Fototip o fototipus? En tot cas, protegim-nos del sol!

fototip

La denominació fototip, o fototipus, designa cadascuna de les sis categories de l’escala de Fitzpatrick que determinen la sensibilitat d’una persona a la radiació solar en funció de la capacitat de sintetitzar melanina. És un concepte estretament lligat a la producció de melanina, el pigment natural responsable del color de la pell, dels cabells i de l’iris en les persones, que absorbeix la radiació ultraviolada del sol i protegeix dels seus efectes nocius.

L’escala de Fitzpatrick és una eina per a diferenciar tipus de pell que es basa en la sensibilitat de la pell a la radiació solar, la qual cosa permet fer una estimació del risc lligat a l’exposició solar i determinar les mesures de protecció necessàries. Va ser proposada el 1975 pel dermatòleg nord-americà i professor de la Universitat de Harvard Thomas Fitzpatrick.

En l’escala de Fitzpatrick, s’han identificat sis fototips, expressats en números romans I-VI, en funció del to de la pell, el color natural dels cabells, la presència de pigues i la sensibilitat cutània al sol, és a dir, la capacitat de bronzejar-se o la tendència a cremar-se. Com menys melanina hi ha, més baix és el fototip d’una persona i, per tant, menys capacitat de bronzejar-se i més tendència a cremar-se tindrà. Conèixer el fototip ajuda a escollir la protecció més adequada per a cada tipus de pell. Per exemple, com més clars són la pigmentació de la pell i el color dels cabells i els ulls d’una persona, més necessitat té de protegir-se del sol.

Des d’un punt de vista lingüístic, en català trobem ús tant de fototip com de fototipus per a fer referència a aquest concepte. Ara bé, són admissibles totes dues? Aquestes denominacions, que s’assemblen tant formalment, constitueixen el que s’anomena un doblet nominal, és a dir, dos mots que coexisteixen en una llengua a partir d’un sol origen etimològic. En casos anàlegs, com arquetip i arquetipus o cariotip i cariotipus, el diccionari normatiu recull ambdues formes i presenta com a principals les formes acabades en –tip, que és el prefix derivat de la paraula tipus, a les quals remet les formes acabades en –tipus, que considera secundàries. Per tant, seguint el criteri del diccionari normatiu, s’hauria d’utilitzar fototip com a denominació preferent, sense que aquesta priorització impliqui bandejar sistemàticament el sinònim fototipus.

En canvi, com a paraula sola parlem de tipus, encara que, com hem vist, quan s’agafa per a formar una paraula composta és més habitual convertir-lo en –tip, en comptes de mantenir –tipus.

#termedelasetmana: cop de calor

cop_de_calor

El #termedelasetmana que us proposem és un d’aquells termes que, per desgràcia, l’actualitat informativa fa presents cíclicament. En aquest cas, el sentim associat a períodes com l’actual, en què les temperatures es disparen; i és llavors quan apareix a les notícies el terme cop de calor.

Es tracta d’una síndrome polisistèmica greu produïda per un augment patològic de la temperatura corporal amb fallida dels mecanismes termoreguladors, que s’esdevé en individus exposats agudament a una calor ambiental excessiva o que efectuen exercicis físics intensos.

Típicament, un cop de calor es pot presentar en persones que fan una activitat física intensa a l’aire lliure (esport i activitats laborals), i també en grups vulnerables que tenen factors de risc associats, com ara gent gran, nadons, embarassades, persones amb malalties cròniques, persones amb discapacitats físiques o psíquiques que tenen limitada la seva autocura, persones fràgils que viuen soles, etc.

Des del punt de vista lingüístic, és una formació sintagmàtica i metafòrica, en què l’efecte que produeix es relaciona amb els efectes que produeixen els cops.

Si en voleu conèixer més detalls, podeu consultar l’entrada corresponent del Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT). I encara que la consulta d’un diccionari no es pot considerar un exercici físic intens, quan fa tanta calor sempre és millor fer-ho a l’ombra o en ambients ben condicionats!

#termedelasetmana: copa menstrual

copa_menstrual

El dia 28 de maig s’escau el Dia Internacional d’Acció per a la Salut de les Dones, l’objectiu del qual és fer difusió de l’estat de salut de les dones, de les seves necessitats i demandes, i del compromís de les administracions per donar-hi resposta. I el mateix dia, per iniciativa de més de 400 entitats especialment dedicades al treball en països en vies de desenvolupament, es proposa de celebrar també el Dia Mundial de la Higiene Menstrual. Ens afegim a aquestes iniciatives amb el #termedelasetmana que us proposem: copa menstrual.

