#termedelasetmana: notícia falsa

noticiaEnganyosa.png

El terme que us proposem com a #termedelasetmana no sembla tenir cap característica gaire especial, llevat del fet que, potser per influència de les agències de notícies internacionals o per altres motius, se n’ha generalitzat l’equivalent anglès. El terme és notícia falsa o notícia enganyosa (en anglès, fake news).

Fa referència a la notícia que no diu la veritat i que es crea i es difon de manera premeditada, especialment a les xarxes socials, amb la finalitat de desinformar i de manipular el públic en benefici propi. D’exemples, l’actualitat informativa en forneix cada dia, i sembla que cada dia més, desgraciadament.

La base del terme, notícia, té origen en el llatí notitia ‘acció de conèixer’, derivat de noscere (‘conèixer’). L’adjectiu fals, que determina el sentit del terme, també té origen llatí (de falsus, participi del verb fallĕre ‘enganyar’). També és adequat al sentit l’adjectiu enganyós, derivat de enganyar, provinent aquest d’un llatí tardà ingannare ‘escarnir, fer burla’.

Malgrat l’abundància de fake news que poblen el panorama informatiu, us recomanem de fer servir les formes catalanes notícia falsa o notícia enganyosa, formes que no enganyen ningú i que expliquen amb tota claredat el concepte a què fan referència.

Sobre escalada i desescalada: els conflictes es poden escalar i desescalar?

escalar-desescalar

Darrerament hem detectat l’ús cada vegada més estès dels verbs escalar i desescalar per a referir-se, respectivament, a augmentar i disminuir la intensitat d’un conflicte com a conseqüència de l’evolució de la confrontació entre les parts. Es documenten especialment en textos periodístics i de divulgació, però també en textos especialitzats de política i relacions internacionals.

El verb escalar s’utilitza, d’una banda, com a intransitiu o intransitiu pronominal, amb el sentit d’augmentar progressivament en intensitat, un conflicte, com a conseqüència de la confrontació creixent entre les parts. Pot aparèixer, doncs, en contextos com “sense mediació hi ha conflictes que escalen [o que s’escalen] i arriben davant dels tribunals penals”. D’altra banda, escalar també té ús com a transitiu, amb el sentit de “fer que un conflicte augmenti progressivament en intensitat”, en contextos com “els sindicats aposten per escalar el conflicte i traslladar-lo a la taula de negociació”.

El verb desescalar funciona exactament igual. Com a verb intransitiu o intransitiu pronominal és “disminuir progressivament en intensitat, un conflicte, com a conseqüència del restabliment de la comunicació entre les parts i la consegüent baixada gradual de la confrontació”. Per exemple, “quan es veu la necessitat de cooperar, el conflicte desescala [o es desescala] immediatament”. Com a verb transitiu, desescalar és “fer que un conflicte disminueixi progressivament en intensitat”. Per exemple, “l’objectiu era desescalar el conflicte i obrir vies de pacte entre els governs”.

A partir dels verbs es generen els substantius derivats corresponents: escalada i desescalada o, més específicament, escalada del conflicte i desescalada del conflicte.

Malgrat que aquests verbs són, probablement, fruit de la influència anglesa (en anglès to escalate i to de-escalate formen part de la llengua general i es documenten en la majoria de diccionaris), són formacions igualment possibles en català i es consideren també adequades en aquesta llengua. El substantiu escalada, de fet, ja es recull al diccionari normatiu amb un sentit clarament relacionat (“Augment ràpid i sovint alarmant dels preus, actes delictuosos, despeses, armament, etc.”) i totes les formes estan relacionades amb el primitiu escala, que remet a la idea de ‘gradació’, fonamental en aquests conceptes.

Finalment, cal tenir en compte que en altres llengües romàniques, com el castellà i el francès, s’utilitzen també formes anàlogues.

Podeu consultar tots aquests termes al Cercaterm i a la Neoloteca.

Supremacisme o suprematisme?

suprematisme

Darrerament, l’ús (i abús) del terme supremacisme ha fet sorgir el dubte de la seva adequació lingüística i semàntica, sobretot perquè quan es recorre a la major part de diccionaris lexicogràfics catalans per a comprovar-ne la pertinència només s’hi troba la forma suprematisme. Cal tenir clar que, amb una sola lletra canviada, es tracta de dos termes diferents per a dos conceptes ben diferents.

Supremacisme és un terme ben format a partir de supremacia per a referir-se a la ideologia que postula la superioritat d’un grup d’individus respecte d’altres, ja sigui per raons de raça, llengua, religió, cultura, sexe, etc. Un partidari del supremacisme és, doncs, un supremacista.

