Teniu disponible una nova infografia interactiva en què es fa difusió dels últims termes normalitzats pel Consell Supervisor del TERMCAT.
La infografia permet seleccionar l’àrea temàtica d’interès i, en una nova pàgina, es poden consultar els termes en dues columnes: a la columna de l’esquerra es troben els termes tal com es van plantejar per a l’estudi, i a la columna de la dreta, la forma o les formes aprovades. Si s’hi posa el cursor, apareix la definició completa del terme.
Aquesta infografia continua la sèrie iniciada l’octubre de l’any passat, amb la qual es vol donar difusió, periòdicament, dels termes que va aprovant el Consell Supervisor.
Aquesta setmana us volem proposar com a #termedelasetmana un terme que té ús des de fa bastants anys, però que últimament sembla que ha recuperat vitalitat i presència en diversos àmbits, i especialment en l’Administració: el terme llenguatge planer.
Fa referència a l’estil d’escriptura simple i eficient que permet als lectors comprendre fàcilment el text escrit, que es basa en l’ús d’expressions concises i clares, una estructura lingüística ordenada i un bon disseny del document.
Sembla que els precedents directes d’aquest concepte es troben als anys setanta del segle passat, amb el Plain English Movement dels Estats Units, un corrent que propugnava una simplificació de la documentació. Algunes fonts assenyalen que ja als anys quaranta l’escriptor George Orwell havia reclamat en un assaig la simplificació del llenguatge atenent a raons de justícia social.
En català la forma més utilitzada és llenguatge planer, tot i que també se’n pot dir llenguatge ciutadà, llenguatge clar o llenguatge senzill. Els especialistes solen considerar el llenguatge planer com una de les estratègies pròpies de la comunicació clara, un altre terme que també està experimentant un ús creixent.
El concepte del llenguatge planer en l’àmbit de l’Administració pública es relaciona amb una cultura de servei al ciutadà, de proximitat i de justícia, i en àmbits com el de la salut o el dret és especialment rellevant.
El servei de consultes Optimot, ofert per la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i en què també participen el TERMCAT i l’Institut d’Estudis Catalans, arriba als seus 15 anys, i, per celebrar-ho, proposa als seus usuaris que es facin “optimotes per un dia” i que creïn fitxes ben enginyoses, seguint el model de les fitxes que es poden consultar en el cercador.
Podeu consultar aquí les bases del concurs i els premis.
Des del TERMCAT ens afegim a la celebració i felicitem totes les persones que durant aquests 15 anys han fet possible aquest servei tan ben valorat per tots els usuaris.
Aquesta setmana, concretament el dia 12 de gener, s’escau el dia de l’any nou del calendari amazic. Des del TERMCAT ho celebrarem publicant els Tastets de cuina amaziga, un diccionari en línia que inclou els termes escrits en l’alfabet que es designa amb el terme que us proposem com a #termedelasetmana: tifinag.
El tifinag és l’alfabet propi de l’amazic, la llengua afroasiàtica parlada pels individus d’un grup ètnic que ocupa regions discontínues del nord d’Àfrica, des d’Egipte fins a l’oceà Atlàntic i des de la mar Mediterrània fins al sud del Sàhara. És un alfabet d’origen incert, probablement d’arrels líbiques, emprat sobretot pels tuaregs.
Es tracta d’un terme normalitzat des de fa temps en català, que formalment és l’adaptació, documentada ja en algunes obres lexicogràfiques catalanes i també en textos catalans d’especialitat, de la forma més difosa internacionalment tifinagh. Aquesta grafia s’ajusta a la pronúncia habitual del terme en català amb una oclusiva velar sorda final: [tifi’nak]. En el cas paral·lel de l’adaptació de amazigh en amazic no es va optar per la grafia -g (amazig) pel perill que el final en -ig fos interpretat com a so africat i no com a velar. Aquesta circumstància no és pertinent en el cas de tifinag, ja que la terminació -ag es pronuncia sempre en català com a oclusiva velar sorda, independentment de quina sigui la síl·laba tònica del mot.
