Ous poché, poixé, potxé…?

ous-escalfats

Un bon dia comença amb un bon esmorzar: una peça de fruita o un suc de fruita natural, un iogurt o un cafè amb llet i un parell d’ous escalfats damunt d’una llesca de pa.

Ous? Sí. L’ou és un superaliment que conté vitamines (A, B2, B5, B12, E), minerals (seleni, calci, ferro, potassi, zinc, manganès), proteïnes d’alta qualitat, greixos saludables i altres nutrients molt beneficiosos per a la nostra salut. Els ous escalfats són fàcils de preparar. Es tracta de coure’ls sense closca en aigua a una temperatura pròxima al punt d’ebullició.

S’anomenen ous escalfats perquè s’escalfen. Escalfar és un procediment culinari que consisteix a coure un aliment en un líquid a una temperatura pròxima al punt d’ebullició. Dels ous escalfats també se’n diu ous escaldats o ous escumats, perquè un cop cuits es treuen de l’aigua amb una escumadora. Tan transparents i tan lògiques que són aquestes denominacions catalanes i encara hi ha qui recorre a altres llengües per preparar-se l’esmorzar: huevo poché, en castellà; oeuf poché, en francès; poached egg, en anglès.

Podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes al Cercaterm. I endavant les atxes!

Per matar el cuc… una coqueta

coqueta

Per matar el cuc, tenim opcions diverses, tradicionals i modernes, d’aquí de sempre i de l’altra punta de món, sanes, poc sanes i gens sanes. Podem menjar una peça de fruita, un grapat de cireres o d’avellanes, o d’una altra fruita seca, podem menjar unes quantes galetes, o potser cookies, bastonets de pa torrat, o galetes salades, o qualsevol snack. Com que se m’està fent gros el cuc només d’escriure això, me’n vaig a menjar una coqueta.

Una coqueta (en castellà, tortita) és una coca petita, lleugera, generalment rodona i de consistència cruixent, feta a base d’arròs, blat de moro o algun altre cereal o barreja de cereals. De vegades està coberta de xocolata, coco ratllat o alguna altra cosa que la faci encara més mengívola.

Cal no confondre la coqueta amb la crep americana, que és una crep gruixuda i esponjosa, típica de l’Amèrica del Nord, que se sol menjar per esmorzar. En castellà també s’anomena tortita, però té altres noms, com ara panqueque o panqueca, adaptacions de l’anglès pancake.

Si us ha entrat la gana terminològica, aneu al rebost del Cercaterm.

Que s’acosta la mona: què és el conxatge?

conxatge

Ja queda més a prop el dia de la mona, i els nombrosos aficionats a la xocolata ja en tenen moltes ganes. Però, perquè puguem gaudir de les delícies de la xocolata, el cacau ha de passar per diversos processos, entre els quals, el conxatge.

Concretament, es refereix a l’operació mecànica que consisteix a remenar enèrgicament la xocolata durant un temps prolongat, generalment afegint-hi lecitina i mantega de cacau, amb l’objectiu de refinar-ne l’aroma, homogeneïtzar-ne la textura i fer-ne evaporar la humitat i els àcids volàtils. La durada del conxatge oscil·la entre les 6 i les 82 hores i la xocolata s’escalfa per fricció fins a una temperatura entre 50 i 80 ºC.

Sembla que el terme prové de la forma que tenen (o tenien) les màquines (les conxes) en què es feia aquesta operació de conxar la xocolata, relativament semblants a una closca. De fet, en totes les llengües s’observa la mateixa arrel, de base llatina.

Mesclem verds?

mesclum

Hi ha haver un moment en la història de les nostres vides en què vam trobar que l’amanida que havíem menjat sempre, la de l’enciam llarg (o escarola a l’hivern), tomàquet i quatre olives, era molt avorrida i hi vam anar afegint ingredients (fruita seca, fruita fresca, germinats,…) o canviant-ne (el tomàquet verd o el tomàquet de Montserrat per cirerols, l’enciam llarg per enciam de fulla de roure, el vinagre de vi pel vinagre de Mòdena…). Darrerament hem assistit a un nou canvi, l’explosió dels verds: el mesclum.

El mesclum és una barreja de brots i de fulles d’hortalisses, en origen una barreja de brots i fulles silvestres i brots i fulles conreades a l’hort, entre cinc i deu varietats, en combinacions diverses. Les més habituals són l’enciam, l’herba dels canonges, la ruca, els créixens, la xicoira, la verdolaga, el màstec o l’escarola. La gràcia de la combinació és l’equilibri entre els diversos gustos (dolç, amarg, aspre), consistències (cruixent, arrissat), colors (diferents tons de verd o vermell) i perfums. També s’anomena mesclum l’amanida que té aquesta barreja d’herbes com a base i, originàriament, crostonets de pa fregit per sobre, tot amanit amb un bon raig d’oli d’oliva.