Suprematisme, en canvi, del rus suprematizm, és un terme especialitzat de l’àmbit de l’art que designa la tendència pictòrica avantguardista, originada a Rússia a començament del segle XX, de caràcter no figuratiu, basada en l’abandonament de la representació de la figura humana i dels objectes naturals per trobar nous símbols que provoquin sentiments. Un artista que pertany a aquest corrent, com el seu fundador Kazimir Malevich, és, per tant, un suprematista.

Podeu consultar la fitxa d’aquests termes, amb els equivalents paral·lels en altres llengües, al Cercaterm.

#termedelasetmana: exili

exili

El dia 5 de febrer és el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, una iniciativa de la Generalitat de Catalunya que fa tres anys que se celebra. Per això avui us proposem com a #termedelasetmana el terme exili.

El concepte és prou clar, i es defineix com l’expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics. L’expatriació és el fet d’allunyar algú o d’allunyar-se de la pàtria.

Però, és clar, aquest és un dels casos en què la freda definició no pot incloure tot el que hi ha darrere del concepte d’exili, tant des de la perspectiva històrica com des de les vivències tan lamentablement actuals.

Des del punt de vista lingüístic, el terme forma part del cabal lèxic patrimonial heretat del llatí (de exsilium, derivat de exsilīre ‘saltar a fora’), i és paral·lel a les formes castellana (exilio), francesa (exil) i fins i tot ha passat a l’anglès (exile).

El terme forma part del Diccionari de relacions internacionals, que ben aviat es presentarà, i està estretament relacionat amb molts altres conceptes que trobareu a la infografia interactiva de la Declaració Universal dels Drets Humans.

No podem resistir la temptació d’afegir al comentari una mica del que normalment no es pot incloure en una definició de diccionari (records, matisos, enyors, esperances, poesia…). No serem originals, i recorrem a les conegudes Corrandes d’exili, de Pere Quart (Joan Oliver), en la versió de 1947, de tan bon recordar:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res.”
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

El poder dels estats: com es diu hard power i soft power en català?

poderDurSuau

En relacions internacionals i ciències polítiques és habitual usar els termes hard power soft power, termes oposats que descriuen diferents tipus de poder que pot exercir un actor internacional, és a dir, un estat, una organització internacional o un actor no governamental.

Aquests dos conceptes els va formular el politicòleg nord-americà Joseph Nye a finals del segle XX, i el Consell Supervisor ha fixat recentment les formes poder dur poder suau, respectivament, per a fer-hi referència.

El poder dur designa el poder coactiu d’un actor internacional, el qual es mesura en funció dels seus atributs i la voluntat d’emprar-los. El poder dur recorre sovint a l’amenaça o l’ús de la força, les sancions econòmiques i, menys habitualment, a l’ús d’incentius.

Per altra banda, el poder suau fa referència a la capacitat de convicció i d’influència que té un actor internacional per a aconseguir que un altre actor tingui els mateixos objectius que ell. Aquesta capacitat de persuasió s’aconsegueix, essencialment, amb recursos intangibles com la cultura, els valors o la ideologia, i, secundàriament, amb l’ús de recursos econòmics.

El Consell Supervisor del TERMCAT ha considerat la necessitat de fixar una denominació en català per a fer referència a aquests dos conceptes, ja que es feien servir diverses alternatives al costat del manlleu anglès. Finalment, ha aprovat les denominacions poder dur i poder suau, calcs de les formes angleses hard power i soft power, respectivament, perquè són formes lingüísticament adequades, a partir del sentit normatiu dels adjectius dur (“Mancat de suavitat. Una paraula dura. Una resposta dura”) i suau (“Que hi exerceix una acció d’una intensitat moderada, sense res de violent, de brusc. Un perfum suau”); són les formes més utilitzades en català per a designar aquests conceptes, a banda dels manlleus de l’anglès, ja es documenten en nombrosos textos d’especialitat, i tenen el vistiplau de la majoria d’experts consultats.

Podeu consultar aquests termes al Cercaterm.

#termedelasetmana: circumscripció electoral

circumscripcio_electoral

Aquesta setmana està especialment condicionada per les eleccions. Entre l’extensa terminologia electoral, us proposem com a #termedelasetmana el terme circumscripció electoral.

Fa referència tant a la divisió del territori a la qual s’assigna l’elecció d’un o de diversos escons com al conjunt d’electors inclosos en aquesta divisió territorial.

