Què és el pèting?

dl_sexualitat_erotisme_iaia

Recentment, s’ha catalanitzat el terme pèting, adaptació de la forma anglesa petting (del verb to pet, que significa ‘acariciar afectuosament’) per a designar el conjunt de pràctiques sexuals sense penetració, que poden incloure des de petons, carícies i abraçades fins a la masturbació o el sexe oral.

Però fins on arriba el pèting? Us pensàveu que era cosa d’adolescents? Doncs el pèting és també una de les pràctiques més recurrents entre la gent gran. De fet, aquesta pràctica es considera el pròleg i l’epíleg de la sexualitat i és un dels jocs sexuals sense penetració més habituals entre joves i grans. Tot comença bé, si acaba bé!

Si es vol gaudir del sexe amb llibertat i seguretat, és necessari conèixer-ne els termes bàsics per entendre com funcionen les seves regles. Per aquest motiu, el TERMCAT ha considerat necessària l’elaboració d’un recull que contingui la terminologia bàsica d’aquest àmbit i que tingui com a objectiu prioritari oferir terminologia inclusiva sobre el sexe que aplegui perspectives, orientacions i tendències ben diverses.

El resultat ha estat la publicació de la Terminologia de la sexualitat i l’erotisme, que recull més de 150 termes i que es presenta com una font de consulta per a tots els usuaris i una eina de treball útil per als professionals de la sexualitat i la salut.

 

Què és el porno feminista? I el postporno? Nous termes, altres mirades possibles

pornoFeminista

En l’àmbit del sexe i l’erotisme tot està obert i hi ha un gran escenari creatiu per explorar. De totes aquestes opcions, us en destaquem tres que promouen una visió alternativa del porno:

porno alternatiu

Porno allunyat dels corrents pornogràfics majoritaris i de les grans productores que mostra en els films protagonistes d’edats i tipologies corporals diferents, i de diferents subcultures.

porno feminista

Corrent cinematogràfic vinculat al postporno en què es qüestiona la visió predominantment masculina i heteronormativa de la indústria pornogràfica tradicional i es presenta un relat d’una sexualitat diversa, basada en la inclusió i en la igualtat entre home i dona.

postporno

Porno reivindicatiu d’influència postmoderna, sorgit als Estats Units a mitjan anys vuitanta, en què es qüestiona la visió del sexe de la indústria pornogràfica tradicional des d’un punt de vista feminista, inclusiu i prosexe, i en què es busca el protagonisme de les dones, els dissidents sexuals, les persones discapacitades o, en general, de minories fins aleshores ignorades.

Si es vol gaudir del sexe amb llibertat i seguretat, és necessari conèixer els termes bàsics per entendre’n les regles. Per aquest motiu, el TERMCAT ha considerat necessària l’elaboració d’un recull que contingui la terminologia bàsica d’aquest àmbit i que tingui com a objectiu prioritari oferir terminologia inclusiva sobre el sexe que aplegui perspectives, orientacions i tendències ben diverses.

El resultat ha estat la publicació de la Terminologia de la sexualitat i l’erotisme, que recull més de 150 termes i que es presenta com una font de consulta per a tots els usuaris i una eina de treball útil per als professionals de la sexualitat i la salut.

Nimby: la resistència que perviu

NIMBY

Cap als anys noranta del segle XX es va donar a conèixer en català el fenomen anomenat nimby (o aleshores encara en majúscules, NIMBY), això és, l’oposició d’un grup de persones a la ubicació de determinades instal·lacions o infraestructures en un lloc específic al qual se senten vinculades, amb l’argument que són perilloses, insegures o, en general, que tenen un impacte indesitjable en l’entorn.

El neologisme, com és costum en certes àrees del coneixement, ens el cedia l’anglès, llengua en què aquesta forma es documentava ja des dels anys vuitanta, segons recullen els diccionaris anglesos generals. Correspon a la sigla de l’expressió not imbackyard, que vol dir, més o menys, ‘al pati de casa, no’, i que traduït de manera una mica més lliure seria com dir: “Està molt bé i ho podeu posar on vulgueu, però no pas a prop de casa meva.”

Potser per ingenuïtat, al TERMCAT vam pensar que seria un neologisme passatger, un anglicisme d’aquells que s’escampen però tot d’un plegat desapareixen i no en sents a parlar mai més. Tot i deixar la porta mig oberta al manlleu, doncs, ens vam empescar també solucions del tipus al costat de casa, nod’acord, però aquí nosí, però aquí noaquí nocultura del no, etc. Eren formes que ja tenien un cert ús, que d’alguna manera explicaven el concepte i que s’acostaven també a les propostes que es feien en altres llengües romàniques.

