De què parlen els incoterms?

Parlar dels incoterms és parlar de les regles, creades l’any 1936 per la Cambra de Comerç Internacional, i acceptades per tots els governs i per totes les parts involucrades en el transport internacional de mercaderies, que s’inclouen en els contractes de compravenda amb la finalitat de determinar els drets i les obligacions del venedor i del comprador, pel que fa al lloc de lliurament de la mercaderia, al repartiment de les despeses i a la transmissió dels riscos, en les operacions comercials nacionals i internacionals.

La denominació incoterms prové de la marca comercial Incoterms®, acrònim de l’anglès International Commerce Terms (‘Termes de Comerç Internacional’). La Cambra de Comerç Internacional actualitza les regles Incoterms® cada 10 anys; la darrera actualització ha tingut lloc amb la publicació dels Incoterms® 2020, vigents des de l’1 de gener d’aquest any.

Amb la intenció de destacar els termes utilitzats en la versió de les noves regles Incoterms® 2020, i de facilitar la difusió de les denominacions catalanes dels incoterms entre els professionals del sector, el TERMCAT ha elaborat el diccionari en línia Incoterms, amb la col·laboració de l’Agència per a la Competitivitat de l’Empresa (ACCIÓ), del Comitè Espanyol de la Cambra de Comerç Internacional i del Banc Sabadell. L’obra recull els termes relatius a les regles Incoterms® publicades per la Cambra de Comerç Internacional entre els anys 2000 i 2020 i es complementa amb la infografia interactiva Incoterms 2020, que recull els termes de les regles actuals en una representació gràfica que il·lustra els trets principals que defineixen cada incoterm.

Els incoterms s’expressen amb una abreviació anglesa de tres lletres carregades de significat. Els agents implicats en les transaccions comercials (empresaris, transportistes, asseguradores, advocats, etc.) saben prou bé que no és el mateix transportar una mercaderia des de Tòquio fins a Barcelona, o des de València fins a Singapur, utilitzant l’incoterm EXW (a fàbrica) que fer la mateixa operació amb l’incoterm DDP (lliurat amb drets pagats). Per què? Què volen dir aquestes lletres?

En el primer cas, EXW representa la mínima obligació per al venedor, que es limita a empaquetar la mercaderia i deixar-la a la porta del seu establiment a disposició del comprador. En el segon cas, DDP representa la màxima obligació per al venedor el qual ha de fer-se càrrec de lliurar la mercaderia en el lloc convingut del país d’importació i assumir totes les despeses i riscos per a transportar-la fins aquell lloc, incloses les despeses dels tràmits duaners.

Entre aquests dos extrems de mínimes i màximes obligacions per al venedor, hi ha un ventall d’incoterms que tradicionalment s’han agrupat en quatre categories, d’acord amb les lletres inicials de cada terme que indiquen el grau d’obligació del venedor. Així, els termes amb la lletra inicial E, com és el cas de EXW (a fàbrica), determinen que el lliurament de la mercaderia es fa directament en origen sense cap obligació de pagament; els termes amb la lletra F, com FCA(franc a transportista), FAS (franc a moll) i FOB (franc a vaixell), indiquen un lliurament indirecte de la mercaderia sense pagament del transport inicial; en els termes que comencen amb la lletra C, com són CPT (ports pagats fins a), CIP (ports i assegurança pagats fins a), CFR (cost i noli) i CIF (cost, assegurança i noli), el lliurament de la mercaderia també és indirecte, però amb pagament del transport inicial; i, finalment, els termes amb la lletra inicial D, com DAP (lliurat a lloc), DPU (lliurat a lloc i descarregat) i DDP (lliurat amb drets pagats) impliquen fer el lliurament directe al lloc de destinació amb pagament del transport. Des de l’any 2010, els incoterms ja no es classifiquen segons les lletres inicials, sinó que s’agrupen en dues categories en funció del mode de transport utilitzat.

De la comprensió i l’ús adequat d’aquests termes per part dels diferents agents relacionats amb l’àmbit del comerç internacional depèn, en gran mesura, que les mercaderies que hem comprat a Tòquio o que hem venut a València arribin a bon port fins a Barcelona o fins a Singapur.

Podeu consultar aquests termes al diccionari en línia Incoterms.

[Font: TERMCAT]

Amb els productes de proximitat no cal guardar les distàncies

En aquests darrers mesos de confinament i mobilitat limitada pel coronavirus, hem vist com pagesos i ramaders s’han organitzat per fer arribar els aliments que produeixen o elaboren, coneguts com productes de proximitat, o productes de quilòmetre zero, fins a casa nostra.

Malgrat les mesures de distanciament físic dictades per les autoritats sanitàries, la venda de proximitat ha continuat activa entre els productors i els consumidors finals. Ens referim a la venda de productes agroalimentaris, procedents de la terra, de la ramaderia o resultat d’un procés d’elaboració o de transformació, que fa un productor o una agrupació de productors agraris a un consumidor final. La venda de proximitat es pot fer de manera directa o mitjançant la intervenció d’un intermediari.

