, o d’altres de l’àmbit LGBT, podeu consultar el Diccionari LGBT (lèsbic, gai, bisexual, trans), de Marta Breu, dins de la col·lecció de Diccionaris en Línia del TERMCAT.