És ben sabut que les modes sempre tornen. Avui us volem parlar d’un tipus d’arracada anomenada en català arracada voltaorella, coneguda actualment sobretot amb la forma earcuff, el nom en anglès.

Com la denominació indica, es tracta d’una arracada que envolta parcialment o totalment el lòbul de l’orella, i que té la característica que generalment no necessita perforació. En aquest cas estem segurs que la imatge que us adjuntem és especialment il·lustrativa.

Certament, aquest tipus d’arracada no és cap novetat, perquè resulta que ja es portava en cultures de 2.000 anys abans de Crist, passant per Egipte, l’antiga Grècia i també en cultures antigues asiàtiques de l’Índia i Tailàndia. Es va tornar a posar de moda als anys noranta del segle XX i ara ressorgeixen, sobretot gràcies a les tendències que marquen les celebritats.

A banda de les bufandes, barrets, passamuntanyes, mocadors o fulards de tota la vida, actualment té molta presència en la indumentària relacionada amb el fred una nova peça de roba molt funcional que es va començar a utilitzar en l’àmbit esportiu però que ara és habitual en el vestit de cada dia. Es tracta del tapaboques, una peça de roba en forma de tub que s’usa com a abrigall del coll i que es pot col·locar de maneres diverses. Les combinacions que permet són moltes: ens hi podem tapar només el coll, el coll i la boca, les orelles, les orelles i el coll, el cap i les orelles…

Ens el posem com ens el posem, en tot cas no hauríem de dir-ne braga, la forma castellana, ni Buff®, marca registrada comercial amb què sovint es coneix aquesta peça, ni, evidentment, calces o calces de coll, solució que encara es pot trobar en alguns contextos com a resultat probable de l’obra d’un traductor automàtic poc ensinistrat.

Podeu consultar la fitxa d’aquest terme al Cercaterm i a la Neoloteca.

En l’àmbit de la moda, la forma col·lecció càpsula es refereix a una col·lecció de roba que consta d’una sèrie limitada de peces que es distribueixen durant un temps curt, habitualment dissenyada per un creador reconegut per a una marca més barata i adreçada a un públic ampli, la qual confecciona les peces.

La forma càpsula està motivada semànticament en aquest cas pel sentit etimològic del mot llatí capsula ‘capsa petita’, ja que es considera com una col·lecció petita i tancada, inserida en la distribució de roba d’una marca comercial més gran.

És una forma àmpliament utilitzada i documentada també en anglès (capsule collection), francès (collection capsule) i espanyol (colección cápsula).

Un pareo és la peça de roba consistent en un tros de tela de forma quadrada i longitud variable que se subjecta al voltant del pit o de la cintura, utilitzada sobretot a la platja. La denominació pareo és un manlleu que prové del nom d’un vestit tahitià, pareo, que té aquesta mateixa forma.

Com a manlleu, la pronúncia és encara fluctuant en català i no està fixada en l’ús. Així, és habitual sentir la pronúncia amb e i o tancades, probablement per influència del castellà, tot i que en certs manlleus, mots de tipus culte i neologismes hi ha una tendència natural a mantenir la pronúncia sense reduccions vocàliques en els dialectes que les fan (com es veu en les pronúncies més habituals de casos com ergo, libido, cosmos, karate, etc.). De tota manera, aquesta tendència no és homogènia, i el pas cap a una pronúncia adaptada (en el dialecte central, amb e oberta i u), que pot dependre de diversos factors difícils de caracteritzar, no es pot considerar inadequada.

Per qualificar les peces de vestir o els objectes que apel·len a la nostra nostàlgia, utilitzem sovint els adjectius retro i vintage. En coneixem, però, la diferència? L’adjectiu retro fa referència a vestits, complements i objectes, especialment de decoració, que imiten l’estil d’una moda passada. Molt a prop semànticament hi ha l’adjectiu vintage, manllevat de l’anglès, que s’utilitza per a designar vestits, complements i objectes, sobretot decoratius, que es recuperen per al seu ús en l’època actual i dels quals es valora l’estètica. Per exemple, una nevera d’estil americà dels anys 50 és vintage si l’heu recuperat de les golfes o d’un mercat de segona mà; en canvi, si s’ha fabricat en l’època contemporània, però imitant l’estil dels anys 50, és retro.

I evidentment, l’ús d’aquestes formes no ens hauria de fer perdre el gust, quan el context ho permeti, per mots propis de la llengua i tan tradicionals com ara antic, passat de moda, vetust, clàssic, remot, vell, etc.