Una camamilla es posa bé, però l’*esterilla

A l’hora de fer exercicis que impliquin un contacte del cos amb el terra sempre és més prudent (i més agradable) fer-los a sobre una espuma prima i flonja, que esmorteeixi els impactes. Parlem, és clar, d’una estora o una màrfega.

També està bé recórrer a un material així quan dormim en una tenda, i no diguem si dormim al ras, fent bivac. En aquest cas, per dissimular les pedres que ens amargarien la nit i, sobretot, per evitar la humitat de terra. D’aquesta altra peça, molt similar a l’anterior, en diem aïllantestora o màrfega.

De totes dues peces en podem dir estora perquè cobreixen una part del terra, i en podem dir màrfega perquè són similars a matalassos senzills; a més, de la segona també en diem aïllant, perquè la seva funció quasi principal és protegir-nos de la humitat.

Ho podem resumir així:

Comparació estora i aïllant

El que no funciona en català, ni al gimnàs ni a la muntanya, és l’*esterilla.

Però per què no ens va bé *esterilla si en català ja hi ha un grapat de paraules que acaben igual? Tenim:

  • Paraules acabades en –illa per l’evolució fonètica des d’una altra llengua. (Per exemple, camamilla, del grec khamaímēloncruïlla, del llatí crucīcŭla, o guilla, del germànic Wisĭla.)
  • Paraules acabades en –illa perquè estan agafades o copiades del castellà, on -illo/a és un sufix que indica que una cosa és més petita que l’original. (Per exemple, guerrilla com a guerra petita, sabatilla com a sabata petita o vainilla, com a beina petita [vaina, en castellà]).

A més, totes les llengües agafen paraules d’altres llengües, com un element més de la seva evolució natural al llarg dels anys. El català, per exemple, té paraules del castellà, del francès, de l’anglès, de l’italià, de l’àrab, del xinès…

Doncs bé, el que passa és que l’*esterilla té un doble problema:

  1. Està formada per una paraula castellana (estera, corresponent al català estora) i per un diminutiu també castellà (-illa).
  2. Té sentit agafar paraules de fora quan hem d’anomenar significats nous per als quals no tenim paraules catalanes existents ni fàcilment disponibles. I, en aquest cas, resulta que ja tenim estoramàrfega i aïllant, que cobreixen perfectament aquests sentits i que ja es fan servir.

De fet, anem tan sobrats d’alternatives que l’*esterilla no ens cal gens ni mica, ni per suar la cansalada ni per dormir sota les estrelles.

Per cert, tampoc és gaire adequat *estoreta. En aquest cas, perquè aquesta espuma no és precisament petita. Al revés, en general és molt més gran que l’estora que tenim a la porta de casa per escurar-nos les sabates quan venim de fora.

I la *colxoneta, què? Doncs tampoc tenim bones notícies per a les *colxonetes… Però això ho deixarem per a un altre dia.

#termedelasetmana: metàfora

Aquesta setmana presentem a Barcelona el Diccionari de lingüística, un diccionari elaborat per Manuel Pérez Saldanya, Rosanna Mestre i Ofèlia Sanmartín, i coeditat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el TERMCAT. Per això, us volem proposar com a #termedelasetmana un dels termes que hi podreu trobar: el terme metàfora.

Fa referència al procediment d’extensió semàntica consistent a transposar part del significat d’una unitat lèxica des d’un domini fins a un altre. El diccionari complementa la definició amb una nota amb l’exemple “Ja s’acosta Nadal”, en què el verb acostar-se es fa servir de manera metafòrica, perquè el seu significat d’aproximació s’ha traslladat des del domini espacial fins al domini temporal.

En el Diccionari de lingüística també s’explica que “Per a alguns autors i corrents lingüístics, els procediments de metaforització, lluny de ser simples recursos estètics o literaris, constitueixen una de les bases de la comprensió i l’estructuració humana del món i expliquen molts processos de gramaticalització”.

El terme prové del grec metaphorá ‘transport, transposició’, creat amb el formant meta– (amb significats relacionats amb ‘canvi, situar-se en’) i phora (‘acció de moure’s’).

