Etiqueta: ciències de la terra

Avís meteorològic o alerta meteorològica?

TermcatDeixa un comentari

Els noms avís i alerta tenen significats propers i pot ser que fins i tot en algun context siguin intercanviables, però en general hi ha matisos clars entre l’un i l’altre: una cosa és estar avisats que farà mal temps, i una altra de diferent és estar en alerta.

Amb motiu de la celebració el dilluns 23 de març del Dia Meteorològic Mundial, que aquest any porta per lema “L’observació d’avui, la protecció de demà”, amb el qual es vol destacar el valor de l’observació meteorològica i la recollida de dades com a base per a la protecció de la població, des del TERMCAT volem aprofitar per remarcar la diferència entre els termes avís meteorològic i alerta meteorològica, que en els àmbits especialitzats de la predicció meteorològica i la protecció civil clarament no són sinònims i presenten diferències importants.

En primer lloc, els avisos meteorològics són avisos de predicció meteorològica, emesos per un servei meteorològic oficial quan es preveu, amb certa probabilitat, que se superi un llindar de perill establert per a una variable meteorològica en una zona determinada, el mateix dia de la predicció o fins al tercer dia de predicció. Són avisos que tenen un caràcter informatiu i preventiu. 

A Catalunya és el Servei Meteorològic (SMC) l’òrgan que s’ocupa d’emetre aquests avisos, que poden fer referència a qualsevol d’aquestes variables: intensitat de pluja, acumulació de pluja, neu acumulada, vent, estat del mar i temperatura. En funció del llindar que es preveu superar i de la probabilitat d’ocurrència del fenomen, des de l’SMC s’estableix un grau de perill per comarques en una escala del 0 (sense avís) al 6 (perill molt alt), en què els nivells de l’escala s’agrupen segons un codi semafòric de quatre colors (verd, groc, taronja o vermell, de menys a més perill).

Matriu de perill establerta pel Servei Meteorològic de Catalunya

En el sistema establert a Catalunya també existeixen tres tipus d’avisos específics que pot emetre el Servei Meteorològic: en primer lloc, hi ha els preavisos, que es fan amb més antelació, quan es preveu la superació d’un llindar de perill més enllà del tercer dia de predicció (i en aquest cas, si la previsió finalment es confirma, el preavís pot derivar en l’emissió d’un avís); d’altra banda, hi ha els avisos de temps violent, quan, a partir de l’observació d’un increment sobtat de les descàrregues elèctriques, es preveu la possibilitat que en les dues hores posteriors a l’avís es produeixi algun fenomen meteorològic de caràcter convectiu que pugui causar danys materials o posar en risc la vida de les persones (pedra de més de 2 cm de diàmetre, tornados, esclafits o ratxes de vent superiors a 25 m/s, que corresponen a 90 km/h); i, finalment, hi ha els avisos d’observació, quan es detecta la superació d’un dels llindars en una zona que no ha estat prèviament avisada o per emfatitzar l’ocurrència d’un fenomen meteorològic destacat en una zona que no havia estat inclosa en l’avís basat en la predicció. 

D’altra banda, les alertes meteorològiques són alertes emeses per l’òrgan oficial encarregat de la protecció civil d’un territori, prenent com a base un avís meteorològic emès pel servei meteorològic oficial. Tenint en compte el grau de perill de l’avís, d’una banda, i la vulnerabilitat de la zona geogràfica afectada, de l’altra, l’autoritat competent valora el risc i pot decidir activar un pla d’emergències amb l’objectiu de protegir vides humanes i evitar danys materials importants derivats del fenomen previst. Aquestes alertes, doncs, tenen un caràcter operatiu i de gestió de l’emergència.

En el context català és Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya, a través del CECAT (Centre de Coordinació Operativa de Catalunya), qui pot emetre les alertes meteorològiques basades en un avís meteorològic, és a dir, qui pot activar un pla d’emergències en fase d’alerta per risc meteorològic (alguns plans especials amb noms propis ben coneguts són Inuncat, Neucat i Ventcat). En aquest marc, a més, si es considera convenient perquè hi ha un risc imminent o s’han de donar instruccions precises a la població, des de fa un temps Protecció Civil també té la possibilitat d’enviar missatges d’alerta als telèfons mòbils a través del sistema ES-Alert, que es basa en una tecnologia que permet que les antenes de telefonia mòbil situades en una zona definida (la de l’emergència) enviïn l’alerta als telèfons mòbils que reben la seva cobertura.

