Arran de la situació de sequera extrema que estem vivint, des del TERMCAT ens afegim a la campanya de sensibilització amb la infografia interactiva La sequera: termes clau, que recull una vintena de termes, procedents de diversos àmbits i disciplines, que s’utilitzen especialment en les informacions relacionades amb la sequera.
Per mitjà de la infografia es pot accedir a les fitxes completes dels termes, que contenen definicions validades per experts de l’Agència Catalana de l’Aigua, equivalents en altres llengües i, en alguns casos, notes complementàries. Concretament, s’hi poden consultar els termes classificats en els cinc grups temàtics següents: situació d’emergència, hidrogeografia, gestió de l’aigua, infraestructures i, finalment, estalvi d’aigua.
“Els núvols fan el cel més blau i més pregon. Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa l’aire els dona una forma gairebé per sorpresa, un límit en l’atzur.” Els núvols, Màrius Torres
En l’apunt que publicàvem l’octubre passat vam parlar de la classificació dels núvols en 10 gèneres i 15 espècies, i vam explicar les particularitats de les denominacions d’aquesta classificació en català. La nomenclatura dels núvols, però, no acaba aquí (igual que la nostra fascinació per aquests “somnis de l’aire” que “fan el cel més blau i més pregon”) i, seguint l’Atles Internacional dels Núvols, es poden establir encara tres categories addicionals: els complements de núvol, els núvols accessoris i els núvols especials.
Pel que fa als complements de núvol (coneguts també com a particularitats suplementàries, a partir del calc de l’anglès supplementary features) són cadascuna de les parts accessòries, de característiques i formes diverses, que pot presentar un núvol. Els complements de núvol establerts actualment per l’Organització Meteorològica Internacional són onze: arcus, incus, mamma, praecipitatio, tuba, virga, asperitas, cauda, cavum, fluctus i murus.
D’altra banda, els núvols accessoris són els núvols que acompanyen un altre núvol més gran, i se’n distingeixen quatre tipus: pileus, velum, pannus i flumen.
Finalment, els núvols especials són aquells que es formen com a conseqüència d’un factor concret, sovint localitzat, ja sigui natural o resultat de l’activitat humana, com ara un salt d’aigua, un volcà, un incendi, un avió o un bosc. Actualment els núvols especials establerts per l’Organització Meteorològica Internacional són cinc: cataractagenitus, flammagenitus, homogenitus, homomutatus i silvagenitus.
En català, per a designar els complements de núvol, els núvols accessoris i els núvols especials, es consideren prioritàries les formes llatines, sense cap mena d’adaptació, ja que són les formes utilitzades internacionalment, les més documentades en català i les que fan servir habitualment els experts. Així i tot, en alguns casos es recullen com a sinònims complementaris formes catalanes que es poden documentar referides clarament a cada concepte, ja siguin formes populars (com núvol d’embut o cua de castor) o formes catalanes creades a partir dels llatinismes d’origen (com píleu).
En les taules següents es poden consultar totes les denominacions catalanes normalitzades pel Consell Supervisor per a designar aquestes tres categories pròpies de la nomenclatura dels núvols.
COMPLEMENTS DE NÚVOL
arcus sin. compl. arc fosc
incus sin. compl. enclusa
mamma
praecipitatio
tuba sin. compl. núvol d’embut
virga
asperitas
cauda sin. compl. núvol de coa; núvol de cua
cavum sin. compl. cavitat de núvol
fluctus sin. compl. ones de Kelvin-Helmholtz
murus sin. compl. núvol de paret
NÚVOLS ACCESSORIS
pileus sin. compl. núvol de capell; núvol de caputxa; píleu
velum
pannus
flumen sin. compl. coa de castor; cua de castor
NÚVOLS ESPECIALS
cataractagenitus
flammagenitus sin. compl. de foc
homogenitus sin. compl. antropogènic -a
homomutatus
silvagenitus
Trobareu les fitxes completes de tots aquests termes, amb la definició, equivalents en altres llengües i notes complementàries, en el cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.
El dia 24 d’octubre és el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic, i per això us proposem precisament canvi climàtic com a #termedelasetmana.
Fa referència a la variació de les característiques climàtiques, en particular de la temperatura, la quantitat de precipitació i la freqüència o intensitat del vent, que té lloc al llarg del temps en un indret determinat com a conseqüència de fenòmens d’origen natural o, més generalment, derivats de l’activitat humana.