Es considera venda directa la que realitza directament el productor al consumidor final sense la intervenció de cap persona intermediària. Aquesta venda es pot dur a terme a la mateixa explotació agrària, en agrobotigues de les agrupacions de productors agraris, en mercats locals, en fires o en altres llocs que no siguin establiments comercials permanents. També es pot efectuar a distància o bé de forma ambulant.

Quan en la venda de proximitat hi intervé un intermediari, es parla de venda en circuit curt. Aquest tipus de venda es pot realitzar en establiments de venda al detall, en agrobotigues de les agrupacions de productors agraris que actuen com a intermediàries, en establiments de turisme rural i en establiments de restauració. I, com en el cas de la venda directa, la venda en circuit curt també es pot efectuar a distància o de forma ambulant.

A Catalunya, el Decret 24/2013, de 8 de gener, regula l’acreditació de la venda de proximitat de productes agroalimentaris.

Black Friday i Ciber Monday: podem dir-ne Divendres Negre i Ciberdilluns?

divendres-negre_ciberdilluns

Les formes Divendres Negre i Ciberdilluns, adaptades al català amb majúscula i sense marca tipogràfica, es poden considerar adequades si cal fer referència en català al que en anglès s’anomena Black Friday i Cyber Monday, respectivament. Es tracta de dues iniciatives comercials amb origen en la cultura anglosaxona que es duen a terme el primer divendres i el primer dilluns després del Dia d’Acció de Gràcies, que als Estats Units se celebra el quart dijous de novembre.

Coincidint amb l’inici de la campanya de Nadal, aquestes jornades també s’han popularitzat a casa nostra, i les botigues, els centres comercials i les cadenes multinacionals ofereixen descomptes i promocions per augmentar les vendes, especialment en el sector del comerç en línia. L’impacte econòmic en els àmbits del comerç, el transport o la logística és cada vegada més alt.

Diverses teories expliquen la procedència de la denominació Black Friday. N’hi ha que l’atribueixen al fet que aquest dia els botiguers aconsegueixen canviar els números vermells (negatius) per negres (positius), mentre que d’altres asseguren que l’adjectiu negre fa al·lusió al desgavell del trànsit i el caos produïts als anys 60 a les grans ciutats nord-americanes a causa dels descomptes que s’oferien l’endemà del dia d’Acció de Gràcies.

Contactless? Sense contacte

 

Recordeu que fa no tants anys hi havia comerços on no es podia pagar amb targeta? O que només es podia fer servir la targeta si la quantitat a pagar era superior a 6 euros? Actualment les targetes de dèbit i les targetes de crèdit estan generalitzades gairebé al cent per cent per fer qualsevol pagament.

La tecnologia que permet el pagament amb targeta ha evolucionat ràpidament. Fa uns anys es donava la targeta i la persona que cobrava se l’enduia al lloc on l’establiment tenia instal·lat el datàfon, i sovint el client no podia veure com es feia l’operació. Més tard, el datàfon ja anava amunt i avall pel local, per exemple, de taula en taula en un restaurant. Pel que fa a la targeta, al principi s’havia d’introduir al datàfon i esperar que en sortís un paperet que calia signar. Més endavant, el paperet i la signatura van ser substituïts per la introducció del PIN (el número d’identificació personal). Des de fa uns quants anys, ja no cal ni que la targeta toqui el datàfon.

En efecte, hi ha targetes que porten incorporat un microcircuit que pot ser llegit a distància per un lector sense que hi hagi contacte entre aquest i la targeta. Són les targetes sense contacte, que funcionen gràcies a la tecnologia de comunicació de camp proper. Aquesta tecnologia, coneguda per la seva sigla anglesa NFC (near field communication) permet l’intercanvi de petites quantitats de dades gràcies a la generació d’un camp magnètic dèbil entre dispositius situats molt a prop els uns dels altres (o entre un dispositiu i una targeta sense contacte).

Fins ara ho hem vist sobretot amb targetes, però els pagaments sense contacte es poden fer amb altres dispositius, com ara amb braçalets o directament amb el mòbil.

Tots aquests termes destacats els trobareu al Cercaterm.

El retail al detall

Ausiàs March, a més d’un dels més grans poetes de la literatura catalana, és el nom d’un carrer de Barcelona que es caracteritza per ser un dels punts de la ciutat amb més densitat de botigues de moda de comerç a l’engròs. En aquella zona de l’Eixample dret, de les botigues en pots veure sortir clients amb unes grans bosses ben plenes: és el gènere que després vendran al detall en les seves botigues.

Comprar i vendre a l’engròs i al detall forma part de l’engranatge del comerç de béns i serveis.

Últimament ens trobem pertot arreu la forma anglesa retail acompanyant paraules com ara botiga, comerç, venda, sector… Es tracta d’un anglicisme del tot innecessari ja que en català tenim les locucions normatives al detall i a la menuda, que són exactament equivalents. Més que no pas un toc de glamur, retail aporta més aviat un toc d’esnobisme. Sigueu detallistes (o menudistes)!

Podeu trobar aquests termes i molts d’altres de relacionats al Cercaterm.

B2B i B2C, a què es refereixen aquestes sigles?

