Què amaguen les superilles?

superillaDes d’un punt de vista lingüístic, res no ens impedeix imaginar que una superilla és una illa tan gran que fa dubtar si no s’hauria de considerar terra ferma. O que és una illa paradisíaca, que abunda en platges blanquíssimes de palmerars, en turons assolellats de vinyes i oliveres o en cims d’aparença alpina entre aigües immòbils.

En l’àmbit de l’urbanisme, però, superilla fa referència a un conjunt d’illes de cases concebut com una unitat, sobretot pel que fa a la circulació de vehicles de motor. El resultat d’aquesta agrupació és una illa de cases sense platges, ni vinyes, ni cims, però amb unes dimensions molt superiors a les habituals.

Tot i que es tracta d’un concepte que té quasi un segle d’història, el disseny i els objectius han canviat substancialment. Així, durant la primera meitat del segle XX les superilles es feien a mida dels vehicles de motor, amb grans artèries de circulació al voltant i amb carrers discontinus a l’interior per a dificultar els desplaçaments a peu o amb bicicleta; en canvi, a principis del segle XXI es van recuperar amb la intenció que fossin espais a la mida de vianants i ciclistes, amb fortes restriccions a la circulació de vehicles de motor privats i amb àmplies zones de passeig i esbargiment.

En les altres llengües s’utilitzen formes anàlogues: supermanzana o superisla en castellà, super-îlot en francès, superisolato en italià i superblock en anglès. Denominacions, en general, que porten a somiar espais serens i amables, enmig de les ciutats o dels oceans.

 

És millor una via ciclista, pedalable o ciclable?

camins_bicicletaLes vies aptes per a la circulació amb bicicleta poden ser vies ciclistes o bé, amb un sentit diferent, vies pedalables:

Un camí, una pista, un carril, etc. és ciclista quan s’ha concebut específicament per a la circulació amb bicicleta. Sovint, podem dir el mateix substituint l’adjectiu ciclista per l’aposició bici: pista ciclista o pista bici, carril ciclista o carril bici, etc.

En canvi, un camí, una vorera, etc. (o una part) són pedalables quan s’hi pot anar amb bicicleta, tot i no haver estat pensats només per a aquest ús. Per tant, els ciclistes hi conviuen amb els vianants o amb els usuaris d’altres mitjans de transport.

De vegades aquest segon sentit s’atribueix, innecessàriament, a *ciclable. A diferència de pedalable, l’adjectiu *ciclable no deriva d’un verb català (és d’origen francès), no és evident per a qui no el coneix i fins ara ha tingut un ús reduït. A més, no aporta precisió: els cicles són vehicles accionats per l’esforç de l’ocupant, sovint de pedals; no hi ha, doncs, correlació directa entre cicles i vies aptes per a bicicletes.

Ara bé, sigui en unes vies o altres, probablement només pedalant entendrem el vertigen de Joan Vinyoli quan deia:

Ajunto mots per fer-me un trampolí
vers l’àmbit líric i assajar al trapezi
de la metàfora, en el buit, un salt mortal
per assolir una mica de realitat
fora del temps,
                            ulls aclucats,
                                                    com ara, en bicicleta,
en algun lloc del món assaja algú
precaris equilibris sense mans,
endut enllà, fins que de cop s’adona
que va rodant segur pel vell passeig
cap a la font primera.

 

Trobareu aquest argumentari exposat en el Cercaterm i en el diccionari en línia de criteris terminològics.

 

Viatgem per obligació o per ocupació?

viatgers-tren_jeremy-segrottSi ens desplacem amb un mitjà de transport forçats per circumstàncies externes, sovint cap a la feina o els estudis, és senyal que som viatgers obligats; ens delaten, és clar, la cara de son, la poca comunicació o, en general, la falta de ganes. En canvi, el dia que ens desplacem empesos només per la nostra elecció (camí d’un paratge natural, la taula dels sogres, una cita engrescadora o un pavelló d’esport infantil), pertanyem a la classe teòricament més relaxada dels viatgers no obligats.

Igualment, si el tren, l’autobús o el metro ens traslladen cada dia a la mateixa hora en direcció a la feina o els estudis, som de ple dret viatgers ocupacionals, mentre que si un dia aïllat agafem un mitjà de transport al nostre aire ens podem considerar viatgers no ocupacionals.

També pot ser que agafem cada dia i a la mateixa hora el mateix transport entre dues poblacions diferents. Això indica que som de l’espècie dels viatgers pendulars, coneguda sobretot perquè els seus desplaçaments tenen la regularitat d’un pèndol. A diferència dels que només cal que canviïn de carrer o de barri. O que avui són aquí, demà camparan per una altra comarca i demà passat exploraran un altre continent o un asteroide qualsevol dels que poblen l’univers.

Aquestes oposicions configuren classificacions paral·leles, que agrupen els viatgers segons la voluntarietat del viatge, la repetició i la finalitat o bé la pertinença de l’origen i la destinació a municipis diferents. Sovint els resultats se sobreposen, però no acaben de coincidir: una visita al metge és obligada, però no és ocupacional ni pendular; un viatge aïllat a un centre laboral diferent del nostre és obligat i ocupacional, però no és pendular, etc.

Des del moment que posem el peu en un mitjà de transport, doncs, passem a representar un tipus determinat de viatger. Engrossim la variable d’un esquema. I l’estudi de totes les variables permet fer un retrat precís dels hàbits de desplaçament en una àrea determinada, amb l’objectiu d’ajustar-hi el transport públic pel que fa a la naturalesa del mitjà, els trajectes i la freqüència.

Determinar quins patrons segueixen els desplaçaments de llarg recorregut a l’interior d’una zona és, per tant, el primer pas per a aconseguir una mobilitat sostenible.