Una pel·lícula molt recomanable de l’any 1994 titulada Il postino (en català, El carter (i Pablo Neruda)), fa de la metàfora un dels nuclis centrals de la delicada història d’amistat que relata.

En el Diccionari de lingüística, que té versió editada en paper i versió en línia, trobareu més de 2.000 entrades amb 3.500 accepcions, que abasten la terminologia generada per les principals escoles i teories que han abordat l’estudi del llenguatge humà, des de la gramàtica tradicional fins a les tendències lingüístiques més actuals.

Presentació a Barcelona del ‘Diccionari de lingüística’, de Manuel Pérez Saldanya

El proper dijous, 3 de novembre, es presenta a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el Diccionari de lingüística, una obra elaborada per Manuel Pérez Saldanya amb la col·laboració de Rosanna Mestre i Ofèlia Sanmartín, coeditada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i pel TERMCAT. El diccionari s’ofereix en paper i també en línia, de manera que es podrà anar actualitzant sempre que es consideri adequat.

El Diccionari de lingüística recull més de 2.000 entrades amb 3.500 accepcions, que abasten la terminologia generada per les principals escoles i teories que han abordat l’estudi del llenguatge humà, des de la gramàtica tradicional fins a les tendències lingüístiques més actuals. Se centra sobretot en els termes que s’han utilitzat en les escoles i corrents que han tingut una incidència més gran en els estudis sobre el català i presta una especial atenció als termes gramaticals. En la majoria dels casos, les definicions es completen amb notes de caràcter enciclopèdic que permeten il·lustrar amb exemples el valor dels termes definits o matisar-ne l’abast amb la indicació de la teoria o de l’escola lingüística a què pertanyen.

Així, s’hi poden trobar termes com ara comandament categorialcomandament màximdiagrama de dependènciesestructura sil·làbicamorfoma L o xarxa relacional. Algunes entrades també inclouen imatges que ajuden a identificar els conceptes.

En l’acte de presentació intervindran la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Maria Teresa Cabré; la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó; el director del TERMCAT, Jordi Bover; l’autor principal del diccionari, Manuel Pérez Saldanya, i la seva prologuista, Maribel Guardiola.

El Diccionari de lingüística és una actualització de l’obra publicada l’any 1998 per Colomar Editors: a més de corregir errades, incorpora nous termes, especialment procedents del buidatge de les gramàtiques publicades aquests darrers anys. Serà una eina útil per a estudiants, investigadors i professionals de la filologia, la traducció, l’anàlisi lingüística i altres disciplines relacionades.

Si voleu assistir a la presentació, si us plau, empleneu aquest formulari.

#termedelasetmana: globalització alternativa

Aquesta setmana presentem una actualització del Diccionari de sociologia i ciències socials, un projecte en curs que ja es troba en fase de revisió final. En aquest diccionari, entre molts més termes d’interès, hi trobareu el terme que us volem proposar com a #termedelasetmana: globalització alternativa.

Fa referència al moviment social sorgit a la darrera dècada del segle XX com a oposició al model neoliberal de la globalització, que defensa una globalització respectuosa amb els drets humans, el medi ambient, la sobirania nacional i la diversitat cultural.

Davant la varietat de termes que poden documentar per a referir-se a aquest moviment social (alterglobalitzacóaltermundialitzacióaltermundismealtermundialisme), el Consell Supervisor del TERMCAT va normalitzar la forma globalització alternativa, ja que el concepte fa referència a un model diferent de globalització, alternatiu. El terme és un sintagma creat a partir de la base globalització i l’adjectiu alternativa, ben característic d’aquest moviment, i és més transparent semànticament que les formes aglutinades.

El caràcter plural i les formes d’organització descentralitzades donen a la globalització alternativa una extraordinària capacitat d’intervenció en diferents camps (drets humans, dones, ecologia, pacifisme, minories culturals, etc.) i les seves actuacions tenen un notable ressò mediàtic i una gran presència a les xarxes socials, fet que amplifica la seva influència. Esperem que un altre món sigui possible, com diu l’eslògan, un món més just i respectuós amb la diversitat i amb l’entorn.

