Garum o gàrum? Què és?

garum.jpg

La forma adequada en català és gàrum. Es tracta d’un condiment d’olor i gust forts obtingut fent marinar vísceres i trossos de peix en salmorra amb herbes aromàtiques. Era molt apreciat en la cuina grega i sobretot romana, en la qual es considerava un aliment afrodisíac; era car i només era consumit per les classes altes. Actualment hi ha moltes receptes que el tornen a utilitzar i es reivindica com a condiment que forma part de la nostra tradició culinària.

El mot procedeix del llatí garum. En llatí és un mot pla, perquè en llatí no hi ha mots aguts. Per això quan adaptem un llatinisme al català, l’accent recau normalment a la penúltima síl·laba o, si la penúltima és breu, a l’avantpenúltima. És el mateix que passa amb altres mots bisíl·labs d’origen llatí en què la síl·laba tònica és la penúltima per aquest motiu: àlbum, àrum, fílum, fòrum, hílum, sèrum, etc. La forma *garum, doncs, amb pronúncia aguda, no s’adequa a l’etimologia.

La responsabilitat social i els seus termes

responsabilitat_social

Durant la setmana del 14 de novembre se celebra la Setmana de la Responsabilitat Social a Catalunya. Entre els objectius d’aquesta iniciativa hi ha l’interès de facilitar les eines que permetin implementar la responsabilitat social en tota mena d’entitats, i una bona manera de fer-ho és compartir la terminologia més adequada per a referir-se als conceptes propis d’aquest àmbit.

Es tracta de conceptes com ara accessibilitat universal, per una banda, o disseny universal, per una altra, que descriuen maneres de concebre els productes i serveis oferts. També són interessants els termes que es refereixen a maneres de fer o condicions, com ara comportament èticdesenvolupament sostenible (o creixement sostenible), diàleg socialdiligència degudaigualtat d’oportunitats i igualtat de gènere.

I per entendre l’abast del concepte de responsabilitat social, és rellevant tenir clars termes com ara cadena de valoresfera d’influènciaimpactepart interessada (sovint més conegut per la forma anglesa, stakeholder), rendició de comptessostenibilitat o transparència.

Tots aquests conceptes, i encara més, els trobareu reunits al Vocabulari de la responsabilitat social, una eina en línia que presenta els termes definits i amb els equivalents en castellà, anglès, francès i alemany, i amb algunes notes conceptuals molt aclaridores.

#termedelasetmana: diabetis mellitus

diabetis

El dia 14 de novembre és el Dia Mundial de la Diabetis, dedicat aquest any 2017 especialment a les dones. Us proposem, doncs, com a #termedelasetmana el terme que es refereix a un dels tipus més freqüents d’aquesta malaltia: la diabetis mellitus.

La diabetis mellitus és una malaltia metabòlica que es caracteritza perquè l’organisme fa un ús escàs de la glucosa. La glucosa és un sucre que, quan arriba a les cèl·lules, actua com a font d’energia en els processos vitals. Si el cos és incapaç d’aprofitar-la, en lloc de penetrar a les cèl·lules, s’acumula a la sang i provoca una hiperglucèmia, que pot tenir conseqüències greus. Per tant, la diabetis mellitus és una malaltia que requereix un bon control metabòlic per evitar o frenar possibles complicacions a llarg termini.

Pel que fa als aspectes lingüístics, convé fixar-se, per una banda, en la vocal final de diabetis, que en català és una i. Pel que fa al mot mellitus, és d’origen llatí (‘de la mel’), i en els contextos més habituals, tant especialitzats com de divulgació, no se sol escriure en cursiva, sinó en rodona (i se sol pronunciar com si hi hagués una sola ela).

La data de celebració d’aquest esdeveniment commemora l’aniversari del naixement de Frederick Grant Banting, un dels descobridors de la insulina l’any 1922.

Portem el gos al parc caní o al correcà?

parc_cani

Totes dues formes, parc caní i correcà, conjuntament amb la més descriptiva àrea d’esbarjo de gossos, es poden utilitzar per a designar el parc públic reservat als gossos, delimitat amb tanques i equipat amb serveis com ara fonts, zona d’higiene canina, papereres, etc., i en el qual, sota la supervisió i control dels amos, els gossos poden esplaiar-se, córrer i jugar lliurement sense molestar.

El concepte, doncs, afegeix la idea que es tracta d’un lloc de lleure per als animals. És per això que aquestes formes han substituït en molts casos les que s’utilitzaven més habitualment fins no fa gaire: zona d’higiene canina i pipicà, que se centren més exclusivament en el fet que es tracta d’una àrea especialment equipada perquè els gossos hi puguin fer les seves necessitats.

