Categoria: Apunt terminològic

Sterrato? Camins de terra!

TermcatDeixa un comentari

Més que l’sterrato, aquí defensem la terra. La terra de les vies no asfaltades —o, almenys, en part no asfaltades— per on pedalegen esforçadament els ciclistes mastegant la pols i perfilant uns bessons de pedra.

En el ciclisme francès és mític el pavé (l’empedrat que odien tots els ciclistes professionals), però en el ciclisme italià es valoren els camins no asfaltats: la cursa ciclista més famosa sobre terra és la mítica Strade Bianche (‘camins blancs’), que va arrencar el 2007 entre els turons de la Toscana per a recuperar el sabor antic del ciclisme, i històricament unes quantes etapes del Giro d’Itàlia han substituït l’asfalt pels camins.

L’associació amb el ciclisme italià justifica que aquestes vies (sobretot de terra, però també de roca o de grava) s’hagin popularitzat una mica pertot com a sterrato. En parlen molts ciclistes aficionats, que no consideren complet un itinerari de muntanya o mitjana muntanya si no inclou, almenys, una part sense asfalt…

Ara bé, de l’sterrato en català en podem dir, senzillament, la terra o un tram de terra.

Es tracta d’una forma que ja s’utilitza des de fa temps en el món dels ral·lis per contraposició als trams d’asfalt o als trams de neu o gel. A més, tram de terra ens encaixa molt bé quan no parlem de la Toscana sinó dels camins amb marges atapeïts de pins del Montnegre o de la carretera de les Aigües o dels Rasos de Peguera; ens serveix per a les pistes planes, els camins de carro i les vies que ja tiren cap a corriol; ens facilita la comunicació amb els que no tenen gota de coneixement de ciclisme, i, de passada, ens proporciona una altra manera de dir-ho per si volem anar variant.

Abans de tirar-nos de cap a la terra, però, farem bé d’aparcar la bicicleta de carretera (poc recomanable per a fer trams de terra si volem mantenir la seva integritat i la nostra) i preparar la bicicleta tot terreny o, encara millor, la bicicleta de grava —o la bicicleta d’aventura, si voleu. És a dir, aquesta bicicleta versàtil de pneumàtics intermedis, manillar ample, distància entre eixos engrandida i pedaler baix que ajuda tant el ciclista aficionat a pedalejar amb la mateixa elegància sobre l’asfalt i sobre la terra. Els americans en diuen gravel bike, que per això se la van inventar ells.

I ara, amb els dies que s’allarguen, oblidem l’sterrato i defensem més que mai la terra. La terra i la nostra petita èpica de la pols i l’esforç, la pau, la satisfacció de la fita aconseguida. Al capdavall, com va deixar escrit Màrius Torres, la terra no sabrà mai mentir.

[Font: TERMCAT]

Les gambes, amb allada

TermcatDeixa un comentari

En l’apunt d’avui volem fer un homenatge a l’all, un ingredient cèlebre que forma part de tantes i tantes receptes de cuina i que no deixa indiferent ningú. I volem fer-ho parlant d’un plat que de segur omplirà les taules de molts bars i terrasses, ara que va arribant el bon temps i comença la temporada d’aperitius i tapes a la fresca: les gambes amb allada.

Amb el nom de gambes amb allada (en castellà, gambas al ajillo), coneixem un plat elaborat amb gambes pelades, all, julivert i oli d’oliva, que es cuina generalment en una cassola petita de terrissa. En primer lloc, fregim l’all laminat o picat amb una mica de julivert i posteriorment hi afegim les gambes. I, si volem donar-hi un toc picant, hi podem afegir bitxo.

La denominació gambes amb allada és un plural lexicalitzat, un fenomen prou freqüent en la terminologia gastronòmica, on tenim plats com ara els peus de porc, les mandonguilles, les anguiles o les patates braves. En aquest cas, està format pel substantiu femení plural gambes i la locució adjectiva amb allada (al ajillo en castellà), que s’utilitza per a designar les preparacions fetes amb oli i alls tallats a làmines i fregits. Al seu torn, amb allada es basa en el substantiu allada, que es defineix com ‘Picada, salsa, d’alls’, i la preposició amb, que denota acompanyament. No es consideren adequades les denominacions *gambes al ajillo, *gambes a l’allada o *gambes a l’allet.

Per descomptat, les gambes no són l’únic plat que es presenta amb allada. En aquest sentit, podem assaborir moltes altres preparacions que inclouen aquesta salsa, com ara el pollastre amb allada, els xampinyons amb allada o el lluç amb allada.

