A alguns de nosaltres aquest estiu se’ns ha fet tirant a curt. La calor ha arribat força tard i se n’ha anat d’hora, i no ens ha deixat gaires dies per anar a la platja i a la piscina. El que no ens ha impedit, però, és de gaudir de bones converses al voltant d’uns natxos amb guacamole, un hummus amb bastonets de pa o de verdures o unes tires de pollastre amb salsa barbacoa.

Totes aquestes tapes tenen en comú que, per menjar-nos-les, hem d’introduir l’ingredient més sòlid en una salsa o crema. És el que en castellà es coneix cada cop més com dippear o dipear. Aquesta forma, que sembla que tendeix a desplaçar l’alternativa més genuïna mojar, prové del verb anglès to dip, que té el sentit general de ‘submergir’.

Però, i nosaltres, com n’hem de dir? En català, considerem que és innecessari recórrer a formes calcades de l’anglès i que cal, doncs, evitar denominacions com *dipejar o *dipar. I és que tenim una forma genuïna i tradicional que funciona bé en la majoria de contextos: el verb sucar, que té el sentit de ‘fer que un menjar s’impregni d’una certa quantitat d’un suc o un líquid ficant-l’hi i traient-l’en’. En francès, de manera paral·lela, s’utilitza el verb tremper, de significat anàleg.

Així doncs, podem sucar els natxos al guacamole, els bastonets a l’hummus i les tires de pollastre a la salsa. Cal dir que el verb sucar també és adequat amb un ús absolut: “aquests bastonets són ideals per a sucar”.

Trobareu aquests termes i molts altres al Portal d’alimentació i gastronomia, a la Neoloteca i  al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

Ara ja fa un mes, vam dedicar un apunt a comentar els diversos tipus de sushis que tenen forma de rotlle. Aquests, però, no són els únics sushis que podem assaborir, ja sigui a casa o al restaurant, sols o en companyia, a l’hivern o a l’estiu. I és que aquest cèlebre plat japonès, elaborat a base d’arròs bullit envinagrat, peix o marisc generalment crus i verdures, també pot tenir altres formes.

Per exemple, pot tenir la forma típica que ens ve ràpidament al cap quan algú ens proposa d’anar a menjar sushi: la del niguiri, que és la varietat de sushi consistent en una porció d’arròs compactada a mà en forma ovalada amb un tall de peix, marisc, alvocat o un altre ingredient a sobre. La denominació niguiri, que significa literalment ‘sushi compactat’, s’ha adaptat al català amb la grafia gu, que no s’allunya excessivament de la forma japonesa transcrita i facilita la pronúncia adequada del terme.

O també podem menjar sushis en forma de cistelleta. És el cas del gunkan, una cistelleta d’alga nori farcida amb una base d’arròs compactat a mà i ingredients diversos per sobre, generalment trossos de peix o ous de peix i verdures. Es considera, estrictament, un tipus de niguiri, ja que l’arròs es compacta a mà (a diferència del que es fa amb els makis, en què s’utilitza una estoreta de bambú). En aquest cas, s’ha mantingut la grafia transcrita del japonès, de pronunciació inequívoca.

Finalment, per completar el ventall de sushis tenim el txirashi o bol de sushi, que designa la varietat de sushi consistent en un bol amb arròs i ingredients diversos repartits per sobre, generalment verdures i trossos de peix i marisc crus. En aquest cas s’ha optat per la semiadaptació de la forma japonesa transcrita chirashi d’acord amb la pronúncia originària del mot, així com per una forma descriptiva transparent que permet identificar el concepte en contextos generals.

Trobareu aquests termes i molts altres al Portal d’alimentació i gastronomia, a la Neoloteca i  al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

Aprofitant que la setmana que ve, concretament dimarts dia 18, s’escau el Dia Internacional del Sushi, avui volem dedicar l’apunt als diversos tipus de sushi que tenen forma de rotlle. I és que, recentment, arran de l’última actualització del Glossari de sabors del món, el Consell Supervisor del TERMCAT n’ha fixat les denominacions en català.

Així, en primer lloc, i com a base dels diversos tipus de sushi, s’ha aprovat el terme maki, que designa la “varietat de sushi consistent en un rotlle cilíndric de sushi embolicat, amb l’ajuda d’una estoreta de bambú, dins una fulla d’alga nori, que se serveix en porcions tallades d’uns tres centímetres”. En aquest cas, s’ha substituït la forma difosa inicialment, rotlle de sushi, pel manlleu directe del japonès maki (que vol dir, de fet, ‘rotlle’), ja que té un ús cada cop més important en català, anàlogament al que passa en altres llengües. A més, a partir del significat original de ‘rotlle’, la forma maki s’utilitza també com una denominació genèrica per a referir-se a qualsevol tipus de sushi que s’elabora enrotllant els ingredients. Igualment, en català maki també s’aplica sovint a cadascuna de les porcions en què se serveixen aquests rotlles.

