Des de fa uns dies els museus i el patrimoni artístic i cultural tenen un protagonisme especial, atès que el 18 de maig és el Dia Internacional dels Museus, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un terme relacionat amb aquest àmbit: el terme conservador del patrimoni | conservadora del patrimoni.
Fa referència a la persona que es dedica a l’estudi, la gestió, la catalogació, la preservació i la difusió del patrimoni cultural i natural.
La base del terme, el substantiu conservador, té un ús tradicional i reconegut pel diccionari normatiu per a designar el responsable científic de les col·leccions d’un museu, d’una biblioteca, etc. En castellà i en francès es fan servir denominacions paral·leles (conservador del patrimonio i conservateur du patrimonie, respectivament), mentre que en anglès se sol designar amb la forma heritage curator. Convé tenir en compte que en català no es considera adequada la forma *curador del patrimoni, que de vegades es documenta calcant la forma anglesa: el terme curador té usos específics en els sectors del dret i de l’edició, però no pas en aquest àmbit de la gestió patrimonial.
Si us interessen els termes relacionats amb aquest, podeu consultar el Diccionari de les arts: arquitectura, escultura i pintura, de Jaume Salvà, en què podreu trobar quasi 1.300 termes d’aquestes disciplines que sovint estan estretament vinculades a la gestió del patrimoni.
“Va, som-hi! Estic espantada, com sempre, però sento també la pressa, les ganes… Anticipo la sensació que tindré d’aquí a una miqueta, si tot surt bé. El Carlos, el cap de colla, ja ens ha fet callar a tots: no li calen gaires crits, perquè tots sabem què ens hi juguem. Els baixos ja fa una estona que suen i breguen: els contraforts els donen seguretat prement-los el pit a l’esquena. Els de la crossa són a lloc, també, i la pinya es va formant, cordó rere cordó. El Magí, la Mariona, l’Ahmed… tots s’han descalçat i es van enfilant sobre la pinya. El Carlos ho veu clar: ho noto per la manera com ens parla. Fa un cop de cap als de les gralles, i ara això ja va de veres. Com sempre, ara fugiria, i al mateix temps, no em canviaria per ningú. Pugen els quarts, i em toca a mi començar a pujar, també. Veig de cua d’ull que, per l’altre costat del tronc, també ha començat a pujar el Toni, l’enxaneta: tan menut i tan decidit, si té la mateixa por que jo, la sap dissimular encara millor que jo. Procuro centrar-me per pujar “fineta, fineta”, com sempre em diuen als assajos: el peu a la faixa, la mà a l’espatlla, i un altre pis. Ja arribo: bufa, com branda tot. Els dosos, la Judith i el Miquel, estan ja ben agafats l’un amb l’altra, el castell s’assenta i la Judith té temps de fer-me l’ullet, per acabar-me de decidir a pujar. Ho faig i m’ajupo ben arrupida sobre les seves espatlles. I el Toni? On para? No em diguis que ha tirat avall? No, no, ara el veig que puja. Fa cara de por, com devem fer tots, però noto, sento, que pujarà. I tant! Se m’agafa al peu, a la cama, fa un últim esforç i em passa la cama per sobre. Sé que ha alçat el braç per fer l’aleta pel brogit que s’aixeca de la plaça. Però no hi ha temps per perdre: de seguida que noto que m’ha superat de baixada, començo a baixar jo també: “fineta, fineta!”, penso atabaladament. Déu meu, com es mou tot! Va, va, aguanteu, una mica més. Ja ho tinc, ja sóc sobre la pinya: m’espavilo a apartar-me, que no tinc ganes que ningú em caigui a sobre. La mare m’espera al final de la pinya, però abans encara tinc temps de clavar-li un petit cop al cap del pare, que fa de mans a la pinya, amb el cap ben abaixat, és clar. Els crits a la plaça són fantàstics, les cares de tots els que anem baixant reflecteixen una alegria que no es pot explicar. Si no ho heu fet mai, no us ho deixeu perdre: a la propera actuació, demaneu que us deixin posar a la pinya. No feu ximpleries, no empenyeu, deixeu-vos aconsellar pels que en saben, i viviu un castell des de dins.”
Aquesta és la narració que podria fer qualsevol aixecador, acotxador, cassola o cassoleta de les colles que hi ha escampades pel país (i també per fora!). Des de fa uns anys els castells estan vivint una època extraordinària, amb un creixement espectacular del nombre de colles i de l’interès social que desperten. Ara estem en el millor moment de la temporada, i estem veient construccions inèdites, elegants, arriscades. Se’n parla pertot arreu.
