És adequat mediat/mediada en l’àmbit de les ciències de la vida i la salut?

mediar

Sovint els professionals de les ciències de la vida i de la salut es plantegen si l’adjectiu mediat/mediada és adequat en català en els contextos en què el fan servir, ja que ells mateixos intueixen que es pot tractar d’un calc de l’anglès mediated.

Doncs bé, l’adjectiu mediat és adequat en l’àmbit de la biologia, la immunologia, la bioquímica, etc., a partir del verb mediar, terme que el Consell Supervisor del TERMCAT ha normalitzat amb el sentit següent: ‘intervenir en el desencadenament d’un procés fisiològic o bioquímic per mitjà de la connexió d’algunes de les seves parts o etapes’. Aquest adjectiu, per tant, prové de la forma del participi del verb.

En trobem alguns exemples d’ús en formes com ara immunitat cel·lular mediada pels limfòcits T, citotoxicitat mediada per cèl·lules, bacteriòlisi mediada pel complement terminal de la via lítica o sensibilització mediada per la immunoglobulina E.

Cal destacar, però, que el verb anglès to mediate té un abast més ampli que el verb mediar, de manera que en funció del context pot ser preferible optar per altres formes en català, com ara intervenir, participar, fer d’intermediari, assistir, determinar, facilitar, originar o vehicular.

Així, es prefereix la denominació immunitat cel·lular en comptes de *immunitat mediada per cèl·lules (per a l’anglès cell-mediated immunity); interaccions d’origen químic en lloc de *interaccions mediades químicament (per a chemically-mediated interactions); inhibició amb cetuximab en comptes de *inhibició mediada per cetuximab (de cetuximab-mediated inhibition); o hipersensibilitat produïda per immunocomplexos en lloc de *hipersensibilitat mediada per immunocomplexos (de immune complex-mediated hypersensibility), etc.

Parlem de “drogues”

parlem_drogues

La forma anglesa drug es pot traduir en català de maneres diverses segons el sentit exacte amb què s’utilitza. Encara que, amb el diccionari a la mà, la traducció directa droga pot considerar-se admissible en la majoria de contextos, perquè droga té, com drug, un sentit molt general (és qualsevol substància utilitzada com a ingredient en química, farmàcia, tintoreria, etc.), normalment, en l’àmbit de la salut, és aconsellable utilitzar altres formes més precises i, de fet, més acostades als usos dels experts.

Així, segons el cas, drug pot equivaler en català a fàrmac (quan ens referim a una substància, orgànica o inorgànica, natural o sintètica, que pot produir modificacions anatòmiques o funcionals en un ésser viu), o bé a medicament (quan es tracta d’una substància preparada per ser administrada en una forma farmacèutica, que s’utilitza amb finalitats terapèutiques o profilàctiques). També de vegades drug s’utilitza amb el sentit de principi actiu, és a dir, referida al constituent principal d’un fàrmac, que és responsable de les seves propietats farmacodinàmiques.

De la forma drug l’anglès ha derivat el substantiu druggability, que també té, com la forma d’origen, una certa complexitat terminològica, perquè pot referir-se a dues coses diferents:

—D’una banda, druggability és la capacitat d’una diana terapèutica (això és, d’una estructura biològica a la qual es dirigeix l’acció d’un fàrmac) d’allotjar una molècula més petita que pugui arribar a regular-ne l’activitat o la funció. Aquest sentit es tradueix en català, segons ha aprovat recentment el Consell Supervisor, per modulabilitat farmacològica o farmacomodulabilitat (per la capacitat de modulació, o de canvi, de la diana).

—D’altra banda, druggability també s’utilitza per a fer referència a la capacitat, més gran o més petita, que pot tenir una molècula de ser utilitzada com a fàrmac. En aquest cas, la forma catalana equivalent és potencialitat farmacològica o farmacopotencialitat (perquè s’entén que la molècula és un fàrmac en potència).

