Darrerament hem detectat l’ús cada vegada més estès dels verbs escalar i desescalar per a referir-se, respectivament, a augmentar i disminuir la intensitat d’un conflicte com a conseqüència de l’evolució de la confrontació entre les parts. Es documenten especialment en textos periodístics i de divulgació, però també en textos especialitzats de política i relacions internacionals.

El verb escalar s’utilitza, d’una banda, com a intransitiu o intransitiu pronominal, amb el sentit d’augmentar progressivament en intensitat, un conflicte, com a conseqüència de la confrontació creixent entre les parts. Pot aparèixer, doncs, en contextos com “sense mediació hi ha conflictes que escalen [o que s’escalen] i arriben davant dels tribunals penals”. D’altra banda, escalar també té ús com a transitiu, amb el sentit de “fer que un conflicte augmenti progressivament en intensitat”, en contextos com “els sindicats aposten per escalar el conflicte i traslladar-lo a la taula de negociació”.

El verb desescalar funciona exactament igual. Com a verb intransitiu o intransitiu pronominal és “disminuir progressivament en intensitat, un conflicte, com a conseqüència del restabliment de la comunicació entre les parts i la consegüent baixada gradual de la confrontació”. Per exemple, “quan es veu la necessitat de cooperar, el conflicte desescala [o es desescala] immediatament”. Com a verb transitiu, desescalar és “fer que un conflicte disminueixi progressivament en intensitat”. Per exemple, “l’objectiu era desescalar el conflicte i obrir vies de pacte entre els governs”.

A partir dels verbs es generen els substantius derivats corresponents: escalada i desescalada o, més específicament, escalada del conflicte i desescalada del conflicte.

Malgrat que aquests verbs són, probablement, fruit de la influència anglesa (en anglès to escalate i to de-escalate formen part de la llengua general i es documenten en la majoria de diccionaris), són formacions igualment possibles en català i es consideren també adequades en aquesta llengua. El substantiu escalada, de fet, ja es recull al diccionari normatiu amb un sentit clarament relacionat (“Augment ràpid i sovint alarmant dels preus, actes delictuosos, despeses, armament, etc.”) i totes les formes estan relacionades amb el primitiu escala, que remet a la idea de ‘gradació’, fonamental en aquests conceptes.

Finalment, cal tenir en compte que en altres llengües romàniques, com el castellà i el francès, s’utilitzen també formes anàlogues.

Podeu consultar tots aquests termes al Cercaterm i a la Neoloteca.

En relacions internacionals i ciències polítiques és habitual usar els termes hard power i soft power, termes oposats que descriuen diferents tipus de poder que pot exercir un actor internacional, és a dir, un estat, una organització internacional o un actor no governamental.

Aquests dos conceptes els va formular el politicòleg nord-americà Joseph Nye a finals del segle XX, i el Consell Supervisor ha fixat recentment les formes poder dur i poder suau, respectivament, per a fer-hi referència.

El poder dur designa el poder coactiu d’un actor internacional, el qual es mesura en funció dels seus atributs i la voluntat d’emprar-los. El poder dur recorre sovint a l’amenaça o l’ús de la força, les sancions econòmiques i, menys habitualment, a l’ús d’incentius.

Per altra banda, el poder suau fa referència a la capacitat de convicció i d’influència que té un actor internacional per a aconseguir que un altre actor tingui els mateixos objectius que ell. Aquesta capacitat de persuasió s’aconsegueix, essencialment, amb recursos intangibles com la cultura, els valors o la ideologia, i, secundàriament, amb l’ús de recursos econòmics.

El Consell Supervisor del TERMCAT ha considerat la necessitat de fixar una denominació en català per a fer referència a aquests dos conceptes, ja que es feien servir diverses alternatives al costat del manlleu anglès. Finalment, ha aprovat les denominacions poder dur i poder suau, calcs de les formes angleses hard power i soft power, respectivament, perquè són formes lingüísticament adequades, a partir del sentit normatiu dels adjectius dur (“Mancat de suavitat. Una paraula dura. Una resposta dura”) i suau (“Que hi exerceix una acció d’una intensitat moderada, sense res de violent, de brusc. Un perfum suau”); són les formes més utilitzades en català per a designar aquests conceptes, a banda dels manlleus de l’anglès, ja es documenten en nombrosos textos d’especialitat, i tenen el vistiplau de la majoria d’experts consultats.

Podeu consultar aquests termes al Cercaterm.