Es tracta d’una copa de silicona o làtex que s’introdueix a la vagina durant els dies de la menstruació per a recollir-ne el fluix. Sembla que les primeres copes menstruals van ser comercialitzades per l’empresa Mooncup, denominació que en anglès sovint es fa servir com a nom de l’objecte. Actualment la copa menstrual ha guanyat popularitat, perquè se’n valoren especialment la practicitat i els aspectes ecològics.

Des del punt de vista de la formació, ens trobem davant d’un sintagma descriptiu: la base copa (del llatí vulgar cŭppa, amb el mateix sentit) respon a la forma de l’objecte, i l’adjectiu menstrual que la determina també té origen llatí (de menstrualis, que vol dir ‘mensual’).

Entre els objectius dels dies mundials que hem comentat s’esmenta també la voluntat de normalitzar la regla i superar el tabú que sovint l’envolta, per ajudar a concebre-la com un fet natural del qual s’ha de poder parlar amb normalitat. Esperem contribuir-hi mínimament amb aquest #termedelasetmana.

És adequat mediat/mediada en l’àmbit de les ciències de la vida i la salut?

mediar

Sovint els professionals de les ciències de la vida i de la salut es plantegen si l’adjectiu mediat/mediada és adequat en català en els contextos en què el fan servir, ja que ells mateixos intueixen que es pot tractar d’un calc de l’anglès mediated.

Doncs bé, l’adjectiu mediat és adequat en l’àmbit de la biologia, la immunologia, la bioquímica, etc., a partir del verb mediar, terme que el Consell Supervisor del TERMCAT ha normalitzat amb el sentit següent: ‘intervenir en el desencadenament d’un procés fisiològic o bioquímic per mitjà de la connexió d’algunes de les seves parts o etapes’. Aquest adjectiu, per tant, prové de la forma del participi del verb.

En trobem alguns exemples d’ús en formes com ara immunitat cel·lular mediada pels limfòcits T, citotoxicitat mediada per cèl·lules, bacteriòlisi mediada pel complement terminal de la via lítica o sensibilització mediada per la immunoglobulina E.

Cal destacar, però, que el verb anglès to mediate té un abast més ampli que el verb mediar, de manera que en funció del context pot ser preferible optar per altres formes en català, com ara intervenir, participar, fer d’intermediari, assistir, determinar, facilitar, originar o vehicular.

Així, es prefereix la denominació immunitat cel·lular en comptes de *immunitat mediada per cèl·lules (per a l’anglès cell-mediated immunity); interaccions d’origen químic en lloc de *interaccions mediades químicament (per a chemically-mediated interactions); inhibició amb cetuximab en comptes de *inhibició mediada per cetuximab (de cetuximab-mediated inhibition); o hipersensibilitat produïda per immunocomplexos en lloc de *hipersensibilitat mediada per immunocomplexos (de immune complex-mediated hypersensibility), etc.

Parlem de “drogues”

parlem_drogues

La forma anglesa drug es pot traduir en català de maneres diverses segons el sentit exacte amb què s’utilitza. Encara que, amb el diccionari a la mà, la traducció directa droga pot considerar-se admissible en la majoria de contextos, perquè droga té, com drug, un sentit molt general (és qualsevol substància utilitzada com a ingredient en química, farmàcia, tintoreria, etc.), normalment, en l’àmbit de la salut, és aconsellable utilitzar altres formes més precises i, de fet, més acostades als usos dels experts.

Així, segons el cas, drug pot equivaler en català a fàrmac (quan ens referim a una substància, orgànica o inorgànica, natural o sintètica, que pot produir modificacions anatòmiques o funcionals en un ésser viu), o bé a medicament (quan es tracta d’una substància preparada per ser administrada en una forma farmacèutica, que s’utilitza amb finalitats terapèutiques o profilàctiques). També de vegades drug s’utilitza amb el sentit de principi actiu, és a dir, referida al constituent principal d’un fàrmac, que és responsable de les seves propietats farmacodinàmiques.

De la forma drug l’anglès ha derivat el substantiu druggability, que també té, com la forma d’origen, una certa complexitat terminològica, perquè pot referir-se a dues coses diferents:

—D’una banda, druggability és la capacitat d’una diana terapèutica (això és, d’una estructura biològica a la qual es dirigeix l’acció d’un fàrmac) d’allotjar una molècula més petita que pugui arribar a regular-ne l’activitat o la funció. Aquest sentit es tradueix en català, segons ha aprovat recentment el Consell Supervisor, per modulabilitat farmacològica o farmacomodulabilitat (per la capacitat de modulació, o de canvi, de la diana).

