No cal dir que és el terme que ha marcat l’actualitat informativa dels últims dies, i per això us el proposem com a #termedelasetmana: DANA. Correspon a la sigla de la denominació de l’àmbit de la meteorologia depressió aïllada en nivells altsi ja es comença a utilitzar també com a forma lexicalitzada (dana).
Una DANA és una depressió atmosfèrica tancada a la part mitjana i alta de la troposfera, constituïda per un nucli d’aire fred amb circulació ciclònica dels vents que s’ha separat de la seva zona d’origen i ha davallat de latitud. Aquesta mena de depressió pot afavorir la inestabilitat atmosfèrica i, combinada amb altres factors, pot donar lloc a precipitacions molt intenses.
En molts contextos, es considera una denominació sinònima (o parcialment sinònima) de gota freda, que és un calc creat a partir de l’alemany Kaltlufttropfen (‘gota d’aire fred’). És una expressió que va fer fortuna anys enrere però que, en popularitzar-se, també va perdre precisió terminològica, de manera que sovint es feia servir per a designar simplement episodis de pluja més o menys abundant. En canvi, és clar que no totes les DANA produeixen pluges intenses, i que no tots els episodis de pluja intensa a la Mediterrània són causats per una DANA. D’altra banda, un dels trets característics de la definició clàssica de gota freda implicava que el fenomen no tingués reflex en superfície, i per aquest motiu per alguns experts gota freda encara designa específicament la DANA que no es detecta fàcilment en els mapes isobàrics (si bé avui en dia aquest matís és més teòric que real).
La denominació més habitual en l’àmbit de la meteorologia actualment, depressió aïllada en nivells alts o DANA, és una traducció de l’expressió equivalent castellana (depresión aislada en niveles altos), encunyada per l’Agència Estatal de Meteorologia espanyola per a evitar els usos inadequats de gota freda en la llengua general, en què s’identificava aquest terme amb grans aiguats a la zona mediterrània. Es diu que en l’extensió de la sigla DANA també va col·laborar-hi un cert homenatge al meteoròleg Francisco García Dana.
Atès que la denominació completa és llarga i molt especialitzada, s’ha generalitzat l’ús de la sigla. Pel que fa a la creació del plural, tradicionalment es recomanava no marcar el plural de les sigles perquè el context ja desfà la possible ambigüitat (“dues DANA”), però si es considera imprescindible la gramàtica també admet la possibilitat d’afegir-hi una essa minúscula (“DANAs”).
Finalment, convé afegir que recentment, arran de la gran difusió d’aquest terme a causa de l’actualitat informativa, ja s’ha començat a utilitzar la sigla lexicalitzada, escrita en minúscula. Es considera una forma adequada en contextos divulgatius o no altament especialitzats, i en aquest cas cal tenir en compte que el plural es fa de manera regular (per exemple, “dues danes” o “les danes dels últims anys”).
Aquesta setmana, concretament el dia 24 d’octubre, s’escau el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un terme que hi està estretament relacionat: gas d’efecte hivernacle.
Fa referència al gas de l’atmosfera, ja sigui natural o antropogènic, que absorbeix i emet radiació a longituds d’ona específiques de l’espectre de la radiació infraroja emesa per la superfície de la Terra, l’atmosfera i els núvols.
Els principals gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera són el vapor d’aigua, el diòxid de carboni i l’ozó. El vapor d’aigua i l’ozó a l’atmosfera són principalment d’origen natural, mentre que una part important del diòxid de carboni és antropogènic, és a dir, provocat per l’home. I, a banda del diòxid de carboni, també són antropogènics altres gasos d’efecte hivernacle com el metà, l’òxid nitrós, els hidrofluorocarburs, els perfluorocarburs, l’hexafluorur de sofre i el trifluorur de nitrogen.
La concentració de gasos d’efecte hivernacle ha augmentat al llarg dels darrers decennis, fet que potencia l’escalfament global i el canvi climàtic i, consegüentment, posa en perill la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals, així com el desenvolupament econòmic i social, la salut i el benestar de la humanitat.
