Què és l’accentisme?

accentisme

Quan es produeix una discriminació per raó de gènere, d’ètnia, de religió o de lloc d’origen ens n’adonem de seguida i la denunciem. Però hi ha altres classes de discriminació que de vegades costen de veure, perquè històricament s’han considerat comportaments naturals, normals. Una d’aquestes discriminacions és l’accentisme, l’actitud o comportament discriminatori envers una persona a causa de l’accent amb el qual s’expressa, en la seva llengua materna o en una segona llengua, que li ocasionen un perjudici.

Els judicis de valor sobre l’accent d’una persona són prejudicis. No cal posar exemples perquè a mesura que aneu llegint aquest text us en van venint al cap, un darrere l’altre. I, com hem dit més amunt, això es pot donar en una mateixa llengua —els accents més “nobles” i els accents que “fan riure”—, i també en l’accent amb què una persona s’expressa en una llengua que no és la seva, encara que en tingui un domini excel·lent.

El terme accentisme està format a partir del nucli accent —entonació particular, manera de pronunciar peculiar— i l’adjunció del sufix –isme, paral·lelament a les formes de l’anglès accentism i del francès accentisme. El castellà ha optat per la forma hablismo.

Trobareu la fitxa d’aquest terme, amb la definició i els equivalents en altres llengües al Cercaterm i a la Consulteca, el diccionari que recull les fitxes terminològiques elaborades pel TERMCAT a partir de les consultes fetes pels usuaris al Servei de Consultes.

#termedelasetmana: amplitud tèrmica

amplitud_termica

Vivim dies de força tranquil·litat meteorològica, però a la informació sovint es destaca el terme que us proposem com a #termedelasetmana: l’amplitud tèrmica.

Estrictament, si consulteu la fitxa terminològica veureu que el terme és amplitud, que es refereix a la diferència entre els valors extrems d’una variable meteorològica durant un període determinat. Segons la variable a què es fa referència, es parla d’amplitud tèrmica, d’amplitud baromètrica, etc. I segons el període que serveix per a determinar-la, es parla d’amplitud diürna, d’amplitud anual, etc.

Des del punt de vista lingüístic, es tracta d’un terme format per sintagmació, en què la base substantiva amplitud (derivada de ample, del llatí amplus) és complementada per tèrmic -a (un adjectiu relativament recent que indica ‘relació amb la temperatura’, creat sobre la base term-, del mot grec thermós ‘calent’). Aprofitem per recordar que els substantius femenins acabats en –etud i –itud (com amplitud) s’escriuen sempre amb -d final, i no pas amb -t (quietud, solitud, altitud, etc.).

Així que aquests dies, quan al migdia no sapigueu què fer-ne de la jaqueta que al matí us ha fet falta, podeu pensar que esteu experimentant els efectes del nostre #termedelasetmana. No us servirà de res, però potser us entretindrà una estoneta.

És adequat l’adjectiu espaitemporal? Sí, si som relativistes

espaitemporal

En el context de la terminologia pròpia de la teoria de la relativitat, l’adjectiu espaitemporal es considera adequat com a derivat natural del substantiu normatiu espaitemps.

El diccionari normatiu recull el substantiu espaitemps com un sol mot, sense guionet. Aquesta grafia respon a la naturalesa conceptual del terme: a partir de la formulació de la teoria especial de la relativitat l’any 1905 per part d’Albert Einstein i de la seva generalització l’any 1915, els conceptes de espai i temps van quedar indissolublement lligats en un tot unitari, anomenat espaitemps, que portava a considerar l’univers com un sistema quadridimensional format per les tres coordenades de l’espai ordinari (longitud, alçària i amplada) i el temps.

Val a dir que, en textos especialitzats, l’ús de l’adjectiu espaitemporal s’alterna amb el sintagma adjectival de l’espaitemps. Així, per exemple, tan adequat seria diagrama espaitemporal com diagrama d’espaitemps.

Finalment, convé no confondre l’adjectiu espaitemporal, d’aparició força recent, amb un altre de formalment proper però de més llarga tradició, que és espaciotemporal. Aquest darrer adjectiu és compost per la forma prefixada normativa espacio-, corresponent a l’adjectiu culte espacial, i l’adjectiu temporal, i l’hem d’utilitzar si ens volem referir a les dimensions de l’espai i el temps a la vegada, però considerades individualment (per exemple: coordenades espaciotemporals, dimensió espaciotemporal).

