Per què parlem de teletreball i no de telefeina?

teletreball

El teletreball és una de les mesures de flexibilitat laboral que algunes organitzacions, com a conseqüència de l’extensió del coronavirus, estan aplicant durant aquests dies de confinament de la població arreu del territori.

Diem que una persona fa teletreball quan realitza la seva activitat professional físicament lluny del seu centre de treball habitual, per mitjà de l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació i, especialment, de xarxes telemàtiques, com ara internet.

La denominació teletreball està formada pel prefix tele-, procedent del mot grec têle, que significa ‘lluny’, i treball, derivat de treballar, verb que, com explica Joan Coromines en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, ens arriba del llatí vulgar tripaliare ‘torturar’, derivat del mot tripalium, una ‘espècie de cep o instrument d’aferrar i turmentar’, compost de tres pals. De fet, el mot treball en català antic, i fins i tot avui, conserva encara el sentit de ‘sofriment, dolor, pena’; i d’aquesta idea de ‘patir’ es va passar a la d’esforçar-se’, ‘escarrassar-se’ i ‘obrar, laborar, treballar’. Pel que fa al mot feina, també ens arriba del llatí vulgar facenda, ‘coses que han de ser fetes’. L’etimologia, com veieu, a més d’explicar-nos l’origen de les paraules, sovint ens descobreix, també, la càrrega semàntica implícita que arrosseguen des de fa segles.

En la llengua general, conviuen els mots treball (‘activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta’) i feina (‘treball que hom fa per obligació, en què hom s’ocupa, amb què hom es guanya la vida’), amb un parentiu semàntic proper, però no sempre intercanviable: anem a treballar i també anem a la feina; es perden llocs de treball o, si ho voleu, llocs de feina; tenim molta o poca feina, però no tenim molt o poc treball; comencem a fer feina, però no comencem a fer treball, sinó, en tot cas, a treballar. Fixem-nos que, en les expressions o termes de sentit més abstracte i general hi trobem el mot treball, mentre que en les més concretes i col·loquials, sovint aplicades a una persona, solem trobar-hi el mot feina.

Per què, doncs, s’ha estès i consolidat el terme teletreball i no pas telefeina? Una primera resposta la trobem en l’àmbit especialitzat de les relacions laborals. Si ens fixem en la terminologia utilitzada en aquest sector, veiem que l’ús es decanta per la forma treball, en el sentit més abstracte i genèric que apuntàvem abans: borsa de treballcondicions de treball (o condicions laborals), centre de treballlloc de treballmercat de treball (o mercat laboral), treball temporal o treball a temps parcial, entre molts altres exemples.

Observem, a més, que els termes de nou encuny, associats a nous sistemes o maneres de relacionar-se en el món del treball, i influenciats de ben segur per les denominacions angleses de procedència, tendeixen a seguir el mateix patró de formació sobre la base del mot treballteletreball (en anglès, teleworking), cotreball (en anglès, coworking) o treball en xarxa (en anglès networking) en són alguns exemples.

Afegim, també, que la denominació teletreball és paral·lela a les denominacions en altres llengües (teletrabajo, en castellà; télétravail, en francès; teleworking, en anglès) i que ha generat derivats com el verb teletreballar i el substantiu teletreballador, teletreballadora. Si optéssim per telefeina no podríem fer un derivat verbal *telefeinejar, sinó que ho hauríem de resoldre amb la locució fer telefeina que, com ja podeu intuir, té totes les de perdre davant d’una solució més curta com teletreball.

En aquests dies de confinament en què, de moment, els més afortunats, seguim treballant o, si ho preferiu, fent feina des de casa, us convidem a consultar en el Cercaterm aquests i altres termes que us puguin ser d’interès i a seguir les recomanacions que ens fa Josep M. Ganyet en el seu article Telefeina i telecultura, tot i la seva resistència a parlar de teletreball. Al cap i a la fi, tant és treballar, com fer feina.

#termedelasetmana: aïllament, confinament i quarantena

aillament

Les notícies relacionades amb l’extensió del coronavirus de la COVID-19 vehiculen terminologia que convé fer servir i interpretar amb precisió. Per això, us proposem com a #termedelasetmana el terme aïllament, i les diferències entre aquest terme i altres de relacionats com ara confinament i quarantena.