—D’altra banda, druggability també s’utilitza per a fer referència a la capacitat, més gran o més petita, que pot tenir una molècula de ser utilitzada com a fàrmac. En aquest cas, la forma catalana equivalent és potencialitat farmacològica o farmacopotencialitat (perquè s’entén que la molècula és un fàrmac en potència).

I deixant de banda les formes amb drug, però no pas els fàrmacs, no confongueu druggability amb substantivity. Res a veure, encara que continuem en l’àmbit de la farmacologia. Substantivity és la capacitat d’un medicament d’aplicació tòpica (o també d’un cosmètic) de mantenir-se adherit a la superfície de determinats teixits, generalment la pell, els cabells o les mucoses, per a garantir una activitat prolongada. En català podeu dir-ne permanència o, si us agrada més, romanència (d’un col·lutori, d’una crema solar, etc.).

Quedeu-vos amb la idea, doncs, que ni druggability es tradueix per *drogabilitat, ni substantivity, per *substantivitat.

Podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes al Cercaterm. Les dels tres darrers termes també les trobareu a la Neoloteca.

Què és el pèting?

dl_sexualitat_erotisme_iaia

Recentment, s’ha catalanitzat el terme pèting, adaptació de la forma anglesa petting (del verb to pet, que significa ‘acariciar afectuosament’) per a designar el conjunt de pràctiques sexuals sense penetració, que poden incloure des de petons, carícies i abraçades fins a la masturbació o el sexe oral.

Però fins on arriba el pèting? Us pensàveu que era cosa d’adolescents? Doncs el pèting és també una de les pràctiques més recurrents entre la gent gran. De fet, aquesta pràctica es considera el pròleg i l’epíleg de la sexualitat i és un dels jocs sexuals sense penetració més habituals entre joves i grans. Tot comença bé, si acaba bé!

Si es vol gaudir del sexe amb llibertat i seguretat, és necessari conèixer-ne els termes bàsics per entendre com funcionen les seves regles. Per aquest motiu, el TERMCAT ha considerat necessària l’elaboració d’un recull que contingui la terminologia bàsica d’aquest àmbit i que tingui com a objectiu prioritari oferir terminologia inclusiva sobre el sexe que aplegui perspectives, orientacions i tendències ben diverses.

El resultat ha estat la publicació de la Terminologia de la sexualitat i l’erotisme, que recull més de 150 termes i que es presenta com una font de consulta per a tots els usuaris i una eina de treball útil per als professionals de la sexualitat i la salut.

 

#termedelasetmana: immunoteràpia

immunoterapia_2

Aquesta setmana arriba La Marató de TV3, una crida a la solidaritat que va molt més enllà que un simple programa de televisió. Des del TERMCAT ens hi hem afegit ja amb la publicació de la Terminologia del càncer, i ara encara ho volem reforçar amb el nostre #termedelasetmana: us proposem el terme immunoteràpia.

La immunoteràpia contra el càncer és una de les tècniques que actualment tenen més importància, i en el futur s’espera que encara tingui més pes i obri noves possibilitats. Es tracta de la manipulació de la resposta immunitària de l’individu amb finalitat terapèutica. Hi ha tres tipus bàsics d’immunoteràpies oncològiques: les basades en immunitat cel·lular, en anticossos i en citocines.

Ben segur que durant La Marató d’aquest diumenge es parlarà de la immunoteràpia, en podrem aprendre més coses, i, sobretot, ben segur que conclourem que “La investigació dona vida”.

#termedelasetmana: virus de l’Ebola

ebola

Lamentablement, aquests dies torna a estar d’actualitat el terme que us proposem com a #termedelasetmana: virus de l’Ebola.

Es tracta del virus causant de la febre hemorràgica de l’Ebola, o malaltia de l’Ebola, una malaltia altament contagiosa i sovint mortal, que actualment està tornant a causar estralls.

La denominació virus de l’Ebola prové del riu Ebola, a la República Democràtica del Congo, ja que va ser en alguns pobles situats a la riba d’aquest riu on es va identificar el virus. En contextos de divulgació de vegades es fa servir la forma escurçada ebola, que és preferible escriure amb minúscula inicial, com qualsevol altre nom de malaltia.

