Categoria: Finestra neològica

Parlem de “drogues”

TermcatDeixa un comentari

parlem_drogues

La forma anglesa drug es pot traduir en català de maneres diverses segons el sentit exacte amb què s’utilitza. Encara que, amb el diccionari a la mà, la traducció directa droga pot considerar-se admissible en la majoria de contextos, perquè droga té, com drug, un sentit molt general (és qualsevol substància utilitzada com a ingredient en química, farmàcia, tintoreria, etc.), normalment, en l’àmbit de la salut, és aconsellable utilitzar altres formes més precises i, de fet, més acostades als usos dels experts.

Així, segons el cas, drug pot equivaler en català a fàrmac (quan ens referim a una substància, orgànica o inorgànica, natural o sintètica, que pot produir modificacions anatòmiques o funcionals en un ésser viu), o bé a medicament (quan es tracta d’una substància preparada per ser administrada en una forma farmacèutica, que s’utilitza amb finalitats terapèutiques o profilàctiques). També de vegades drug s’utilitza amb el sentit de principi actiu, és a dir, referida al constituent principal d’un fàrmac, que és responsable de les seves propietats farmacodinàmiques.

De la forma drug l’anglès ha derivat el substantiu druggability, que també té, com la forma d’origen, una certa complexitat terminològica, perquè pot referir-se a dues coses diferents:

—D’una banda, druggability és la capacitat d’una diana terapèutica (això és, d’una estructura biològica a la qual es dirigeix l’acció d’un fàrmac) d’allotjar una molècula més petita que pugui arribar a regular-ne l’activitat o la funció. Aquest sentit es tradueix en català, segons ha aprovat recentment el Consell Supervisor, per modulabilitat farmacològica o farmacomodulabilitat (per la capacitat de modulació, o de canvi, de la diana).

—D’altra banda, druggability també s’utilitza per a fer referència a la capacitat, més gran o més petita, que pot tenir una molècula de ser utilitzada com a fàrmac. En aquest cas, la forma catalana equivalent és potencialitat farmacològica o farmacopotencialitat (perquè s’entén que la molècula és un fàrmac en potència).

I deixant de banda les formes amb drug, però no pas els fàrmacs, no confongueu druggability amb substantivity. Res a veure, encara que continuem en l’àmbit de la farmacologia. Substantivity és la capacitat d’un medicament d’aplicació tòpica (o també d’un cosmètic) de mantenir-se adherit a la superfície de determinats teixits, generalment la pell, els cabells o les mucoses, per a garantir una activitat prolongada. En català podeu dir-ne permanència o, si us agrada més, romanència (d’un col·lutori, d’una crema solar, etc.).

Quedeu-vos amb la idea, doncs, que ni druggability es tradueix per *drogabilitat, ni substantivity, per *substantivitat.

Podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes al Cercaterm. Les dels tres darrers termes també les trobareu a la Neoloteca.

Els facebookers, youtubers i instagramers ja són ben nostres

TermcatDeixa un comentari

xarxes-socials

La creació de noms comuns a partir de noms propis, utilitzant els processos corrents de formació de mots, és un fenomen habitual de la llengua.

A partir de noms propis (de persones, de llocs, d’organismes, de productes, etc.), tenim noms comuns creats per sufixació (com pasteurització, del biòleg Louis Pasteur, o vienès, de la ciutat de Viena); per prefixació (com vacuna anti-Haemophylus influenzae, en què el prefix anti- s’adjunta al nom científic d’un bacteri); per sintagmació (per exemple, malaltia d’Alzheimer, malvasia de Sitges o trapezi Washington), o també per lexicalització directa del nom propi, que passa a designar un concepte general (és el cas de borgonya, que denomina un vi a partir del nom d’una regió; de vamba, que designa un calçat a partir del nom d’una marca comercial, o de barani, que designa un salt mortal a partir del nom d’un acròbata, Alfonso Barani).

No ha de sorprendre, doncs, que dels noms de les xarxes socials Facebook, Instagram i YouTube puguin derivar-se en català les formes facebooker | facebookera, instagramer | instagramera i youtuber | youtubera per a designar les persones que creen continguts regularment en aquestes plataformes i hi tenen una certa popularitat i influència. Són derivats lògics, creats amb el sufix català -er, -era, habitual en la formació de noms de professions o d’aficionats a alguna cosa (com en bloguer | bloguera o banquer | banquera). Aquestes formes han estat aprovades recentment pel Consell Supervisor com a equivalents de les corresponents designacions en anglès (facebooker, instagrammer i youtuber), que en aquesta llengua, a diferència de les formes catalanes, són invariables pel que fa al gènere i tenen l’accent en l’arrel.

