Aquesta setmana, el TERMCAT, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de Catalunya i d’Enciclopèdia Catalana, publica l’ampliació del Diccionari de química amb una nova àrea temàtica: l’enginyeria química. I per això us proposem com a #termedelasetmana un concepte clau en l’estudi d’aquesta branca de l’enginyeria: el terme operació unitària (o operació bàsica).
Aquest terme designa cadascuna de les etapes individuals amb una funció específica i diferenciada en què es pot dividir un procés de producció industrial, que, coordinades, permeten dur a terme aquest procés. Per exemple, l’operació unitària coneguda com a cristal·lització s’utilitza per a obtenir sal marina, i, en el tractament d’aigües residuals, s’utilitzen la sedimentació, la flotació i la filtració per a eliminar sòlids en suspensió. En funció del tipus de tractament que s’apliqui a la matèria, les operacions unitàries poden ser físiques, com l’evaporació i la sedimentació; químiques, com la destil·lació i la cristal·lització, i fisicoquímiques, com la deshidratació.
Des d’un punt de vista lingüístic, les denominacions operació unitària i operació bàsica estan formades per sintagmació: la base substantiva operació (entesa com una ‘acció que implica l’aplicació d’un principi, d’una regla, especialment formant part d’una sèrie d’accions, d’un pla’) és complementada per adjectius que n’indiquen el caràcter individual i específic (unitari -ària, que té el sentit de ‘caracteritzat per la seva unitat’, i bàsic -a, que es refereix a allò ‘que constitueix la part essencial, fonamental’ d’una cosa’).
Si voleu conèixer més terminologia química, consulteu del Diccionari de química: hi trobareu més de dos mil termes relacionats amb la química orgànica, la química inorgànica, la química física, la química analítica i, des d’ara també, l’enginyeria química.
Recentment, Suècia anunciava la identificació, a la regió de Lapònia, del jaciment de terres rares més gran d’Europa. És una notícia molt rellevant per a aquest continent, que veu la possibilitat de reduir la dependència de la importació, principalment de la Xina, per al proveïment d’aquests elements essencials per a la transició energètica.
Es coneix com a metalls de les terres rares, elements de les terres rares o, simplement, terres rares un grup de disset elements metàl·lics de la taula periòdica format pels quinze elements del grup dels lantànids (lantani, ceri, praseodimi, neodimi, prometi, samari, europi, gadolini, terbi, disprosi, holmi, erbi, tuli, iterbi i luteci) i l’escandi i l’itri.
Convé concretar que, originalment, la denominació terres rares designava específicament els minerals en forma d’òxids metàl·lics d’aquests elements (també anomenats minerals de terres rares i òxids de terres rares). Amb el temps, però, s’ha passat a utilitzar aquesta mateixa denominació per a anomenar els elements metàl·lics purs que s’extreuen dels òxids. És important tenir en compte aquest significat doble de terres rares i assegurar que no hi ha ambigüitat en els contextos en què s’utilitza.
Actualment, els metalls de les terres rares són molt apreciats perquè tenen una alta conductivitat elèctrica i unes propietats magnètiques úniques que els converteixen en indispensables per a una societat cada vegada més tecnològica que necessita buscar recursos energètics alternatius per a rebaixar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i mitigar el canvi climàtic. S’utilitzen en la fabricació de molts components de sectors clau com l’energètic (en motors elèctrics, turbines eòliques, plaques solars o com a imants per a motors), el de la informació i les comunicacions (en pantalles de plasma, cables de fibra òptica, sistemes de comunicació de radars), el mèdic (com a agents de contrast) i el de defensa (en drons, làsers, armes guiades a distància). És fàcil d’imaginar que, a causa d’aquesta demanda en augment, han adquirit un gran valor estratègic que els fa molt cobejats.
Tanmateix, la gran quantitat de metalls de les terres rares que es necessiten per a desenvolupar tecnologia verda comporta una paradoxa ecològica pel fet que la seva extracció i el seu tractament són particularment contaminants: l’extracció dels òxids d’aquests elements metàl·lics s’ha de fer en mines obertes, cosa que té molt impacte en l’entorn, i el processament posterior requereix uns mètodes de separació que generen una gran quantitat de residus tòxics i, fins i tot, radioactius.
Finalment, de l’expressió terres rares, que forma part de les denominacions d’aquests elements i és en si mateixa una denominació per a designar-los, se’n poden assenyalar un parell de curiositats terminològiques.
