#termedelasetmana: embornal

CanviClimatic

El dia 26 de març se celebra el Dia Mundial del Clima, que té l’objectiu de fer-nos conscients de la importància de les accions de l’ésser humà sobre les variacions en el clima. Ens afegim a la iniciativa, i us proposem com a #termedelasetmana el terme embornal.

En l’àmbit de la gestió ambiental, fa referència concretament a qualsevol element responsable de la desaparició d’un contaminant de l’ambient, ja sigui una fase, un procés o una substància. Per exemple, els oceans, l’atmosfera, el sòl, els boscos o la vegetació són embornals de diòxid de carboni, i per això és tan important tenir-ne cura.

El terme és una especialització del sentit que embornal té en altres àmbits, com ara en la nàutica o en les construccions públiques, en què es refereix als forats de desguàs que es fan en un vaixell, en un carrer o en alguna altra construcció. Sembla que el mot prové del grec ombrinà trḗmata ‘forats per a la pluja’, de ombrinós ‘pluvial’, derivat de ómbros ‘pluja’.

En el cas del medi ambient, el que fan els embornals és fer desaparèixer un element contaminant, com els embornals d’un carrer en fan desaparèixer l’aigua.

Trobareu el terme destacat en aquest relat visual sobre la terminologia relacionada amb el canvi climàtic, i també a la infografia que hi podeu consultar. I també, és clar, en podeu trobar l’entrada completa, amb els equivalents en castellà i anglès, en el Diccionari de gestió ambiental i en el Cercaterm.

Tornados i altres remolins, en una nova infografia interactiva

 

Amb motiu del Dia Mundial de la Meteorologia, que se ce celebra cada 23 de març, avui publiquem una infografia interactiva amb alguns dels termes d’aquest àmbit normalitzats recentment arran de la sessió de normalització de termes de meteorologia que va tenir lloc el mes d’octubre passat.

Concretament, en aquesta infografia destaquem termes referents a diferents tipus de remolins, com ara la mànega o el tornado, la tuba, el vòrtex de ratxa o el remolí de pols. En les finestres desplegables de cada imatge es dona informació addicional sobre denominacions sinònimes o explicacions complementàries sobre els conceptes, i s’inclou un enllaç a les fitxes completes dels termes normalitzats, amb la definició, els equivalents en altres llengües i els criteris que justifiquen la tria de les diferents denominacions catalanes.

D’aquesta manera, amb una mirada ràpida, podreu saber, per exemple, que una mànega és el mateix que un tornado però no és equivalent a una tuba; que les denominacions fibló cap de fiblósón pròpies de les Illes Balears; que la forma ratxa és adequada com a sinònim de ràfega, i que hi ha una gran variació en català per a fer referència a una massa d’aire animada d’un fort vent, ja que, segons el dialecte, pot rebre el nom de remolí, revolví, terbolí o torbera, entre d’altres.

#termedelasetmana: amplitud tèrmica

amplitud_termica

Vivim dies de força tranquil·litat meteorològica, però a la informació sovint es destaca el terme que us proposem com a #termedelasetmana: l’amplitud tèrmica.

Estrictament, si consulteu la fitxa terminològica veureu que el terme és amplitud, que es refereix a la diferència entre els valors extrems d’una variable meteorològica durant un període determinat. Segons la variable a què es fa referència, es parla d’amplitud tèrmica, d’amplitud baromètrica, etc. I segons el període que serveix per a determinar-la, es parla d’amplitud diürna, d’amplitud anual, etc.

Des del punt de vista lingüístic, es tracta d’un terme format per sintagmació, en què la base substantiva amplitud (derivada de ample, del llatí amplus) és complementada per tèrmic -a (un adjectiu relativament recent que indica ‘relació amb la temperatura’, creat sobre la base term-, del mot grec thermós ‘calent’). Aprofitem per recordar que els substantius femenins acabats en –etud i –itud (com amplitud) s’escriuen sempre amb -d final, i no pas amb -t (quietud, solitud, altitud, etc.).

Així que aquests dies, quan al migdia no sapigueu què fer-ne de la jaqueta que al matí us ha fet falta, podeu pensar que esteu experimentant els efectes del nostre #termedelasetmana. No us servirà de res, però potser us entretindrà una estoneta.

És adequat l’adjectiu espaitemporal? Sí, si som relativistes

espaitemporal

En el context de la terminologia pròpia de la teoria de la relativitat, l’adjectiu espaitemporal es considera adequat com a derivat natural del substantiu normatiu espaitemps.