En definitiva, un avís meteorològic no comporta sempre una alerta meteorològica (i una alerta meteorològica tampoc no implica sempre l’enviament de missatges massius a la població). Per exemple, el Servei Meteorològic pot emetre un avís per vent als Pirineus que no comporti cap alerta de Protecció Civil, perquè es considera que no afecta la població.

En el context de canvi climàtic actual, sembla que cada cop seran més freqüents els avisos i les alertes meteorològiques, així que esperem que aquestes distincions terminològiques puguin ajudar a la precisió en els intercanvis comunicatius i també a la interpretació de la informació que rep el conjunt de la ciutadania. 

Trobareu les fitxes terminològiques d’aquests termes al portal Terminologia de les ciències de la Terra i al Cercaterm.

[Assessorament: Servei Meteorològic de Catalunya]

#termedelasetmana: illa de plàstics

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana, concretament el dia 24 d’octubre, és el Dia del Canvi Climàtic i volem parlar d’un terme que fa feredat i, alhora, sona gairebé poètic. També el podeu trobar com a neologisme aprovat recentment en aquesta infografia interactiva: es tracta del terme illa de plàstics, el nostre #termedelasetmana.

No és cap destinació turística, sinó una acumulació gegantina de deixalles marines, sobretot plàstics (en forma de microplàstics), que floten sota la superfície en zones on els girs oceànics concentren els residus. Aquestes illes —sí, en plural, perquè n’hi ha més d’una— contaminen l’aigua, agreugen l’escalfament global i posen en perill la fauna marina. La més gran de totes s’estén al nord del Pacífic, i supera de llarg la mida de molts països.

Des del punt de vista lingüístic, illa de plàstics és la forma més adequada: el mot illa evoca aquesta massa flotant enmig de l’oceà, i el complement de plàstics (en plural) subratlla la diversitat dels materials que conformen aquesta trista metàfora flotant. És, de fet, la denominació més estesa i la que fan servir la majoria d’experts. La denominació sopa de plàstic, tot i ser força popular, es considera poc tècnica: el mot sopa remet a una composició semilíquida i heterogènia que no descriu prou bé el fenomen. En definitiva, és una metàfora que no acaba de fer el pes.

Potser, si continuem així, un dia podrem dir que el planeta és, literalment, una gran illa de plàstics. Però val més que no arribem a comprovar-ho, oi? Reduir, reutilitzar i reciclar no són paraules buides, sinó la millor manera de començar a netejar els nostres oceans i de contribuir a la lluita contra el canvi climàtic.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: dia del deute ecològic

TermcatDeixa un comentari

L’efemèride que té lloc aquesta setmana no es presta en realitat a gaires festes ni celebracions i, malauradament, cada any s’avança més i més. Es calcula que l’any 1975 aquest esdeveniment notable es va escaure el 29 novembre; l’any 2000, el 16 de setembre, i aquest any 2025 és encara més aviat: el dia del deute ecològic és el 25 de juliol, el nostre #termedelasetmana.

La denominació dia del deute ecològic és la forma que s’ha aprovat recentment en català, amb el vistiplau d’experts de l’àmbit, per a designar el concepte conegut en anglès com a Earth overshoot day. És el dia de l’any en què la població mundial esgota els recursos naturals generats pel planeta aquell any, i a partir del qual es comencen a consumir recursos naturals per sobre de la capacitat de regeneració del planeta.

Si féssim el símil en l’àmbit de l’economia domèstica, seria com si just passada la primera quinzena de mes ja ens haguéssim gastat tot el sou i comencéssim a tirar de veta aprofitant els estalvis suposadament reservats per als estudis universitaris de la descendència. 

Això que en l’àmbit quotidià veuríem com una actitud totalment inconscient i irresponsable és precisament el que estem fent amb els recursos del planeta i els recursos que haurien d’estar reservats per a les generacions futures. 