Per tant, és ben probable que en les notícies sobre l’escrutini es faci servir aquest terme, que des del punt de vista de la formació és un bon exemple de cultisme: circumscripció és un substantiu derivat del verb circumscriure, que prové del llatí circumscrībĕre, estrictament ‘escriure al voltant’, però utilitzat des de les primeres documentacions amb el sentit de ‘encerclar, limitar, restringir’. Convé notar que tant el verb com el substantiu en català s’escriuen amb m, i no pas amb n com es fa en castellà i en francès.

Si us interessa la terminologia electoral, trobareu aquest terme i molts més, amb equivalents en diverses llengües i amb les definicions corresponents, a la Terminologia electoral bàsica.

És el mateix declaració que proclamació?

declaracio_proclamacio

La situació que es viu des de fa un temps a Catalunya i a l’Estat espanyol genera debats de tot tipus. Al marge de les notícies que es van produint i de les opinions de cadascú, tot aquest procés ha fet que siguin d’ús general termes amb un grau d’especialització molt elevat de l’àmbit jurídic i de la ciència política.

Les formes declaració d’independència i proclamació d’independència, així com els verbs corresponents declarar i proclamar, en relació a la independència, es fan servir pràcticament com a sinònims en molts contextos. Però són sinònims realment?

D’acord amb els diccionaris de la llengua general, els verbs declarar i proclamar són verbs molt propers semànticament, si bé proclamar pot tenir un matís afegit de solemnitat i d’oficialitat. És probablement a partir d’aquesta relació en la llengua general que les formes declaració d’independència i proclamació d’independència es fan servir de manera intercanviable en determinats contextos, també d’especialitat.

La distinció encara es complica més pel fet que les entitats subestatals que han esdevingut estats independents al llarg de la història ho han fet a través d’una declaració, en uns casos, o d’una proclamació, en d’altres. Els Estats Units d’Amèrica (1776), Eslovènia (1991) i Kosovo (2008), per exemple, van esdevenir independents a través d’una declaració. En canvi, la República d’Irlanda (1916), el Regne dels serbis, els croats i els eslovens (1918) i Indonèsia (1945) van esdevenir independents a través d’una proclamació.

Tanmateix, en els contextos acadèmics altament especialitzats sí que s’estableix una diferència clara entre aquests dos termes. La declaració és un acte solemne a favor de la creació d’un estat, pel qual s’inicia un procés de creació del nou estat; s’entén com un acte discursiu, intencional. La proclamació, en canvi, declara constituït el nou estat i suposa l’inici de la seva existència efectiva. La diferència, doncs, són la solemnitat (és el cas de la declaració) i l’efectivitat (en la proclamació la independència ja es considera efectiva).

El caucus, més enllà de la política nord-americana

caucus_sessio_individual

El mot caucus el solem associar en català amb la política nord-americana: als Estats Units i al Canadà caucus designa, entre altres coses, una reunió a porta tancada d’un grup de persones del mateix partit o grup polític per a seleccionar els candidats presidencials o decidir les línies polítiques que es vol seguir. Per extensió, també és el grup de polítics reunits.

Fora de la política nord-americana, però, caucus —forma procedent de l’algonquí caucauasu, que significa ‘reunió de caps de tribu’ o ‘reunió de consellers’— és també un mot utilitzat entre els professionals de la mediació per a fer referència a una sessió que, un cop iniciat el procés de mediació, el mediador pot mantenir amb cadascuna de les parts en conflicte per separat, ja sigui perquè ho considera convenient o perquè una de les parts ho demana. Aquestes sessions, pel seu caràcter privat, faciliten que les parts puguin expressar-se lliurement, sense cohibició.

El Consell Supervisor ha aprovat recentment aquest manlleu, molt introduït en el llenguatge tècnic dels mediadors, al costat del sinònim sessió individual, que és una forma que descriu el concepte de manera clara i que pot entendre’s fàcilment, doncs, més enllà del nucli estricte dels experts. Cal tenir present, de fet, que la mediació és un procediment adreçat a qualsevol tipus de públic i que, per aquest motiu, és especialment important que la terminologia utilitzada sigui com més precisa i transparent millor.

Tant caucus com sessió individual són formes ja utilitzades en català. En les altres llengües que habitualment prenem com a referència (castellà, francès, etc.) també s’utilitza el manlleu i, complementàriament, altres formes descriptives anàlogues a l’aprovada en català.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme a la Neoloteca i al Cercaterm.