El terme aïllament (en anglès, isolation; en castellà, aislamiento) fa referència específicament al conjunt de mesures que s’apliquen a una persona amb una malaltia contagiosa durant el període en què la malaltia és transmissible per a evitar encomanar-la a altres persones. L’aïllament pot ser total, quan comporta el confinament del pacient, o bé limitat, quan es restringeix a les vies de transmissió (aïllament respiratori, aïllament entèric, etc.).

El confinament (en anglès, confinement; en castellà, confinamiento), com es pot veure per l’ús que n’hem fet en el paràgraf anterior, es refereix al fet de tancar algú dins un espai limitat per motius diversos, com ara la salut pública, la seguretat ciutadana o altres.

I la quarantena (en anglès, quarantine; en castellà, cuarentena) designa la restricció de les activitats de persones sanes que han estat en contacte amb una persona amb una malaltia contagiosa durant la fase en què la malaltia és transmissible, amb l’objectiu d’evitar-ne la propagació durant el període d’incubació.

Per tant, l’aïllament sempre es refereix a persones malaltes, mentre que la quarantena s’aplica a persones que en principi estan sanes. El confinament es pot aplicar tant a persones malaltes com a persones sanes.

Cada forma lingüística ajuda a interpretar-ne millor el sentit. Així, aïllament prové de illa, i ens remet al significat d’aquesta porció de terra que queda completament separada de la resta de la terra. En canvi, confinament es relaciona amb la paraula confí, que vol dir ‘límit, frontera’, i comporta la idea de tancament o reclusió. Finalment, quarantena té origen en el mot quaranta, i s’explica pel costum d’imposar quaranta dies d’aïllament a persones o productes que provenien de zones possiblement contaminades abans de deixar-les circular lliurement per un territori. Actualment, és clar, els períodes de quarantena no han de ser necessàriament de quaranta dies, una xifra arbitrària de ressonàncies bíbliques.

Us recomanem, doncs, que feu servir cada terme amb el sentit adequat, amb la qual cosa evitareu malentesos. I si voleu més informació sobre termes relacionats amb el coronavirus, consulteu el diccionari Termes del coronavirus i l’apunt A l’entorn del coronavirus.

#termedelasetmana: equitat de gènere

equitat-genere

Aquesta setmana està marcada per la celebració, diumenge dia 8 de març, del Dia Internacional de les Dones. Des del TERMCAT ens afegirem a la commemoració amb la publicació, divendres dia 6, d’un diccionari específic de Terminologia de les dones en el món laboral. I avui us en proposem un dels termes com a #termedelasetmana: equitat de gènere.

Fa referència al principi que, a partir del reconeixement de la diferència entre homes i dones a la societat, pretén assolir la igualtat d’oportunitats per canviar l’escenari cap a una societat igualitària.

La base del terme és el substantiu equitat, que prové del llatí aequĭtas ‘igualtat’, i designa una noció relacionada amb la justícia natural, d’allò que és degut a cadascú, al marge del que pugui establir la justícia legal. El complement de gènere concreta l’àmbit de referència, amb un ús del substantiu gènere que es refereix a la construcció social i cultural basada en les diferències biològiques entre els sexes que assigna diferents característiques emocionals, intel·lectuals i comportamentals a dones i homes, variables segons la societat i l’època històrica.

Si teniu interès en altres conceptes relacionats, consulteu a partir de divendres la Terminologia de les dones en el món laboral, que inclourà una quarantena de termes definits i amb els equivalents en castellà, francès i anglès.

Stop-motion: l’art d’animar objectes inanimats

Del 27 de febrer a l’1 de març Lleida es converteix en la capital de l’animació, perquè acull l’Animac, la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya. I un dels termes clau d’aquest àmbit, que segur que s’hi farà servir en converses i presentacions, és el terme stop-motion.

