Els Espais Terminològics són una trobada periòdica que organitza el TERMCAT amb la voluntat d’afavorir el diàleg i l’intercanvi de coneixement a l’entorn de la terminologia.
En l’edició de l’any 2023, els Espais estan dedicats a “Com podem estendre l’ús de la terminologia catalana”. Experts de reconegut prestigi dels àmbits de la transformació digital, l’ensenyament, el dret, la medicina, la tecnologia, la comunicació i les xarxes socials ens ajudaran amb les seves reflexions a plantejar mecanismes i actuacions que puguin afavorir la difusió i la implantació de les propostes terminològiques catalanes.
I per acabar de completar una setmana d’elevat interès terminològic, els dos dies següents, 16 i 17 de novembre, es durà a terme al mateix lloc la Cimera Internacional de Terminologia, organitzada per l’Associació Europea de Terminologia i el TERMCAT. Les inscripcions també estan obertes.
Cada any, entre el 16 i el 22 de setembre se celebra la Setmana Europea de la Mobilitat, una iniciativa que aquest any 2023 se centra especialment en l’eficiència energètica. Per això, us proposem com a #termedelasetmana un terme que hi té molt a veure: el terme vehicle híbrid.
Fa referència al vehicle automòbil proveït d’un motor doble, compost per un motor elèctric i un motor de combustió interna, que funcionen junts o per separat per proporcionar la força de propulsió. El fonament dels vehicles híbrids és aprofitar les fases de més rendiment de cada motor (és a dir, la circulació a velocitat baixa i amb frenades freqüents en el motor elèctric i la circulació a velocitat elevada i sostinguda en el motor de combustió).
Dintre els vehicles híbrids se sol distingir entre els vehicles microhíbrids, els vehicles híbrids convencionals i els vehicles híbrids endollables, segons el paper i l’autonomia del motor elèctric; també hi ha, però, vehicles híbrids en paral·lel i vehicles elèctrics d’autonomia estesa.
Sovint, en l’ús, els parlants evitem la base substantiva i nominalitzem l’adjectiu (“s’ha comprat un híbrid”). I, tot i que generalment ens referim a un cotxe, en realitat qualsevol vehicle de motor pot ser híbrid; és una solució força habitual, per exemple, en els autobusos urbans.
Ara bé, si parlem d’eficiència energètica i de reducció d’emissions contaminants, hem de tenir en compte un altre tipus de vehicle estretament relacionat amb aquest i cada vegada més present als nostres carrers, que culmina el procés d’electrificació dels motors: el terme vehicle elèctric.
Si us interessen els termes relacionats amb la mobilitat, us recomanem especialment el Diccionari de mobilitat sostenible, una obra que ja inclou prop de tres-cents termes definits i amb equivalents en diverses llengües, i que continuem ampliant.
Acaba d’arrencar la regata preliminar a Vilanova i la Geltrú i de seguida volem a més de 40 nusos de velocitat (74 km/h!) sobre la pell de l’aigua, amb el buc del veler AC40 completament aixecat. I de cop, entre el vertigen del vent i les onades, ens assalta un dubte a mig maniobrar el velam. A veure. Tot això està molt bé, però… estem disputant la Copa Amèrica o la Copa de l’Amèrica?
És un dubte que ens va rosegant amb insistència. O sigui que al final deixem que el veler vagi una estona a la seva esquiant sobre l’aigua i ens centrem a resoldre-ho.
El nom de la competició prové del primer guanyador: l’any 1851 la goleta America (que venia dels Estats Units) va derrotar catorze velers anglesos en una regata al voltant de l’illa de Wight, i d’aquí va néixer la idea d’un desafiament de vela que es disputaria periòdicament entre països. El nom, per tant, fa referència a un vaixell i no al continent, i per això sovint s’ha defensat que s’havia de dir *Copa de l’Amèrica.
Però resulta que la forma simplificada Copa Amèrica és de molt la més utilitzada en català i la que té més tradició; que hi ha casos equiparables de noms de vies urbanes en què es perden preposicions i articles (des de la plaça Catalunya de Barcelona fins al carrer Església de Calella) i, de passada, que ningú que no ho sabés abans no deduiria de *Copa de l’Amèrica que ens estem referint a una goleta; amb la preposició i l’article compliquem la forma sense guanyar-hi gaire res.
A més, si filéssim prim, hauríem de considerar que *Copa de l’Amèrica és un híbrid, perquè el nom original de la goleta era America i els noms dels vaixells no es tradueixen, motiu pel qual els francesos fan Coupe de l’America i no *Coupe de l’Amérique (per més que en francès el continent es digui Amérique); però, és clar, Amèrica i America s’assemblen tant que ningú s’atreviria a proposar *Copa de l’America com a forma catalana, perquè ens quedaria una mena de bunyol que portaria molta feina d’explicar… I això deixant de banda que tradicionalment els noms de vaixells (dels mitjans de transport en general) s’escriuen en cursiva.