En el context de la política ambiental, el terme canvi climàtic se sol fer servir específicament per a designar el canvi causat per activitats antropogèniques, com ara la indústria, el turisme, la mobilitat, l’agricultura intensiva i la ramaderia intensiva, i les activitats que hi estan relacionades (crema de combustibles fòssils, desforestació, etc.).
I entre les causes d’origen natural que el podrien provocar hi hauria la variació en la intensitat de la radiació solar, les variacions orbitals, els impactes de meteorits de grans dimensions, la deriva continental, els canvis en la circulació oceànica o les erupcions volcàniques.
El canvi climàtic està estretament relacionat amb els termes crisi climàtica i emergència climàtica, en una mena d’escala conceptual en què, per desgràcia, sembla que la humanitat ja ha pujat massa esglaons. Confiem que jornades com el Dia Internacional del Canvi Climàtic, promogut per les Nacions Unides, serveixin per a despertar encara més les consciències i que tots hi fem allò que estigui a les nostres mans.
Quina és la grafia adequada: atmosfera o atmòsfera?; biosfera o bioesfera? Quin és el significat de termes com criosfera, litosfera o exosfera?
En l’àmbit de les ciències de la Terra hi ha més d’una vintena de termes formats amb la forma sufixada –sfera (procedent del grec sphaĩra) i una forma prefixada també culta, en la majoria de casos d’origen grec: atmosfera, troposfera, exosfera, litosfera, biosfera, hidrosfera, criosfera, etc.
Aquests mots designen alguna de les capes gasoses que envolten la Terra, alguna de les capes internes de la Terra o, fins i tot, parts discontínues de la Terra que no formen una capa uniforme però sí que comparteixen alguna característica. Per tant, tot i que totes aquestes denominacions parteixen de la forma –sfera, que significa ‘esfera’, en realitat no designen cossos pròpiament esfèrics, i per aquest motiu la grafia del segon formant no coincideix amb el mot català esfera, sinó que la forma prefixada s’adjunta directament al formant -sfera: la grafia correcta, doncs, és biosfera, mesosfera, geosfera o astenosfera, entre d’altres, i no *bioesfera, *mesoesfera, *geoesfera o *astenoesfera.
Pel que fa a l’accentuació, en tots els casos l’accent recau en la penúltima síl·laba de -sfera, de manera que són paraules planes acabades en vocal i no s’han d’accentuar; cal escriure, doncs, atmosfera i no *atmòsfera. Probablement la vacil·lació existent es deu al fet que en castellà s’admet una doble pronúncia i grafia per a aquests mots.
A continuació es presenten agrupats en tres grans grups aquests termes referents a les “capes” de la Terra amb l’objectiu de descobrir-ne el significat, sovint amb l’ajuda i el reforç de l’etimologia.
Les “esferes” gasoses
Sembla que el terme precursor de tota aquesta sèrie és atmosfera, que en català es documenta per primera vegada en una font del 1803. És una denominació formada a partir de la forma prefixada del mot grec atmós, que té el significat de ‘vapor’.
A partir d’aquest primer terme, entre principis i mitjans del segle XX es proposen altres termes formalment paral·lels per a designar les diferents parts que es poden distingir dins de l’atmosfera, des de la superfície terrestre fins a l’espai exterior:
troposfera, mot creat a partir del formant tropo-, procedent del grec, que significa ‘gir’, ‘moviment’ o ‘canvi’, pel fet que en aquesta part de l’atmosfera hi tenen lloc processos convectius i s’hi formen els núvols, de manera que es troba en un estat de canvi permanent.
estratosfera, denominació creada a partir de la forma estrato-, procedent del llatí, que significa ‘estrat’. Designa una part de l’atmosfera caracteritzada per la seva relativa quietud, i per aquest motiu es considera una mena d’estrat gasós que cobreix la troposfera.
mesosfera, a partir del formant meso-, procedent del grec, en referència al fet que aquesta capa es troba just al mig, entre la troposfera i l’estratosfera, d’una banda, i la termosfera i l’exosfera, de l’altra.
termosfera, denominació formada a partir de termo-, formant procedent del grec que significa ‘calent’ i indica relació amb la calor o amb la temperatura. En aquesta capa la temperatura creix regularment amb l’altura a causa de l’energia radiant que s’hi absorbeix i de les reaccions fotoquímiques que hi tenen lloc.
exosfera, nom format a partir del formant exo-, procedent del grec, que en aquest cas significa ‘de fora’, en referència al fet que és la capa de l’atmosfera més externa.
