#termedelasetmana: satèl·lit

satel-lit

El #termedelasetmana que us proposem és de plena actualitat pel que va passar ara fa 50 anys: el 20 de juliol de l’any 1969 l’ésser humà va poder posar els peus al satèl·lit de la Terra, i així la Lluna va deixar de ser un espai exclusiu de poetes, enamorats, somiadors i escriptors de ciència-ficció per passar a ser també terreny d’exploració per als astronautes.

Un satèl·lit és un cos del sistema solar que està lligat gravitatòriament a un planeta, al voltant del qual es desplaça descrivint una òrbita per l’espai. També se’n pot dir lluna (“les llunes de Júpiter”), tot i que en contextos especialitzats es considera preferible restringir l’ús de lluna per a fer referència al satèl·lit natural de la Terra (i en aquests contextos se sol escriure en majúscula: “la Lluna orbita al voltant de la Terra”).

Passa el mateix amb els equivalents castellà luna i francès lune, que, malgrat que el significat genèric sigui normatiu en les llengües respectives, en contextos especialitzats se solen reservar per al satèl·lit de la Terra. Els equivalents anglesos satellite i moon tampoc no tenen habitualment un valor genèric, sinó que solen reservar-se per a denominar, d’una banda, els satèl·lits artificials (satellite) i, de l’altra, els d’origen natural (moon).

Des del punt de vista lingüístic, és interessant observar que satèl·lit és una forma relativament recent, creada a partir del llatí satelles, que vol dir ‘guardià, servidor’: el satèl·lit es va concebre originalment, doncs, com un acompanyant, un servidor, del planeta (d’etimologia també ben bonica, atès que prové del grec planḗtēs, que vol dir ‘vagabund, errant’, per oposició als estels, que tenien posicions més fixes en l’esfera celeste).

Aquests dies el nostre satèl·lit recupera tot el protagonisme, i veiem reportatges, notícies i anècdotes relacionats amb la fita històrica de fa 50 anys. Si hi voleu afegir el coneixement vinculat amb la llengua i la terminologia, us aconsellem de visitar els termes de l’àrea temàtica d’astronomia, astrofísica i cosmologia del Diccionari de física en línia: hi trobareu un bon recull de termes, definits amb precisió i sovint amb interessants notes complementàries.

#termedelasetmana: sistema internacional d’unitats

sistema_internacional_mesures_SI

Dilluns d’aquesta setmana, dia 20 de maig, coincidint amb la celebració del Dia Mundial de la Metrologia, s’han fet efectives les noves definicions corresponents a les unitats bàsiques de mesura del sistema internacional d’unitats i a les constants físiques que s’hi relacionen, d’acord amb les resolucions adoptades per l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures en la 26a Conferència General de Pesos i Mesures, celebrada a París el novembre de 2018. És una novetat rellevant, i per això us proposem com a #termedelasetmana el terme sistema internacional d’unitats.

Es tracta del sistema d’unitats coherent que té com a unitats bàsiques el metre per a la longitud, el kilogram per a la massa, el segon per al temps, l’ampere per a la intensitat de corrent elèctric, el kelvin per a la temperatura absoluta, el mol per a la quantitat de substància i la candela per a la intensitat lluminosa. També se’n diu, simplement, sistema internacional, i té un ús freqüent la sigla corresponent, SI.

El sistema internacional d’unitats va ser proposat i adoptat internacionalment l’any 1960. És revisat ocasionalment i és el sistema d’unitats oficial a gairebé tots els estats del món. La revisió actual ha consistit en la redefinició de les unitats bàsiques en funció de valors numèrics fixats de constants universals, la qual cosa proporciona un sistema d’unitats de mesura que és més coherent i aporta referències més universals i estables per a poder expressar els resultats de les mesures amb més exactitud, sense incerteses evitables.

D’aquesta manera, el sistema internacional d’unitats segueix donant resposta a les necessitats de la ciència, la tecnologia i el comerç en el segle XXI, sense perdre la continuïtat històrica. Alhora, aquest sistema, que prescindeix dels artefactes materials usats com a referència fins ara (per exemple, el prototip del kilo) i es fonamenta en l’eliminació d’incerteses evitables, permetrà vincular amb més precisió les mesures a totes les escales, des de la subatòmica fins a l’escala macroscòpica, un fet essencial per al desenvolupament de noves tecnologies.