Si us interessen els termes relacionats amb aquest, consulteu el Diccionari de sociologia i ciències socials, amb més de 2.000 termes definits, amb equivalents en castellà, francès i anglès i, sovint, amb notes complementàries que ajuden a contextualitzar els conceptes.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: psicooncologia

Aquesta setmana, concretament el dia 19 d’octubre, s’escau el Dia Mundial del Càncer de Mama, i ens volem afegir a la iniciativa amb el nostre #termedelasetmana: psicooncologia.

Designa la branca de la psicologia que s’ocupa de la resposta psicològica dels pacients amb càncer i de les seves famílies i dels factors psicosocials relacionats amb la malaltia.

Els avenços mèdics a l’entorn del diagnòstic i el tractament del càncer són constants i esperançadors, però la malaltia té un impacte psicològic rellevant tant per al pacient com per a tot el seu entorn, i la psicooncologia té com a finalitat oferir suport terapèutic professional en aquest àmbit, durant tot el curs de la malaltia. Justament, un dels reptes que sorgeix a les persones que superen un càncer és el nou plantejament vital que sovint han de fer, per exemple, en la reincorporació al món laboral.

Des del punt de vista de la formació, es tracta d’un exemple de formació culta amb els formants psico– i oncologia. La forma psico-, ben coneguda i productiva, és d’origen grec i vehicula significats relacionats amb la ment, el pensament, els sentiments, etc., com es veu en un bon nombre de termes: psicologiapsicolingüísticapsicopedagogia, etc. Oncologia és, al seu torn, també una forma composta, del grec onkos ‘engruiximent, tumor’ i –logia ‘estudi’. Convé observar que gràficament es mantenen les dues lletres o en contacte (psicooncologia).

[Font: TERMCAT]

El creixement imparable de la terminologia sobre les dades

El món de la gestió de les dades té una importància cada cop més gran en la nostra societat i això comporta l’aparició constant de noves realitats d’aquest àmbit (noves disciplines, nous mètodes, etc.) i, per tant, també l’aparició constant de nous termes per a designar-les. Així, a conceptes ja coneguts o tradicionals, com ara recollida de dadesbase de dadesgestió de dades o anàlisi de dades, se n’han afegit en poc temps molts d’altres, especialment relacionats amb allò que s’anomena el big data.

Aquesta forma d’origen anglès, big data, s’ha incorporat oficialment a la nostra llengua fa poc, al costat del sinònim dades massives, que ja es difonia. Podeu pronunciar big data a la catalana: big, amb oclusiva final, com càstig, i data, tal com sona (tingueu present, de fet, que data és un llatinisme de l’anglès, concretament el plural de datum, això és, dada).

Malgrat el plural originari de databig data s’utilitza majoritàriament en anglès i en la majoria de llengües romàniques com a forma singular i, en català, en masculí: el big data. Es refereix a un volum de dades molt gran, de procedència diversa (publicacions electròniques, xarxes socials, bases de dades, empreses, organismes públics, etc.) i de característiques també diverses (text, àudio, vídeo, etc.), que va augmentant contínuament a una gran velocitat i que, justament per aquestes característiques (les anomenades tres ves: varietat, volum creixent i velocitat de generació), només es pot emmagatzemar i gestionar amb l’ajuda d’eines informàtiques específiques. L’àmbit de la informàtica que s’ocupa del desenvolupament d’eines i sistemes per al tractament d’aquestes dades també se sol anomenar, per extensió, big data.