Es tracta de la tècnica de filmació en què es fotografien objectes successivament en posicions lleugerament distintes, a fi de produir en la projecció final una sensació de moviment. Si amb la definició no us queda clar el concepte, mireu aquest vídeo que ens ha cedit el Lluc Rebagliato, molt jove però ja expert en aquesta tècnica, i de seguida ho entendreu.

El manlleu de l’anglès·és la forma utilitzada normalment pels especialistes per a designar el concepte, i de fet, no és una designació nova, sinó que, com la tècnica que denomina, es remunta gairebé als orígens del cinema. A més, es documenta en nombroses fonts especialitzades i també en algunes obres lexicogràfiques, tant en català com en altres llengües romàniques.

L’adopció directa del manlleu és un dels recursos de què totes les llengües disposen, i s’hi recorre quan no es veuen viables ni la generalització d’una alternativa pròpia ni l’adaptació gràfica.

Amb aquesta tècnica s’han creat i es creen encara autèntics prodigis cinematogràfics, que et fan oblidar que allò que estàs veient són, en realitat, objectes inanimats que algú, hàbilment, ha anat bellugant i fotografiant, amb traça i paciència. Si visiteu l’Animac, segur que trobareu alguna d’aquestes meravelles que us deixarà bocabadats.

#termedelasetmana: empresa emergent (start-up)

empresa-emergent

La vitalitat del sector industrial i econòmic relacionat amb les noves tecnologies ha quedat palesa en el conjunt d’iniciatives relacionades més o menys directament amb l’àmbit tecnològic que s’estan organitzant malgrat la cancel·lació del Congrés Mundial de Mòbils, com ara la Tech Spirit Barcelona que es duu a terme aquesta setmana i es presenta com una iniciativa feta per emprenedors i per a emprenedors.

En aquest sector té una presència molt destacada el terme que us proposem com a #termedelasetmana: empresa emergent.

Aquesta és l’alternativa catalana a l’anglicisme start-up, i fa referència a l’empresa de constitució recent que respon a una oportunitat de mercat important i que té un marcat caràcter innovador i un creixement fort i ràpid.

Malgrat l’extensió de la forma anglesa, la denominació catalana té els avantatges de resultar més transparent semànticament —també per a persones que no coneguin el concepte—, i de permetre inserir la noció dins de la sèrie dels diversos tipus d’empresa (empresa emergent, empresa derivada, empresa gasela, empresa de primera, etc.). Si teniu curiositat per saber altres denominacions catalanes del sector, podeu consultar aquest material interactiu: Un nom per a cada empresa.

“Deixeu-me ser valent”

esport-adaptat

Qui més qui menys, tots, quan practiquem un esport, l’ajustem a les nostres possibilitats físiques i de temps. Ara bé, de vegades no n’hi ha prou d’ajustar-lo una mica sinó que cal fer-hi canvis grossos, perquè resulta que el que ens passa, per exemple, és que no podem caminar, que no hi veiem o que tenim dificultats de coordinació o de cognició.

És llavors que parlem d’esport adaptat (en anglès, adaptive sport o també disabled sport). És a dir, l’esport en què s’ha intervingut perquè el pugui practicar algú que té una discapacitat física, una discapacitat sensorial o una discapacitat intel·lectual.

Dintre els esports adaptats, n’hi ha que modifiquen esports existents i n’hi ha que són específics, ja pensats per a una determinada discapacitat. Per exemple, són esports modificats el bàsquet amb cadira de rodes, el futbol per a cecs o l’handbol adaptat. I són esports específics la boccia (es practica amb cadira de rodes), el golbol (utilitza una pilota sonora) i l’hoquei interior (facilita molt la conducció del disc).

Fins i tot, per a les persones amb un grau més elevat de discapacitat intel·lectual, l’esport adaptat també preveu les proves motrius, que permeten intervenir activament en la competició al costat dels altres esportistes.

Cada país té federacions que regulen tots aquests esports. Així, a Catalunya hi ha la Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física, la Federació Catalana d’Esports per a Cecs i la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual – ACELL; al País Valencià, la Federació d’Esports Adaptats de la Comunitat Valenciana, i a les Illes Balears, la Federació d’Esports Adaptats de les Illes Balears.

