Greenwashing? Rentar verdura?

rentat_imatge_verd

El color verd està de moda, però no pas per a vestir-se les persones —que el verd és un clàssic, i no està de moda perquè no passa mai de moda—, sinó per a vestir empreses, governs i tota mena d’organismes, els quals promouen la percepció que els seus productes, objectius o polítiques són respectuosos amb el medi ambient.

Tanmateix, no tot el que sembla verd és efectivament verd, o ecològic. Si es grata una mica més enllà de l’aparença, un pot adonar-se que, de vegades —no sempre, és clar— tot plegat no és més que una acció de màrqueting i que el color verd passa a gris ràpidament.

Per a il·lustrar aquesta acció, els anglesos, o els americans, s’han inventat la paraula greenwashing, fent un acrònim entre green (‘verd’, ‘ecològic’) i brainwashing (‘rentat de cervell’). En català, la proposta de denominació és una forma descriptiva, partint del que ens suggereix un terme com rentat d’imatge: rentat d’imatge verd o rentat d’imatge ecològic.

El francès ha preferit combinar el verd amb el blanc i dir-ne blanchiment vert o écoblanchiment, entre altres denominacions (mascarade écologique, verdissage o verdissement d’image). En castellà es documenten ecoblanqueamiento, lavado verde o lavado de imagen verde.

Estigueu al cas i llegiu bé la lletra petita i, en cas de dubte, consulteu el Cercaterm.

B2B i B2C, a què es refereixen aquestes sigles?

B2B2C.jpg

Des de sempre, hi ha hagut empreses que produeixen béns o presten serveis destinats a altres empreses o bé a consumidors finals. Per exemple, una empresa pot produir cafeteres destinades a bars i restaurants (que també són empreses) o cafeteres que es venen a la botiga d’electrodomèstics del barri perquè la gent en compri per a casa seva. O hi ha bugaderies que renten roba d’hotels, i d’altres on pot anar un ciutadà qualsevol perquè li rentin un cobrellit.

En el món del comerç electrònic passa el mateix: els clients poden ser altres empreses o poden ser consumidors finals. Però la terminologia ha canviat, i és habitual l’ús de sigles procedents de l’anglès, com ara B2B i B2C. Què signifiquen? Com es pot dir en català?

La sigla B2B significa ‘business to business’ i es refereix als intercanvis d’informació o de serveis que es duen a terme entre empreses; la forma catalana corresponent és d’empresa a empresa. Per altra banda, la sigla B2C significa ‘business to consumer’ i es refereix als intercanvis d’informació o de serveis entre una empresa i un consumidor final, per la qual cosa, en català se’n diu d’empresa a consumidor.

En aquest context, les accions de màrqueting i publicitat adreçades a un o altre destinatari poden ser ben diferents. Mentre que les estratègies adreçades a empreses destaquen arguments racionals sobre el producte o el servei, en les estratègies d’empresa a consumidor es fa més èmfasi en el factor emocional.

Les formes d’empresa a empresa i d’empresa a consumidor, igual que les sigles respectives, també es poden aplicar a altres noms com ara estratègia, venda, comerç, model de negoci, publicitat, projecte, etc.

Què és el tennis platja?

tennis_platja

El tennis platja o tennis de platja és una modalitat de tennis que es juga a la platja en un camp similar al del voleibol de platja, amb unes raquetes especials i pilotes de tennis sense pressió que no poden tocar a terra. Habitualment es juguen partits de dobles, però també poden ser individuals. És molt conegut pel nom que té en anglès, beach tennis.

En català, tant les formes amb la preposició de com les formes sense preposició són adequades per a designar modalitats esportives practicades a la platja: vòlei platja vòlei de platja, corfbol platja o corfbol de platja, handbol de platja o handbol platja, ultimate de platja o ultimate platja, entre d’altres.

En la majoria de contextos, les formes més utilitzades són les reduïdes (tennis platja), que no són estrictament aposicions (com ho seria el cas de vagó restaurant, en què restaurant és un substantiu amb funció adjectiva) sinó una simplificació de les formes completes amb preposició.

Pel que fa a la base de la denominació, tennis, el diccionari normatiu admet tant la forma amb dues enes com la forma tenis; per tant, són també possibles les formes tenis platja i tenis de platja.

 Ben aviat podreu consultar la fitxa d’aquest terme al Cercaterm.

Què és una arracada voltaorella?

arracada_voltaorella

És ben sabut que les modes sempre tornen. Avui us volem parlar d’un tipus d’arracada anomenada en català arracada voltaorella, coneguda actualment sobretot amb la forma earcuff, el nom en anglès.

Com la denominació indica, es tracta d’una arracada que envolta parcialment o totalment el lòbul de l’orella, i que té la característica que generalment no necessita perforació. En aquest cas estem segurs que la imatge que us adjuntem és especialment il·lustrativa.

Certament, aquest tipus d’arracada no és cap novetat, perquè resulta que ja es portava en cultures de 2.000 anys abans de Crist, passant per Egipte, l’antiga Grècia i també en cultures antigues asiàtiques de l’Índia i Tailàndia. Es va tornar a posar de moda als anys noranta del segle XX i ara ressorgeixen, sobretot gràcies a les tendències que marquen les celebritats.

 

Com s’anomena el rastre que deixem a internet?

Els navegadors que utilitzem deixen informació en els llocs web que visitem; les galetes (cookies) que acceptem recullen dades sobre el nostre comportament; els registres que duem a terme i en general les accions i els moviments que fem a internet donen pistes sobre la nostra activitat i les nostres preferències.

Aquest conjunt d’informació s’anomena petjada digital (en anglès, digital footprint), o rastre digital, i es refereix a les dades presents a internet sobre una persona, una empresa o un organisme com a conseqüència de la seva activitat en línia.

La petjada digital es relaciona amb la identitat digital, que és el conjunt de dades i d’informació també relatives a una persona, una empresa o un organisme que els representen a internet, i que han estat generades per aquests mateixos o per tercers. I també amb el dret a l’oblit digital, que permet a una persona exigir la retirada d’informació sobre la seva vida publicada a internet si demostra que li és perjudicial o ja no és pertinent.

Si voleu més informació sobre la terminologia relacionada amb aquest àmbit, podeu consultar aquesta infografia que hem publicat amb motiu de la recent aprovació al Parlament de Catalunya de la Llei de voluntats digitals.