En l’àmbit del dret sovint s’utilitza en castellà el substantiu subsanación i el verb corresponent subsanar per a referir-se a la rectificació d’errors materials, defectes o omissions produïdes en una actuació anterior. En català, la denominació adequada per a fer referència a aquest concepte és esmena. Aquesta és la forma normativa, i es recull al Diccionari de la llengua catalana. El verb corresponent, en conseqüència, és esmenar. Així, per exemple, parlarem del període d’esmena (en castellà, período de subsanación) o del requeriment d’esmena (en castellà, requerimiento de subsanación).

No són adequades en català les formes *subsanació ni *subsanar. En castellà, el prefix sub- indica, entre altres sentits, «una acción secundaria», segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, i això podria explicar la formació de subsanar. En català, en canvi, el prefix sub- indica sentits com ara ‘sota’, ‘situat a sota’, ‘en grau inferior’, ‘en menor proporció’, ‘no del tot’, ‘gairebé’ o ‘aproximadament’, d’acord amb el diccionari normatiu, però no té aquest significat de posterioritat.

En català, el substantiu novació significa ‘Substitució d’una obligació per una altra de nova, en virtut d’una causa preexistent, que extingeix o modifica la primera’. Aquest terme, que podeu consultar al Cercaterm, es documenta també al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

Són correctes, però, un suposat verb novar i l’adjectiu novat -ada? En castellà, el verb novar es documenta en les obres lexicogràfiques; per exemple, al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola: «Sustituir con una obligación otra otorgada anteriormente, la cual queda anulada en este acto». En català, en canvi, les fonts de referència habitual (ja siguin de la llengua general o especialitzades de dret) recullen únicament el substantiu novació.

Des del punt de vista lingüístic seria possible, en català, l’ús del verb novar i l’adjectiu novat -ada, format a partir del participi. Per exemple, «data de la finalització del contracte novat«. Tanmateix, segons els contextos d’ús sembla que és més habitual fer servir construccions al voltant del substantiu novació (per exemple, «sotmetre a novació», «aplicar una novació», «objecte de novació», «sotmès a novació»).

[Text publicat originalment al portal Terminologia jurídica]

En dret processal, detenció i arrest són dos conceptes diferenciats i, per tant, no són sinònims. Tots dos termes estan relacionats amb la privació de la llibertat, però fan referència a conceptes diferents dins del procés penal.

La detenció (en anglès, arrest i en francès, arrestation) és la privació provisional i cautelar de la llibertat d’una persona que efectua l’autoritat competent quan té la sospita que aquesta persona és la responsable d’una infracció penal. És, per tant, una acció que té lloc abans de posar la persona a disposició judicial.

En el marc jurídic espanyol, la detenció està regulada a la Constitució espanyola (article 17) i a la Llei d’enjudiciament criminal (articles 489 a 501).

Un arrest, en canvi, és una pena que s’aplica en casos de determinats delictes i faltes consistent en la privació de llibertat per un temps generalment breu. Es tracta, doncs, d’un tipus de càstig que un jutge o un tribunal imposa en una sentència a la persona que ha comès un delicte o una falta. L’arrest de cap de setmana o l’arrest domiciliari en són exemples.

El Codi penal espanyol definia l’arrest del cap de setmana com una de les possibles penes privatives de la llibertat, juntament amb la presó i la responsabilitat personal subsidiària. En la modificació del Codi penal que es va fer l’any 2003 (Llei orgànica 15/2003, del 25 de novembre), la pena d’arrest de cap de setmana va quedar substituïda per la pena de localització permanent (article 37). La localització permanent és una pena més genèrica que fusiona el que abans s’anomenava arrest domiciliari i arrest de cap de setmana, ja que es pot complir tant al domicili del reu com en un centre penitenciari, i, malgrat que en principi s’ha de complir de manera contínua, també es té en compte la possibilitat que es pugui complir de manera discontínua i, fins i tot, en caps de setmana.

Una donació, en dret d’obligacions i contractes, és un acte de liberalitat pel qual una persona (el donant) disposa a títol gratuït d’una cosa o d’un dret a favor d’una altra persona (el donatari). Aquesta persona ha d’acceptar la donació, i amb l’acceptació, la cosa o el dret passa a ser seu. En castellà, se’n diu donación.

Una deixa, en canvi, és un concepte propi del dret de successions, i és una atribució singular d’un o més drets o coses ordenada pel causant, és a dir, per la persona física la mort de la qual obre la successió en tot el seu patrimoni. I en l’àmbit del dret de successions, s’han de seguir uns passos abans que la persona beneficiària d’una deixa la pugui incorporar al seu patrimoni. Hi ha la vocació hereditària, la delació, l’acceptació d’herència i, finalment, l’adquisició d’herència. L’equivalent castellà de deixa és manda.

Tots aquests termes els podeu trobar definits al Diccionari de dret civil i al Cercaterm.