En primer lloc, el qualificatiu de rares pot fer pensar que es tracta d’elements escassos, però, en realitat, els dipòsits d’òxids de metalls de les terres rares són bastant abundants en l’escorça terrestre. La seva “raresa” prové del fet que s’hi troben formant part de minerals en concentracions molt baixes i combinats amb altres elements, per la qual cosa la viabilitat logística i econòmica de la seva explotació els converteix en un bé escàs i, per tant, en “rars”.
I, en segon lloc, per què se’ls ha anomenat terres, si són metalls? Aquesta denominació és heretada de la tradició, ja que, quan es van descobrir aquests elements, entre els segles XVIII i XIX, terres era el terme geològic per a designar els òxids que no es podien dissoldre amb àcids i que eren resistents al foc. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull aquesta accepció de terra, definida com a ‘òxid metàl·lic difícilment reductible, com ara l’alúmina’.
Aquesta setmana des del TERMCAT us oferim un nou recurs electrònic, dedicat a l’Oli d’oliva en textures. Hi trobareu els termes que fan referència a catorze elaboracions gastronòmiques amb oli d’oliva, sotmès a diversos procediments. En aquestes preparacions sovint s’aprofita una de les propietats de l’oli d’oliva, que us volem proposar com a #termedelasetmana: l’oli d’oliva és hidròfob.
L’adjectiu hidròfob -a s’aplica a substàncies que presenten interaccions repulsives amb l’aigua. Els formants del terme ho expliquen amb claredat: hidro– és una forma prefixada que prové de la paraula grega hýdōr, que significa ‘aigua’; i –fob és una forma sufixada del mot grec phóbos, que significa ‘aversió’.
Aquest terme fa sovint parella amb el contrari hidròfil -a, amb el formant –fil, que prové del mot grec phílos ‘amic, amant’.
La propietat hidròfoba de l’oli d’oliva és la que permet elaborar el caviar d’oli o encapsulat d’oli, que il·lustra aquest apunt i que és una de les textures que us presentem en aquest nou diccionari en què la gastronomia i la química fan tan bona parella. I si us interessen més característiques químiques com aquesta, no deixeu de consultar el Diccionari de química, amb més de 1.500 termes definits i, sovint, amb notes enciclopèdiques ben interessants.
Aquesta setmana, el TERMCAT, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de Catalunya i d’Enciclopèdia Catalana, ampliem el Diccionari de química amb una nova àrea temàtica que és una de les branques més importants de la química: la química física. I per això us proposem aquest terme com a #termedelasetmana.
La química física és la disciplina pertanyent a un àmbit multidisciplinari que s’ocupa dels fenòmens químics, o d’interès per a la química, descrits i analitzats des d’una perspectiva fisicomatemàtica, i que té com a principal objectiu arribar a conèixer els fonaments teòrics dels fenòmens químics i les lleis que els regeixen. La química física permet caracteritzar els problemes estudiats en una escala habitual de laboratori des d’un nivell macroscòpic o fenomenològic, com també descriure’n d’altres en els seus aspectes més microscòpics o moleculars.
Mentre que la denominació química física s’utilitza en contextos químics, en l’àmbit de la física s’utilitza la denominació fisicoquímica.
Si voleu saber més sobre la química física, consulteu el Diccionari de química: hi trobareu més de 700 nous termes relacionats amb els fonaments teòrics i les lleis de la química.
En català es fan servir les denominacions escuma EVA i goma EVA per a designar un material flexible, lleuger i fàcil de manipular, que té moltes aplicacions en treballs manuals, i que sovint també és conegut per la denominació anglesa foam (o EVA foam) o per la marca comercial Foamy.
Químicament és un copolímer format per unitats repetitives d’etilè i acetat de vinil amb propietats termoplàstiques, això és, amb capacitat per a estovar-se i adquirir plasticitat per escalfament i d’endurir-se en refredar-se de nou. Aquesta estructura química li confereix una textura porosa, flexible i, en certa manera, escumosa. No en va, el nom comercial d’aquest material, Foamy, significa en anglès, precisament, ‘escumós’.
Atenent a la seva composició, doncs, les formes de base escuma i goma escuma es consideren terminològicament adequades per tal com fan referència, de manera genèrica, a diversos materials d’estructura en cel·les i densitat baixa que es caracteritzen per la seva lleugeresa i porositat, com és el cas del copolímer esmentat. Convé fer notar que, en aquest cas, l’ús ha prioritzat la forma goma com a simplificació de goma escuma, per raons d’economia de llenguatge.
La sigla EVA correspon a a ethylene/vinyl acetate (etilè/acetat de vinil), i, de fet, és una simplificació de EVAC, que és la sigla recomanada per la IUPAC (Unió Internacional de Química Pura i Aplicada) per a fer referència a aquest copolímer en contextos en què calgui utilitzar la nomenclatura química sistemàtica. En contextos divulgatius, però, s’ha generalitzat l’ús de la sigla simplificada EVA.