I deixant de banda les formes amb drug, però no pas els fàrmacs, no confongueu druggability amb substantivity. Res a veure, encara que continuem en l’àmbit de la farmacologia. Substantivity és la capacitat d’un medicament d’aplicació tòpica (o també d’un cosmètic) de mantenir-se adherit a la superfície de determinats teixits, generalment la pell, els cabells o les mucoses, per a garantir una activitat prolongada. En català podeu dir-ne permanència o, si us agrada més, romanència (d’un col·lutori, d’una crema solar, etc.).

Quedeu-vos amb la idea, doncs, que ni druggability es tradueix per *drogabilitat, ni substantivity, per *substantivitat.

Podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes al Cercaterm. Les dels tres darrers termes també les trobareu a la Neoloteca.

Què és el pèting?

dl_sexualitat_erotisme_iaia

Recentment, s’ha catalanitzat el terme pèting, adaptació de la forma anglesa petting (del verb to pet, que significa ‘acariciar afectuosament’) per a designar el conjunt de pràctiques sexuals sense penetració, que poden incloure des de petons, carícies i abraçades fins a la masturbació o el sexe oral.

Però fins on arriba el pèting? Us pensàveu que era cosa d’adolescents? Doncs el pèting és també una de les pràctiques més recurrents entre la gent gran. De fet, aquesta pràctica es considera el pròleg i l’epíleg de la sexualitat i és un dels jocs sexuals sense penetració més habituals entre joves i grans. Tot comença bé, si acaba bé!

Si es vol gaudir del sexe amb llibertat i seguretat, és necessari conèixer-ne els termes bàsics per entendre com funcionen les seves regles. Per aquest motiu, el TERMCAT ha considerat necessària l’elaboració d’un recull que contingui la terminologia bàsica d’aquest àmbit i que tingui com a objectiu prioritari oferir terminologia inclusiva sobre el sexe que aplegui perspectives, orientacions i tendències ben diverses.

El resultat ha estat la publicació de la Terminologia de la sexualitat i l’erotisme, que recull més de 150 termes i que es presenta com una font de consulta per a tots els usuaris i una eina de treball útil per als professionals de la sexualitat i la salut.

 

#termedelasetmana: immunoteràpia

immunoterapia_2

Aquesta setmana arriba La Marató de TV3, una crida a la solidaritat que va molt més enllà que un simple programa de televisió. Des del TERMCAT ens hi hem afegit ja amb la publicació de la Terminologia del càncer, i ara encara ho volem reforçar amb el nostre #termedelasetmana: us proposem el terme immunoteràpia.

La immunoteràpia contra el càncer és una de les tècniques que actualment tenen més importància, i en el futur s’espera que encara tingui més pes i obri noves possibilitats. Es tracta de la manipulació de la resposta immunitària de l’individu amb finalitat terapèutica. Hi ha tres tipus bàsics d’immunoteràpies oncològiques: les basades en immunitat cel·lular, en anticossos i en citocines.

Ben segur que durant La Marató d’aquest diumenge es parlarà de la immunoteràpia, en podrem aprendre més coses, i, sobretot, ben segur que conclourem que “La investigació dona vida”.

#termedelasetmana: virus de l’Ebola

ebola

Lamentablement, aquests dies torna a estar d’actualitat el terme que us proposem com a #termedelasetmana: virus de l’Ebola.

Es tracta del virus causant de la febre hemorràgica de l’Ebola, o malaltia de l’Ebola, una malaltia altament contagiosa i sovint mortal, que actualment està tornant a causar estralls.

La denominació virus de l’Ebola prové del riu Ebola, a la República Democràtica del Congo, ja que va ser en alguns pobles situats a la riba d’aquest riu on es va identificar el virus. En contextos de divulgació de vegades es fa servir la forma escurçada ebola, que és preferible escriure amb minúscula inicial, com qualsevol altre nom de malaltia.

Pel que fa a la pronúncia, es recomana la forma plana, perquè és la més acostada a la pronúncia en les llengües africanes d’origen i és també la forma més difosa en català des dels primers textos en què se’n va començar a parlar. La pronúncia de les vocals àtones és vacil·lant, tal com passa sovint en neologismes manllevats o en determinats mots cultes, i pot anar des del manteniment de la pronúncia tensa fins a l’adaptació total, amb reducció vocàlica en els dialectes que la fan, seguint el patró habitual d’integració en la llengua.

