Com es diu la malaltia del personatge principal de Wonder?

ADN

El personatge principal de Wonder, la popular novel·la i ara també pel·lícula, pateix la síndrome de Treacher Collins, que és un quadre clínic causat per una alteració congènita hereditària d’expressivitat clínica variable, caracteritzada per malformacions i anomalies facials i cranials diverses, associades a defectes visuals, dèficit auditiu i problemes en la respiració i la parla.

Encara que no és curable, els símptomes de la síndrome es poden tractar amb cirurgia plàstica, dispositius d’ajuda auditiva i altres tractaments de suport psiquiàtric i psicològic. Les persones afectades tenen una intel·ligència normal i poden assolir una edat avançada.

La denominació d’aquesta síndrome és un epònim mèdic, és a dir, un nom format a partir del nom del cirurgià i oftalmòleg anglès Edward Treacher Collins, que en va descriure les característiques essencials a començament del segle passat. Si voleu saber més coses sobre els epònims, i especialment els epònims en medicina, us recomanem el text que Elena Guardiola i Josep-Eladi Baños van presentar en la darrera edició dels Espais Terminològics del TERMCAT.

Què és la sororitat?

sororitat

El terme sororitat es refereix al lligam estret que s’estableix entre dones basat en la solidaritat, el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc., és a dir, a una fraternitat entre dones. Està format a partir del mot llatí sŏrŏr, ōris ‘germana’ i el sufix –itat amb el sentit de ‘qualitat de’. En les altres llengües es documenten formes paral·leles: sororidad en castellà, sororité en francès, sororità en italià i sisterhood en anglès (l’únic cas que no està format a partir del mot llatí).

Tot i que no es tracta d’un concepte nou, el terme s’ha recuperat en l’àmbit de l’antropologia i la sociologia especialment d’ideologia feminista. El terme, tal com es reivindica actualment, va ser definit per l’antropòloga Marcela Lagarde, que el va glossar a partir d’una dimensió ètica, política i pràctica del feminisme contemporani.

Respostes a l’enquesta sobre monedes

Monedes_Món

Aprofitant que hem publicat fa pocs dies el diccionari en línia Monedes del món, hem volgut posar a prova els vostres coneixements sobre el tema o la vostra perícia fent cerques simples o avançades en el nostre diccionari. Perquè les respostes a les cinc preguntes llançades per Twitter les podíeu trobar fàcilment si entràveu al diccionari.

I estem contents perquè heu estat molts usuaris els que us heu animat a contestar preguntes. Moltes gràcies a tothom per participar-hi! Ara donarem les respostes i cadascú que es posi nota.

La primera pregunta era molt fàcil. El sol és la unitat monetària del Perú. A Costa Rica tenen el colon i a Colòmbia fan servir el peso colombià. Ho ha endevinat el 79 % dels participants.

La segona pregunta era per despistar, perquè demanava si a Europa encara circulen francs. La resposta és que sí, els francs suïssos, que són oficials a Suïssa i a Liechtenstein. Segurament, per a la majoria de nosaltres, pensar en francs és pensar en francs francesos. I, és clar, els francs francesos sí que estan fora de circulació perquè a França la moneda oficial és l’euro. Ho ha encertat el 82 % de participants.

La tercera pregunta era molt difícil. La unitat monetària de Papua Nova Guinea (gairebé a les nostres antípodes) és el kina. El lev és la moneda de Bulgària i el ringgit és oficial a Malàisia. Ho ha encertat el 61 % de participants.

La quarta pregunta també era difícil, però es podia saber fent una cerca simple al diccionari. MAD és el codi ISO internacional del dírham marroquí. Aquest codi està format per dues lletres (poden ser les dues primeres o unes altres) del nom del país i la lletra inicial de la moneda, en l’ordre sintàctic anglès. En aquest cas, Moroccan dirham. Ho ha encertat només el 37 % de participants.

I l’última pregunta, la cinquena, demanava sobre la moneda actual de l’Equador, que ja no és el sucre, sinó el dòlar dels Estats Units. Ho ha encertat el 84 % de participants.

I fins aquí les respostes. Esperem que, si més no, us hagi entrat una mica de curiositat de consultar el nostre diccionari.

Garum o gàrum? Què és?

garum.jpg

La forma adequada en català és gàrum. Es tracta d’un condiment d’olor i gust forts obtingut fent marinar vísceres i trossos de peix en salmorra amb herbes aromàtiques. Era molt apreciat en la cuina grega i sobretot romana, en la qual es considerava un aliment afrodisíac; era car i només era consumit per les classes altes. Actualment hi ha moltes receptes que el tornen a utilitzar i es reivindica com a condiment que forma part de la nostra tradició culinària.

