Tanca

Tornen els Espais Terminològics, aquest any dedicats a la meteorologia

Aquest any tornen els Espais Terminològics, la jornada organitzada pel TERMCAT per a debatre aspectes dedicats a la pràctica terminològica. En concret, enguany dedicarem la trobada a la terminologia de la meteorologia i la crisi climàtica. Ja us podeu reservar la data del 21 d’octubre, i ben aviat obrirem les inscripcions.

Amb el títol Al cel i a la terra, termes pertot, l’edició d’aquest any dels Espais Terminològics se centra en la terminologia de la meteorologia, un tema d’interès sempre ben viu en l’àmbit català, però que en els darrers anys encara ha vist créixer aquest interès i, val a dir, la preocupació d’experts i de qualsevol persona, atès que la crisi climàtica i les notícies relacionades amb els factors ambientals tenen una repercussió absolutament general. La recent celebració de l’Any Fontserè i la presentació del Portal Terra, un nou recurs del web del TERMCAT adreçat als especialistes d’aquest sector, així com la celebració del centenari de la creació del Servei Meteorològic de Catalunya, acaben de configurar un bon marc per a la jornada.

El programa preveu la intervenció d’experts reconeguts del sector, tant de l’àmbit universitari com d’una institució de referència com és el Servei Meteorològic de Catalunya. També s’ha previst una taula rodona que permetrà posar en debat com encaren els reptes de la divulgació del coneixement i la terminologia especialitzada els meteoròlegs de mitjans de comunicació de diversos àmbits professionals i geogràfics.

Els Espais Terminològics són una trobada de caràcter biennal que organitza el TERMCAT per afavorir el diàleg i l’intercanvi de coneixement en aspectes relacionats amb la pràctica terminològica. Aquesta edició s’havia d’haver dut a terme l’any 2020, però les condicions sanitàries van aconsellar de posposar-la. La previsió actual és que l’acte tingui alhora un format presencial, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, i que també es pugui seguir a distància. La propera setmana farem difusió del programa concret i del formulari d’inscripció corresponent.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: pirocúmul

Els incendis que, desgraciadament, han marcat l’actualitat informativa d’aquests últims dies ens han fet conèixer, als que no en som especialistes, un nou terme que us proposem com a #termedelasetmana: pirocúmul o pirocúmulus.

De fet, es tracta d’un dels cinc tipus establerts de núvol especial, concretament el que s’origina com a conseqüència de fonts de calor naturals localitzades, com ara incendis forestals o activitat volcànica. Estrictament, en àmbits especialitzats es designa amb la forma adjectiva llatina flammagenitus o amb la locució de foc (núvol flammagenitus o núvol de foc) qualsevol núvol que té aquest origen en una font de calor natural localitzada, i, en concret, un pirocúmulus o pirocúmul és el cúmulus flammagenitus o cúmulus de foc.

Els noms referits a núvols tenen denominacions fixades internacionalment a partir de formants llatins o grecs, i posteriorment les diverses llengües en poden fer adaptacions segons la pròpia tradició. En el nom pirocúmulus (amb l’adaptació pirocúmul) podem distingir-hi el formant piro-, que prové del mot grec pyrós ‘foc’ i el formant cúmulus, del llatí cŭmŭlus ‘amuntegament’. I en flammagenitus hi trobem el llatí flamma i el llatí genitus, de genĭtum ‘procreat, nascut’.

Si us interessa la terminologia relacionada amb els tipus de núvol, podeu consultar el Diccionari de meteorologia de Joan Jorge i Joan Josep Rivera, o bé el Diccionari de física, que conté una àrea específica dedicada a la meteorologia, o simplement consultar els termes al Cercaterm, on trobareu els termes més recents sempre actualitzats i sovint amb notes complementàries molt interessants.

I esperem que no calgui que retingueu els termes flammagenitus ni pirocúmulus, perquè això voldrà dir que no hi ha nous incendis que provoquin aquesta mena de núvols. Prudència!