Si voleu consultar les fitxes completes d’aquests tres termes, ho podeu fer a la Neoloteca i al Cercaterm.

Nimby: la resistència que perviu

TermcatDeixa un comentari

NIMBY

Cap als anys noranta del segle XX es va donar a conèixer en català el fenomen anomenat nimby (o aleshores encara en majúscules, NIMBY), això és, l’oposició d’un grup de persones a la ubicació de determinades instal·lacions o infraestructures en un lloc específic al qual se senten vinculades, amb l’argument que són perilloses, insegures o, en general, que tenen un impacte indesitjable en l’entorn.

El neologisme, com és costum en certes àrees del coneixement, ens el cedia l’anglès, llengua en què aquesta forma es documentava ja des dels anys vuitanta, segons recullen els diccionaris anglesos generals. Correspon a la sigla de l’expressió not in my backyard, que vol dir, més o menys, ‘al pati de casa, no’, i que traduït de manera una mica més lliure seria com dir: “Està molt bé i ho podeu posar on vulgueu, però no pas a prop de casa meva.”

Potser per ingenuïtat, al TERMCAT vam pensar que seria un neologisme passatger, un anglicisme d’aquells que s’escampen però tot d’un plegat desapareixen i no en sents a parlar mai més. Tot i deixar la porta mig oberta al manlleu, doncs, ens vam empescar també solucions del tipus al costat de casa, no; d’acord, però aquí no; sí, però aquí no; aquí no; cultura del no, etc. Eren formes que ja tenien un cert ús, que d’alguna manera explicaven el concepte i que s’acostaven també a les propostes que es feien en altres llengües romàniques.

La realitat, però, és tossuda —i els moviments socials encara més— i el cert és que amb els anys el terme nimby ha tingut alts i baixos (segurament d’acord amb la realitat de cada poble o ciutat), però en cap cas no ha desaparegut. És per això que recentment s’ha incorporat a la llista de termes normalitzats en català. La forma aprovada, finalment, ha estat nimby (en minúscules), lexicalització de la sigla d’origen NIMBY (com làser, sida o radar, que també són sigles lexicalitzades).

La forma nimby s’utilitza com a substantiu, referida a l’oposició a una determinada instal·lació (per exemple, en un context com ara “El nimby és sovint una font de conflictes a la ciutat”) i també a la persona que manté aquesta oposició (per exemple, en “Hi ha hagut una manifestació de nimbys” o “És una associació formada per nimbys”). També té ús com a adjectiu relacionat (per exemple, en expressions com “el fenomen nimby” o “la tendència nimby”).

Com a terme relacionat de nimby, s’ha aprovat el derivat nimbisme (amb caiguda de la y final pel contacte amb la i del sufix -isme), que designa la tendència social consistent a oposar-se a la ubicació de determinades instal·lacions o infraestructures en un lloc específic.

Aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.

Construint marca

TermcatDeixa un comentari

branding

Les marques, els signes que identifiquen una empresa, un producte o un servei i els distingeixen d’altres, ens envolten, ens identifiquen, ens defineixen. Desenes de noms de marca formen part del nostre vocabulari, i alguns han passat a denominar productes genèrics. Qui no ha jugat mai al joc d’endevinar marques al mòbil o a la tauleta?

Perquè una marca d’una determinada empresa o d’un determinat producte o servei hagi arribat a ser part del coneixement bàsic i natural que li cal a qualsevol persona per viure al segle XXI hi ha d’haver hagut al darrere un equip multidisciplinari que l’hagi construïda i gestionada. La disciplina especialitzada en la creació, el desenvolupament i la gestió estratègica de marques a fi d’aconseguir que tinguin una presència rellevant, diferenciada i duradora en el mercat s’anomena brànding o construcció de marca.