Què és la sedició?

sedicio

Les fonts lexicogràfiques generals recullen per a sedició únicament el sentit genèric ‘Alçament contra l’autoritat establerta’.

Les fonts terminològiques especialitzades en donen una definició més precisa i exhaustiva pròpia dels àmbits del dret, la política i la defensa militar: ‘Delicte que consisteix a alçar-se públicament i de forma tumultuosa per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals la promulgació o execució d’una llei, la celebració d’eleccions, el lliure exercici de les funcions d’una autoritat, una corporació o un funcionari, per atacar la persona o els béns d’una autoritat, o les persones o els béns d’una col·lectivitat’.

Etimològicament, el substantiu sedició prové del llatí sēdĭtĭo, ōnis, el sentit primer del qual és ‘acció d’anar a part’, ‘desunió’ o ‘discòrdia’. És en un segon sentit que pren el significat més específic de ‘revolta’ o ‘aixecament’.

El qui promou una sedició o hi pren part és un sediciós o sediciosa. Aquesta forma prové també directament del llatí sēdĭtĭosus, a, um.

Trobareu aquests termes al Cercaterm.

Terminologia electoral

nuvol_referendum

Avui teníem previst publicar aquest Apunt terminològic que veureu tot seguit. Quan el preparàvem, fa ben pocs dies, no ens imaginàvem que lamentablement altres termes estarien ocupant l’actualitat; termes com ara llibertat d’expressió, autogovern, detencióarbitrarietatdemocràciajustícia i, fins i tot, dignitat.

El publiquem com el teníem previst, perquè estem convençuts que continuar treballant per la llengua és, també, una bona manera de treballar pel país que volem.

 

L’actualitat informativa d’aquestes setmanes arriba carregada de terminologia específica de l’àmbit de la política i els processos electorals, i d’altres sectors més o menys relacionats com ara el dret o les relacions internacionals, per exemple.

Us en proposem una curta llista, amb les definicions corresponents:

autodeterminació: Dret dels pobles a decidir sense coaccions la seva condició política i a prosseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

campanya electoral: Període de temps previ al dia de la votació, la durada del qual es fixa quan es convoquen unes eleccions o un procés de participació ciutadana, que permet a les formacions polítiques demanar el vot dels electors a través d’actes públics i d’accions publicitàries.

campanya institucional: Conjunt d’accions informatives que l’Administració pública duu a terme amb l’objectiu de notificar als electors, de manera neutra, la data de la votació, el procediment per votar i els requisits i tràmits del vot per correu.

cens electoral: Registre on estan inscrits tots els ciutadans amb dret a vot en unes eleccions.

ciutadania: Condició jurídica d’una persona determinada per la seva pertinença a una comunitat política, amb el conjunt de deures i drets que això comporta.

col·legi electoral: Lloc on els electors exerceixen el dret de vot.

dret a vot o dret de vot: Dret de les persones a prendre part en processos públics de presa de decisions, especialment eleccions, i a manifestar-hi la seva voluntat mitjançant un vot.

escrutini: Conjunt d’operacions, de caràcter públic, d’anàlisi, reconeixement i recompte dels vots que es realitzen després d’una votació i en determinen els resultats.

mesa electoral: Conjunt de persones que dirigeixen el procés electoral en una secció o una zona electoral.

observador electoral | observadora electoral: Representant civil d’un estat o d’una organització internacional encarregat de fer el seguiment d’unes eleccions o un referèndum i informar-ne qui l’ha comissionat.

papereta de vot: Full que un elector diposita dins l’urna d’un col·legi electoral per expressar la seva tria.

referèndum: Procés de participació ciutadana que permet als electors del cens electoral de votar a favor o en contra d’un projecte normatiu o d’una decisió política.

urna: Recipient clos, amb una petita escletxa a la part superior, on els votants dipositen el seu vot en unes eleccions, un referèndum o algun altre tipus de consulta.

vot: Opinió sobre una qüestió sotmesa a votació, expressada públicament o en secret per mitjà d’una papereta de vot, una bola o algun altre cos material.

vot per correu: Vot que un votant envia per correu si preveu que no podrà anar a votar el dia de la votació.

 

Podeu consultar tots aquests termes, amb equivalents en altres llengües i sovint amb notes conceptuals ben interessants, al Cercaterm. Els termes que es refereixen concretament als processos electorals els trobareu agrupats al diccionari en línia Terminologia electoral bàsica. I també trobareu un bon nombre de termes clau d’aquest àmbit a la Terminologia dels drets humans, que inclou una infografia interactiva molt interessant.