El TERMCAT publica la infografia interactiva L’incendi forestal, que il·lustra un conjunt de termes que es relacionen amb els incendis que es poden produir en l’entorn forestal, elaborada amb l’assessorament d’experts de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya. S’hi pot trobar terminologia relativa a les parts, les fases i la propagació del foc, i també vinculada a les actuacions necessàries per a l’extinció.
La infografia difon concretament 30 termes, extrets del Diccionari de bombers, com ara front de foc, superfície cremada, foc de capçades, foc de superfície, foc de subsol, punt d’ignició, línia d’aigua, focus inicial o focus secundari. Si es fa clic sobre els termes es pot accedir a la fitxa completa de cada terme, amb la definició, equivalents en castellà, anglès i francès i, eventualment, notes complementàries.
Amb aquest material es vol contribuir a la difusió dels termes més adequats en català per a fer referència als conceptes il·lustrats, i s’adreça tant a professionals de l’extinció d’incendis com a altres col·lectius que hi poden tenir interès, com ara mediadors lingüístics, mitjans de comunicació, associacions de voluntaris, agents rurals, etc.
Aquesta infografia s’afegeix al centenar de materials gràfics i multimèdia del web del TERMCAT, que donen accés de manera visual a termes d’un ventall ampli de sectors.
Quina és la grafia adequada: atmosfera o atmòsfera?; biosfera o bioesfera? Quin és el significat de termes com criosfera, litosfera o exosfera?
En l’àmbit de les ciències de la Terra hi ha més d’una vintena de termes formats amb la forma sufixada –sfera (procedent del grec sphaĩra) i una forma prefixada també culta, en la majoria de casos d’origen grec: atmosfera, troposfera, exosfera, litosfera, biosfera, hidrosfera, criosfera, etc.
Aquests mots designen alguna de les capes gasoses que envolten la Terra, alguna de les capes internes de la Terra o, fins i tot, parts discontínues de la Terra que no formen una capa uniforme però sí que comparteixen alguna característica. Per tant, tot i que totes aquestes denominacions parteixen de la forma –sfera, que significa ‘esfera’, en realitat no designen cossos pròpiament esfèrics, i per aquest motiu la grafia del segon formant no coincideix amb el mot català esfera, sinó que la forma prefixada s’adjunta directament al formant -sfera: la grafia correcta, doncs, és biosfera, mesosfera, geosfera o astenosfera, entre d’altres, i no *bioesfera, *mesoesfera, *geoesfera o *astenoesfera.
Pel que fa a l’accentuació, en tots els casos l’accent recau en la penúltima síl·laba de -sfera, de manera que són paraules planes acabades en vocal i no s’han d’accentuar; cal escriure, doncs, atmosfera i no *atmòsfera. Probablement la vacil·lació existent es deu al fet que en castellà s’admet una doble pronúncia i grafia per a aquests mots.
A continuació es presenten agrupats en tres grans grups aquests termes referents a les “capes” de la Terra amb l’objectiu de descobrir-ne el significat, sovint amb l’ajuda i el reforç de l’etimologia.
Les “esferes” gasoses
Sembla que el terme precursor de tota aquesta sèrie és atmosfera, que en català es documenta per primera vegada en una font del 1803. És una denominació formada a partir de la forma prefixada del mot grec atmós, que té el significat de ‘vapor’.
A partir d’aquest primer terme, entre principis i mitjans del segle XX es proposen altres termes formalment paral·lels per a designar les diferents parts que es poden distingir dins de l’atmosfera, des de la superfície terrestre fins a l’espai exterior:
troposfera, mot creat a partir del formant tropo-, procedent del grec, que significa ‘gir’, ‘moviment’ o ‘canvi’, pel fet que en aquesta part de l’atmosfera hi tenen lloc processos convectius i s’hi formen els núvols, de manera que es troba en un estat de canvi permanent.
estratosfera, denominació creada a partir de la forma estrato-, procedent del llatí, que significa ‘estrat’. Designa una part de l’atmosfera caracteritzada per la seva relativa quietud, i per aquest motiu es considera una mena d’estrat gasós que cobreix la troposfera.
