Etiqueta: física

Les “esferes” de la Terra

TermcatDeixa un comentari

Quina és la grafia adequada: atmosfera o atmòsfera?; biosfera o bioesfera? Quin és el significat de termes com criosfera, litosfera o exosfera?

En l’àmbit de les ciències de la Terra hi ha més d’una vintena de termes formats amb la forma sufixada –sfera (procedent del grec sphaĩra) i una forma prefixada també culta, en la majoria de casos d’origen grec: atmosfera, troposfera, exosfera, litosfera, biosfera, hidrosfera, criosfera, etc.

Aquests mots designen alguna de les capes gasoses que envolten la Terra, alguna de les capes internes de la Terra o, fins i tot, parts discontínues de la Terra que no formen una capa uniforme però sí que comparteixen alguna característica. Per tant, tot i que totes aquestes denominacions parteixen de la forma –sfera, que significa ‘esfera’, en realitat no designen cossos pròpiament esfèrics, i per aquest motiu la grafia del segon formant no coincideix amb el mot català esfera, sinó que la forma prefixada s’adjunta directament al formant -sfera: la grafia correcta, doncs, és biosfera, mesosfera, geosfera o astenosfera, entre d’altres, i no *bioesfera, *mesoesfera, *geoesfera o *astenoesfera.

Pel que fa a l’accentuació, en tots els casos l’accent recau en la penúltima síl·laba de -sfera, de manera que són paraules planes acabades en vocal i no s’han d’accentuar; cal escriure, doncs, atmosfera i no *atmòsfera. Probablement la vacil·lació existent es deu al fet que en castellà s’admet una doble pronúncia i grafia per a aquests mots.

A continuació es presenten agrupats en tres grans grups aquests termes referents a les “capes” de la Terra amb l’objectiu de descobrir-ne el significat, sovint amb l’ajuda i el reforç de l’etimologia.

Les “esferes” gasoses

Sembla que el terme precursor de tota aquesta sèrie és atmosfera, que en català es documenta per primera vegada en una font del 1803. És una denominació formada a partir de la forma prefixada del mot grec atmós, que té el significat de ‘vapor’.

A partir d’aquest primer terme, entre principis i mitjans del segle XX es proposen altres termes formalment paral·lels per a designar les diferents parts que es poden distingir dins de l’atmosfera, des de la superfície terrestre fins a l’espai exterior:

  • troposfera, mot creat a partir del formant tropo-, procedent del grec, que significa ‘gir’, ‘moviment’ o ‘canvi’, pel fet que en aquesta part de l’atmosfera hi tenen lloc processos convectius i s’hi formen els núvols, de manera que es troba en un estat de canvi permanent.
  • estratosfera, denominació creada a partir de la forma estrato-, procedent  del llatí, que significa ‘estrat’. Designa una part de l’atmosfera caracteritzada per la seva relativa quietud, i per aquest motiu es considera una mena d’estrat gasós que cobreix la troposfera.
  • mesosfera, a partir del formant meso-, procedent del grec, en referència al fet que aquesta capa es troba just al mig, entre la troposfera i l’estratosfera, d’una banda, i la termosfera i l’exosfera, de l’altra.
  • termosfera, denominació formada a partir de termo-, formant procedent del grec que significa ‘calent’ i indica relació amb la calor o amb la temperatura. En aquesta capa la temperatura creix regularment amb l’altura a causa de l’energia radiant que s’hi absorbeix i de les reaccions fotoquímiques que hi tenen lloc.
  • exosfera, nom format a partir del formant exo-, procedent del grec, que en aquest cas significa ‘de fora’, en referència al fet que és la capa de l’atmosfera més externa.

A més a més, també hi ha altres termes amb el formant –sfera que designen altres parts de l’atmosfera atenent a la seva composició, les quals poden coincidir totalment o parcialment amb alguna de les capes anteriors: per exemple, l’ozonosfera (o capa d’ozó) és la part de l’estratosfera amb una alta concentració d’ozó, i la ionosfera és el conjunt de zones de l’atmosfera amb una forta presència d’electrons lliures i ions.