Pel que fa a la forma del terme, recentment el diccionari normatiu ha donat prioritat a la simplificació efecte hivernacle, i deixa com a forma secundària la forma amb la preposició efecte d’hivernacle. Per a designar el gas són adequades la forma gas d’efecte hivernacle i, complementàriament, gas amb efecte hivernacle; també té un ús generalitzat la sigla corresponent, GEH (en anglès, GHG, corresponent a greenhouse gas).
Podeu consultar la fitxa del terme, amb la definició i notes complementàries, i amb els equivalents en altres llengües, al Diccionari de l’emergència climàtica en línia, una obra elaborada en col·laboració amb el Servei Meteorològic de Catalunya i l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que recull i defineix 230 termes relacionats amb el canvi climàtic i la transició climàtica.
Aquests dies l’activitat solar està d’actualitat per alguns fenòmens que s’estan esdevenint i que tenen origen a la nostra estrella més propera. Per això, us volem proposar com a #termedelasetmana el terme cicle solar.
Fa referència al període semiregular, d’onze anys aproximadament, que presenta l’activitat solar.
El cicle solar va ser descobert l’any 1843 per Samuel Heinrich Schwabe, el qual, després de 17 anys d’observacions sistemàtiques de les taques solars, es va adonar que el nombre de taques solars i la seva latitud mitjana anava canviant amb els anys. Rudolf Wolf va establir una metodologia per a indicar el nombre i la grandària de les taques solars que encara s’utilitza actualment. El Sol està en el màxim d’activitat quan presenta el major nombre de taques solars, i en el mínim quan té el menor nombre de taques solars.
I precisament aquests dies sembla que el Sol està especialment actiu, com es pot veure en les taques solars, i recentment s’han produït grans ejeccions de massa coronal en direcció a la Terra que van donar lloc a una tempesta geomagnètica i al fenomen visible de l’aurora boreal.
Des del punt de vista formal, el terme cicle solar és un sintagma transparent semànticament: la base cicle (‘Període de temps en què s’acompleix una sèrie d’esdeveniments o fenòmens fins a arribar a un des del qual tornen a produir-se en el mateix ordre’) es complementa amb l’adjectiu solar ‘pertanyent al Sol’, que especifica l’àmbit d’aplicació del terme.
Tots en algun moment de la vida, especialment de petits, ens hem fixat en els camins blancs que de vegades deixen en el cel els avions; són enlluernadors, inspiradors, enigmàtics…, i segur que han fet volar la imaginació de més d’un, sigui infant o adult.
Darrere d’aquests camins efímers, però, hi ha una explicació científica, una explicació que no presenta cap dubte des del punt de vista de la física: quan la barreja de l’aire calent exhalat pels motors de reacció d’un avió i l’aire fred per on passa l’avió esdevé sobresaturada (té més vapor d’aigua del que pot contenir) es produeix un procés de condensació, de manera que es formen minúscules gotes d’aigua que es congelen immediatament. Les línies blanques visibles en el cel, doncs, són milions de cristalls de gel, situats normalment per sobre dels 8.000 m d’altitud, que es formen pel pas dels avions en determinades condicions atmosfèriques, quan la humitat és força alta i la temperatura és molt baixa.
En català, aquesta condensació visible a l’atmosfera s’anomena deixant(no pas *estela, que és la forma pròpia del castellà), per paral·lelisme amb els solcs que deixen els vaixells sobre la superfície del mar, que és l’únic significat que tenia originalment el nom deixant. Tot i que en general no és necessari, si el context no és prou clar i es fa necessari distingir els deixants de l’àmbit aeronàutic dels propis de la navegació marítima, es pot utilitzar també la locució més precisa deixant de condensació. En anglès, de fet, aquest concepte rep el nom de contrail, que és un mot creuat format per l’inici del nom CONdensation (‘condensació’) i el mot trail (‘camí’).