mesosfera, a partir del formant meso-, procedent del grec, en referència al fet que aquesta capa es troba just al mig, entre la troposfera i l’estratosfera, d’una banda, i la termosfera i l’exosfera, de l’altra.
termosfera, denominació formada a partir de termo-, formant procedent del grec que significa ‘calent’ i indica relació amb la calor o amb la temperatura. En aquesta capa la temperatura creix regularment amb l’altura a causa de l’energia radiant que s’hi absorbeix i de les reaccions fotoquímiques que hi tenen lloc.
exosfera, nom format a partir del formant exo-, procedent del grec, que en aquest cas significa ‘de fora’, en referència al fet que és la capa de l’atmosfera més externa.
A més a més, també hi ha altres termes amb el formant –sfera que designen altres parts de l’atmosfera atenent a la seva composició, les quals poden coincidir totalment o parcialment amb alguna de les capes anteriors: per exemple, l’ozonosfera (o capa d’ozó) és la part de l’estratosfera amb una alta concentració d’ozó, i la ionosfera és el conjunt de zones de l’atmosfera amb una forta presència d’electrons lliures i ions.
Les “esferes” internes
Així com l’atmosfera és la capa gasosa que envolta la Terra, el conjunt de parts sòlides de la Terra rep el nom de geosfera. Igual que en el cas de l’atmosfera, també hi ha diversos termes per a designar les diferents parts que es poden distingir en la geosfera, des de les capes més properes a la superfície terrestre fins a les capes més properes al nucli intern:
litosfera, nom creat a partir del formant lito-, procedent del grec, amb el significat de ‘pedra’, en referència al fet que és la capa rígida de la geosfera.
astenosfera, denominació creada amb el formant asteno-, procedent del grec, que té el significat de ‘feblesa’ i en aquest cas fa referència a la viscositat que presenta aquesta zona de l’interior de la Terra.
mesosfera, mot construït amb el formant meso-, procedent del grec, que significa ‘al mig’. Com en les subdivisions de l’atmosfera, en què també hi ha una capa anomenada amb aquesta denominació, la mesosfera de la geosfera és la capa intermèdia, concretament entre l’astenosfera i el nucli.
Les “esferes” discontínues
L’atmosfera i la geosfera es distingeixen de la hidrosfera i la biosfera. A diferència de les primeres, la hidrosfera i la biosfera no són capes contínues, sinó que són zones de la Terra que comparteixen una mateixa característica:
La hidrosfera és el conjunt de totes les aigües superficials de la Terra.
La biosfera és el conjunt de parts de la Terra on es desenvolupa la vida, de manera que inclou les parts de la litosfera, la hidrosfera i l’atmosfera poblades per éssers vius.
De vegades també es parla de la criosfera, en referència a la part de la Terra formada pel conjunt d’àrees cobertes de gel i de neu i per la totalitat del permagel.
Altres “esferes”
A banda de les denominacions recollides fins ara, referents a les principals capes en què se sol dividir el conjunt de la Terra, també hi ha altres termes paral·lels, creats amb la forma sufixada –sfera, en àmbits afins: per exemple, rizosfera i pedosfera en ciències del sòl; cromosfera i fotosferaen astronomia, o magnetosfera en geofísica.
Trobareu bona part d’aquests termes representats en la infografia Les capes de la Terra, i podreu consultar les fitxes dels termes, amb equivalents en altres llengües, definicions i, sovint, altra informació complementària, al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.
El TERMCAT, amb la col·laboració del Servei Meteorològic de Catalunya i l’assessorament d’experts del sector, difon avui una nova infografia titulada Llamps: tipologia i fases, en què il·lustra els tipus de llamps i les fases que es poden distingir durant un llamp, amb els termes catalans definits i amb accés a les fitxes completes de cada terme, amb els equivalents en altres llengües i altres informacions d’interès.
La majoria de llamps duren menys d’un segon, però són un fenomen físic complex que té associada molta terminologia especialitzada. Recentment, el Consell Supervisor del TERMCAT ha fixat les denominacions catalanes més adequades per a designar els principals tipus de llamps segons el seu origen i recorregut (llamp núvol-núvol, llamp núvol-terra i llamp ascendent) i també les diferents fases que intervenen en la seqüència d’un llamp (traçador, traçador descendent, descàrrega de retorn, etc.).
