#termedelasetmana: embornal

CanviClimatic

El dia 26 de març se celebra el Dia Mundial del Clima, que té l’objectiu de fer-nos conscients de la importància de les accions de l’ésser humà sobre les variacions en el clima. Ens afegim a la iniciativa, i us proposem com a #termedelasetmana el terme embornal.

En l’àmbit de la gestió ambiental, fa referència concretament a qualsevol element responsable de la desaparició d’un contaminant de l’ambient, ja sigui una fase, un procés o una substància. Per exemple, els oceans, l’atmosfera, el sòl, els boscos o la vegetació són embornals de diòxid de carboni, i per això és tan important tenir-ne cura.

El terme és una especialització del sentit que embornal té en altres àmbits, com ara en la nàutica o en les construccions públiques, en què es refereix als forats de desguàs que es fan en un vaixell, en un carrer o en alguna altra construcció. Sembla que el mot prové del grec ombrinà trḗmata ‘forats per a la pluja’, de ombrinós ‘pluvial’, derivat de ómbros ‘pluja’.

En el cas del medi ambient, el que fan els embornals és fer desaparèixer un element contaminant, com els embornals d’un carrer en fan desaparèixer l’aigua.

Trobareu el terme destacat en aquest relat visual sobre la terminologia relacionada amb el canvi climàtic, i també a la infografia que hi podeu consultar. I també, és clar, en podeu trobar l’entrada completa, amb els equivalents en castellà i anglès, en el Diccionari de gestió ambiental i en el Cercaterm.

#termedelasetmana: tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement, TAC

TAC

Aquesta setmana es duu a terme el Saló de l’Ensenyament, el gran aparador que pretén ajudar a orientar els joves sobre la seva formació. Un dels sectors d’atenció prioritària és el que relaciona l’educació amb l’àmbit de la tecnologia. Per això, us proposem com a #termedelasetmana el terme tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement, que sovint es redueix a la sigla TAC.

El terme fa referència al conjunt de tecnologies i estratègies metodològiques que permeten augmentar tant el nivell competencial i la capacitat d’aprenentatge de la persona com el potencial de creació compartida de coneixement en xarxa, mitjançant els instruments que aporten les tecnologies de la comunicació i la informació i els recursos digitals.

Des del punt de vista de la formació, es tracta d’un plural femení lexicalitzat, creat per sintagmació, i, com s’esdevé sovint quan els termes resultants d’aquest procés són relativament llargs, se n’ha difós també la sigla corresponent, TAC, que pot resultar d’ús més còmode en determinats contextos.

Si teniu interès en més termes relacionats amb l’educació, us recomanem que consulteu el Diccionari d’educació: hi trobareu prop de dos mil termes i, a banda de l’accés alfabètic, l’accés temàtic us permet filtrar les fitxes que corresponen a termes específics de la relació entre tecnologia i educació.

#termedelasetmana: nombre π

NombrePi

Ja fa uns quants anys que es proposa dedicar el dia 14 de març (3.14, en notació anglesa) a la constant matemàtica més famosa, i per això us proposem com a #termedelasetmana el terme que la designa: nombre π.

Es refereix al nombre irracional transcendent que expressa la raó constant entre la longitud i el diàmetre d’una circumferència. El valor del nombre π és 3,141592…, i sovint s’aproxima a 3,1416. Té un nombre de decimals infinit i no periòdic. El seu valor actual s’ha obtingut a través de diverses aproximacions al llarg de la història, i, amb els avenços computacionals, se n’han arribat a calcular els primers vint bilions de decimals.

El símbol π correspon a la lletra inicial dels mots grecs περίμετρον (‘perímetre’) i περιφέρεια (‘perifèria’).

Des del punt de vista de la forma, es pot destacar, per una banda, que es recomana que, sempre que les condicions tècniques ho permetin, es faci servir el símbol corresponent a la lletra grega minúscula (π, nombre π). Si no és possible, es pot recórrer a la denominació de la lletra (pi, nombre pi).