Tot i que en amazic tifinag és un mot femení plural, amb el sentit estricte de ‘conjunt de lletres de l’escriptura amaziga’, s’adapta com a forma masculina singular d’acord amb l’ús habitual en català i en la resta de llengües veïnes. Es tracta d’un cas més de designacions que són plurals en la llengua de partida que s’adapten com a singulars en la llengua d’arribada: per exemple, tuareg, masculí singular en català, prové en realitat de l’àrab Tawareg, plural de Targi, i el singular català falàfel correspon al plural àrab falafil.
Podeu consultar la informació terminològica sobre aquests termes en el Cercaterm, i ben aviat podreu consultar també els Tastets de cuina amaziga, amb una cinquantena de plats típics d’aquesta cultura.
Aquesta setmana presentem a Barcelona el Diccionari de lingüística, un diccionari elaborat per Manuel Pérez Saldanya, Rosanna Mestre i Ofèlia Sanmartín, i coeditat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el TERMCAT. Per això, us volem proposar com a #termedelasetmana un dels termes que hi podreu trobar: el terme metàfora.
Fa referència al procediment d’extensió semàntica consistent a transposar part del significat d’una unitat lèxica des d’un domini fins a un altre. El diccionari complementa la definició amb una nota amb l’exemple “Ja s’acosta Nadal”, en què el verb acostar-se es fa servir de manera metafòrica, perquè el seu significat d’aproximació s’ha traslladat des del domini espacial fins al domini temporal.
En el Diccionari de lingüística també s’explica que “Per a alguns autors i corrents lingüístics, els procediments de metaforització, lluny de ser simples recursos estètics o literaris, constitueixen una de les bases de la comprensió i l’estructuració humana del món i expliquen molts processos de gramaticalització”.
El terme prové del grec metaphorá ‘transport, transposició’, creat amb el formant meta– (amb significats relacionats amb ‘canvi, situar-se en’) i phora (‘acció de moure’s’).
Una pel·lícula molt recomanable de l’any 1994 titulada Il postino (en català, El carter (i Pablo Neruda)), fa de la metàfora un dels nuclis centrals de la delicada història d’amistat que relata.
En el Diccionari de lingüística, que té versió editada en paper i versió en línia, trobareu més de 2.000 entrades amb 3.500 accepcions, que abasten la terminologia generada per les principals escoles i teories que han abordat l’estudi del llenguatge humà, des de la gramàtica tradicional fins a les tendències lingüístiques més actuals.
El proper dijous, 3 de novembre, es presenta a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el Diccionari de lingüística, una obra elaborada per Manuel Pérez Saldanya amb la col·laboració de Rosanna Mestre i Ofèlia Sanmartín, coeditada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i pel TERMCAT. El diccionari s’ofereix en paper i també en línia, de manera que es podrà anar actualitzant sempre que es consideri adequat.
El Diccionari de lingüística recull més de 2.000 entrades amb 3.500 accepcions, que abasten la terminologia generada per les principals escoles i teories que han abordat l’estudi del llenguatge humà, des de la gramàtica tradicional fins a les tendències lingüístiques més actuals. Se centra sobretot en els termes que s’han utilitzat en les escoles i corrents que han tingut una incidència més gran en els estudis sobre el català i presta una especial atenció als termes gramaticals. En la majoria dels casos, les definicions es completen amb notes de caràcter enciclopèdic que permeten il·lustrar amb exemples el valor dels termes definits o matisar-ne l’abast amb la indicació de la teoria o de l’escola lingüística a què pertanyen.
En l’acte de presentació intervindran la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Maria Teresa Cabré; la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó; el director del TERMCAT, Jordi Bover; l’autor principal del diccionari, Manuel Pérez Saldanya, i la seva prologuista, Maribel Guardiola.
El Diccionari de lingüística és una actualització de l’obra publicada l’any 1998 per Colomar Editors: a més de corregir errades, incorpora nous termes, especialment procedents del buidatge de les gramàtiques publicades aquests darrers anys. Serà una eina útil per a estudiants, investigadors i professionals de la filologia, la traducció, l’anàlisi lingüística i altres disciplines relacionades.
Si voleu assistir a la presentació, si us plau, empleneu aquest formulari.
Encara són ben recents la Setmana Internacional de les Persones Sordes i el Dia Internacional de les Llengües de Signes, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana el terme signant.
