Els colors de l’hidrogen, en una nova infografia del TERMCAT

Per què es parla d’hidrogen de colors (verd, gris, groc, etc.) si l’hidrogen és, per definició, un gas incolor? Cada color identifica propietats diferents de l’hidrogen? Per respondre-hi, el TERMCAT presenta una nova infografia interactiva sobre els colors de l’hidrogen, feta en col·laboració amb l’Institut Català d’Energia (ICAEN) de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta infografia permet comparar ràpidament les característiques principals de nou colors de l’hidrogen, en una escala cromàtica del negre al blanc. És a dir, nou etiquetes per a un hidrogen que és el mateix però que pot tenir un impacte molt variat sobre el medi ambient, segons quin sigui el procés d’obtenció i d’on procedeixi l’energia utilitzada en aquest procés. Per complementar-ho, cada color enllaça a la fitxa terminològica corresponent, on es poden consultar la definició completa i notes informatives, a més dels equivalents en castellà, francès, italià i anglès.

La importància de l’hidrogen és innegable en l’etapa actual de transició energètica, amb restriccions cada vegada més grans sobre els combustibles fòssils (ho veiem especialment en la mobilitat). Té a favor seu que no genera emissions de carboni (ni en un motor de combustió interna ni en una pila de combustible) i que és pràcticament inexhaurible. Fins i tot ja disposem de tecnologia que permet obtenir hidrogen sense generar emissions d’efecte d’hivernacle.

Ara bé, també té inconvenients, i no menors: per ara cal més energia per a generar hidrogen que no pas energia se n’extreu, s’ha d’emmagatzemar en condicions de pressió elevadíssima o temperatura extremament baixa i genera dubtes sobre la seguretat.

Ens movem en un escenari d’incertesa. Molt probablement, a més, no hi haurà cap font d’energia neta que substitueixi en bloc els combustibles d’origen fòssil sinó que conviuran fonts d’energia diferents. Però, almenys, caldria garantir que totes les fonts utilitzades siguin màximament netes. I aquí és on entren els colors de l’hidrogen: no classifiquen hidrògens diferents sinó impactes diferents en el medi ambient. La infografia ho explica visualment.

Aquesta infografia s’afegeix al conjunt de materials i recursos gràfics i interactius que ofereix el TERMCAT des de la seva pàgina web. Actualment s’hi recullen prop de 150 pòsters, infografies i altres recursos dels diversos àmbits. Pel que fa als termes enllaçats, pertanyen al Diccionari de la mobilitat sostenible, consultable al Cercaterm i també a la col·lecció de Diccionaris en Línia del TERMCAT, que ofereix més de 160 títols dedicats a diversos camps d’especialitat.

#termedelasetmana: hidrogen verd

Ben aviat us presentarem una infografia interactiva, Els colors de l’hidrogen, en què mirem d’explicar gràficament les diferències entre els termes que estan creats afegint un color a la base hidrogen. De moment, però, en aquest #termedelasetmana us proposem de fixar-nos en l’hidrogen verd.

També se’n pot dir hidrogen net o hidrogen renovable, i fa referència a l’hidrogen obtingut de l’aigua mitjançant un procés d’electròlisi basat en electricitat extreta de fonts d’energies renovables, en un procés que no genera emissions de carboni a l’atmosfera. L’hidrogen verd suma l’avantatge de la sostenibilitat en la generació a l’avantatge de l’hidrogen de no produir emissions de carboni quan s’utilitza com a combustible en un motor de combustió interna o una pila de combustible.

Pel que fa al transport, es considera que l’hidrogen verd podria acabar substituint els carburants com a combustible alternatiu en el transport pesant (terrestre, marítim i fins i tot aeronàutic), en què el sistema de bateries elèctriques comportaria un augment molt gran de pes; en canvi, per als vehicles particulars les bateries semblen la solució més eficient.

Com es veu en les formes sinònimes, amb els adjectius net i renovable, el color verd s’associa, des de ja fa uns quants anys, a situacions i processos respectuosos amb el medi ambient, a l’ecologia, a la preservació de la natura, etc., i especialment en casos com aquest en què es posa en contrast amb altres colors en els termes hidrogen blanchidrogen grochidrogen rosahidrogen turquesahidrogen blauhidrogen grishidrogen marró i hidrogen negre.

Si teniu curiositat per descobrir què caracteritza cada tipus d’hidrogen, estigueu atents a la propera difusió de la infografia.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: descarbonització

La Setmana Europea de la Mobilitat ha proposat, aquest any 2022, que posem l’atenció en el terme que us destaquem com a #termedelasetmana: descarbonització.