Les “esferes” internes

Així com l’atmosfera és la capa gasosa que envolta la Terra, el conjunt de parts sòlides de la Terra rep el nom de geosfera. Igual que en el cas de l’atmosfera, també hi ha diversos termes per a designar les diferents parts que es poden distingir en la geosfera, des de les capes més properes a la superfície terrestre fins a les capes més properes al nucli intern:

  • litosfera, nom creat a partir del formant lito-, procedent del grec, amb el significat de ‘pedra’, en referència al fet que és la capa rígida de la geosfera.
  • astenosfera, denominació creada amb el formant asteno-, procedent del grec, que té el significat de ‘feblesa’ i en aquest cas fa referència a la viscositat que presenta aquesta zona de l’interior de la Terra.
  • mesosfera, mot construït amb el formant meso-, procedent del grec, que significa ‘al mig’. Com en les subdivisions de l’atmosfera, en què també hi ha una capa anomenada amb aquesta denominació, la mesosfera de la geosfera és la capa intermèdia, concretament entre l’astenosfera i el nucli.

Les “esferes” discontínues

L’atmosfera i la geosfera es distingeixen de la hidrosfera i la biosfera. A diferència de les primeres, la hidrosfera i la biosfera no són capes contínues, sinó que són zones de la Terra que comparteixen una mateixa característica:

  • La hidrosfera és el conjunt de totes les aigües superficials de la Terra.
  • La biosfera és el conjunt de parts de la Terra on es desenvolupa la vida, de manera que inclou les parts de la litosfera, la hidrosfera i l’atmosfera poblades per éssers vius.

De vegades també es parla de la criosfera, en referència a la part de la Terra formada pel conjunt d’àrees cobertes de gel i de neu i per la totalitat del permagel.

Altres “esferes”

A banda de les denominacions recollides fins ara, referents a les principals capes en què se sol dividir el conjunt de la Terra, també hi ha altres termes paral·lels, creats amb la forma sufixada –sfera, en àmbits afins: per exemple, rizosfera i pedosfera en ciències del sòl; cromosfera i fotosfera en astronomia, o magnetosfera en geofísica.

Trobareu bona part d’aquests termes representats en la infografia Les capes de la Terra, i podreu consultar les fitxes dels termes, amb equivalents en altres llengües, definicions i, sovint, altra informació complementària, al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.

[Font: TERMCAT]

Nova infografia amb els noms dels tipus i les fases dels llamps

TermcatDeixa un comentari

El TERMCAT, amb la col·laboració del Servei Meteorològic de Catalunya i l’assessorament d’experts del sector, difon avui una nova infografia titulada Llamps: tipologia i fases, en què il·lustra els tipus de llamps i les fases que es poden distingir durant un llamp, amb els termes catalans definits i amb accés a les fitxes completes de cada terme, amb els equivalents en altres llengües i altres informacions d’interès.

La majoria de llamps duren menys d’un segon, però són un fenomen físic complex que té associada molta terminologia especialitzada. Recentment, el Consell Supervisor del TERMCAT ha fixat les denominacions catalanes més adequades per a designar els principals tipus de llamps segons el seu origen i recorregut (llamp núvol-núvol, llamp núvol-terra i llamp ascendent) i també les diferents fases que intervenen en la seqüència d’un llamp (traçador, traçador descendent, descàrrega de retorn, etc.).

Aquesta infografia s’afegeix al conjunt de materials i recursos gràfics i interactius que ofereix el TERMCAT des de la seva pàgina web. Actualment s’hi recullen més d’un centenar de pòsters, infografies i altres recursos dels diversos àmbits d’especialitat. En l’àmbit de la física i la meteorologia, per exemple, s’hi poden trobar materials com ara Pedra o calamarsa: els noms del hidrometeors sòlids associats a precipitació convectiva, Termes de l’emergència climàtica: de la crisi climàtica a la transició climàtica o Meteor, meteorit o meteoroide?