Aixecar el cap i mirar el cel, sigui per intentar endevinar si venen pluges o admirar l’espectacle que ens ofereixen els núvols o els astres, és un gest que ve de lluny. Sempre hi ha hagut la necessitat de predir el temps, però també una gran admiració per tot allò que passa per damunt nostre, a l’atmosfera i a l’espai, i poder-ho explicar. Per això els fenòmens meteorològics, atmosfèrics i astronòmics tenen una gran riquesa denominativa, i per a designar un mateix fenomen solen conviure denominacions populars, que sovint varien d’un indret a un altre, amb denominacions més especialitzades.
Aquest és el cas de les denominacions halo,rotlle,rotllo,rotlo,rogle, rodaliaurèola, entre d’altres. Totes aquestes formes designen el cercle lluminós irisat que de vegades apareix envoltant el Sol o la Lluna, i totes es poden considerar formes correctes en català; ara bé, no totes tenen el mateix origen ni els mateixos usos, de manera que pot ser bo conèixer les característiques principals de cadascun d’aquests noms per poder fer la tria més adequada segons el context en què es vulguin utilitzar.
Haloés un mot d’origen culte (procedeix del llatí halos, que al seu torn prové del grec hàlōs ‘disc, halo’). Tot i que, tenint en compte la informació que es recull en fonts de referència com el Petit atles lingüístic del domini català, segurament no és un nom que s’hagi utilitzat mai d’una manera col·loquial, el cert és que és una denominació amb una llarga tradició en català fora dels contextos populars; així, ja es recollia en diccionaris catalans del segle XIX, i es feia servir en textos especialitzats de principis del segle XX. La denominació halo, a més, té caràcter internacional, ja que es documenta amb aquest sentit en totes les llengües de l’entorn. Per tot això, doncs, halo es pot considerar la denominació preferible en àmbits científics. De fet, Eduard Fontserè, pare de la terminologia meteorològica en català, ja li donava aquest valor preferent com a terme internacional. I, malgrat que és una forma que s’utilitza més en l’escrit que en l’oral, convé fer un apunt de pronúncia: en els dialectes on es fa reducció vocàlica (això és, en tot el català oriental excepte a la major part de Mallorca), s’hauria de tendir a pronunciar [u] la vocal final de halo. Si bé és cert que de vegades en els mots d’origen culte es manté la pronúncia amb [o] en posició àtona, el fet que halo sigui una forma amb tanta tradició en català fa aconsellable la pronúncia amb [u] final.
Rotlle és, al costat de halo, una de les denominacions que es recull al diccionari normatiu per a designar aquest concepte. Són variants de rotlle, també normatives, les formes rotllo, rotlo (pròpia del català de les Illes Balears) i rogle (més habitual en els parlars valencians i de les Terres de l’Ebre). A diferència de halo, rotlle i les seves variants són noms populars, basats en el caràcter circular d’aquest fenomen. En conjunt, segurament són les denominacions que han tingut més extensió per tot el territori, de manera que pot ser especialment adequat utilitzar-les en contextos de divulgació general i col·loquials.
Rodali aurèola no apareixen amb aquest sentit al diccionari normatiu, però també es poden considerar adequades des del punt de vista lingüístic, ja que parteixen de mots de la llengua que transmeten la idea de ‘rodona, cèrcol’ o, més concretament en el cas de aurèola, de ‘cercle que envolta un altre objecte’. A més, es documenten en altres diccionaris de referència en català. Cal dir, de totes maneres, que la denominació rodal probablement té un caràcter més popular i és més viva en contextos col·loquials que la denominació aurèola, que cal pronunciar en català com a paraula esdrúixola segons la normativa.
I, a banda d’aquestes denominacions recollides en diccionaris generals de referència en català, també es té constància de l’ús d’altres formes expressives de tipus col·loquial que es poden considerar motivades des d’un punt de vista semàntic: cèrcol, cercle, rodona (o redona), ròdol, etc.