Fa referència a la reducció de la dependència dels combustibles fòssils i de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, generalment d’una manera progressiva. La descarbonització es considera una de les accions imprescindibles en l’actual situació d’emergència climàtica.

El terme carboni és a la base d’aquest terme, però amb un significat que ha adoptat fa relativament poc. Carboni designa estrictament un element químic, però segurament a partir del terme diòxid de carboni, en l’àmbit del medi ambient i la crisi climàtica ha passat a designar el conjunt de gasos amb efecte d’hivernacle que s’emeten a l’atmosfera. Si bé des del punt de vista de la química aquest nou ús del terme carboni podia considerar-se sorprenent i fins i tot inadequat, amb el pas dels anys s’ha consolidat, tant en català com paral·lelament en les llengües de l’entorn. En vam parlar amb més detall en aquest apunt.

Per a la creació del terme descarbonització s’han aplicat simultàniament dos processos de derivació: a la base carboni s’hi han afegit dos sufixos, el verbalitzador –itzar (que crearia el verb carbonitzar) i el nominalitzador –ció, que permet crear el substantiu corresponent (carbonització); i a més, l’adjunció del prefix des– permet donar al conjunt del terme el sentit contrari.

Trobareu el terme descarbonització tant en el Diccionari de l’emergència climàtica com en el Diccionari de mobilitat sostenible, al costat de molts altres termes ben rellevants si teniu interès en aquests àmbits temàtics.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: flota captiva

Aquesta setmana us presentarem una important actualització del Diccionari de mobilitat sostenible, i per això us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que hi podreu trobar: el terme flota captiva.

Fa referència al conjunt de vehicles de transport de persones o mercaderies assignats a un mateix organisme o una mateixa entitat, de titularitat pública o privada, que presten servei en un entorn urbà, sovint seguint rutes preestablertes. La previsibilitat de les rutes i la utilització d’una base per als vehicles que no estan de servei permeten ajustar les flotes captives als criteris de mobilitat sostenible. Per exemple, buscant alternatives als motors de combustió interna, optimitzant els trajectes i planificant acuradament els punts i la durada de les recàrregues d’energia necessàries.

El concepte s’oposa especialment a un altre terme de la mateixa àrea, flota grisa, que és el conjunt de vehicles particulars que els treballadors d’una empresa utilitzen per a complir les obligacions laborals d’aquesta empresa. Les flotes grises representen un problema important per a la mobilitat sostenible, ja que, en no constar com a propietat de l’empresa, és més difícil gestionar-les de manera unitària i no estan obligades a seguir cap mena de legislació que no sigui la pròpia dels vehicles particulars.

La base del terme és el mot flota, que ve del llatí flŭctus ‘onada’; d’aquest sentit sembla que passà a designar el conjunt de gent que es mou com una onada, i d’aquí el conjunt de vehicles. Aquest nom és complementat per l’adjectiu captiva, també d’origen llatí, llengua en què ja tenia el sentit de ‘privat de llibertat’.

I potser no serà sobrer que recordem que, en el cas de flota grisa, l’adjectiu gris grisa té dues terminacions en català (un vestit grisuna faldilla grisa), i per tant no és adequat dir flota *gris.

Si us interessen els termes relacionats amb la mobilitat sostenible, estigueu atents, perquè ben aviat podreu consultar una versió actualitzada del Diccionari de mobilitat sostenible, amb uns 280 termes relatius a desplaçaments, gestió, mitjans de transport, ferrocarrils, transport per cable, fonts d’energia, combustibles, etc.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: alliberament

L’actualitat informativa d’aquesta setmana destaca, entre altres aspectes, el fet que des d’ara ja no cal pagar peatge en algunes autopistes catalanes. Per a fer referència a aquest fet es fa servir la forma que us proposem com a #termedelasetmana: alliberament.

El verb alliberar té, entre altres sentits, el de treure o salvar algú d’algun mal o d’alguna molèstia, i per això es considera adequat parlar de l’alliberament de peatges. Per metonímia també és habitual l’expressió alliberament d’autopistes. És un ús paral·lel al que fa temps que es fa servir en el cas de la telefonia, en què s’alliberen telèfons o contractes quan queden exempts d’alguna càrrega o obligació contractual.

En canvi, tot i que de vegades es faci servir, no es considera adequada la forma *liberalització de peatges (o *liberalització d’autopistes), atès que el verb liberalitzar vol dir ‘fer liberal o més liberal’, i entre els sentits de liberal no n’hi ha cap que s’adeqüi a aquest context.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: electrolinera

En algunes notícies recents s’ha fet referència al terme que us volem proposar com a #termedelasetmana: electrolinera o estació de recàrrega elèctrica.