Trobareu aquest terme i molts més al Portal d’alimentació i gastronomia i al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

Deixem-nos de ‘chemtrails’ i parlem de ‘deixants’

TermcatDeixa un comentari

Tots en algun moment de la vida, especialment de petits, ens hem fixat en els camins blancs que de vegades deixen en el cel els avions; són enlluernadors, inspiradors, enigmàtics…, i segur que han fet volar la imaginació de més d’un, sigui infant o adult.

Darrere d’aquests camins efímers, però, hi ha una explicació científica, una explicació que no presenta cap dubte des del punt de vista de la física: quan la barreja de l’aire calent exhalat pels motors de reacció d’un avió i l’aire fred per on passa l’avió esdevé sobresaturada (té més vapor d’aigua del que pot contenir) es produeix un procés de condensació, de manera que es formen minúscules gotes d’aigua que es congelen immediatament. Les línies blanques visibles en el cel, doncs, són milions de cristalls de gel, situats normalment per sobre dels 8.000 m d’altitud, que es formen pel pas dels avions en determinades condicions atmosfèriques, quan la humitat és força alta i la temperatura és molt baixa.

En català, aquesta condensació visible a l’atmosfera s’anomena deixant (no pas *estela, que és la forma pròpia del castellà), per paral·lelisme amb els solcs que deixen els vaixells sobre la superfície del mar, que és l’únic significat que tenia originalment el nom deixant. Tot i que en general no és necessari, si el context no és prou clar i es fa necessari distingir els deixants de l’àmbit aeronàutic dels propis de la navegació marítima, es pot utilitzar també la locució més precisa deixant de condensació. En anglès, de fet, aquest concepte rep el nom de contrail, que és un mot creuat format per l’inici del nom CONdensation (‘condensació’) i el mot trail (‘camí’).

Malgrat la ciència i la raó, ja se sap que la imaginació pot arribar a ser molt traïdora, i, motivat per diversos fets (la persistència d’alguns deixants observats en el cel, la freqüència en l’observació de deixants, etc.), han sorgit teories de la conspiració segons les quals els deixants que no desapareixen del cel relativament ràpid no serien simplement deixants originats per un procés de condensació, sinó que contindrien agents químics o biològics disseminats per avions amb propòsits encoberts. Concretament, aquestes teories rocambolesques especulen amb finalitats com la modificació del clima o el control de la població, i consideren que aquests compostos químics serien nocius per a la salut i el medi ambient.

En els darrers anys aquestes teories conspiratòries han omplert les xarxes socials, i en català, per a designar aquests deixants compostos pretesament per agents químics i biològics, sovint s’utilitza el terme anglès, chemtrail, encunyat a finals del segle passat a partir de l’aglutinació de l’inici del mot CHEMical (‘químic -a’), i el segment final del mot conTRAIL (‘deixant’). 

El terme chemtrail, però, no es basa en cap teoria sòlida i ha estat rebutjat clarament per la comunitat científica. Cal tenir en compte, per exemple, que l’aviació ha anat en augment els darrers anys, la qual cosa explica que cada vegada sigui més habitual l’observació de deixants. A més, el fet que un deixant no desaparegui ràpidament de l’atmosfera no té a veure amb la seva composició, sinó amb la humitat relativa de l’aire; quan la humitat relativa de l’aire és propera al 100%, els deixants poden perdurar al cel gairebé tot un dia i fins i tot poden créixer.   

Per tant, les inspiradores línies blanques que veiem en el cel no són chemtrails, sinó simplement deixants. Així i tot, si en algun context en català convé fer referència als suposats deixants que contenen elements químics o biològics amb finalitats obscures, és preferible deixar de banda la denominació anglesa *chemtrail i fer servir la locució catalana paral·lela deixant químic.

Podeu consultar les fitxes completes dels termes deixant i deixant químic, amb els equivalents en altres llengües, al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.

[Font: TERMCAT]

Salt d’alçada o salt d’altura?

TermcatDeixa un comentari

Què fem quan ens arriba el torn a la classe d’educació física i ens toca córrer cap al llistó o la corda que hem de superar per sobre? Doncs (quin remei), esprintar per intentar-ho, convençuts que ho aconseguirem o convençuts que ens hi estamparem, segons el caràcter i les aptituds de cada un.

