Categoria: #termedelasetmana

#termedelasetmana: blaveta zebrada

TermcatDeixa un comentari

Ara que és bona època per papallonejar, en tots els sentits, aquesta setmana publiquem una actualització del diccionari de Noms de papallones i volem destacar-ne una d’autòctona que es troba al sud-est de la península Ibèrica: per davant, vesteix un blau metàl·lic amb matisos lilosos; per darrere, es camufla com una zebra en un safari africà: la blaveta zebrada (Tarucus theophrastus).

Tot i el seu nom exòtic i passatger de safari, aquesta espècie també és present al sud de les terres de parla catalana (concretament a Alacant) i es troba en el sector sud-oest del Mediterrani, principalment al nord d’Àfrica. De mida extraordinàriament petita però amb una aparença que no passa desapercebuda: elegant per davant (blaveta per l’anvers de les ales), críptica per darrere (zebrada pels patrons blancs i negres del revers que recorden una zebra o un laberint, com es mostra a la imatge). D’aquí venen els noms populars també en altres llengües: common tiger blue, en anglès; laberinto africano, en castellà.

Escollida Papallona de l’Any 2024 per l’Associació Zerynthia, pertany a la família dels licènids i sovint es pot veure en hàbitats secs i assolellats, entre matolls, on vola de manera ràpida i nerviosa. Les erugues s’alimenten de plantes del gènere Ziziphus (ginjoler) i tenen una relació molt especial amb les formigues, que les protegeixen a canvi de substàncies ensucrades. Així que si algun dia us la trobeu mentre papallonegeu durant l’estiu, no tenim cap dubte que estareu més contents que un gínjol. 

Recordem que hem de deixar que les papallones ballin amb el vent. El pot de vidre no és cap jardí i l’agulla no fa cap poema. Les col·leccions d’insectes són cosa del passat… com la ignorància ecològica.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: jugaire

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana hem publicat el Diccionari de jocs de taula i jocs de rol, per això volem destacar un terme de l’àmbit dels jocs sense el qual tot aquest món no seria possible. Efectivament, resposta correcta! El terme és jugaire.

És la persona aficionada als jocs de taula. Si no podeu resistir-vos a tirar daus, moure fitxes o enredar-vos en aventures de rol, enhorabona: sou uns jugaires de cap a peus! De jugaires n’hi ha hagut sempre: els antics egipcis passaven hores amb el Senet (un dels primers jocs de taula coneguts); els romans jugaven al Ludus Latrunculorum (una mena d’escacs de l’època); els reis indis i les reines de l’antiguitat jugaven al Pachisi, el predecessor del nostre estimat parxís. 

Des del punt de vista lingüístic, el mot jugaire està format a partir del verb jugar i del sufix -aire (molt productiu en el sentit d»afeccionat’ o ‘propens’). És equivalent a jugador/a, però s’ha volgut fixar aquesta terminació específicament per a l’àmbit dels jocs de taula, que hi dona un toc més informal (de la mateixa manera que ha arrelat la forma jugón, jugona per al castellà, l’equivalent de l’anglès gamer).

Els jugaires travessen segles, cultures i taulers. Tant si sou dels que planegeu conquestes com si només voleu fer una partideta de Catan, recordeu: l’esperit jugaire ve de lluny i sempre busca una excusa per reunir-se al voltant d’una taula.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: lluerna

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana, concretament dijous, és el Dia Mundial de les Cuques de Llum; per això, volem destacar un #termedelasetmana que ens fa pensar en les nits d’estiu d’acampada i en les històries que ens explicaven amb la llanterna sota el sac de dormir. De sobte, quan pensàvem que ja no hi havia més aventures per viure aquell dia, apareixia una llum a terra que no era artificial: la lluerna, també coneguda com a cuca de llum.

La lluerna és un insecte coleòpter de la família dels lampírids. La femella no té ales i, curiosament, sembla més un cuc que un escarabat. Però té un superpoder: per l’extrem del seu cos emet una llum verda brillant que il·lumina la nit com si fos una petita estrella que camina per l’herba. Els mascles, més petits i amb ales, volen i busquen aquestes llums màgiques per trobar parella. És com anar de festa major i fer el ball del fanalet.