Un signant és la persona, sorda o oient, que s’expressa per mitjà d’una llengua de signes.
Es tracta d’un terme de creació relativament recent, que es val del recurs de l’habilitació o conversió: la forma del gerundi del verb signar es nominalitza per a designar la persona que signa, com en altres casos ben tradicionals (acompanyant, ajudant, conferenciant, etc.). En aquest cas, és clar, l’accepció del verb signar pertinent és la que es refereix al fet d’expressar-se per mitjà d’una llengua de signes. També s’ha creat, en oposició, el terme no-signant, per a la persona que no se sap expressar en aquesta llengua.
Hi ha aproximadament 25.000 signants en llengua de signes catalana, dels quals 12.000 són persones sordes que la tenen com a llengua primària de comunicació. Si voleu saber més coses sobre aquesta llengua podeu llegir aquest apunt.
La llengua és curiosa. Sovint llengües pròximes escullen paraules ben diferents per dir el mateix. I de vegades decideixen que una mateixa paraula vol dir coses diverses. I això genera uns quants embolics en les llengües en contacte.
Per exemple: nedem d’esquena, d’esquenes o d’espatlla?Enmig d’un partit, ataquem l’esquena, les esquenes, l’espatlla o les espatlles de l’adversari? Passem la pilota per sobre l’esquena o per sobre l’espatlla? Quan ens cal protegir la pilota, avancem d’esquena o d’esquenes?I, en esports de combat, les projeccions les fem d’esquena o d’espatlla?
Doncs bé: en català parlem de l’esquena per referir-nos a la part de darrere del cos i de les espatlles per a cadascuna de les dues parts de dalt del cos, a banda i banda del coll. I (detall important) tenim, cadascú, una esquena i dues espatlles.
Per tant, per indicar una direcció contrària a l’habitual, diem a l’esquena o d’esquena (i no *a les esquenes,*d’esquenes o *a les espatlles), perquè la part posterior del cos és l’esquena i només en tenim una. Així, podem dir que una cosa ens queda a l’esquena, que tenim el rival a l’esquena, que ens girem d’esquena a la companya d’equip o que correm o nedem d’esquena. El plural ens fa tanta nosa com si diguéssim que correm *de cares o que tenim la porteria *de cares. I les espatlles les reservem per fer rotacions de braços, per treballar-nos unes espatlles amples a còpia d’exercici o per transportar un lloro malparlat (sobretot si tenim una cama de fusta i un pegat a l’ull).
En canvi, en castellà fan servir la espalda per a la nostra esquena i los hombros allà on tenim les espatlles. I són més amics dels plurals, en general.
És a dir, que el català espatllai el castellàespalda NO volen dir el mateix i no funcionen de la mateixa manera. I això de vegades ens porta pel pedregar.
Podem veure com fem servir en català esquena i espatlla en frases com les següents:
En la jornada d’ahir la nedadora va aconseguir entrar a la final dels 200 m esquena. (NO *200 m esquenes o *200 m espatlla) En l’estil d’esquena hem d’alinear el cap, les espatlles, els malucs i els peus. Ha llançat una pilota llarga per atacar l’esquena del central.(NO *les esquenes) Es va acostar d’esquena a la porteria contrària, controlant la pilota amb l’estic. (NO *d’esquenes o *donant l’espatlla) Va fer bàsquet d’esquena a la cistella. (NO *d’esquenes o *d’espatlla) En una projecció d’esquena, el lluitador, bocaterrosa, deixa que el contrari se li enfili a sobre per aixecar-se de cop i fer-lo caure.
Farem girar els braços en tota la seva extensió, rotant també les espatlles. El pivot li va fer una passada per sobre l’espatllaque el va deixar sol davant la cistella. En judo, el morote-seoi-nage és una projecció per l’espatllasemblant a l’ippon però fent el recolzament del braç esquerre per sota l’aixella.
Quan s’ha acabat l’entrenament, no em podia ni ajupir del mal d’esquena que arrossego. Tenia l’espatlla dreta tan adolorida que va jugar sense poder aixecar el braç. [Per exemple, Audie Norris a la final del 1991 contra la Jugoplastika]
Però per què el català i el castellà fan servir paraules diferents? Perquè resulta que la paraula que feien servir els romans per a l’esquena, dorsum, va desaparèixer aviat d’unes quantes llengües romàniques, de manera que les llengües afectades van haver d’empescar-se alguna cosa per omplir aquest buit i per combinar-ho amb el nom de les espatlles.
