El TERMCAT ha publicat en línia el llibre Al cel i a la terra, termes pertot: Espais Terminològics 2021, que recull les actes de la jornada que es va dur a terme dedicada a la terminologia de la meteorologia, l’emergència climàtica i altres àrees relacionades. L’obra és el tretzè volum de la col·lecció En Primer Terme, que el TERMCAT publica per difondre aspectes metodològics, criteris i reflexions a l’entorn de la pràctica terminològica.
El volum recull els textos de les aportacions dels experts que van participar a la jornada, que es va fer l’octubre del 2021 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. En concret, s’hi poden trobar els textos següents: “Terminologia del clima: entre neologia i tradició”, de M. Carme Llasat, catedràtica de Física de l’Atmosfera; “Meteorologia i terminologia: Una parella ben avinguda?”, d’Eliseu Vilaclara, exdirector del Servei Meteorològic de Catalunya; i la transcripció de la taula rodona “La divulgació dels termes meteorològics (especialitzats) en contextos no especialitzats arreu del territori”, en què van participar Mònica Usart, meteoròloga de RAC1; Sònia Papell, meteoròloga de Televisió Espanyola a Catalunya, i Tomàs Molina, meteoròleg de Televisió de Catalunya.
Les aportacions d’aquests especialistes presenten, amb amenitat i rigor, un conjunt de reflexions i d’aspectes d’interès per a lingüistes i terminòlegs, i també per a especialistes de totes les disciplines relacionades amb l’estudi del clima.
L’obra s’afegeix a la col·lecció En Primer Terme, que arriba ja als tretze volums i que es pot consultar en línia al web del TERMCAT. Inclou les actes de les diverses edicions dels Espais Terminològics, i també altres volums dedicats a criteris metodològics relacionats amb la pràctica terminològica.
Entre els dies 6 i 18 de novembre es duu a terme la COP27, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Clima, que està marcada per la situació d’emergència climàtica en què ens trobem. Un dels termes que segur que hi tindran protagonisme és el que us proposem com a #termedelasetmana: neutralitat de carboni.
També se’n pot dir neutralitat climàtica o petjada de carboni zero, i fa referència a la situació en què hi ha un balanç zero entre les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la seva absorció a través dels embornals. La neutralitat de carboni es pot assolir a escala local, regional, estatal, europea o mundial, però també en l’àmbit d’una empresa o organització o fins i tot en relació amb un producte o servei.
Es tracta de formes que probablement ens han arribat a través de l’anglès, però que poden considerar-se també lingüísticament adequades en català, tant des del punt de vista formal com semàntic. La base neutralitat és una forma motivada semànticament, relacionada amb el verb neutralitzar (‘fer neutre’ o ‘destruir els efectes d’alguna cosa, contraposant-hi una força, una acció, etc., contrària’).
La forma carboni, referida —per assimilació amb diòxid de carboni— al conjunt de gasos amb efecte d’hivernacle que s’emeten a l’atmosfera, ja té l’aval del Consell Supervisor, i l’adjectiu climàtic remet al canvi climàtic, per un procés d’assimilació.
La forma petjada de carboni zero, al seu torn, té com a base el terme ja normalitzat petjada de carboni (“Quantitat total d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle associades al cicle de vida d’un producte, servei o organització”), al qual s’adjunta el modificador zero, referit al balanç entre l’emissió de gasos i l’absorció a través dels embornals. Aquest ús apositiu de zero és present en altres formes, com ara derivació zero, hora zero o marca zero, ja normatives.
Són termes ja documentats en català, que tenen l’aval dels especialistes de l’àmbit i que presenten formes anàlogues en les llengües del nostre entorn.
Si us interessen aquests termes, segur que us interessarà la consulta del Diccionari de l’emergència climàtica, que conté 230 termes relacionats amb el canvi climàtic i la transició climàtica, amb equivalents en castellà, francès i anglès.
Les partícules en suspensió són partícules sòlides o líquides de diàmetre inferior a 10 micròmetres que es troben suspeses a l’atmosfera, amb una velocitat de sedimentació baixa i un temps de permanència bastant llarg, en funció de la seva densitat. Si bé poden ser d’origen natural —com la pols volcànica, els grans de pol·len o els núvols de pols del desert—, són degudes en gran mesura a l’activitat humana —per exemple, a les emissions de processos industrials, als insecticides aplicats als cultius o a les emissions de vehicles. Per aquest motiu, doncs, és especialment interessant parar-hi esment en la 20a edició de la Setmana Europea de la Mobilitat.