Una llengua, a més d’altres coses, és una eina en mans de la societat que la parla. Quan una decisió lingüística contradiu la realitat, ha d’estar molt ben fonamentada i ha de garantir un guany clar en la coherència del sistema, circumstàncies que en aquest cas no s’acaben de donar. La nostra proposta? Deixar-nos portar per la solució més natural, que és la construcció sense preposició ni article. No és el que s’ha fet en castellà (oficialment es recomana Copa del América) però sí, per exemple, el que fan els italians, que diuen i escriuen Coppa America i ben pinxos que van.
Per tots aquests motius al TERMCAT, amb l’acord de diversos especialistes consultats, proposem com a solució més adequada Copa Amèrica. I, si necessitem evitar ambigüitats, Copa Amèrica de vela.
I, aclarit el dubte, tornem a la feina, que desplaçar-se pel mar només empesos pel vent fins a 83 km/h requereix un esforç, una dedicació, una concentració i uns coneixements enormes. Continuem escaquejant-nos de la feina i tindrem un bon problema amb el patró i qui sap si una bolcada…
Temps era temps que la paraula telèfon es referia a un aparell de comunicació que teníem instal·lat al rebedor de casa. Costava tenir converses privades! Després es van inventar uns aparells que feien la mateixa funció però es portaven a la bossa o a la butxaca, als quals vam anomenar telèfons mòbils. Al cap d’un temps (força breu, tot s’ha de dir) de coexistència pacífica, els nous aparells van guanyar terreny i van passar a ser el mòbil o, simplement, el telèfon, sense cap qualificatiu. La nova realitat va fer necessari posar cognom a l’aparell del rebedor, que va passar a anomenar-se telèfon fix.
De la mateixa manera, temps era temps que quan no tenies ganes de posar-te el davantal o tenies la nevera buida anaves a un restaurant a dinar o a sopar —o a una botiga de menjar preparat a comprar-lo. Però més endavant, els restaurants van començar a fer menjar per emportar. Sobretot durant la pandèmia de la covid, quan els restaurants estaven tancats o tenien limitacions d’aforament, la cosa va guanyar terreny. En vam parlar aleshores en aquest apunt. En aquesta nova realitat els restaurants o altres establiments de restauració no n’han tingut prou de dir “també fem menjar per emportar”, com una opció secundària, sinó que, posada al mateix nivell que la seva opció tradicional, de consumir el menjar i les begudes en el seu local, ha motivat la necessitat de trobar un terme que expressi aquesta oposició. És per això que, en anunciar-se, un restaurant pot oferir les opcions: a l’establiment (al local, aquí) o per emportar (o per emportar-se o per endur o per endur-se).
La realitat es belluga, tempteja, varia, es desenvolupa, deixa un camí, n’agafa un altre i arriba un punt que ens adonem que ha canviat. Aleshores, la llengua també ha de canviar. I si es belluga i és viva troba la manera d’anomenar les novetats. Les novetats o les realitats tradicionals o antigues quan la perspectiva del temps les ha desenfocat o n’ha empal·lidit els colors.
Quan s’acaba el Tour, hi ha un grapat d’aficionats que deixen el sofà de casa o pleguen la cadira de càmping del marge de la carretera i agafen la bici per recórrer alguna de les etapes que han vist per televisió —a un altre ritme però amb una tenacitat equiparable.
Ara bé, tot i que són cèlebres els trams de llambordes (el temut pavé dels ciclistes professionals) i que el pla i fins la muntanya mitjana donen més facilitats, el que realment fa somiar els aficionats són els ports per on passen les etapesd’alta muntanya: els ports de tercera categoria, els ports de segona categoria i, sobretot, els ports de primera categoria i fins els de categoria especial (Catégorie H al Tour, és a dir Hors catégorie ‘fora de categoria’), tant dels Alps com dels Pirineus.
Abans d’emprendre aquestes ascensions d’estiu, els aficionats estudien la llargada, el desnivell a superar, el pendentmitjà, les rampes màximes i el nombre de revolts. I també repassen la història que s’hi ha viscut, perquè els punts que han fet el mite del Tour requereixen posar el peu a terra o, almenys, afluixar la cadència de pedalada per fer-hi un cop d’ull.