I què fem quan, més grans i reorientats cap al kick-boxing, la marxa nòrdica o el cant coral, veiem una imatge tan plàstica com aquesta i ens assalta el dubte de si hauríem de dir-ne salt d’alçada o salt d’altura? En aquest cas la resposta no és tan senzilla…

No és senzill perquè tenim una situació més aviat contradictòria: la freqüència escrita és clarament favorable a salt d’alçada (en la cerca per internet i també en el corpus textual de l’Institut d’Estudis Catalans), mentre que les definicions del diccionari normatiu sembla que ens portin cap a salt d’altura (altura fa referència a la distància vertical d’un punt o un cos respecte del terra, per exemple un avió en ple vol, i alçada, a la dimensió vertical d’un cos, sigui de persona o d’armari). Llavors, què és millor que diguem, salt d’alçada o salt d’altura?

En casos així, quan la normativa sembla contradir la percepció d’un bon grapat de parlants, val la pena reflexionar-hi una estona abans de condemnar una forma existent. I, si ens aturem, podrem veure que, a més de l’ús, hi ha altres arguments a tenir en compte a favor de salt d’alçada:

  • Un dels sentits que té salt al diccionari normatiu és “Prova d’atletisme que consisteix a aconseguir una marca en alçada o en llargada”.
  • El llistó o la corda delimiten un espai buit, però metafòricament també podríem interpretar que indiquen el límit superior d’un cos; això faria que poguéssim parlar de salt d’alçada tant si saltem per sobre una cadira, una roca, la bicicleta del cunyat o el cunyat mateix com si saltem per sobre un llistó o una corda tibant.
  • L’existència de salt de llargada (molt més utilitzat que salt de longitud) reforça probablement l’ús de salt d’alçada, pel paral·lelisme entre alçada i llargada com a noms derivats d’adjectius que indiquen la magnitud d’un cos en una determinada dimensió.

Per tot això, considerem que la forma preferible en català és salt d’alçada. Ara bé, salt d’altura també és una forma adequada i, per tant, també es pot utilitzar.

I, qui sap, potser haver resolt com n’hem de dir ens ajudarà a enfrontar-nos amb més possibilitats d’èxit al llistó, tant si som uns romàntics empedreïts i ens entossudim amb les tècniques antigues com si ens passem a la tècnica molt més eficient i estètica (i molt més complexa) de l’estil Fosbury.

[Font: TERMCAT]

Pasta ‘one-pot’? Millor en un recipient!

TermcatDeixa un comentari

La feina a la cuina no consisteix només a preparar i coure els ingredients per poder gaudir de plats exquisits amb la família o els amics, sinó que, un cop s’ha acabat l’àpat, toca arremangar-se i deixar-ho tot ben net i polit. I com que és una cosa que fa més aviat mandra, qui més qui menys se les empesca per tenir-hi com menys feina, millor. És per això que darrerament s’han fet famosos plats com el que us volem presentar avui: la pasta en un recipient. 

Si bé, quan parlem de pasta, el procés habitual és coure la salsa i la pasta per separat, en recipients diferents, i després barrejar-ho tot, per preparar la pasta en un recipient cal fer tot el contrari. Aquest plat, que en anglès es coneix com one-pot pasta o one-pan pasta, consisteix a coure la pasta juntament amb tots els ingredients que integren la salsa, en un mateix recipient, com ara una olla (en anglès, pot) o una paella (en anglès, pan). D’aquesta manera, no fem servir tants estris de cuina i ens estalviem part de la neteja de rigor. A més a més, amb aquest mètode també aconseguim reduir el temps de cocció del plat i, alhora, potenciar-ne el sabor. 

La proposta catalana pasta en un recipient és un calc de l’anglès; concretament, es tracta d’una locució nominal formada pel substantiu pasta i el sintagma preposicional en un recipient. En aquest cas, però, s’ha evitat la sinonímia existent en anglès (sembla que conviuen dues formes: one-pot pasta i one-pan pasta) i s’ha optat pel substantiu recipient, que és una forma més genèrica que es pot aplicar fàcilment als diversos estris que utilitzem habitualment per a coure aliments: olla, paella, cassola, pot, etc. 

Per extensió, la forma en un recipient també es pot utilitzar per a referir-se a altres plats que s’hagin cuinat utilitzant només un recipient o més genèricament al mètode o la tècnica que consisteixen a coure alhora en un recipient tots els ingredients d’un plat. Així doncs, també són adequades formes com ara mandonguilles en un recipient o cuina en un recipient.

Trobareu aquest terme i molts més al Portal d’alimentació i gastronomia i al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

Empreses ‘deep tech’ o de tecnologia profunda?

