Refugiats

Aquests darrers dies s’ha tornat a fer visible la realitat dels refugiats. Una realitat que massa sovint s’oblida i que no sempre arriba als titulars. Aquest oblit incrementa encara més la tragèdia humanitària i la vulnerabilitat d’aquestes persones, que busquen la manera de recuperar les esperances i els somnis.

En dret internacional general, un refugiat és una persona que es troba fora del seu país de nacionalitat o de residència habitual i que no pot o no vol tornar-hi perquè tem per la seva integritat física ja que té temors fundats de ser objecte de persecució per motius de raça, religió, nacionalitat, opinions polítiques o pertinença a determinat grup social. Aquest terme, definit a la Convenció de Ginebra de 1951, es basa en la idea clau de la persecució. Per tant, en sentit estricte, una persona que marxa del seu país per altres causes, i no hi ha cap element de persecució o de temor de persecució, no es considera un refugiat.

Tanmateix, en determinats entorns regionals, el concepte de refugiat s’entén de manera més àmplia i inclou, també, les persones que fugen del seu país per evitar les conseqüències genèriques d’un conflicte armat, d’una situació de violència permanent o d’altres situacions de desordres públics greus, així com la violació dels drets humans.

A la Unió Europea, les persones que fugen únicament de les conseqüències genèriques d’un conflicte es consideren migrants forçats. D’acord amb el dret de la UE, les persones en situació de migració forçada poden ser beneficiaris de protecció subsidiària o algun tipus d’asil humanitari o de protecció temporal

L’estatus de refugiat i la protecció subsidiària són tipus de protecció internacional, i el dret comunitari preveu la concessió d’asil tant per als refugiats com per als beneficiaris de la protecció subsidiària.

Finalment, en casos de conflictes armats, situacions de violència permanent o de catàstrofes, també és habitual parlar de desplaçats interns. En aquest cas, es tracta de persones que han abandonat el seu lloc d’origen però no han creuat cap frontera reconeguda internacionalment.

Podeu consultar aquests i altres termes en el Diccionari de relacions internacionals del TERMCAT. També hi ha disponible una infografia sobre la condició de refugiat.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: suspensió d’hostilitats

Des de fa unes setmanes les notícies que arriben de l’est d’Europa vehiculen una terminologia que preferiríem no haver de sentir, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un d’aquests termes, que és alhora un desig: suspensió d’hostilitats.

Fa referència a la cessació temporal dels actes de guerra pactada per les parts bel·ligerants mitjançant un acord o un conveni, i també se’n pot dir alto el foc. Segons la durada i la jerarquia dels actors que acorden la suspensió d’hostilitats, es tracta d’una suspensió d’armes, una treva o un armistici.

Des del punt de vista de la forma, el terme suspensió d’hostilitats és un sintagma descriptiu i transparent, amb equivalents paral·lels en les llengües del nostre entorn. Respecte del sinònim alto el foc, potser val la pena advertir que no és adequada la forma alto *al foc que de vegades es pot trobar.

Esperem que la crisi actual es resolgui amb una suspensió d’hostilitats perdurable. I si us interessa la terminologia relacionada amb aquest àmbit, us recomanem de consultar el Diccionari de relacions internacionals, amb més de 1.300 termes i amb àrees temàtiques específiques relatives al manteniment de la pau i la seguretat internacionals, els drets humans i l’acció humanitària, entre d’altres.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: president de la Generalitat

El #termedelasetmana que us proposem és de plena actualitat i és un terme molt conegut, però amb unes formes sinònimes i unes precisions d’ús que potser no ho són tant. És el terme president de la Generalitat | presidenta de la Generalitat.

La forma president de la Generalitat és la més habitual en la majoria de contextos: és breu i clara, amb la base president|presidenta, d’origen llatí, i amb una reducció de l’expressió completa (de la Generalitat de Catalunya) a la part més significativa del sintagma.