Alguns dels ports de muntanya més coneguts dels Alps són el Galibier (de 2.642 m), on Marco Pantani va treure nou minuts al fins llavors líder Jan Ullrich, el 1998, sota la tempesta i amb el mocador de pirata posat; l’Aup d’Uès (en francès, Alp d’Huez, 1.850 m), amb vint-i-un revolts de paella i un plafó a cadascun per recordar els que hi han guanyat; l’Izoard (2.361 m), que el 1948 va permetre a Fausto Coppi recuperar 20 dels 21 minuts d’avantatge que tenia Bobet a la general, ara amb una estela en memòria de tots dos; el Ventor (en francès, Mont Ventoux, 1.912 m), la muntanya amb aromes de lavanda i assotada pel mestral on va morir Tom Simpson el 1967, per un col·lapse en què van intervenir la calor, l’esforç, les amfetamines i la insensatesa de no rendir-se mai, com recorda el memorial a mitja pujada on s’aturen tots els aficionats.
En el massís central destaca el Puèi Domat (en francès, Puy de Dôme), un volcà on s’arriba per un pendent del 12% els últims 4 km, tristament famós des del 1975 pel cop de puny contra Eddy Merckx d’un espectador que el volia veure perdre (i, efectivament, Merckx ja no va guanyar cap més Tour).
I en els Pirineus, en part integrats a la nostra geografia, hi ha els ports de Pèira Sorda (en francès, Peyresourde, de 1.569 m) i el Tormalet (en francès, Tourmalet, 2.115 m), amb el coll d’Aspin (1.489 m) com a enllaç entre tots dos, sense oblidar l’Aubisca (en francès, Aubisque, 1.709 m).
Però per què diem Aup d’Uès, Ventor, Puèi Domat, Pèira Sorda, Tormalet i Aubisca? Doncs perquè són els noms originals occitans i tots aquests llocs són d’Occitània, la gran regió francesa que durant l’edat mitjana i molt més enllà va ser tan pròxima lingüísticament, culturalment, socialment i políticament a Catalunya; en canvi, els noms que coneixem (Alp d’Huez, mont Ventoux, etc.) són les adaptacions que en va fer el francès, a cops tan absurdes com passar de Ventor a Ventoux.
Fer servir els noms originals és una mostra de respecte a Occitània i és, a la vegada, un recordatori de com són fràgils les llengües quan el poder decideix aniquilar-les i els seus parlants —forçats, incentivats, resignats o per pura desídia— van deixant d’utilitzar-les.
S’acaba el Tour i arriba, per tant, el torn del ciclisme aficionat. Planifiqueu bé les etapes, prepareu-vos físicament, estudieu què heu de portar. És temps de somiar (o fins i tot d’intentar escalar) el Galibier, el Tormalet, l’Aup d’Uès o el Puèi Domat, els gegants de la muntanya.
Aquest #termedelasetmana fa referència al turisme que té per finalitat el contacte directe i respectuós amb la natura, el descobriment del patrimoni local i l’entorn rural, i la pràctica d’esports a l’aire lliure.
La forma turisme ecològic és un sintagma descriptiu i transparent, en què la base turisme (“Fet de viatjar per un país pel sol gust de conèixer-lo, per recreació”, segons el diccionari normatiu) es complementa amb l’adjectiu ecològic, que hi aporta aquest valor de respecte per la natura, l’entorn, l’aire lliure, etc.
La forma ecoturisme es val del formant eco-, una forma prefixada provinent del mateix adjectiu ecològic, que té origen en el mot grec oikós ‘casa, medi, entorn’, i que des de fa temps és força productiu en la creació de termes (ecosfera, ecosistema, ecomuseu, ecoblanqueig, ecocida, ecodisseny, etc.).
Finalment, la forma turisme verd es crea amb l’adjectiu verd, que té un ús freqüent en la creació de termes que es relacionen amb l’entorn natural, l’ecologia i contextos semblants, com en els termes blanqueig verd, cinturó verd, espai verd, hidrogen verd, etc.
Trobareu aquest terme al Diccionari de turisme, que ha estat actualitzat fa ben poc, i també al Cercaterm.
[Font: TERMCAT]
Des d’avui ja es pot consultar l’actualització del Diccionari de turisme, elaborat conjuntament pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya i el Centre de Terminologia TERMCAT, amb el suport del Govern d’Andorra.
L’obra presenta 1.205 termes definits en català i amb els equivalents en castellà, francès, anglès i alemany, d’àmbits com ara l’allotjament, la gastronomia i restauració, els transports, l’organització i intermediació de viatges, les modalitats de turisme, les activitats turístiques, etc.
El Diccionari de turisme es va publicar el gener d’aquest any i l’actualització que ara es presenta incorpora una revisió de la classificació temàtica dels termes i una dotzena de termes nous com ara glàmping, turisme de reunions i congressos, necroturisme o lloguer amb tripulació. La intenció dels autors és que el diccionari es pugui actualitzar anualment amb les novetats que s’incorporen al sector.