Pel que fa a la base del terme, s’hi fa servir nombre, que, tal com estableix el diccionari normatiu, es refereix al resultat de comptar les coses que formen un agregat, i a l’ens abstracte que resulta de generalitzar aquest resultat (“els nombres senars”), i també expressa una quantitat concreta fruit d’un càlcul matemàtic, com és el cas del nombre π. La forma número es reserva per a casos relacionats però no exactament coincidents, té un camp semàntic més restringit, i s’utilitza per a representar un nombre amb què una persona o una cosa és designada dins una sèrie o col·lecció (“el número 3 de la revista”), o per a designar el signe amb què es representa un nombre (“el número 4 és el meu preferit”).

Per cert, que no és sobrer recordar que el signe habitual per a separar els decimals dels enters en l’àmbit romànic (no només en català) és la coma, i no pas el punt (que es fa servir en l’àmbit anglosaxó). Així, escrivim 3,1416, i no pas *3.1416.

I ja que parlem de l’àmbit anglosaxó, allí és habitual celebrar el dia del nombre π amb un pastís, atesa la coincidència entre la pronúncia que sovint es fa del nombre i de la paraula pie (‘pastís’). Amb pastís o sense, val la pena commemorar el nombre π, que es fa servir freqüentment no sols en matemàtiques, sinó també en moltes altres disciplines com ara la física o l’enginyeria.

gifnombrepi

#termedelasetmana: dret a la igualtat de remuneració

dretigualtatremugif

La setmana del dia 8 de març està marcada per la reivindicació feminista, i per això us proposem com a #termedelasetmana un terme que designa una reivindicació tan lògica que fins resulta sorprenent que encara calgui fer-la. Es tracta del terme dret a la igualtat de remuneració.

Es defineix com el dret de qualsevol persona a percebre un salari equitatiu i en igualtat amb la resta de persones que fan feines equivalents. El dret a la igualtat de remuneració està comprès en el dret al treball, i es classifica com un dret econòmic i un dret social.

També s’hi pot fer referència amb la forma sinònima dret a salari igual per igual treball, una denominació també sintagmàtica, com la principal, que presenta com a particularitat el recurs a l’anàfora, una figura retòrica en què es fa ús de la repetició de mots per reforçar el missatge transmès.

I és que les figures retòriques no són un recurs exclusiu de la poesia, com de vegades s’han presentat, sinó que en trobem en tota mena d’expressions lingüístiques, i especialment en missatges publicitaris, en eslògans polítics, etc. I, com veieu, també en terminologia.

Al marge del recurs de formació, el que és important del terme, però, és que tots plegats el tinguem ben present i el reivindiquem com el que és: un dret humà bàsic. I que com a tal trobareu al costat d’altres drets a la Terminologia dels drets humans en línia.

#termedelasetmana: 5G

5G

L’actualitat està marcada aquests dies pel congrés dels mòbils que es duu a terme a Barcelona, i per això us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que més s’hi estan sentint: es tracta del terme cinquena generació, que habitualment es fa servir amb la sigla 5G.

Fa referència a la cinquena etapa de l’evolució de les comunicacions mòbils basada en el desenvolupament de tècniques que permeten establir transmissions de veu i de dades a una velocitat superior i a una latència més baixa que les de la quarta generació, connectar més dispositius a cada antena i optimitzar la integració amb la internet de les coses.

Des del punt de vista lingüístic, el terme és un exemple del que anomenem canvi semàntic o especialització semàntica, que consisteix a atorgar un sentit nou, més o menys relacionat amb l’original, a un mot que ja es feia servir amb un altre significat. En aquest cas, es tracta del mot generació, que ja en llatí (generatio) es referia a l’acció de crear; d’aquest sentit original va passar a designar el conjunt de persones que comparteixen un mateix moment històric; i des d’aquest sentit, es passa al que trobem en cinquena generació, en què fa referència a una etapa evolutiva concreta dins del desenvolupament tecnològic.