El cas de l’anglicisme branding va ser estudiat l’any 1998 pel Consell Supervisor del TERMCAT arran de l’elaboració del Diccionari de comunicació empresarial. Però com que el món dona tantes voltes, aquesta primavera s’ha considerat convenient replantejar-se si la decisió d’aleshores continuava essent vàlida vint anys després. En la recerca duta a terme aquest 2018 s’ha constatat, d’una banda, que la disciplina ha evolucionat i que calia una actualització de la definició; de l’altra, que la forma aprovada aleshores, construcció de marca, té poc ús i, en canvi, el manlleu és la forma més habitual. Tanmateix, d’acord amb els especialistes consultats, construcció de marca continua essent una proposta vàlida ja que és una forma adequada i descriu bé el concepte.

Així doncs, el Consell Supervisor ha aprovat la denominació brànding, adaptació al català del manlleu, com a sinònim de la forma normalitzada construcció de marca. La fitxa d’aquest terme, juntament amb altres termes aprovats del mateix àmbit (brànding verbal, identitat sonora, brànding personal o guarda de marca), es podrà consultar ben aviat a la Neoloteca i al Cercaterm.

Gestants per a altres pares

TermcatDeixa un comentari

gestacioSubrogada

Les dones que gesten un infant destinat a ser criat per algú altre reben el nom en català de gestants per substitució o gestants subrogades. I la pràctica que duen a terme aquestes dones, permesa en països com ara l’Índia, Mèxic o alguns estats dels Estats Units, s’anomena gestació per substitució o gestació subrogada.

El Consell Supervisor ha fixat recentment aquestes denominacions, que ja tenen ús i són correctes des d’un punt de vista lingüístic, i ha bandejat les denominacions creades a partir dels nuclis mare i maternitat perquè són semànticament inadequades, ja que la gestant no és qui farà de mare de l’infant, ni tampoc en serà la mare legal.

La persona o les persones que encarreguen la gestació per substitució, en canvi, sí que reben el nom de pare o mare, perquè són les que efectivament faran de pares de l’infant i en seran els pares legals. Concretament, la denominació acordada per a fer-hi referència és pare d’intenció o mare d’intenció. Es tracta, probablement, de traduccions directes de la forma anglesa intended parent, que, tot i que no recullen estrictament el sentit de intended (aquest adjectiu significa ‘futur’ o ‘pretendent’), també són explicables en català, pel fet que el pare o mare d’intenció és el que té la voluntat de fer de pare o mare.

Per a designar els pares d’intenció s’han descartat altres formes que, si bé tenen un cert ús, o bé són opaques i no tenen el vistiplau dels experts (pare comitent o mare comitent), o bé no són adequades des d’un punt de vista semàntic (pare subrogador o mare subrogadora), perquè la persona que subroga és qui assumeix els drets d’un altre, és a dir, la gestant, en aquest cas.

La gestació per substitució genera grans debats ètics i no està permesa en la majoria de legislacions. A casa nostra, per exemple, està prohibida, i per això cada vegada hi ha més persones que es desplacen a altres països, motivades per diferents situacions (infertilitat dels dos membres d’una parella, infertilitat femenina, parella homosexual, etc.), per poder tenir un fill gràcies a una gestant per substitució. Tot això fa que sigui especialment important disposar de denominacions neutres i adequades en català per a fer referència als diferents conceptes relacionats amb aquesta pràctica. Cal tenir present que les formes mare de lloguer i ventre de lloguer, àmpliament conegudes, són solucions col·loquials, imprecises i connotades negativament.

Podeu consultar les fitxes completes dels termes fixats pel Consell Supervisor, amb els equivalents en altres llengües, les definicions, notes explicatives i els criteris concrets aplicats en l’aprovació de cada cas, a la Neoloteca i al Cercaterm.

És el mateix conservació que preservació?

TermcatDeixa un comentari

 

conservacioPreservacio

Sovint, en l’àmbit general, utilitzem els substantius conservació i preservació (i els verbs relacionats corresponents, conservar i preservar) indistintament per a referir-nos a l’acció de protegir o mantenir en bon estat una cosa. En l’àmbit especialitzat de la gestió ambiental, en canvi, les formes conservació i preservació no designen exactament el mateix concepte, encara que es refereixen, òbviament, a conceptes relacionats.