[Font: TERMCAT]

Al voltant del Sol i de la Lluna

TermcatDeixa un comentari

Aixecar el cap i mirar el cel, sigui per intentar endevinar si venen pluges o admirar l’espectacle que ens ofereixen els núvols o els astres, és un gest que ve de lluny. Sempre hi ha hagut la necessitat de predir el temps, però també una gran admiració per tot allò que passa per damunt nostre, a l’atmosfera i a l’espai, i poder-ho explicar. Per això els fenòmens meteorològics, atmosfèrics i astronòmics tenen una gran riquesa denominativa, i per a designar un mateix fenomen solen conviure denominacions populars, que sovint varien d’un indret a un altre, amb denominacions més especialitzades.

Aquest és el cas de les denominacions halo, rotlle, rotllo, rotlo, rogle, rodal i aurèola, entre d’altres. Totes aquestes formes designen el cercle lluminós irisat que de vegades apareix envoltant el Sol o la Lluna, i totes es poden considerar formes correctes en català; ara bé, no totes tenen el mateix origen ni els mateixos usos, de manera que pot ser bo conèixer les característiques principals de cadascun d’aquests noms per poder fer la tria més adequada segons el context en què es vulguin utilitzar.

  • Halo és un mot d’origen culte (procedeix del llatí halos, que al seu torn prové del grec hàlōs ‘disc, halo’). Tot i que, tenint en compte la informació que es recull en fonts de referència com el Petit atles lingüístic del domini català, segurament no és un nom que s’hagi utilitzat mai d’una manera col·loquial, el cert és que és una denominació amb una llarga tradició en català fora dels contextos populars; així, ja es recollia en diccionaris catalans del segle XIX, i es feia servir en textos especialitzats de principis del segle XX. La denominació halo, a més, té caràcter internacional, ja que es documenta amb aquest sentit en totes les llengües de l’entorn. Per tot això, doncs, halo es pot considerar la denominació preferible en àmbits científics. De fet, Eduard Fontserè, pare de la terminologia meteorològica en català, ja li donava aquest valor preferent com a terme internacional. I, malgrat que és una forma que s’utilitza més en l’escrit que en l’oral, convé fer un apunt de pronúncia: en els dialectes on es fa reducció vocàlica (això és, en tot el català oriental excepte a la major part de Mallorca), s’hauria de tendir a pronunciar [u] la vocal final de halo. Si bé és cert que de vegades en els mots d’origen culte es manté la pronúncia amb [o] en posició àtona, el fet que halo sigui una forma amb tanta tradició en català fa aconsellable la pronúncia amb [u] final.
  • Rotlle és, al costat de halo, una de les denominacions que es recull al diccionari normatiu per a designar aquest concepte. Són variants de rotlle, també normatives, les formes rotllo, rotlo (pròpia del català de les Illes Balears) i rogle (més habitual en els parlars valencians i de les Terres de l’Ebre). A diferència de halo, rotlle i les seves variants són noms populars, basats en el caràcter circular d’aquest fenomen. En conjunt, segurament són les denominacions que han tingut més extensió per tot el territori, de manera que pot ser especialment adequat utilitzar-les en contextos de divulgació general i col·loquials.
  • Rodal i aurèola no apareixen amb aquest sentit al diccionari normatiu, però també es poden considerar adequades des del punt de vista lingüístic, ja que parteixen de mots de la llengua que transmeten la idea de ‘rodona, cèrcol’ o, més concretament en el cas de aurèola, de ‘cercle que envolta un altre objecte’. A més, es documenten en altres diccionaris de referència en català. Cal dir, de totes maneres, que la denominació rodal probablement té un caràcter més popular i és més viva en contextos col·loquials que la denominació aurèola, que cal pronunciar en català com a paraula esdrúixola segons la normativa.
  • I, a banda d’aquestes denominacions recollides en diccionaris generals de referència en català, també es té constància de l’ús d’altres formes expressives de tipus col·loquial que es poden considerar motivades des d’un punt de vista semàntic: cèrcol, cercle, rodona (o redona), ròdol, etc.

