Tanca

A l’abril, meteors mil

Tot i que la pluja de meteors més coneguda és, sense dubte, la dels Perseids, que té lloc al mes d’agost, quan la majoria de la població està de vacances i el bon temps acompanya per contemplar de matinada les conegudíssimes Llàgrimes de Sant Llorenç, els amants de l’observació astronòmica poden gaudir durant tot l’any de diverses pluges –sempre, és clar, que les condicions atmosfèriques ho permetin.

Sense anar més lluny, la segona quinzena d’abril tenen lloc els Lírids d’Abril, amb el pic d’activitat al voltant del dia 22, que aquest any coincidirà amb la lluna en quart minvant. Aprofitant aquesta cita astronòmica, a continuació trobareu les claus per conèixer els diferents noms referents a pluges de meteors (o pluges d’estels, com se les coneix popularment) i resoldre els dubtes gramaticals i ortogràfics més freqüents sobre aquestes denominacions.

Els Perseids, els Lírids… quin és l’origen d’aquests noms?

Els noms de les pluges de meteors estan formats a partir de l’arrel del nom llatí de la constel·lació on se situa el radiant, això és, el punt del firmament en què sembla originar-se aquella pluja des del punt de vista de l’observador. A la forma plena de l’arrel llatina (convenientment adaptada, si cal) s’hi afegeix el sufix de plural    –ids. Per exemple:

  • Els Perseids, amb radiant a la constel·lació de Perseu (a partir del llatí Persei)
  • Els Lírids, amb radiant a la constel·lació de la Lira (a partir del llatí Lyrae)
  • Els Gemínids, amb radiant a la constel·lació dels Bessons (a partir del llatí Geminorum)
  • Els Leònids, amb radiant a la constel·lació del Lleó (a partir del llatí Leonis)
El gènere: els Lírids o les Lírides?

Totes les denominacions de pluges de meteors en català adopten el gènere masculí, d’acord amb la tradició lexicogràfica catalana. Per exemple:

  • Els Perseids, i no *les Perseides
  • Els Gemínids, i no *les Gemínides
  • Els Oriònids, i no *les Oriònides
  • Els Boòtids, i no *les Boòtides
Majúscules o minúscules: els Lírids d’Abril, els lírids d’abril o els Lírids d’abril?

S’escriuen amb majúscula inicial els noms i els adjectius que formen part de la denominació, tant si fan de base com si fan de complement, però s’escriuen amb minúscula els articles, les preposicions i també les lletres gregues i els noms de lletres gregues. Per exemple:

  • Lírids d’Abril
  • Tàurids del Nord
  • α-Capricòrnids
  • gamma-Nòrmids
L’ús de les lletres gregues: α-Centàuridsalfa-Centàuridsα Centàurids o alfa Centàurids?

Quan diverses pluges de meteors tenen el radiant a la mateixa constel·lació, tradicionalment les denominacions es distingeixen afegint com a complement el mes de l’any en què té lloc la pluja (d’aquí Lírids d’Abril, per exemple, que es distingeix de Lírids de Juny)

En denominacions noves, però, la distinció es fa construint la denominació a partir de l’arrel llatina del nom de l’estel més proper al radiant de la pluja (o, en cas de dubte, de l’estel proper més brillant). Els noms dels estels —seguint el sistema de Johann Bayer, establert el 1603 i encara vigent— es creen amb el nom llatí en genitiu de la constel·lació on es troben, precedit d’una lletra grega que indica l’ordre de brillantor aparent de l’estel dins la constel·lació (alfa per a l’estel més brillant, beta per al segon estel més brillant, etc.).