Les partícules en suspensió afecten negativament la salut de les persones (l’exposició a aquestes partícules es relaciona amb processos cancerígens, afeccions respiratòries i cardiovasculars, i problemes d’infertilitat, entre d’altres), però també tenen efectes en el clima de la Terra, ja que canvien la quantitat de radiació solar entrant i la quantitat de radiació infraroja sortint retinguda a l’atmosfera.
Sovint es fa referència a un conjunt de partícules en suspensió amb la sigla anglesa PM (de particulate matter) seguida d’una xifra en subíndex que indica la mida màxima determinada d’aquest conjunt de partícules:
PM10 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 10 i 2,6 micròmetres
PM2,5 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 2,5 i 0,2 micròmetres, conegudes també com a partícules fines
PM0,1 per a partícules en suspensió de menys de 0,1 micròmetres, conegudes també com a partícules ultrafines
En els àmbits específics de la climatologia i la meteorologia, sovint també s’utilitza el terme aerosol atmosfèric(o, simplement, aerosol) per a designar aquest concepte o un concepte lleugerament més ampli (qualsevol partícula sòlida o líquida de diàmetre inferior a 100 micròmetres que es troba en suspensió a l’atmosfera, com les partícules d’aigua de la boira o dels núvols). En àmbits relacionats amb la qualitat de l’aire, en canvi, l’ús de la forma simple aerosol amb aquest sentit es considera imprecís ja que, d’acord amb el significat que té aquest terme en l’àmbit de la química,la denominació aerosol no és sinònim ni hiperònim de partícula en suspensió, sinó que designa clarament un concepte diferent: concretament, el conjunt format per les partícules en suspensió i el gas en què es troben suspeses.
Abans que arribés l’estiu astronòmic ja han tret el cap en moltes poblacions catalanes les primeres nits tropicals, és a dir, nits amb un temperatura mínima igual o superior als 20 °C. El nombre de nits tropicals en un territori es considera un índex d’extrem climàtic des d’organismes de referència internacionals, per la qual cosa el registre d’aquesta dada és important per a l’estudi del canvi climàtic.
Cal tenir en compte, però, que en moltes zones del litoral català el nombre anual de nits tropicals és especialment alt. Per aquest motiu, tot i que internacionalment no s’estableix cap més gradació, en el nostre context s’ha vist la necessitat d’analitzar un nou índex de calor nocturna més extrema: es tracta de les nits amb una temperatura mínima igual o superior als 25 °C, que reben el nom de nits tòrrides, en què l’adjectiu tòrrid –a té el significat de ‘molt calent’.
La cosa, però, no queda aquí, i és que, arran d’un registre puntual de l’estiu del 2018, en què la temperatura nocturna d’algun punt de la costa de Girona no va baixar dels 30 °C, juntament amb el fet que ara mateix sembla que el canvi climàtic no té aturador, ja s’ha vist la necessitat de disposar del terme corresponent a un altre índex de calor nocturna encara més extrema. Concretament, la denominació que s’ha acordat per a designar les nits, encara no habituals, en què la temperatura mínima pugui ser igual o superior als 30 °C és nit roent; l’adjectiu roent, que vol dir ‘extremament calent, que crema’, sembla especialment indicat per a aquest concepte. En canvi, s’ha descartat, entre d’altres, la proposta nit abrasadora perquè l’adjectiu abrasador -a remet a l’acció del Sol i podria tenir altres connotacions.
Esperem que, malgrat el ventall de termes de què disposem, i malgrat l’arribada primerenca de la calor aquesta temporada, aquest estiu no haguem de fer gala d’aquesta riquesa lèxica i ens puguem acomodar, per dir-ho d’alguna manera, en les nits tropicals —si bé tot fa presagiar que no serà fàcil en molts punts del territori.
L’onada de calor que estem vivint aquests dies comporta també la difusió de termes especialitzats, com el que us proposem com a #termedelasetmana: nit tropical.
Fa referència exactament a la nit en què la temperatura mínima està entre 20 °C i 24,9 °C. Aquest és el terme precís, doncs, per anomenar la nit que per exemple s’ha viscut aquesta nit passada, 13 de juny, al barri de Gràcia de Barcelona, en què la temperatura no ha baixat de 24,6 °C.
