Les notícies recents dels terratrèmols a Síria i Turquia, i les que des de fa un any ens arriben des d’Ucraïna, han provocat que últimament s’hagi fet especialment present el terme que us proposem com a #termedelasetmana: el terme catàstrofe, que en àmbits especialitzats es distingeix de desastre.
Una catàstrofe es defineix com un esdeveniment calamitós produït per causes naturals o humanes que, quan afecta un territori o una comunitat vulnerables, pot causar danys que desencadenin un desastre. I un desastre és una pertorbació greu del funcionament d’una societat, desencadenada per una catàstrofe, que comporta pèrdues humanes, materials o ambientals importants, les quals excedeixen la capacitat de la societat afectada per a fer-hi front amb els seus propis recursos.
Les catàstrofes poden ser de gestació lenta, com una sequera, o d’irrupció sobtada, com un terratrèmol o una inundació, i poden ser degudes a causes naturals, com un huracà, o a causes humanes, com un conflicte armat o un accident nuclear.
El mot catàstrofe prové del grec katastrophé ‘abatre, fer caure’, en què es distingeixen els formants kata– (que vol dir ‘de cap per avall’ o ‘sota’ i és present en altres termes com ara cataclisme, catacumba, etc.) i el formant trophé (que transmet la idea de ‘gir’ i és la mateixa arrel que ha donat lloc a formes com ara trop, tropologia, etc.).
En determinats contextos, doncs, us pot ser útil la distinció conceptual entre catàstrofe i desastre. I si us interessen els termes d’aquest àmbit, us recomanem especialment el Diccionari de relacions internacionals, en què trobareu aquests termes i més de 1.300 termes més definits i amb els equivalents en castellà, francès i anglès.
El podcàsting està vivint una mena de segona joventut, i aquesta setmana us volem proposar de fixar-nos en un terme que hi està estretament relacionat: podcaster | podcastera.
Fa referència a la persona que crea o que participa en un pòdcast, és a dir, en una emissió d’àudio o audiovisual emmagatzemada a internet com a arxiu digital, sovint formant part d’una sèrie, que l’usuari pot reproduir en qualsevol moment, sigui en línia o, un cop descarregada a l’ordinador o en un dispositiu mòbil, fora de línia.
El pòdcast, doncs, és l’emissió que es crea; el podcàsting, la tècnica que permet l’enregistrament i la difusió de pòdcasts, i el podcaster o la podcastera és la persona responsable de crear els pòdcasts.
El terme es pronuncia com a paraula aguda, en el cas del masculí, o plana, en femení, amb l’accent sobre la e. Segueix així el patró dels termes tradicionals acabats amb -er | -era que indiquen ‘professió, ofici, activitat’, com en sabater | sabatera, forner | fornera o tants altres, i que en l’àmbit de les tecnologies també té altres formes anàlogues creades recentment com ara youtuber | youtubera, instagramer | instagramera, facebooker | facebookera o tiktoker | tiktokera.
Podeu consultar aquests termes, amb els equivalents en diverses llengües, al Cercaterm.
El #termedelasetmana que us proposem és un terme de l’àmbit mèdic que des de fa un cert temps ocupa l’actualitat informativa i, fins i tot, algunes converses entre persones que no són especialistes, però que es troben bregant amb el virus respiratori sincicial.
Fa referència a un virus amb RNA monocatenari de polaritat negativa i una nucleocàpsida helicoidal, que pot pertànyer a les famílies paramixovirus o ortopneumovirus, causant d’infeccions respiratòries agudes, que poden ser molt greus especialment en alguns infants i en persones immunosuprimides. També se’n pot dir virus respiratori sincític o virus sincític respiratori, i sovint es fan servir les sigles VRS o VSR per a fer-hi referència.
Els virus respiratoris sincicials apareixen en brots epidèmics durant els mesos d’hivern a les zones temperades, al mateix temps que altres infeccions estacionals com la grip o el refredat comú. En els casos greus, poden provocar bronquitis, bronquilitis o broncopneumònia.
Els virus respiratoris sincicials reben aquest nom perquè desenvolupen sincicis patològics en teixits de l’hoste infectat. Un sincici és una massa protoplasmàtica multinucleada, formada per la unió secundària de cèl·lules originàriament separades. La denominació sincici està creada amb el formant sin– (del grec sýn, que vol dir ‘associació, conjuntament’) i l’arrel cici (del grec kýtos, que vol dir ‘cèl·lula’). Convé observar que en català s’ha donat preferència a les formes amb dues c quan es tracta de l’adjectiu sincicial (en lloc de *sincitial), però amb c i amb t quan es tracta de la forma adjectiva sincític -a.
Podeu consultar aquests termes, amb els equivalents en diverses llengües, al Cercaterm.
