Dooring? Emportada? Què és?

emportada

La denominació catalana proposada per a dooring és emportada. En l’àmbit de la circulació viària, aquest terme fa referència a l’acció de copejar un ciclista, o bé fer-lo caure a terra o fer-lo xocar amb un altre vehicle quan s’obre sense precaució la porta d’un cotxe. El cas més habitual és el dels ciclistes, tot i que la persona perjudicada també pot ser un motorista o algun altre usuari d’un vehicle de mobilitat personal. Per mirar d’evitar l’emportada, se sol recomanar d’acostumar-se a obrir la porta amb el braç més allunyat, la qual cosa obliga a fer una torsió del cos i ajuda a veure més fàcilment si ve algú.

La forma emportada s’ha creat a partir de porta, de manera paral·lela a l’anglesa dooring (de door) i a la documentada en francès emportiérage (de portière). En català, a més, es produeix una interferència semàntica amb el verb emportar-se que pot ajudar a fer més transparent el sentit del terme, d’acord amb els sentits que emportar-se té en la llengua general de ‘treure, llevar, amb violència’ i també ‘arrossegar’.

Podeu consultar la fitxa terminològica d’aquest terme al Cercaterm.

Hoverboards que no volen, segways indesxifrables, vehicles sense nom

segways

El 2015 vam arribar, a bord de la Terra, al futur que alguns ja havíem vist el 1989 en el cine. I, a diferència del que passava a Retorn al futur 2, en la realitat no hi havia ningú que es desplacés pels aires sobre un monopatí volador. Els equilibris, tal com passa en temps de crisi, més aviat els fèiem a frec de terra. I sobre rodes.

Però si el monopatí volador no existia, sí que començava a agafar força la paraula que el designava a la pel·lícula: hoverboard. Aplicada com a nom comercial a un aparell que, tot i no volar, és ben interessant des d’un punt de vista tecnològic: es tracta d’una plataforma transversal, amb una roda a cada banda, que no s’aguanta en equilibri només per la perícia de l’usuari sinó que disposa d’un sistema giroscòpic que l’estabilitza un cop connectat.

És una tecnologia compartida amb aparells similars però de rodes més grosses i manillar (coneguts com segways) o d’una sola roda central amb un pedal a cada banda (que se solen anomenar solowheels, monocicles, etc.).

Per trobar-los un nom adequat en català, el Consell Supervisor del TERMCAT va estudiar aquests termes (i altres també de mobilitat sostenible) conjuntament amb diversos especialistes, sobretot de la Regidoria de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona. I les formes finalment normalitzades, aprovades per consens amb els especialistes consultats, són:

• plataforma elèctrica (per a les plataformes transversals de dues rodes petites, o *hoverboards)

• plataforma de manillar (per a les plataformes transversals de dues rodes grosses i manillar, o *segways)

• roda elèctrica (per a les rodes úniques, de grans dimensions i amb un pedal a cada banda, o *solowheel, *monocicle, etc.).

Perquè resulta que temps enllà, superat el futur del 2015 i consolidats aquests petits prodigis tecnològics, tenim un gros problema de noms: té sentit anomenar hoverboard (literalment, ‘planxa que se sosté en l’aire’) allò que s’arrossega per terra?; si recorrem a noms comercials actuals (són noms comercials hoverboard, segway, solowheel), com n’han de dir les altres marques dels productes equiparables?; sent aparells pròxims, no haurien de tenir noms relacionats?, i, encara, és que no podem trobar formes catalanes, que ens resultin més fàcils d’entendre i de pronunciar?

Davant d’això, els noms triats són descriptius, curts (si el context ho permet, en podem dir només plataformes i rodes), subratllen la utilització d’un motor d’energia sostenible i ja tenen un cert ús, a més d’estar avalats pels especialistes. I eviten conscientment, pel que fa a les plataformes, qualsevol referència a patinet o monopatí (perquè la disposició de les plataformes és perpendicular al sentit de la marxa, i no longitudinal), igual que eviten monocicle per a la roda (perquè és una forma culta i obligaria a anomenar bicicles les plataformes).

Per tant, quan arribin els monopatins voladors, és a dir els autèntics hoverboards, haurem d’empescar-nos un nom nou. Empescar-nos un nom nou i aprendre a mantenir-hi l’equilibri. Mentrestant, ja farem prou aguantant-nos a sobre les terrenals plataformes elèctriques, plataformes de manillar i rodes elèctriques. Aguantant-nos-hi o bé esquivant-les i, per què no?, admirant-les, per la facilitat, la suavitat i l’enginy amb què es desplacen.

Properament us informarem de les altres formes normalitzades en el camp canviant dels desplaçaments sostenibles.

Què amaguen les superilles?

superillaDes d’un punt de vista lingüístic, res no ens impedeix imaginar que una superilla és una illa tan gran que fa dubtar si no s’hauria de considerar terra ferma. O que és una illa paradisíaca, que abunda en platges blanquíssimes de palmerars, en turons assolellats de vinyes i oliveres o en cims d’aparença alpina entre aigües immòbils.