Si voleu consultar les noves definicions, podeu accedir a aquesta infografia interactiva. I si us interessa l’àmbit de la metrologia en general, podeu recórrer al Diccionari de física i també al Vocabulari internacional de metrologia, que recull la terminologia de la traducció catalana del Vocabulari internacional de metrologia. Conceptes fonamentals i generals i termes associats, 3a ed. (VIM3).

#termedelasetmana: embornal

CanviClimatic

El dia 26 de març se celebra el Dia Mundial del Clima, que té l’objectiu de fer-nos conscients de la importància de les accions de l’ésser humà sobre les variacions en el clima. Ens afegim a la iniciativa, i us proposem com a #termedelasetmana el terme embornal.

En l’àmbit de la gestió ambiental, fa referència concretament a qualsevol element responsable de la desaparició d’un contaminant de l’ambient, ja sigui una fase, un procés o una substància. Per exemple, els oceans, l’atmosfera, el sòl, els boscos o la vegetació són embornals de diòxid de carboni, i per això és tan important tenir-ne cura.

El terme és una especialització del sentit que embornal té en altres àmbits, com ara en la nàutica o en les construccions públiques, en què es refereix als forats de desguàs que es fan en un vaixell, en un carrer o en alguna altra construcció. Sembla que el mot prové del grec ombrinà trḗmata ‘forats per a la pluja’, de ombrinós ‘pluvial’, derivat de ómbros ‘pluja’.

En el cas del medi ambient, el que fan els embornals és fer desaparèixer un element contaminant, com els embornals d’un carrer en fan desaparèixer l’aigua.

Trobareu el terme destacat en aquest relat visual sobre la terminologia relacionada amb el canvi climàtic, i també a la infografia que hi podeu consultar. I també, és clar, en podeu trobar l’entrada completa, amb els equivalents en castellà i anglès, en el Diccionari de gestió ambiental i en el Cercaterm.

Tornados i altres remolins, en una nova infografia interactiva

 

Amb motiu del Dia Mundial de la Meteorologia, que se ce celebra cada 23 de març, avui publiquem una infografia interactiva amb alguns dels termes d’aquest àmbit normalitzats recentment arran de la sessió de normalització de termes de meteorologia que va tenir lloc el mes d’octubre passat.

Concretament, en aquesta infografia destaquem termes referents a diferents tipus de remolins, com ara la mànega o el tornado, la tuba, el vòrtex de ratxa o el remolí de pols. En les finestres desplegables de cada imatge es dona informació addicional sobre denominacions sinònimes o explicacions complementàries sobre els conceptes, i s’inclou un enllaç a les fitxes completes dels termes normalitzats, amb la definició, els equivalents en altres llengües i els criteris que justifiquen la tria de les diferents denominacions catalanes.

D’aquesta manera, amb una mirada ràpida, podreu saber, per exemple, que una mànega és el mateix que un tornado però no és equivalent a una tuba; que les denominacions fibló cap de fiblósón pròpies de les Illes Balears; que la forma ratxa és adequada com a sinònim de ràfega, i que hi ha una gran variació en català per a fer referència a una massa d’aire animada d’un fort vent, ja que, segons el dialecte, pot rebre el nom de remolí, revolví, terbolí o torbera, entre d’altres.

#termedelasetmana: amplitud tèrmica

amplitud_termica

Vivim dies de força tranquil·litat meteorològica, però a la informació sovint es destaca el terme que us proposem com a #termedelasetmana: l’amplitud tèrmica.

Estrictament, si consulteu la fitxa terminològica veureu que el terme és amplitud, que es refereix a la diferència entre els valors extrems d’una variable meteorològica durant un període determinat. Segons la variable a què es fa referència, es parla d’amplitud tèrmica, d’amplitud baromètrica, etc. I segons el període que serveix per a determinar-la, es parla d’amplitud diürna, d’amplitud anual, etc.

