Temps era temps que la paraula telèfon es referia a un aparell de comunicació que teníem instal·lat al rebedor de casa. Costava tenir converses privades! Després es van inventar uns aparells que feien la mateixa funció però es portaven a la bossa o a la butxaca, als quals vam anomenar telèfons mòbils. Al cap d’un temps (força breu, tot s’ha de dir) de coexistència pacífica, els nous aparells van guanyar terreny i van passar a ser el mòbil o, simplement, el telèfon, sense cap qualificatiu. La nova realitat va fer necessari posar cognom a l’aparell del rebedor, que va passar a anomenar-se telèfon fix.

De la mateixa manera, temps era temps que quan no tenies ganes de posar-te el davantal o tenies la nevera buida anaves a un restaurant a dinar o a sopar —o a una botiga de menjar preparat a comprar-lo. Però més endavant, els restaurants van començar a fer menjar per emportar. Sobretot durant la pandèmia de la covid, quan els restaurants estaven tancats o tenien limitacions d’aforament, la cosa va guanyar terreny. En vam parlar aleshores en aquest apunt. En aquesta nova realitat els restaurants o altres establiments de restauració no n’han tingut prou de dir “també fem menjar per emportar”, com una opció secundària, sinó que, posada al mateix nivell que la seva opció tradicional, de consumir el menjar i les begudes en el seu local, ha motivat la necessitat de trobar un terme que expressi aquesta oposició. És per això que, en anunciar-se, un restaurant pot oferir les opcions: a l’establiment (al local, aquí) o per emportar (o per emportar-se o per endur o per endur-se).

La realitat es belluga, tempteja, varia, es desenvolupa, deixa un camí, n’agafa un altre i arriba un punt que ens adonem que ha canviat. Aleshores, la llengua també ha de canviar. I si es belluga i és viva troba la manera d’anomenar les novetats. Les novetats o les realitats tradicionals o antigues quan la perspectiva del temps les ha desenfocat o n’ha empal·lidit els colors.

Trobareu les fitxes d’aquests termes al cercador del Portal d’alimentació i gastronomia i al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

El terme més teclejat al cercador del portal d’alimentació i gastronomia durant l’any 2020 és cecina. Per què? No ho sabem, però parlem-ne.

La cecina és carn de vedella, de vaca o de bou, fins i tot de cavall o de cabra, salada i assecada a l’aire, al sol o al fum. És una salaó, no un embotit ni un pernil, encara que vegem en algunes botigues (una servidora ho va veure per primera vegada a Morella) les enormes potes de vaca penjades, de color marró grisenc per fora i de tota la gamma de vermell per dins, amb vetes de greix.

La cecina és originària de la regió espanyola de Lleó, on compta amb una indicació geogràfica protegida, però la seva elaboració s’ha estès a altres zones. Com passa amb tantes elaboracions gastronòmiques, l’expansió del producte porta associada l’expansió del nom, per això el català, com les altres llengües, ha adoptat el manlleu del castellà en l’escriptura, però en la parla l’adapta a la fonètica del català. Això vol dir que en català pronunciem les dues ces amb so d’essa sorda.

Si no n’heu tastat mai, proveu de tallar-la a talls molt prims i acompanyar-la amb formatge. La cecina té moltes proteïnes i menys greixos que els embotits, i una aroma i un gust potents.

Podeu consultar la fitxa d’aquest terme al Cercaterm i al diccionari en línia Plats a la carta.

Un bon dia comença amb un bon esmorzar: una peça de fruita o un suc de fruita natural, un iogurt o un cafè amb llet i un parell d’ous escalfats damunt d’una llesca de pa.

Ous? Sí. L’ou és un superaliment que conté vitamines (A, B2, B5, B12, E), minerals (seleni, calci, ferro, potassi, zinc, manganès), proteïnes d’alta qualitat, greixos saludables i altres nutrients molt beneficiosos per a la nostra salut. Els ous escalfats són fàcils de preparar. Es tracta de coure’ls sense closca en aigua a una temperatura pròxima al punt d’ebullició.

S’anomenen ous escalfats perquè s’escalfen. Escalfar és un procediment culinari que consisteix a coure un aliment en un líquid a una temperatura pròxima al punt d’ebullició. Dels ous escalfats també se’n diu ous escaldats o ous escumats, perquè un cop cuits es treuen de l’aigua amb una escumadora. Tan transparents i tan lògiques que són aquestes denominacions catalanes i encara hi ha qui recorre a altres llengües per preparar-se l’esmorzar: huevo poché, en castellà; oeuf poché, en francès; poached egg, en anglès.

Podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes al Cercaterm. I endavant les atxes!

Per matar el cuc, tenim opcions diverses, tradicionals i modernes, d’aquí de sempre i de l’altra punta de món, sanes, poc sanes i gens sanes. Podem menjar una peça de fruita, un grapat de cireres o d’avellanes, o d’una altra fruita seca, podem menjar unes quantes galetes, o potser cookies, bastonets de pa torrat, o galetes salades, o qualsevol snack. Com que se m’està fent gros el cuc només d’escriure això, me’n vaig a menjar una coqueta.

Una coqueta (en castellà, tortita) és una coca petita, lleugera, generalment rodona i de consistència cruixent, feta a base d’arròs, blat de moro o algun altre cereal o barreja de cereals. De vegades està coberta de xocolata, coco ratllat o alguna altra cosa que la faci encara més mengívola.

Cal no confondre la coqueta amb la crep americana, que és una crep gruixuda i esponjosa, típica de l’Amèrica del Nord, que se sol menjar per esmorzar. En castellà també s’anomena tortita, però té altres noms, com ara panqueque o panqueca, adaptacions de l’anglès pancake.

Si us ha entrat la gana terminològica, aneu al rebost del Cercaterm.