El mot procedeix del llatí garum. En llatí és un mot pla, perquè en llatí no hi ha mots aguts. Per això quan adaptem un llatinisme al català, l’accent recau normalment a la penúltima síl·laba o, si la penúltima és breu, a l’avantpenúltima. És el mateix que passa amb altres mots bisíl·labs d’origen llatí en què la síl·laba tònica és la penúltima per aquest motiu: àlbum, àrum, fílum, fòrum, hílum, sèrum, etc. La forma *garum, doncs, amb pronúncia aguda, no s’adequa a l’etimologia.

Portem el gos al parc caní o al correcà?

parc_cani

Totes dues formes, parc caní i correcà, conjuntament amb la més descriptiva àrea d’esbarjo de gossos, es poden utilitzar per a designar el parc públic reservat als gossos, delimitat amb tanques i equipat amb serveis com ara fonts, zona d’higiene canina, papereres, etc., i en el qual, sota la supervisió i control dels amos, els gossos poden esplaiar-se, córrer i jugar lliurement sense molestar.

El concepte, doncs, afegeix la idea que es tracta d’un lloc de lleure per als animals. És per això que aquestes formes han substituït en molts casos les que s’utilitzaven més habitualment fins no fa gaire: zona d’higiene canina i pipicà, que se centren més exclusivament en el fet que es tracta d’una àrea especialment equipada perquè els gossos hi puguin fer les seves necessitats.

La forma pipicà és l’adaptació de la marca Pipican®, recollida ja en algunes fonts lexicogràfiques descriptives de referència. Presumiblement, correcà s’ha format de manera paral·lela a pipicà. Tot i que lingüísticament és de formació dubtosa, es pot fer servir, si bé les denominacions més adequades són parc caní i àrea d’esbarjo de gossos.

Podeu consultar les fitxes terminològiques d’aquests termes al Cercaterm.

Contactless? Sense contacte

 

Recordeu que fa no tants anys hi havia comerços on no es podia pagar amb targeta? O que només es podia fer servir la targeta si la quantitat a pagar era superior a 6 euros? Actualment les targetes de dèbit i les targetes de crèdit estan generalitzades gairebé al cent per cent per fer qualsevol pagament.

La tecnologia que permet el pagament amb targeta ha evolucionat ràpidament. Fa uns anys es donava la targeta i la persona que cobrava se l’enduia al lloc on l’establiment tenia instal·lat el datàfon, i sovint el client no podia veure com es feia l’operació. Més tard, el datàfon ja anava amunt i avall pel local, per exemple, de taula en taula en un restaurant. Pel que fa a la targeta, al principi s’havia d’introduir al datàfon i esperar que en sortís un paperet que calia signar. Més endavant, el paperet i la signatura van ser substituïts per la introducció del PIN (el número d’identificació personal). Des de fa uns quants anys, ja no cal ni que la targeta toqui el datàfon.

En efecte, hi ha targetes que porten incorporat un microcircuit que pot ser llegit a distància per un lector sense que hi hagi contacte entre aquest i la targeta. Són les targetes sense contacte, que funcionen gràcies a la tecnologia de comunicació de camp proper. Aquesta tecnologia, coneguda per la seva sigla anglesa NFC (near field communication) permet l’intercanvi de petites quantitats de dades gràcies a la generació d’un camp magnètic dèbil entre dispositius situats molt a prop els uns dels altres (o entre un dispositiu i una targeta sense contacte).

Fins ara ho hem vist sobretot amb targetes, però els pagaments sense contacte es poden fer amb altres dispositius, com ara amb braçalets o directament amb el mòbil.

Tots aquests termes destacats els trobareu al Cercaterm.

És el mateix declaració que proclamació?

declaracio_proclamacio

La situació que es viu des de fa un temps a Catalunya i a l’Estat espanyol genera debats de tot tipus. Al marge de les notícies que es van produint i de les opinions de cadascú, tot aquest procés ha fet que siguin d’ús general termes amb un grau d’especialització molt elevat de l’àmbit jurídic i de la ciència política.

Les formes declaració d’independència i proclamació d’independència, així com els verbs corresponents declarar i proclamar, en relació a la independència, es fan servir pràcticament com a sinònims en molts contextos. Però són sinònims realment?

D’acord amb els diccionaris de la llengua general, els verbs declarar i proclamar són verbs molt propers semànticament, si bé proclamar pot tenir un matís afegit de solemnitat i d’oficialitat. És probablement a partir d’aquesta relació en la llengua general que les formes declaració d’independència i proclamació d’independència es fan servir de manera intercanviable en determinats contextos, també d’especialitat.