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: amartatge

Aquesta setmana està previst que un coet de la NASA arribi a Mart i hi dipositi la sonda Perseverence, amb l’objectiu d’explorar la superfície del planeta i detectar-hi qualsevol rastre de possible vida passada.

En conseqüència, és probable que en notícies i comentaris es plantegi el dubte de com s’ha d’anomenar el fet que una nau arribi a la superfície del planeta Mart, tenint en compte que quan ho fa a la superfície de la Terra es fa servir la forma aterratge, i quan ho fa a la de la Lluna, allunatge (amb els verbs corresponents aterrar i allunar, recollits pel diccionari normatiu).

Per això, us proposem com a #termedelasetmana el terme amartatge. El substantiu amartatge i el verb amartar es consideren adequats, atès que estan ben formats, seguint el patró de les altres formes esmentades, i que també es documenten paral·lelament en altres llengües romàniques i en textos especialitzats de l’àrea.

Amb tot, convé tenir en compte que no hi ha cap inconvenient per fer servir l’expressió “aterratge a Mart”: el verb aterrar té un significat ampli, i és definit al diccionari normatiu de manera que inclou el fet que una nau arribi a la superfície de qualsevol planeta.

Tant si es fa servir la forma amartatge com aterratge a Mart, esperem que l’operació sigui un èxit, perquè els especialistes la consideren molt complexa (tant, que ja han batejat el moment com “els set minuts de terror”), i que la Perseverence ens forneixi d’informació ben valuosa per ampliar el nostre coneixement.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: intrusió salina

En les preocupants notícies que comenten la situació del delta de l’Ebre i d’altres zones humides sovint apareix el terme que us volem proposar com a #termedelasetmana: intrusió salina.

També se’n pot dir intrusió d’aigua salada, i fa referència a la penetració d’aigua salada en una massa d’aigua dolça, ja sigui a la superfície o subterràniament, a causa de la seva major densitat. Les possibilitats d’intrusió salina a aqüífers i aiguamolls costaners són cada vegada més elevades a causa principalment de la combinació de dos fenòmens relacionats amb el canvi climàtic: d’una banda, l’augment del nivell del mari, de l’altra, la reducció de la precipitaciómitjana anual en certes zones de la Terra, que fa que els aqüífers i els aiguamolls perdin recàrrega d’aigua dolça.

Des del punt de vista lingüístic, es tracta d’un sintagma descriptiu, la base del qual és el mot intrusió, que ja en llatí tenia el sentit de ‘introduir-se indegudament en algun lloc’, i l’adjectiu salina (o el complement d’aigua salada), que concreten el tipus d’intrusió.

Podeu consultar el terme, amb els equivalents en altres llengües, al recent Diccionari de l’emergència climàtica, on també trobareu molts altres termes d’interès del mateix àmbit, i també al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: desertificació

desertitzacio

El dia 17 de juny ha estat declarat per l’ONU el Dia Internacional de la Lluita contra la Desertificació. Per això, us proposem aquest terme, desertificació, com a #termedelasetmana, i recordarem la diferència amb el terme relacionat desertització.

El terme desertificació fa referència al procés de formació de deserts per influència de l’activitat de l’ésser humà; en canvi, la desertització es refereix al mateix procés, però quan és degut a causes naturals, sense influència humana.

Des del punt de vista de la formació, es tracta de dos termes creats per derivació: sobre la base substantiva desert (que prové del llatí desertus, amb el mateix significat) s’afegeixen dos sufixos verbals diferents (-itzar i –ificar), i se’ls atribueix de manera més o menys arbitrària un significat diferent, que és útil per a distingir els dos conceptes relacionats. Posteriorment amb la terminació –ció es formen els substantius corresponents.

L’ONU reclama, amb la celebració d’aquest dia internacional, que es faci atenció a la desertificació, que afecta més de 1.500 milions de persones arreu del món, i sobre la qual tots tenim capacitat d’influència, sovint amb gestos petits que poden semblar insignificants, però que multiplicats moltes vegades tenen la seva repercussió.

