El comerç és un dels sectors de l’activitat econòmica que en els darrers anys ha hagut de fer un gran esforç per adaptar-se contínuament als canvis causats per la globalització, la transformació digital, els nous hàbits de compra en línia, la pandèmia o la crisi econòmica i ambiental, entre d’altres. Amb tot, hi ha conceptes relatius al comerç, com ara el comerç al detall i a l’engròs, que, malgrat aquest entorn canviant, no han alterat en essència el seu significat tradicional.

El comerç al detall que tots coneixem consisteix a vendre petites quantitats de productes o drets de servei al consumidor o usuari final. Per a referir-nos a aquest concepte, a més de les formes normatives comerç al detall i comerç a la menuda, també disposem de les denominacions sinònimes comerç detallista i comerç minorista, normalitzades recentment com a formes preferents, i comerç menudista, com a forma complementària i menys estesa en l’ús.  

Si bé comerç al detall (en castellà, comercio al detalle) té una presència important en diccionaris i textos especialitzats i és habitual en l’ús dels professionals del sector, val a dir que les denominacions comerç detallista i comerç minorista també són formes utilitzades amb normalitat en l’àmbit, es documenten paral·lelament en castellà (comercio detallista, comercio minorista) i són més sintètiques que comerç al detall, fet que, segons el context, pot fer-les preferibles.

La persona que es dedica al comerç al detall és el detallista, forma normativa que, juntament amb el mot menys usat menudista, figura des de fa temps en els diccionaris catalans. A aquests noms, cal afegir-hi, també, la denominació minorista, normalitzada de fa poc. Es tracta d’un mot ben format (a partir de l’adjectiu llatí minor i el sufix –ista), motivat i transparent, que s’explica per l’oposició a majorista, i que com més va més habitual és en el seu àmbit.

No deixa de ser sorprenent, però, que, amb l’assortiment de denominacions catalanes disponibles per a fer referència a aquest tipus de comerç, la forma anglesa retail (o retailing) hagi fet furor en l’àmbit i llueixi a l’aparador del discurs comercial (botiga retail, comerç retail, venda retail, sector retail…) i, fins i tot, dels noms d’entitats i associacions catalanes representatives del sector. Igualment, la forma derivada retailer també ha fet forat per a designar el comerciant detallista o minorista.

El mot retail, que en anglès s’utilitza com a nom, adjectiu, verb o adverbi, té el seu origen en el francès antic retaillier, que significa ‘retallar’ o ‘tornar a tallar’, en al·lusió al fet que, en el comerç al detall, el detallista o minorista es dedica a vendre al consumidor individual una part (“un fragment”, “un retall”) del volum de mercaderia que ha comprat al majorista, a l’engròs.

Ara bé, l’estoc de denominacions catalanes que es poden utilitzar per parlar d’aquest tipus de comerç (comerç al detall, comerç detallista, comerç minorista, comerç a la menuda o comerç menudista) i de la persona que s’hi dedica (detallista, minorista, menudista) posa en evidència que l’adopció de l’anglicisme retail no es pot justificar per cap necessitat denominativa, sinó més aviat per una voluntat d’esnobisme i de fer creure que el càntir nou fa l’aigua més fresca.

En aquest temps en què la sostenibilitat econòmica, social, ambiental i, també, lingüística, és més necessària que mai, us animem a contribuir al consum de proximitat i a l’ús de la llengua pròpia.

Podeu consultar aquests termes i altres de relacionats, com comerç a l’engròs, comerç majorista, comerç al major o comerç en gros al portal Terminologia d’economia i empresa.

[Font: TERMCAT]

Parlar dels incoterms és parlar de les regles, creades l’any 1936 per la Cambra de Comerç Internacional, i acceptades per tots els governs i per totes les parts involucrades en el transport internacional de mercaderies, que s’inclouen en els contractes de compravenda amb la finalitat de determinar els drets i les obligacions del venedor i del comprador, pel que fa al lloc de lliurament de la mercaderia, al repartiment de les despeses i a la transmissió dels riscos, en les operacions comercials nacionals i internacionals.

La denominació incoterms prové de la marca comercial Incoterms®, acrònim de l’anglès International Commerce Terms (‘Termes de Comerç Internacional’). La Cambra de Comerç Internacional actualitza les regles Incoterms® cada 10 anys; la darrera actualització ha tingut lloc amb la publicació dels Incoterms® 2020, vigents des de l’1 de gener d’aquest any.