També se’n pot dir nit calorosa, un sinònim potser menys cridaner però igualment adequat i precís.
I com en diem amb precisió terminològica de les nits en què el termòmetre no baixa dels 25 °C? Consulteu aquest apunt del portal Terra i hi trobareu tots els termes que designen les nits segons la temperatura que s’hi registra.
Quan el context no demani precisió terminològica, evidentment podeu fer servir qualsevol altra expressió popular que expressi que ha fet molta calor: això ja ho deixem a la vostra imaginació i creativitat.
Tot i que la pluja de meteors més coneguda és, sense dubte, la dels Perseids, que té lloc al mes d’agost, quan la majoria de la població està de vacances i el bon temps acompanya per contemplar de matinada les conegudíssimes Llàgrimes de Sant Llorenç, els amants de l’observació astronòmica poden gaudir durant tot l’any de diverses pluges –sempre, és clar, que les condicions atmosfèriques ho permetin.
Sense anar més lluny, la segona quinzena d’abril tenen lloc els Lírids d’Abril, amb el pic d’activitat al voltant del dia 22, que aquest any coincidirà amb la lluna en quart minvant. Aprofitant aquesta cita astronòmica, a continuació trobareu les claus per conèixer els diferents noms referents a pluges de meteors (o pluges d’estels, com se les coneix popularment) i resoldre els dubtes gramaticals i ortogràfics més freqüents sobre aquestes denominacions.
Els Perseids, els Lírids… quin és l’origen d’aquests noms?
Els noms de les pluges de meteors estan formats a partir de l’arrel del nom llatí de la constel·lació on se situa el radiant, això és, el punt del firmament en què sembla originar-se aquella pluja des del punt de vista de l’observador. A la forma plena de l’arrel llatina (convenientment adaptada, si cal) s’hi afegeix el sufix de plural –ids. Per exemple:
Els Perseids, amb radiant a la constel·lació de Perseu (a partir del llatí Persei)
Els Lírids, amb radiant a la constel·lació de la Lira (a partir del llatí Lyrae)
Els Gemínids, amb radiant a la constel·lació dels Bessons (a partir del llatí Geminorum)
Els Leònids, amb radiant a la constel·lació del Lleó (a partir del llatí Leonis)
El gènere: els Lírids o les Lírides?
Totes les denominacions de pluges de meteors en català adopten el gènere masculí, d’acord amb la tradició lexicogràfica catalana. Per exemple:
Els Perseids, i no *les Perseides
Els Gemínids, i no *les Gemínides
Els Oriònids, i no *les Oriònides
Els Boòtids, i no *les Boòtides
Majúscules o minúscules: els Lírids d’Abril, els lírids d’abril o els Lírids d’abril?
S’escriuen amb majúscula inicial els noms i els adjectius que formen part de la denominació, tant si fan de base com si fan de complement, però s’escriuen amb minúscula els articles, les preposicions i també les lletres gregues i els noms de lletres gregues. Per exemple:
Lírids d’Abril
Tàurids del Nord
α-Capricòrnids
gamma-Nòrmids
L’ús de les lletres gregues: α-Centàurids, alfa-Centàurids, α Centàurids o alfa Centàurids?
Quan diverses pluges de meteors tenen el radiant a la mateixa constel·lació, tradicionalment les denominacions es distingeixen afegint com a complement el mes de l’any en què té lloc la pluja (d’aquí Lírids d’Abril, per exemple, que es distingeix de Lírids de Juny)
En denominacions noves, però, la distinció es fa construint la denominació a partir de l’arrel llatina del nom de l’estel més proper al radiant de la pluja (o, en cas de dubte, de l’estel proper més brillant). Els noms dels estels —seguint el sistema de Johann Bayer, establert el 1603 i encara vigent— es creen amb el nom llatí en genitiu de la constel·lació on es troben, precedit d’una lletra grega que indica l’ordre de brillantor aparent de l’estel dins la constel·lació (alfa per a l’estel més brillant, beta per al segon estel més brillant, etc.).