Podeu consultar en el Cercaterm la fitxa d’aquest terme, amb la definició i els equivalents en altres llengües. Si teniu més curiositat terminològica, us convidem a llegir la Finestra neològica Foams, escumes i làmines, en què s’expliquen breument els criteris de normalització dels termes relacionats laminatge amb escuma i laminat d’escuma, que són les alternatives catalanes aprovades pel Consell Supervisor del TERMCAT per al pseudoanglicisme no admès *foamitzat.
És evident que les denominacions glicerina i glicerol s’assemblen i que, per tant, han d’estar relacionades. De fet, ambdues fan referència al mateix compost. La diferència no és química, sinó terminològica.
Antigament, quan es coneixien molts menys compostos que ara, n’hi havia prou que els noms dels compostos en suggerissin l’origen o alguna característica funcional. Aquest tipus de denominacions, basades en raons històriques, d’ús o d’origen, s’anomenen noms trivials. Més endavant, amb la consolidació de la química com a ciència, va augmentar notablement el nombre de compostos coneguts, de manera que es va fer imprescindible sistematitzar encara més els noms que se’ls posaven. Es van començar a utilitzar noms sistemàtics, que descriuen la composició o l’estructura dels compostos de manera inequívoca seguint unes normes compartides per la comunitat científica, generalment establertes per la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC).
La denominació glicerina és un nom trivial. El nom sistemàtic corresponent d’aquest compost és propan-1,2,3-triol. Aquest nom indica que la molècula és una cadena de tres àtoms de carboni (propan-) i que conté un grup hidroxil en cada carboni (-1,2,3-triol). Els grups hidroxil són els que generen els alcohols i d’aquí ve el sufix –ol. El nom glicerolés un nom semisistemàtic perquè combina una part trivial i una de sistemàtica. Els noms semisistemàtics només es conserven per a alguns compostos d’ús corrent i molt coneguts, i són acceptats per la comunitat química en tant que faciliten la identificació del compost, encara que no en transmetin tota la informació estructural.
Ja s’havien descobert, però ara estrenen nom. I també en català! Des del mes de novembre de l’any passat, els darrers quatre elements incorporats a la taula periòdica dels elements ja tenen un nom definitiu: nihoni, moscovi, tennes i oganessó. Els localitzareu fàcilment en la taula periòdica perquè tenen els nombres atòmics 113, 115, 117 i 118, respectivament, i completen el setè període (setena fila).
Es tracta d’elements superpesants i molt inestables, amb una vida mitjana de mil·lisegons. No es troben a la natura, sinó que només es poden crear al laboratori. En ser tan inestables, no permeten una utilitat pràctica, de manera que actualment el seu àmbit d’aplicació es limita a la recerca.
Un cop finalitzat el procés de síntesi i caracterització d’aquests quatre elements, que va culminar el desembre de 2015 amb el reconeixement de la IUPAC (la Unió Internacional de Física Pura i Aplicada) i la consegüent incorporació a la taula periòdica, la IUPAC va convidar els descobridors respectius a proposar-ne el nom i el símbol definitius per substituir els provisionals que havien rebut durant la fase de validació. Finalment, el novembre de 2016, la IUPAC va aprovar de manera oficial les propostes presentades pels investigadors.
I gairebé simultàniament a la formalització dels noms oficials en anglès, el Consell Supervisor del TERMCAT va iniciar l’estudi d’aquests neologismes per establir-ne la denominació adequada en català.
El quadre següent mostra els noms en anglès i les denominacions normalitzades en català, juntament amb els símbols corresponents:
nombre atòmic
Denominació oficial en anglès
Denominació normalitzada en català
símbol
113
nihonium
nihoni
Nh
115
moscovium
moscovi
Mc
117
tennessine
tennes
Ts
118
oganesson
oganessó
Og
L’elecció de les denominacions originals en anglès ha seguit la tradició; a l’hora d’escollir noms per a nous elements, se sol optar per noms d’origen mitològic, noms relacionats amb minerals que contenen l’element, noms de regions geogràfiques, noms relatius a una propietat de l’element o noms de científics. En aquest cas, els tres primers elements del quadre fan referència a la ubicació dels laboratoris i centres de recerca en què s’han sintetitzat, mentre que el darrer és un homenatge al professor Yuri Honrar Oganessian, com a reconeixement a la seva recerca en transactínids.