 

[Font: TERMCAT]

Espaguetis a l’espai

espaguetitzacio

Els forats negres continuen sent actualment, malgrat els anys d’investigació i els avenços, un dels grans misteris de l’univers i un dels més atractius. La imatge, segurament no del tot exacta, d’un gran forat negre que s’ho empassa tot és tan potent que sedueix qualsevol persona mínimament interessada per l’espai, més enllà dels astrònoms i els físics.

Diuen els experts que la gran concentració de massa d’aquestes regions de l’espai genera un camp gravitatori tan extraordinari que res, ni tan sols la llum, pot arribar-ne a sortir, i es parla de l’espaguetització dels cossos que s’hi acosten.

L’espaguetització és la descomposició progressiva d’un cos celeste que s’acosta a un altre de molt massiu i compacte en una cadena llarga i prima de partícules, com a conseqüència de la diferència de força gravitatòria entre el punt de l’objecte més pròxim al cos massiu i el més allunyat. Aquesta diferència, anomenada força de marea, fa que el cos es vagi estirant verticalment i comprimint horitzontalment, cada cop més, fins a esdevenir una mena de tira llarga semblant a un espagueti; d’aquí ve el nom. Quan la força de marea és de l’envergadura de la generada per un forat negre, però, l’espagueti està abocat, inexorablement, a la destrucció.

El terme espaguetització és un dels més de 300 termes normalitzats pel Consell Supervisor durant l’any 2019. Del mateix àmbit se n’han normalitzat un grapat més: acreció, corrent d’acreció, decalatge cap al roig, decalatge cap al blau, mareodestrucció, postresplendor, etc. Els trobareu tots a la Neoloteca i al Cercaterm.

#termedelasetmana: embornal

CanviClimatic

El dia 26 de març se celebra el Dia Mundial del Clima, que té l’objectiu de fer-nos conscients de la importància de les accions de l’ésser humà sobre les variacions en el clima. Ens afegim a la iniciativa, i us proposem com a #termedelasetmana el terme embornal.

En l’àmbit de la gestió ambiental, fa referència concretament a qualsevol element responsable de la desaparició d’un contaminant de l’ambient, ja sigui una fase, un procés o una substància. Per exemple, els oceans, l’atmosfera, el sòl, els boscos o la vegetació són embornals de diòxid de carboni, i per això és tan important tenir-ne cura.

El terme és una especialització del sentit que embornal té en altres àmbits, com ara en la nàutica o en les construccions públiques, en què es refereix als forats de desguàs que es fan en un vaixell, en un carrer o en alguna altra construcció. Sembla que el mot prové del grec ombrinà trḗmata ‘forats per a la pluja’, de ombrinós ‘pluvial’, derivat de ómbros ‘pluja’.

En el cas del medi ambient, el que fan els embornals és fer desaparèixer un element contaminant, com els embornals d’un carrer en fan desaparèixer l’aigua.

Trobareu el terme destacat en aquest relat visual sobre la terminologia relacionada amb el canvi climàtic, i també a la infografia que hi podeu consultar. I també, és clar, en podeu trobar l’entrada completa, amb els equivalents en castellà i anglès, en el Diccionari de gestió ambiental i en el Cercaterm.

És adequat l’adjectiu espaitemporal? Sí, si som relativistes

espaitemporal

En el context de la terminologia pròpia de la teoria de la relativitat, l’adjectiu espaitemporal es considera adequat com a derivat natural del substantiu normatiu espaitemps.

El diccionari normatiu recull el substantiu espaitemps com un sol mot, sense guionet. Aquesta grafia respon a la naturalesa conceptual del terme: a partir de la formulació de la teoria especial de la relativitat l’any 1905 per part d’Albert Einstein i de la seva generalització l’any 1915, els conceptes de espai i temps van quedar indissolublement lligats en un tot unitari, anomenat espaitemps, que portava a considerar l’univers com un sistema quadridimensional format per les tres coordenades de l’espai ordinari (longitud, alçària i amplada) i el temps.

