Amb una bona sopa de farigola, en aquest capítol del ‘Paraules habitables‘ parlem de plantes amb propietats remeieres. Repassem sopes i amanides que van bé per al cos, però també ungüents per a cops, cremades o picades d’insectes. La botànica del TERMCAT, Antònia Julià, ens explica quines són les millors espècies per collir o cultivar.
Descobreix-ho al pòdcast de llengua i neologismes de La Xarxa+ i el TERMCAT.
Dijous, 22 de maig, comença la Setmana de la Natura i dimarts és el Dia Mundial de les Abelles, per això el nostre #termedelasetmana té a veure amb un ball subtil entre flors i pol·linitzadors: la pol·linització.
Recordem que la pol·linització és molt més que un flirteig entre flors i insectes: és la clau de la biodiversitat i del nostre rebost. Concretament, és el procés de preparació d’una flor per a la fecundació per mitjà del transport dels grans de pol·len des dels estams fins als pistils femenins de la mateixa flor, d’una flor de la mateixa planta o bé d’una flor d’una altra planta. Les abelles —i altres pol·linitzadors com ara papallones o escarabats— fan possible que el 75 % dels cultius donin fruit, però estan en perill per múltiples causes lligades a l’activitat humana: els pesticides, la pèrdua d’hàbitats, el canvi climàtic, etc.
Des del punt de vista lingüístic, pol·linització és un terme format per derivació, a partir del verb pol·linitzar (de l’arrel pol·len, pres de llatí pollen: ‘flor de farina’).
Així que ja ho sabeu: planteu flors amigues, eviteu pesticides, compreu mel local… I no us n’oblideu: si voleu que floreixi la vida, cuideu qui la fa possible. Ah, i estigueu atents a la pròxima publicació del Portal Vida, que parlarem de la flora mel·lífera!
[Font: TERMCAT ]
Quan arriba la primavera és moment de parlar de verd i flors, però també del malson dels al·lèrgics al pol·len. En aquest capítol del ‘Paraules habitables’, la botànica del TERMCAT, l’Antònia Julià, explica per què el pol·len és tan al·lergogen i quines són les plantes i els arbres amb què has d’anar més amb compte. Plàtan, mimosa, gespa… i palmeres?
Descobreix-ho al pòdcast de llengua i neologismes de La Xarxa+ i el TERMCAT.
[Font: TERMCAT]
Aquesta setmana les castanyes, amb els moniatos i els panellets, prenen tot el protagonisme que els deixa prendre la creixent popularitat de Halloween, i des del TERMCAT els volem donar un cop de mà i destaquem com a #termedelasetmana el terme castanya.
El terme és de coneixement general, i al diccionari normatiu és definit com el “Fruit del castanyer, gros, de pell coriàcia, bruna, amb la base pàl·lida.” El terme ens arriba del llatí, llengua que el va prendre del grec.
El que potser ja no és tan conegut és que la castanya que aquests dies mengem, ben torrada, és el fruit d’un dels tipus de castanyer, concretament del que es designa amb el nom científic Castanea sativa Mill., que no s’ha de confondre amb el castanyer bord o castanyer d’Índia (Aesculus hippocastum), el fruit del qual, la castanya borda, no és apte per al consum. A més a més de les diferències en la morfologia de les fulles i el port de l’arbre, els fruits també són molt diferents. Totes les castanyes van embolcallades en un pelló, una clovella espinosa molt característica, però en el cas de la castanya comestible és marronós i s’assembla a un eriçó, mentre que les castanyes bordes, de mida més grossa, tenen un pelló de color verd clar i amb moltes menys punxes.
Al diccionari Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana podreu trobar les fitxes corresponents a aquests dos tipus de castanyer, amb tot el conjunt de variants lingüístiques que es poden documentar en diverses fonts.
