Un pareo és la peça de roba consistent en un tros de tela de forma quadrada i longitud variable que se subjecta al voltant del pit o de la cintura, utilitzada sobretot a la platja. La denominació pareo és un manlleu que prové del nom d’un vestit tahitià, pareo, que té aquesta mateixa forma.

Com a manlleu, la pronúncia és encara fluctuant en català i no està fixada en l’ús. Així, és habitual sentir la pronúncia amb e i o tancades, probablement per influència del castellà, tot i que en certs manlleus, mots de tipus culte i neologismes hi ha una tendència natural a mantenir la pronúncia sense reduccions vocàliques en els dialectes que les fan (com es veu en les pronúncies més habituals de casos com ergo, libido, cosmos, karate, etc.). De tota manera, aquesta tendència no és homogènia, i el pas cap a una pronúncia adaptada (en el dialecte central, amb e oberta i u), que pot dependre de diversos factors difícils de caracteritzar, no es pot considerar inadequada.

Per qualificar les peces de vestir o els objectes que apel·len a la nostra nostàlgia, utilitzem sovint els adjectius retro i vintage. En coneixem, però, la diferència? L’adjectiu retro fa referència a vestits, complements i objectes, especialment de decoració, que imiten l’estil d’una moda passada. Molt a prop semànticament hi ha l’adjectiu vintage, manllevat de l’anglès, que s’utilitza per a designar vestits, complements i objectes, sobretot decoratius, que es recuperen per al seu ús en l’època actual i dels quals es valora l’estètica. Per exemple, una nevera d’estil americà dels anys 50 és vintage si l’heu recuperat de les golfes o d’un mercat de segona mà; en canvi, si s’ha fabricat en l’època contemporània, però imitant l’estil dels anys 50, és retro.

I evidentment, l’ús d’aquestes formes no ens hauria de fer perdre el gust, quan el context ho permeti, per mots propis de la llengua i tan tradicionals com ara antic, passat de moda, vetust, clàssic, remot, vell, etc.