Des del punt de vista lingüístic, el mot lluerna ve del llatí vulgar lūcerna, que vol dir ‘llàntia’. No és d’estranyar, doncs, que tingui diverses denominacions arreu de la comunitat lingüística, a banda dels termes més estesos lluerna i cuca de llum: en valencià, cuc de llum o llumeneta; en septentrional, papa de llum; en central, cuca de Sant Joan; en balear, llanterna. 

Malauradament, no tot és un conte de fades: les lluernes cada cop són més difícils de veure perquè la contaminació i la llum artificial posen en perill la seva supervivència, entre d’altres factors. Qui tingui la sort de veure aquest miracle de la natura una nit d’estiu, que demani un desig.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: casal d’estiu

TermcatDeixa un comentari

Arriba l’estiu i comencen les vacances escolars, que la canalla espera amb emoció; és per això que destaquem un #termedelasetmana ple de jocs i d’aventures que comença just aquest dimecres i que està ben arrelat a la cultura i la llengua catalanes: el casal d’estiu.

Els casals d’estiu són la gran taula de salvació per a moltes famílies que veuen l’inici de l’estiu amb una mica de vertigen. Són espais plens de tallers, jocs, excursions i aventures on els menuts aprenen, es diverteixen i fan nous amics, mentre els adults intenten practicar la conciliació de la vida laboral i familiar —un terme que sona molt bé però que, en realitat, és gairebé una llegenda urbana al llarg del curs escolar.

Des del punt de vista lingüístic, recordem que casal és una entitat de caràcter popular específica dels països de parla catalana, amb finalitats culturals, recreatives, polítiques o religioses: casal d’estiu, casal d’avis, casal de joves, etc.

Els casals només ocupen unes hores al dia, però aquestes hores són or pur per a les famílies que necessiten treballar, fer gestions o, amb una mica de sort, respirar tranquils. Tot això no seria possible sense els autèntics herois de l’estiu: l’equip de monitors que aconsegueix fer de cada activitat una aventura i que, amb paciència infinita, omplen els dies dels infants de rialles i bons records. Gràcies per salvar l’estiu… a tothom!

[Font: TERMCAT ]

#termedelasetmana: llengua de signes catalana

TermcatDeixa un comentari

La llengua de signes catalana, coneguda habitualment amb la sigla LSC, és la llengua de les persones sordes i de les persones sordcegues de Catalunya que en són usuàries. Es tracta d’una llengua natural de modalitat gestual i visual que aquestes persones empren com a sistema lingüístic de comunicació social i cultural en el seu dia a dia. També és la llengua que fan servir les persones oïdores del seu entorn familiar, educatiu, professional i social.

La llengua de signes catalana, com altres llengües de signes, acompleix totes les funcions comunicatives possibles i, com tota llengua viva, té unes característiques que la distingeixen i la fan una llengua única, específica i diferenciada, que conviu amb la resta de llengües en la realitat plurilingüe del territori català.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006) va ser el primer text normatiu autonòmic que va incorporar l’LSC (article 50.6), i encomana als poders públics la garantia d’ús i la importància de la seva protecció i respecte.

El dia 3 de juny es commemora l’aprovació de la Llei de l’LSC, que l’estableix com a sistema lingüístic propi de les persones sordes i sordcegues signants de Catalunya. Una de les finalitats de la llei és regular-ne l’aprenentatge, la docència i la interpretació, i establir els òrgans de recerca i sistematització, d’assessorament i de participació en les polítiques públiques d’aquest àmbit. També entre les finalitats de la llei hi ha la de difondre l’existència i el coneixement de l’LSC dins l’àmbit lingüístic català.

Per a referir-se a la llengua de signes no és adequat utilitzar el terme *llenguatge de signes o *llenguatge mímic en tractar-se d’un sistema o codi lingüístic amb una dimensió semàntica, morfosintàctica i pragmàtica, com la resta de llengües del país. Tampoc és adequat el terme sordmut perquè la sordesa en si mateixa no provoca una afectació a les cordes vocals. La sordesa o l’ús de la llengua de signes tampoc provoquen alteracions del llenguatge, sinó la seva privació lingüística.