Esperem que la difusió de dies com aquest serveixin per a la conscienciació de la importància de la transició ecològica i aviat puguem dir que cada any el dia del deute ecològic s’endarrereix una mica més. 

[Font: TERMCAT]

Els grans magatzems artificials d’aigua: són embassaments o pantans?

TermcatDeixa un comentari

El pantà de Sau o l’embassament de Sau? El pantà de la Baells o l’embassament de la Baells? El pantà de Cúber o l’embassament de Cúber?

Tots dos noms, embassament i pantà, es poden considerar adequats per a designar els grans dipòsits artificials en què, generalment mitjançant la construcció d’una presa que tanca la boca d’una vall, s’emmagatzema l’aigua d’un riu. Tant embassament com pantà són formes consolidades i amb una llarga tradició en català, documentades amb aquest sentit des de principis del segle passat i recollides actualment en tots els diccionaris de referència. 

Hi ha un dels dos mots, però, que s’identifica inequívocament amb aquest concepte (embassament), mentre que l’altre (pantà), almenys en l’àmbit especialitzat de la geografia, pot tenir un altre sentit. Un pantà també pot ser un terreny impermeable i planer, recobert de manera natural per un mantell d’aigües poc profundes, sovint fangoses i riques en matèria orgànica, que pot trobar-se parcialment cobert de vegetació herbàcia o arbòria; tant pot estar situat prop de la costa com, per exemple, a muntanya, en zones mal drenades. Des d’un punt de vista conceptual, doncs, és un terme proper a aiguamoll.

Aquest altre sentit del mot pantà, de fet, era el significat original del mot quan es va incorporar al català com a adaptació de l’italià pantano. I un dels verbs derivats de pantà, empantanegar, que significa aturar o impedir l’avançament d’un afer o una actuació, podria molt ben ser que estigués basat en aquest sentit original; si algú queda atrapat en el fang d’un pantà té, efectivament, més dificultats per avançar. 

Si tornem als grans dipòsits artificials d’aigua, cal tenir en compte que en llengua general, tot i que embassament i pantà siguin formes sinònimes, sembla que històricament hi ha hagut una certa preferència pel mot pantà, ja que aquest és el mot dominant en la toponímia tradicional. En canvi, en l’àmbit especialitzat la preferència és a favor de embassament, pel fet que pantà és un mot polisèmic i, per tant, menys precís. 

Podeu consultar la fitxa d’aquests termes, i d’altres de relacionats, al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra; esperem que us sigui un recurs útil per no quedar empantanegats en dubtes terminològics. 

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: una sola salut

TermcatDeixa un comentari

El concepte una sola salut (One Health) posa en relleu la interconnexió entre la salut humana, la salut animal i vegetal i la salut dels ecosistemes. Aquest enfocament interdisciplinari és essencial per a abordar reptes sanitaris globals, especialment en un context de canvi climàtic i alteracions ambientals. 

Un exemple proper d’aquesta connexió és l’augment de la població de paparres, particularment de l’espècie Hyalomma lusitanicum, a Catalunya. Aquest fenomen està vinculat a l’increment de la temperatura mitjana global i a canvis en l’ús del sòl, cosa que afavoreix la proliferació d’aquests paràsits, que poden actuar com a vectors en la transmissió de malalties com la febre botonosa mediterrània, la malaltia de Lyme o la febre hemorràgica de Crimea-Congo.

Un altre cas que demana un seguiment a escala mundial és la grip aviària, una virosi que afecta ocells i que, s’ha comprovat, en alguns casos pot transmetre’s zoonòticament als humans. Actualment s’ha detectat una ràpida i extensa progressió de la malaltia en mamífers als Estats Units d’Amèrica, fet que augmenta el risc d’una possible adaptació del virus a la transmissió entre persones. Això evidencia la necessitat de controls rigorosos en la sanitat animal i la vigilància epidemiològica.

A més a més, el canvi climàtic no tan sols afavoreix la propagació de malalties actuals, sinó que també pot reactivar patògens antics. El desgel del permafrost a les regions polars està alliberant virus i bacteris atrapats durant milers d’anys. Alguns d’aquests microorganismes podrien tornar a ser infecciosos i representar un risc per a la salut humana, animal i vegetal.