Des del punt de vista lingüístic, es tracta d’un terme format per sintagmació, en què la base substantiva amplitud (derivada de ample, del llatí amplus) és complementada per tèrmic -a (un adjectiu relativament recent que indica ‘relació amb la temperatura’, creat sobre la base term-, del mot grec thermós ‘calent’). Aprofitem per recordar que els substantius femenins acabats en –etud i –itud (com amplitud) s’escriuen sempre amb -d final, i no pas amb -t (quietud, solitud, altitud, etc.).

Així que aquests dies, quan al migdia no sapigueu què fer-ne de la jaqueta que al matí us ha fet falta, podeu pensar que esteu experimentant els efectes del nostre #termedelasetmana. No us servirà de res, però potser us entretindrà una estoneta.

És adequat l’adjectiu espaitemporal? Sí, si som relativistes

espaitemporal

En el context de la terminologia pròpia de la teoria de la relativitat, l’adjectiu espaitemporal es considera adequat com a derivat natural del substantiu normatiu espaitemps.

El diccionari normatiu recull el substantiu espaitemps com un sol mot, sense guionet. Aquesta grafia respon a la naturalesa conceptual del terme: a partir de la formulació de la teoria especial de la relativitat l’any 1905 per part d’Albert Einstein i de la seva generalització l’any 1915, els conceptes de espai i temps van quedar indissolublement lligats en un tot unitari, anomenat espaitemps, que portava a considerar l’univers com un sistema quadridimensional format per les tres coordenades de l’espai ordinari (longitud, alçària i amplada) i el temps.

Val a dir que, en textos especialitzats, l’ús de l’adjectiu espaitemporal s’alterna amb el sintagma adjectival de l’espaitemps. Així, per exemple, tan adequat seria diagrama espaitemporal com diagrama d’espaitemps.

Finalment, convé no confondre l’adjectiu espaitemporal, d’aparició força recent, amb un altre de formalment proper però de més llarga tradició, que és espaciotemporal. Aquest darrer adjectiu és compost per la forma prefixada normativa espacio-, corresponent a l’adjectiu culte espacial, i l’adjectiu temporal, i l’hem d’utilitzar si ens volem referir a les dimensions de l’espai i el temps a la vegada, però considerades individualment (per exemple: coordenades espaciotemporals, dimensió espaciotemporal).

#termedelasetmana: escala de Beaufort

vent

Des de fa uns quants dies, el vent ocupa bona part de l’interès en la informació meteorològica, ja sigui a la muntanya (en què provoca el temut torb) o al mar (en què aixeca l’onatge).

Per això, us volem proposar com a #termedelasetmana el terme escala de Beaufort, que designa l’escala empírica numèrica, de 12 graus, basada en els efectes del vent sobre la superfície terrestre i marítima, que s’utilitza per a estimar la força del vent.

La denominació prové del mariner irlandès Francis Beaufort, que en els primers anys del segle XIX va fer la proposta per mirar d’estandarditzar i objectivar en la mesura del possible la manera de referir-se a la força del vent, perquè el que per a un observador podia ser un vent fort, per a un altre podia ser només una ventolina.

Si voleu conèixer l’escala de Beaufort, us convidem a consultar aquest apunt, en què trobareu detallada la descripció de cadascun dels 12 graus, amb referències que tenen fins i tot un punt de poesia. Per exemple, hi veureu que en el grau 1, la ventolina, la descripció diu que el vent “inclina el fum però no mou el penell”, o que en el grau 2, el vent fluixet, “es nota el vent a la cara i les fulles fressegen”.

Sempre podreu mirar de trobar un anemòmetre, és clar, que us donarà una mesura molt precisa, però no deixa de tenir un cert encant deixar que la poesia també entri, lleugera, com un ventijol ben agradable, en l’àmbit especialitzat de la meteorologia (i en la terminologia de qualsevol altre àmbit).

#termedelasetmana: cúmulus

cumulus

Aquesta setmana al TERMCAT tenim l’ocasió de reunir un nombrós grup d’especialistes en meteorologia per consensuar amb els lingüistes del TERMCAT les millors alternatives catalanes per a uns quants termes de l’àmbit que presenten vacil·lacions en l’ús. Com a #termedelasetmana, doncs, us proposem el terme cúmulus (o cúmul), que precisament es va fixar en una reunió paral·lela a aquesta, però de l’any 1993, és a dir, ara fa exactament 25 anys.