Quan els experts parlen de conservació es refereixen, concretament, al conjunt de polítiques, estratègies, plans o mesures específiques de gestió orientats a mantenir o restablir l’estat favorable del patrimoni natural i a assegurar-ne la biodiversitat. Quan parlen de preservació, en canvi, fan referència a una estratègia específica de conservació, concretament a l’estratègia d’evitar qualsevol activitat que pugui afectar directament les condicions del patrimoni natural i la biodiversitat, a fi de protegir aquestes condicions d’una manera integral i que les dinàmiques naturals puguin seguir el seu curs sense dificultats.

La conservació inclou, doncs, des de l’ús racional i sostenible dels recursos naturals (l’aigua, els boscos, els animals, els minerals, etc.) fins a la protecció extrema, això és, la preservació, on les úniques actuacions admeses són les de recerca o, en algun cas, les de restauració o millora.

Traslladat a casa nostra, podríem dir que en els parcs nacionals (Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i Arxipèlag de Cabrera, per exemple) es tendeix a la preservació, a deixar que la natura faci el seu camí sense intervenció, mentre que en els parcs naturals (Garrotxa, Collserola, Montseny, Alt Pirineu, Delta de l’Ebre, etc.) es tendeix a fer compatible la conservació amb l’explotació i s’hi permeten, per tant, determinades activitats productives.

Aviat trobareu les fitxes d’aquests dos termes, aprovats recentment pel Consell Supervisor, a la Neoloteca i al Cercaterm.

Ciberatacs: amenaces noves, termes nous

TermcatDeixa un comentari

ciberatac

La protecció contra els ciberatacs és, des de fa temps, una de les grans preocupacions dels usuaris d’internet, tant particulars com institucionals o d’empreses. De ciberatacs (o, simplement, atacs) n’hi ha de molts tipus, però un dels més coneguts és l’anomenat atac de denegació de servei, també conegut amb la forma atac DoS (a partir la sigla anglesa corresponent a denial-of-service attack), que consisteix a deixar inoperatius un servidor web o una xarxa per als usuaris que hi volen accedir. Se sol fer saturant els canals de comunicació mitjançant l’enviament d’una gran quantitat de peticions falses alhora o també, de vegades, inhabilitant les aplicacions web, aprofitant-ne els punts vulnerables.

D’atacs DoS n’hi ha de diversa mena: en l’atac d’interferència (jamming attack, en anglès), per exemple, el que es fa és provocar pertorbacions en el servidor o la xarxa; en l’atac d’inundació (en anglès, flooding attack o flood attack), en canvi, s’envia una gran quantitat de dades que col·lapsen el sistema (per exemple, paquets de dades ICMP o UDP); en l’atac reflex (reflection attack, en anglès) es confon el servidor amb una adreça IP falsificada perquè proporcioni un codi de seguretat que permeti accedir al sistema, i en l’atac d’amplificació de DNS es falsifica l’adreça IP del sistema de noms de domini i se substitueix per l’adreça IP de la víctima, de manera que, d’una banda, totes les respostes DNS dels servidors s’envien als servidors de la víctima i, de l’altra, l’atacant envia múltiples consultes DNS curtes que requereixen una resposta molt més gran que acaba sobrecarregant el servidor.

Quan les peticions falses que caracteritzen els atacs DoS s’envien a través de grups d’usuaris o de xarxes d’ordinadors zombi distribuïts per diferents zones geogràfiques es parla de atac de denegació de servei distribuït o atac DDoS (a partir de la sigla anglesa corresponent a distributed denial-of-service attack).

Podríem continuar parlant-vos també de l’atac Blacknurse, l’atac d’autenticació, l’atac d’injecció, l’atac d’intermediari (o, simplement, intercepció) o l’atac de força bruta, però com que la nostra intenció no és de cap manera alarmar-vos, us proposem que, si els voleu conèixer, consulteu vosaltres mateixos la nostra Terminologia de la ciberseguretat. Allà trobareu tots aquests atacs, i encara uns quants més, ben esmentats i definits, a banda de molts altres termes relacionats amb la seguretat informàtica. Alguns d’aquests termes, els que generaven més dubtes a l’hora d’anomenar-los en català, s’han normalitzat recentment i els trobareu també aviat a la Neoloteca i al Cercaterm.

Tes del Japó: nous termes mil·lenaris

TermcatDeixa un comentari

te

La gastronomia oriental comença a fer-se un lloc important entre nosaltres, sigui a través de la restauració o els comerços o, fins i tot, a través de diverses expressions culturals, com ara el cinema, la literatura o el manga. El costum de prendre te és una de les manifestacions gastronòmiques heretades d’Orient que ha tingut una expansió més gran a casa nostra, i això ha comportat que la distinció entre te negre i te verd, a què estàvem acostumats fins no fa gaire, hagi quedat petita per a encabir la gran quantitat de tes que actualment podem trobar al mercat.