En definitiva, la denominació halo, de procedència culta i d’abast internacional, es pot considerar prioritària en articles especialitzats o en intercanvis comunicatius entre experts, però convé no oblidar totes les denominacions populars existents per a designar aquest concepte en contextos més propers a la llengua general o directament col·loquials, ja sigui en publicacions divulgatives o, per exemple, si un dia o una nit tenim la sort de mirar el cel i de descobrir un rotlle, un rodal o una aurèola del Sol o de la Lluna.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme, i altres de relacionats, al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.

El TERMCAT publica les actes dels Espais 2021, dedicats a la terminologia de la meteorologia i l’emergència climàtica

TermcatDeixa un comentari

El TERMCAT ha publicat en línia el llibre Al cel i a la terra, termes pertot: Espais Terminològics 2021, que recull les actes de la jornada que es va dur a terme dedicada a la terminologia de la meteorologia, l’emergència climàtica i altres àrees relacionades. L’obra és el tretzè volum de la col·lecció En Primer Terme, que el TERMCAT publica per difondre aspectes metodològics, criteris i reflexions a l’entorn de la pràctica terminològica.

El volum recull els textos de les aportacions dels experts que van participar a la jornada, que es va fer l’octubre del 2021 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. En concret, s’hi poden trobar els textos següents: “Terminologia del clima: entre neologia i tradició”, de M. Carme Llasat, catedràtica de Física de l’Atmosfera; “Meteorologia i terminologia: Una parella ben avinguda?”, d’Eliseu Vilaclara, exdirector del Servei Meteorològic de Catalunya; i la transcripció de la taula rodona “La divulgació dels termes meteorològics (especialitzats) en contextos no especialitzats arreu del territori”, en què van participar Mònica Usart, meteoròloga de RAC1; Sònia Papell, meteoròloga de Televisió Espanyola a Catalunya, i Tomàs Molina, meteoròleg de Televisió de Catalunya.

Les aportacions d’aquests especialistes presenten, amb amenitat i rigor, un conjunt de reflexions i d’aspectes d’interès per a lingüistes i terminòlegs, i també per a especialistes de totes les disciplines relacionades amb l’estudi del clima.

L’obra s’afegeix a la col·lecció En Primer Terme, que arriba ja als tretze volums i que es pot consultar en línia al web del TERMCAT. Inclou les actes de les diverses edicions dels Espais Terminològics, i també altres volums dedicats a criteris metodològics relacionats amb la pràctica terminològica.

#termedelasetmana: neutralitat de carboni

TermcatDeixa un comentari

Entre els dies 6 i 18 de novembre es duu a terme la COP27, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Clima, que està marcada per la situació d’emergència climàtica en què ens trobem. Un dels termes que segur que hi tindran protagonisme és el que us proposem com a #termedelasetmana: neutralitat de carboni.

També se’n pot dir neutralitat climàtica o petjada de carboni zero, i fa referència a la situació en què hi ha un balanç zero entre les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la seva absorció a través dels embornals. La neutralitat de carboni es pot assolir a escala local, regional, estatal, europea o mundial, però també en l’àmbit d’una empresa o organització o fins i tot en relació amb un producte o servei.

Es tracta de formes que probablement ens han arribat a través de l’anglès, però que poden considerar-se també lingüísticament adequades en català, tant des del punt de vista formal com semàntic. La base neutralitat és una forma motivada semànticament, relacionada amb el verb neutralitzar (‘fer neutre’ o ‘destruir els efectes d’alguna cosa, contraposant-hi una força, una acció, etc., contrària’).