La terminologia dels actors internacionals: qui té capacitat d’influència en l’àmbit internacional?

actors_internacionals

 

Les relacions internacionals tenen una importància creixent en un món globalitzat com l’actual. El conjunt de relacions que estableixen els actors internacionals en el marc de la societat internacional ha esdevingut un tema d’interès també per al públic general, ja que els esdeveniments polítics i socials que tenen lloc en una punta del món poden tenir incidència o generar reaccions en l’altra.

Tradicionalment, les relacions internacionals eren les relacions que tenien els estats entre ells. El món es configurava com un club selecte d’estats, i les entitats no estatals no tenien rellevància internacional. El concepte actor internacional, però, ha evolucionat i s’ha anat ampliant, ja que actualment, a banda dels estats, hi ha altres tipus d’entitats del sistema internacional amb habilitat per a mobilitzar recursos i capacitat per a influir en l’esfera internacional.

Així, primer es van incloure dins d’aquest concepte les organitzacions internacionals, i, més tard, s’hi van afegir un conjunt d’actors no governamentals (és a dir, entitats de naturalesa no estatal ni interestatal) com ara els bel·ligerants, els individus, els moviments d’alliberament nacional (MAN), les multinacionals, les organitzacions no governamentals (ONG) o la societat civil internacional. La seva capacitat d’incidència, política o fàctica, en l’àmbit internacional és inqüestionable.

Ja ho veieu, a banda de despertar curiositat i interès, les relacions internacionals tenen associada molta terminologia específica. És per aquest motiu que el TERMCAT ha considerat necessari elaborar un diccionari que reculli els termes d’aquest àmbit. Podreu consultar-lo ben aviat, en línia i en paper.

#termedelasetmana: dret a un judici just

Xarxes_Quadrat_judici-just

El #termedelasetmana que us proposem, com és habitual, està vinculat a l’actualitat informativa: es tracta del terme dret a un judici just.

El concepte és ben clar: és el dret de qualsevol persona a tenir un judici imparcial, públic i en un termini raonable, amb un tribunal competent, independent i neutral predeterminat per la llei, en el qual es respectin la presumpció d’innocència i les garanties processals corresponents.

El dret a un judici just és un dret civil, reconegut també a la Declaració Universal dels Drets Humans, que en l’article 10 estableix que “Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinació dels seus drets i obligacions o per a l’examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal”.

Des del punt de vista lingüístic, es tracta d’un terme creat per sintagmació, com tants altres. És aquest un recurs de formació habitual en llengües com la catalana, i especialment viu en determinats àmbits, com ara en el dret.

El terme forma part del Diccionari de relacions internacionals, que ben aviat presentarem. I si us interessa la terminologia relacionada amb els drets humans, us recordem que teniu a la vostra disposició la Terminologia dels drets humans, i una infografia interactiva de la Declaració Universal dels Drets Humans, en versió catalana, castellana i anglesa. Hi trobareu el text dels articles i, enllaçada, la terminologia que contenen.

Supremacisme o suprematisme?

suprematisme

Darrerament, l’ús (i abús) del terme supremacisme ha fet sorgir el dubte de la seva adequació lingüística i semàntica, sobretot perquè quan es recorre a la major part de diccionaris lexicogràfics catalans per a comprovar-ne la pertinència només s’hi troba la forma suprematisme. Cal tenir clar que, amb una sola lletra canviada, es tracta de dos termes diferents per a dos conceptes ben diferents.

Supremacisme és un terme ben format a partir de supremacia per a referir-se a la ideologia que postula la superioritat d’un grup d’individus respecte d’altres, ja sigui per raons de raça, llengua, religió, cultura, sexe, etc. Un partidari del supremacisme és, doncs, un supremacista.

Suprematisme, en canvi, del rus suprematizm, és un terme especialitzat de l’àmbit de l’art que designa la tendència pictòrica avantguardista, originada a Rússia a començament del segle XX, de caràcter no figuratiu, basada en l’abandonament de la representació de la figura humana i dels objectes naturals per trobar nous símbols que provoquin sentiments. Un artista que pertany a aquest corrent, com el seu fundador Kazimir Malevich, és, per tant, un suprematista.