Les denominacions normalitzades corresponents són l’adaptació al català d’aquestes formes foranes: nihoni prové de Nihoni, una de les maneres de pronunciar el nom del Japó en japonès; moscovi fa referència a Moscou, i tennes prové de Tennessee. En canvi, oganessó és un homenatge al professor Yuri Honrar Oganessian, com ja s’ha dit.
En la fixació de les formes catalanes més adequades per a denominar aquests quatre elements, s’ha buscat l’equilibri entre el component d’internacionalitat que ha de tenir la terminologia química sistemàtica recomanada per la IUPAC i la coherència amb el patró morfològic que segueixen els elements de cada grup en català.
Així, les formes nihoni i moscovi acaben en –i, d’acord amb la terminació més habitual dels elements en català. Pel que fa a l’element 117, anomenat tennessine en anglès i classificat en la taula periòdica en el grup dels halògens, s’ha adaptat com a tennes, d’acord amb l’eliminació de la terminació anglesa -ine que fa el català per adaptar els halògens i d’acord també amb la tendència d’accentuació que segueix en els elements químics. Finalment, la forma oganessó s’ha fixat acabada en –ó, que és la terminació típica en català per als gasos nobles, grup amb el qual comparteix algunes característiques. En tots els casos les denominacions normalitzades han estat consensuades amb especialistes de l’àmbit.
Podeu consultar aquestes termes, i més terminologia de química inorgànica i de química orgànica, en el Diccionari de química en línia, elaborat conjuntament per la Universitat Politècnica de Catalunya, el TERMCAT i Enciclopèdia Catalana. Així mateix, trobareu les denominacions catalanes normalitzades d’aquests nous elements en la infografia interactiva de la taula periòdica dels elements que acompanya aquest diccionari i en la Taula periòdica dels elements, editada per l’Institut d’Estudis Catalans.
Avui publiquem un nou diccionari molt esperat: el Diccionari de química. Concretament, en publiquem els termes corresponents a les àrees de química orgànica i inorgànica. I per això us proposem com a #termedelasetmana el terme carboni.
El carboni és un element del grup 14, del període 2 i del bloc p de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 6 i massa atòmica 12,011. I si aquesta informació i aquestes dades us han deixat més aviat freds, potser us interessarà saber que, de fet, el carboni és tan essencial que tota una branca de la química, la química orgànica, està dedicada a l’estudi de l’estructura, les propietats i el comportament dels compostos del carboni.
La gran tendència del carboni als enllaços múltiples i cadenes fa que doni una gran varietat de compostos amb l’hidrogen, principalment, i en menor quantitat amb altres elements, com el nitrogen, l’oxigen o el sofre. Els compostos de carboni són els únics que han pogut obtenir la complexitat i diversitat necessàries per a poder realitzar les funcions implicades en la vida, com ara l’emmagatzematge i l’intercanvi d’energia, o les funcions plàstiques, entre altres.
I per oposició, la química inorgànica tradicionalment es considerava la química de tots els elements, excepte del carboni. A causa de la seva creixent complexitat i interdisciplinarietat, aquesta definició ha deixat de ser vàlida, i actualment s’entén que la química inorgànica s’ocupa de la investigació experimental i la interpretació teòrica de les propietats i reaccions de tots els elements i els seus compostos, amb l’excepció dels hidrocarburs i la majoria dels seus derivats.
Un denominador comú a tots els vessants de la química inorgànica és la taula periòdica dels elements, que permet organitzar i comprendre les substàncies, les reaccions i les propietats. Conjuntament amb el Diccionari de química, podeu consultar també una infografia interactiva de la taula periòdica dels elements, amb un munt d’informació complementària ben útil i en un format de consulta molt atractiu.
Arran de l’activació del protocol anticontaminació a Barcelona i rodalia, el terme que destaquem aquesta setmana és diòxid de nitrogen (NO2), contaminant atmosfèric molt tòxic i irritant que trobareu definit al Cercaterm com a ‘element gasós de color marró vermellós o bé líquid de color groc, que s’obté per oxidació de l’òxid nítric, fonamentalment en els processos de combustió de combustibles fòssils’. El diòxid de nitrogen irrita les vies respiratòries, té efectes negatius en la fotosíntesi, és decolorant dels teixits i responsable de la formació d’àcid nítric i de nitrats de peroxiacil, i, amb l’òxid nítric (NO), és el principal precursor de la formació de l’ozó troposfèric que, en concentracions superiors a les habituals, pot ser considerat un contaminant atmosfèric.
Ateses les actuals condicions meteorològiques desfavorables a la dispersió d’aquest gas, es recomana fer ús del transport públic i reduir la velocitat a les vies ràpides.
Avui publiquem un nou diccionari molt esperat: el 