La distinció encara es complica més pel fet que les entitats subestatals que han esdevingut estats independents al llarg de la història ho han fet a través d’una declaració, en uns casos, o d’una proclamació, en d’altres. Els Estats Units d’Amèrica (1776), Eslovènia (1991) i Kosovo (2008), per exemple, van esdevenir independents a través d’una declaració. En canvi, la República d’Irlanda (1916), el Regne dels serbis, els croats i els eslovens (1918) i Indonèsia (1945) van esdevenir independents a través d’una proclamació.

Tanmateix, en els contextos acadèmics altament especialitzats sí que s’estableix una diferència clara entre aquests dos termes. La declaració és un acte solemne a favor de la creació d’un estat, pel qual s’inicia un procés de creació del nou estat; s’entén com un acte discursiu, intencional. La proclamació, en canvi, declara constituït el nou estat i suposa l’inici de la seva existència efectiva. La diferència, doncs, són la solemnitat (és el cas de la declaració) i l’efectivitat (en la proclamació la independència ja es considera efectiva).

Dooring? Emportada? Què és?

emportada

La denominació catalana proposada per a dooring és emportada. En l’àmbit de la circulació viària, aquest terme fa referència a l’acció de copejar un ciclista, o bé fer-lo caure a terra o fer-lo xocar amb un altre vehicle quan s’obre sense precaució la porta d’un cotxe. El cas més habitual és el dels ciclistes, tot i que la persona perjudicada també pot ser un motorista o algun altre usuari d’un vehicle de mobilitat personal. Per mirar d’evitar l’emportada, se sol recomanar d’acostumar-se a obrir la porta amb el braç més allunyat, la qual cosa obliga a fer una torsió del cos i ajuda a veure més fàcilment si ve algú.

La forma emportada s’ha creat a partir de porta, de manera paral·lela a l’anglesa dooring (de door) i a la documentada en francès emportiérage (de portière). En català, a més, es produeix una interferència semàntica amb el verb emportar-se que pot ajudar a fer més transparent el sentit del terme, d’acord amb els sentits que emportar-se té en la llengua general de ‘treure, llevar, amb violència’ i també ‘arrossegar’.

Podeu consultar la fitxa terminològica d’aquest terme al Cercaterm.

Què són els ADR en l’àmbit del dret?

Mediacio

En l’àmbit del dret, la sigla ADR (de l’anglès alternative dispute resolution) correspon en català al terme resolució alternativa de conflictes, una forma genèrica que, per extensió, es refereix també als procediments de resolució en què no hi ha intervenció judicial.

Així, aquesta sigla és femenina quan designa pròpiament la resolució, però també s’utilitza sovint en masculí quan fa referència als procediments (per exemple, “La mediació és un ADR” o “Les ADR més habituals són l’arbitratge, la conciliació i la mediació”).

La mediació és, doncs, un dels ADR més habituals: un procediment no jurisdiccional de caràcter voluntari i confidencial pensat per a facilitar la comunicació entre dues o més parts en conflicte mitjançant el suport d’una tercera persona (un mediador), amb l’objectiu que les parts gestionin per elles mateixes una solució a les seves diferències. L’objectiu de la mediació és evitar l’obertura de processos judicials de caràcter contenciós, posar fi als processos ja iniciats o reduir-ne l’abast.

Podeu consultar les fitxes d’aquests termes al Cercaterm.

Què és la sedició?

sedicio

Les fonts lexicogràfiques generals recullen per a sedició únicament el sentit genèric ‘Alçament contra l’autoritat establerta’.

Les fonts terminològiques especialitzades en donen una definició més precisa i exhaustiva pròpia dels àmbits del dret, la política i la defensa militar: ‘Delicte que consisteix a alçar-se públicament i de forma tumultuosa per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals la promulgació o execució d’una llei, la celebració d’eleccions, el lliure exercici de les funcions d’una autoritat, una corporació o un funcionari, per atacar la persona o els béns d’una autoritat, o les persones o els béns d’una col·lectivitat’.

Etimològicament, el substantiu sedició prové del llatí sēdĭtĭo, ōnis, el sentit primer del qual és ‘acció d’anar a part’, ‘desunió’ o ‘discòrdia’. És en un segon sentit que pren el significat més específic de ‘revolta’ o ‘aixecament’.

El qui promou una sedició o hi pren part és un sediciós o sediciosa. Aquesta forma prové també directament del llatí sēdĭtĭosus, a, um.

Trobareu aquests termes al Cercaterm.