Aquesta immensitat de dades complexes i sovint no estructurades, que d’entrada pot suggerir una mena de caos ingovernable, resulta, en canvi, de gran valor i utilitat per a les empreses i altres organismes quan es gestiona i s’analitza bé, d’acord amb els objectius de cada lloc. Pot ser cabdal per a la presa de decisions, la millora de l’eficiència, el desenvolupament de nous productes, l’avenç científic, etc. És per això que ha sorgit la ciència de dades (de l’anglès data science), també anomenada datologia en català, que és la disciplina que s’ocupa de l’extracció, la gestió, l’explotació, l’anàlisi i la interpretació de les dades, amb l’objectiu d’obtenir-ne informació i coneixement. Els especialistes en ciència de dades (o datòlegs) utilitzen mètodes procedents de les matemàtiques, l’estadística, la informàtica i altres àmbits d’estudi per a dur a terme la seva feina, i recorren a eines com ara la mineria de dades, l’aprenentatge automàtic (machine learning, en anglès) o els algorismes d’intel·ligència artificial.

Un altre concepte sorgit o impulsat arran de l’eclosió del big data és, per exemple, la governança de dades, que no és altra cosa que la política de gestió integral de les dades d’una organització, destinada a assegurar la disponibilitat, la usabilitat, la consistència, la integritat i la seguretat de les dades. La persona que s’encarrega d’implementar la governança de dades en una organització és el coordinador de dades (o la coordinadora de dades), conegut en anglès amb la forma data steward, una nova figura professional a la qual s’uneix també el custodi de dades (o la custòdia de dades), en anglès data custodian, que s’encarrega de regular l’accés a les dades i de mantenir-ne la integritat i la seguretat, sempre d’acord amb les directrius del coordinador de dades.

Aquests són només alguns dels nous conceptes relacionats amb aquest actiu tan important que són les dades i la seva gestió. Podeu consultar aquests termes al canal Terminologia de les TIC.

[Apunt publicat originalment al Butlletí Recercat]

#termedelasetmana: punta

Aquesta setmana presentem el Diccionari de dansa clàssica, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un dels termes més característics d’aquest àmbit: el terme punta (o sabatilla de punta).

Fa referència a la sabatilla de dansa lleugera, normalment recoberta de setí, escotada, amb la sola prima i la punta rígida i reforçada, que se subjecta amb dues cintes encreuades al turmell, utilitzada habitualment en rols femenins.

Les sabatilles de punta són anomenades normalment amb el plural puntes, i permeten l’execució de posicions i passos en punta, un altre dels termes clau de l’especialitat, al costat de la mitja punta (o sabatilla de mitja punta) i les posicions i passos en mitja punta.

Si voleu conèixer i fer servir amb precisió la terminologia de la dansa clàssica, a partir d’aquest divendres ja podreu consultar el Diccionari de dansa clàssica, amb 213 termes de l’especialitat definits, amb equivalents en castellà, francès i anglès, sovint amb notes explicatives i amb nombroses il·lustracions. Es presenta en versió impresa i també en línia. Si voleu assistir a la presentació de l’obra, aquí trobareu la invitació.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: funga

En plena temporada de bolets us volem proposar com a #termedelasetmana un terme clau relacionat amb aquesta delícia tardorenca: el terme funga.

També se’n pot dir micobiota, i fa referència al conjunt dels diferents fongs que creixen espontàniament en una regió o en un ambient determinats.

La forma tradicional per a referir-se a aquest concepte era micoflora, però els especialistes consideren semànticament inadequada aquesta forma perquè actualment els fongs ja no es classifiquen taxonòmicament dins el grup de les plantes (flora), sinó en un regne propi (el regne fungi).

La forma funga és creada a imatge dels termes flora i fauna; tant flora com fauna són substantius que ja existien en llatí, mentre que funga és una creació recent (però que parteix del mot llatí fungus ‘bolet’), que els especialistes identifiquen fàcilment amb el concepte i que es documenta paral·lelament en altres llengües del nostre entorn.

El sinònim micobiota s’ha creat, al seu torn, per analogia formal amb microbiota, sinònim de flora,·i està format per la forma prefixada del grec mýkes ‘fong, bolet’ i el substantiu biota, que etimològicament té el sentit de ‘gènere de vida’.

Malgrat que, com hem vist, la forma micoflora actualment es podria considerar inadequada, els especialistes prefereixen no bandejar-la i admetre-la com a sinònim complementari, per respecte a la tradició que té; cal tenir en compte que en biologia i en altres ciències el respecte a la tradició és un principi important, per a poder mantenir la vigència i l’accessibilitat de les grans obres antigues.