A més a més, també hi ha altres termes amb el formant –sfera que designen altres parts de l’atmosfera atenent a la seva composició, les quals poden coincidir totalment o parcialment amb alguna de les capes anteriors: per exemple, l’ozonosfera (o capa d’ozó) és la part de l’estratosfera amb una alta concentració d’ozó, i la ionosfera és el conjunt de zones de l’atmosfera amb una forta presència d’electrons lliures i ions.
Les “esferes” internes
Així com l’atmosfera és la capa gasosa que envolta la Terra, el conjunt de parts sòlides de la Terra rep el nom de geosfera. Igual que en el cas de l’atmosfera, també hi ha diversos termes per a designar les diferents parts que es poden distingir en la geosfera, des de les capes més properes a la superfície terrestre fins a les capes més properes al nucli intern:
litosfera, nom creat a partir del formant lito-, procedent del grec, amb el significat de ‘pedra’, en referència al fet que és la capa rígida de la geosfera.
astenosfera, denominació creada amb el formant asteno-, procedent del grec, que té el significat de ‘feblesa’ i en aquest cas fa referència a la viscositat que presenta aquesta zona de l’interior de la Terra.
mesosfera, mot construït amb el formant meso-, procedent del grec, que significa ‘al mig’. Com en les subdivisions de l’atmosfera, en què també hi ha una capa anomenada amb aquesta denominació, la mesosfera de la geosfera és la capa intermèdia, concretament entre l’astenosfera i el nucli.
Les “esferes” discontínues
L’atmosfera i la geosfera es distingeixen de la hidrosfera i la biosfera. A diferència de les primeres, la hidrosfera i la biosfera no són capes contínues, sinó que són zones de la Terra que comparteixen una mateixa característica:
La hidrosfera és el conjunt de totes les aigües superficials de la Terra.
La biosfera és el conjunt de parts de la Terra on es desenvolupa la vida, de manera que inclou les parts de la litosfera, la hidrosfera i l’atmosfera poblades per éssers vius.
De vegades també es parla de la criosfera, en referència a la part de la Terra formada pel conjunt d’àrees cobertes de gel i de neu i per la totalitat del permagel.
Altres “esferes”
A banda de les denominacions recollides fins ara, referents a les principals capes en què se sol dividir el conjunt de la Terra, també hi ha altres termes paral·lels, creats amb la forma sufixada –sfera, en àmbits afins: per exemple, rizosfera i pedosfera en ciències del sòl; cromosfera i fotosferaen astronomia, o magnetosfera en geofísica.
Trobareu bona part d’aquests termes representats en la infografia Les capes de la Terra, i podreu consultar les fitxes dels termes, amb equivalents en altres llengües, definicions i, sovint, altra informació complementària, al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.
El TERMCAT, amb la col·laboració del Servei Meteorològic de Catalunya i l’assessorament d’experts del sector, difon avui una nova infografia titulada Llamps: tipologia i fases, en què il·lustra els tipus de llamps i les fases que es poden distingir durant un llamp, amb els termes catalans definits i amb accés a les fitxes completes de cada terme, amb els equivalents en altres llengües i altres informacions d’interès.
La majoria de llamps duren menys d’un segon, però són un fenomen físic complex que té associada molta terminologia especialitzada. Recentment, el Consell Supervisor del TERMCAT ha fixat les denominacions catalanes més adequades per a designar els principals tipus de llamps segons el seu origen i recorregut (llamp núvol-núvol, llamp núvol-terra i llamp ascendent) i també les diferents fases que intervenen en la seqüència d’un llamp (traçador, traçador descendent, descàrrega de retorn, etc.).
Aixecar el cap i mirar el cel, sigui per intentar endevinar si venen pluges o admirar l’espectacle que ens ofereixen els núvols o els astres, és un gest que ve de lluny. Sempre hi ha hagut la necessitat de predir el temps, però també una gran admiració per tot allò que passa per damunt nostre, a l’atmosfera i a l’espai, i poder-ho explicar. Per això els fenòmens meteorològics, atmosfèrics i astronòmics tenen una gran riquesa denominativa, i per a designar un mateix fenomen solen conviure denominacions populars, que sovint varien d’un indret a un altre, amb denominacions més especialitzades.