Recentment, Suècia anunciava la identificació, a la regió de Lapònia, del jaciment de terres rares més gran d’Europa. És una notícia molt rellevant per a aquest continent, que veu la possibilitat de reduir la dependència de la importació, principalment de la Xina, per al proveïment d’aquests elements essencials per a la transició energètica.
Es coneix com a metalls de les terres rares, elements de les terres rares o, simplement, terres rares un grup de disset elements metàl·lics de la taula periòdica format pels quinze elements del grup dels lantànids (lantani, ceri, praseodimi, neodimi, prometi, samari, europi, gadolini, terbi, disprosi, holmi, erbi, tuli, iterbi i luteci) i l’escandi i l’itri.
Convé concretar que, originalment, la denominació terres rares designava específicament els minerals en forma d’òxids metàl·lics d’aquests elements (també anomenats minerals de terres rares i òxids de terres rares). Amb el temps, però, s’ha passat a utilitzar aquesta mateixa denominació per a anomenar els elements metàl·lics purs que s’extreuen dels òxids. És important tenir en compte aquest significat doble de terres rares i assegurar que no hi ha ambigüitat en els contextos en què s’utilitza.
Actualment, els metalls de les terres rares són molt apreciats perquè tenen una alta conductivitat elèctrica i unes propietats magnètiques úniques que els converteixen en indispensables per a una societat cada vegada més tecnològica que necessita buscar recursos energètics alternatius per a rebaixar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i mitigar el canvi climàtic. S’utilitzen en la fabricació de molts components de sectors clau com l’energètic (en motors elèctrics, turbines eòliques, plaques solars o com a imants per a motors), el de la informació i les comunicacions (en pantalles de plasma, cables de fibra òptica, sistemes de comunicació de radars), el mèdic (com a agents de contrast) i el de defensa (en drons, làsers, armes guiades a distància). És fàcil d’imaginar que, a causa d’aquesta demanda en augment, han adquirit un gran valor estratègic que els fa molt cobejats.
Tanmateix, la gran quantitat de metalls de les terres rares que es necessiten per a desenvolupar tecnologia verda comporta una paradoxa ecològica pel fet que la seva extracció i el seu tractament són particularment contaminants: l’extracció dels òxids d’aquests elements metàl·lics s’ha de fer en mines obertes, cosa que té molt impacte en l’entorn, i el processament posterior requereix uns mètodes de separació que generen una gran quantitat de residus tòxics i, fins i tot, radioactius.
Finalment, de l’expressió terres rares, que forma part de les denominacions d’aquests elements i és en si mateixa una denominació per a designar-los, se’n poden assenyalar un parell de curiositats terminològiques.
En primer lloc, el qualificatiu de rares pot fer pensar que es tracta d’elements escassos, però, en realitat, els dipòsits d’òxids de metalls de les terres rares són bastant abundants en l’escorça terrestre. La seva “raresa” prové del fet que s’hi troben formant part de minerals en concentracions molt baixes i combinats amb altres elements, per la qual cosa la viabilitat logística i econòmica de la seva explotació els converteix en un bé escàs i, per tant, en “rars”.
I, en segon lloc, per què se’ls ha anomenat terres, si són metalls? Aquesta denominació és heretada de la tradició, ja que, quan es van descobrir aquests elements, entre els segles XVIII i XIX, terres era el terme geològic per a designar els òxids que no es podien dissoldre amb àcids i que eren resistents al foc. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull aquesta accepció de terra, definida com a ‘òxid metàl·lic difícilment reductible, com ara l’alúmina’.
El #termedelasetmana que us proposem és un terme de creació recent però que molt probablement ja haureu vist o sentit: és el terme cultura de la cancel·lació.
Fa referència a la pràctica que promou el boicot a una persona i la seva activitat professional, especialment un personatge públic i en el marc de les xarxes socials, per haver fet una acció o publicat una opinió que es considera socialment inadequada. També té un ús freqüent el verb corresponent, cancel·lar, que afegeix aquest nou sentit als que ja tenia.
El terme té una base llatina: el verb cancellare volia dir ‘traçar unes ratlles creuades (un cancellus) sobre un text’ per anul·lar-lo, per indicar que no val. Aquest sentit és el que recullen els diccionaris actuals també en català, i d’aquí ha passat a l’ús actual especialment en informàtica, en què se sol aplicar al fet d’abandonar o deixar d’executar una determinada acció. I d’aquí, i amb la més que probable influència de l’anglès, ha passat a contextos propis de les xarxes socials i, en general, de la comunicació.
Podeu consultar aquests termes, amb els equivalents en diverses llengües, al Cercaterm.