En les denominacions de pluges de meteors creades a partir del nom de l’estel més proper, es considera preferible, en àmbits d’especialitat, l’ús de la lletra pròpia de l’alfabet grec, tot i que també s’admet, especialment en àmbits de divulgació, la utilització del nom de la lletra grega. En tot cas, tant la lletra grega com el nom de la lletra grega s’escriuen amb minúscula, i entre el primer i el segon element de la denominació s’escriu un guionet. Per exemple:

  • α-Cenàurids (o alfa-Centàurids)
  • β-Hidrúsids (o beta-Hidrúsids)
  • π-Púpids (o pi-Púpids)
  • ω-Serpèntids (o omega-Serpèntids)

Per a ampliar la informació i conèixer qüestions més específiques sobre els noms de les pluges de meteors, podeu consultar el criteri complet sobre les denominacions catalanes, aprovat pel Consell Supervisor amb el vistiplau d’experts de l’àmbit, prenent com a base les regles fixades per la Unió Astronòmica Internacional per a la nomenclatura anglesa. D’altra banda, si voleu descobrir les pluges de meteors més destacables de l’any, en aquest mapa interactiu trobareu l’enllaç a les fitxes terminològiques d’una vintena de pluges, amb definicions, notes i equivalents en altres llengües.

I, un cop ben documentats, només caldrà que busqueu un entorn allunyat de la contaminació lumínica, creueu els dits perquè els núvols no us facin la guitza i…  a gaudir de l’espectacle!

[Font: TERMCAT]

La neu quan neva

Diu el mite que els inuits tenen una gran diversitat de termes per a distingir els diferents tipus de neu, o els diferents tipus de blanc, si bé sembla que aquest mite no té un fonament lingüístic gaire sòlid. El que sí que és clar com l’aigua (per no dir blanc com la neu) és que en català no tenim aquesta varietat conceptual, ja que la neu no és un fenomen habitual en el conjunt dels territoris de parla catalana, i menys en aquest hivern en què s’ha trobat a faltar fins i tot als Pirineus. Malgrat aquesta mancança (de neu i de matisos), en català sí que podem presumir d’una gran riquesa dialectal per a designar un mateix fenomen relacionat amb la neu.

Així, per a fer referència a les porcions més o menys compactes de neu que cauen durant una nevada (allò que en castellà es coneix com a copo de nieve i en anglès com a snowflake) en el diccionari normatiu es recullen fins a sis noms diferents: 

  • floc, metàfora a partir del floc de llana, que és un derivat del llatí flŏccus;
  • volva, segurament una de les formes més esteses en el territori, que designa també de manera més genèrica qualsevol partícula petita d’un cos que l’aire s’emporta fàcilment o que està en suspensió en l’aire o en un líquid, probablement derivat del cèltic gàl·lic ŭlva, amb el sentit de ‘polsim, filagarses’;   
  • borralló, derivat de borrall, i aquest al seu torn de borra, que designa una fibra curta procedent de qualsevol matèria tèxtil i, per analogia, s’aplica també a la inflorescència de certes flors;
  • flòbia, forma pròpia de les Illes Balears;
  • ballarusca, denominació més restringida, segurament pròpia d’algunes localitats de Girona o del català septentrional, i
  • cop, mot utilitzat sobretot al sud de les terres valencianes.

A més a més, d’acord amb altres diccionaris i fonts de referència, encara hi ha més formes sinònimes repartides pel territori, com ara ballaroc o voliaina. I no només això, sinó que el català, tot i que no arriba al mite de l’inuit, també disposa d’alguns mots específics per a designar la precipitació de flocs de neu especialment petits, com són borrascall o neviscarda.

Malgrat aquesta riquesa de noms tradicionals, de vegades aquestes formes no permeten establir les precisions pròpies de l’àmbit especialitzat, i per això més recentment ha estat necessària la creació per part d’experts de la denominació neològica neviscóAquest mot, que està format a partir del verb nevisquejar, d’una manera similar al nom normatiu ploviscó (format a partir de plovisquejar), designa específicament la precipitació de flocs de neu molt petits produïda per la boira o per estrats baixos, que es coneix en castellà com a cinarra. Tot i que es tracta d’un fenomen poc freqüent en les terres de parla catalana, de vegades es fa necessari disposar d’una denominació que designi amb precisió aquest concepte; de totes maneres, també convé saber que en català és més habitual parlar del fenomen que causa aquesta precipitació, la boira, que no pas de la precipitació en si, i en aquest cas la denominació que es fa servir és boira nevadora, anàloga a les formes boira ploranera i boira pixanera, que designen un fenomen similar però en un context de temperatures més altes, més habitual a casa nostra.

