#termedelasetmana: radiació UVA i radiació UVB

radiacions_UVL’estiu és aquí: calor, vacances, àpats a la fresca, més temps fent activitats a ple aire, platja… Si no voleu que res us espatlli el panorama, us recomanem que tingueu en compte el #termedelasetmana que us proposem, que, de fet, són dos termes: la radiació UVA i la radiació UVB.

Fan referència a la radiació electromagnètica que forma part de la radiació solar i d’altres fonts. Concretament, la radiació UVA, o radiació ultraviolada A, o raigs UVA, o simplement, els UVA, denomina la radiació la longitud d’ona de la qual està compresa entre 320 i 400 nanòmetres. I la radiació UVB, o radiació ultraviolada B, o raigs UVB o simplement, els UVB, designa la radiació la longitud d’ona de la qual està compresa entre els 280 i 320 nanòmetres.

Les conseqüències de cadascuna d’aquestes radiacions són diferents, però en tot cas s’han de tenir sempre en compte, i convé aplicar protectors adequats i altres mesures perquè la nostra pell i els nostres ulls no pateixin més del compte. D’això, però, és millor que us n’informeu amb els dermatòlegs, oftalmòlegs i altres especialistes.

Nosaltres ens limitarem a recordar-vos un parell de detalls lingüístics: que s’ha de fer servir ultraviolat ultraviolada (i no pas *ultravioleta), i que en aquest àmbit especialitzat se sol fer servir el plural raigs i no pas rajos.

Magnitud sísmica, intensitat sísmica i escales sísmiques

Terratremol

Dues de les primeres dades que se solen conèixer en produir-se un terratrèmol són la magnitud sísmica i la intensitat sísmica. Si bé aquests termes designen paràmetres diferents, ambdós es fan servir, entre d’altres, per a la caracterització de la grandària d’un terratrèmol, motiu pel qual a vegades se’n confon l’ús en contextos divulgatius.

La magnitud sísmica mesura l’energia alliberada en el focus d’un terratrèmol que es converteix en ones elàstiques, a partir del senyal enregistrat en un sismograma en un punt concret. És, doncs, un paràmetre objectiu, basat en la determinació instrumental.

En canvi, la intensitat sísmica es valora a partir de la descripció dels efectes d’un terratrèmol sobre les estructures, els edificis, el terreny i les persones. És, doncs, un paràmetre subjectiu de mesura qualitativa de la grandària d’un terratrèmol, i varia a cada punt del terreny en funció de la magnitud sísmica i la distància a l’epicentre, entre altres factors.

La determinació de la magnitud sísmica o la intensitat sísmica d’un terratrèmol es pot expressar en diverses escales estàndard.

Les escales de magnitud sísmica es divideixen en valors numèrics amb un decimal. A l’hora d’interpretar les dades expressades d’aquesta manera, convé tenir en compte que són escales logarítmiques de base 10, de manera que per a cada valor d’augment s’incrementa molt més l’alliberament d’energia. Per exemple, un terratrèmol de magnitud 8,1 produeix una sacsejada 10 vegades superior que un de magnitud 7,1, 100 vegades superior que un de magnitud 6,1, 1.000 vegades superior que un de 5,1, etc.

L’exemple més conegut d’escala de magnitud sísmica és l’escala de Richter, que pren com a base la magnitud de l’ona interna d’un terratrèmol, és a dir, l’ona sísmica que es propaga per l’interior de la Terra. Aquesta escala va ser proposada per C. F. Richter per a calcular la magnitud de terratrèmols locals a Califòrnia, i per aquest motiu de vegades s’utilitza la denominació escala de magnitud local per a fer referència a l’escala de Richter. Pel que fa a la pronunciació de l’antropònim Richter, se sol recomanar la pronúncia amb [k].

Les escales d’intensitat sísmica es basen en una divisió en graus, expressats en números romans, que permet objectivar els efectes macrosísmics d’un terratrèmol. Són escales discretes, és a dir, no admeten valors intermedis entre els valors establerts. Com que els danys d’un terratrèmol varien d’un punt del terreny a un altre, amb els diferents valors d’intensitat sísmica s’elaboren mapes d’isosistes que permeten distingir les zones amb la mateixa intensitat sísmica percebuda.

Són exemples d’escales d’intensitat sísmica l’escala de Mercalli modificada (o escala MM), que actualment consta de 12 graus, i l’escala macrosísmica europea (EMS-98), que és l’escala d’intensitat oficial a la Unió Europea.

Convé evitar l’ús del mot graus per a expressar la magnitud sísmica d’un terratrèmol i reservar aquest mot per a referir-se a valors d’intensitat sísmica (per exemple: un terratrèmol de magnitud 3,2, però un terratrèmol de grau IV ).