Aquest és el cas de les denominacions halo,rotlle,rotllo,rotlo,rogle, rodaliaurèola, entre d’altres. Totes aquestes formes designen el cercle lluminós irisat que de vegades apareix envoltant el Sol o la Lluna, i totes es poden considerar formes correctes en català; ara bé, no totes tenen el mateix origen ni els mateixos usos, de manera que pot ser bo conèixer les característiques principals de cadascun d’aquests noms per poder fer la tria més adequada segons el context en què es vulguin utilitzar.
Haloés un mot d’origen culte (procedeix del llatí halos, que al seu torn prové del grec hàlōs ‘disc, halo’). Tot i que, tenint en compte la informació que es recull en fonts de referència com el Petit atles lingüístic del domini català, segurament no és un nom que s’hagi utilitzat mai d’una manera col·loquial, el cert és que és una denominació amb una llarga tradició en català fora dels contextos populars; així, ja es recollia en diccionaris catalans del segle XIX, i es feia servir en textos especialitzats de principis del segle XX. La denominació halo, a més, té caràcter internacional, ja que es documenta amb aquest sentit en totes les llengües de l’entorn. Per tot això, doncs, halo es pot considerar la denominació preferible en àmbits científics. De fet, Eduard Fontserè, pare de la terminologia meteorològica en català, ja li donava aquest valor preferent com a terme internacional. I, malgrat que és una forma que s’utilitza més en l’escrit que en l’oral, convé fer un apunt de pronúncia: en els dialectes on es fa reducció vocàlica (això és, en tot el català oriental excepte a la major part de Mallorca), s’hauria de tendir a pronunciar [u] la vocal final de halo. Si bé és cert que de vegades en els mots d’origen culte es manté la pronúncia amb [o] en posició àtona, el fet que halo sigui una forma amb tanta tradició en català fa aconsellable la pronúncia amb [u] final.
Rotlle és, al costat de halo, una de les denominacions que es recull al diccionari normatiu per a designar aquest concepte. Són variants de rotlle, també normatives, les formes rotllo, rotlo (pròpia del català de les Illes Balears) i rogle (més habitual en els parlars valencians i de les Terres de l’Ebre). A diferència de halo, rotlle i les seves variants són noms populars, basats en el caràcter circular d’aquest fenomen. En conjunt, segurament són les denominacions que han tingut més extensió per tot el territori, de manera que pot ser especialment adequat utilitzar-les en contextos de divulgació general i col·loquials.
Rodali aurèola no apareixen amb aquest sentit al diccionari normatiu, però també es poden considerar adequades des del punt de vista lingüístic, ja que parteixen de mots de la llengua que transmeten la idea de ‘rodona, cèrcol’ o, més concretament en el cas de aurèola, de ‘cercle que envolta un altre objecte’. A més, es documenten en altres diccionaris de referència en català. Cal dir, de totes maneres, que la denominació rodal probablement té un caràcter més popular i és més viva en contextos col·loquials que la denominació aurèola, que cal pronunciar en català com a paraula esdrúixola segons la normativa.
I, a banda d’aquestes denominacions recollides en diccionaris generals de referència en català, també es té constància de l’ús d’altres formes expressives de tipus col·loquial que es poden considerar motivades des d’un punt de vista semàntic: cèrcol, cercle, rodona (o redona), ròdol, etc.
En definitiva, la denominació halo, de procedència culta i d’abast internacional, es pot considerar prioritària en articles especialitzats o en intercanvis comunicatius entre experts, però convé no oblidar totes les denominacions populars existents per a designar aquest concepte en contextos més propers a la llengua general o directament col·loquials, ja sigui en publicacions divulgatives o, per exemple, si un dia o una nit tenim la sort de mirar el cel i de descobrir un rotlle, un rodal o una aurèola del Sol o de la Lluna.
El període de sequera actual és, segons els experts, el segon més important de la història des que hi ha registres meteorològics. La falta prolongada de pluges ha convertit la sequera meteorològica inicial en sequera hidrològica, i les reserves actuals dels embassaments superen per poc el 25 % de la seva capacitat total, que és el nivell orientatiu a partir del qual es considera que hi ha una situació d’excepcionalitat per sequera.
En aquest context, i tenint en compte que les previsions meteorològiques no són gaire optimistes pel que fa a l’arribada de pluges, els problemes sobre la disponibilitat d’aigua apareixen als mitjans de comunicació dia sí i dia també, i sovint s’hi fa servir el terme aigua de boca. Sabem ben bé, però, a què fa referència aquesta expressió i quina relació té amb els termes aigua potable i aigua de beure, segurament més coneguts? Totes tres denominacions són adequades? A continuació mirem d’aclarir-ho.