Diversitat funcional o discapacitat?

discapacitat

Les paraules canvien a mesura que canvia la realitat. De vegades varia el significat d’una paraula, de vegades canvia la paraula per designar el mateix concepte. Canviar una paraula no fa canviar la realitat, sinó que els canvis en les paraules responen a un canvi de mentalitat, de perspectiva, de manera de percebre la realitat, o de ganes d’expressar-la de manera diferent o de contribuir a una evolució general de mentalitat que faci transformar la realitat.

Les paraules que es refereixen a les persones, als col·lectius que històricament han patit discriminació són un dels camps en què hi ha sovint canvis de denominacions. Un dels col·lectius històricament discriminats és el de les persones amb discapacitat, però no volem fer terminologia diacrònica, sinó només un estat de la qüestió.

D’un temps ençà se sent parlar de diversitat funcional, forma que algunes persones han proposat que substitueixi el terme discapacitat, però que no té, tanmateix, l’acord de tot el sector. Si analitzem aquesta denominació des del punt de vista lingüístic, diversitat funcional es podria definir, basant-nos en el diccionari normatiu, com la qualitat de funcionar de manera diversa. Això es pot considerar aplicable a tot el gènere humà: les persones som diverses en tot, en el nostre aspecte físic, en la manera de moure’ns, la manera de pensar, la manera d’expressar-nos. Les persones amb diversitat funcional, doncs, som totes les persones, perquè la diversitat funcional és una característica inherent a l’ésser humà. Aleshores, sembla que no serveix per a referir-se a un col·lectiu concret.

D’una altra banda, el concepte actual de discapacitat[1] és un concepte evolucionat i fa èmfasi en l’entorn de la persona. La discapacitat es considera el resultat de la interacció entre una pèrdua o un dèficit en el funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal d’una persona i les barreres de l’entorn, que suposa una limitació en l’activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions amb tots els ciutadans. És a dir, que si l’entorn fos diferent, la pèrdua o el dèficit de funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal no seria una discapacitat, perquè no hi hauria limitació en l’activitat ni restricció en la participació, no hi hauria una barrera que limités o impedís la participació plena i efectiva en la societat.

Si es tracta de fer desaparèixer la discapacitat, cal modificar l’entorn. Canviar l’entorn perquè no causi tanta discapacitat, perquè tothom pugui gaudir dels mateixos drets i les mateixes oportunitats. I també cal donar valor a la diversitat, donar-li el valor positiu que té, tota mena de diversitat.

 


[1] El concepte, consensuat internacionalment, prové de la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (2001) i de la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (2006).

#termedelasetmana: salut mental

Millennial_flickr_Jesse_Millan
CC FlickR_Jesse_Millan

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) proposa que el dia 10 d’octubre de cada any se celebri el Dia Mundial de la Salut Mental. Ens hi afegim, doncs, i us proposem com a #termedelasetmana precisament el terme salut mental.

La salut mental es pot definir com l’estat d’equilibri psíquic en què l’individu és capaç de fer servir les seves habilitats cognitives i emocionals, de viure en societat i de satisfer adequadament les demandes de la vida quotidiana. Estrictament, però, no hi ha una única definició de salut mental, ja que aquesta noció depèn de patrons culturals, de judicis subjectius i d’enfocaments teòrics i professionals diferents. Tanmateix, hi ha consens general entre els especialistes a considerar que salut mental i trastorn mental no són conceptes oposats. La forma higiene mental és un sinònim complementari del terme.

Concretament, aquest any 2018 l’OMS proposa que la jornada es faci sota el lema “Els joves i la salut mental en un món en transformació”: es vol conscienciar la població que la majoria de malalties mentals comencen abans dels 14 anys, que la prevenció comença amb un coneixement més aprofundit, i que la inversió en programes per a la salut mental dels joves i adolescents és essencial. Aquesta inversió s’ha de vincular a iniciatives que informin als joves i adolescents sobre com poden cuidar la seva pròpia salut mental i que ajudin a companys, pares i mestres a saber donar suport a amics, fills i alumnes.

És adequada la denominació nadó medicament?