Com és que tantíssims esports tenen noms d’origen anglès? I per què els catalanitzem? Per exemple, futbol, hoquei, criquet, bàsquet, rugbi, handbol, voleibol, tennis…
Per respondre-hi hauríem de tenir en compte que a casa nostra, durant la industrialització del segle XIX, la gent de possibles es preocupava només de fer més calers, de viure la vida o de cultivar-se l’esperit, i associava l’esforç físic a les classes baixes. En canvi, a Anglaterra i els països anglosaxons en general les coses eren diferents: allà es van començar a reglamentar els jocs populars, se’n van crear de nous i es van establir competicions. Les patacades, les rialles i el desordre del populatxo d’abans ara eren activitats nobles i dignes. Tan dignes, que els aristòcrates i burgesos que es formaven a la universitat no només cursaven la matèria i xampurrejaven el llatí i el grec sinó que, a més, feien esport.
Quan, per negocis o per plaer, aquests anglesos feien estada en altres països, o fins i tot hi posaven casa, s’emportaven amb ells la pràctica dels esports. Els indígenes que els veien jugar s’hi van acabar aficionant, i així es van començar a crear clubs esportius arreu. Els esports van anar arrelant. I, amb els esports, les paraules que els designaven. En general, el que es va fer espontàniament amb aquella carretada de paraules va ser mantenir-les tal com havien arribat però adaptant-les a poc a poc a la pronúncia i l’ortografia catalanes —igual que havíem fet amb els canelons de l’italià o les atzavares de l’àrab.
Cal dir que en alguns esports hi ha hagut més tendència que en d’altres a mantenir la forma anglesa, sigui per la voluntat de fidelitat a l’esperit original (cas del rugbi), sigui per diferenciar-se dels esports emparentats (sovint s’utilitza hockey amb el sentit ’hoquei sobre herba’, per oposició a l’hoquei sobre patins o l’hoquei sobre gel).
De tota manera, de rugby a rugbi o de hockey a hoquei sobre herba (o simplement hoquei)no canvia tant. I fer servir les formes catalanes és una manera d’acabar d’integrar aquests esports en la nostra realitat. Perquè, després de tants anys, avui el futbol, l’hoquei, el rugbi, el tennis, el bàsquet i tots els altres esports d’origen anglès són tan catalans com xiuxiuejar, aixopluc, caliu, tendresa, moixaina, ginesta o atzavara —que diuen que són les paraules més boniques del català.
Aquesta setmana us volem proposar com a #termedelasetmana el terme esport adaptat.
Fa referència a l’esport que pot ser practicat per persones amb discapacitat física, discapacitat sensorial o discapacitat intel·lectual, ja sigui com a modificació d’un esport existent o com a pràctica especialment concebuda amb aquesta finalitat.
Gairebé tots els esports regulats es poden practicar també com a esports adaptats amb modificacions diverses (l’atletisme, el judo, l’esquí, la natació, el bàsquet amb cadira de rodes, el futbol, etc.). A més, hi ha esports específics, com ara la boccia (per a persones amb discapacitats físiques), el golbol (per a persones cegues) o l’hoquei interior (per a persones amb discapacitat intel·lectual).
Tot i que en certs contextos es fa ús de la forma anglesa parasport per a referir-se a aquest concepte, actualment es considera preferible fer servir el terme esport adaptat (o les variants concretes de cada esport: futbol adaptat, bàsquet adaptat, atletisme adaptat, esquí adaptat, etc.). Els termes creats amb para– (paralímpic -a, paraesquí, paratriatló, etc.) es mantenen en ús per tradició, però s’ha de tenir en compte que en l’origen, estrictament, para- fa referència només als casos de discapacitat física (per paràlisi del cos), mentre que el ventall de persones que es poden beneficiar dels avantatges de l’esport, adaptant-lo a les seves possibilitats, és molt més ampli.
Avui dia el nombre de projectes culturals, empresarials i socials que veuen la llum gràcies al finançament col·lectiu (crowdfunding, en anglès) ja supera de llarg el centenar de milers. Les dificultats creixents per a trobar finançament per a nous projectes i l’oportunitat que ofereixen les plataformes web per arribar a molts usuaris i interactuar-hi amb poc temps i cost han consolidat aquest sistema de finançament basat en les aportacions individuals, sovint modestes, d’un gran nombre de persones a través d’una plataforma web.
Per a referir-nos al finançament col·lectiu en què, a més de les aportacions individuals, el projecte es beneficia també de la participació d’una organització que hi afegeix una quantitat rellevant, disposem del terme finançament col·lectiu mixt(en anglès, matchfunding). El mot anglès, format a partir del creuament de matched crowdfunding, inicialment, feia referència a les campanyes de finançament col·lectiu (crowdfunding) en què una organització igualava (to match) el total de les aportacions dels particulars. A hores d’ara, però, l’organització pot complementar aquest total amb quantitats que poden ser equivalents, superiors o, rarament, inferiors al total d’aportacions individuals.