Podeu consultar les fitxes completes de tots aquests termes, amb els equivalents en altres llengües i definicions, al portal Terminologia de les ciències de la Terra.

#termedelasetmana: punt de no retorn

La cimera pel clima que s’està duent a terme a Glasgow marca l’actualitat informativa d’aquests dies, i per això us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que és ben probable que s’hi facin servir: el terme punt de no retorn.

Fa referència al llindar crític del canvi climàtic en què el clima regional o mundial canvia d’un estat estable a un altre estat estable, de manera que no és possible retornar a l’estat inicial. Són exemples de punts de no retorn el desglaç de l’oceà Àrtic o l’alentiment de la circulació termohalina.

Des del punt de vista de la forma, el terme és un exemple de sintagma transparent i descriptiu. La base és punt de, una expressió present en molts altres termes de diverses àrees (punt d’ebulliciópunt de fusiópunt de rosadapunt de compensació, etc.), amb un sentit proper a ‘moment en què es produeix un canvi’. I la resta del terme explica a quin canvi concret es fa referència, amb un recurs que també és present en molts altres termes: l’ús de la partícula negativa no precedint el mot amb la càrrega semàntica, en aquest cas, retorn (altres exemples poden ser no compareixençano governamentalno lineal, etc.). De fet, el recurs és tan habitual que en certs casos s’ha lexicalitzat, l’adverbi no es comporta com un prefix, i llavors s’escriu amb guionet, en casos com no-violènciano-metallno-ficció, etc.

Si esteu interessats en la terminologia relacionada amb el canvi climàtic, us recomanem la consulta del Diccionari de l’emergència climàtica. I també teniu disponible una infografia interactiva que il·lustra alguns del termes clau de l’àmbit.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: meteorologia

El #termedelasetmana que us proposem és ben conegut i, segons el que es diu, és a casa nostra especialment seguit i popular, perquè es veu que hi tenim un interès particularment viu. És el terme meteorologia, i aquest dijous serà un dels termes protagonistes dels Espais Terminològics 2021.

La meteorologia és una branca de la física que estudia l’estat físic de l’atmosfera en un moment determinat i que té com a objectiu principal preveure l’evolució d’aquest estat. Aquesta predicció presenta bons resultats a curt termini i, gràcies a avenços informàtics i al coneixement més gran del sistema climàtic, també es prova de fer prediccions estacionals, i fins i tot climàtiques, d’especial importància per a l’estudi del fenomen del canvi climàtic antropogènic.

Des del punt de vista de la forma, el terme està compost de meteoro-, una forma prefixada del mot grec metéōros, que vol dir ‘elevat en els aires’ i que trobem també en altres termes com ara meteormeteorit o meteorisme, i –logia, un formant freqüent i prou conegut que prové del mot grec lógos, que vehicula significats relacionats amb ‘paraula, estudi, teoria’ (com en filologiasociologia, etc.).

Potser per influència francesa, i responent a necessitats de divulgació, en contextos informals sovint s’escurça en méteo (“la méteo”), especialment en el sentit específic de ‘predicció meteorològica’.

Tant si sou especialistes en aquesta ciència com si en sou només uns aficionats, us convidem especialment a assistir als Espais Terminològics, que aquest any, amb el títol “Al cel i a la terra: termes pertot”, es proposen de reflexionar sobre els reptes terminològics d’aquesta disciplina.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: capa d’ozó

El dia 16 de setembre s’escau el Dia Internacional per a la Preservació de la Capa d’Ozó, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana el terme capa d’ozó.

També se’n pot dir ozonosfera, i es refereix a la capa de l’atmosfera que s’estén aproximadament entre els 20 i els 50 km d’altitud, en la qual la concentració d’ozó és màxima cap als 25 km i negligible per sobre dels 50 km o, en determinades zones del planeta, dels 70 km. La capa d’ozó filtra una part de la radiació ultraviolada del Sol (recordeu que en català no és *ultravioleta).

La principal alteració de la capa d’ozó es deu a l’activitat antropogènica —és a dir, creada per l’home—, que ha provocat el forat de la capa d’ozó o forat d’ozó.