I d’on ve això de mesclum? Doncs de l’occità, a partir del verb mesclar (misculare en llatí), verb que compartim en català. Perquè el mesclum és originari de la ciutat de Niça, a la Provença. Tant en occità com en català la paraula és aguda, l’escrivim i la pronunciem igual. El francès va adaptar el terme com a mesclun (també agut), i del francès ha passat a l’anglès i al castellà. El castellà, a més d’adoptar el manlleu del francès, ha creat mézclun, a partir de mezcla (‘barreja’), relacionant-ho amb el verb mezclar.

Trobareu la fitxa d’aquest terme a la Consulteca i al Cercaterm.

Amb què cremem la crema?

pala-de-cremar

S’acosta Sant Josep i tots els llaminers estem buscant la recepta de la crema que un dia vam escriure a mà, en el primer tros de paper que vam trobar, mentre escoltàvem les explicacions de l’àvia: un pols d’això, un grapadet d’allò, a bell ull, fins que vegis que les bombolles salten, remenant tota l’estona, si fa no fa… És que no volem que es perdi la tradició.

Però la qüestió que ens ocupa ara és: com en diem de l’estri tradicional de cremar la crema? L’estri consistent en una planxa de ferro rodona, no gaire grossa, i un mànec llarg i prim també de ferro amb l’extrem de fusta, per on s’agafa, el qual, escalfat al foc fins que és roent, serveix per a cremar el sucre que s’ha tirat damunt la crema, s’anomena pala de cremar o ferro de cremar.

Ara que ja tenim clars els termes, que podeu consultar al Cercaterm, només falta posar-se el davantal i endavant. Bon profit!

#termedelasetmana: agricultura integrada

FAO_DiaMundialAlimentacio

El dia 16 d’octubre de cada any, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) proposa que es commemori el Dia Mundial de l’Alimentació, amb l’objectiu de promoure qualsevol iniciativa dirigida a acabar amb la fam al món.

Com que sovint, quan es parla d’aquestes qüestions, es tendeix a pensar que les accions i decisions les han de prendre els Estats o les grans organitzacions, la FAO recorda que hi ha accions que podem dur a terme també en el pla individual. Entre aquestes actuacions, proposa per exemple que agricultors i consumidors optem pel concepte que us proposem com a #termedelasetmana: l’agricultura integrada.

Es tracta de l’agricultura que recorre tant a adobs, fertilitzants i pesticides orgànics com a l’explotació intensiva i l’ús d’adobs químics de síntesi industrial, amb la finalitat de combinar la rendibilitat de l’explotació amb l’equilibri del medi i la conservació de la fertilitat del sòl. És, per tant, una aproximació global a l’ús del sòl amb una producció agrícola que es basa tant com sigui possible en els processos naturals de regulació.

A la fitxa del terme trobareu molta més informació sobre el concepte, amb els equivalents en altres llengües i amb el detall dels organismes que regulen aquest tipus de producció agrícola i els productes que se’n deriven a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià. Però, avui, més que l’aspecte terminològic, us convidem a valorar especialment els aspectes humanitaris del concepte, i a afegir-vos en la mesura que pugueu a l’objectiu #FamZero: la FAO afirma que per al 2030 és possible aconseguir un món sense fam. I com diu l’eslògan, “les nostres accions són el nostre futur”.

#termedelasetmana: infructescència

infructescencia

Aquests dies en què la calor comença a cedir terreny, el calendari ens regala, a part d’unes nits més fresques, una bona colla de fruits especialment saborosos: raïm, codony, mores, figues… Per això us proposem, com a #termedelasetmana, el terme infructescència.

Una infructescència és un conjunt de fruits agrupats en un mateix eix i originat en una inflorescència. I una inflorescència és un conjunt d’estructures florals agrupades sobre un mateix eix. Tant infructescència com inflorescència són bons exemples de formacions terminològiques cultes, creades sobre bases tardollatines.

Dels fruits que hem esmentat, n’hi ha uns quants que tècnicament són infructescències: el raïm, les mores i les figues en són exemples paradigmàtics. I si us agraden tant com a nosaltres, us podeu entretenir amb la riquesa terminològica que s’amaga darrere l’àmplia varietat de cada fruit. Per exemple, pel que fa al raïm us convidem a consultar les varietats recollides a la Terminologia de les varietats vitivinícoles. I si preferiu les figues, no us perdeu l’entrada corresponent del corpus Noms de plantes, en què trobareu esmentades més d’un centenar de varietats, entre les quals la figa carabasseta amb què hem il·lustrat aquest apunt.