El diccionari normatiu recull el substantiu espaitemps com un sol mot, sense guionet. Aquesta grafia respon a la naturalesa conceptual del terme: a partir de la formulació de la teoria especial de la relativitat l’any 1905 per part d’Albert Einstein i de la seva generalització l’any 1915, els conceptes de espai i temps van quedar indissolublement lligats en un tot unitari, anomenat espaitemps, que portava a considerar l’univers com un sistema quadridimensional format per les tres coordenades de l’espai ordinari (longitud, alçària i amplada) i el temps.

Val a dir que, en textos especialitzats, l’ús de l’adjectiu espaitemporal s’alterna amb el sintagma adjectival de l’espaitemps. Així, per exemple, tan adequat seria diagrama espaitemporal com diagrama d’espaitemps.

Finalment, convé no confondre l’adjectiu espaitemporal, d’aparició força recent, amb un altre de formalment proper però de més llarga tradició, que és espaciotemporal. Aquest darrer adjectiu és compost per la forma prefixada normativa espacio-, corresponent a l’adjectiu culte espacial, i l’adjectiu temporal, i l’hem d’utilitzar si ens volem referir a les dimensions de l’espai i el temps a la vegada, però considerades individualment (per exemple: coordenades espaciotemporals, dimensió espaciotemporal).

#termedelasetmana: escala de Beaufort

vent

Des de fa uns quants dies, el vent ocupa bona part de l’interès en la informació meteorològica, ja sigui a la muntanya (en què provoca el temut torb) o al mar (en què aixeca l’onatge).

Per això, us volem proposar com a #termedelasetmana el terme escala de Beaufort, que designa l’escala empírica numèrica, de 12 graus, basada en els efectes del vent sobre la superfície terrestre i marítima, que s’utilitza per a estimar la força del vent.

La denominació prové del mariner irlandès Francis Beaufort, que en els primers anys del segle XIX va fer la proposta per mirar d’estandarditzar i objectivar en la mesura del possible la manera de referir-se a la força del vent, perquè el que per a un observador podia ser un vent fort, per a un altre podia ser només una ventolina.

Si voleu conèixer l’escala de Beaufort, us convidem a consultar aquest apunt, en què trobareu detallada la descripció de cadascun dels 12 graus, amb referències que tenen fins i tot un punt de poesia. Per exemple, hi veureu que en el grau 1, la ventolina, la descripció diu que el vent “inclina el fum però no mou el penell”, o que en el grau 2, el vent fluixet, “es nota el vent a la cara i les fulles fressegen”.

Sempre podreu mirar de trobar un anemòmetre, és clar, que us donarà una mesura molt precisa, però no deixa de tenir un cert encant deixar que la poesia també entri, lleugera, com un ventijol ben agradable, en l’àmbit especialitzat de la meteorologia (i en la terminologia de qualsevol altre àmbit).

#termedelasetmana: cúmulus

cumulus

Aquesta setmana al TERMCAT tenim l’ocasió de reunir un nombrós grup d’especialistes en meteorologia per consensuar amb els lingüistes del TERMCAT les millors alternatives catalanes per a uns quants termes de l’àmbit que presenten vacil·lacions en l’ús. Com a #termedelasetmana, doncs, us proposem el terme cúmulus (o cúmul), que precisament es va fixar en una reunió paral·lela a aquesta, però de l’any 1993, és a dir, ara fa exactament 25 anys.

D’acord amb els criteris de l’Organització Meteorològica Mundial, i després de ser estudiats per especialistes de l’àrea, el Consell Supervisor del TERMCAT va resoldre llavors de fixar com a termes principals les denominacions llatines dels núvols (en aquest cas concret, cúmulus), que es fan servir preferentment en àmbits tècnics i especialitzats, paral·lelament a l’ús documentat en les altres llengües. I les formes catalanes (en aquest cas, cúmul), difoses per algunes obres lexicogràfiques i terminològiques, es consideren opcions complementàries, que es fan servir sobretot en àmbits de poca especialització o de caràcter divulgatiu.

La terminologia meteorològica experimenta una notable difusió també fora dels cercles més especialitzats, i particularment en l’àmbit català, perquè sembla que aquest món ens atrau de manera significativa. Per això resulta interessant fixar una terminologia ben adequada, que cobreixi les necessitats dels especialistes però que també s’adeqüi a contextos més generals.

Si teniu interès en el món de la meteorologia i voleu conèixer-ne la terminologia, us convidem a visitar l’area temàtica corresponent del Diccionari de física en línia. Hi trobareu prop de 180 termes de l’àmbit, amb les definicions corresponents i amb els equivalents en castellà, francès i anglès.