Val a dir que, en textos especialitzats, l’ús de l’adjectiu espaitemporal s’alterna amb el sintagma adjectival de l’espaitemps. Així, per exemple, tan adequat seria diagrama espaitemporal com diagrama d’espaitemps.

Finalment, convé no confondre l’adjectiu espaitemporal, d’aparició força recent, amb un altre de formalment proper però de més llarga tradició, que és espaciotemporal. Aquest darrer adjectiu és compost per la forma prefixada normativa espacio-, corresponent a l’adjectiu culte espacial, i l’adjectiu temporal, i l’hem d’utilitzar si ens volem referir a les dimensions de l’espai i el temps a la vegada, però considerades individualment (per exemple: coordenades espaciotemporals, dimensió espaciotemporal).

#termedelasetmana: fus horari

fus_horari

Aquests dies l’actualitat informativa s’ha centrat en la possibilitat que els estats europeus abandonin l’actual sistema que modifica l’horari segons l’època de l’any. Quan se’n parla, sovint apareix en els textos el terme que us proposem com a #termedelasetmana: fus horari.

Fa referència a cadascun dels vint-i-quatre fusos, compresos entre dos meridians separats per 15° de longitud, en què ha estat dividida la superfície terrestre i que corresponen a una hora.

Un fus, en geometria, és una porció d’una superfície de revolució compresa entre dos plans meridians. La denominació es basa en la proximitat d’aquesta formació geomètrica amb la forma del fus, l’instrument propi de la filatura que presenta els extrems més prims que la part central i que permet enrotllar el fil. De fet, la imatge del fus també ha servit per a denominacions pròpies d’altres àmbits, com ara l’anatomia o la zoologia, per exemple.

La discussió actual gira al voltant de la possibilitat d’eliminar el canvi d’horari i, també, de redistribuir l’atribució de diverses zones geogràfiques al fus horari que els correspon: el traçat de molts fusos horaris ha estat modificat convencionalment per fer que el canvi horari oficial segueixi els límits fronterers i, per interessos polítics, econòmics o d’altra mena, diversos Estats mantenen horaris diferents dels que correspondrien dins els fusos estrictes.

Eclipsi: un terme ben interessant

LlunaSang

Un eclipsi és una ocultació d’un astre, ja sigui pel pas d’aquest astre per l’ombra projectada per un altre astre (com passa en els eclipsis de Lluna), ja sigui per la interposició d’un altre astre entre aquest i l’observador (com és el cas dels eclipsis de Sol).

Els eclipsis de Lluna, que són els eclipsis que s’observen més habitualment des de la Terra, poden ser: eclipsis totals, si el satèl·lit queda totalment submergit en l’ombra projectada per la Terra; eclipsis parcials, si només una part del disc lunar s’endinsa en l’ombra terrestre, o eclipsis penumbràtics, quan la Lluna entra en el con de penombra de la Terra i es produeix un obscuriment gairebé inapreciable del disc lunar. Quan la Lluna rep menys llum solar per la interposició de la Terra,  de vegades pren un to vermellós, i per això rep el nom de lluna de sang.

Els eclipsis de Sol poden ser, com els de Lluna, totals o parcials, en funció de si la Lluna amaga completament o només una part del disc solar, i també poden ser anulars, quan la Lluna passa centralment per davant del Sol i el disc solar aparent és més petit que el del Sol, de manera que sempre resta visible una part perifèrica del disc solar.

Des del punt de vista lingüístic, la forma eclipsi prové del llatí eclipsis, i aquest ve del mot grec ékleipsis, que volia dir ‘deserció, desaparició’, derivat de ekleípō ‘abandono’, i aquest, de leípō ‘deixo’. Una llarga història, doncs, per a un mot que es documenta ja en la Crònica de Jaume I.

Podeu consultar la fitxa completa del terme eclipsi, i molts altres termes astronòmics, a l’àrea temàtica corresponent del Diccionari de física.

 

Tornar al principi