D’acord amb els criteris de l’Organització Meteorològica Mundial, i després de ser estudiats per especialistes de l’àrea, el Consell Supervisor del TERMCAT va resoldre llavors de fixar com a termes principals les denominacions llatines dels núvols (en aquest cas concret, cúmulus), que es fan servir preferentment en àmbits tècnics i especialitzats, paral·lelament a l’ús documentat en les altres llengües. I les formes catalanes (en aquest cas, cúmul), difoses per algunes obres lexicogràfiques i terminològiques, es consideren opcions complementàries, que es fan servir sobretot en àmbits de poca especialització o de caràcter divulgatiu.

La terminologia meteorològica experimenta una notable difusió també fora dels cercles més especialitzats, i particularment en l’àmbit català, perquè sembla que aquest món ens atrau de manera significativa. Per això resulta interessant fixar una terminologia ben adequada, que cobreixi les necessitats dels especialistes però que també s’adeqüi a contextos més generals.

Si teniu interès en el món de la meteorologia i voleu conèixer-ne la terminologia, us convidem a visitar l’area temàtica corresponent del Diccionari de física en línia. Hi trobareu prop de 180 termes de l’àmbit, amb les definicions corresponents i amb els equivalents en castellà, francès i anglès.

 

Eclipsi: un terme ben interessant

LlunaSang

Un eclipsi és una ocultació d’un astre, ja sigui pel pas d’aquest astre per l’ombra projectada per un altre astre (com passa en els eclipsis de Lluna), ja sigui per la interposició d’un altre astre entre aquest i l’observador (com és el cas dels eclipsis de Sol).

Els eclipsis de Lluna, que són els eclipsis que s’observen més habitualment des de la Terra, poden ser: eclipsis totals, si el satèl·lit queda totalment submergit en l’ombra projectada per la Terra; eclipsis parcials, si només una part del disc lunar s’endinsa en l’ombra terrestre, o eclipsis penumbràtics, quan la Lluna entra en el con de penombra de la Terra i es produeix un obscuriment gairebé inapreciable del disc lunar. Quan la Lluna rep menys llum solar per la interposició de la Terra,  de vegades pren un to vermellós, i per això rep el nom de lluna de sang.

Els eclipsis de Sol poden ser, com els de Lluna, totals o parcials, en funció de si la Lluna amaga completament o només una part del disc solar, i també poden ser anulars, quan la Lluna passa centralment per davant del Sol i el disc solar aparent és més petit que el del Sol, de manera que sempre resta visible una part perifèrica del disc solar.

Des del punt de vista lingüístic, la forma eclipsi prové del llatí eclipsis, i aquest ve del mot grec ékleipsis, que volia dir ‘deserció, desaparició’, derivat de ekleípō ‘abandono’, i aquest, de leípō ‘deixo’. Una llarga història, doncs, per a un mot que es documenta ja en la Crònica de Jaume I.

Podeu consultar la fitxa completa del terme eclipsi, i molts altres termes astronòmics, a l’àrea temàtica corresponent del Diccionari de física.

 

#termedelasetmana: esclafit

esclafit

Aquest diumenge 7 de gener s’han produït a Catalunya, concretament al Bages i a l’Empordà, uns fenòmens meteorològics especialment notables, que els experts estan analitzant per determinar si han estat tornados o esclafits. Com que tornado és una paraula prou generalitzada, us proposem com a #termedelasetmana el terme esclafit, que potser és menys conegut.

Un esclafit és un corrent d’aire descendent molt violent associat a fenòmens convectius que en arribar a prop de terra s’expandeix horitzontalment a gran velocitat. Els esclafits, com els tornados, poden causar estralls, però els efectes en el territori són diferents, i això —juntament amb els possibles documents gràfics que s’hagin pogut obtenir— és el que permetrà als especialistes determinar quin és exactament el fenomen que s’ha esdevingut aquesta setmana.

La forma esclafit és una alternativa catalana al manlleu anglès downburst, proposada pels experts de l’àmbit i que ja ha tingut una considerable difusió, tant en textos especialitzats com de divulgació i en mitjans de comunicació.