En definitiva, la denominació halo, de procedència culta i d’abast internacional, es pot considerar prioritària en articles especialitzats o en intercanvis comunicatius entre experts, però convé no oblidar totes les denominacions populars existents per a designar aquest concepte en contextos més propers a la llengua general o directament col·loquials, ja sigui en publicacions divulgatives o, per exemple, si un dia o una nit tenim la sort de mirar el cel i de descobrir un rotlle, un rodal o una aurèola del Sol o de la Lluna.
El període de sequera actual és, segons els experts, el segon més important de la història des que hi ha registres meteorològics. La falta prolongada de pluges ha convertit la sequera meteorològica inicial en sequera hidrològica, i les reserves actuals dels embassaments superen per poc el 25 % de la seva capacitat total, que és el nivell orientatiu a partir del qual es considera que hi ha una situació d’excepcionalitat per sequera.
En aquest context, i tenint en compte que les previsions meteorològiques no són gaire optimistes pel que fa a l’arribada de pluges, els problemes sobre la disponibilitat d’aigua apareixen als mitjans de comunicació dia sí i dia també, i sovint s’hi fa servir el terme aigua de boca. Sabem ben bé, però, a què fa referència aquesta expressió i quina relació té amb els termes aigua potable i aigua de beure, segurament més coneguts? Totes tres denominacions són adequades? A continuació mirem d’aclarir-ho.
D’acord amb els experts, totes tres formes (aigua potable, aigua de beure i aigua de boca) designen el mateix concepte: aigua apta per al consum humà i per a l’elaboració d’aliments perquè té un grau de puresa química i microbiològica suficient. Aquesta aigua es pot trobar en el seu estat original o pot ser fruit d’un procés de tractament, i pot ser subministrada al consumidor a través de xarxes de distribució, dipòsits, o com a part d’un procés comercial. Per tant, l’aigua potable (aigua de beure o aigua de boca) és un concepte més ampli que el d’aigua de xarxa (aigua corrent o aigua de l’aixeta); d’altra banda, quant a l’aigua de xarxa, si bé per definició és aigua potable, en certs contextos excepcionals se’n pot prohibir l’ús per la presència d’algun contaminant.
De totes maneres, malgrat que les denominacions aigua potable, aigua de beure i aigua de boca designin el mateix concepte, convé tenir present que les tres denominacions presenten el concepte des de perspectives diferents, no s’utilitzen per igual en tots els contextos i no tenen la mateixa tradició.
Pel que fa a aigua potable, és la forma més habitual en contextos tècnics, té una llarga tradició i, des del punt de vista conceptual, posa l’èmfasi en les característiques i la seguretat de l’aigua.
Quant a aigua de beure i aigua de boca, són denominacions més habituals en contextos divulgatius i posen l’èmfasi en l’ús que es dona a aquesta aigua. La forma amb més tradició de les dues és aigua de beure, però en els últims anys s’ha estès d’una manera molt àmplia la denominació aigua de boca, que es pot considerar també adequada des d’un punt de vista lingüístic.
La situació de sequera que ens acompanya des de fa mesos fa prendre una importància especial al terme que us proposem com a #termedelasetmana: petjada hídrica.
També se’n pot dir petjada de l’aigua, i fa referència al volum total d’aigua dolça usat per a produir els béns i els serveis consumits per una persona, una empresa o un país. La petjada hídrica s’expressa en termes de volum d’aigua utilitzada per any.
La petjada hídrica forma part de la família de petjades que ens ajuden a entendre de quina manera el nostre consum i la nostra producció de béns i serveis afecten els recursos naturals, al costat de la petjada de carboni i de la petjada ecològica. A la xarxa es poden trobar calculadores que permeten establir aquests valors per fer-nos conscients del cost en recursos que pot tenir un determinat bé.
Si alguna cosa positiva podem treure de moments de crisi com la sequera actual i, de fet, de tants altres fenòmens que relacionem amb l’emergència climàtica, és que tots plegats ens podem fer més conscients de la nostra petjada, del rastre que deixem, i, per tant, també de la nostra capacitat d’influir, ni que sigui en una petita proporció, en la presa de consciència i en un ús raonable i mesurat dels recursos naturals.