La forma carboni, referida —per assimilació amb diòxid de carboni— al conjunt de gasos amb efecte d’hivernacle que s’emeten a l’atmosfera, ja té l’aval del Consell Supervisor, i l’adjectiu climàtic remet al canvi climàtic, per un procés d’assimilació.

La forma petjada de carboni zero, al seu torn, té com a base el terme ja normalitzat petjada de carboni (“Quantitat total d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle associades al cicle de vida d’un producte, servei o organització”), al qual s’adjunta el modificador zero, referit al balanç entre l’emissió de gasos i l’absorció a través dels embornals. Aquest ús apositiu de zero és present en altres formes, com ara derivació zero, hora zero o marca zero, ja normatives.

Són termes ja documentats en català, que tenen l’aval dels especialistes de l’àmbit i que presenten formes anàlogues en les llengües del nostre entorn.

Si us interessen aquests termes, segur que us interessarà la consulta del Diccionari de l’emergència climàtica, que conté 230 termes relacionats amb el canvi climàtic i la transició climàtica, amb equivalents en castellà, francès i anglès.

[Font: TERMCAT]

Partícules en suspensió, PM o aerosols?

TermcatDeixa un comentari

Les partícules en suspensió són partícules sòlides o líquides de diàmetre inferior a 10 micròmetres que es troben suspeses a l’atmosfera, amb una velocitat de sedimentació baixa i un temps de permanència bastant llarg, en funció de la seva densitat. Si bé poden ser d’origen natural —com la pols volcànica, els grans de pol·len o els núvols de pols del desert—, són degudes en gran mesura a l’activitat humana —per exemple, a les emissions de processos industrials, als insecticides aplicats als cultius o a les emissions de vehicles. Per aquest motiu, doncs, és especialment interessant parar-hi esment en la 20a edició de la Setmana Europea de la Mobilitat.

Les partícules en suspensió afecten negativament la salut de les persones (l’exposició a aquestes partícules es relaciona amb processos cancerígens, afeccions respiratòries i cardiovasculars, i problemes d’infertilitat, entre d’altres), però també tenen efectes en el clima de la Terra, ja que canvien la quantitat de radiació solar entrant i la quantitat de radiació infraroja sortint retinguda a l’atmosfera.

Sovint es fa referència a un conjunt de partícules en suspensió amb la sigla anglesa PM (de particulate matter) seguida d’una xifra en subíndex que indica la mida màxima determinada d’aquest conjunt de partícules:

  • PM10 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 10 i 2,6 micròmetres
  • PM2,5 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 2,5 i 0,2  micròmetres, conegudes també com a partícules fines
  • PM0,1 per a partícules en suspensió de menys de 0,1 micròmetres, conegudes també com a partícules ultrafines

En els àmbits específics de la climatologia i la meteorologia, sovint també s’utilitza el terme aerosol atmosfèric (o, simplement, aerosol) per a designar aquest concepte o un concepte lleugerament més ampli (qualsevol partícula sòlida o líquida de diàmetre inferior a 100 micròmetres que es troba en suspensió a l’atmosfera, com les partícules d’aigua de la boira o dels núvols). En àmbits relacionats amb la qualitat de l’aire, en canvi, l’ús de la forma simple aerosol amb aquest sentit es considera imprecís ja que, d’acord amb el significat que té aquest terme en l’àmbit de la química, la denominació aerosol no és sinònim ni hiperònim de partícula en suspensió, sinó que designa clarament un concepte diferent: concretament, el conjunt format per les partícules en suspensió i el gas en què es troben suspeses.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme i d’altres de relacionats al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.