D’altra banda, el recurs a la sigla, 5G, que de fet és molt més utilitzada que el terme desplegat, és un fenomen especialment freqüent en la terminologia de determinats àmbits d’especialitat, com ara en la tecnologia. En canvi, és pràcticament inexistent en altres àmbits com ara la gastronomia o la filosofia; en cada camp hi ha recursos que tenen una presència més significativa.

Si us interessa la terminologia vinculada a la tecnologia mòbil, us recomanem de consultar la Terminologia dels dispositius mòbils, i al Cercaterm hi trobareu molts altres termes relacionats.

#termedelasetmana: amplitud tèrmica

amplitud_termica

Vivim dies de força tranquil·litat meteorològica, però a la informació sovint es destaca el terme que us proposem com a #termedelasetmana: l’amplitud tèrmica.

Estrictament, si consulteu la fitxa terminològica veureu que el terme és amplitud, que es refereix a la diferència entre els valors extrems d’una variable meteorològica durant un període determinat. Segons la variable a què es fa referència, es parla d’amplitud tèrmica, d’amplitud baromètrica, etc. I segons el període que serveix per a determinar-la, es parla d’amplitud diürna, d’amplitud anual, etc.

Des del punt de vista lingüístic, es tracta d’un terme format per sintagmació, en què la base substantiva amplitud (derivada de ample, del llatí amplus) és complementada per tèrmic -a (un adjectiu relativament recent que indica ‘relació amb la temperatura’, creat sobre la base term-, del mot grec thermós ‘calent’). Aprofitem per recordar que els substantius femenins acabats en –etud i –itud (com amplitud) s’escriuen sempre amb -d final, i no pas amb -t (quietud, solitud, altitud, etc.).

Així que aquests dies, quan al migdia no sapigueu què fer-ne de la jaqueta que al matí us ha fet falta, podeu pensar que esteu experimentant els efectes del nostre #termedelasetmana. No us servirà de res, però potser us entretindrà una estoneta.

#termedelasetmana: dret a un judici just

Xarxes_Quadrat_judici-just

El #termedelasetmana que us proposem, com és habitual, està vinculat a l’actualitat informativa: es tracta del terme dret a un judici just.

El concepte és ben clar: és el dret de qualsevol persona a tenir un judici imparcial, públic i en un termini raonable, amb un tribunal competent, independent i neutral predeterminat per la llei, en el qual es respectin la presumpció d’innocència i les garanties processals corresponents.

El dret a un judici just és un dret civil, reconegut també a la Declaració Universal dels Drets Humans, que en l’article 10 estableix que “Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinació dels seus drets i obligacions o per a l’examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal”.

Des del punt de vista lingüístic, es tracta d’un terme creat per sintagmació, com tants altres. És aquest un recurs de formació habitual en llengües com la catalana, i especialment viu en determinats àmbits, com ara en el dret.

El terme forma part del Diccionari de relacions internacionals, que ben aviat presentarem. I si us interessa la terminologia relacionada amb els drets humans, us recordem que teniu a la vostra disposició la Terminologia dels drets humans, i una infografia interactiva de la Declaració Universal dels Drets Humans, en versió catalana, castellana i anglesa. Hi trobareu el text dels articles i, enllaçada, la terminologia que contenen.

#termedelasetmana: exili

exili

El dia 5 de febrer és el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, una iniciativa de la Generalitat de Catalunya que fa tres anys que se celebra. Per això avui us proposem com a #termedelasetmana el terme exili.

El concepte és prou clar, i es defineix com l’expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics. L’expatriació és el fet d’allunyar algú o d’allunyar-se de la pàtria.

Però, és clar, aquest és un dels casos en què la freda definició no pot incloure tot el que hi ha darrere del concepte d’exili, tant des de la perspectiva històrica com des de les vivències tan lamentablement actuals.

Des del punt de vista lingüístic, el terme forma part del cabal lèxic patrimonial heretat del llatí (de exsilium, derivat de exsilīre ‘saltar a fora’), i és paral·lel a les formes castellana (exilio), francesa (exil) i fins i tot ha passat a l’anglès (exile).