Si aquest àmbit us interessa, teniu a la vostra disposició el Diccionari de gestió ambiental i també el Diccionari de l’emergència climàtica, dues obres en línia complementàries que us ajudaran a determinar els conceptes amb definicions precises i sovint amb notes complementàries d’interès, a més dels equivalents en castellà, francès i anglès.
El TERMCAT ha publicat en línia el llibre Al cel i a la terra, termes pertot: Espais Terminològics 2021, que recull les actes de la jornada que es va dur a terme dedicada a la terminologia de la meteorologia, l’emergència climàtica i altres àrees relacionades. L’obra és el tretzè volum de la col·lecció En Primer Terme, que el TERMCAT publica per difondre aspectes metodològics, criteris i reflexions a l’entorn de la pràctica terminològica.
El volum recull els textos de les aportacions dels experts que van participar a la jornada, que es va fer l’octubre del 2021 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. En concret, s’hi poden trobar els textos següents: “Terminologia del clima: entre neologia i tradició”, de M. Carme Llasat, catedràtica de Física de l’Atmosfera; “Meteorologia i terminologia: Una parella ben avinguda?”, d’Eliseu Vilaclara, exdirector del Servei Meteorològic de Catalunya; i la transcripció de la taula rodona “La divulgació dels termes meteorològics (especialitzats) en contextos no especialitzats arreu del territori”, en què van participar Mònica Usart, meteoròloga de RAC1; Sònia Papell, meteoròloga de Televisió Espanyola a Catalunya, i Tomàs Molina, meteoròleg de Televisió de Catalunya.
Les aportacions d’aquests especialistes presenten, amb amenitat i rigor, un conjunt de reflexions i d’aspectes d’interès per a lingüistes i terminòlegs, i també per a especialistes de totes les disciplines relacionades amb l’estudi del clima.
L’obra s’afegeix a la col·lecció En Primer Terme, que arriba ja als tretze volums i que es pot consultar en línia al web del TERMCAT. Inclou les actes de les diverses edicions dels Espais Terminològics, i també altres volums dedicats a criteris metodològics relacionats amb la pràctica terminològica.
Ben aviat us presentarem una infografia interactiva, Els colors de l’hidrogen, en què mirem d’explicar gràficament les diferències entre els termes que estan creats afegint un color a la base hidrogen. De moment, però, en aquest #termedelasetmana us proposem de fixar-nos en l’hidrogen verd.
També se’n pot dir hidrogen net o hidrogen renovable, i fa referència a l’hidrogen obtingut de l’aigua mitjançant un procés d’electròlisi basat en electricitat extreta de fonts d’energies renovables, en un procés que no genera emissions de carboni a l’atmosfera. L’hidrogen verd suma l’avantatge de la sostenibilitat en la generació a l’avantatge de l’hidrogen de no produir emissions de carboni quan s’utilitza com a combustible en un motor de combustió interna o una pila de combustible.
Pel que fa al transport, es considera que l’hidrogen verd podria acabar substituint els carburants com a combustible alternatiu en el transport pesant (terrestre, marítim i fins i tot aeronàutic), en què el sistema de bateries elèctriques comportaria un augment molt gran de pes; en canvi, per als vehicles particulars les bateries semblen la solució més eficient.
Com es veu en les formes sinònimes, amb els adjectius net i renovable, el color verd s’associa, des de ja fa uns quants anys, a situacions i processos respectuosos amb el medi ambient, a l’ecologia, a la preservació de la natura, etc., i especialment en casos com aquest en què es posa en contrast amb altres colors en els termes hidrogen blanc, hidrogen groc, hidrogen rosa, hidrogen turquesa, hidrogen blau, hidrogen gris, hidrogen marró i hidrogen negre.
Si teniu curiositat per descobrir què caracteritza cada tipus d’hidrogen, estigueu atents a la propera difusió de la infografia.
Entre els dies 6 i 18 de novembre es duu a terme la COP27, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Clima, que està marcada per la situació d’emergència climàtica en què ens trobem. Un dels termes que segur que hi tindran protagonisme és el que us proposem com a #termedelasetmana: neutralitat de carboni.