Per resoldre-ho, en català vam aprofitar la paraula germànica *skĭna (‘columna vertebral’), reconvertida en esquena, i vam mantenir el llatí tardà spatŭla (que a l’origen volia dir ‘omòplat’) per a les espatlles. Exactament igual que l’italià, que en diu schiena i spalla, com nosaltres. I similar al francès, que va mantenir dorsum per a l’esquena (en francès actual, dos) però que també va recórrer a spatŭla per a cada espatlla (en francès, épaule).
El castellà, en canvi, va decidir que espalda (derivat de spatŭla) quedava bé per a l’esquena, encara que en llatí signifiqués ‘omòplat’. I per a les espatlles va recórrer al llatí humĕrus (que era l’húmer, la part de dalt del braç o l’espatlla), reconvertit en hombro. També el portuguès diu ombro en el segon cas (i dorso o costas en el cas de l’esquena).
Resumint, que en aquest punt el català i el castellà van resoldre de manera diferent un mateix problema: el català, més com l’italià i el francès, i el castellà, més com el portuguès. Tot perfectament normal. Només que ara la forta influència del castellà sobre el català provoca que en català ens faci mal gairebé tot allò que històricament ens diferencia. Per exemple, l’esquena i les espatlles. És un dels mals que tenim els catalans.
Ara mateix, amb el fred gèlid de Pequín, els esportistes dels jocs olímpics d’hivern ho saben millor que ningú: abans de posar-nos intensament en qualsevol activitat esportiva (i tinguem l’edat que tinguem), és convenient fer escalfament; si fa molt de fred, com a Pequín, encara més. És la manera de millorar el rendiment i d’evitar lesions.
Però… ens hem d’escalfar o hem d’escalfar? I, ja que hi som: Un cop acabat l’escalfament, entrenem o ens entrenem? És dir, quines són les formes correctes: entrenar/escalfar o entrenar-se/escalfar-se?
Doncs depèn. En català hi ha molts verbs que no tenen cap pronom de persona quan l’acció s’aplica sobre algú, una cosa o una part del cos; en canvi, aquests mateixos verbs sovint sí que porten pronom quan l’acció s’aplica sobre un mateix. Així, la mare o el pare pentinen l’Arnau o pentinen els cabells de l’Arnau, però la Maria ja es pentina sola (les nenes sempre van més de pressa, ja se sap).
I entrenar i escalfar es comporten exactament així, com pentinar. Amb la particularitat que, a més de escalfar-se, també podem dir fer escalfament.
El quadre següent mostra uns quants usos habituals.
SENSE PRONOM
—El responsable de tecnificació entrena els esquiadors. —Avui entrenarem un sistema de joc nou. —Abans de sortir a córrer, hem d’escalfar els músculs de les cames. —Escalfem el cos per tonificar els músculs.
AMB PRONOM
—L’equip d’hoquei gel s’entrenarà demà a les 10 del matí. —Vull que us entreneu amb més ganes! —Abans d’entrenar-nos, ens escalfarem. [O …farem escalfament] —La davantera s’escalfa a la banda esperant el moment d’entrar. [O La davantera fa escalfament..] —Si t’haguessis escalfat bé, potser t’hauries estalviat l’esquinç. [O Si haguessis fet un bon escalfament…]
Durant l’any 2020 el terme més buscat al Cercaterm, el cercador de terminologia que ofereix el TERMCAT, ha estat, com es podia preveure, el terme COVID-19. L’actualitat informativa i els dubtes que hi havia sobre l’ús d’aquest terme (ús de majúscules, masculí o femení, etc.) expliquen que aquesta cerca hagi destacat per sobre de totes les altres que s’han registrat durant l’any.
De fet, el nombre de consultes sobre aquest terme ha multiplicat per dos les del següent terme més consultat, que ha estat d’un àmbit ben diferent: el terme handbol (handball). També han estat molt cercats els termes programari (software) i coronavirus.