I quan se’n parla, es fa servir una rica terminologia pròpia. En el relat de la nostra protagonista, ja n’heu vist una bona mostra, i ella ens ha proposat que en el nostre #termedelasetmana destaquem un d’aquests termes, com en podríem destacar qualsevol altre: el terme pom de dalt, que podeu veure a la imatge. Es refereix al conjunt dels dosos, l’acotxador i l’enxaneta que corona els castells de més d’un pilar.
Si no coneixeu la rica terminologia castellera, us suggerim que consulteu el nostre Diccionari casteller i n’hi trobareu una bona mostra. I, encara millor, ens afegim al suggeriment de la nostra acotxadora i us proposem que feu cap al local d’assaig d’alguna de les colles. Tothom hi és ben rebut i hi ha un lloc per a tothom, tant si sou dels que es poden enfilar com si no.
El nostre #termedelasetmana, aquesta setmana de Sant Joan, és article pirotècnic.
Trobareu aquest terme al Cercaterm amb la definició “Article elaborat amb una mescla de components químics i massa inflamable que pot produir, en encendre’s durant una celebració, efectes lluminosos, fumígens, sonors o cromàtics”.
Com veieu, una manera molt precisa i formal de referir-se a piules, bombetes o cebes, bengales, petards, coets, correcames, trons, fonts, palmeres, traques, etc.: uns productes destinats precisament a guarnir la festa d’informalitat, de soroll, de llum i d’alegria.
Us desitgem una bona festa de Sant Joan, tan plena d'”efectes lluminosos, fumígens, sonors o cromàtics” com us vingui de gust que sigui.
La setmana del 23 al 29 de març es duu a terme la #MuseumWeek, la Setmana dels Museus a Twitter. Es tracta d’un esdeveniment internacional organitzat a les xarxes per a fomentar entre els usuaris de les xarxes el coneixement de les institucions culturals, els museus i els monuments.
Des del TERMCAT ens afegim a la iniciativa fent que el nostre #termedelasetmana sigui museïtzació. Trobareu aquest terme normalitzat amb la definició següent: “Aplicació de tècniques museogràfiques a un patrimoni cultural o natural per a fer-lo atractiu i accessible als visitants”. És un substantiu creat a partir del verb museïtzar, que prové del substantiu museu i el sufix –itzar (del llatí –izare, que significa ‘convertir en’). També té ús l’adjectiu museïtzable, que s’aplica a un objecte, peça, etc. susceptible de ser exposat en un museu.
Convé tenir en compte que s’han desestimat formes com ara *musealitzar, *musealització i *musealitzable, que es consideren inadequades morfològicament perquè s’han format amb l’addició del sufix a l’adjectiu *museal, no recollit en català en cap font de referència.
Aquesta setmana es duu a terme a Barcelona el Primer Gaudí World Congress, un esdeveniment de gran relleu que reuneix els màxims especialistes en l’obra de Gaudí i presenta un ampli ventall d’activitats relacionades amb l’estudi de l’obra de l’arquitecte català.
Des del TERMCAT ens hi afegim i us proposem com a #termedelasetmana el terme trencadís, que es refereix a un mosaic format per trossos irregulars de ceràmica, marbre o vidre, generalment de disseny abstracte. Es pot dir que Gaudí va ser un dels creadors d’aquesta tècnica: en va fer ús en nombroses obres, i en són uns exemples molt coneguts els de la Finca Güell, a Pedralbes, els bancs del passeig de Gràcia o els del parc Güell. De fet, és un tret tan característic de la seva obra que es documenten usos d’aquesta paraula catalana en nombrosos textos escrits en altres llengües sobre l’obra del genial arquitecte.
Si voleu complementar la informació amb altres termes propis de les arts decoratives, us convidem a consultar l’àrea temàtica corresponent del Diccionari de les arts: arquitectura, escultura i pintura, elaborat per Jaume Salvà amb l’assessorament del TERMCAT, i que forma part de la nostra col·lecció de Diccionaris en Línia.
El terme normalitzat en català és museïtzar amb el sentit ‘Aplicar tècniques museogràfiques a un patrimoni cultural o natural per fer-lo atractiu i accessible als visitants’. És una forma lingüísticament ben formada a partir del substantiu museu i el sufix –itzar (del llatí –izare, que significa ‘convertir en’); en canvi, musealitzar seria una forma inadequada morfològicament perquè s’ha format amb l’addició del sufix a l’adjectiu *museal, no recollit en català en cap font de referència.
Els derivats de museïtzar són el substantiu museïtzació i el també adjectiu museïtzable, quan s’aplica a un objecte, peça, etc. susceptible de ser exposat en un museu.