També se’n pot dir neutralitat climàtica o petjada de carboni zero, i fa referència a la situació en què hi ha un balanç zero entre les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la seva absorció a través dels embornals. La neutralitat de carboni es pot assolir a escala local, regional, estatal, europea o mundial, però també en l’àmbit d’una empresa o organització o fins i tot en relació amb un producte o servei.
Es tracta de formes que probablement ens han arribat a través de l’anglès, però que poden considerar-se també lingüísticament adequades en català, tant des del punt de vista formal com semàntic. La base neutralitat és una forma motivada semànticament, relacionada amb el verb neutralitzar (‘fer neutre’ o ‘destruir els efectes d’alguna cosa, contraposant-hi una força, una acció, etc., contrària’).
La forma carboni, referida —per assimilació amb diòxid de carboni— al conjunt de gasos amb efecte d’hivernacle que s’emeten a l’atmosfera, ja té l’aval del Consell Supervisor, i l’adjectiu climàtic remet al canvi climàtic, per un procés d’assimilació.
La forma petjada de carboni zero, al seu torn, té com a base el terme ja normalitzat petjada de carboni (“Quantitat total d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle associades al cicle de vida d’un producte, servei o organització”), al qual s’adjunta el modificador zero, referit al balanç entre l’emissió de gasos i l’absorció a través dels embornals. Aquest ús apositiu de zero és present en altres formes, com ara derivació zero, hora zero o marca zero, ja normatives.
Són termes ja documentats en català, que tenen l’aval dels especialistes de l’àmbit i que presenten formes anàlogues en les llengües del nostre entorn.
Si us interessen aquests termes, segur que us interessarà la consulta del Diccionari de l’emergència climàtica, que conté 230 termes relacionats amb el canvi climàtic i la transició climàtica, amb equivalents en castellà, francès i anglès.
Les partícules en suspensió són partícules sòlides o líquides de diàmetre inferior a 10 micròmetres que es troben suspeses a l’atmosfera, amb una velocitat de sedimentació baixa i un temps de permanència bastant llarg, en funció de la seva densitat. Si bé poden ser d’origen natural —com la pols volcànica, els grans de pol·len o els núvols de pols del desert—, són degudes en gran mesura a l’activitat humana —per exemple, a les emissions de processos industrials, als insecticides aplicats als cultius o a les emissions de vehicles. Per aquest motiu, doncs, és especialment interessant parar-hi esment en la 20a edició de la Setmana Europea de la Mobilitat.
Les partícules en suspensió afecten negativament la salut de les persones (l’exposició a aquestes partícules es relaciona amb processos cancerígens, afeccions respiratòries i cardiovasculars, i problemes d’infertilitat, entre d’altres), però també tenen efectes en el clima de la Terra, ja que canvien la quantitat de radiació solar entrant i la quantitat de radiació infraroja sortint retinguda a l’atmosfera.
Sovint es fa referència a un conjunt de partícules en suspensió amb la sigla anglesa PM (de particulate matter) seguida d’una xifra en subíndex que indica la mida màxima determinada d’aquest conjunt de partícules:
PM10 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 10 i 2,6 micròmetres
PM2,5 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 2,5 i 0,2 micròmetres, conegudes també com a partícules fines
PM0,1 per a partícules en suspensió de menys de 0,1 micròmetres, conegudes també com a partícules ultrafines
En els àmbits específics de la climatologia i la meteorologia, sovint també s’utilitza el terme aerosol atmosfèric(o, simplement, aerosol) per a designar aquest concepte o un concepte lleugerament més ampli (qualsevol partícula sòlida o líquida de diàmetre inferior a 100 micròmetres que es troba en suspensió a l’atmosfera, com les partícules d’aigua de la boira o dels núvols). En àmbits relacionats amb la qualitat de l’aire, en canvi, l’ús de la forma simple aerosol amb aquest sentit es considera imprecís ja que, d’acord amb el significat que té aquest terme en l’àmbit de la química,la denominació aerosol no és sinònim ni hiperònim de partícula en suspensió, sinó que designa clarament un concepte diferent: concretament, el conjunt format per les partícules en suspensió i el gas en què es troben suspeses.