Davant d’aquests desafiaments, l’enfocament d’una sola salut aposta per una acció coordinada entre disciplines com la medicina, la veterinària, l’ecologia i les ciències ambientals. La col·laboració entre científics, gestors ambientals i responsables de salut pública és fonamental per prevenir i mitigar els efectes de les malalties emergents sobre els éssers vius i per preservar l’equilibri dels ecosistemes.

Val la pena destacar que aquest enfocament també ofereix oportunitats per avançar en la recerca biomèdica i la lluita contra el canvi climàtic. Així, l’estudi dels mecanismes de resistència natural al càncer en espècies animals pot desvelar noves estratègies terapèutiques per als éssers humans. En la mateixa línia, l’anàlisi de les adaptacions biològiques d’animals amb una gran longevitat contribueix a la recerca sobre l’envelliment saludable. O, en el cas de la restauració d’ecosistemes aquàtics degradats, l’augment de la qualitat de l’aigua i la recuperació d’espècies filtradores repercuteix beneficiosament en l’equilibri microbiològic, cosa que afavoreix tant el manteniment de la biodiversitat com la salut humana. Aquests exemples evidencien que l’orientació integral d’una sola salut és la via que pot fer possible d’una manera efectiva la millora de la salut global dels éssers vius i el manteniment de la resiliència ecològica dels ecosistemes.

#termedelasetmana: gas d’efecte hivernacle

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana, concretament el dia 24 d’octubre, s’escau el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un terme que hi està estretament relacionat: gas d’efecte hivernacle.

Fa referència al gas de l’atmosfera, ja sigui natural o antropogènic, que absorbeix i emet radiació a longituds d’ona específiques de l’espectre de la radiació infraroja emesa per la superfície de la Terra, l’atmosfera i els núvols.

Els principals gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera són el vapor d’aigua, el diòxid de carboni i l’ozó. El vapor d’aigua i l’ozó a l’atmosfera són principalment d’origen natural, mentre que una part important del diòxid de carboni és antropogènic, és a dir, provocat per l’home. I, a banda del diòxid de carboni, també són antropogènics altres gasos d’efecte hivernacle com el metà, l’òxid nitrós, els hidrofluorocarburs, els perfluorocarburs, l’hexafluorur de sofre i el trifluorur de nitrogen.

La concentració de gasos d’efecte hivernacle ha augmentat al llarg dels darrers decennis, fet que potencia l’escalfament global i el canvi climàtic i, consegüentment, posa en perill la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals, així com el desenvolupament econòmic i social, la salut i el benestar de la humanitat.

Pel que fa a la forma del terme, recentment el diccionari normatiu ha donat prioritat a la simplificació efecte hivernacle, i deixa com a forma secundària la forma amb la preposició efecte d’hivernacle. Per a designar el gas són adequades la forma gas d’efecte hivernacle i, complementàriament, gas amb efecte hivernacle; també té un ús generalitzat la sigla corresponent, GEH (en anglès, GHG, corresponent a greenhouse gas).

Podeu consultar la fitxa del terme, amb la definició i notes complementàries, i amb els equivalents en altres llengües, al Diccionari de l’emergència climàtica en línia, una obra elaborada en col·laboració amb el Servei Meteorològic de Catalunya i l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que recull i defineix 230 termes relacionats amb el canvi climàtic i la transició climàtica.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: aigua verda

TermcatDeixa un comentari

L’aigua és, per definició, incolora. Però en l’àmbit especialitzat de la hidrologia té ús el terme que us proposem com a #termedelaetmana: aigua verda.

Fa referència a l’aigua procedent de la pluja, del desgel o de la fusió de la neu que s’infiltra al sòl i que està disponible per a la transpiració de les plantes.

L’aigua verda s’oposa a l’aigua blava, que és l’aigua procedent de la pluja, de la fusió de la neu o del desgel que s’escorre superficialment fins a rius, llacs i embassaments o que s’infiltra en el subsol fins als aqüífers.