Segons el tipus de discapacitat, els esports adaptats formen part dels jocs paralímpics (recullen discapacitat física, discapacitat sensorial i alguns casos de discapacitat intel·lectual) o dels jocs olímpics especials (recullen tots els casos de discapacitat intel·lectual). Però també els diferencia la filosofia: els jocs paralímpics premien els millors resultats (tal com fan els jocs olímpics), mentre que els jocs olímpics especials premien el resultat i també l’esforç. Es tracta, com demana l’esport en general, de superar-se, però en aquest cas pesa tant això com millorar l’autoestima i aconseguir ser acceptat per la societat.

“Vull guanyar”, diuen els esportistes dels jocs olímpics especials en el jurament. “Però, si no ho aconsegueixo, deixeu-me ser valent en l’intent.”

I, perquè és innegable que són uns valents, ells i també les seves famílies, cada esportista especial recull després de competir una medalla —hagi guanyat o no.

 

[Apunt elaborat amb la col·laboració de la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual – ACELL]

Special Olympics    ACELL

El bengalí i el Dia de la Llengua Materna

bengali

Tal dia com avui de 1952, un grup d’estudiants bengalís va morir durant una protesta a la Universitat de Dacca. La policia i l’exèrcit pakistanès van obrir foc davant una multitud que es manifestava contra la decisió de les autoritats d’imposar l’urdú als bengalís i discriminar el bengalí. Exactament quatre anys més tard, el bengalí esdevenia formalment llengua oficial de Bangla Desh.

És en commemoració d’aquesta massacre contra els joves que defensaven la seva llengua pròpia davant la imposició d’una altra llengua que, des del 21 de febrer de 2000, cada 21 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna.

El bengalí és una llengua indoirànica del grup índic amb un alfabet i un sistema de numeració propis. Té més de 180 milions de parlants nadius i uns 40 milions de persones que el tenen com a segona llengua, a Bangla Desh i l’Índia. El bengalí té una forta influència del sànscrit (la llengua hindú clàssica) i la seva variant estàndard s’ha elaborat a partir dels dialectes sud-occidentals.

El bengalí és també la llengua materna de molts catalans, una de les més de 300 llengües que es parlen a Catalunya.

Si voleu saber més coses sobre el bengalí podeu consultar el Diccionari de llengües del món o el Cercaterm.

I si voleu saber més coses sobre què va passar a Dacca el 1952 podeu llegir aquest apunt del blog de la Revista de Llengua i Dret.

#termedelasetmana: infodèmia

infodemia

Vivim unes setmanes en què les notícies directament o indirectament relacionades amb l’epidèmia declarada a Wuhan (Xina) ocupen l’actualitat informativa. I un dels nous termes que s’estan fent servir és el que us volem proposar com a #termedelasetmana: infodèmia.

Fa referència a la difusió ràpida de rumors, informació inexacta i notícies enganyoses amb relació a una malaltia infecciosa o un problema de salut pública, paral·lelament a la seva propagació o evolució.

La denominació infodèmia s’ha popularitzat en els mitjans de comunicació de masses i les xarxes socials arran de la referència feta per l’Organització Mundial de la Salut a l’entorn de soroll mediàtic sobre el coronavirus SARS-CoV-2 i la propagació de la COVID-19. La suspensió del Congrés Mundial de Mòbils que s’havia de fer a Barcelona també ha reforçat l’ús d’aquest terme.

Des del punt de vista lingüístic, es tracta d’una formació creada a partir de la truncació de info(rmació) i (epi)dèmia, seguint un model que es pot trobar paral·lelament en un cas com ara infoxicació (excés d’informació que provoca en el receptor una incapacitat per a comprendre-la i assimilar-la), creat amb info(rmació) i (into)xicació.

Per a més informació sobre la terminologia relacionada amb el coronavirus, us recomanem l’apunt A l’entorn del coronavirus, i també el #termedelasetmana Epidèmia o pandèmia?