En les denominacions de pluges de meteors creades a partir del nom de l’estel més proper, es considera preferible, en àmbits d’especialitat, l’ús de la lletra pròpia de l’alfabet grec, tot i que també s’admet, especialment en àmbits de divulgació, la utilització del nom de la lletra grega. En tot cas, tant la lletra grega com el nom de la lletra grega s’escriuen amb minúscula, i entre el primer i el segon element de la denominació s’escriu un guionet. Per exemple:
α-Cenàurids (o alfa-Centàurids)
β-Hidrúsids (o beta-Hidrúsids)
π-Púpids (o pi-Púpids)
ω-Serpèntids (o omega-Serpèntids)
Per a ampliar la informació i conèixer qüestions més específiques sobre els noms de les pluges de meteors, podeu consultar el criteri complet sobre les denominacions catalanes, aprovat pel Consell Supervisor amb el vistiplau d’experts de l’àmbit, prenent com a base les regles fixades per la Unió Astronòmica Internacional per a la nomenclatura anglesa. D’altra banda, si voleu descobrir les pluges de meteors més destacables de l’any, en aquest mapa interactiu trobareu l’enllaç a les fitxes terminològiques d’una vintena de pluges, amb definicions, notes i equivalents en altres llengües.
I, un cop ben documentats, només caldrà que busqueu un entorn allunyat de la contaminació lumínica, creueu els dits perquè els núvols no us facin la guitza i… a gaudir de l’espectacle!
Diu el mite que els inuits tenen una gran diversitat de termes per a distingir els diferents tipus de neu, o els diferents tipus de blanc, si bé sembla que aquest mite no té un fonament lingüístic gaire sòlid. El que sí que és clar com l’aigua (per no dir blanc com la neu) és que en català no tenim aquesta varietat conceptual, ja que la neu no és un fenomen habitual en el conjunt dels territoris de parla catalana, i menys en aquest hivern en què s’ha trobat a faltar fins i tot als Pirineus. Malgrat aquesta mancança (de neu i de matisos), en català sí que podem presumir d’una gran riquesa dialectal per a designar un mateix fenomen relacionat amb la neu.
Així, per a fer referència a les porcions més o menys compactes de neu que cauen durant una nevada (allò que en castellà es coneix com a copo de nieve i en anglès com a snowflake) en el diccionari normatiu es recullen fins a sis noms diferents:
floc, metàfora a partir del floc de llana, que és un derivat del llatí flŏccus;
volva, segurament una de les formes més esteses en el territori, que designa també de manera més genèrica qualsevol partícula petita d’un cos que l’aire s’emporta fàcilment o que està en suspensió en l’aire o en un líquid, probablement derivat del cèltic gàl·lic ŭlva, amb el sentit de ‘polsim, filagarses’;
borralló, derivat de borrall, i aquest al seu torn de borra, que designa una fibra curta procedent de qualsevol matèria tèxtil i, per analogia, s’aplica també a la inflorescència de certes flors;
flòbia, forma pròpia de les Illes Balears;
ballarusca, denominació més restringida, segurament pròpia d’algunes localitats de Girona o del català septentrional, i
cop, mot utilitzat sobretot al sud de les terres valencianes.
A més a més, d’acord amb altres diccionaris i fonts de referència, encara hi ha més formes sinònimes repartides pel territori, com ara ballaroc o voliaina. I no només això, sinó que el català, tot i que no arriba al mite de l’inuit, també disposa d’alguns mots específics per a designar la precipitació de flocs de neu especialment petits, com són borrascall o neviscarda.
Malgrat aquesta riquesa de noms tradicionals, de vegades aquestes formes no permeten establir les precisions pròpies de l’àmbit especialitzat, i per això més recentment ha estat necessària la creació per part d’experts de la denominació neològica neviscó. Aquest mot, que està format a partir del verb nevisquejar, d’una manera similar al nom normatiu ploviscó (format a partir de plovisquejar), designa específicament la precipitació de flocs de neu molt petits produïda per la boira o per estrats baixos, que es coneix en castellà com a cinarra. Tot i que es tracta d’un fenomen poc freqüent en les terres de parla catalana, de vegades es fa necessari disposar d’una denominació que designi amb precisió aquest concepte; de totes maneres, també convé saber que en català és més habitual parlar del fenomen que causa aquesta precipitació, la boira, que no pas de la precipitació en si, i en aquest cas la denominació que es fa servir és boira nevadora, anàloga a les formes boira ploranera i boira pixanera, que designen un fenomen similar però en un context de temperatures més altes, més habitual a casa nostra.
Podeu consultar les fitxes completes de tots aquests termes, amb els equivalents en altres llengües i definicions, al portal Terminologia de les ciències de la Terra.
La cimera pel clima que s’està duent a terme a Glasgow marca l’actualitat informativa d’aquests dies, i per això us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que és ben probable que s’hi facin servir: el terme punt de no retorn.
