Des d’un punt de vista lingüístic, res no ens impedeix imaginar que una superilla és una illa tan gran que fa dubtar si no s’hauria de considerar terra ferma. O que és una illa paradisíaca, que abunda en platges blanquíssimes de palmerars, en turons assolellats de vinyes i oliveres o en cims d’aparença alpina entre aigües immòbils.

En l’àmbit de l’urbanisme, però, superilla fa referència a un conjunt d’illes de cases concebut com una unitat, sobretot pel que fa a la circulació de vehicles de motor. El resultat d’aquesta agrupació és una illa de cases sense platges, ni vinyes, ni cims, però amb unes dimensions molt superiors a les habituals.

Tot i que es tracta d’un concepte que té quasi un segle d’història, el disseny i els objectius han canviat substancialment. Així, durant la primera meitat del segle XX les superilles es feien a mida dels vehicles de motor, amb grans artèries de circulació al voltant i amb carrers discontinus a l’interior per a dificultar els desplaçaments a peu o amb bicicleta; en canvi, a principis del segle XXI es van recuperar amb la intenció que fossin espais a la mida de vianants i ciclistes, amb fortes restriccions a la circulació de vehicles de motor privats i amb àmplies zones de passeig i esbargiment.

En les altres llengües s’utilitzen formes anàlogues: supermanzana o superisla en castellà, super-îlot en francès, superisolato en italià i superblock en anglès. Denominacions, en general, que porten a somiar espais serens i amables, enmig de les ciutats o dels oceans.