[Font: TERMCAT]

Escala de calor nocturna: nits tropicals, nits tòrrides i nits roents

TermcatDeixa un comentari

Abans que arribés l’estiu astronòmic ja han tret el cap en moltes poblacions catalanes les primeres nits tropicals, és a dir, nits amb un temperatura mínima igual o superior als 20 °C. El nombre de nits tropicals en un territori es considera un índex d’extrem climàtic des d’organismes de referència internacionals, per la qual cosa el registre d’aquesta dada és important per a l’estudi del canvi climàtic.  

Cal tenir en compte, però, que en moltes zones del litoral català el nombre anual de nits tropicals és especialment alt. Per aquest motiu, tot i que internacionalment no s’estableix cap més gradació, en el nostre context s’ha vist la necessitat d’analitzar un nou índex de calor nocturna més extrema: es tracta de les nits amb una temperatura mínima igual o superior als 25 °C, que reben el nom de nits tòrrides, en què l’adjectiu tòrrid –a té el significat de ‘molt calent’.  

La cosa, però, no queda aquí, i és que, arran d’un registre puntual de l’estiu del 2018, en què la temperatura nocturna d’algun punt de la costa de Girona no va baixar dels 30 °C, juntament amb el fet que ara mateix sembla que el canvi climàtic no té aturador, ja s’ha vist la necessitat de disposar del terme corresponent a un altre índex de calor nocturna encara més extrema. Concretament, la denominació que s’ha acordat per a designar les nits, encara no habituals, en què la temperatura mínima pugui ser igual o superior als 30 °C és nit roent; l’adjectiu roent, que vol dir ‘extremament calent, que crema’, sembla especialment indicat per a aquest concepte. En canvi, s’ha descartat, entre d’altres, la proposta nit abrasadora perquè l’adjectiu abrasador -a remet a l’acció del Sol i podria tenir altres connotacions.

Esperem que, malgrat el ventall de termes de què disposem, i malgrat l’arribada primerenca de la calor aquesta temporada, aquest estiu no haguem de fer gala d’aquesta riquesa lèxica i ens puguem acomodar, per dir-ho d’alguna manera, en les nits tropicals —si bé tot fa presagiar que no serà fàcil en molts punts del territori.  

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: nit tropical

TermcatDeixa un comentari

L’onada de calor que estem vivint aquests dies comporta també la difusió de termes especialitzats, com el que us proposem com a #termedelasetmana: nit tropical.

Fa referència exactament a la nit en què la temperatura mínima està entre 20 °C i 24,9 °C. Aquest és el terme precís, doncs, per anomenar la nit que per exemple s’ha viscut aquesta nit passada, 13 de juny, al barri de Gràcia de Barcelona, en què la temperatura no ha baixat de 24,6 °C.

També se’n pot dir nit calorosa, un sinònim potser menys cridaner però igualment adequat i precís.

I com en diem amb precisió terminològica de les nits en què el termòmetre no baixa dels 25 °C? Consulteu aquest apunt del portal Terra i hi trobareu tots els termes que designen les nits segons la temperatura que s’hi registra.

Quan el context no demani precisió terminològica, evidentment podeu fer servir qualsevol altra expressió popular que expressi que ha fet molta calor: això ja ho deixem a la vostra imaginació i creativitat.

[Font: TERMCAT]

A l’abril, meteors mil

TermcatDeixa un comentari

Tot i que la pluja de meteors més coneguda és, sense dubte, la dels Perseids, que té lloc al mes d’agost, quan la majoria de la població està de vacances i el bon temps acompanya per contemplar de matinada les conegudíssimes Llàgrimes de Sant Llorenç, els amants de l’observació astronòmica poden gaudir durant tot l’any de diverses pluges –sempre, és clar, que les condicions atmosfèriques ho permetin.

Sense anar més lluny, la segona quinzena d’abril tenen lloc els Lírids d’Abril, amb el pic d’activitat al voltant del dia 22, que aquest any coincidirà amb la lluna en quart minvant. Aprofitant aquesta cita astronòmica, a continuació trobareu les claus per conèixer els diferents noms referents a pluges de meteors (o pluges d’estels, com se les coneix popularment) i resoldre els dubtes gramaticals i ortogràfics més freqüents sobre aquestes denominacions.