La realitat, però, és tossuda —i els moviments socials encara més— i el cert és que amb els anys el terme nimby ha tingut alts i baixos (segurament d’acord amb la realitat de cada poble o ciutat), però en cap cas no ha desaparegut. És per això que recentment s’ha incorporat a la llista de termes normalitzats en català. La forma aprovada, finalment, ha estat nimby (en minúscules), lexicalització de la sigla d’origen NIMBY (com làsersida o radar, que també són sigles lexicalitzades).

La forma nimby s’utilitza com a substantiu, referida a l’oposició a una determinada instal·lació (per exemple, en un context com ara “El nimby és sovint una font de conflictes a la ciutat”) i també a la persona que manté aquesta oposició (per exemple, en “Hi ha hagut una manifestació de nimbys” o “És una associació formada per nimbys”). També té ús com a adjectiu relacionat (per exemple, en expressions com “el fenomen nimby” o “la tendència nimby”).

Com a terme relacionat de nimby, s’ha aprovat el derivat nimbisme (amb caiguda de la final pel contacte amb la i del sufix -isme), que designa la tendència social consistent a oposar-se a la ubicació de determinades instal·lacions o infraestructures en un lloc específic.

Aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.

Neologia filosòfica

filosofia

Distopiaecofilosofiahumanitarismemateixitatprotensió… Coneixíeu aquests termes?

Quan es pensa en paraules i terminologia noves, sovint ens centrem en àmbits que associem amb la tecnologia, amb el desenvolupament científic més avançat o en sectors relacionats amb l’oci. I tot i que és evident que en aquests camps es produeixen novetats conceptuals a un ritme vertiginós, no és menys veritat que, en tots els àmbits del coneixement, la recerca, les noves publicacions i la feina dels especialistes que s’hi dediquen comporta la creació i difusió de nous termes.

En aquest apunt ens hem volgut fixar en alguns termes neològics propis de la filosofia, aprofitant l’avinentesa que el dia 15 de novembre es commemora el Dia Mundial de la Filosofia, i perquè es tracta d’una de les disciplines que en l’imaginari col·lectiu potser associem menys a la novetat.

Però, per exemple, és relativament recent la difusió del terme distopia, un terme encunyat com a antònim de utopia, i que convé no confondre amb distòpia, que en medicina es refereix a la posició anòmala d’un òrgan o d’una part del cos. I també es documenta des de fa poc temps el terme ecofilosofia (o ecosofia), de significat transparent a partir dels seus formants, creat per Arne Naess.

Un altre cas ben interessant és el del terme humanitarisme, format a partir de l’adjectiu humanitari, i que no s’ha de confondre amb humanisme. Paral·lelament, també s’ha creat humanitarista.

El terme mateixitat és un altre cas neològic, descrit per Ricoeur, que distingeix aquest concepte (la qualitat de ser el mateix al llarg del temps) del de identitat i del de ipseïtat, en un ric exercici de matisos.

Finalment, ens podem fixar en el terme protensió, una altra forma de documentació recent, que fa referència a la percepció del moment immediatament posterior al present.

Esperem haver-vos encuriosit una mica per fer un tast d’aquests nous termes de la filosofia. I sobretot, haver-vos encomanat les ganes de descobrir els nous termes que, ara mateix, s’estan creant en cadascun dels tan diversos àmbits del coneixement. Al capdavall, ja ho deia Sòfocles (que tot i que no es presentava com a filòsof, difon tanta filosofia en les seves tragèdies): “Noble cosa és, fins i tot per a un ancià, aprendre”.

Diversitat funcional o discapacitat?

discapacitat

Les paraules canvien a mesura que canvia la realitat. De vegades varia el significat d’una paraula, de vegades canvia la paraula per designar el mateix concepte. Canviar una paraula no fa canviar la realitat, sinó que els canvis en les paraules responen a un canvi de mentalitat, de perspectiva, de manera de percebre la realitat, o de ganes d’expressar-la de manera diferent o de contribuir a una evolució general de mentalitat que faci transformar la realitat.

Les paraules que es refereixen a les persones, als col·lectius que històricament han patit discriminació són un dels camps en què hi ha sovint canvis de denominacions. Un dels col·lectius històricament discriminats és el de les persones amb discapacitat, però no volem fer terminologia diacrònica, sinó només un estat de la qüestió.