En contextos en què es vol fer èmfasi en la funció executiva inherent al càrrec també es pot fer servir la forma president del Govern de la Generalitat | presidenta del Govern de la Generalitat.

Ara bé, la forma més adequada per a contextos històrics o solemnes és president de Catalunya | presidenta de Catalunya, raó per la qual té un ús més reduït. També és la forma preferent en les relacions internacionals.

Podeu consultar la fitxa completa del terme, amb els equivalents en occità, castellà, francès i anglès, amb la definició i amb algunes altres notes d’interès, al Diccionari de l’activitat parlamentària.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: diputat electe

És més que probable que, si esteu interessats en l’activitat política, aquests dies hàgiu sentit i potser fet servir el terme que us proposem com a #termedelasetmana: diputat electe | diputada electa.

Fa referència a la persona que ha concorregut a unes eleccions, ha estat elegida i és proclamada com a tal per l’Administració electoral corresponent, però encara no es pot considerar que ha accedit a la plena condició de diputat fins que no hagi lliurat la credencial expedida per l’Administració electoral i compleixi els altres requisits que estableix el Reglament del Parlament.

Aquesta és la situació que aquests dies es dona en l’actualitat política catalana: els diputats electes no passaran a tenir la plena condició de diputats fins a la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, que s’ha de dur a terme en els propers dies (com a molt tard, el 12 de març).

El terme presenta una estructura sintagmàtica ben transparent, des del punt de vista semàntic: la base és el mot diputat|diputada, d’origen llatí (de deputatus ‘assignat, triat’), a la qual s’afegeix l’adjectiu electe -a, també d’origen llatí, que significa ‘elegit per a un càrrec mentre encara no n’ha pres possessió’. De fet, el terme sovint es redueix a aquest adjectiu, que pren llavors una funció substantiva (“els electes han d’assistir a la sessió constitutiva per…”).

Podeu consultar aquest terme, i molts altres termes que aquests dies ocupen l’actualitat informativa, al recent Diccionari de l’activitat parlamentària, amb la definició i els equivalents en occità, castellà, francès i anglès. I també els podeu trobar si consulteu el Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: sistema electoral

La proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya fa que la terminologia relacionada amb aquest àmbit estigui especialment present en converses, notícies i altres comunicacions. Per això, us volem proposar el terme sistema electoral com a #termedelasetmana.

Fa referència al conjunt d’elements, procediments i mecanismes que converteixen les preferències dels electors, expressades a través dels vots, en escons i, doncs, en la consegüent designació dels representants.

Els elements bàsics d’un sistema electoral són cinc: la magnitud de la circumscripció, la fórmula electoral, la modalitat de vot, la forma de candidatura i el llindar legal. I cadascun d’aquests elements té especificitats que permeten distingir i caracteritzar els mètodes per mitjà dels quals s’organitzen els sistemes electorals democràtics.

Si us interessa aquest àmbit i tota la terminologia que s’hi fa servir, us pot interessar la infografia interactiva que hem preparat amb alguns dels termes més característics del sector.

I, naturalment, també us interessarà la Terminologia electoral bàsica, un diccionari en línia on trobareu 129 termes definits i amb els equivalents en castellà, francès i anglès i, si escau, notes complementàries.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: notícia falsa

noticiaEnganyosa.png

El terme que us proposem com a #termedelasetmana no sembla tenir cap característica gaire especial, llevat del fet que, potser per influència de les agències de notícies internacionals o per altres motius, se n’ha generalitzat l’equivalent anglès. El terme és notícia falsa o notícia enganyosa (en anglès, fake news).

Fa referència a la notícia que no diu la veritat i que es crea i es difon de manera premeditada, especialment a les xarxes socials, amb la finalitat de desinformar i de manipular el públic en benefici propi. D’exemples, l’actualitat informativa en forneix cada dia, i sembla que cada dia més, desgraciadament.