També cal especificar l’escala en què es donen les dades de magnitud i d’intensitat d’un terratrèmol, tenint en compte que per a cada cas hi ha diverses escales (per exemple, un terratrèmol de magnitud 3,2 és una referència incompleta, i convindria especificar un terratrèmol de magnitud 3,2 en l’escala de Richter).

 

#termedelasetmana: grafè

© iStock_Bumbasor
© iStock_Bumbasor

Aquesta setmana ve marcada per la celebració del Mobile World Congress 2016 a Barcelona. El #termedelasetmana que us proposem sembla que està cridat, segons algunes veus, a esdevenir un dels conceptes clau en el desenvolupament de la tecnologia dels propers anys. Es tracta del terme grafè, que ja havíem destacat temps enrere.

El grafè és un material d’un sol àtom de gruix format per una estructura bidimensional d’àtoms de carboni disposats en forma d’hexàgons, el qual presenta un conjunt de propietats físiques molt interessants i ha esdevingut un camp de proves extraordinari en terrenys com la nanotecnologia.

La denominació grafè està formada per la base graf(it) (perquè el grafè es pot obtenir per exfoliació del grafit) i el sufix –è designador d’hidrocarburs, paral·lelament a formes com ara alquè (de alcohol + –è) i etilè (de etil + –è).

Mentre esperem descobrir quines novetats ens proporcionarà l’estudi i l’ús del grafè, de moment us convidem a visitar-ne la fitxa terminològica corresponent, en què veureu els equivalents en altres llengües, la definició i altres detalls.

#termedelasetmana: espaitemps

CC Pixabay_JohnsonMartin
CC Pixabay_JohnsonMartin

Per la notable fita científica que suposa el recent anunci de la detecció d’ones gravitacionals, volem destacar espaitemps com el nostre #termedelasetmana. Aquest descobriment confirma la hipòtesi d’Einstein, qui ja va predir l’existència d’aquestes pertorbacions de l’espaitemps ara fa tot just cent anys, en el marc de la seva teoria general de la relativitat.

Ens expliquen els físics que les ones gravitacionals (o gravitatòries: vegeu aquest altre apunt) detectades provenen de l’energia alliberada pel col·lapse de dos forats negres, ara fa uns 1.300 milions d’anys, la qual ha viatjat pel temps i l’espai en forma d’ones fins a la Terra, on finalment l’observatori LIGO les ha pogut detectar. Aquestes ones són, doncs, pertorbacions de la geometria de l’espaitemps.

El concepte de espaitemps, introduït per Hermann Minkowski a principi del segle XX, resulta de considerar conjuntament els conceptes físics de espai i temps, i s’utilitza tant en relativitat especial com en relativitat general per a designar, precisament, l’espai de quatre dimensions (les tres que corresponen a les de l’espai i una de temporal). Des del TERMCAT no ens veiem amb cor d’ajudar els científics en els nous i interessants reptes de comprensió de l’univers que planteja aquest descobriment, però sí que us podem recordar que, segons la normativa d’ús del guionet de l’Institut d’Estudis Catalans, la grafia adequada per a aquest terme compost és espaitemps, sense guionet.

Us convidem a consultar el Diccionari de física en línia, en el qual trobareu més terminologia de relativitat especial i general i d’astrofísica.

Ones gravitatòries o ones gravitacionals?

Ones_Gravitatories

En català són adequades tant la denominació ona gravitatòria com la forma ona gravitacional per a designar la pertorbació de la geometria de l’espaitemps que es propaga com una ona, en el marc de la relativitat general.

El diccionari normatiu recull els adjectius gravitatori -òria i gravitacional com a sinònims. Ambdós són derivats del verb gravitar per procediments de derivació diferents: en el cas de gravitatori -òria, s’ha adjuntat a l’arrel del verb gravitar (gravita-) el sufix adjectival -tori -tòria; en el cas de gravitacional, a la mateixa arrel verbal s’ha adjuntat el sufix -ció per a formar el substantiu gravitació, al qual, al seu torn, s’ha adjuntat el sufix -al, amb una n d’enllaç, per a formar l’adjectiu gravitacional. Pel que fa a aquest darrer adjectiu, convé recordar que el sufix -al, si bé és productiu en català com a productor d’adjectius, també té una presència considerable en adjectius d’àmbits cientificotècnics d’origen anglès, i possiblement és a través de l’anglès que s’ha estès l’ús d’aquest adjectiu en contextos científics catalans.

Aquests dies, les ones gravitatòries o gravitacionals són les protagonistes d’un notable esdeveniment científic, ja que se n’han detectat proves experimentals directes i probablement definitives, just cent anys després que Albert Einstein en predigués l’existència.