Es tracta d’un terme normalitzat fa poc, que fa referència a un concepte relativament nou però cada dia més present als carrers de casa nostra: les estacions de servei connectades a la xarxa d’electricitat general o proveïdes d’un sistema propi de generació que disposen d’un o més punts de recàrrega per a vehicles elèctrics.

La forma prioritària és estació de recàrrega elèctrica, una denominació descriptiva i lingüísticament adequada, constituïda pel nucli estació de recàrrega i el complement elèctrica, referit al tipus d’energia subministrada, que ja es documenta amb certa freqüència en català, tant en textos especialitzats com en textos divulgatius.

També s’ha aprovat com a forma complementària electrolinera, una denominació sintètica, constituïda per la forma prefixada electro-, amb relació a l’energia subministrada, i la part final de gasolinera, que permet establir una relació formal amb els establiments que tradicionalment han servit per a subministrar energia als vehicles.

Podeu consultar el terme, amb els equivalents en altres llengües, al Cercaterm, i també a la Neoloteca, amb un resum dels criteris aplicats pel Consell Supervisor per a l’aprovació d’aquestes formes normalitzades.

[Font: TERMCAT]

Monocicle, cicleta, solowheel o roda: com és millor dir-ne?

roda_electrica

És segur que els heu vist passar més d’una vegada: drets i impàvids, amb els peus a banda i banda d’una roda alta i prima i les mans a la butxaca. Com si la roda avancés sola i ells només es deixessin portar —tot i que en realitat és la pressió sobre els pedals el que serveix per a dirigir-la. Això si no és que vosaltres mateixos us hi desplaceu…

Però com n’hem de dir, d’aquest vehicle? Doncs bé, el TERMCAT proposa anomenar-lo roda elèctrica, que és la forma que es va normalitzar ara fa cosa d’un any, en consens amb especialistes de l’àmbit (sobretot, de la Regidoria de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona).

És cert que també hi ha qui en diu *monocicles (elèctrics, autoequilibrats, etc.), qui considera que fan pinta de ser *cicletes i fins puristes que les coneixen com a *solowheels, amb referència a la marca que els va comercialitzar per primer cop.

Tanmateix, roda elèctrica és un nom senzill i transparent, que, a més, quan el context ho permeti, es pot escurçar a roda. I punt. O és que no es tracta, essencialment, d’una roda?

A més, aquesta denominació emparenta el vehicle de les mans a la butxaca amb altres vehicles autoequilibrats igualment trencadors: la plataforma elèctrica (no cal dir-ne *hoverboard, és la plataforma amb dues rodes petites) i la plataforma de manillar (o *Segway, que és la plataforma de dues rodes grosses i un manillar central per a agafar-se i guiar-la).

Trobareu les fitxes de la roda elèctrica, la plataforma elèctrica i la plataforma de manillar al Cercaterm.

Dooring? Emportada? Què és?

emportada

La denominació catalana proposada per a dooring és emportada. En l’àmbit de la circulació viària, aquest terme fa referència a l’acció de copejar un ciclista, o bé fer-lo caure a terra o fer-lo xocar amb un altre vehicle quan s’obre sense precaució la porta d’un cotxe. El cas més habitual és el dels ciclistes, tot i que la persona perjudicada també pot ser un motorista o algun altre usuari d’un vehicle de mobilitat personal. Per mirar d’evitar l’emportada, se sol recomanar d’acostumar-se a obrir la porta amb el braç més allunyat, la qual cosa obliga a fer una torsió del cos i ajuda a veure més fàcilment si ve algú.

La forma emportada s’ha creat a partir de porta, de manera paral·lela a l’anglesa dooring (de door) i a la documentada en francès emportiérage (de portière). En català, a més, es produeix una interferència semàntica amb el verb emportar-se que pot ajudar a fer més transparent el sentit del terme, d’acord amb els sentits que emportar-se té en la llengua general de ‘treure, llevar, amb violència’ i també ‘arrossegar’.

Podeu consultar la fitxa terminològica d’aquest terme al Cercaterm.

Hoverboards que no volen, segways indesxifrables, vehicles sense nom

segways

El 2015 vam arribar, a bord de la Terra, al futur que alguns ja havíem vist el 1989 en el cine. I, a diferència del que passava a Retorn al futur 2, en la realitat no hi havia ningú que es desplacés pels aires sobre un monopatí volador. Els equilibris, tal com passa en temps de crisi, més aviat els fèiem a frec de terra. I sobre rodes.