La denominació finançament col·lectiu mixt, alternativa catalana al manlleu anglès normalitzada recentment, és una forma descriptiva i lingüísticament adequada formada pel nucli finançament col·lectiu (forma normalitzada en català com a equivalent de l’anglès crowdfunding) i el modificador mixt (adjectiu que significa “compost de parts, d’elements, etc., diferents o dissemblants”), que ésl’element més distintiu d’aquest tipus de finançament col·lectiu, perquè destaca la naturalesa diferent de les aportacions que es fan.
Si bé és cert que en qüestions de finançament sempre és prudent anar pas a pas en les decisions que es prenen, en qüestions de llengua, en canvi, no cal pensar-s’hi dues vegades a fer el pas del matchfunding al finançament col·lectiu mixt o, en general, a qualsevol altre tipus de finançament col·lectiu.
Aquesta setmana, en què el dia 21 s’escau el Dia Europeu de la Mediació, el TERMCAT i el Departament de Justícia, Drets i Memòria us presentem el Diccionari de la mediació. I, per anar fent boca, us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que hi podreu trobar: el terme desjudicialització.
Fa referència a l’acció de buscar una solució a un conflicte mitjançant mecanismes d’intervenció diferents de la forma jurisdiccional tradicional, que probablement seran més apropiats per a atendre les necessitats i els interessos de les parts. La desjudicialització, al costat de la deslegalització i de la desjuridificació —uns altres dos termes que també trobareu al diccionari—, és una de les bases del model de justícia que promou la mediació.
Des del punt de vista de la formació, el terme és un exemple paradigmàtic de mot creat per derivació, un dels processos de formació de termes més productius en català i, especialment, en l’àmbit del dret i les disciplines que s’hi poden relacionar. A partir de la base judici, que prové del llatí judicium, es crea l’adjectiu judicial, amb l’adjunció de la terminació –al, habitual en la creació de formes adjectives; sobre judicial, es crea judicialitzar, amb l’adjunció de la terminació –itzar, que es fa servir per a crear verbs; sobre judicialitzar, es crea judicialització, el substantiu corresponent; i sobre aquest substantiu, amb l’adjunció del prefix negatiu des-, es crea desjudicialització.
Si us interessa la terminologia relacionada amb els procediments de resolució de conflictes sense intervenció judicial, i especialment amb la mediació, us interessarà el Diccionari de la mediació, que aplega i defineix prop de 700 termes del sector.
Aquesta setmana, concretament el dia 12 de gener, s’escau el dia de l’any nou del calendari amazic. Des del TERMCAT ho celebrarem publicant els Tastets de cuina amaziga, un diccionari en línia que inclou els termes escrits en l’alfabet que es designa amb el terme que us proposem com a #termedelasetmana: tifinag.
El tifinag és l’alfabet propi de l’amazic, la llengua afroasiàtica parlada pels individus d’un grup ètnic que ocupa regions discontínues del nord d’Àfrica, des d’Egipte fins a l’oceà Atlàntic i des de la mar Mediterrània fins al sud del Sàhara. És un alfabet d’origen incert, probablement d’arrels líbiques, emprat sobretot pels tuaregs.
Es tracta d’un terme normalitzat des de fa temps en català, que formalment és l’adaptació, documentada ja en algunes obres lexicogràfiques catalanes i també en textos catalans d’especialitat, de la forma més difosa internacionalment tifinagh. Aquesta grafia s’ajusta a la pronúncia habitual del terme en català amb una oclusiva velar sorda final: [tifi’nak]. En el cas paral·lel de l’adaptació de amazigh en amazic no es va optar per la grafia -g (amazig) pel perill que el final en -ig fos interpretat com a so africat i no com a velar. Aquesta circumstància no és pertinent en el cas de tifinag, ja que la terminació -ag es pronuncia sempre en català com a oclusiva velar sorda, independentment de quina sigui la síl·laba tònica del mot.
Tot i que en amazic tifinag és un mot femení plural, amb el sentit estricte de ‘conjunt de lletres de l’escriptura amaziga’, s’adapta com a forma masculina singular d’acord amb l’ús habitual en català i en la resta de llengües veïnes. Es tracta d’un cas més de designacions que són plurals en la llengua de partida que s’adapten com a singulars en la llengua d’arribada: per exemple, tuareg, masculí singular en català, prové en realitat de l’àrab Tawareg, plural de Targi, i el singular català falàfel correspon al plural àrab falafil.
Podeu consultar la informació terminològica sobre aquests termes en el Cercaterm, i ben aviat podreu consultar també els Tastets de cuina amaziga, amb una cinquantena de plats típics d’aquesta cultura.