Amb la intenció de destacar els termes utilitzats en la versió de les noves regles Incoterms® 2020, i de facilitar la difusió de les denominacions catalanes dels incoterms entre els professionals del sector, el TERMCAT ha elaborat el diccionari en línia Incoterms, amb la col·laboració de l’Agència per a la Competitivitat de l’Empresa (ACCIÓ), del Comitè Espanyol de la Cambra de Comerç Internacional i del Banc Sabadell. L’obra recull els termes relatius a les regles Incoterms® publicades per la Cambra de Comerç Internacional entre els anys 2000 i 2020 i es complementa amb la infografia interactiva Incoterms 2020, que recull els termes de les regles actuals en una representació gràfica que il·lustra els trets principals que defineixen cada incoterm.

Els incoterms s’expressen amb una abreviació anglesa de tres lletres carregades de significat. Els agents implicats en les transaccions comercials (empresaris, transportistes, asseguradores, advocats, etc.) saben prou bé que no és el mateix transportar una mercaderia des de Tòquio fins a Barcelona, o des de València fins a Singapur, utilitzant l’incoterm EXW (a fàbrica) que fer la mateixa operació amb l’incoterm DDP (lliurat amb drets pagats). Per què? Què volen dir aquestes lletres?

En el primer cas, EXW representa la mínima obligació per al venedor, que es limita a empaquetar la mercaderia i deixar-la a la porta del seu establiment a disposició del comprador. En el segon cas, DDP representa la màxima obligació per al venedor el qual ha de fer-se càrrec de lliurar la mercaderia en el lloc convingut del país d’importació i assumir totes les despeses i riscos per a transportar-la fins aquell lloc, incloses les despeses dels tràmits duaners.

Entre aquests dos extrems de mínimes i màximes obligacions per al venedor, hi ha un ventall d’incoterms que tradicionalment s’han agrupat en quatre categories, d’acord amb les lletres inicials de cada terme que indiquen el grau d’obligació del venedor. Així, els termes amb la lletra inicial E, com és el cas de EXW (a fàbrica), determinen que el lliurament de la mercaderia es fa directament en origen sense cap obligació de pagament; els termes amb la lletra F, com FCA(franc a transportista), FAS (franc a moll) i FOB (franc a vaixell), indiquen un lliurament indirecte de la mercaderia sense pagament del transport inicial; en els termes que comencen amb la lletra C, com són CPT (ports pagats fins a), CIP (ports i assegurança pagats fins a), CFR (cost i noli) i CIF (cost, assegurança i noli), el lliurament de la mercaderia també és indirecte, però amb pagament del transport inicial; i, finalment, els termes amb la lletra inicial D, com DAP (lliurat a lloc), DPU (lliurat a lloc i descarregat) i DDP (lliurat amb drets pagats) impliquen fer el lliurament directe al lloc de destinació amb pagament del transport. Des de l’any 2010, els incoterms ja no es classifiquen segons les lletres inicials, sinó que s’agrupen en dues categories en funció del mode de transport utilitzat.

De la comprensió i l’ús adequat d’aquests termes per part dels diferents agents relacionats amb l’àmbit del comerç internacional depèn, en gran mesura, que les mercaderies que hem comprat a Tòquio o que hem venut a València arribin a bon port fins a Barcelona o fins a Singapur.

Podeu consultar aquests termes al diccionari en línia Incoterms.

[Font: TERMCAT]

En aquests darrers mesos de confinament i mobilitat limitada pel coronavirus, hem vist com pagesos i ramaders s’han organitzat per fer arribar els aliments que produeixen o elaboren, coneguts com productes de proximitat, o productes de quilòmetre zero, fins a casa nostra.

Malgrat les mesures de distanciament físic dictades per les autoritats sanitàries, la venda de proximitat ha continuat activa entre els productors i els consumidors finals. Ens referim a la venda de productes agroalimentaris, procedents de la terra, de la ramaderia o resultat d’un procés d’elaboració o de transformació, que fa un productor o una agrupació de productors agraris a un consumidor final. La venda de proximitat es pot fer de manera directa o mitjançant la intervenció d’un intermediari.

Es considera venda directa la que realitza directament el productor al consumidor final sense la intervenció de cap persona intermediària. Aquesta venda es pot dur a terme a la mateixa explotació agrària, en agrobotigues de les agrupacions de productors agraris, en mercats locals, en fires o en altres llocs que no siguin establiments comercials permanents. També es pot efectuar a distància o bé de forma ambulant.

Quan en la venda de proximitat hi intervé un intermediari, es parla de venda en circuit curt. Aquest tipus de venda es pot realitzar en establiments de venda al detall, en agrobotigues de les agrupacions de productors agraris que actuen com a intermediàries, en establiments de turisme rural i en establiments de restauració. I, com en el cas de la venda directa, la venda en circuit curt també es pot efectuar a distància o de forma ambulant.

A Catalunya, el Decret 24/2013, de 8 de gener, regula l’acreditació de la venda de proximitat de productes agroalimentaris.