Cada cop són més coneguts, per exemple, els tes verds japonesos, el nom dels quals ha estat objecte de normalització recentment. A la taula següent trobareu els noms originaris del te (en caràcters japonesos i en transcripció segons el sistema Hepburn), els noms catalans aprovats i la definició de cada te.

 

Nom japonès Transcripció Hepburn Nom català Definició
番茶 bancha bantxa;

te de tres anys [sin. compl.]

 Te verd japonès procedent de fulles madurades i assecades d’una manera natural durant tres anys, que produeix una infusió amb un contingut de teïna molt baix i amb una forta aroma de palla.
玄米茶 genmaicha guenmaitxa;

te d’arròs torrat [sin. compl.]

 Te fet d’una barreja de sentxa i grans d’arròs integral torrats i inflats, ocasionalment esclatats, que produeix una infusió amb un contingut de teïna baix i amb un gust que recorda la malta o el cafè.
ほうじ茶 hōjicha hojitxa;

te verd torrat [sin. compl.]

 Te verd japonès, generalment bantxa, sotmès a un procés de torrefacció amb carbó, que produeix una infusió amb un contingut de teïna molt baix i amb un gust lleuger de caramel, que se sol prendre com a acompanyament del sushi.
茎茶 kukicha kukitxa;

te de branquillons [sin. compl.]

 Barreja de branquillons, tiges, pecíols i, en menys quantitat, fulles de te verd japonès, generalment sentxa, que produeix una infusió amb un contingut en teïna molt baix, cremosa, suau i amb un gust relativament dolç de nous.
抹茶 matcha matxa;

te japonès en pols [sin. compl.]

 Te verd japonès en pols que s’obté de les fulles, netes del pecíol i la nervadura, de plantes cultivades temporalment a l’ombra, que produeix una infusió molt refrescant, amb un contingut de teïna elevat i amb un gust intens, lleugerament amargant però amb un punt de dolçor, que se sol prendre en la cerimònia del te.
煎茶 sencha sentxa Te verd japonès que es produeix enrotllant i assecant fulles senceres, que produeix una infusió amb un contingut de teïna elevat i amb un gust amargant i aspre, amb notes fresques, perfumades i un punt de dolçor.

 

Per motius d’internacionalitat i de precisió, el Consell Supervisor ha optat per mantenir el manlleu japonès, adaptat a l’ortografia catalana, com a denominació principal. Quan ha estat possible, també ha proposat com a sinònim complementari del manlleu una denominació catalana descriptiva, que aporti informació sobre el concepte, especialment quan aquesta forma ja s’ha trobat usada en català o quan s’ha vist que en altres llengües s’utilitzaven denominacions similars.

Pel que fa als manlleus (tots amb la terminació cha, que significa ‘te’), se n’ha proposat l’adaptació tenint en compte bàsicament tres factors: 1) el fet que les formes resultants no difereixen gaire de les formes més internacionals, és a dir, de les transcrites segons el sistema Hepburn; 2) la proximitat de l’àmbit d’especialitat dels termes amb la llengua general, que fa recomanable l’acostament al sistema ortogràfic propi, a fi de facilitar la pronúncia als parlants, i 3) el fet que les formes adaptades ja s’han trobat documentades en textos catalans.

Aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.

Els trols: de la mitologia nòrdica a les xarxes socials

TermcatDeixa un comentari

trol

Fins no fa gaire, la paraula trol només s’associava en català als gegants i gnoms dels boscos dels contes nòrdics, i només amb aquest significat apareixia en els pocs diccionaris catalans en què es documentava. Twitter, però, ha posat de moda un altre significat de trol, ara derivat de l’anglès i vinculat a les xarxes socials.

En l’àmbit de les xarxes socials un trol és una persona que busca generar polèmica mitjançant la publicació deliberada de continguts provocatius o controvertits, generalment missatges, però també, segons el cas, fotografies, vídeos, etc. També s’anomena trol el contingut provocatiu o controvertit que un trol publica a internet. Tots dos sentits han esta normalitzats recentment pel Consell Supervisor.