Podeu consultar la fitxa d’aquests termes, amb els equivalents paral·lels en altres llengües, al Cercaterm.

És adequat mediat/mediada en l’àmbit de les ciències de la vida i la salut?

mediar

Sovint els professionals de les ciències de la vida i de la salut es plantegen si l’adjectiu mediat/mediada és adequat en català en els contextos en què el fan servir, ja que ells mateixos intueixen que es pot tractar d’un calc de l’anglès mediated.

Doncs bé, l’adjectiu mediat és adequat en l’àmbit de la biologia, la immunologia, la bioquímica, etc., a partir del verb mediar, terme que el Consell Supervisor del TERMCAT ha normalitzat amb el sentit següent: ‘intervenir en el desencadenament d’un procés fisiològic o bioquímic per mitjà de la connexió d’algunes de les seves parts o etapes’. Aquest adjectiu, per tant, prové de la forma del participi del verb.

En trobem alguns exemples d’ús en formes com ara immunitat cel·lular mediada pels limfòcits T, citotoxicitat mediada per cèl·lules, bacteriòlisi mediada pel complement terminal de la via lítica o sensibilització mediada per la immunoglobulina E.

Cal destacar, però, que el verb anglès to mediate té un abast més ampli que el verb mediar, de manera que en funció del context pot ser preferible optar per altres formes en català, com ara intervenir, participar, fer d’intermediari, assistir, determinar, facilitar, originar o vehicular.

Així, es prefereix la denominació immunitat cel·lular en comptes de *immunitat mediada per cèl·lules (per a l’anglès cell-mediated immunity); interaccions d’origen químic en lloc de *interaccions mediades químicament (per a chemically-mediated interactions); inhibició amb cetuximab en comptes de *inhibició mediada per cetuximab (de cetuximab-mediated inhibition); o hipersensibilitat produïda per immunocomplexos en lloc de *hipersensibilitat mediada per immunocomplexos (de immune complex-mediated hypersensibility), etc.

#termedelasetmana: exili

exili

El dia 5 de febrer és el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, una iniciativa de la Generalitat de Catalunya que fa tres anys que se celebra. Per això avui us proposem com a #termedelasetmana el terme exili.

El concepte és prou clar, i es defineix com l’expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics. L’expatriació és el fet d’allunyar algú o d’allunyar-se de la pàtria.

Però, és clar, aquest és un dels casos en què la freda definició no pot incloure tot el que hi ha darrere del concepte d’exili, tant des de la perspectiva històrica com des de les vivències tan lamentablement actuals.

Des del punt de vista lingüístic, el terme forma part del cabal lèxic patrimonial heretat del llatí (de exsilium, derivat de exsilīre ‘saltar a fora’), i és paral·lel a les formes castellana (exilio), francesa (exil) i fins i tot ha passat a l’anglès (exile).

El terme forma part del Diccionari de relacions internacionals, que ben aviat es presentarà, i està estretament relacionat amb molts altres conceptes que trobareu a la infografia interactiva de la Declaració Universal dels Drets Humans.

No podem resistir la temptació d’afegir al comentari una mica del que normalment no es pot incloure en una definició de diccionari (records, matisos, enyors, esperances, poesia…). No serem originals, i recorrem a les conegudes Corrandes d’exili, de Pere Quart (Joan Oliver), en la versió de 1947, de tan bon recordar:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res.”
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Què són els naming rights o title rights? I com n’hem de dir en català?

denominacic3b3-comercial

El terme que en anglès es designa amb la forma naming rights fa referència als drets que permeten a una empresa de patrocinar un recinte, una instal·lació o un esdeveniment posant-hi el seu nom durant un període de temps. Sovint, en anglès aquest concepte també es coneix impròpiament amb la forma title rights. Alguns d’aquests exemples segur que us sonen: la Lliga BBVA de futbol; la Lliga Endesa ACB de bàsquet; l’Emirates Stadium, de l’Arsenal; el BAXI Manresa, l’equip de bàsquet de la capital del Bages… També trobem exemples fora de l’àmbit esportiu: des del mític Kodak Theatre de Los Angeles (actualment, Dolby Theatre) o el Sony Centre for the Performing Arts de Toronto, fins a l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya Provença, a Barcelona, que durant un temps es va anomenar Provença – La Pedrera.