Els tipus principals de maki són aquests:

• futomaki o maki gros: és força gruixut i sol anar farcit de diversos ingredients.
• hossomaki o maki petit: només fa uns dos centímetres de diàmetre i generalment està farcit amb un sol ingredient.
• temaki o maki en cornet: s’embolica amb la mà i té forma de con.
• uramaki o maki girat: el rotlle de sushi s’embolica amb una estoreta al voltant d’una fulla d’alga nori, de manera que l’arròs queda a fora i la resta d’ingredients, a dins.
• rotlle de Califòrnia: un uramaki farcit de peix cuit o surimi, verdures diverses i maionesa, que sol anar recobert amb llavors de sèsam o ous de peix. Es tracta d’un tipus de maki especial, originari dels Estats Units; una bona alternativa per a aquells a qui no agrada el peix cru.

Com podeu veure, en aquests termes, al costat dels manlleus japonesos s’ha ofert una alternativa descriptiva basada en el terme maki, que ajuda a comprendre el significat de cada terme a aquelles persones que no coneixen bé la gastronomia japonesa.

Trobareu aquests termes al Portal d’alimentació i gastronomia, a la Neoloteca i  al Cercaterm. I, si voleu descobrir més plats exòtics, podeu consultar el Glossari de sabors del món.

[Font: TERMCAT]

En l’apunt d’avui volem fer un homenatge a l’all, un ingredient cèlebre que forma part de tantes i tantes receptes de cuina i que no deixa indiferent ningú. I volem fer-ho parlant d’un plat que de segur omplirà les taules de molts bars i terrasses, ara que va arribant el bon temps i comença la temporada d’aperitius i tapes a la fresca: les gambes amb allada.

Amb el nom de gambes amb allada (en castellà, gambas al ajillo), coneixem un plat elaborat amb gambes pelades, all, julivert i oli d’oliva, que es cuina generalment en una cassola petita de terrissa. En primer lloc, fregim l’all laminat o picat amb una mica de julivert i posteriorment hi afegim les gambes. I, si volem donar-hi un toc picant, hi podem afegir bitxo.

La denominació gambes amb allada és un plural lexicalitzat, un fenomen prou freqüent en la terminologia gastronòmica, on tenim plats com ara els peus de porc, les mandonguilles, les anguiles o les patates braves. En aquest cas, està format pel substantiu femení plural gambes i la locució adjectiva amb allada (al ajillo en castellà), que s’utilitza per a designar les preparacions fetes amb oli i alls tallats a làmines i fregits. Al seu torn, amb allada es basa en el substantiu allada, que es defineix com ‘Picada, salsa, d’alls’, i la preposició amb, que denota acompanyament. No es consideren adequades les denominacions *gambes al ajillo, *gambes a l’allada o *gambes a l’allet.

Per descomptat, les gambes no són l’únic plat que es presenta amb allada. En aquest sentit, podem assaborir moltes altres preparacions que inclouen aquesta salsa, com ara el pollastre amb allada, els xampinyons amb allada o el lluç amb allada.

Trobareu aquest terme i molts més al Portal d’alimentació i gastronomia i al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

Temps era temps que la paraula telèfon es referia a un aparell de comunicació que teníem instal·lat al rebedor de casa. Costava tenir converses privades! Després es van inventar uns aparells que feien la mateixa funció però es portaven a la bossa o a la butxaca, als quals vam anomenar telèfons mòbils. Al cap d’un temps (força breu, tot s’ha de dir) de coexistència pacífica, els nous aparells van guanyar terreny i van passar a ser el mòbil o, simplement, el telèfon, sense cap qualificatiu. La nova realitat va fer necessari posar cognom a l’aparell del rebedor, que va passar a anomenar-se telèfon fix.

De la mateixa manera, temps era temps que quan no tenies ganes de posar-te el davantal o tenies la nevera buida anaves a un restaurant a dinar o a sopar —o a una botiga de menjar preparat a comprar-lo. Però més endavant, els restaurants van començar a fer menjar per emportar. Sobretot durant la pandèmia de la covid, quan els restaurants estaven tancats o tenien limitacions d’aforament, la cosa va guanyar terreny. En vam parlar aleshores en aquest apunt. En aquesta nova realitat els restaurants o altres establiments de restauració no n’han tingut prou de dir “també fem menjar per emportar”, com una opció secundària, sinó que, posada al mateix nivell que la seva opció tradicional, de consumir el menjar i les begudes en el seu local, ha motivat la necessitat de trobar un terme que expressi aquesta oposició. És per això que, en anunciar-se, un restaurant pot oferir les opcions: a l’establiment (al local, aquí) o per emportar (o per emportar-se o per endur o per endur-se).

La realitat es belluga, tempteja, varia, es desenvolupa, deixa un camí, n’agafa un altre i arriba un punt que ens adonem que ha canviat. Aleshores, la llengua també ha de canviar. I si es belluga i és viva troba la manera d’anomenar les novetats. Les novetats o les realitats tradicionals o antigues quan la perspectiva del temps les ha desenfocat o n’ha empal·lidit els colors.

Trobareu les fitxes d’aquests termes al cercador del Portal d’alimentació i gastronomia i al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]