El Diccionari de turisme forma part de la col·lecció Diccionaris en Línia del TERMCAT, que ofereix més de 170 títols dedicats a diversos camps d’especialitat.
Aquesta setmana el TERMCAT i l’Agència Catalana de Turisme presentem una actualització del Diccionari de turisme, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un dels termes que hi podreu trobar: el terme glàmping.
Fa referència al càmping que disposa d’albergs mòbils o de bungalous equipats completament de manera confortable, luxosa i amb bon gust.
El terme està creat per truncació i adjunció dels mots glamur (“Atractiu d’una persona o cosa que provoca admiració general”, segons el diccionari normatiu) i el mot càmping, que fa referència tant a la forma de turisme consistent a fer estada en un alberg mòbil, com ara una tenda de campanya o una caravana, generalment dins d’un espai de terreny limitat i equipat per a l’acampada, com al terreny dotat d’instal·lacions per a l’ús dels campistes. Els dos mots tenen origen anglès, però des de fa anys s’han incorporat al català (i a la majoria de llengües del nostre entorn) amb les adaptacions gràfiques pertinents, la qual cosa ha facilitat també que el Consell Supervisor del TERMCAT hagi normalitzat glàmping com a terme propi de l’àmbit del turisme.
Des d’avui, la Fundació Barcelona Zoo i el TERMCAT, en col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals de Granollers, ofereixen per a la consulta en línia la publicació parcial del Diccionari dels mamífers del món, una obra que, un cop finalitzada, contindrà gairebé 6.800 termes corresponents a les espècies de mamífers d’arreu del món, classificades en 27 ordres i 162 famílies.
En aquesta primera edició es presenten 1.432 fitxes terminològiques relatives a les espècies de mamífers de 64 famílies i 16 ordres, entre els quals destaquen els carnívors i els primats. Cada fitxa inclou una denominació catalana (o més d’una), els equivalents en castellà, en francès, en anglès i en alemany, i el nom científic de l’espècie. Quan s’ha cregut convenient, les fitxes també inclouen notes amb més informació relativa al terme (sobre espècies extintes o epònims i topònims que formen part del nom específic de les denominacions catalanes d’algunes espècies).
L’obra conté un bon nombre de denominacions catalanes de nova creació, que han estat proposades seguint els criteris per a la denominació catalana d’animals (entre els quals els ocells i les papallones) elaborats pel TERMCAT i aprovats pel Consell Supervisor. Aquests criteris han permès treballar amb coherència i uniformitat el corpus català de partida, proposat pel zoòleg Rafel Cebrian († 2021), en la compleció i revisió del qual s’ha comptat amb la col·laboració i l’assessorament d’experts del Zoo de Barcelona i del Museu de Ciències Naturals de Granollers.
La publicació del diccionari es complementa amb una infografia interactiva on es representen alguns dels ordres, les famílies i les espècies que es poden consultar en aquesta primera edició de l’obra.
El Diccionari dels mamífers del món forma part de la col·lecció Diccionaris en Línia, que ofereix més de 170 títols dedicats a diversos camps d’especialitat, i en què es poden trobar altres diccionaris relacionats amb l’àmbit de la zoologia com ara el Diccionari dels ocells del món o Noms de papallones.
El 4 de juliol és el Dia Internacional del Llibre Electrònic, i per això us volem proposar el terme llibre electrònic com a #termedelasetmana.
Fa referència al llibre editat en suport digital, amb contingut de text, imatge o so, que requereix mitjans informàtics per a ser reproduït. El mitjà més habitual per a llegir llibres electrònics és el lector de llibres electrònics, un maquinari concebut específicament per a la lectura de llibres electrònics, generalment de les dimensions d’un llibre de butxaca però més estret i lleuger, amb pantalla monocroma, i amb diverses opcions de navegació pels continguts.
També se’n pot dir llibre digital. Sovint, aquest concepte és designat amb la forma anglesa e-book, una forma que es considera innecessària en català atès que les denominacions catalanes alternatives són descriptives i transparents, ja tenen un ús bastant consolidat i segueixen el paral·lelisme amb moltes altres formes que en anglès es creen amb el prefix e- i en català es resolen amb els adjectius electrònic o digital (correu electrònic, màrqueting electrònic, banca electrònica, administració electrònica, etc.).
El lector de llibres electrònics (en anglès, e-reader) sovint és anomenat també amb la forma reduïda llibre electrònic (“A l’estiu sempre m’emporto el llibre electrònic a la platja”), per un procés natural de metonímia.
Podeu consultar aquests termes, amb la definició i els equivalents en diverses llengües, al Cercaterm.