Els Perseids, els Lírids… quin és l’origen d’aquests noms?

Els noms de les pluges de meteors estan formats a partir de l’arrel del nom llatí de la constel·lació on se situa el radiant, això és, el punt del firmament en què sembla originar-se aquella pluja des del punt de vista de l’observador. A la forma plena de l’arrel llatina (convenientment adaptada, si cal) s’hi afegeix el sufix de plural    –ids. Per exemple:

  • Els Perseids, amb radiant a la constel·lació de Perseu (a partir del llatí Persei)
  • Els Lírids, amb radiant a la constel·lació de la Lira (a partir del llatí Lyrae)
  • Els Gemínids, amb radiant a la constel·lació dels Bessons (a partir del llatí Geminorum)
  • Els Leònids, amb radiant a la constel·lació del Lleó (a partir del llatí Leonis)
El gènere: els Lírids o les Lírides?

Totes les denominacions de pluges de meteors en català adopten el gènere masculí, d’acord amb la tradició lexicogràfica catalana. Per exemple:

  • Els Perseids, i no *les Perseides
  • Els Gemínids, i no *les Gemínides
  • Els Oriònids, i no *les Oriònides
  • Els Boòtids, i no *les Boòtides
Majúscules o minúscules: els Lírids d’Abril, els lírids d’abril o els Lírids d’abril?

S’escriuen amb majúscula inicial els noms i els adjectius que formen part de la denominació, tant si fan de base com si fan de complement, però s’escriuen amb minúscula els articles, les preposicions i també les lletres gregues i els noms de lletres gregues. Per exemple:

  • Lírids d’Abril
  • Tàurids del Nord
  • α-Capricòrnids
  • gamma-Nòrmids
L’ús de les lletres gregues: α-Centàurids, alfa-Centàurids, α Centàurids o alfa Centàurids?

Quan diverses pluges de meteors tenen el radiant a la mateixa constel·lació, tradicionalment les denominacions es distingeixen afegint com a complement el mes de l’any en què té lloc la pluja (d’aquí Lírids d’Abril, per exemple, que es distingeix de Lírids de Juny)

En denominacions noves, però, la distinció es fa construint la denominació a partir de l’arrel llatina del nom de l’estel més proper al radiant de la pluja (o, en cas de dubte, de l’estel proper més brillant). Els noms dels estels —seguint el sistema de Johann Bayer, establert el 1603 i encara vigent— es creen amb el nom llatí en genitiu de la constel·lació on es troben, precedit d’una lletra grega que indica l’ordre de brillantor aparent de l’estel dins la constel·lació (alfa per a l’estel més brillant, beta per al segon estel més brillant, etc.).

En les denominacions de pluges de meteors creades a partir del nom de l’estel més proper, es considera preferible, en àmbits d’especialitat, l’ús de la lletra pròpia de l’alfabet grec, tot i que també s’admet, especialment en àmbits de divulgació, la utilització del nom de la lletra grega. En tot cas, tant la lletra grega com el nom de la lletra grega s’escriuen amb minúscula, i entre el primer i el segon element de la denominació s’escriu un guionet. Per exemple:

  • α-Cenàurids (o alfa-Centàurids)
  • β-Hidrúsids (o beta-Hidrúsids)
  • π-Púpids (o pi-Púpids)
  • ω-Serpèntids (o omega-Serpèntids)

Per a ampliar la informació i conèixer qüestions més específiques sobre els noms de les pluges de meteors, podeu consultar el criteri complet sobre les denominacions catalanes, aprovat pel Consell Supervisor amb el vistiplau d’experts de l’àmbit, prenent com a base les regles fixades per la Unió Astronòmica Internacional per a la nomenclatura anglesa. D’altra banda, si voleu descobrir les pluges de meteors més destacables de l’any, en aquest mapa interactiu trobareu l’enllaç a les fitxes terminològiques d’una vintena de pluges, amb definicions, notes i equivalents en altres llengües.