La forma pipicà és l’adaptació de la marca Pipican®, recollida ja en algunes fonts lexicogràfiques descriptives de referència. Presumiblement, correcà s’ha format de manera paral·lela a pipicà. Tot i que lingüísticament és de formació dubtosa, es pot fer servir, si bé les denominacions més adequades són parc caní i àrea d’esbarjo de gossos.

Podeu consultar les fitxes terminològiques d’aquests termes al Cercaterm.

#termedelasetmana: magrana

magrana

Us proposem com a #termedelasetmana un altre dels productes típics de les taules de tardor: la magrana.

Si la setmana passada us proposàvem una tímida reivindicació del moniato, aquesta setmana ens fixem en aquest fruit, tan ben descrit pel diccionari normatiu: “fruit del magraner, globós i vermellós, de pela coriàcia coronada pels lòbuls del calze, i amb nombroses granes comestibles carnoses, vermelles i translúcides, disposades en grups delimitats per un tel groc”.

Com la majoria de termes referits a plantes amb aprofitament humà, la fitxa que trobareu a Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana presenta un bon nombre de variants documentades en diversos documents especialitzats, referides al fruit (balàustia, malgrana, mangrana, milgrana, etc.), a la planta (magraner, magranera, rosa balàustia, etc.) o a la flor (badabadoc, badaloc o badoc).

Us convidem a visitar la fitxa i, és clar, a tastar alguna magrana ben bona, per exemple sucant les granes en un bon vi. Que aprofiti!

Què és el hacktivisme?

El hacktivisme és una forma d’activisme que utilitza la xarxa Internet com a espai de lluita ideològica, mitjançant l’execució d’accions que destorbin la presentació normal dels llocs web o el funcionament dels sistemes informàtics dels grups o institucions que es pretén denunciar.

Aquest concepte no s’ha de confondre amb el ciberactivisme, que es refereix a un concepte més genèric: es defineix com l’activisme que es basa en les tecnologies de la informació i la comunicació per a fer arribar el seu missatge amb gran rapidesa a un gran nombre de destinataris. Podríem dir, doncs, que el hacktivisme és un tipus de ciberactivisme.

Com a terme, hacktivisme està format per acronímia amb els mots hack[er] i [ac]tivisme, i té l’origen en el manlleu anglès hacktivism. És l’única forma utilitzada en català i en altres llengües com l’espanyol, el francès, l’italià i el portuguès per a designar aquest concepte. En català es pot considerar adequada lingüísticament perquè parteix del manlleu hacker, normalitzat com a sinònim de furoner | furonera amb el sentit de persona que té un gran coneixement de les xarxes i els sistemes informàtics i un viu interès per a explorar-ne les característiques i per a posar a prova les seves habilitats en aquest àmbit.

 

Podeu consultar aquests termes al Cercaterm i a la Neoloteca.

Contactless? Sense contacte

 

Recordeu que fa no tants anys hi havia comerços on no es podia pagar amb targeta? O que només es podia fer servir la targeta si la quantitat a pagar era superior a 6 euros? Actualment les targetes de dèbit i les targetes de crèdit estan generalitzades gairebé al cent per cent per fer qualsevol pagament.

La tecnologia que permet el pagament amb targeta ha evolucionat ràpidament. Fa uns anys es donava la targeta i la persona que cobrava se l’enduia al lloc on l’establiment tenia instal·lat el datàfon, i sovint el client no podia veure com es feia l’operació. Més tard, el datàfon ja anava amunt i avall pel local, per exemple, de taula en taula en un restaurant. Pel que fa a la targeta, al principi s’havia d’introduir al datàfon i esperar que en sortís un paperet que calia signar. Més endavant, el paperet i la signatura van ser substituïts per la introducció del PIN (el número d’identificació personal). Des de fa uns quants anys, ja no cal ni que la targeta toqui el datàfon.

En efecte, hi ha targetes que porten incorporat un microcircuit que pot ser llegit a distància per un lector sense que hi hagi contacte entre aquest i la targeta. Són les targetes sense contacte, que funcionen gràcies a la tecnologia de comunicació de camp proper. Aquesta tecnologia, coneguda per la seva sigla anglesa NFC (near field communication) permet l’intercanvi de petites quantitats de dades gràcies a la generació d’un camp magnètic dèbil entre dispositius situats molt a prop els uns dels altres (o entre un dispositiu i una targeta sense contacte).

Fins ara ho hem vist sobretot amb targetes, però els pagaments sense contacte es poden fer amb altres dispositius, com ara amb braçalets o directament amb el mòbil.

Tots aquests termes destacats els trobareu al Cercaterm.

#termedelasetmana: moniato

moniato

El #termedelasetmana que us proposem té un puntet d’humil reivindicació. Es tracta del terme moniato, que fa un paper de secundari en la pel·lícula d’aquests dies al voltant de Tots Sants, i deixa tot el protagonisme a panellets, castanyes i, és clar, a les estrelles arribades de ben lluny disfressades de Halloween.