Germans

La denominació nadó medicament (o qualsevol denominació similar amb el substantiu medicament en aposició: bebè medicament, nen medicament, etc.) està connotada negativament i per això no es considera adequada per a designar l’infant que ha estat concebut a partir d’un embrió obtingut per fecundació in vitro i seleccionat entre diversos embrions amb l’objectiu que sigui histocompatible amb un germà que presenta una malaltia greu i pugui fer-li de donant de cèl·lules o teixits.

Els especialistes consideren preferible fer referència a aquest concepte d’una manera més neutra, i per això recentment el Consell Supervisor, amb l’assessorament d’experts de l’àmbit de la genètica i la bioètica, ha fixat com a forma prioritària l’alternativa descriptiva germà seleccionat genèticament, ja documentada en alguns contextos. Complementàriament, també s’ha aprovat el sinònim germà donant com a forma secundària, perquè, si bé no és una forma del tot precisa, sembla que aquesta denominació sintètica pot ser útil en certs contextos, especialment divulgatius, al costat de la denominació principal.

Per les implicacions ètiques que comporta, la selecció d’embrions obtinguts per fecundació in vitro sobretot és coneguda quan l’objectiu que es persegueix és la curació d’un germà que necessita una donació (i d’aquí neix la necessitat de disposar d’una alternativa per a la denominació nadó medicament), però el cert és que a l’Estat espanyol la selecció d’embrions també està permesa amb l’objectiu que l’embrió que es transfereixi a l’úter no estigui afectat per malalties hereditàries greus sense tractament curatiu (postnatal). En aquest cas, doncs, si es vol fer referència als infants fruit d’un procés de selecció embrionària, sigui quin sigui l’objectiu d’aquesta selecció, es pot utilitzar la denominació aprovada amb una petita variació: nadó seleccionat genèticament.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme, amb els criteris aplicats pel Consell Supervisor en l’aprovació del cas, a la Neoloteca i al Cercaterm.

I amb la tornada a les aules, també tornen els polls

polls

“Cada any, en retornar a les escoles, els nens es troben amb nous llibres, vells companys, diverses matèries noves per ampliar els coneixements i… els polls! Uns paràsits que indefectiblement tornen, misteriosament, i que van passant de cap en cap dels indefensos escolars, amb gran alarma de mares i pares i altres preocupats familiars.

Per això caldria que repasséssim el vocabulari que ens serveix per a designar aquests molestos paràsits. Per començar us diré que en català, el mot poll pot tenir tres significats diferents:

1) menut d’un ocell

2) insecte paràsit

i 3) arbre del gènere Populus.

L’ús ha fet, però, que aquesta triple homonímia s’aclarís per si sola: generalment, de les cries dels ocells en diem pollets, i dels arbres és més usual dir-ne pollancres o xops. Per això, poll es reserva generalment per a designar el paràsit. D’igual manera, de la gernació de polls se’n diu vulgarment pollam, tot i que mèdicament és millor referir-nos-hi amb el terme pediculosi (de la paraula llatina pediculus ‘polls’, amb el sufix –osi, del mot grec õsis, que en medicina aporta el significat de ‘estat patològic’). I l’individu que en té és un pediculós o un pollós (malgrat que aquest últim terme s’usa de vegades despectivament).

Dels polls direm que constitueixen un ordre d’insectes sense ales que s’alimenten de la sang de l’hoste. Hi ha tres espècies de polls que parasiten l’espècie humana:

  1. poll del cos o dels vestits (Pediculus humanus corporis)
  2. cabralladella o poll del pubis (Phtirus pubis)
  3. poll del cap (Pediculus capitis)

1. Els polls del cos no són freqüents entre nosaltres ara i aquí. Són propis de concentracions humanes depauperades (camps de concentració, tropes amuntegades en trinxeres, captaires…). Poden transmetre malalties perilloses, com ara el tifus exantemàtic (Rickettsia prowazekii), la febre recurrent (Borrelia recurrentis) i la febre de les trinxeres (Bartonella quintana).