Cal tenir en compte que no hi ha una llengua de signes universal, sinó que al món hi ha més de 200 llengües de signes diferents que reflecteixen la diversitat lingüística, cultural, social i identitària de les persones sordes i de les persones sordcegues que les utilitzen. 

També es pot assenyalar que el dia 14 de juny es commemora el Dia Nacional de les Llengües de Signes. A l’Estat espanyol hi ha dues llengües de signes: la llengua de signes espanyola (LSE) i la llengua de signes catalana (LSC). La Llei 27/2007, de 23 d’octubre, va reconèixer legalment ambdues, cadascuna en el seu àmbit d’ús. Val a dir que les persones que fan servir la llengua de signes com a mitjà de comunicació a Catalunya ho fan amb la llengua de signes catalana, és a dir, que en la llengua de signes no es produeix un règim de bilingüisme equiparable al de les llengües orals parlades al mateix territori.

[Apunt elaborat amb la col·laboració de la FESOCA]

#termedelasetmana: art de la distorsió

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana volem destacar un #termedelasetmana ben creatiu, innovador i molt visual, aprofitant el material que hem publicat recentment sobre termes de la cultura digital i el carrusel visual per a xarxes: art de la distorsió.

L’art de la distorsió (també conegut com a glitch-art) converteix errors digitals en joies visuals o sonores. El que normalment es considera una fallada —imatges trencades, àudios estranys, vídeos bojos—, en aquest cas esdevé material creatiu. Hi ha moltes maneres de crear amb l’error: manipulant el codi d’un arxiu d’imatge, distorsionant dades o, fins i tot, obrint una foto amb un editor de text i deixant que el caos faci la seva màgia. És una mica com si l’artista jugués a ser hacker, però amb sensibilitat artística i ull per l’estètica.

Des del punt de vista lingüístic, aquest concepte té el seu origen en el terme anglès glitch, que en l’àmbit de les TIC es coneix amb el terme fixat en català distorsió transitòria.

En definitiva, l’art de la distorsió celebra el desperfecte perfecte, i ens recorda que, fins i tot en el caos digital, hi pot haver bellesa. Perquè, al capdavall, no hi ha res més humà (i digital) que fallar amb estil.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: pol·linització

TermcatDeixa un comentari

Dijous, 22 de maig, comença la Setmana de la Natura i dimarts és el Dia Mundial de les Abelles, per això el nostre #termedelasetmana té a veure amb un ball subtil entre flors i pol·linitzadors: la pol·linització.

Recordem que la pol·linització és molt més que un flirteig entre flors i insectes: és la clau de la biodiversitat i del nostre rebost. Concretament, és el procés de preparació d’una flor per a la fecundació per mitjà del transport dels grans de pol·len des dels estams fins als pistils femenins de la mateixa flor, d’una flor de la mateixa planta o bé d’una flor d’una altra planta. Les abelles —i altres pol·linitzadors com ara papallones o escarabats— fan possible que el 75 % dels cultius donin fruit, però estan en perill per múltiples causes lligades a l’activitat humana: els pesticides, la pèrdua d’hàbitats, el canvi climàtic, etc.

Des del punt de vista lingüístic, pol·linització és un terme format per derivació, a partir del verb pol·linitzar (de l’arrel pol·len, pres de llatí pollen: ‘flor de farina’).

Així que ja ho sabeu: planteu flors amigues, eviteu pesticides, compreu mel local… I no us n’oblideu: si voleu que floreixi la vida, cuideu qui la fa possible. Ah, i estigueu atents a la pròxima publicació del Portal Vida, que parlarem de la flora mel·lífera!

[Font: TERMCAT ]

#termedelasetmana: família monoparental

TermcatDeixa un comentari

Aquest dimarts el TERMCAT ha fet 40 anys i dijous és el Dia Internacional de la Família. Per això ho volem celebrar aquesta setmana amb un terme que es va fixar en català el segle passat (1991), que forma part de la nostra història i que s’ha implantat amb èxit: família monoparental.