Fa referència al llindar crític del canvi climàtic en què el clima regional o mundial canvia d’un estat estable a un altre estat estable, de manera que no és possible retornar a l’estat inicial. Són exemples de punts de no retorn el desglaç de l’oceà Àrtic o l’alentiment de la circulació termohalina.
Des del punt de vista de la forma, el terme és un exemple de sintagma transparent i descriptiu. La base és punt de, una expressió present en molts altres termes de diverses àrees (punt d’ebullició, punt de fusió, punt de rosada, punt de compensació, etc.), amb un sentit proper a ‘moment en què es produeix un canvi’. I la resta del terme explica a quin canvi concret es fa referència, amb un recurs que també és present en molts altres termes: l’ús de la partícula negativa no precedint el mot amb la càrrega semàntica, en aquest cas, retorn (altres exemples poden ser no compareixença, no governamental, no lineal, etc.). De fet, el recurs és tan habitual que en certs casos s’ha lexicalitzat, l’adverbi no es comporta com un prefix, i llavors s’escriu amb guionet, en casos com no-violència, no-metall, no-ficció, etc.
Si esteu interessats en la terminologia relacionada amb el canvi climàtic, us recomanem la consulta del Diccionari de l’emergència climàtica. I també teniu disponible una infografia interactiva que il·lustra alguns del termes clau de l’àmbit.
El #termedelasetmana que us proposem és ben conegut i, segons el que es diu, és a casa nostra especialment seguit i popular, perquè es veu que hi tenim un interès particularment viu. És el terme meteorologia, i aquest dijous serà un dels termes protagonistes dels Espais Terminològics 2021.
La meteorologia és una branca de la física que estudia l’estat físic de l’atmosfera en un moment determinat i que té com a objectiu principal preveure l’evolució d’aquest estat. Aquesta predicció presenta bons resultats a curt termini i, gràcies a avenços informàtics i al coneixement més gran del sistema climàtic, també es prova de fer prediccions estacionals, i fins i tot climàtiques, d’especial importància per a l’estudi del fenomen del canvi climàtic antropogènic.
Des del punt de vista de la forma, el terme està compost de meteoro-, una forma prefixada del mot grec metéōros, que vol dir ‘elevat en els aires’ i que trobem també en altres termes com ara meteor, meteorit o meteorisme, i –logia, un formant freqüent i prou conegut que prové del mot grec lógos, que vehicula significats relacionats amb ‘paraula, estudi, teoria’ (com en filologia, sociologia, etc.).
Potser per influència francesa, i responent a necessitats de divulgació, en contextos informals sovint s’escurça en méteo (“la méteo”), especialment en el sentit específic de ‘predicció meteorològica’.
Tant si sou especialistes en aquesta ciència com si en sou només uns aficionats, us convidem especialment a assistir als Espais Terminològics, que aquest any, amb el títol “Al cel i a la terra: termes pertot”, es proposen de reflexionar sobre els reptes terminològics d’aquesta disciplina.
El dia 16 de setembre s’escau el Dia Internacional per a la Preservació de la Capa d’Ozó, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana el terme capa d’ozó.
També se’n pot dir ozonosfera, i es refereix a la capa de l’atmosfera que s’estén aproximadament entre els 20 i els 50 km d’altitud, en la qual la concentració d’ozó és màxima cap als 25 km i negligible per sobre dels 50 km o, en determinades zones del planeta, dels 70 km. La capa d’ozó filtra una part de la radiació ultraviolada del Sol (recordeu que en català no és *ultravioleta).
Des del punt de vista de la formació, el terme capa d’ozó és un sintagma descriptiu i transparent: a la base capa, que designa una zona superposada a una altra, s’hi adjunta el sintagma d’ozó, que en restringeix el significat. Ozó és una denominació creada en alemany (Ozon) pel químic Christian Schönbein, que el descobrí el 1840, i que es basà en el grec ózō,que vol dir ‘que fa olor’. La forma ozonosfera, per la seva banda, és un compost culte amb aquest mateix element i el formant -sfera, que també ve del grec (de sphaĩra, que significa ‘esfera’).
Com veieu, es tracta d’un altre exemple de com la terminologia especialitzada d’alguns àmbits, encara que tracti de termes de la més viva actualitat, beu de fonts clàssiques, de vegades llatines o, com en aquest cas, gregues.