D’un temps ençà se sent parlar de diversitat funcional, forma que algunes persones han proposat que substitueixi el terme discapacitat, però que no té, tanmateix, l’acord de tot el sector. Si analitzem aquesta denominació des del punt de vista lingüístic, diversitat funcional es podria definir, basant-nos en el diccionari normatiu, com la qualitat de funcionar de manera diversa. Això es pot considerar aplicable a tot el gènere humà: les persones som diverses en tot, en el nostre aspecte físic, en la manera de moure’ns, la manera de pensar, la manera d’expressar-nos. Les persones amb diversitat funcional, doncs, som totes les persones, perquè la diversitat funcional és una característica inherent a l’ésser humà. Aleshores, sembla que no serveix per a referir-se a un col·lectiu concret.

D’una altra banda, el concepte actual de discapacitat[1] és un concepte evolucionat i fa èmfasi en l’entorn de la persona. La discapacitat es considera el resultat de la interacció entre una pèrdua o un dèficit en el funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal d’una persona i les barreres de l’entorn, que suposa una limitació en l’activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions amb tots els ciutadans. És a dir, que si l’entorn fos diferent, la pèrdua o el dèficit de funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal no seria una discapacitat, perquè no hi hauria limitació en l’activitat ni restricció en la participació, no hi hauria una barrera que limités o impedís la participació plena i efectiva en la societat.

Si es tracta de fer desaparèixer la discapacitat, cal modificar l’entorn. Canviar l’entorn perquè no causi tanta discapacitat, perquè tothom pugui gaudir dels mateixos drets i les mateixes oportunitats. I també cal donar valor a la diversitat, donar-li el valor positiu que té, tota mena de diversitat.

 


[1] El concepte, consensuat internacionalment, prové de la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (2001) i de la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (2006).

Com es diuen les castelleres?

Fins avui, era ben difícil trobar documentades totes les formes femenines que designen les castelleres que poden intervenir en l’aixecament d’un castell. En la major part de fonts lexicogràfiques generals es documenten únicament amb la forma masculina plural: els dosos, els baixos, els agulles, els segons, els terços, els quarts, etc.

Arran de diverses consultes rebudes, des del TERMCAT s’han estudiat aquests casos i s’han determinat les formes adequades en femení, en singular i plural, de totes les dones que poden conformar un castell. Així, doncs, tenim casos en què només cal afegir la terminació del femení al nom masculí: un baix / una baixa, un segon / una segona, un terç / una terça, un quart / una quarta, un quint / una quinta, un sisè / una sisena, un setè / una setena. D’altres, en què la forma masculina i la femenina són coincidents: un agulla / una agulla, un crossa / una crossa, un contrafort / una contrafort, un lateral / una lateral, un primeres mans / una primeres mans, etc. I encara un altre cas en què calen dos radicals diferents: un home de darrere / una dona de darrere.

Podeu consultar totes aquestes formes al Diccionari casteller i també en aquesta infografia interactiva que hem preparat en col·laboració amb el Consorci per a la Normalització Lingüística.

Com és un teatre grec?

teatreGrec

A l’antiguitat clàssica ja hi comencem a trobar edificis amb una finalitat diferent a la religiosa, la de govern o la militar. A Grècia s’hi popularitza un gènere literari representat: el teatre. I s’hi desenvolupa un edifici dissenyat i construït per poder oferir la millor experiència teatral llavors. Roma n’agafarà la idea però amb uns canvis substancials en la concepció.

Si ens centrem en el teatre grec clàssic, hem de dir que és un edifici a l’aire lliure construït aprofitant la falda d’una muntanya, amb una càvea que sobrepassa la mitja circumferència, un prosceni i una escena. El que caracteritza i distingeix el teatre grec del romà és l’aprofitament de la muntanya i els més de cent vuitanta graus de la càvea. És un edifici sense sostre i, la gent que assistia a l’espectacle tenia unes vistes espectaculars més enllà de l’escena. Els actors eren doblats pel cor, que es trobava a l’orquestra, l’espai circular que quedava entre el públic i els actors.

El més famós i un dels més ben conservats és el d’Epidaure. A més d’estar situat en un indret espectacular, enfora de nuclis urbans actuals, té una acústica extraordinària: des de qualsevol punt de la càvea es pot sentir la dringadissa d’una moneda que es deixa caure a l’orquestra.

En castellà s’anomena teatro griego i en anglès Greek theater.

Informació extreta del Diccionari d’Història de l’Art, una eina avalada pel TERMCAT indispensable per a estudiosos i interessats en l’art. Disponible en paper a Amazon.