TermcatDeixa un comentari

Fa temps que el terme anglès deep tech, al costat de la forma relacionada deep tech startup, s’ha instal·lat a casa nostra. Què són exactament, però, les deep tech, i les deep tech startups, i com s’anomenen en català?

La forma catalana normalitzada com a equivalent de l’anglicisme és tecnologia profunda (traducció literal de la forma anglesa deep tech, encunyada l’any 2014 per Swati Chaturvedi, experta en gestió empresarial i d’inversions). El terme es refereix a la tecnologia innovadora, fonamentada en els darrers avenços de la ciència i de la tècnica, que s’orienta a resoldre problemes complexos que representen un repte global i que tenen una gran repercussió social, ja sigui en l’àmbit mèdic, el medi ambient, l’alimentació o la mobilitat, entre d’altres. Malgrat l’extensió de la forma anglesa, la denominació catalana tecnologia profunda s’identifica bé amb el concepte, permet evitar l’anglicisme directe i té l’avantatge que pot resultar més entenedora per a persones que no estiguin familiaritzades amb el terme.

Les tecnologies profundes estan associades al món universitari i de la recerca i es desenvolupen generalment mitjançant empreses emergents (startups, en anglès), les quals solen ser alhora empreses derivades (spin-offs), és a dir, sorgides de les universitats o de centres de recerca per a explotar els resultats de les investigacions. Un dels reptes fonamentals d’aquestes empreses, i particularment de les empreses emergents de tecnologia profunda (deep tech startups), és aconseguir un bon finançament que els doni estabilitat i els permeti tirar endavant els projectes. El fet que treballin amb els darrers avenços científics i tècnics sol comportar que necessiten una injecció inicial de capital molt substanciosa i que el temps que triguen a obtenir ingressos és força més llarg que el que poden trigar altres empreses que es fonamenten en l’alta tecnologia (high tech), que també poden innovar però a escala més petita i sense un component transformador tan radical.

Introduir al mercat tractaments mèdics des de la intel·ligència artificial, obtenir resultats satisfactoris en l’àmbit de les bateries amb energies renovables, desenvolupar sistemes de propulsió avançats per a satèl·lits, posar en funcionament vehicles autònoms… Tot això requereix temps i inversió. Les empreses emergents de tecnologia profunda no són empreses unicorn (unicorn), que experimenten un gran creixement en poc temps, però poden arribar a esdevenir cabdals per al món en què vivim i també molt rendibles a llarg termini.

[Apunt publicat originalment al Butlletí Recercat]

“Antropocè”, un terme estratigràfic informal

TermcatDeixa un comentari

Dues dècades després de la seva aparició, el terme “antropocè” s’utilitza àmpliament com si fes referència a una nova època geològica formal i ben definida, però en realitat és una denominació de caràcter informal que encara no té una definició precisa. Per aquest motiu, per indicar aquesta manca de formalització, en contextos especialitzats es pot utilitzar entre cometes.

El terme “antropocè” (en anglès, Anthropocene) va ser encunyat pel químic ambiental danès Paul Crutzen i l’ecòleg americà Eugene Stoermer per posar l’accent en el fet que les conseqüències globals d’origen antropogènic havien superat el marge de variabilitat de l’holocè (l’última època des del final de l’última glaciació). Des d’un punt de vista formal, l’ús del sufix –cè suggeria d’una manera implícita el rang de nova època dins del cenozoic, ja que aquest és el sufix reservat a les denominacions d’èpoques d’aquesta era: paleocè, eocè, oligocè, miocè, pliocè, plistocè i, finalment, holocè, que designa l’època actual.

Cal tenir en compte, però, que els termes geològics, com passa en moltes altres disciplines científiques, requereixen un procés d’homologació formal rigorós. Qualsevol nova unitat de la taula cronoestratigràfica internacional, que és on es representen les unitats de l’escala del temps geològic, ha de complir els requisits establerts per la Guia estratigràfica internacional i ha d’haver estat aprovada per la Comissió Internacional d’Estratigrafia. És un procés comparable, per exemple, a l’addició d’un nou element a la taula periòdica, que comporta la intervenció de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada.

Seguint aquest procés, el Grup de Treball sobre l’Antropocè va presentar el 31 d’octubre de 2023 una proposta per establir el terme “antropocè” com a denominació d’una nova època geològica posterior a l’holocè (amb l’inici a mitjans dels anys 50 del segle passat) que es caracteritzaria per les manifestacions geològiques fruit de l’impacte global humà en el sistema Terra. 