Des del punt de vista de la formació, el terme capa d’ozó és un sintagma descriptiu i transparent: a la base capa, que designa una zona superposada a una altra, s’hi adjunta el sintagma d’ozó, que en restringeix el significat. Ozó és una denominació creada en alemany (Ozon) pel químic Christian Schönbein, que el descobrí el 1840, i que es basà en el grec ózō, que vol dir ‘que fa olor’. La forma ozonosfera, per la seva banda, és un compost culte amb aquest mateix element i el formant -sfera, que també ve del grec (de sphaĩra, que significa ‘esfera’).

Com veieu, es tracta d’un altre exemple de com la terminologia especialitzada d’alguns àmbits, encara que tracti de termes de la més viva actualitat, beu de fonts clàssiques, de vegades llatines o, com en aquest cas, gregues.

[Font: TERMCAT]

Tornen els Espais Terminològics, aquest any dedicats a la meteorologia

Aquest any tornen els Espais Terminològics, la jornada organitzada pel TERMCAT per a debatre aspectes dedicats a la pràctica terminològica. En concret, enguany dedicarem la trobada a la terminologia de la meteorologia i la crisi climàtica. La jornada es farà el dijous 21 d’octubre, i ja us hi podeu inscriure.

Amb el títol Al cel i a la terra, termes pertot, l’edició d’aquest any dels Espais Terminològics se centra en la terminologia de la meteorologia, un tema d’interès sempre ben viu en l’àmbit català, però que en els darrers anys encara ha vist créixer aquest interès i, val a dir, la preocupació d’experts i de qualsevol persona, atès que la crisi climàtica i les notícies relacionades amb els factors ambientals tenen una repercussió absolutament general. La recent celebració de l’Any Fontserè i la presentació del Portal Terra, un nou recurs del web del TERMCAT adreçat als especialistes d’aquest sector, així com la celebració del centenari de la creació del Servei Meteorològic de Catalunya, acaben de configurar un bon marc per a la jornada.

El programa preveu la intervenció d’experts reconeguts del sector, tant de l’àmbit universitari com d’una institució de referència com és el Servei Meteorològic de Catalunya. També s’ha previst una taula rodona que permetrà posar en debat com encaren els reptes de la divulgació del coneixement i la terminologia especialitzada els meteoròlegs de mitjans de comunicació de diversos àmbits professionals i geogràfics.

Els Espais Terminològics són una trobada de caràcter biennal que organitza el TERMCAT per afavorir el diàleg i l’intercanvi de coneixement en aspectes relacionats amb la pràctica terminològica. Aquesta edició s’havia d’haver dut a terme l’any 2020, però les condicions sanitàries van aconsellar de posposar-la. L’acte tindrà alhora un format presencial a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans i també es podrà seguir a distància.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: pirocúmul

Els incendis que, desgraciadament, han marcat l’actualitat informativa d’aquests últims dies ens han fet conèixer, als que no en som especialistes, un nou terme que us proposem com a #termedelasetmana: pirocúmul o pirocúmulus.

De fet, es tracta d’un dels cinc tipus establerts de núvol especial, concretament el que s’origina com a conseqüència de fonts de calor naturals localitzades, com ara incendis forestals o activitat volcànica. Estrictament, en àmbits especialitzats es designa amb la forma adjectiva llatina flammagenitus o amb la locució de foc (núvol flammagenitus o núvol de foc) qualsevol núvol que té aquest origen en una font de calor natural localitzada, i, en concret, un pirocúmulus o pirocúmul és el cúmulus flammagenitus o cúmulus de foc.

Els noms referits a núvols tenen denominacions fixades internacionalment a partir de formants llatins o grecs, i posteriorment les diverses llengües en poden fer adaptacions segons la pròpia tradició. En el nom pirocúmulus (amb l’adaptació pirocúmul) podem distingir-hi el formant piro-, que prové del mot grec pyrós ‘foc’ i el formant cúmulus, del llatí cŭmŭlus ‘amuntegament’. I en flammagenitus hi trobem el llatí flamma i el llatí genitus, de genĭtum ‘procreat, nascut’.