Podeu consultar a la Neoloteca la fitxa completa del terme, amb els equivalents en altres llengües i els criteris que ha tingut en compte el Consell Supervisor del TERMCAT en l’aprovació d’aquesta proposta.

[Font: TERMCAT]

Una bona plantilla necessita un bon planter

Els clubs esportius ho saben: les plantilles de les categories absolutes et poden donar èxits avui, però, a mesura que els que hi juguen es vagin fent grans, caldrà recórrer a la joventut que ve del planter.  

És a dir: la plantilla són tots els jugadors i jugadores d’un equip inscrit en una categoria concreta; el planter són tots els jugadors i jugadores joves d’un club que es preparen per arribar a la plantilla dels grans.

I no podem dir que els jugadors en formació venen de la *pedrera? Doncs no, si no és que el nostre club es dedica a formar picapedrers. En català una pedrera serveix exclusivament per a extreure’n pedra, de manera que no té cap relació amb l’esport (més enllà de la bona forma física que requereix treballar-hi, és clar).

Aquí el que ens fa dubtar és el veïnatge amb el castellà. Perquè una de les coses que diferencia les llengües són les metàfores que fan servir per a donar nom a les coses noves: així, en el cas dels joves, el català recorre a planter (el lloc on es crien plantes petites per a trasplantar-les), mentre que el castellà recorre a cantera (el lloc d’on es treu pedra per a la construcció). Que en castellà plantilla i plantel vulguin dir el mateix ens acaba d’embolicar la troca.

Es pot resumir així:

Quadre

Cuideu el futur del planter. El present de les plantilles el coneixem i està molt bé que ens esforcem a millorar-lo, però les il·lusions sempre cavalquen cap al futur. El demà està per escriure i és el planter, per tant, el que conté totes les promeses i tots els nostres somnis.

Malbaratament i pèrdua d’aliments

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) i la Comissió Europea han designat el 29 de setembre com a Dia Internacional de la Conscienciació de les Pèrdues i el Malbaratament Alimentari per contribuir a sensibilitzar sobre la importància d’aquest problema i les seves possibles solucions. Tant el malbaratament alimentari com la pèrdua d’aliments fan referència al desaprofitament d’aliments segurs, nutritius i aptes per al consum humà. Quina és la diferència entre aquests dos termes?

La diferència rau en la fase de la cadena alimentària en què tenen lloc i les causes que produeixen aquest desaprofitament. La pèrdua d’aliments es produeix en la fase de producció primera de la cadena alimentària i inclou, per exemple, els aliments que es descarten perquè no tenen l’aspecte desitjat que demana el mercat, especialment en el cas dels productes agrícoles. En canvi, el malbaratament alimentari es produeix al llarg de la resta de la cadena alimentària. Alguns dels motius pels quals es produeix malbaratament alimentari són els defectes d’envasament, la data de consum preferent, la sobreproducció, les comandes innecessàriament grans, la dificultat per a preveure la demanda diària o per a comercialitzar aliments aptes amb defectes de qualitat, entre d’altres. Per això és malbaratament alimentari el desaprofitament d’aliments que no s’arriben a consumir perquè caduquen o es fan malbé, les restes de menjars cuinats a les cuines domèstiques o a l’hostaleria, o els excedents de supermercats i restaurants.

Un cop s’ha produït el malbaratament alimentari, les restes d’aliments passen a ser tractades com a residus alimentaris i se’n pot fer ús no alimentari, com ara crear energia o fer compostatge. L’objectiu del dia internacional, a banda de reduir la pèrdua d’aliments i el malbaratament alimentari, és millorar l’ús eficient dels recursos naturals, mitigar el canvi climàtic i donar suport a la seguretat alimentària.

Podeu consultar les fitxes d’aquests termes, amb equivalents en castellà, francès i anglès, al Diccionari de seguretat alimentària i al Cercaterm.