 

[Font: TERMCAT]

A l’entorn del coronavirus

coronavirus

Les notícies a l’entorn de l’epidèmia que s’ha declarat a Wuhan (Xina) ocupen bona part de l’actualitat informativa. En aquest apunt mirem de presentar la informació terminològica que, de moment, hem pogut recollir sobre el cas. Cal tenir en compte que els organismes internacionals que vetllen per la salut estudien el cas i van emetent comunicats a mesura que avancen en la recerca o en la determinació de les característiques del virus i de la malaltia que s’hi associa, i això pot fer que la informació també pugui variar.

Ara com ara, es pot afirmar que el nom de la malaltia és COVID-19 (de l’anglès corona virus disease i l’any en què va sorgir). La grafia més adequada en català, de manera similar a altres casos com “SARS” o “MERS”, és amb rodona i majúscules. No sembla tan adequat emprar només la majúscula inicial (“Covid-19”), perquè podria induir erròniament a pensar que es tracta d’un nom propi.

Si es vol fer servir un nom genèric, el que hi correspondria és malaltia per coronavirus o pneumònia per coronavirus; aquests noms, però, tenen l’inconvenient de no ser prou precisos, perquè hi ha altres malalties o pneumònies causades per altres coronavirus, tant en animals com en humans. En contextos d’aquest tipus, la referència a Wuhan podria ser pertinent, però l’OMS ha volgut evitar expressament aquesta associació en anomenar el nou virus. Per tant, es pot optar per una solució del tipus malaltia per coronavirus del 2019.

En la majoria de contextos es documenta “el COVID-19”, i no “la COVID-19”, tot i que puguin referir-se a la malaltia o la pneumònia. Probablement això es deu al fet que el parlant no té present aquest referent omès, i al fet que no es distingeix entre la referència a la malaltia o al virus, i per això es fa servir el gènere masculí (passa paral·lelament en altres casos com ara el zika o el chikungunya).

Pel que fa a la pronúncia, sembla que en català la forma més natural és pronunciar COVID com a forma aguda.

Si no es fa referència a la malaltia, sinó concretament al virus, la denominació adequada és coronavirus SARS-CoV-2, nom oficial aprovat finalment per l’ICTV (Comitè Internacional de Taxonomia de Virus) en lloc de “2019-nCoV”, que va ser el nom provisional donat a la soca. En molts contextos, sobretot als mitjans de comunicació i en usos populars, sovint es fa difícil distingir quan es fa referència al virus i quan a la malaltia. Tampoc seria inadequat parlar de coronavirus de la COVID-19 (anàlogament a virus de la grip o virus de la sida).

Més informació en aquests altres apunts:

#termedelasetmana: coronavirus

#termedelasetmana: brot, epidèmia o pandèmia

#termedelasetmana: infodèmia

#termedelasetmana: epidèmia o pandèmia?

epidemia-pandemia.

Arran de les notícies relacionades amb el coronavirus de Wuhan, aquests dies tenen un ús molt destacat els termes epidèmia i pandèmia, i també brot epidèmic. Quines diferències hi ha des del punt de vista terminològic?

Si comencem pel cas més habitual, un brot epidèmic és l’increment significatiu en un període de temps determinat del nombre de persones d’una població afectades per una malaltia. Una epidèmia, per altra banda, es defineix com l’aparició, en una comunitat o una àrea geogràfica més gran, durant un període de temps concret, d’un nombre inesperat de casos d’una malaltia, que excedeixen clarament els valors habituals. I, finalment, una pandèmia és una epidèmia que afecta greument una àrea geogràfica més extensa (i habitualment més d’un país, o sigui, que travessa fronteres). Els criteris per a declarar una pandèmia els estableix l’Organització Mundial de la Salut. En el cas del coronavirus de Wuhan, per exemple, l’OMS no considera que aquesta epidèmia sigui, ara com ara, una pandèmia.

Des del punt de vista lingüístic, brot és un exemple de terme creat per metàfora, a partir del sentit primer del mot de ‘branqueta tendra’. En canvi, epidèmia és una paraula d’origen grec, amb el significat de ‘arribada o estada en un país’, creada amb els formants epi– ‘sobre’ i –dèmia, que prové de dẽmos ‘poble’. En el cas de pandèmia, el primer formant, també d’origen grec, és pan-, del grec pãs, pantós, que vol dir ‘tot’.