“Va, som-hi! Estic espantada, com sempre, però sento també la pressa, les ganes… Anticipo la sensació que tindré d’aquí a una miqueta, si tot surt bé. El Carlos, el cap de colla, ja ens ha fet callar a tots: no li calen gaires crits, perquè tots sabem què ens hi juguem. Els baixos ja fa una estona que suen i breguen: els contraforts els donen seguretat prement-los el pit a l’esquena. Els de la crossa són a lloc, també, i la pinya es va formant, cordó rere cordó. El Magí, la Mariona, l’Ahmed… tots s’han descalçat i es van enfilant sobre la pinya. El Carlos ho veu clar: ho noto per la manera com ens parla. Fa un cop de cap als de les gralles, i ara això ja va de veres. Com sempre, ara fugiria, i al mateix temps, no em canviaria per ningú. Pugen els quarts, i em toca a mi començar a pujar, també. Veig de cua d’ull que, per l’altre costat del tronc, també ha començat a pujar el Toni, l’enxaneta: tan menut i tan decidit, si té la mateixa por que jo, la sap dissimular encara millor que jo. Procuro centrar-me per pujar “fineta, fineta”, com sempre em diuen als assajos: el peu a la faixa, la mà a l’espatlla, i un altre pis. Ja arribo: bufa, com branda tot. Els dosos, la Judith i el Miquel, estan ja ben agafats l’un amb l’altra, el castell s’assenta i la Judith té temps de fer-me l’ullet, per acabar-me de decidir a pujar. Ho faig i m’ajupo ben arrupida sobre les seves espatlles. I el Toni? On para? No em diguis que ha tirat avall? No, no, ara el veig que puja. Fa cara de por, com devem fer tots, però noto, sento, que pujarà. I tant! Se m’agafa al peu, a la cama, fa un últim esforç i em passa la cama per sobre. Sé que ha alçat el braç per fer l’aleta pel brogit que s’aixeca de la plaça. Però no hi ha temps per perdre: de seguida que noto que m’ha superat de baixada, començo a baixar jo també: “fineta, fineta!”, penso atabaladament. Déu meu, com es mou tot! Va, va, aguanteu, una mica més. Ja ho tinc, ja sóc sobre la pinya: m’espavilo a apartar-me, que no tinc ganes que ningú em caigui a sobre. La mare m’espera al final de la pinya, però abans encara tinc temps de clavar-li un petit cop al cap del pare, que fa de mans a la pinya, amb el cap ben abaixat, és clar. Els crits a la plaça són fantàstics, les cares de tots els que anem baixant reflecteixen una alegria que no es pot explicar. Si no ho heu fet mai, no us ho deixeu perdre: a la propera actuació, demaneu que us deixin posar a la pinya. No feu ximpleries, no empenyeu, deixeu-vos aconsellar pels que en saben, i viviu un castell des de dins.”

Aquesta és la narració que podria fer qualsevol aixecador, acotxador, cassola o cassoleta de les colles que hi ha escampades pel país (i també per fora!). Des de fa uns anys els castells estan vivint una època extraordinària, amb un creixement espectacular del nombre de colles i de l’interès social que desperten. Ara estem en el millor moment de la temporada, i estem veient construccions inèdites, elegants, arriscades. Se’n parla pertot arreu.

I quan se’n parla, es fa servir una rica terminologia pròpia. En el relat de la nostra protagonista, ja n’heu vist una bona mostra, i ella ens ha proposat que en el nostre #termedelasetmana destaquem un d’aquests termes, com en podríem destacar qualsevol altre: el terme pom de dalt, que podeu veure a la imatge. Es refereix al conjunt dels dosos, l’acotxador i l’enxaneta que corona els castells de més d’un pilar.

Si no coneixeu la rica terminologia castellera, us suggerim que consulteu el nostre Diccionari casteller i n’hi trobareu una bona mostra. I, encara millor, ens afegim al suggeriment de la nostra acotxadora i us proposem que feu cap al local d’assaig d’alguna de les colles. Tothom hi és ben rebut i hi ha un lloc per a tothom, tant si sou dels que es poden enfilar com si no.