Malgrat la ciència i la raó, ja se sap que la imaginació pot arribar a ser molt traïdora, i, motivat per diversos fets (la persistència d’alguns deixants observats en el cel, la freqüència en l’observació de deixants, etc.), han sorgit teories de la conspiració segons les quals els deixants que no desapareixen del cel relativament ràpid no serien simplement deixants originats per un procés de condensació, sinó que contindrien agents químics o biològics disseminats per avions amb propòsits encoberts. Concretament, aquestes teories rocambolesques especulen amb finalitats com la modificació del clima o el control de la població, i consideren que aquests compostos químics serien nocius per a la salut i el medi ambient.
En els darrers anys aquestes teories conspiratòries han omplert les xarxes socials, i en català, per a designar aquests deixants compostos pretesament per agents químics i biològics, sovint s’utilitza el terme anglès, chemtrail, encunyat a finals del segle passat a partir de l’aglutinació de l’inici del mot CHEMical (‘químic -a’), i el segment final del mot conTRAIL (‘deixant’).
El terme chemtrail, però, no es basa en cap teoria sòlida i ha estat rebutjat clarament per la comunitat científica. Cal tenir en compte, per exemple, que l’aviació ha anat en augment els darrers anys, la qual cosa explica que cada vegada sigui més habitual l’observació de deixants. A més, el fet que un deixant no desaparegui ràpidament de l’atmosfera no té a veure amb la seva composició, sinó amb la humitat relativa de l’aire; quan la humitat relativa de l’aire és propera al 100%, els deixants poden perdurar al cel gairebé tot un dia i fins i tot poden créixer.
Per tant, les inspiradores línies blanques que veiem en el cel no són chemtrails, sinó simplement deixants. Així i tot, si en algun context en català convé fer referència als suposats deixants que contenen elements químics o biològics amb finalitats obscures, és preferible deixar de banda la denominació anglesa *chemtrail i fer servir la locució catalana paral·lela deixant químic.
Podeu consultar les fitxes completes dels termes deixant i deixant químic, amb els equivalents en altres llengües, al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.
Arran de la situació de sequera extrema que estem vivint, des del TERMCAT ens afegim a la campanya de sensibilització amb la infografia interactiva La sequera: termes clau, que recull una vintena de termes, procedents de diversos àmbits i disciplines, que s’utilitzen especialment en les informacions relacionades amb la sequera.
Per mitjà de la infografia es pot accedir a les fitxes completes dels termes, que contenen definicions validades per experts de l’Agència Catalana de l’Aigua, equivalents en altres llengües i, en alguns casos, notes complementàries. Concretament, s’hi poden consultar els termes classificats en els cinc grups temàtics següents: situació d’emergència, hidrogeografia, gestió de l’aigua, infraestructures i, finalment, estalvi d’aigua.
“Els núvols fan el cel més blau i més pregon. Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa l’aire els dona una forma gairebé per sorpresa, un límit en l’atzur.” Els núvols, Màrius Torres
En l’apunt que publicàvem l’octubre passat vam parlar de la classificació dels núvols en 10 gèneres i 15 espècies, i vam explicar les particularitats de les denominacions d’aquesta classificació en català. La nomenclatura dels núvols, però, no acaba aquí (igual que la nostra fascinació per aquests “somnis de l’aire” que “fan el cel més blau i més pregon”) i, seguint l’Atles Internacional dels Núvols, es poden establir encara tres categories addicionals: els complements de núvol, els núvols accessoris i els núvols especials.
Pel que fa als complements de núvol (coneguts també com a particularitats suplementàries, a partir del calc de l’anglès supplementary features) són cadascuna de les parts accessòries, de característiques i formes diverses, que pot presentar un núvol. Els complements de núvol establerts actualment per l’Organització Meteorològica Internacional són onze: arcus, incus, mamma, praecipitatio, tuba, virga, asperitas, cauda, cavum, fluctus i murus.
D’altra banda, els núvols accessoris són els núvols que acompanyen un altre núvol més gran, i se’n distingeixen quatre tipus: pileus, velum, pannus i flumen.
