Què amaguen les superilles?

superillaDes d’un punt de vista lingüístic, res no ens impedeix imaginar que una superilla és una illa tan gran que fa dubtar si no s’hauria de considerar terra ferma. O que és una illa paradisíaca, que abunda en platges blanquíssimes de palmerars, en turons assolellats de vinyes i oliveres o en cims d’aparença alpina entre aigües immòbils.

En l’àmbit de l’urbanisme, però, superilla fa referència a un conjunt d’illes de cases concebut com una unitat, sobretot pel que fa a la circulació de vehicles de motor. El resultat d’aquesta agrupació és una illa de cases sense platges, ni vinyes, ni cims, però amb unes dimensions molt superiors a les habituals.

Tot i que es tracta d’un concepte que té quasi un segle d’història, el disseny i els objectius han canviat substancialment. Així, durant la primera meitat del segle XX les superilles es feien a mida dels vehicles de motor, amb grans artèries de circulació al voltant i amb carrers discontinus a l’interior per a dificultar els desplaçaments a peu o amb bicicleta; en canvi, a principis del segle XXI es van recuperar amb la intenció que fossin espais a la mida de vianants i ciclistes, amb fortes restriccions a la circulació de vehicles de motor privats i amb àmplies zones de passeig i esbargiment.

En les altres llengües s’utilitzen formes anàlogues: supermanzana o superisla en castellà, super-îlot en francès, superisolato en italià i superblock en anglès. Denominacions, en general, que porten a somiar espais serens i amables, enmig de les ciutats o dels oceans.

 

Els tribunals fallen?

justiciaEn castellà, el verb fallar significa, entre altres coses, “Decidir o determinar un litigio, proceso o concurso”, segons la Reial Acadèmia Espanyola. En català, en canvi, la forma fallar no fa referència a aquest concepte; aquest verb únicament té el significat de “errar” o “una facultat humana, una persona, un mecanisme, etc., no respondre quan hom ho necessita, no obrar en un moment donat com s’esperava”, d’acord amb el Diccionari de la llengua catalana.

Així, per a fer referència a l’acció específica d’una autoritat judicial (un tribunal, un jutge, etc.) de prendre una resolució o emetre un dictamen, en català es poden utilitzar les formes verbals pronunciar-se, dictaminar, resoldre. En català, doncs, no és adequat dir “El tribunal ha fallat sobre la qüestió x“, sinó que es pot escollir qualsevol d’aquestes opcions: “El tribunal s’ha pronunciat / ha dictaminat / ha resolt sobre la qüestió x“. Convé remarcar l’ús habitual d’aquests tres verbs amb la preposició sobre.

D’altra banda, per a fer referència al significat més genèric de ‘portar a una conclusió definitiva’ també és possible utilitzar els verbs disposar, acordar, establir o decidir. Per exemple, “El jutge ha decidit aixecar el secret de sumari”.

Podeu consultar aquests termes al Vocabulari de dret penal i penitenciari i, també, al portal Terminologia jurídica.  

És millor una via ciclista, pedalable o ciclable?

camins_bicicletaLes vies aptes per a la circulació amb bicicleta poden ser vies ciclistes o bé, amb un sentit diferent, vies pedalables:

Un camí, una pista, un carril, etc. és ciclista quan s’ha concebut específicament per a la circulació amb bicicleta. Sovint, podem dir el mateix substituint l’adjectiu ciclista per l’aposició bici: pista ciclista o pista bici, carril ciclista o carril bici, etc.

En canvi, un camí, una vorera, etc. (o una part) són pedalables quan s’hi pot anar amb bicicleta, tot i no haver estat pensats només per a aquest ús. Per tant, els ciclistes hi conviuen amb els vianants o amb els usuaris d’altres mitjans de transport.

De vegades aquest segon sentit s’atribueix, innecessàriament, a *ciclable. A diferència de pedalable, l’adjectiu *ciclable no deriva d’un verb català (és d’origen francès), no és evident per a qui no el coneix i fins ara ha tingut un ús reduït. A més, no aporta precisió: els cicles són vehicles accionats per l’esforç de l’ocupant, sovint de pedals; no hi ha, doncs, correlació directa entre cicles i vies aptes per a bicicletes.

Ara bé, sigui en unes vies o altres, probablement només pedalant entendrem el vertigen de Joan Vinyoli quan deia:

Ajunto mots per fer-me un trampolí
vers l’àmbit líric i assajar al trapezi
de la metàfora, en el buit, un salt mortal
per assolir una mica de realitat
fora del temps,
                            ulls aclucats,
                                                    com ara, en bicicleta,
en algun lloc del món assaja algú
precaris equilibris sense mans,
endut enllà, fins que de cop s’adona
que va rodant segur pel vell passeig
cap a la font primera.

 

Trobareu aquest argumentari exposat en el Cercaterm i en el diccionari en línia de criteris terminològics.

 

Com podem dir gamification en català?

ludificacioLa forma proposada en català és ludificació. Es tracta d’un recurs creatiu consistent a utilitzar la mecànica del joc en contextos aliens, per mirar d’obtenir un aprenentatge o un comportament determinat en les persones implicades.

Per exemple, en l’àmbit de l’educació s’aplica en la creació de materials formatius basats en el joc i en la pràctica del joc a l’aula com a estratègia per a captar l’interès de l’estudiant i motivar-lo; i en l’àmbit de la creació publicitària, es fa servir per a establir un vincle emocional entre una marca i els seus usuaris.

L’alternativa catalana ludificació s’ha creat a partir del formant d’origen llatí ludo-, que significa ‘joc’, i el sufix culte -ificar, que atorga el significat genèric de procés o operació. S’ha descartat la forma *gamificació, creada a partir de l’anglès gamification, i aquest, a partir de game ‘joc’.

Aquest és un dels termes que trobareu al Vocabulari de l’aprenentatge en línia, elaborat pel TERMCAT amb la col·laboració de la Universitat Oberta de Catalunya.

Què és la sobirania alimentària?

sobirania_alimentariaEl terme sobirania alimentària es refereix a la sobirania d’un estat en la definició i la gestió d’una política pròpia en matèria d’agricultura, pesca i alimentació, adaptada a les seves característiques ambientals, socials, econòmiques i culturals per a aconseguir un desenvolupament sostenible i garantir la seguretat alimentària.

És un concepte que neix per oposició al domini dels grans organismes internacionals i empreses que controlen la producció i la distribució de productes alimentaris a escala global. El terme va ser encunyat pel moviment internacional La Via Campesina durant la Cimera Mundial de l’Alimentació de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) de Roma el 1996.

Podeu consultar la fitxa terminològica d’aquest terme al Cercaterm, amb la definició i els equivalents en altres llengües.