2. Les cabres o lladelles (Phtirus pubis) es veuen més sovint. Són generalment transmeses per contacte sexual i solen parasitar el pèl del pubis, engonals i aixelles. De tota manera, poden pujar pel pèl del tronc i fins i tot arribar a la cara, on parasiten electivament les pestanyes i la barba (però no les celles ni els cabells). Tenen una forma que recorda els crancs (això justifica que en anglès se’ls conegui com a crab-louse) i s’agafen al pèl amb les tres potes d’un sol costat (a diferència dels polls del cap, que s’agafen amb totes sis potes). S’ha de dir que si bé el contagi és en la majoria dels casos per contacte sexual, no forçosament és així. Un pèl parasitat per cabres en la roba del llit o en objectes personals pot ser suficient per a transmetre-les. Els nens, que no tenen pèls al pubis, poden agafar-los a les pestanyes. Una altra possibilitat de transmissió escolar.

3. Però centrem-nos en l’espècie que més espanta les famílies dels escolars quan es torna de vacances: els polls del cap (Pediculus capitis). Una espècie que passa d’un cap a un altre amb extrema facilitat, però que es manté exclusivament en aquest territori: aferrat als cabells amb les sis potes i xuclant la sang de les víctimes amb les seves picades, que causen intensa pruïja.

Els polls del cap són insectes d’uns dos mil·límetres de longitud i color grisenc, cosa que fa que de vegades es puguin confondre amb la caspa. Són més fàcils de detectar darrere de les orelles o al coll. La seva saliva és irritant, i fa que la picada causi picor. Sortosament, però, no transmeten altres malalties.

Els polls adults poden viure fins a un mes al cap del seu hoste. Mentrestant, es reprodueixen: cada femella pon entre 100 i 300 ous, que s’anomenen llémenes i que s’adhereixen fortament a la base del cabell, incubant-se fins que es desclouen al cap de 7-10 dies. De qui té el cap ple de llémenes se’n diu llemenós.

Els polls es poden tractar amb substàncies pediculicides (que maten polls). Les llémenes estan protegides per una closca de quitina que impedeix que els productes aplicats les eliminin. Per això cal aplicar-los repetidament (almenys repetir l’aplicació als 7-10 dies, per eliminar els insectes adults). És oportú rentar els cabells amb xampús idonis i esbandir-los amb aigua amb vinagre. L’àcid acètic del vinagre ajuda a dissoldre la quitina de la llémena. Després cal pentinar els cabells amb la llemenera, que és una pinta de pues molt fines i ajuntades, per mirar d’arrossegar les llémenes. Algunes llemeneres tenen pues microacanalades, per augmentar-ne l’eficàcia.

Bé, espero que en exposar-vos aquest tema no us hagi fet augmentar la pediculofòbia (temor exagerat a tenir polls). En tot cas aprofitaré per recordar-vos que en medicina també trobem altres processos amb la paraula poll, com l’ull de poll (callositat del peu). Però això, ja és una altra història.”

 

Dr. Xavier Sierra Valentí
Dermatòleg

#termedelasetmana: incomoditat tèrmica

incomoditatTermica

És ben probable que us hagi passat més d’una vegada: vas amb la roba més fresca que tens, perquè fa molta calor, i quan entres a l’autobús, a l’oficina, al tren… desitjaries haver agafat l’anorac de plomes, els guants i la gorra de llana! O a l’inrevés: en ple mes de gener vas ben abrigat, perquè fa fred, i de sobte quan entres en els mateixos llocs l’escalfor excessiva fa que et faci nosa tota la roba que portes. Aquesta sensació tan coneguda té un terme específic que s’hi refereix, i és el nostre #termedelasetmana: és la incomoditat tèrmica.

Es defineix com la manca de confort provocada per l’alteració de factors ambientals com la temperatura i la humitat. Des del punt de vista formal, es tracta d’un sintagma descriptiu semànticament adequat a partir del significat dels seus components.

Hi ha un aspecte rellevant que cal tenir en compte: l’equivalent anglès del terme és thermal discomfort, i això comporta que en alguns textos es comenci a documentar el calc inadequat *disconfort tèrmic. En català es pot documentar la forma desconfort, com a antònim de confort, però el terme incomoditat tèrmica es considera més adequat, és paral·lel al que es documenta en altres llengües romàniques i té un ús més generalitzat en els textos especialitzats.