Què és la quinoa?

quinoa

La quinoa és una planta originària del Perú i de Bolívia, la llavor comestible de la qual té unes propietats que permeten qualificar-la de superaliment, és a dir, que es tracta d’un aliment ric en nutrients que es considera especialment beneficiós per a la salut i el benestar. La planta és una herbàcia anual de la família de les quenopodiàcies de fulles simples, alternes i grosses, flors petites i vermelloses i llavors semblants a les dels cereals.

El seu ús en alimentació s’ha estès molt darrerament en la nostra gastronomia i apareix com a ingredient en molts plats amb diferents combinacions: en amanides, com a paella (en lloc de l’arròs), bullida, en truita i fins i tot en pastisseria.

La denominació prové del quítxua kinúwa o kínua. En francès i en anglès s’anomena també quinoa, i en espanyol la forma preferible és quínua, l’única recollida en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, tot i que també es documenten les formes quínoa, quinoa i kinua en altres fonts.

A l’estiu, no deixeu de menjar xocolata

Xocolata_Aflorament

Segons diuen els experts, perquè la xocolata es mantingui en condicions òptimes cal conservar-la entre els 15 i els 18 graus i en un ambient sec, en què la humitat sigui inferior al 60 %. A l’estiu, amb les altes temperatures i les humitats relatives disparades, la xocolata pot patir aflorament, sigui aflorament de greix o aflorament de sucre. És per això, segurament, que per aquestes dates és menys habitual trobar xocolata (o bombons i altres productes elaborats amb xocolata) exposada als supermercats, perquè és més difícil de conservar i, en general, se’n ven menys.

L’aflorament —conegut sovint en anglès amb les formes blooming bloom— és l’alteració física de la xocolata consistent en l’aparició d’una capa fina de color blanquinós a la superfície, que es produeix com a conseqüència de fluctuacions en la temperatura o la humitat. També se’n diu flor, especialment quan ens referim a la capa blanquinosa que queda a la superfície de la xocolata, fruit d’aquest procés d’alteració. L’aflorament pot ser degut a una recristal·lització de la mantega de cacau (en català, aflorament de greix o flor de greix, i en anglès, fat blooming fat bloom), o bé a una recristal·lització del sucre (en català, aflorament de sucre o flor de sucre, i en anglès, sugar blooming o sugar bloom).

En el cas de l’aflorament de greix, l’excés de temperatura fa que la mantega es fongui i es desplaci cap a la superfície. Quan la calor afluixa, la mantega es torna a solidificar, però ja no queda distribuïda de manera homogènia i és aleshores quan apareix un tel greixós o, segons el cas, unes taques de greix més o menys àmplies a la superfície de la xocolata. En l’aflorament de sucre el procés és similar: en aquest cas, l’excés d’humitat dissol el sucre, que puja i, amb l’evaporació de l’aigua, queda a la superfície en forma de cristalls més o menys grossos.

Els amants de la xocolata, però, no heu de patir gens, perquè, si bé és veritat que l’aflorament fa canviar l’aspecte i la textura de la xocolata, el producte continua sent perfectament comestible i, sobretot, tan bo com al principi (o sigui, boníssim).

A la Neoloteca i al Cercaterm podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes, normalitzats recentment pel Consell Supervisor.

Vege… què?

vegetarianisme

Actualment la consolidació en la nostra societat de nous hàbits alimentaris fa que sigui molt recomanable saber ben bé què hi ha darrere de cada terme que utilitzem per a referir-nos-hi.

Possiblement el més utilitzat i conegut és el terme vegetarianisme (vegetarians els que en són adeptes), que designa el sistema d’alimentació basat en el consum d’aliments d’origen vegetal que exclou, més o menys radicalment, els d’origen animal.

Però hi ha també el vegetalisme (vegetalistes, els seguidors), que es defineix per ser una variant més radical de vegetarianisme que exclou totalment el consum d’aliments d’origen animal.

Entremig, hi trobaríem el flexitarianisme (seguit pels flexitarians), descrit com el règim alimentari bàsicament vegetarià que inclou el consum esporàdic de carn i peix.

I encara un altre: el veganisme (vegans, els partidaris d’aquest moviment), que és més que un simple règim alimentari perquè es refereix a l’estil de vida basat en el respecte pels animals que rebutja l’ús i el consum d’animals o de qualsevol producte o subproducte obtingut per mitjà de l’ús o la mort d’animals.

Hi ha termes, doncs, que designen opcions per a tots els gustos. Podeu consultar tota aquesta terminologia al Cercaterm.