Finalment, els núvols especials són aquells que es formen com a conseqüència d’un factor concret, sovint localitzat, ja sigui natural o resultat de l’activitat humana, com ara un salt d’aigua, un volcà, un incendi, un avió o un bosc. Actualment els núvols especials establerts per l’Organització Meteorològica Internacional són cinc: cataractagenitus, flammagenitus, homogenitus, homomutatus i silvagenitus.
En català, per a designar els complements de núvol, els núvols accessoris i els núvols especials, es consideren prioritàries les formes llatines, sense cap mena d’adaptació, ja que són les formes utilitzades internacionalment, les més documentades en català i les que fan servir habitualment els experts. Així i tot, en alguns casos es recullen com a sinònims complementaris formes catalanes que es poden documentar referides clarament a cada concepte, ja siguin formes populars (com núvol d’embut o cua de castor) o formes catalanes creades a partir dels llatinismes d’origen (com píleu).
En les taules següents es poden consultar totes les denominacions catalanes normalitzades pel Consell Supervisor per a designar aquestes tres categories pròpies de la nomenclatura dels núvols.
COMPLEMENTS DE NÚVOL
arcus sin. compl. arc fosc
incus sin. compl. enclusa
mamma
praecipitatio
tuba sin. compl. núvol d’embut
virga
asperitas
cauda sin. compl. núvol de coa; núvol de cua
cavum sin. compl. cavitat de núvol
fluctus sin. compl. ones de Kelvin-Helmholtz
murus sin. compl. núvol de paret
NÚVOLS ACCESSORIS
pileus sin. compl. núvol de capell; núvol de caputxa; píleu
velum
pannus
flumen sin. compl. coa de castor; cua de castor
NÚVOLS ESPECIALS
cataractagenitus
flammagenitus sin. compl. de foc
homogenitus sin. compl. antropogènic -a
homomutatus
silvagenitus
Trobareu les fitxes completes de tots aquests termes, amb la definició, equivalents en altres llengües i notes complementàries, en el cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.
Aquest any la Setmana de la Ciència té com a fil conductor la celebració de l’Any Joan Oró, que commemora el centenari del naixement d’aquest gran científic català. Nosaltres hi volem afegir un granet de sorra terminològic, i per això us proposem com a #termedelasetmana el terme que fa referència a l’especialitat en què excel·lí Joan Oró: l’astrobiologia.
L’astrobiologia és la branca interdisciplinària de la ciència que té per objectiu l’estudi de l’origen, l’evolució i la distribució de la vida en l’univers.
Des del punt de vista de la formació, el terme està compost pels formants astron, que vol dir ‘estel’; bios, que vol dir ‘vida’, i logos, que vol dir ‘paraula’ o ‘ciència’.
Joan Oró és considerat un referent mundial en l’àmbit de l’astrobiologia i la bioquímica aplicades principalment a la recerca sobre l’origen de la vida i l’existència de vida en altres planetes. També va liderar estudis rellevants sobre la possible presència de compostos orgànics en sediments terrestres, meteorits i mostres de la Lluna i de Mart.
Si voleu conèixer més detalls sobre la recerca que va dur a terme Joan Oró i la transcendència que ha tingut en les línies de recerca actuals, i a més, voleu descobrir la terminologia que s’hi relaciona, us recomanem l’article del Butlletí RecercatJoan Oró, una mirada des de la terminologia.
El dia 24 d’octubre és el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic, i per això us proposem precisament canvi climàtic com a #termedelasetmana.
Fa referència a la variació de les característiques climàtiques, en particular de la temperatura, la quantitat de precipitació i la freqüència o intensitat del vent, que té lloc al llarg del temps en un indret determinat com a conseqüència de fenòmens d’origen natural o, més generalment, derivats de l’activitat humana.
En el context de la política ambiental, el terme canvi climàtic se sol fer servir específicament per a designar el canvi causat per activitats antropogèniques, com ara la indústria, el turisme, la mobilitat, l’agricultura intensiva i la ramaderia intensiva, i les activitats que hi estan relacionades (crema de combustibles fòssils, desforestació, etc.).