D’acord amb els experts, totes tres formes (aigua potable, aigua de beure i aigua de boca) designen el mateix concepte: aigua apta per al consum humà i per a l’elaboració d’aliments perquè té un grau de puresa química i microbiològica suficient. Aquesta aigua es pot trobar en el seu estat original o pot ser fruit d’un procés de tractament, i pot ser subministrada al consumidor a través de xarxes de distribució, dipòsits, o com a part d’un procés comercial. Per tant, l’aigua potable (aigua de beure o aigua de boca) és un concepte més ampli que el d’aigua de xarxa (aigua corrent o aigua de l’aixeta); d’altra banda, quant a l’aigua de xarxa, si bé per definició és aigua potable, en certs contextos excepcionals se’n pot prohibir l’ús per la presència d’algun contaminant.
De totes maneres, malgrat que les denominacions aigua potable, aigua de beure i aigua de boca designin el mateix concepte, convé tenir present que les tres denominacions presenten el concepte des de perspectives diferents, no s’utilitzen per igual en tots els contextos i no tenen la mateixa tradició.
Pel que fa a aigua potable, és la forma més habitual en contextos tècnics, té una llarga tradició i, des del punt de vista conceptual, posa l’èmfasi en les característiques i la seguretat de l’aigua.
Quant a aigua de beure i aigua de boca, són denominacions més habituals en contextos divulgatius i posen l’èmfasi en l’ús que es dona a aquesta aigua. La forma amb més tradició de les dues és aigua de beure, però en els últims anys s’ha estès d’una manera molt àmplia la denominació aigua de boca, que es pot considerar també adequada des d’un punt de vista lingüístic.
Recentment, Suècia anunciava la identificació, a la regió de Lapònia, del jaciment de terres rares més gran d’Europa. És una notícia molt rellevant per a aquest continent, que veu la possibilitat de reduir la dependència de la importació, principalment de la Xina, per al proveïment d’aquests elements essencials per a la transició energètica.
Es coneix com a metalls de les terres rares, elements de les terres rares o, simplement, terres rares un grup de disset elements metàl·lics de la taula periòdica format pels quinze elements del grup dels lantànids (lantani, ceri, praseodimi, neodimi, prometi, samari, europi, gadolini, terbi, disprosi, holmi, erbi, tuli, iterbi i luteci) i l’escandi i l’itri.
Convé concretar que, originalment, la denominació terres rares designava específicament els minerals en forma d’òxids metàl·lics d’aquests elements (també anomenats minerals de terres rares i òxids de terres rares). Amb el temps, però, s’ha passat a utilitzar aquesta mateixa denominació per a anomenar els elements metàl·lics purs que s’extreuen dels òxids. És important tenir en compte aquest significat doble de terres rares i assegurar que no hi ha ambigüitat en els contextos en què s’utilitza.
Actualment, els metalls de les terres rares són molt apreciats perquè tenen una alta conductivitat elèctrica i unes propietats magnètiques úniques que els converteixen en indispensables per a una societat cada vegada més tecnològica que necessita buscar recursos energètics alternatius per a rebaixar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i mitigar el canvi climàtic. S’utilitzen en la fabricació de molts components de sectors clau com l’energètic (en motors elèctrics, turbines eòliques, plaques solars o com a imants per a motors), el de la informació i les comunicacions (en pantalles de plasma, cables de fibra òptica, sistemes de comunicació de radars), el mèdic (com a agents de contrast) i el de defensa (en drons, làsers, armes guiades a distància). És fàcil d’imaginar que, a causa d’aquesta demanda en augment, han adquirit un gran valor estratègic que els fa molt cobejats.
Tanmateix, la gran quantitat de metalls de les terres rares que es necessiten per a desenvolupar tecnologia verda comporta una paradoxa ecològica pel fet que la seva extracció i el seu tractament són particularment contaminants: l’extracció dels òxids d’aquests elements metàl·lics s’ha de fer en mines obertes, cosa que té molt impacte en l’entorn, i el processament posterior requereix uns mètodes de separació que generen una gran quantitat de residus tòxics i, fins i tot, radioactius.
Finalment, de l’expressió terres rares, que forma part de les denominacions d’aquests elements i és en si mateixa una denominació per a designar-los, se’n poden assenyalar un parell de curiositats terminològiques.