Amb la voluntat d’oferir informació terminològica útil i veraç, hem actualitzat les notes d’aquesta entrada en el nostre Diccionari de física, perquè facin referència a aquesta fita històrica en la física moderna. D’acord amb l’ús i l’opinió dels especialistes, també hem actualitzat la relació de sinonímia de les formes que avui comentem. Us convidem a consultar-hi aquest i altres termes de relativitat general, i a fer-nos arribar els suggeriments que vulgueu per a millorar-lo.

#termedelasetmana: pluja d’estels

Si sou uns bons aficionats a l’observació dels astres és ben probable que ja estigueu al cas que aquests dies es poden observar els alfa-Centàurids. Si és la primera vegada que sentiu aquesta denominació, heu de saber que es tracta d’una pluja de meteors amb radiant a la constel·lació de Centaure, que té lloc anualment la primera quinzena de febrer, amb el pic d’activitat al voltant del 8 de febrer.

Us proposem precisament com a #termedelasetmana el terme pluja de meteors o pluja d’estels. Un meteor, tot i la denominació sinònima popular, no té res a veure amb un estel: és un fenomen lluminós que és originat en passar ràpidament un meteoroide a través de l’atmosfera terrestre i apagar-se tot seguit. I una pluja de meteors és una successió de meteors en un interval curt de temps que es produeix periòdicament en passar la Terra a prop de l’òrbita d’un cometa. En el Diccionari de física podeu llegir també una interessant nota enciclopèdica sobre aquest concepte, i aprendre que durant una pluja d’estels, els meteors, per un efecte de perspectiva, semblen provenir d’un punt concret de l’esfera celeste, el radiant. La ubicació del radiant dóna nom a les diferents pluges d’estels, com ara els Perseids, amb radiant a la constel·lació de Perseu, o els Gemínids, amb radiant a la constel·lació de Gèminis.

Per il·lustrar el concepte, us hem preparat aquest mapa interactiu, en què podreu consultar les denominacions que reben algunes de les pluges d’estels. I si us queda curiositat i voleu saber els criteris que hi ha al voltant dels noms d’aquests fenòmens, us convidem a consultar també el Criteri per a la denominació catalana de les pluges de meteors, que ha aprovat recentment el Consell Supervisor del TERMCAT i que ofereix informació ben precisa sobre tots els aspectes que cal tenir en compte en relació amb aquests termes (masculí o femení, plural, majúscula o minúscula, ús de les lletres gregues, etc.).

La nit de l’escrutini hi ha superlluna i lluna de sang. Què vol dir tot això?

https://ca.wikipedia.org/wiki/Lluna#/media/File:US_Navy_041027-N-9500T-001_The_moon_turns_red_and_orange_during_a_total_lunar_eclipse.jpg
CC_USNavy

La nit del 27 de setembre, a banda de tenir interès pels resultats electorals, resultarà especialment interessant per als aficionats a l’observació dels astres. Hi coincideixen dos fenòmens: per una banda, el perigeu més important de l’any, i, per una altra banda, un eclipsi lunar total.

El perigeu és el punt de l’òrbita d’un satèl·lit en què aquest cos està més a prop del cos al voltant del qual orbita, o sigui, el punt en què la Lluna i la Terra estan més a prop. Els perigeus i els apogeus (el fenomen contrari) se succeeixen en cada òrbita lunar pel fet que la Lluna descriu una el·lipse (i no un cercle) al voltant de la Terra. Això provoca que la Lluna de perigeu (o lluna plena de perigeu) es vegi més grossa i més brillant que la resta de nits de lluna plena (de fet, la diferència és pràcticament inapreciable a ull nu, però hi és), i per això de vegades de la Lluna de perigeu se’n diu popularment superlluna. En el cas de la nit del 27 de setembre s’esdevé que serà el perigeu més pròxim de tot l’any.

A més a més, durant la mateixa matinada la Terra passarà entre el Sol i la Lluna, i provocarà un eclipsi de Lluna. En aquests casos la Lluna es continua veient, però com que rep menys llum solar per la interposició de la Terra, de vegades pren un to vermellós, i per això es parla de lluna de sang.

La nit del 27 de setembre promet emocions…

#termedelasetmana: pentaquark

CC NASA
CC NASA

En aquest estiu ric en novetats científiques, ara us proposem pentaquark com a #termedelasetmana. A banda de les imatges de Plutó enviades per la missió New Horizons, aquests dies en el Gran Col·lisionador d’Hadrons (LHC) del CERN podria haver-se observat per primera vegada un pentaquark, una partícula predita pels físics ja fa algunes dècades. Representa un patró especial d’agrupació de quarks: quatre quarks i un antiquark amb càrrega de color total nul·la. Semblantment, l’any passat, a l’LHC es va detectar una partícula que podria correspondre a un tetraquark, això és, a una agrupació de dos quarks i dos antiquarks amb càrrega de color total nul·la.