Es tracta, per tant, de dos termes creats per metàfora: l’adjectiu verda s’explica per la relació amb el color més habitual de la vegetació, i la forma blava per la relació amb el color aparent més habitual en rius, llacs i embassaments.

Aquests dos conceptes són importants no sols en l’àmbit de la hidrologia, sinó també en molts altres sectors relacionats, com ara en la gestió forestal i en tot el camp d’estudi ambiental.

Per això, també els trobareu en el recull que tot just aquesta setmana us presentem, la Terminologia de la sequera, un diccionari en línia que recull 75 termes relacionats amb la situació de sequera que vivim a Catalunya des de fa anys i que inclou termes de climatologia, meteorologia, hidrologia, gestió de l’aigua, agricultura i silvicultura.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: cicle solar

TermcatDeixa un comentari

Aquests dies l’activitat solar està d’actualitat per alguns fenòmens que s’estan esdevenint i que tenen origen a la nostra estrella més propera. Per això, us volem proposar com a #termedelasetmana el terme cicle solar.

Fa referència al període semiregular, d’onze anys aproximadament, que presenta l’activitat solar.

El cicle solar va ser descobert l’any 1843 per Samuel Heinrich Schwabe, el qual, després de 17 anys d’observacions sistemàtiques de les taques solars, es va adonar que el nombre de taques solars i la seva latitud mitjana anava canviant amb els anys. Rudolf Wolf va establir una metodologia per a indicar el nombre i la grandària de les taques solars que encara s’utilitza actualment. El Sol està en el màxim d’activitat quan presenta el major nombre de taques solars, i en el mínim quan té el menor nombre de taques solars.

I precisament aquests dies sembla que el Sol està especialment actiu, com es pot veure en les taques solars, i recentment s’han produït grans ejeccions de massa coronal en direcció a la Terra que van donar lloc a una tempesta geomagnètica i al fenomen visible de l’aurora boreal.

Des del punt de vista formal, el terme cicle solar és un sintagma transparent semànticament: la base cicle (‘Període de temps en què s’acompleix una sèrie d’esdeveniments o fenòmens fins a arribar a un des del qual tornen a produir-se en el mateix ordre’) es complementa amb l’adjectiu solar ‘pertanyent al Sol’, que especifica l’àmbit d’aplicació del terme.

Si us interessen els termes relacionats amb l’astronomia, aquests dies esteu d’enhorabona, perquè en els períodes de més activitat solar és més probable que l’actualitat informativa faci presents termes com ara activitat solar, taca solar, fulguració solar, ejecció de massa coronal, tempesta geomagnètica, aurora polar o aurora boreal. Tot un conjunt de termes que, com els planetes del nostre sistema solar, giren al voltant del Sol, i que podeu consultar al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

“Antropocè”, un terme estratigràfic informal

TermcatDeixa un comentari

Dues dècades després de la seva aparició, el terme “antropocè” s’utilitza àmpliament com si fes referència a una nova època geològica formal i ben definida, però en realitat és una denominació de caràcter informal que encara no té una definició precisa. Per aquest motiu, per indicar aquesta manca de formalització, en contextos especialitzats es pot utilitzar entre cometes.

El terme “antropocè” (en anglès, Anthropocene) va ser encunyat pel químic ambiental danès Paul Crutzen i l’ecòleg americà Eugene Stoermer per posar l’accent en el fet que les conseqüències globals d’origen antropogènic havien superat el marge de variabilitat de l’holocè (l’última època des del final de l’última glaciació). Des d’un punt de vista formal, l’ús del sufix –cè suggeria d’una manera implícita el rang de nova època dins del cenozoic, ja que aquest és el sufix reservat a les denominacions d’èpoques d’aquesta era: paleocè, eocè, oligocè, miocè, pliocè, plistocè i, finalment, holocè, que designa l’època actual.

Cal tenir en compte, però, que els termes geològics, com passa en moltes altres disciplines científiques, requereixen un procés d’homologació formal rigorós. Qualsevol nova unitat de la taula cronoestratigràfica internacional, que és on es representen les unitats de l’escala del temps geològic, ha de complir els requisits establerts per la Guia estratigràfica internacional i ha d’haver estat aprovada per la Comissió Internacional d’Estratigrafia. És un procés comparable, per exemple, a l’addició d’un nou element a la taula periòdica, que comporta la intervenció de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada.