El terme forma part del Diccionari de relacions internacionals, que ben aviat es presentarà, i està estretament relacionat amb molts altres conceptes que trobareu a la infografia interactiva de la Declaració Universal dels Drets Humans.

No podem resistir la temptació d’afegir al comentari una mica del que normalment no es pot incloure en una definició de diccionari (records, matisos, enyors, esperances, poesia…). No serem originals, i recorrem a les conegudes Corrandes d’exili, de Pere Quart (Joan Oliver), en la versió de 1947, de tan bon recordar:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res.”
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

#termedelasetmana: escala de Beaufort

vent

Des de fa uns quants dies, el vent ocupa bona part de l’interès en la informació meteorològica, ja sigui a la muntanya (en què provoca el temut torb) o al mar (en què aixeca l’onatge).

Per això, us volem proposar com a #termedelasetmana el terme escala de Beaufort, que designa l’escala empírica numèrica, de 12 graus, basada en els efectes del vent sobre la superfície terrestre i marítima, que s’utilitza per a estimar la força del vent.

La denominació prové del mariner irlandès Francis Beaufort, que en els primers anys del segle XIX va fer la proposta per mirar d’estandarditzar i objectivar en la mesura del possible la manera de referir-se a la força del vent, perquè el que per a un observador podia ser un vent fort, per a un altre podia ser només una ventolina.

Si voleu conèixer l’escala de Beaufort, us convidem a consultar aquest apunt, en què trobareu detallada la descripció de cadascun dels 12 graus, amb referències que tenen fins i tot un punt de poesia. Per exemple, hi veureu que en el grau 1, la ventolina, la descripció diu que el vent “inclina el fum però no mou el penell”, o que en el grau 2, el vent fluixet, “es nota el vent a la cara i les fulles fressegen”.

Sempre podreu mirar de trobar un anemòmetre, és clar, que us donarà una mesura molt precisa, però no deixa de tenir un cert encant deixar que la poesia també entri, lleugera, com un ventijol ben agradable, en l’àmbit especialitzat de la meteorologia (i en la terminologia de qualsevol altre àmbit).

#termedelasetmana: dret col·laboratiu

dl_adr

Aquesta setmana, concretament el dia 21, s’ha celebrat el Dia Europeu de la Mediació. A l’entorn d’aquesta jornada es duen a terme activitats diverses adreçades a presentar a la població en general els avantatges dels sistemes de resolució alternativa de conflictes (coneguts molt sovint amb la sigla ADR).

I en aquest marc, us proposem com a #termedelasetmana el terme dret col·laboratiu, que precisament es refereix a un d’aquests sistemes. Concretament, fa referència al procediment de resolució alternativa de conflictes en què les persones que són part d’un conflicte i els seus advocats decideixen debatre i consensuar les seves discrepàncies de manera constructiva, evitant així l’inici d’un procediment contenciós, amb el compromís previ que els advocats que hi participen no seran els que representaran els clients en cas de no arribar als acords necessaris i haver de recórrer, finalment, al procediment judicial. Com que els advocats pacten, ja d’entrada, no litigar, amb el dret col·laboratiu es garanteix que es negocia des de la col·laboració i no des de la competició. Té la flexibilitat i la confidencialitat d’una negociació directa i, alhora, aporta la seguretat que dona la participació en tot moment dels advocats de les dues parts.

Com podeu veure, el concepte s’ajusta perfectament als principis que s’impulsen amb els sistemes que promouen la resolució dels conflictes sense intervenció judicial, que es basen en valors com ara el diàleg, el respecte, la confiança i la responsabilitat, i que permeten progressar cap a una societat més madura i cohesionada.

Si us interessa la terminologia relacionada amb aquest àmbit, us interessarà especialment el diccionari en línia que acabem de publicar, Sistemes de resolució alternativa de conflictes (ADR), amb una trentena de termes definits i amb els equivalents en castellà, francès i anglès. I també us pot interessar la infografia interactiva La plaça dels ADR, amb alguns dels termes més destacats de l’àmbit.