Els crítics amb l’establiment d’aquesta nova època argumenten que s’utilitzen criteris ambientals per a definir una època geològica, mentre que una nova unitat geològica s’ha de basar exclusivament en els criteris estratigràfics establerts internacionalment per l’organisme competent.

Actualment la proposta està en procés d’estudi per part de la Comissió Internacional d’Estratigrafia i se’n preveu una anàlisi detallada, de manera que la resposta pot no ser ràpida. Si s’aprovés, s’hauria de traslladar a la Unió Internacional de Ciències Geològiques per a la seva ratificació. En cas que la proposta no s’aprovés, el Grup de Treball sobre l’Antropocè tindria l’opció de redefinir-la i tornar-la a presentar, o bé podria abandonar-la.

Sigui com sigui, cal tenir present que en cap cas es discuteix l’impacte global d’origen antropogènic en el sistema Terra, i que la formalització o no d’aquest terme com a nova època geològica ni millorarà ni tampoc agreujarà els problemes ambientals globals; l’únic que pot revertir aquesta situació crítica és un canvi profund en l’estil de vida actual i en els estàndards socioeconòmics. 

Des del TERMCAT estarem al cas de l’evolució d’aquesta proposta i actualitzarem la informació que difonem tan bon punt hi hagi algun pronunciament oficial. De moment, podeu consultar la fitxa provisional del terme “antropocè” al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra. 


 
[Font: RULL, Valentí. “The ‘Anthropocene’: alea iacta est: The proposal of the ‘Anthropocene’ as a new geological epoch has been submitted for formalization” [en línia]. EMBO Reports (2024).
<https://www.embopress.org/doi/full/10.1038/s44319-024-00065-1>]

Torna-la a fer botar, Sam

TermcatDeixa un comentari

L’evolució humana, de la mà de l’arqueologia i de la genètica, ens han portat a acceptar que som una espècie animal més —singular, d’acord, però animal de cap a peus. Doncs bé, encara que d’entrada ens pugui xocar, de vegades la llengua va més enllà i ens fa veure que tampoc ens diferenciem tant de les coses…

Expliquem-ho:

Com tothom sap, en bàsquet i en handbol no es pot circular tranquil·lament per la pista de joc portant la pilota sota el braç, sinó que s’ha d’anar impulsant a bots contra el terra, sense agafar-la. Igualment, tothom sap que en aquests casos es diu que la pilota bota (contra el terra, contra el parquet, etc.); en canvi, sovint ens fa dubtar saber si hem de dir que un jugador bota la pilota o que fa botar la pilota. Curiosament, quan no parlem d’una pilota sinó d’una persona, no hem de pensar-hi gens per saber que hem de dir Els nens boten al pati de l’escola (o al sofà de casa) però La mestra (o l’excés de sucre) fa botar els alumnes al pati de l’escola.

És a dir, dubtem si és correcte que un jugador boti la pilota però tenim ben clar que els mestres no boten els seus alumnes… I, desenganyem-nos, el verb botar segueix exactament el mateix patró en tots dos casos, perquè des del punt de vista de la sintaxi una pilota es comporta igual que un humà.

Quadre d'usos del verb 'botar'

La clau és que en català és molt freqüent utilitzar l’estructura fer + verb quan volem indicar que algú força un subjecte, sigui una persona o una cosa, a fer una determinada acció.

El que importa, doncs, és saber si fem l’acció nosaltres o si la fem fer. Per exemple, podem dir tant aixecar la Mireia (ha caigut i no pot aixecar-se ella) com fer aixecar la Mireia (li ordenem que s’aixequi d’una vegada), però no podem dir *fer aixecar una cadira (perquè la cadira difícilment acceptarà aixecar-se pel seu compte).

En el cas que ens ocupa, el fet que existeixi la frase «la pilota bota» ens fa dir, quan un jugador o una jugadora la forcen a fer aquesta acció, que la fan botar.

Ai. Copèrnic ens va fer adonar que la Terra no era el centre de l’univers, Darwin ens va emparentar amb els animals, Freud ens va mostrar que ni tan sols som amos de nosaltres mateixos… Però la llengua catalana ja sabia, des de fa un miler i mig d’anys, que nosaltres i algunes coses no som gaire diferents.

[Font: TERMCAT]

Wireless: sense fils o sense fil

TermcatDeixa un comentari

Les alternatives sense fils i sense fil són totes dues vàlides per a traduir la forma anglesa wireless en l’àmbit de les telecomunicacions. 