La base del terme, notícia, té origen en el llatí notitia ‘acció de conèixer’, derivat de noscere (‘conèixer’). L’adjectiu fals, que determina el sentit del terme, també té origen llatí (de falsus, participi del verb fallĕre ‘enganyar’). També és adequat al sentit l’adjectiu enganyós, derivat de enganyar, provinent aquest d’un llatí tardà ingannare ‘escarnir, fer burla’.

Malgrat l’abundància de fake news que poblen el panorama informatiu, us recomanem de fer servir les formes catalanes notícia falsa o notícia enganyosa, formes que no enganyen ningú i que expliquen amb tota claredat el concepte a què fan referència.

Sobre escalada i desescalada: els conflictes es poden escalar i desescalar?

escalar-desescalar

Darrerament hem detectat l’ús cada vegada més estès dels verbs escalar i desescalar per a referir-se, respectivament, a augmentar i disminuir la intensitat d’un conflicte com a conseqüència de l’evolució de la confrontació entre les parts. Es documenten especialment en textos periodístics i de divulgació, però també en textos especialitzats de política i relacions internacionals.

El verb escalar s’utilitza, d’una banda, com a intransitiu o intransitiu pronominal, amb el sentit d’augmentar progressivament en intensitat, un conflicte, com a conseqüència de la confrontació creixent entre les parts. Pot aparèixer, doncs, en contextos com “sense mediació hi ha conflictes que escalen [o que s’escalen] i arriben davant dels tribunals penals”. D’altra banda, escalar també té ús com a transitiu, amb el sentit de “fer que un conflicte augmenti progressivament en intensitat”, en contextos com “els sindicats aposten per escalar el conflicte i traslladar-lo a la taula de negociació”.

El verb desescalar funciona exactament igual. Com a verb intransitiu o intransitiu pronominal és “disminuir progressivament en intensitat, un conflicte, com a conseqüència del restabliment de la comunicació entre les parts i la consegüent baixada gradual de la confrontació”. Per exemple, “quan es veu la necessitat de cooperar, el conflicte desescala [o es desescala] immediatament”. Com a verb transitiu, desescalar és “fer que un conflicte disminueixi progressivament en intensitat”. Per exemple, “l’objectiu era desescalar el conflicte i obrir vies de pacte entre els governs”.

A partir dels verbs es generen els substantius derivats corresponents: escalada i desescalada o, més específicament, escalada del conflicte i desescalada del conflicte.

Malgrat que aquests verbs són, probablement, fruit de la influència anglesa (en anglès to escalate i to de-escalate formen part de la llengua general i es documenten en la majoria de diccionaris), són formacions igualment possibles en català i es consideren també adequades en aquesta llengua. El substantiu escalada, de fet, ja es recull al diccionari normatiu amb un sentit clarament relacionat (“Augment ràpid i sovint alarmant dels preus, actes delictuosos, despeses, armament, etc.”) i totes les formes estan relacionades amb el primitiu escala, que remet a la idea de ‘gradació’, fonamental en aquests conceptes.

Finalment, cal tenir en compte que en altres llengües romàniques, com el castellà i el francès, s’utilitzen també formes anàlogues.

Podeu consultar tots aquests termes al Cercaterm i a la Neoloteca.

Supremacisme o suprematisme?

suprematisme

Darrerament, l’ús (i abús) del terme supremacisme ha fet sorgir el dubte de la seva adequació lingüística i semàntica, sobretot perquè quan es recorre a la major part de diccionaris lexicogràfics catalans per a comprovar-ne la pertinència només s’hi troba la forma suprematisme. Cal tenir clar que, amb una sola lletra canviada, es tracta de dos termes diferents per a dos conceptes ben diferents.

Supremacisme és un terme ben format a partir de supremacia per a referir-se a la ideologia que postula la superioritat d’un grup d’individus respecte d’altres, ja sigui per raons de raça, llengua, religió, cultura, sexe, etc. Un partidari del supremacisme és, doncs, un supremacista.

