Hi ha haver un moment en la història de les nostres vides en què vam trobar que l’amanida que havíem menjat sempre, la de l’enciam llarg (o escarola a l’hivern), tomàquet i quatre olives, era molt avorrida i hi vam anar afegint ingredients (fruita seca, fruita fresca, germinats,…) o canviant-ne (el tomàquet verd o el tomàquet de Montserrat per cirerols, l’enciam llarg per enciam de fulla de roure, el vinagre de vi pel vinagre de Mòdena…). Darrerament hem assistit a un nou canvi, l’explosió dels verds: el mesclum.

El mesclum és una barreja de brots i de fulles d’hortalisses, en origen una barreja de brots i fulles silvestres i brots i fulles conreades a l’hort, entre cinc i deu varietats, en combinacions diverses. Les més habituals són l’enciam, l’herba dels canonges, la ruca, els créixens, la xicoira, la verdolaga, el màstec o l’escarola. La gràcia de la combinació és l’equilibri entre els diversos gustos (dolç, amarg, aspre), consistències (cruixent, arrissat), colors (diferents tons de verd o vermell) i perfums. També s’anomena mesclum l’amanida que té aquesta barreja d’herbes com a base i, originàriament, crostonets de pa fregit per sobre, tot amanit amb un bon raig d’oli d’oliva.

I d’on ve això de mesclum? Doncs de l’occità, a partir del verb mesclar (misculare en llatí), verb que compartim en català. Perquè el mesclum és originari de la ciutat de Niça, a la Provença. Tant en occità com en català la paraula és aguda, l’escrivim i la pronunciem igual. El francès va adaptar el terme com a mesclun (també agut), i del francès ha passat a l’anglès i al castellà. El castellà, a més d’adoptar el manlleu del francès, ha creat mézclun, a partir de mezcla (‘barreja’), relacionant-ho amb el verb mezclar.

Trobareu la fitxa d’aquest terme a la Consulteca i al Cercaterm.