Pel que fa a la pronúncia, es recomana la forma plana, perquè és la més acostada a la pronúncia en les llengües africanes d’origen i és també la forma més difosa en català des dels primers textos en què se’n va començar a parlar. La pronúncia de les vocals àtones és vacil·lant, tal com passa sovint en neologismes manllevats o en determinats mots cultes, i pot anar des del manteniment de la pronúncia tensa fins a l’adaptació total, amb reducció vocàlica en els dialectes que la fan, seguint el patró habitual d’integració en la llengua.

Diversitat funcional o discapacitat?

discapacitat

Les paraules canvien a mesura que canvia la realitat. De vegades varia el significat d’una paraula, de vegades canvia la paraula per designar el mateix concepte. Canviar una paraula no fa canviar la realitat, sinó que els canvis en les paraules responen a un canvi de mentalitat, de perspectiva, de manera de percebre la realitat, o de ganes d’expressar-la de manera diferent o de contribuir a una evolució general de mentalitat que faci transformar la realitat.

Les paraules que es refereixen a les persones, als col·lectius que històricament han patit discriminació són un dels camps en què hi ha sovint canvis de denominacions. Un dels col·lectius històricament discriminats és el de les persones amb discapacitat, però no volem fer terminologia diacrònica, sinó només un estat de la qüestió.

D’un temps ençà se sent parlar de diversitat funcional, forma que algunes persones han proposat que substitueixi el terme discapacitat, però que no té, tanmateix, l’acord de tot el sector. Si analitzem aquesta denominació des del punt de vista lingüístic, diversitat funcional es podria definir, basant-nos en el diccionari normatiu, com la qualitat de funcionar de manera diversa. Això es pot considerar aplicable a tot el gènere humà: les persones som diverses en tot, en el nostre aspecte físic, en la manera de moure’ns, la manera de pensar, la manera d’expressar-nos. Les persones amb diversitat funcional, doncs, som totes les persones, perquè la diversitat funcional és una característica inherent a l’ésser humà. Aleshores, sembla que no serveix per a referir-se a un col·lectiu concret.

D’una altra banda, el concepte actual de discapacitat[1] és un concepte evolucionat i fa èmfasi en l’entorn de la persona. La discapacitat es considera el resultat de la interacció entre una pèrdua o un dèficit en el funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal d’una persona i les barreres de l’entorn, que suposa una limitació en l’activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions amb tots els ciutadans. És a dir, que si l’entorn fos diferent, la pèrdua o el dèficit de funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal no seria una discapacitat, perquè no hi hauria limitació en l’activitat ni restricció en la participació, no hi hauria una barrera que limités o impedís la participació plena i efectiva en la societat.

Si es tracta de fer desaparèixer la discapacitat, cal modificar l’entorn. Canviar l’entorn perquè no causi tanta discapacitat, perquè tothom pugui gaudir dels mateixos drets i les mateixes oportunitats. I també cal donar valor a la diversitat, donar-li el valor positiu que té, tota mena de diversitat.

 


[1] El concepte, consensuat internacionalment, prové de la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (2001) i de la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (2006).

#termedelasetmana: salut mental

Millennial_flickr_Jesse_Millan
CC FlickR_Jesse_Millan

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) proposa que el dia 10 d’octubre de cada any se celebri el Dia Mundial de la Salut Mental. Ens hi afegim, doncs, i us proposem com a #termedelasetmana precisament el terme salut mental.

La salut mental es pot definir com l’estat d’equilibri psíquic en què l’individu és capaç de fer servir les seves habilitats cognitives i emocionals, de viure en societat i de satisfer adequadament les demandes de la vida quotidiana. Estrictament, però, no hi ha una única definició de salut mental, ja que aquesta noció depèn de patrons culturals, de judicis subjectius i d’enfocaments teòrics i professionals diferents. Tanmateix, hi ha consens general entre els especialistes a considerar que salut mental i trastorn mental no són conceptes oposats. La forma higiene mental és un sinònim complementari del terme.

Concretament, aquest any 2018 l’OMS proposa que la jornada es faci sota el lema “Els joves i la salut mental en un món en transformació”: es vol conscienciar la població que la majoria de malalties mentals comencen abans dels 14 anys, que la prevenció comença amb un coneixement més aprofundit, i que la inversió en programes per a la salut mental dels joves i adolescents és essencial. Aquesta inversió s’ha de vincular a iniciatives que informin als joves i adolescents sobre com poden cuidar la seva pròpia salut mental i que ajudin a companys, pares i mestres a saber donar suport a amics, fills i alumnes.