Es tracta d’un bon exemple de terme viatger, perquè, com les disfresses de por i la canalla reclamant llaminadures, també té origen a Amèrica, tot i que més cap al sud, cap a les Antilles.

En català, la forma normativa és moniato, que es pot referir tant al tubercle comestible com a la planta (que també es pot anomenar moniatera), però si consulteu la fitxa corresponent de Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, hi trobareu un bon nombre de variants que s’han documentat en diverses obres especialitzades. En castellà, en canvi, es designa prioritàriament amb la forma boniato (i només secundàriament s’admet moniato). Tant en català com en castellà també és admesa la forma batata (que remet al nom científic).

En digueu com en digueu, aquests dies us convidem a menjar-ne algun, ben cuitet al caliu d’un foc de llenya, dolcet, amb la carn ataronjada i toveta. Potser no és tan atractiu com una pel·lícula plena d’ensurts, però és ben probable que el seu gust us lligui, d’una manera més o menys inconscient, a tot un fil de tradicions que seria una llàstima perdre.

És el mateix declaració que proclamació?

declaracio_proclamacio

La situació que es viu des de fa un temps a Catalunya i a l’Estat espanyol genera debats de tot tipus. Al marge de les notícies que es van produint i de les opinions de cadascú, tot aquest procés ha fet que siguin d’ús general termes amb un grau d’especialització molt elevat de l’àmbit jurídic i de la ciència política.

Les formes declaració d’independència i proclamació d’independència, així com els verbs corresponents declarar i proclamar, en relació a la independència, es fan servir pràcticament com a sinònims en molts contextos. Però són sinònims realment?

D’acord amb els diccionaris de la llengua general, els verbs declarar i proclamar són verbs molt propers semànticament, si bé proclamar pot tenir un matís afegit de solemnitat i d’oficialitat. És probablement a partir d’aquesta relació en la llengua general que les formes declaració d’independència i proclamació d’independència es fan servir de manera intercanviable en determinats contextos, també d’especialitat.

La distinció encara es complica més pel fet que les entitats subestatals que han esdevingut estats independents al llarg de la història ho han fet a través d’una declaració, en uns casos, o d’una proclamació, en d’altres. Els Estats Units d’Amèrica (1776), Eslovènia (1991) i Kosovo (2008), per exemple, van esdevenir independents a través d’una declaració. En canvi, la República d’Irlanda (1916), el Regne dels serbis, els croats i els eslovens (1918) i Indonèsia (1945) van esdevenir independents a través d’una proclamació.

Tanmateix, en els contextos acadèmics altament especialitzats sí que s’estableix una diferència clara entre aquests dos termes. La declaració és un acte solemne a favor de la creació d’un estat, pel qual s’inicia un procés de creació del nou estat; s’entén com un acte discursiu, intencional. La proclamació, en canvi, declara constituït el nou estat i suposa l’inici de la seva existència efectiva. La diferència, doncs, són la solemnitat (és el cas de la declaració) i l’efectivitat (en la proclamació la independència ja es considera efectiva).

El caucus, més enllà de la política nord-americana

caucus_sessio_individual

El mot caucus el solem associar en català amb la política nord-americana: als Estats Units i al Canadà caucus designa, entre altres coses, una reunió a porta tancada d’un grup de persones del mateix partit o grup polític per a seleccionar els candidats presidencials o decidir les línies polítiques que es vol seguir. Per extensió, també és el grup de polítics reunits.

Fora de la política nord-americana, però, caucus —forma procedent de l’algonquí caucauasu, que significa ‘reunió de caps de tribu’ o ‘reunió de consellers’— és també un mot utilitzat entre els professionals de la mediació per a fer referència a una sessió que, un cop iniciat el procés de mediació, el mediador pot mantenir amb cadascuna de les parts en conflicte per separat, ja sigui perquè ho considera convenient o perquè una de les parts ho demana. Aquestes sessions, pel seu caràcter privat, faciliten que les parts puguin expressar-se lliurement, sense cohibició.

El Consell Supervisor ha aprovat recentment aquest manlleu, molt introduït en el llenguatge tècnic dels mediadors, al costat del sinònim sessió individual, que és una forma que descriu el concepte de manera clara i que pot entendre’s fàcilment, doncs, més enllà del nucli estricte dels experts. Cal tenir present, de fet, que la mediació és un procediment adreçat a qualsevol tipus de públic i que, per aquest motiu, és especialment important que la terminologia utilitzada sigui com més precisa i transparent millor.

Tant caucus com sessió individual són formes ja utilitzades en català. En les altres llengües que habitualment prenem com a referència (castellà, francès, etc.) també s’utilitza el manlleu i, complementàriament, altres formes descriptives anàlogues a l’aprovada en català.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme a la Neoloteca i al Cercaterm.