En aquest cas, trol és una adaptació (a partir de la pronúncia original) de l’anglès troll, forma emparentada amb el verb de l’àmbit de la pesca to troll, que significa ‘pescar amb curricà’. La pesca amb curricà és una tècnica consistent a arrossegar un esquer des d’una embarcació en moviment. L’analogia semàntica entre tots dos conceptes prové, segons recullen algunes fonts, del fet que el trol d’internet també fa servir un esquer (un contingut polèmic) per arrossegar altres participants a entrar en la discussió i crear polèmica. També és possible que en l’adaptació al català hi hagi hagut influència del substantiu nòrdic trol, associat, en general, a personatges astuts i una mica facinerosos, com els trols d’internet.

De trol ha derivat el verb trolejar, també normalitzat pel Consell Supervisor, que significa atacar una persona (o un organisme o, també, un determinat contingut en línia) mitjançant la publicació a internet de continguts deliberadament provocatius o controvertits. Diem, per exemple, que algú ha trolejat tal persona o tal organisme, o les fotografies, o el missatge, de tal persona o de tal organisme. És un verb adequat, anàleg a altres verbs transitius catalans, com ara capitanejar, patronejar, botxinejar o tiranejar, que expressen una activitat que es duu a terme en qualitat d’allò que expressa el nucli sobre el qual es construeixen (de capità, de patró, de botxí i de tirà, en els casos anteriors, i de trol, en el cas de trolejar).

La forma *trol·lejar, amb ela geminada, que podria justificar-se a partir de l’etimologia de la denominació anglesa d’origen (és a dir, per les formes troll, to troll i trolling), s’ha desestimat perquè trolejar ja és un derivat fet en català a partir del substantiu relacionat trol i, per tant, és innecessari recórrer al verb anglès. És el que s’ha fet, per exemple, en derivats com ara futbolístic, procedent de futbol, que al seu torn és una adaptació de l’anglès football.

Ben aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.

De mare no només n’hi ha una: les mares de dia

TermcatDeixa un comentari

mare_de_dia

No serem nosaltres qui qüestionem el fons d’aquella frase tan famosa que diu que de mare només n’hi ha una, però sí que la matisarem. Perquè —deixant de banda que hi ha nens que tenen dues mares (i a veure qui s’atreveix a dir quina de les dues és més mare) i deixant de banda també que hi ha mares, com persones, de mena molt diversa— el que és cert és que et pots dir mare d’una criatura sense necessitat de ser estrictament (ni biològicament ni per adopció) la mare de la criatura. És el cas, per exemple, de la mare de llet, que en realitat és la dida, és a dir, la dona que alleta el fill d’una altra; o de la mare política, que, malgrat el nom, no es refereix a la mare sinó a la sogra.

Fa poc n’hem incorporat encara una altra: la mare de dia. Aquesta denominació, mare de dia, ha estat aprovada recentment pel Consell Supervisor per a designar la persona que ofereix, habitualment a casa seva, un servei professional i personalitzat d’atenció i cura a infants en edat preescolar, generalment menors de tres anys, en grups molt reduïts i en un ambient familiar.

Es tracta d’una professió d’introducció recent al nostre país i en curs de regulació, però amb una gran tradició i un gran reconeixement en altres països europeus (per exemple, a França, Suïssa, Alemanya, Àustria, Holanda, etc.). El nom, mare de dia, que és un calc de l’alemany (Tagesmutter), és la forma més utilitzada dins d’aquest col·lectiu professional. La majoria de mares de dia són dones, però també hi comença a haver alguns homes dins la professió; són, quan cal especificar-ho (perquè es considera que mare de dia pot funcionar com a genèric del concepte), els pares de dia (en alemany, Tagesvater, en singular).

L’espai degudament condicionat on una mare de dia acull els infants de qui té cura, sovint el domicili propi, s’anomena llar de criança, i el servei d’atenció i cura d’infants que ofereix, criança de dia.

El complement de dia, present en mare de dia i en criança de dia, respon a la idea que aquests professionals supleixen les funcions de mare o pare dels nens de qui tenen cura durant el dia, quan els veritables pares no hi són. De fet, ja s’utilitza en altres formes catalanes, com ara en hospital de dia o centre de dia, que designen centres que funcionen (com és el cas de la criança de dia) en horari diürn.

Aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.