 

Eclipsi: un terme ben interessant

LlunaSang

Un eclipsi és una ocultació d’un astre, ja sigui pel pas d’aquest astre per l’ombra projectada per un altre astre (com passa en els eclipsis de Lluna), ja sigui per la interposició d’un altre astre entre aquest i l’observador (com és el cas dels eclipsis de Sol).

Els eclipsis de Lluna, que són els eclipsis que s’observen més habitualment des de la Terra, poden ser: eclipsis totals, si el satèl·lit queda totalment submergit en l’ombra projectada per la Terra; eclipsis parcials, si només una part del disc lunar s’endinsa en l’ombra terrestre, o eclipsis penumbràtics, quan la Lluna entra en el con de penombra de la Terra i es produeix un obscuriment gairebé inapreciable del disc lunar. Quan la Lluna rep menys llum solar per la interposició de la Terra,  de vegades pren un to vermellós, i per això rep el nom de lluna de sang.

Els eclipsis de Sol poden ser, com els de Lluna, totals o parcials, en funció de si la Lluna amaga completament o només una part del disc solar, i també poden ser anulars, quan la Lluna passa centralment per davant del Sol i el disc solar aparent és més petit que el del Sol, de manera que sempre resta visible una part perifèrica del disc solar.

Des del punt de vista lingüístic, la forma eclipsi prové del llatí eclipsis, i aquest ve del mot grec ékleipsis, que volia dir ‘deserció, desaparició’, derivat de ekleípō ‘abandono’, i aquest, de leípō ‘deixo’. Una llarga història, doncs, per a un mot que es documenta ja en la Crònica de Jaume I.

Podeu consultar la fitxa completa del terme eclipsi, i molts altres termes astronòmics, a l’àrea temàtica corresponent del Diccionari de física.

 

#termedelasetmana: esclafit

esclafit

Aquest diumenge 7 de gener s’han produït a Catalunya, concretament al Bages i a l’Empordà, uns fenòmens meteorològics especialment notables, que els experts estan analitzant per determinar si han estat tornados o esclafits. Com que tornado és una paraula prou generalitzada, us proposem com a #termedelasetmana el terme esclafit, que potser és menys conegut.

Un esclafit és un corrent d’aire descendent molt violent associat a fenòmens convectius que en arribar a prop de terra s’expandeix horitzontalment a gran velocitat. Els esclafits, com els tornados, poden causar estralls, però els efectes en el territori són diferents, i això —juntament amb els possibles documents gràfics que s’hagin pogut obtenir— és el que permetrà als especialistes determinar quin és exactament el fenomen que s’ha esdevingut aquesta setmana.

La forma esclafit és una alternativa catalana al manlleu anglès downburst, proposada pels experts de l’àmbit i que ja ha tingut una considerable difusió, tant en textos especialitzats com de divulgació i en mitjans de comunicació.

#termedelasetmana: onada de fred

onada_de_fredEl #termedelasetmana que us proposem és potser el terme especialitzat que sentireu més vegades durant aquests dies: el terme onada de fred.

Fa referència a un fenomen de certa durada consistent en la disminució considerable de la temperatura de l’aire provocat per la invasió d’una massa d’aire fred.

Diuen que a casa nostra seguim amb un interès especial totes les notícies relatives al temps. Això ens fa a tots una mica més coneixedors de la terminologia especialitzada de l’àmbit, però si us interessa especialment i voleu parlar-ne amb precisió, us recomanem que consulteu el Diccionari de física, amb una àrea temàtica completa dedicada a la Meteorologia, i el Diccionari de geografia física, que conté una àrea que recull termes de Climatologia.

#termedelasetmana: lluna de perigeu

llunaperigeu

Els mitjans de comunicació ens estan recordant que la lluna plena d’aquesta nit pot ser especialment interessant. Per això, us proposem com a #termedelasetmana la denominació del fenomen astronòmic que s’hi esdevé: lluna de perigeu.

El perigeu és el punt de l’òrbita d’un satèl·lit en què aquest cos està més a prop del cos al voltant del qual orbita, o sigui, el punt en què la Lluna i la Terra estan més a prop. Els perigeus i els apogeus (el fenomen contrari) se succeeixen en cada òrbita lunar pel fet que la Lluna descriu una el·lipse (i no un cercle) al voltant de la Terra. Això provoca que la lluna de perigeu (o lluna plena de perigeu, quan coincideixen el perigeu i la lluna plena) es vegi més grossa i més brillant que la resta de nits (de fet, la diferència és pràcticament inapreciable a ull nu, però hi és), i per això de vegades de la lluna de perigeu se’n diu popularment superlluna.

Esperem que els núvols permetin gaudir d’una bona visió del fenomen als nombrosos aficionats a l’observació dels astres.