Suprematisme, en canvi, del rus suprematizm, és un terme especialitzat de l’àmbit de l’art que designa la tendència pictòrica avantguardista, originada a Rússia a començament del segle XX, de caràcter no figuratiu, basada en l’abandonament de la representació de la figura humana i dels objectes naturals per trobar nous símbols que provoquin sentiments. Un artista que pertany a aquest corrent, com el seu fundador Kazimir Malevich, és, per tant, un suprematista.

Podeu consultar la fitxa d’aquests termes, amb els equivalents paral·lels en altres llengües, al Cercaterm.

#termedelasetmana: exili

exili

El dia 5 de febrer és el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, una iniciativa de la Generalitat de Catalunya que fa tres anys que se celebra. Per això avui us proposem com a #termedelasetmana el terme exili.

El concepte és prou clar, i es defineix com l’expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics. L’expatriació és el fet d’allunyar algú o d’allunyar-se de la pàtria.

Però, és clar, aquest és un dels casos en què la freda definició no pot incloure tot el que hi ha darrere del concepte d’exili, tant des de la perspectiva històrica com des de les vivències tan lamentablement actuals.

Des del punt de vista lingüístic, el terme forma part del cabal lèxic patrimonial heretat del llatí (de exsilium, derivat de exsilīre ‘saltar a fora’), i és paral·lel a les formes castellana (exilio), francesa (exil) i fins i tot ha passat a l’anglès (exile).

El terme forma part del Diccionari de relacions internacionals, que ben aviat es presentarà, i està estretament relacionat amb molts altres conceptes que trobareu a la infografia interactiva de la Declaració Universal dels Drets Humans.

No podem resistir la temptació d’afegir al comentari una mica del que normalment no es pot incloure en una definició de diccionari (records, matisos, enyors, esperances, poesia…). No serem originals, i recorrem a les conegudes Corrandes d’exili, de Pere Quart (Joan Oliver), en la versió de 1947, de tan bon recordar:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res.”
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

El poder dels estats: com es diu hard power i soft power en català?

poderDurSuau

En relacions internacionals i ciències polítiques és habitual usar els termes hard power soft power, termes oposats que descriuen diferents tipus de poder que pot exercir un actor internacional, és a dir, un estat, una organització internacional o un actor no governamental.

Aquests dos conceptes els va formular el politicòleg nord-americà Joseph Nye a finals del segle XX, i el Consell Supervisor ha fixat recentment les formes poder dur poder suau, respectivament, per a fer-hi referència.

El poder dur designa el poder coactiu d’un actor internacional, el qual es mesura en funció dels seus atributs i la voluntat d’emprar-los. El poder dur recorre sovint a l’amenaça o l’ús de la força, les sancions econòmiques i, menys habitualment, a l’ús d’incentius.

Per altra banda, el poder suau fa referència a la capacitat de convicció i d’influència que té un actor internacional per a aconseguir que un altre actor tingui els mateixos objectius que ell. Aquesta capacitat de persuasió s’aconsegueix, essencialment, amb recursos intangibles com la cultura, els valors o la ideologia, i, secundàriament, amb l’ús de recursos econòmics.

El Consell Supervisor del TERMCAT ha considerat la necessitat de fixar una denominació en català per a fer referència a aquests dos conceptes, ja que es feien servir diverses alternatives al costat del manlleu anglès. Finalment, ha aprovat les denominacions poder dur i poder suau, calcs de les formes angleses hard power i soft power, respectivament, perquè són formes lingüísticament adequades, a partir del sentit normatiu dels adjectius dur (“Mancat de suavitat. Una paraula dura. Una resposta dura”) i suau (“Que hi exerceix una acció d’una intensitat moderada, sense res de violent, de brusc. Un perfum suau”); són les formes més utilitzades en català per a designar aquests conceptes, a banda dels manlleus de l’anglès, ja es documenten en nombrosos textos d’especialitat, i tenen el vistiplau de la majoria d’experts consultats.

Podeu consultar aquests termes al Cercaterm.