I entre les causes d’origen natural que el podrien provocar hi hauria la variació en la intensitat de la radiació solar, les variacions orbitals, els impactes de meteorits de grans dimensions, la deriva continental, els canvis en la circulació oceànica o les erupcions volcàniques.
El canvi climàtic està estretament relacionat amb els termes crisi climàtica i emergència climàtica, en una mena d’escala conceptual en què, per desgràcia, sembla que la humanitat ja ha pujat massa esglaons. Confiem que jornades com el Dia Internacional del Canvi Climàtic, promogut per les Nacions Unides, serveixin per a despertar encara més les consciències i que tots hi fem allò que estigui a les nostres mans.
“I jo, a la riba, penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus fan i desfan per sempre meravelles tan breus.”
Els núvols, Màrius Torres
Els núvols (o els niguls, les bromes o les boires, que tot és el mateix i el nom que li donem només depèn d’on siguem o d’on venim) adopten infinitat de formes, breus meravelles, i així ho veiem des de la riba o des de qualsevol punt de contemplació, ajudats per la nostra imaginació: el núvol en forma de magdalena al costat del massís de Montserrat, el nigul que recorda un cusset ajagut des de la platja des Trenc, o les bromes que converteixen la Seu Vella en un paisatge fantasmagòric.
Si ens situem a l’observatori meteorològic, però, el coneixement expert i les convencions científiques fan possible anomenar les infinites breus meravelles amb un nombre limitat d’etiquetes d’origen llatí que ens permeten compartir amb precisió l’espectacle que té lloc a casa nostra amb qualsevol persona del món.
En primer lloc, qualsevol núvol es pot anomenar amb el nom d’un dels deu gèneres de núvols, tipificats per l’Organització Meteorològica Mundial, en funció de l’altura de la troposfera on es trobi. En català, els noms llatins dels gèneres de núvols s’han adaptat mínimament des d’un punt de vista fonicogràfic, bàsicament incorporant accents gràfics o afegint una e de suport per facilitar la pronúncia d’alguns mots: per exemple, estratocúmulus (pel llatí stratocumulus), nimboestratus (per nimbostratus) o altocúmulus (per altocumulus). A més, per a la majoria de gèneres també es consideren adequades en català com a sinònims complementaris, per a contextos no especialitzats de caire divulgatiu, les denominacions catalanes adaptades des d’un punt de vista morfològic a partir de la forma llatina: per exemple estratocúmul, nimboestrat o altocúmul.
GÈNERES DE NÚVOLS
Forma llatina originària
Forma catalana
Cirrus
cirrus
Cirrocumulus
cirrocúmulus sin. compl. cirrocúmul
Cirrostratus
cirroestratus sin. compl. cirroestrat
Altocumulus
altocúmulus sin. compl. altocúmul
Altostratus
altoestratus sin. compl. altoestrat
Nimbostratus
nimboestratus sin. compl. nimboestrat
Stratus
estratus sin. compl. estrat
Stratocumulus
estratocúmulus sin. compl. estratocúmul
Cumulus
cúmulus sin. compl. cúmul
Cumulonimbus
cumulonimbus
Alhora, els núvols també poden classificar-se en una segona categoria, les espècies de núvol, que es basen en la seva forma, les dimensions, l’estructura interna o el procés de formació. En aquest cas, de moment les formes prioritàries són les denominacions llatines sense cap tipus d’adaptació gràfica (calvus, castellanus, lenticularis, etc.), perquè, a diferència dels noms dels gèneres, són termes més especialitzats i les formes llatines adaptades no tenen cap tradició en català. En alguns casos, però, es considera vàlida com a sinònim complementari una forma catalana, que pot correspondre a la denominació popular o a una denominació creada a partir de la forma llatina; per exemple emmerletat -ada per a castellanus, i lenticular per a lenticularis.