I, un cop ben documentats, només caldrà que busqueu un entorn allunyat de la contaminació lumínica, creueu els dits perquè els núvols no us facin la guitza i…  a gaudir de l’espectacle!

[Font: TERMCAT]

La neu quan neva

TermcatDeixa un comentari

Diu el mite que els inuits tenen una gran diversitat de termes per a distingir els diferents tipus de neu, o els diferents tipus de blanc, si bé sembla que aquest mite no té un fonament lingüístic gaire sòlid. El que sí que és clar com l’aigua (per no dir blanc com la neu) és que en català no tenim aquesta varietat conceptual, ja que la neu no és un fenomen habitual en el conjunt dels territoris de parla catalana, i menys en aquest hivern en què s’ha trobat a faltar fins i tot als Pirineus. Malgrat aquesta mancança (de neu i de matisos), en català sí que podem presumir d’una gran riquesa dialectal per a designar un mateix fenomen relacionat amb la neu.

Així, per a fer referència a les porcions més o menys compactes de neu que cauen durant una nevada (allò que en castellà es coneix com a copo de nieve i en anglès com a snowflake) en el diccionari normatiu es recullen fins a sis noms diferents: 

  • floc, metàfora a partir del floc de llana, que és un derivat del llatí flŏccus;
  • volva, segurament una de les formes més esteses en el territori, que designa també de manera més genèrica qualsevol partícula petita d’un cos que l’aire s’emporta fàcilment o que està en suspensió en l’aire o en un líquid, probablement derivat del cèltic gàl·lic ŭlva, amb el sentit de ‘polsim, filagarses’;   
  • borralló, derivat de borrall, i aquest al seu torn de borra, que designa una fibra curta procedent de qualsevol matèria tèxtil i, per analogia, s’aplica també a la inflorescència de certes flors;
  • flòbia, forma pròpia de les Illes Balears;
  • ballarusca, denominació més restringida, segurament pròpia d’algunes localitats de Girona o del català septentrional, i
  • cop, mot utilitzat sobretot al sud de les terres valencianes.

A més a més, d’acord amb altres diccionaris i fonts de referència, encara hi ha més formes sinònimes repartides pel territori, com ara ballaroc o voliaina. I no només això, sinó que el català, tot i que no arriba al mite de l’inuit, també disposa d’alguns mots específics per a designar la precipitació de flocs de neu especialment petits, com són borrascall o neviscarda.

Malgrat aquesta riquesa de noms tradicionals, de vegades aquestes formes no permeten establir les precisions pròpies de l’àmbit especialitzat, i per això més recentment ha estat necessària la creació per part d’experts de la denominació neològica neviscó. Aquest mot, que està format a partir del verb nevisquejar, d’una manera similar al nom normatiu ploviscó (format a partir de plovisquejar), designa específicament la precipitació de flocs de neu molt petits produïda per la boira o per estrats baixos, que es coneix en castellà com a cinarra. Tot i que es tracta d’un fenomen poc freqüent en les terres de parla catalana, de vegades es fa necessari disposar d’una denominació que designi amb precisió aquest concepte; de totes maneres, també convé saber que en català és més habitual parlar del fenomen que causa aquesta precipitació, la boira, que no pas de la precipitació en si, i en aquest cas la denominació que es fa servir és boira nevadora, anàloga a les formes boira ploranera i boira pixanera, que designen un fenomen similar però en un context de temperatures més altes, més habitual a casa nostra.

Podeu consultar les fitxes completes de tots aquests termes, amb els equivalents en altres llengües i definicions, al portal Terminologia de les ciències de la Terra.