El repte per als investigadors del CERN és esbrinar com estan lligats aquests quarks entre si per a poder determinar amb precisió la naturalesa de cadascuna d’aquestes partícules. I és que, en ambdós casos, experiments posteriors han matisat l’eufòria d’aquests descobriments, ja que podrien indicar que es tracta, respectivament, d’un barió i un mesó ordinaris.

Certament, en una societat que té en les noves tecnologies i les xarxes socials una porta ràpida d’accés a la cultura i la ciència, convé distingir entre l’impacte mediàtic i l’impacte científic real de la informació científica que rebem. En aquest sentit, els diccionaris terminològics esdevenen una eina molt útil per a acostar-se amb rigor als conceptes i a la manera precisa d’anomenar-los.

Així doncs, al TERMCAT hem incorporat aquests termes al Diccionari de física en línia, amb la voluntat d’oferir un recurs terminològic permanentment actualitzat. Hi trobareu, també, més terminologia de física de partícules i física quàntica.

#termedelasetmana: inducció electromagnètica

cc Wikimedia / Thomas BinderhoferLa formulació de la llei de Faraday a càrrec del físic i químic anglès Michael Faraday va portar a la descoberta, el 1831, de la inducció electromagnètica, un fenomen que permet produir i distribuir energia elèctrica a gran escala i que és la base de la tecnologia electromagnètica actual.

Expliquen que, cap al 1850, William Gladstone, ministre d’economia anglès, va visitar el laboratori de Michael Faraday. Després d’admirar alguns dels seus instruments, li va preguntar si l’electricitat tindria alguna aplicació pràctica en el futur. I Faraday va contestar-li:

—Ara mateix no ho sé, però algun dia un successor seu podrà cobrar-ne impostos.

Faraday era conscient de la importància del seu descobriment, però no podia arribar a imaginar-se les rellevants aplicacions tecnològiques que tindria (en informàtica, medicina, enginyeria, etc.). Com a reconeixement a la seva contribució al progrés científic, la unitat de mesura de capacitat rep el nom de farad.

I encara menys podia imaginar-se que anys més tard des del TERMCAT destacaríem la inducció electromagnètica com a #termedelasetmana, però la presentació aquesta setmana del nou Diccionari de física en línia és tot un esdeveniment que ho justifica. Hi podreu consultar aquests termes, i d’altres de l’àmbit de l’electromagnetisme, la mecànica, la termodinàmica, l’òptica, la relativitat, la física quàntica, la física de partícules, la física nuclear, la física atòmica, la física de la matèria condensada, la física de la Terra i de l’espai i la física mèdica.

#termedelasetmana: efecte fotoelèctric

L’Assemblea General de les Nacions Unides i la UNESCO han declarat el 2015 Any Internacional de la Llum i les Tecnologies Basades en la Llum. Amb aquesta iniciativa es vol difondre els descobriments dels segles XIX i XX que han demostrat la gran importància de la llum en la ciència, i donar a conèixer l’extraordinari potencial de possibilitats per al progrés científic que té actualment la recerca en òptica i fotònica.

Des de la informació a Internet, que viatja per la fibra òptica, fins a l’ús de làsers amb finalitats mèdiques o la tecnologia per a l’aprofitament de l’energia solar, les tecnologies basades en la llum tenen molta presència en la societat actual. És precisament per l’impacte que pot tenir en àmbits com el medi ambient, les comunicacions, la medicina, l’economia, l’energia, l’agricultura, etc. que l’estudi de la llum i, sobretot, de les seves tecnologies és indispensable per a promoure el desenvolupament sostenible de la nostra societat i la millora de la qualitat de vida de les persones. D’altra banda, històricament la llum també ha actuat com a element de desenvolupament cultural i té un vessant artístic important.

Per tot plegat, aquesta setmana destaquem el terme efecte fotoelèctric, que és el fenomen consistent en l’alliberament d’electrons per una substància exposada a la llum o, en general, a una radiació electromagnètica. Aquest fenomen ja va ser observat per Heinrich Hertz al final del segle XIX, però va ser Albert Einstein qui, el 1905 (ara fa 110 anys), va interpretar-lo i explicar-lo. I va ser per aquesta aportació cabdal per al desenvolupament de la física moderna —i no per la formulació de la teoria de la relativitat— que Einstein va rebre el Premi Nobel de Física l’any 1921. A la pràctica, l’efecte fotoelèctric és a la base del funcionament de les cèl·lules fotoelèctriques, uns dispositius de detecció de llum que tenen múltiples aplicacions industrials i quotidianes: portes automàtiques, detectors de fum, alarmes antirobatori per a articles de consum, càmeres digitals, etc. Us imagineu uns grans magatzems sense l’efecte fotoelèctric?