ESPÈCIES DE NÚVOLS
Forma llatina originària
Forma catalana
calvus [S’aplica als cumulonimbus]
calvus
capillatus [S’aplica als cumulonimbus]
capillatus
castellanus [S’aplica als cirrus, cirrocúmulus, estratocúmulus i, especialment, als altocúmulus]
castellanus sin. compl. emmerletat -ada
congestus [S’aplica als cúmulus]
congestus
fibratus [S’aplica als cirrus i als cirroestratus]
fibratus sin. compl. fibrat -ada
floccus S’aplica als cirrus, cirroestratus i altocúmulus]
floccus
fractus [S’aplica als cúmulus i als estratus]
fractus
humilis [S’aplica als cúmulus]
humilis sin. compl. de bon temps
nebulosus [S’aplica als cirroestratus i als estratus]
nebulosus
lenticularis [S’aplica als altocúmulus]
lenticularis sin. compl. lenticular
mediocris [S’aplica als altocúmulus]
mediocris
spissatus [S’aplica als cirrus]
spissatus
stratiformis [S’aplica als altocúmulus, estratocúmulus i, de vegades, als cirrocúmulus]
stratiformis sin. compl. estratiforme
uncinus [S’aplica als cirrus]
uncinus
volutus [S’aplica als estratocúmulus i als altocúmulus]
volutus sin. compl. de corró sin. compl. enrotllat -ada
Així doncs, cada núvol es pot anomenar amb aquesta etiqueta doble, la qual cosa dona lloc a formes com cirrus fibratus (o cirrus fibrat), altocúmulus stratiformis (o altocúmul estratiforme) o cúmulus humilis (o cúmul de bon temps)
I la precisió terminològica no acaba aquí, perquè els núvols també poden tenir complements de núvol, núvols accessoris, o poden ser considerats núvols especials. Ben aviat, en una segona entrega sobre els noms dels núvols, podreu descobrir altres particularitats d’aquesta nomenclatura. Mentrestant us animem a veure’ls passar i a intentar identificar-los ajudats per les definicions de gèneres i espècies que trobareu al cercador del portal Terminologia de les Ciències de la Terra.
Quina és la grafia adequada: atmosfera o atmòsfera?; biosfera o bioesfera? Quin és el significat de termes com criosfera, litosfera o exosfera?
En l’àmbit de les ciències de la Terra hi ha més d’una vintena de termes formats amb la forma sufixada –sfera (procedent del grec sphaĩra) i una forma prefixada també culta, en la majoria de casos d’origen grec: atmosfera, troposfera, exosfera, litosfera, biosfera, hidrosfera, criosfera, etc.
Aquests mots designen alguna de les capes gasoses que envolten la Terra, alguna de les capes internes de la Terra o, fins i tot, parts discontínues de la Terra que no formen una capa uniforme però sí que comparteixen alguna característica. Per tant, tot i que totes aquestes denominacions parteixen de la forma –sfera, que significa ‘esfera’, en realitat no designen cossos pròpiament esfèrics, i per aquest motiu la grafia del segon formant no coincideix amb el mot català esfera, sinó que la forma prefixada s’adjunta directament al formant -sfera: la grafia correcta, doncs, és biosfera, mesosfera, geosfera o astenosfera, entre d’altres, i no *bioesfera, *mesoesfera, *geoesfera o *astenoesfera.
Pel que fa a l’accentuació, en tots els casos l’accent recau en la penúltima síl·laba de -sfera, de manera que són paraules planes acabades en vocal i no s’han d’accentuar; cal escriure, doncs, atmosfera i no *atmòsfera. Probablement la vacil·lació existent es deu al fet que en castellà s’admet una doble pronúncia i grafia per a aquests mots.
A continuació es presenten agrupats en tres grans grups aquests termes referents a les “capes” de la Terra amb l’objectiu de descobrir-ne el significat, sovint amb l’ajuda i el reforç de l’etimologia.
Les “esferes” gasoses
Sembla que el terme precursor de tota aquesta sèrie és atmosfera, que en català es documenta per primera vegada en una font del 1803. És una denominació formada a partir de la forma prefixada del mot grec atmós, que té el significat de ‘vapor’.