En primer lloc, el qualificatiu de rares pot fer pensar que es tracta d’elements escassos, però, en realitat, els dipòsits d’òxids de metalls de les terres rares són bastant abundants en l’escorça terrestre. La seva “raresa” prové del fet que s’hi troben formant part de minerals en concentracions molt baixes i combinats amb altres elements, per la qual cosa la viabilitat logística i econòmica de la seva explotació els converteix en un bé escàs i, per tant, en “rars”.
I, en segon lloc, per què se’ls ha anomenat terres, si són metalls? Aquesta denominació és heretada de la tradició, ja que, quan es van descobrir aquests elements, entre els segles XVIII i XIX, terres era el terme geològic per a designar els òxids que no es podien dissoldre amb àcids i que eren resistents al foc. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull aquesta accepció de terra, definida com a ‘òxid metàl·lic difícilment reductible, com ara l’alúmina’.
La situació de sequera que ens acompanya des de fa mesos fa prendre una importància especial al terme que us proposem com a #termedelasetmana: petjada hídrica.
També se’n pot dir petjada de l’aigua, i fa referència al volum total d’aigua dolça usat per a produir els béns i els serveis consumits per una persona, una empresa o un país. La petjada hídrica s’expressa en termes de volum d’aigua utilitzada per any.
La petjada hídrica forma part de la família de petjades que ens ajuden a entendre de quina manera el nostre consum i la nostra producció de béns i serveis afecten els recursos naturals, al costat de la petjada de carboni i de la petjada ecològica. A la xarxa es poden trobar calculadores que permeten establir aquests valors per fer-nos conscients del cost en recursos que pot tenir un determinat bé.
Si alguna cosa positiva podem treure de moments de crisi com la sequera actual i, de fet, de tants altres fenòmens que relacionem amb l’emergència climàtica, és que tots plegats ens podem fer més conscients de la nostra petjada, del rastre que deixem, i, per tant, també de la nostra capacitat d’influir, ni que sigui en una petita proporció, en la presa de consciència i en un ús raonable i mesurat dels recursos naturals.
Si aquest àmbit us interessa, teniu a la vostra disposició el Diccionari de gestió ambiental i també el Diccionari de l’emergència climàtica, dues obres en línia complementàries que us ajudaran a determinar els conceptes amb definicions precises i sovint amb notes complementàries d’interès, a més dels equivalents en castellà, francès i anglès.
Entre els dies 6 i 18 de novembre es duu a terme la COP27, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Clima, que està marcada per la situació d’emergència climàtica en què ens trobem. Un dels termes que segur que hi tindran protagonisme és el que us proposem com a #termedelasetmana: neutralitat de carboni.
També se’n pot dir neutralitat climàtica o petjada de carboni zero, i fa referència a la situació en què hi ha un balanç zero entre les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la seva absorció a través dels embornals. La neutralitat de carboni es pot assolir a escala local, regional, estatal, europea o mundial, però també en l’àmbit d’una empresa o organització o fins i tot en relació amb un producte o servei.
Es tracta de formes que probablement ens han arribat a través de l’anglès, però que poden considerar-se també lingüísticament adequades en català, tant des del punt de vista formal com semàntic. La base neutralitat és una forma motivada semànticament, relacionada amb el verb neutralitzar (‘fer neutre’ o ‘destruir els efectes d’alguna cosa, contraposant-hi una força, una acció, etc., contrària’).
La forma carboni, referida —per assimilació amb diòxid de carboni— al conjunt de gasos amb efecte d’hivernacle que s’emeten a l’atmosfera, ja té l’aval del Consell Supervisor, i l’adjectiu climàtic remet al canvi climàtic, per un procés d’assimilació.
La forma petjada de carboni zero, al seu torn, té com a base el terme ja normalitzat petjada de carboni (“Quantitat total d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle associades al cicle de vida d’un producte, servei o organització”), al qual s’adjunta el modificador zero, referit al balanç entre l’emissió de gasos i l’absorció a través dels embornals. Aquest ús apositiu de zero és present en altres formes, com ara derivació zero, hora zero o marca zero, ja normatives.
Són termes ja documentats en català, que tenen l’aval dels especialistes de l’àmbit i que presenten formes anàlogues en les llengües del nostre entorn.
Si us interessen aquests termes, segur que us interessarà la consulta del Diccionari de l’emergència climàtica, que conté 230 termes relacionats amb el canvi climàtic i la transició climàtica, amb equivalents en castellà, francès i anglès.