B2B2C.jpg

Des de sempre, hi ha hagut empreses que produeixen béns o presten serveis destinats a altres empreses o bé a consumidors finals. Per exemple, una empresa pot produir cafeteres destinades a bars i restaurants (que també són empreses) o cafeteres que es venen a la botiga d’electrodomèstics del barri perquè la gent en compri per a casa seva. O hi ha bugaderies que renten roba d’hotels, i d’altres on pot anar un ciutadà qualsevol perquè li rentin un cobrellit.

En el món del comerç electrònic passa el mateix: els clients poden ser altres empreses o poden ser consumidors finals. Però la terminologia ha canviat, i és habitual l’ús de sigles procedents de l’anglès, com ara B2B i B2C. Què signifiquen? Com es pot dir en català?

La sigla B2B significa ‘business to business’ i es refereix als intercanvis d’informació o de serveis que es duen a terme entre empreses; la forma catalana corresponent és d’empresa a empresa. Per altra banda, la sigla B2C significa ‘business to consumer’ i es refereix als intercanvis d’informació o de serveis entre una empresa i un consumidor final, per la qual cosa, en català se’n diu d’empresa a consumidor.

En aquest context, les accions de màrqueting i publicitat adreçades a un o altre destinatari poden ser ben diferents. Mentre que les estratègies adreçades a empreses destaquen arguments racionals sobre el producte o el servei, en les estratègies d’empresa a consumidor es fa més èmfasi en el factor emocional.

Les formes d’empresa a empresa i d’empresa a consumidor, igual que les sigles respectives, també es poden aplicar a altres noms com ara estratègia, venda, comerç, model de negoci, publicitat, projecte, etc.

Com se’n diu, de les flagship stores?

botiga_insignia

A les grans ciutats, Barcelona entre elles, van apareixent una mena de botigues molt grans, en els carrers comercials principals, que ocupen locals en edificis singulars o arquitectònicament significatius, amb un disseny molt acurat. Són les botigues insígnia.

Una botiga insígnia és una botiga que es considera la més representativa d’una cadena de botigues o d’una marca, l’objectiu de la qual, més que no pas vendre productes, és vendre una imatge de marca.

Botiga insígnia és un calc de la forma original anglesa flagship store, una denominació metafòrica procedent de l’àmbit naval. En català, flagship és nau capitana, la nau a bord de la qual va qui comanda diverses naus de guerra. El castellà, per exemple, també ha optat per fer el calc (o traducció) de la metàfora (tienda insignia). El francès, en canvi, ha creat altres metàfores per anomenar aquest establiment: magasin étendard, magasin porte-drapeau, magasin porte-étendard, magasin phare o magasin vedette.

Podeu consultar la fitxa d’aquest terme al Cercaterm i a la Consulteca.

#termedelasetmana: reregalar

reregalarEl #termedelasetmana que us proposem pot ser especialment pertinent aquests dies, en què els obsequis són freqüents, però no sempre són tan encertats com voldríem. Es tracta de la forma reregalar.

És probable que n’hàgiu sentit a parlar amb la forma anglesa regifting. Es refereix al fet de tornar a regalar a una tercera persona un regal que hem rebut però que no ens convenç per la raó que sigui. En català es fan servir les formes alternatives reregalar o regalar de nou.

Hi ha una variant del mateix concepte en què l’obsequi rebut no es regala, sinó que es posa a la venda, sovint per mitjà d’internet. En aquest cas, en català es parla de revenda.

Ja ho veieu, doncs: com que no sempre són proporcionals les bones intencions i l’adequació del regal als nostres gustos o necessitats, sempre queda el recurs de reregalar o revendre l’obsequi. I mentre penseu si us decidiu a fer-ho o no, sempre us podeu entretenir amb la lectura del comentari que vam dedicar fa mesos a aquest concepte.

Què és la sobirania alimentària?

sobirania_alimentariaEl terme sobirania alimentària es refereix a la sobirania d’un estat en la definició i la gestió d’una política pròpia en matèria d’agricultura, pesca i alimentació, adaptada a les seves característiques ambientals, socials, econòmiques i culturals per a aconseguir un desenvolupament sostenible i garantir la seguretat alimentària.

És un concepte que neix per oposició al domini dels grans organismes internacionals i empreses que controlen la producció i la distribució de productes alimentaris a escala global. El terme va ser encunyat pel moviment internacional La Via Campesina durant la Cimera Mundial de l’Alimentació de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) de Roma el 1996.

Podeu consultar la fitxa terminològica d’aquest terme al Cercaterm, amb la definició i els equivalents en altres llengües.

Com diem en català top manta? I manter?

top_mantaLes formes adequades en català són venda a la manta, en un registre formal, o bé top manta, en textos de caràcter més informal, especialment els dels mitjans de comunicació.

Amb aquestes formes es designa la venda ambulant, que es practica al marge de la llei, consistent a mostrar a terra, sobre una manta o un element similar, productes comercials diversos i a vendre’ls per sota del preu del mercat.

La persona que es dedica a la venda a la manta s’anomena venedor | venedora a la manta o bé manter | mantera.

Podeu consultar les fitxes terminològiques d’aquests termes al Cercaterm.