Però ara que sabem què són els naming rights, com n’hem de dir, en català? D’acord amb els especialistes consultats, la denominació més adequada és drets de denominació comercial.

En l’àmbit esportiu i en contextos divulgatius, especialment en els mitjans de comunicació, es fa servir de manera impròpia l’anglès title rights per a referir-se al que en català es pot expressar amb la forma drets de cognom comercial (que són els drets que permeten a un patrocinador incorporar el seu nom al nom del patrocinat, com és el cas, per exemple, del New York Red Bulls, el club de futbol professional de Nova Jersey), que són diferents dels drets de nom comercial (els que permeten a un patrocinador posar directament el seu nom en lloc del nom del patrocinat, com ara l’Ono Estadi, actualment reanomenat Iberostar Estadi, del RCD Mallorca).

Aquesta distinció, però, no és adequada en textos especialitzats, en els quals és preferible fer servir únicament la forma drets de denominació comercial per a referir-se a aquests conceptes.

Podeu consultar la fitxa d’aquest terme al Cercaterm.

Parlem de “drogues”

parlem_drogues

La forma anglesa drug es pot traduir en català de maneres diverses segons el sentit exacte amb què s’utilitza. Encara que, amb el diccionari a la mà, la traducció directa droga pot considerar-se admissible en la majoria de contextos, perquè droga té, com drug, un sentit molt general (és qualsevol substància utilitzada com a ingredient en química, farmàcia, tintoreria, etc.), normalment, en l’àmbit de la salut, és aconsellable utilitzar altres formes més precises i, de fet, més acostades als usos dels experts.

Així, segons el cas, drug pot equivaler en català a fàrmac (quan ens referim a una substància, orgànica o inorgànica, natural o sintètica, que pot produir modificacions anatòmiques o funcionals en un ésser viu), o bé a medicament (quan es tracta d’una substància preparada per ser administrada en una forma farmacèutica, que s’utilitza amb finalitats terapèutiques o profilàctiques). També de vegades drug s’utilitza amb el sentit de principi actiu, és a dir, referida al constituent principal d’un fàrmac, que és responsable de les seves propietats farmacodinàmiques.

De la forma drug l’anglès ha derivat el substantiu druggability, que també té, com la forma d’origen, una certa complexitat terminològica, perquè pot referir-se a dues coses diferents:

—D’una banda, druggability és la capacitat d’una diana terapèutica (això és, d’una estructura biològica a la qual es dirigeix l’acció d’un fàrmac) d’allotjar una molècula més petita que pugui arribar a regular-ne l’activitat o la funció. Aquest sentit es tradueix en català, segons ha aprovat recentment el Consell Supervisor, per modulabilitat farmacològica o farmacomodulabilitat (per la capacitat de modulació, o de canvi, de la diana).

—D’altra banda, druggability també s’utilitza per a fer referència a la capacitat, més gran o més petita, que pot tenir una molècula de ser utilitzada com a fàrmac. En aquest cas, la forma catalana equivalent és potencialitat farmacològica o farmacopotencialitat (perquè s’entén que la molècula és un fàrmac en potència).

I deixant de banda les formes amb drug, però no pas els fàrmacs, no confongueu druggability amb substantivity. Res a veure, encara que continuem en l’àmbit de la farmacologia. Substantivity és la capacitat d’un medicament d’aplicació tòpica (o també d’un cosmètic) de mantenir-se adherit a la superfície de determinats teixits, generalment la pell, els cabells o les mucoses, per a garantir una activitat prolongada. En català podeu dir-ne permanència o, si us agrada més, romanència (d’un col·lutori, d’una crema solar, etc.).

Quedeu-vos amb la idea, doncs, que ni druggability es tradueix per *drogabilitat, ni substantivity, per *substantivitat.

Podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes al Cercaterm. Les dels tres darrers termes també les trobareu a la Neoloteca.