Viatgem per obligació o per ocupació?

viatgers-tren_jeremy-segrottSi ens desplacem amb un mitjà de transport forçats per circumstàncies externes, sovint cap a la feina o els estudis, és senyal que som viatgers obligats; ens delaten, és clar, la cara de son, la poca comunicació o, en general, la falta de ganes. En canvi, el dia que ens desplacem empesos només per la nostra elecció (camí d’un paratge natural, la taula dels sogres, una cita engrescadora o un pavelló d’esport infantil), pertanyem a la classe teòricament més relaxada dels viatgers no obligats.

Igualment, si el tren, l’autobús o el metro ens traslladen cada dia a la mateixa hora en direcció a la feina o els estudis, som de ple dret viatgers ocupacionals, mentre que si un dia aïllat agafem un mitjà de transport al nostre aire ens podem considerar viatgers no ocupacionals.

També pot ser que agafem cada dia i a la mateixa hora el mateix transport entre dues poblacions diferents. Això indica que som de l’espècie dels viatgers pendulars, coneguda sobretot perquè els seus desplaçaments tenen la regularitat d’un pèndol. A diferència dels que només cal que canviïn de carrer o de barri. O que avui són aquí, demà camparan per una altra comarca i demà passat exploraran un altre continent o un asteroide qualsevol dels que poblen l’univers.

Aquestes oposicions configuren classificacions paral·leles, que agrupen els viatgers segons la voluntarietat del viatge, la repetició i la finalitat o bé la pertinença de l’origen i la destinació a municipis diferents. Sovint els resultats se sobreposen, però no acaben de coincidir: una visita al metge és obligada, però no és ocupacional ni pendular; un viatge aïllat a un centre laboral diferent del nostre és obligat i ocupacional, però no és pendular, etc.

Des del moment que posem el peu en un mitjà de transport, doncs, passem a representar un tipus determinat de viatger. Engrossim la variable d’un esquema. I l’estudi de totes les variables permet fer un retrat precís dels hàbits de desplaçament en una àrea determinada, amb l’objectiu d’ajustar-hi el transport públic pel que fa a la naturalesa del mitjà, els trajectes i la freqüència.

Determinar quins patrons segueixen els desplaçaments de llarg recorregut a l’interior d’una zona és, per tant, el primer pas per a aconseguir una mobilitat sostenible.

És adequat el terme megacamió?

megacamioEl terme megacamió es pot considerar adequat lingüísticament: s’ha creat adjuntant a la base camió la forma prefixada mega-, variant de megalo-, del mot grec mégas, ‘gran’. És un terme que designa un camió de més de 25 metres de llargada i de pes superior a les 60 tones. Recentment el terme és d’actualitat pel debat a l’entorn dels aspectes de seguretat i de sostenibilitat, entre d’altres, relacionats amb aquesta mena de vehicles, i està pendent la regulació de la circulació de megacamions per les carreteres catalanes.

Megacamió és la forma més àmpliament estesa en totes les llengües (francès: mégacamion; anglès: megatruck; castellà: megacamión) i utilitzada ja en la documentació de la legislació europea. Es documenten molts altres noms per a designar aquest concepte, que depenen del registre i del lloc, especialment en anglès (monster-truck, gigaliner, B-train, ecoliner, eurocombi) i en francès (éco combi, maxi-camion, gigaliner). Es constata, però, que les formes amb mega– són les que tenen més consens internacional.

#termedelasetmana: aparcament d’enllaç

CC Tony_Atking
CC Tony_Atking

La Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura, que es duu a terme entre l’11 i el 18 d’octubre, es fa aquest any sota el lema “Tria, canvia, combina”. Proposa una cerca de noves formes de mobilitat que permetin allunyar-se del domini absolut del cotxe particular per anar cap a un transport més sostenible, segur i saludable. Canviant la manera de desplaçar-se es poden augmentar els nivells d’activitat física, contribuir a millorar la qualitat de l’aire de les ciutats i ajudar a prevenir els accidents de trànsit.

Per adequar-nos a aquest lema, us proposem com a #termedelasetmana el terme aparcament d’enllaç o aparcament de dissuasió, que és un aparcament de gran capacitat connectat amb mitjans de transport públic que s’ofereixen com a alternativa a l’ús del vehicle privat i que generalment serveix per a disminuir el trànsit a l’interior d’una població.

Us animem a participar en alguna de les iniciatives que s’organitzen durant aquesta setmana i, sobretot, a plantejar-vos la possibilitat d’alguna tria, d’algun canvi o d’alguna combinació que us permeti contribuir a la millora de la mobilitat.

És adequat el verb hangarar? I hangaratge?

CC Wikimedia Commons / Arch
CC Wikimedia Commons / Arch

La forma hangarar, referida a l’acció de posar una aeronau en un hangar, no sembla que de moment tingui gaire ús en català (en té força més hangaratge, que és el nom d’acció que en deriva). En principi, doncs, semblaria que es pot traduir per perífrasis alternatives del tipus aparcar a l’hangar, guardar a l’hangar, etc.

Tot i això, hi ha diversos arguments a favor d’acceptar hangarar:

  • Ha donat lloc al derivat hangaratge.
  • Així com hangarar es podria substituir, sembla molt difícil trobar alternatives vàlides a hangaratge, amb contextos a Internet del tipus “espai de plataforma i hangaratge”, “drets d’hangaratge”,”l’hangaratge de les aeronaus”, “serveis de benzina i hangaratge”, etc.
  • Hi ha formes paral·leles en totes les llengües consultades: anglès to hangar, castellà hangarar, francès hangarer, italià angarare.
  • Es pot considerar una forma ben construïda. En català se sol recórrer al prefix en– per crear verbs que indiquen l’acció de posar a dintre de l’espai representat pel nom del qual deriven (capsa → encapsar, terra → enterrar, botella → embotellar, etc.); tot i això, es pot evitar en noms començats per a– o e– (avenc → avencar-se i, amb matisos diferents, acció → accionar), a més d’algun cas esporàdic com plaça → plaçar. En aquest cas, ni l’eufonia ni el paral·lelisme amb altres llengües permeten la creació d’una forma *enhangarar.

Per tant, es poden considerar vàlides tant les formes hangarar com hangaratge, tot i que convé no oblidar l’existència d’alternatives per al verb, tenint en compte que sembla que actualment té un ús molt baix.

Mode de transport o mitjà de transport? Són el mateix?

De vegades, per exemple quan el tren ens porta per qui sap quins paratges bellíssims, quan una frenada de l’autobús ens dificulta la lectura o quan ens acostem a l’enèsim peatge, ens podem plantejar si som usuaris d’un mode de transport o d’un mitjà de transport.

Doncs bé, d’alguna manera totes dues respostes són correctes, però això no vol dir que signifiquin exactament el mateix.

Així, mode de transport es refereix al medi en què es produeix un transport, de manera que podem parlar de mode ferroviari, mode viari, mode marítim, mode aeri etc.

En canvi, mitjà de transport apunta al sistema concret amb què s’efectua el transport a dintre d’aquell medi. Per exemple, el tren, el metro i el tramvia dintre el mode ferroviari; el cotxe i l’autobús dintre el mode viari; les barques, barcasses i vaixells dintre el mode marítim, i els avions, avionetes i helicòpters dintre el mode aeri.

És cert que saber-ho no ens farà més agradables ni més econòmics els desplaçaments, però, per contra, aquesta diferència terminològica sí que serveix, i molt, a l’hora de fer recomptes i planificacions que permetin millorar la mobilitat d’una població o una zona i fer-la màximament sostenible.