A partir d’aquest primer terme, entre principis i mitjans del segle XX es proposen altres termes formalment paral·lels per a designar les diferents parts que es poden distingir dins de l’atmosfera, des de la superfície terrestre fins a l’espai exterior:
troposfera, mot creat a partir del formant tropo-, procedent del grec, que significa ‘gir’, ‘moviment’ o ‘canvi’, pel fet que en aquesta part de l’atmosfera hi tenen lloc processos convectius i s’hi formen els núvols, de manera que es troba en un estat de canvi permanent.
estratosfera, denominació creada a partir de la forma estrato-, procedent del llatí, que significa ‘estrat’. Designa una part de l’atmosfera caracteritzada per la seva relativa quietud, i per aquest motiu es considera una mena d’estrat gasós que cobreix la troposfera.
mesosfera, a partir del formant meso-, procedent del grec, en referència al fet que aquesta capa es troba just al mig, entre la troposfera i l’estratosfera, d’una banda, i la termosfera i l’exosfera, de l’altra.
termosfera, denominació formada a partir de termo-, formant procedent del grec que significa ‘calent’ i indica relació amb la calor o amb la temperatura. En aquesta capa la temperatura creix regularment amb l’altura a causa de l’energia radiant que s’hi absorbeix i de les reaccions fotoquímiques que hi tenen lloc.
exosfera, nom format a partir del formant exo-, procedent del grec, que en aquest cas significa ‘de fora’, en referència al fet que és la capa de l’atmosfera més externa.
A més a més, també hi ha altres termes amb el formant –sfera que designen altres parts de l’atmosfera atenent a la seva composició, les quals poden coincidir totalment o parcialment amb alguna de les capes anteriors: per exemple, l’ozonosfera (o capa d’ozó) és la part de l’estratosfera amb una alta concentració d’ozó, i la ionosfera és el conjunt de zones de l’atmosfera amb una forta presència d’electrons lliures i ions.
Les “esferes” internes
Així com l’atmosfera és la capa gasosa que envolta la Terra, el conjunt de parts sòlides de la Terra rep el nom de geosfera. Igual que en el cas de l’atmosfera, també hi ha diversos termes per a designar les diferents parts que es poden distingir en la geosfera, des de les capes més properes a la superfície terrestre fins a les capes més properes al nucli intern:
litosfera, nom creat a partir del formant lito-, procedent del grec, amb el significat de ‘pedra’, en referència al fet que és la capa rígida de la geosfera.
astenosfera, denominació creada amb el formant asteno-, procedent del grec, que té el significat de ‘feblesa’ i en aquest cas fa referència a la viscositat que presenta aquesta zona de l’interior de la Terra.
mesosfera, mot construït amb el formant meso-, procedent del grec, que significa ‘al mig’. Com en les subdivisions de l’atmosfera, en què també hi ha una capa anomenada amb aquesta denominació, la mesosfera de la geosfera és la capa intermèdia, concretament entre l’astenosfera i el nucli.
Les “esferes” discontínues
L’atmosfera i la geosfera es distingeixen de la hidrosfera i la biosfera. A diferència de les primeres, la hidrosfera i la biosfera no són capes contínues, sinó que són zones de la Terra que comparteixen una mateixa característica:
La hidrosfera és el conjunt de totes les aigües superficials de la Terra.
La biosfera és el conjunt de parts de la Terra on es desenvolupa la vida, de manera que inclou les parts de la litosfera, la hidrosfera i l’atmosfera poblades per éssers vius.
De vegades també es parla de la criosfera, en referència a la part de la Terra formada pel conjunt d’àrees cobertes de gel i de neu i per la totalitat del permagel.
Altres “esferes”
A banda de les denominacions recollides fins ara, referents a les principals capes en què se sol dividir el conjunt de la Terra, també hi ha altres termes paral·lels, creats amb la forma sufixada –sfera, en àmbits afins: per exemple, rizosfera i pedosfera en ciències del sòl; cromosfera i fotosferaen astronomia, o magnetosfera en geofísica.
Trobareu bona part d’aquests termes representats en la infografia Les capes de la Terra, i podreu consultar les fitxes dels termes, amb equivalents en altres llengües, definicions i, sovint, altra informació complementària, al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.