Si us interessa la terminologia relacionada amb els tipus de núvol, podeu consultar el Diccionari de meteorologia de Joan Jorge i Joan Josep Rivera, o bé el Diccionari de física, que conté una àrea específica dedicada a la meteorologia, o simplement consultar els termes al Cercaterm, on trobareu els termes més recents sempre actualitzats i sovint amb notes complementàries molt interessants.

I esperem que no calgui que retingueu els termes flammagenitus ni pirocúmulus, perquè això voldrà dir que no hi ha nous incendis que provoquin aquesta mena de núvols. Prudència!

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: asteroide

asteriode

El dia 30 de juny es commemora el Dia Internacional dels Asteroides, i per això us proposem el terme asteroide com a #termedelasetmana.

Fa referència a un cos menor del sistema solar de composició primordialment rocosa o metàl·lica, amb un diàmetre comprès entre un metre i mil quilòmetres, que orbita al voltant del Sol.

També se’n pot dir planeta menor, però convé no confondre aquest terme amb altres termes relacionats com ara meteor, meteoroide, meteorit o bòlid: consulteu en aquesta infografia interactiva les característiques pròpies de cadascun d’aquests cossos.

Des del punt de vista lingüístic, la forma asteroide prové de la paraula grega asteroeidḗs, un compost de les paraules astḗr, astéros ‘astre’ i eĩdos ‘forma’.

 

[Font: TERMCAT]

Espaguetis a l’espai

espaguetitzacio

Els forats negres continuen sent actualment, malgrat els anys d’investigació i els avenços, un dels grans misteris de l’univers i un dels més atractius. La imatge, segurament no del tot exacta, d’un gran forat negre que s’ho empassa tot és tan potent que sedueix qualsevol persona mínimament interessada per l’espai, més enllà dels astrònoms i els físics.

Diuen els experts que la gran concentració de massa d’aquestes regions de l’espai genera un camp gravitatori tan extraordinari que res, ni tan sols la llum, pot arribar-ne a sortir, i es parla de l’espaguetització dels cossos que s’hi acosten.

L’espaguetització és la descomposició progressiva d’un cos celeste que s’acosta a un altre de molt massiu i compacte en una cadena llarga i prima de partícules, com a conseqüència de la diferència de força gravitatòria entre el punt de l’objecte més pròxim al cos massiu i el més allunyat. Aquesta diferència, anomenada força de marea, fa que el cos es vagi estirant verticalment i comprimint horitzontalment, cada cop més, fins a esdevenir una mena de tira llarga semblant a un espagueti; d’aquí ve el nom. Quan la força de marea és de l’envergadura de la generada per un forat negre, però, l’espagueti està abocat, inexorablement, a la destrucció.

El terme espaguetització és un dels més de 300 termes normalitzats pel Consell Supervisor durant l’any 2019. Del mateix àmbit se n’han normalitzat un grapat més: acreció, corrent d’acreció, decalatge cap al roig, decalatge cap al blau, mareodestrucció, postresplendor, etc. Els trobareu tots a la Neoloteca i al Cercaterm.

#termedelasetmana: tsunami

Tsunami

Avui, dia 5 de novembre, es commemora el Dia Mundial de Conscienciació sobre els Tsunamis, i per això us proposem el terme tsunami com a #termedelasetmana.

Fa referència a una onada de gran amplitud i període molt llarg produïda per un sisme submarí intens a alta mar, que, en atènyer la costa, adquireix dimensions de desenes de metres i gran potència destructiva. La denominació tsunami prové d’un mot japonès que significa ‘gran onada en port’, i és la forma emprada en la majoria de llengües del nostre entorn.

Al marge dels usos figurats del terme que l’han posat d’actualitat entre nosaltres, el fet és que les Nacions Unides adverteixen que els tsunamis són fenòmens poc freqüents, però que poden ser extremament mortífers. En els últims 100 anys, 58 tsunamis han comportat més de 260.000 víctimes mortals, més que qualsevol altre risc natural, i això explica que s’hagi proposat el Dia Mundial que avui se celebra.

Podeu consultar la fitxa completa del terme en diversos diccionaris del TERMCAT, com ara en el Diccionari de geografia física, el Diccionari de física, el Diccionari d’enginyeria civil o el Diccionari de gestió ambiental.

Tornar al principi