Jaume Salvà i Lara

[Aquest apunt va ser publicat originàriament al blog de Jaume Salvà.]

 

El poder dels estats: com es diu hard power i soft power en català?

poderDurSuau

En relacions internacionals i ciències polítiques és habitual usar els termes hard power soft power, termes oposats que descriuen diferents tipus de poder que pot exercir un actor internacional, és a dir, un estat, una organització internacional o un actor no governamental.

Aquests dos conceptes els va formular el politicòleg nord-americà Joseph Nye a finals del segle XX, i el Consell Supervisor ha fixat recentment les formes poder dur poder suau, respectivament, per a fer-hi referència.

El poder dur designa el poder coactiu d’un actor internacional, el qual es mesura en funció dels seus atributs i la voluntat d’emprar-los. El poder dur recorre sovint a l’amenaça o l’ús de la força, les sancions econòmiques i, menys habitualment, a l’ús d’incentius.

Per altra banda, el poder suau fa referència a la capacitat de convicció i d’influència que té un actor internacional per a aconseguir que un altre actor tingui els mateixos objectius que ell. Aquesta capacitat de persuasió s’aconsegueix, essencialment, amb recursos intangibles com la cultura, els valors o la ideologia, i, secundàriament, amb l’ús de recursos econòmics.

El Consell Supervisor del TERMCAT ha considerat la necessitat de fixar una denominació en català per a fer referència a aquests dos conceptes, ja que es feien servir diverses alternatives al costat del manlleu anglès. Finalment, ha aprovat les denominacions poder dur i poder suau, calcs de les formes angleses hard power i soft power, respectivament, perquè són formes lingüísticament adequades, a partir del sentit normatiu dels adjectius dur (“Mancat de suavitat. Una paraula dura. Una resposta dura”) i suau (“Que hi exerceix una acció d’una intensitat moderada, sense res de violent, de brusc. Un perfum suau”); són les formes més utilitzades en català per a designar aquests conceptes, a banda dels manlleus de l’anglès, ja es documenten en nombrosos textos d’especialitat, i tenen el vistiplau de la majoria d’experts consultats.

Podeu consultar aquests termes al Cercaterm.

#termedelasetmana: escola d’estiu

 

escolaDestiu

Aquests dies, els qui han d’ensenyar, n’aprenen. I moltes aules que han quedat buides de quitxalla s’han tornat a omplir, però de mestres i professors. Les primeres setmanes de juliol, per a molts professionals de l’ensenyament, estan dedicades al terme que us proposem com a #termedelasetmana: l’escola d’estiu.

Fa referència al dispositiu organitzatiu que té per objecte la formació permanent del professorat i la seva actualització científica i didàctica durant el període estival de vacances escolars.

Es tracta d’un terme que té un ús generalitzat des de fa anys, i que trobareu al costat de prop de 2.000 altres termes al Diccionari d’educació.

Aprofitem el #termedelasetmana per fer arribar l’agraïment a tots els professionals que dediquen el seu temps i els seus esforços per dur a terme de la millor manera possible la noble i difícil tasca d’educar.

És adequada la forma escurçada trans per a transgènere?

trans

La forma trans és adequada com a reducció de transgènere, ja sigui com a substantiu masculí i femení (un trans, una trans) o bé com a adjectiu (una persona trans, la comunitat trans). Aquesta forma, a més, sol ser la preferida dins l’àmbit LGBT perquè es considera més neutra i més inclusiva.

El terme transgènere designa la persona amb una identitat de gènere que no concorda amb el sexe que li va ser assignat en néixer segons les seves característiques biològiques o que no s’ajusta a les categories de gènere tradicionalment establertes.

És una designació que va néixer als Estats Units cap als anys vuitanta del segle XX com a reacció a la forma d’origen mèdic transsexual i està relacionada amb la crítica al sistema binari tradicional home-dona. La forma transgènere engloba tot el ventall de persones amb identitats de gènere no normatives (transsexuals, queers, persones de gènere fluid, persones agènere, etc.).

La forma trans també s’usa de vegades com a escurçament de transsexual, el qual designa específicament la persona transgènere que s’identifica amb el sexe contrari a aquell que li va ser assignat en néixer segons les seves característiques biològiques. Sovint, a més, s’associa a les persones que han completat la transició per a adequar la seva expressió de gènere a la seva identitat de gènere, especialment a les que s’han sotmès a tractaments mèdics i a una operació de reassignació sexual.

Si esteu interessats en tota aquesta terminologia és un bon moment per consultar el nou Diccionari LGBT, de Marta Breu, que acaba de publicar el TERMCAT.