Però si el monopatí volador no existia, sí que començava a agafar força la paraula que el designava a la pel·lícula: hoverboard. Aplicada com a nom comercial a un aparell que, tot i no volar, és ben interessant des d’un punt de vista tecnològic: es tracta d’una plataforma transversal, amb una roda a cada banda, que no s’aguanta en equilibri només per la perícia de l’usuari sinó que disposa d’un sistema giroscòpic que l’estabilitza un cop connectat.

És una tecnologia compartida amb aparells similars però de rodes més grosses i manillar (coneguts com segways) o d’una sola roda central amb un pedal a cada banda (que se solen anomenar solowheels, monocicles, etc.).

Per trobar-los un nom adequat en català, el Consell Supervisor del TERMCAT va estudiar aquests termes (i altres també de mobilitat sostenible) conjuntament amb diversos especialistes, sobretot de la Regidoria de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona. I les formes finalment normalitzades, aprovades per consens amb els especialistes consultats, són:

• plataforma elèctrica (per a les plataformes transversals de dues rodes petites, o *hoverboards)

• plataforma de manillar (per a les plataformes transversals de dues rodes grosses i manillar, o *segways)

• roda elèctrica (per a les rodes úniques, de grans dimensions i amb un pedal a cada banda, o *solowheel, *monocicle, etc.).

Perquè resulta que temps enllà, superat el futur del 2015 i consolidats aquests petits prodigis tecnològics, tenim un gros problema de noms: té sentit anomenar hoverboard (literalment, ‘planxa que se sosté en l’aire’) allò que s’arrossega per terra?; si recorrem a noms comercials actuals (són noms comercials hoverboard, segway, solowheel), com n’han de dir les altres marques dels productes equiparables?; sent aparells pròxims, no haurien de tenir noms relacionats?, i, encara, és que no podem trobar formes catalanes, que ens resultin més fàcils d’entendre i de pronunciar?

Davant d’això, els noms triats són descriptius, curts (si el context ho permet, en podem dir només plataformes i rodes), subratllen la utilització d’un motor d’energia sostenible i ja tenen un cert ús, a més d’estar avalats pels especialistes. I eviten conscientment, pel que fa a les plataformes, qualsevol referència a patinet o monopatí (perquè la disposició de les plataformes és perpendicular al sentit de la marxa, i no longitudinal), igual que eviten monocicle per a la roda (perquè és una forma culta i obligaria a anomenar bicicles les plataformes).

Per tant, quan arribin els monopatins voladors, és a dir els autèntics hoverboards, haurem d’empescar-nos un nom nou. Empescar-nos un nom nou i aprendre a mantenir-hi l’equilibri. Mentrestant, ja farem prou aguantant-nos a sobre les terrenals plataformes elèctriques, plataformes de manillar i rodes elèctriques. Aguantant-nos-hi o bé esquivant-les i, per què no?, admirant-les, per la facilitat, la suavitat i l’enginy amb què es desplacen.

Properament us informarem de les altres formes normalitzades en el camp canviant dels desplaçaments sostenibles.

Què amaguen les superilles?

superillaDes d’un punt de vista lingüístic, res no ens impedeix imaginar que una superilla és una illa tan gran que fa dubtar si no s’hauria de considerar terra ferma. O que és una illa paradisíaca, que abunda en platges blanquíssimes de palmerars, en turons assolellats de vinyes i oliveres o en cims d’aparença alpina entre aigües immòbils.

En l’àmbit de l’urbanisme, però, superilla fa referència a un conjunt d’illes de cases concebut com una unitat, sobretot pel que fa a la circulació de vehicles de motor. El resultat d’aquesta agrupació és una illa de cases sense platges, ni vinyes, ni cims, però amb unes dimensions molt superiors a les habituals.

Tot i que es tracta d’un concepte que té quasi un segle d’història, el disseny i els objectius han canviat substancialment. Així, durant la primera meitat del segle XX les superilles es feien a mida dels vehicles de motor, amb grans artèries de circulació al voltant i amb carrers discontinus a l’interior per a dificultar els desplaçaments a peu o amb bicicleta; en canvi, a principis del segle XXI es van recuperar amb la intenció que fossin espais a la mida de vianants i ciclistes, amb fortes restriccions a la circulació de vehicles de motor privats i amb àmplies zones de passeig i esbargiment.

En les altres llengües s’utilitzen formes anàlogues: supermanzana o superisla en castellà, super-îlot en francès, superisolato en italià i superblock en anglès. Denominacions, en general, que porten a somiar espais serens i amables, enmig de les ciutats o dels oceans.