Seguint aquest procés, el Grup de Treball sobre l’Antropocè va presentar el 31 d’octubre de 2023 una proposta per establir el terme “antropocè” com a denominació d’una nova època geològica posterior a l’holocè (amb l’inici a mitjans dels anys 50 del segle passat) que es caracteritzaria per les manifestacions geològiques fruit de l’impacte global humà en el sistema Terra. 

Els crítics amb l’establiment d’aquesta nova època argumenten que s’utilitzen criteris ambientals per a definir una època geològica, mentre que una nova unitat geològica s’ha de basar exclusivament en els criteris estratigràfics establerts internacionalment per l’organisme competent.

Actualment la proposta està en procés d’estudi per part de la Comissió Internacional d’Estratigrafia i se’n preveu una anàlisi detallada, de manera que la resposta pot no ser ràpida. Si s’aprovés, s’hauria de traslladar a la Unió Internacional de Ciències Geològiques per a la seva ratificació. En cas que la proposta no s’aprovés, el Grup de Treball sobre l’Antropocè tindria l’opció de redefinir-la i tornar-la a presentar, o bé podria abandonar-la.

Sigui com sigui, cal tenir present que en cap cas es discuteix l’impacte global d’origen antropogènic en el sistema Terra, i que la formalització o no d’aquest terme com a nova època geològica ni millorarà ni tampoc agreujarà els problemes ambientals globals; l’únic que pot revertir aquesta situació crítica és un canvi profund en l’estil de vida actual i en els estàndards socioeconòmics. 

Des del TERMCAT estarem al cas de l’evolució d’aquesta proposta i actualitzarem la informació que difonem tan bon punt hi hagi algun pronunciament oficial. De moment, podeu consultar la fitxa provisional del terme “antropocè” al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra. 


 
[Font: RULL, Valentí. “The ‘Anthropocene’: alea iacta est: The proposal of the ‘Anthropocene’ as a new geological epoch has been submitted for formalization” [en línia]. EMBO Reports (2024).
<https://www.embopress.org/doi/full/10.1038/s44319-024-00065-1>]

#termedelasetmana: aigua regenerada

TermcatDeixa un comentari

La situació de sequera s’allarga i fa que, de grat o per força, ens hàgim d’acostumar a l’ús de certs termes especialitzats com el que avui us proposem com a #termedelasetmana: aigua regenerada.

Fa referència a l’aigua depurada que ha estat sotmesa a un tractament addicional per a adequar-la a determinats usos. Per exemple, en funció de la tecnologia de regeneració utilitzada i de la qualitat de l’aigua obtinguda, es pot fer servir per al reg agrari, per a usos industrials, per a determinats usos urbans (per exemple, la neteja de carrers), o per al manteniment del cabal ecològic d’un riu.

Com es pot veure, l’aigua regenerada és un tipus d’aigua depurada, és a dir, d’aigua residual de la qual s’han eliminat els contaminants en una estació depuradora (especialment la matèria orgànica i els sòlids en suspensió) perquè pugui retornar al medi en condicions òptimes. I l’aigua residual és la que conté residus procedents de la indústria, de zones urbanes, o d’activitats agràries o ramaderes.

Per acabar de completar la sèrie, l’aigua potable és la que és apta per al consum humà, ja sigui en el seu estat original o després d’un tractament de potabilització, i subministrada a través de la xarxa pública, de cisternes, o com una activitat comercial (aigua envasada). També se’n pot dir aigua de beure, i més recentment s’ha fet popular la denominació aigua de boca, que no es pot considerar inadequada, però cal tenir present que les dues formes tradicionals són aigua potable o aigua de beure.

Si us interessa la terminologia relacionada amb la sequera, en podeu trobar una selecció a la infografia interactiva La sequera: termes clau. També us pot interessar aquest apartat del web de l’Agència Catalana de l’Aigua dedicat a l’aigua regenerada.

I podeu consultar la fitxa completa de cadascun dels termes esmentats, amb la definició i els equivalents en altres llengües, al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]