Tot i que fins fa poc només es recollia en català la forma amb el mot fil en singular, arran d’un canvi al diccionari normatiu s’ha acceptat també la forma amb el mot en plural, i ara la fitxa terminològica recull totes dues alternatives.

La forma sense fil parteix de la concepció lògica que generalment hi ha un sol fil (o cable) per a cada dispositiu; tanmateix, la forma sense fils és d’ús més habitual i també és defensable lingüísticament. Així, es pot argumentar que sense tendeix a la construcció en plural si el substantiu que segueix la preposició és comptable; també, que cada cable sol tenir uns quants fils a l’interior; i fins i tot ens podem imaginar que, en abstracte, parlem de tota la classe d’aquells dispositius i no d’un de sol.

Com que totes dues construccions es poden considerar adequades, doncs, l’ús més habitual de la forma plural fa que es consideri prioritària sense fils.

I, en tot cas, recordem que no és adequada en català la forma *inalàmbric.

[Font: TERMCAT]

Els noms dels núvols: complements, núvols accessoris i núvols especials

TermcatDeixa un comentari

«Els núvols fan el cel més blau i més pregon.
Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa
l’aire els dona una forma gairebé per sorpresa,
un límit en l’atzur.»
Els núvols, Màrius Torres

En l’apunt que publicàvem l’octubre passat vam parlar de la classificació dels núvols en 10 gèneres i 15 espècies, i vam explicar les particularitats de les denominacions d’aquesta classificació en català. La nomenclatura dels núvols, però, no acaba aquí (igual que la nostra fascinació per aquests “somnis de l’aire” que “fan el cel més blau i més pregon”) i, seguint l’Atles Internacional dels Núvols, es poden establir encara tres categories addicionals: els complements de núvol, els núvols accessoris i els núvols especials. 

Pel que fa als complements de núvol (coneguts també com a particularitats suplementàries, a partir del calc de l’anglès supplementary features) són cadascuna de les parts accessòries, de característiques i formes diverses, que pot presentar un núvol. Els complements de núvol establerts actualment per l’Organització Meteorològica Internacional són onze: arcus, incus, mamma, praecipitatio, tuba, virga, asperitas, cauda, cavum, fluctus i murus.

D’altra banda, els núvols accessoris són els núvols que acompanyen un altre núvol més gran, i se’n distingeixen quatre tipus: pileus, velum, pannus i flumen.

Finalment, els núvols especials són aquells que es formen com a conseqüència d’un factor concret, sovint localitzat, ja sigui natural o resultat de l’activitat humana, com ara un salt d’aigua, un volcà, un incendi, un avió o un bosc. Actualment els núvols especials establerts per l’Organització Meteorològica Internacional són cinc: cataractagenitus, flammagenitus, homogenitus, homomutatus i silvagenitus.

En català, per a designar els complements de núvol, els núvols accessoris i els núvols especials, es consideren prioritàries les formes llatines, sense cap mena d’adaptació, ja que són les formes utilitzades internacionalment, les més documentades en català i les que fan servir habitualment els experts. Així i tot, en alguns casos es recullen com a sinònims complementaris formes catalanes que es poden documentar referides clarament a cada concepte, ja siguin formes populars (com núvol d’embut o cua de castor) o formes catalanes creades a partir dels llatinismes d’origen (com píleu). 

En les taules següents es poden consultar totes les denominacions catalanes normalitzades pel Consell Supervisor per a designar aquestes tres categories pròpies de la nomenclatura dels núvols. 

COMPLEMENTS DE NÚVOL
arcus
sin. compl. arc fosc
incus
sin. compl. enclusa
mamma
praecipitatio 
tuba
sin. compl. núvol d’embut
virga
asperitas 
cauda 
sin. compl. núvol de coa; núvol de cua 
cavum
sin. compl. cavitat de núvol
fluctus
sin. compl. ones de Kelvin-Helmholtz
murus
sin. compl. núvol de paret
NÚVOLS ACCESSORIS
pileus 
sin. compl. núvol de capell; núvol de caputxa; píleu
velum 
pannus
flumen 
sin. compl. coa de castor; cua de castor
NÚVOLS ESPECIALS
cataractagenitus 
flammagenitus 
sin. compl. de foc
homogenitus 
sin. compl. antropogènic -a
homomutatus 
silvagenitus 

Trobareu les fitxes completes de tots aquests termes, amb la definició, equivalents en altres llengües i notes complementàries, en el cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.
 

[Font: TERMCAT]