Al llarg dels anys, el terme família monoparental s’ha implantat àmpliament per anomenar les famílies amb un sol progenitor —ja sigui el pare o la mare— i un o més fills a càrrec; és el terme normatiu i el més utilitzat tant en l’àmbit institucional com en els mitjans de comunicació i en el llenguatge administratiu. 

L’adjectiu monomarental, tot i que és un neologisme que va sorgir per visibilitzar que la majoria de famílies amb un sol adult progenitor estan encapçalades per dones, no és reconegut oficialment i té un ús menys estès. En cas que vulguem precisar aquest sentit, és més adequat dir-ne família monoparental femenina. La raó lingüística principal per descartar la formació monomarental és clara: parental no ve de pare, sinó que deriva del llatí parens, -ntis (participi present del verb parere ‘parir’). D’arguments lingüístics no ens en falten i us convidem a llegir aquest apunt per poder guanyar qualsevol debat de sobretaula.

Ara sí, destapem el cava i us convidem a celebrar-ho amb nosaltres amb l’etiqueta a xarxes #TERMCAT40, que en certa manera també sou família. Visca la diversitat familiar i els nous models de família!

Us agraïm la fidelitat d’haver arribat fins aquí. Xin-xin!

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: conclave i conclau

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana, concretament el 7 de maig, se celebra l’assemblea dels cardenals reunits per elegir papa. És per això que el #termedelasetmana és conclave.

El nom de conclave ve directament del llatí cum clavis, que vol dir ‘lloc tancat amb clau’. De fet, aquest mot també fa referència al recinte tancat on els cardenals es reuneixen per elegir papa. En català, també s’ha popularitzat la forma conclau, documentada en diverses fonts i en algun diccionari especialitzat, com a sinònim complementari.

Pel que fa a la pronúncia, conclave és una paraula masculina i té una accentuació plana: en català oriental, les vocals que no són tòniques es neutralitzen (kuŋkláβə); en occidental: koŋkláβe. Per tant, no és adequada la pronúncia *cónclave. La forma popular conclau, en canvi, és aguda: en oriental kuŋkláw; en occidental: koŋkláw.

Aquests dies d’actualitat informativa, toca fer una visita a la terminologia papal.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: exlibris

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana, coincidint amb la diada de Sant Jordi, ens fixem en un #termedelasetmana amb segles de tradició i que ara mateix ha viscut una mena de renaixement entre bibliòfils, artistes i amants de la il·lustració: l’exlibris.

Es tracta de la inscripció, generalment impresa en un full petit, sovint amb un gravat, que es posa als llibres d’una biblioteca per indicar-ne la propietat. També pot fer referència al motlle, generalment de boix, on hi ha gravada aquesta inscripció per estampar. L’exlibris és fixat a la part interior de la tapa del davant del volum i és una manera de dir “aquest llibre és meu”, però amb molt d’estil.

Amb els segles, els exlibris es van convertir en petites obres d’art. Als Països Catalans fou molt important la creació d’exlibris durant el Modernisme; hi van destacar les figures de J. Triadó, J. Renart i Alexandre de Riquer. També destaquem la figura contemporània de Teresa Costa-Gramunt, escriptora i dissenyadora barcelonina especialitzada en exlibris. És cofundadora i vicepresidenta de l’Associació Catalana d’Exlibristes des de 1989 i el 2023 va publicar el llibre Elogi de l’exlibris, on comparteix la seva experiència i passió per aquest art.

Aprofitem per recordar que la forma exlibris és un nom compost adaptat del manlleu llatí ex libris (que vol dir literalment ‘llibre de…’) i, com a tal, en català s’escriu sense espai ni guionet.

Actualment ja no se’n fan tant per necessitat, sinó més aviat com a detall personal, decoratiu i simbòlic. I tu, ja has encarregat el teu exlibris per a aquest Sant Jordi?

[Font: TERMCAT]