En l’àmbit de l’urbanisme, però, superilla fa referència a un conjunt d’illes de cases concebut com una unitat, sobretot pel que fa a la circulació de vehicles de motor. El resultat d’aquesta agrupació és una illa de cases sense platges, ni vinyes, ni cims, però amb unes dimensions molt superiors a les habituals.

Tot i que es tracta d’un concepte que té quasi un segle d’història, el disseny i els objectius han canviat substancialment. Així, durant la primera meitat del segle XX les superilles es feien a mida dels vehicles de motor, amb grans artèries de circulació al voltant i amb carrers discontinus a l’interior per a dificultar els desplaçaments a peu o amb bicicleta; en canvi, a principis del segle XXI es van recuperar amb la intenció que fossin espais a la mida de vianants i ciclistes, amb fortes restriccions a la circulació de vehicles de motor privats i amb àmplies zones de passeig i esbargiment.

En les altres llengües s’utilitzen formes anàlogues: supermanzana o superisla en castellà, super-îlot en francès, superisolato en italià i superblock en anglès. Denominacions, en general, que porten a somiar espais serens i amables, enmig de les ciutats o dels oceans.

 

És millor una via ciclista, pedalable o ciclable?

camins_bicicletaLes vies aptes per a la circulació amb bicicleta poden ser vies ciclistes o bé, amb un sentit diferent, vies pedalables:

Un camí, una pista, un carril, etc. és ciclista quan s’ha concebut específicament per a la circulació amb bicicleta. Sovint, podem dir el mateix substituint l’adjectiu ciclista per l’aposició bici: pista ciclista o pista bici, carril ciclista o carril bici, etc.

En canvi, un camí, una vorera, etc. (o una part) són pedalables quan s’hi pot anar amb bicicleta, tot i no haver estat pensats només per a aquest ús. Per tant, els ciclistes hi conviuen amb els vianants o amb els usuaris d’altres mitjans de transport.

De vegades aquest segon sentit s’atribueix, innecessàriament, a *ciclable. A diferència de pedalable, l’adjectiu *ciclable no deriva d’un verb català (és d’origen francès), no és evident per a qui no el coneix i fins ara ha tingut un ús reduït. A més, no aporta precisió: els cicles són vehicles accionats per l’esforç de l’ocupant, sovint de pedals; no hi ha, doncs, correlació directa entre cicles i vies aptes per a bicicletes.

Ara bé, sigui en unes vies o altres, probablement només pedalant entendrem el vertigen de Joan Vinyoli quan deia:

Ajunto mots per fer-me un trampolí
vers l’àmbit líric i assajar al trapezi
de la metàfora, en el buit, un salt mortal
per assolir una mica de realitat
fora del temps,
                            ulls aclucats,
                                                    com ara, en bicicleta,
en algun lloc del món assaja algú
precaris equilibris sense mans,
endut enllà, fins que de cop s’adona
que va rodant segur pel vell passeig
cap a la font primera.

 

Trobareu aquest argumentari exposat en el Cercaterm i en el diccionari en línia de criteris terminològics.

 

Viatgem per obligació o per ocupació?

viatgers-tren_jeremy-segrottSi ens desplacem amb un mitjà de transport forçats per circumstàncies externes, sovint cap a la feina o els estudis, és senyal que som viatgers obligats; ens delaten, és clar, la cara de son, la poca comunicació o, en general, la falta de ganes. En canvi, el dia que ens desplacem empesos només per la nostra elecció (camí d’un paratge natural, la taula dels sogres, una cita engrescadora o un pavelló d’esport infantil), pertanyem a la classe teòricament més relaxada dels viatgers no obligats.

Igualment, si el tren, l’autobús o el metro ens traslladen cada dia a la mateixa hora en direcció a la feina o els estudis, som de ple dret viatgers ocupacionals, mentre que si un dia aïllat agafem un mitjà de transport al nostre aire ens podem considerar viatgers no ocupacionals.

També pot ser que agafem cada dia i a la mateixa hora el mateix transport entre dues poblacions diferents. Això indica que som de l’espècie dels viatgers pendulars, coneguda sobretot perquè els seus desplaçaments tenen la regularitat d’un pèndol. A diferència dels que només cal que canviïn de carrer o de barri. O que avui són aquí, demà camparan per una altra comarca i demà passat exploraran un altre continent o un asteroide qualsevol dels que poblen l’univers.

Aquestes oposicions configuren classificacions paral·leles, que agrupen els viatgers segons la voluntarietat del viatge, la repetició i la finalitat o bé la pertinença de l’origen i la destinació a municipis diferents. Sovint els resultats se sobreposen, però no acaben de coincidir: una visita al metge és obligada, però no és ocupacional ni pendular; un viatge aïllat a un centre laboral diferent del nostre és obligat i ocupacional, però no és pendular, etc.

Des del moment que posem el peu en un mitjà de transport, doncs, passem a representar un tipus determinat de viatger. Engrossim la variable d’un esquema. I l’estudi de totes les variables permet fer un retrat precís dels hàbits de desplaçament en una àrea determinada, amb l’objectiu d’ajustar-hi el transport públic pel que fa a la naturalesa del mitjà, els trajectes i la freqüència.

Determinar quins patrons segueixen els desplaçaments de llarg recorregut a l’interior d’una zona és, per tant, el primer pas per a aconseguir una mobilitat sostenible.