El terme sobirania alimentària es refereix a la sobirania d’un estat en la definició i la gestió d’una política pròpia en matèria d’agricultura, pesca i alimentació, adaptada a les seves característiques ambientals, socials, econòmiques i culturals per a aconseguir un desenvolupament sostenible i garantir la seguretat alimentària.
És un concepte que neix per oposició al domini dels grans organismes internacionals i empreses que controlen la producció i la distribució de productes alimentaris a escala global. El terme va ser encunyat pel moviment internacional La Via Campesina durant la Cimera Mundial de l’Alimentació de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) de Roma el 1996.
Podeu consultar la fitxa terminològica d’aquest terme al Cercaterm, amb la definició i els equivalents en altres llengües.
Les formes adequades en català són venda a la manta, en un registre formal, o bé top manta, en textos de caràcter més informal, especialment els dels mitjans de comunicació.
Amb aquestes formes es designa la venda ambulant, que es practica al marge de la llei, consistent a mostrar a terra, sobre una manta o un element similar, productes comercials diversos i a vendre’ls per sota del preu del mercat.
Com a component de xampús i gels de bany, com a flocs de cereal o en forma de farina del panet de l’esmorzar, com a possible causa d’al·lèrgia o d’intolerància alimentària… la planta de nom científic Avena sativa està molt present a la nostra vida quotidiana.
Però, quin nom rep en català, aquesta planta? Doncs no té un nom, sinó uns quants: en el diccionari en línia Noms de plantesse’n recullen vora una vintena, entre variants lèxiques i formals sinònimes documentades al llarg de tots els territoris de parla catalana (podeu veure’n la fitxa corresponent).
Si ens remetem a dues obres lexicogràfiques de referència, tant el Diccionari de la llengua catalana com el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) presenten civada com a terme principal i avena com a sinònim. La raó d’aquest tractament és l’extensió territorial més àmplia de la forma civada davant de la forma avena. El DCVB esmenta que avena només es fa servir “a la part meridional de Catalunya i en el regne de València”, i aquesta informació es confirma en un dels mapes de l’Atles lingüístic del domini català.
En conseqüència, els usos en publicitat o en documentació mèdica, per exemple, haurien de tenir en compte aquest fet: un parlant del Principat o de les Balears hauria de fer servir civada però, en canvi, al sud de Catalunya o al País Valencià un parlant en diria avena i s’estaria referint a la mateixa espècie. Això no exclou que la gran variació de geosinònims faci que, per exemple, a València se sentin també formes com civà.
Les denominacions són les mateixes tant si es parla estrictament de la planta com dels productes que se’n deriven més o menys tractats, de manera que a les zones on es diu civada, per exemple, també caldria dir xampú de civada, cereals de civada, al·lèrgia a la civada, etc.
Es pot optar per l’adaptació gràfica prèmium (forma adjectiva invariable: «una subscripció prèmium», «uns serveis prèmium») o bé per alternatives catalanes com ara especial, superior, preferent, prioritari, etc. La tria d’una opció o d’una altra depèn del context concret, de la intenció del text, del registre, de la situació comunicativa, etc., i, en últim terme, de la voluntat de l’autor del text.
El mot prèmium es fa servir per a descriure un servei o un producte de característiques especials o de qualitat superior a la mitjana. Ha estat probablement vehiculat a través de l’anglès, que ja el recull com a forma adjectiva en les fonts lexicogràfiques generals en aquesta llengua, aplicat a un producte o servei que té ‘a high or extra value’ (un valor alt o extraordinari). Es tracta d’una paraula procedent del llatí praemium, que vol dir ‘recompensa’, ‘avantatge’, ‘prerrogativa’.
En català, com en altres llengües, se n’ha estès recentment l’ús acompanyant substantius com ara contingut (especialment en referència a continguts digitals consultables en pàgines web), compte (en un banc o caixa), targeta (financera), usuari (d’una aplicació, d’un programa), etc.
La forma catalana corresponent és sala d’exposicions. Es refereix a una sala on s’exposen els productes d’una empresa o se’n mostra l’ús o el funcionament, amb l’objectiu de promoure’n les vendes.
La forma anglesa showroom s’ha estès darrerament en català principalment en l’àmbit de la moda, en el qual s’utilitza de manera més específica per a designar el lloc on els dissenyadors exhibeixen, guarden o venen les seves col·leccions.
Sovint es troba també aquesta forma en el nom propi d’alguns esdeveniments comercials.
La forma més adequada en català és comerç mòbil, i es refereix a un tipus de comerç electrònic que permet la compra i venda en línia de productes i serveis per mitjà d’un dispositiu mòbil.
El prefix anglès m- correspon a l’abreviació de l’adjectiu mobile. Tal com ha passat amb e- per a l’adjectiu electronic, es tracta d’un recurs de prefixació per a la formació de termes relacionats, en aquest cas, amb transaccions, gestions o intercanvis d’informació fets amb dispositius mòbils. És previsible que aquest recurs pugui esdevenir productiu a l’hora de denominar nous conceptes paral·lels als que ja s’han format amb electrònic: negocis mòbils(m-business), administració mòbil(m-administration), aprenentatge mòbil(m-learning) o govern mòbil(m-government).
La proposta de formació d’aquests termes posposant al substantiu l’adjectiu mòbil, que pren el nou significat de ‘fet a través d’un dispositiu mòbil’, es justifica perquè genera formes descriptives, entenedores i que s’ajusten a la sintaxi pròpia del català.
La propera edició del Mobile World Congress a Barcelona pot representar, a través de la secció mPowered Industries(indústries impulsades o potenciades per la tecnologia mòbil), una bona plataforma de llançament de molta d’aquesta nova tecnologia i de la terminologia que hi va associada.
El terme sobirania alimentària es refereix a la sobirania d’un estat en la definició i la gestió d’una política pròpia en matèria d’agricultura, pesca i alimentació, adaptada a les seves característiques ambientals, socials, econòmiques i culturals per a aconseguir un desenvolupament sostenible i garantir la seguretat alimentària.
Les formes adequades en català són 