[Font: TERMCAT]
Segons el Calendari dels Pagesos, les fruites del mes de novembre són l’aranja, l’aranyó, el caqui, el codony, la llimona, la magrana, la mandarina, el nabiu, la poma, el raïm i la taronja. Però, és clar, el món se’ns fa petit i ens agrada tastar coses noves de l’altra banda del mar, o de l’oceà, un cop superats els plàtans i els kiwis.
Una fruita que també està al seu punt òptim ara a la tardor és la pitahaia, el fruit comestible de la planta del mateix nom, la pitahaia (Hylocereus, sp.), una planta originària de l’Amèrica Llatina, especialment de Mèxic i l’Amèrica Central, i que actualment també es cultiva a Israel, el Vietnam i la Xina. La fruita té forma ovoide, arrodonida i allargada, té la pell entre rosa i vermella amb l’extrem de les bràctees més o menys verdós, sense espines, la polpa blanca o groga, de vegades rosada, segons la varietat, amb llavors petites i negres. A banda de menjar-se com a fruita es fa servir com a saboritzant i colorant de sucs i begudes alcohòliques. El fruit de l’espècie Hylocereus undatus, la més coneguda a Europa, se sol anomenar fruita del drac, una designació metafòrica (d’origen asiàtic, segons diverses fonts), basada en l’aspecte dels fruits i en la disposició que tenen en l’arbre.
Si consulteu la fitxa enllaçada veureu que pitahaia té el sinònim complementari pitaia. Aquesta forma, tanmateix, es reserva per a anomenar les cactàcies del gènere Stenocereus i els seus fruits. La pitaia, fruit comestible de la pitaia, té forma ovoide o semiarrodonida, pell entre verda i vermellosa, amb espines, polpa blanca, vermella, rosa, carbassa, groga o lila, segons la varietat, i és molt dolça i té moltes llavors negres. Per acabar d’embolicar la troca, de la pitaia (planta i fruit) també se’n pot dir pitahaia, complementàriament, això sí.
Tant pitahaia com pitaia són adaptacions gràfiques simples de les formes castellanes pitahaya i pitaya, respectivament (originàries del crioll d’Haití), molt esteses internacionalment, la qual cosa permet identificar sense dificultat els conceptes a què fan referència.
Trobareu les fitxes d’aquests termes, amb definició, notes i equivalents en altres llengües al Cercaterm i a la Neoloteca.
En plena temporada de bolets us volem proposar com a #termedelasetmana un terme clau relacionat amb aquesta delícia tardorenca: el terme funga.
També se’n pot dir micobiota, i fa referència al conjunt dels diferents fongs que creixen espontàniament en una regió o en un ambient determinats.
La forma tradicional per a referir-se a aquest concepte era micoflora, però els especialistes consideren semànticament inadequada aquesta forma perquè actualment els fongs ja no es classifiquen taxonòmicament dins el grup de les plantes (flora), sinó en un regne propi (el regne fungi).
La forma funga és creada a imatge dels termes flora i fauna; tant flora com fauna són substantius que ja existien en llatí, mentre que funga és una creació recent (però que parteix del mot llatí fungus ‘bolet’), que els especialistes identifiquen fàcilment amb el concepte i que es documenta paral·lelament en altres llengües del nostre entorn.
El sinònim micobiota s’ha creat, al seu torn, per analogia formal amb microbiota, sinònim de flora,·i està format per la forma prefixada del grec mýkes ‘fong, bolet’ i el substantiu biota, que etimològicament té el sentit de ‘gènere de vida’.
Malgrat que, com hem vist, la forma micoflora actualment es podria considerar inadequada, els especialistes prefereixen no bandejar-la i admetre-la com a sinònim complementari, per respecte a la tradició que té; cal tenir en compte que en biologia i en altres ciències el respecte a la tradició és un principi important, per a poder mantenir la vigència i l’accessibilitat de les grans obres antigues.
Podeu consultar a la Neoloteca la fitxa completa del terme, amb els equivalents en altres llengües i els criteris que ha tingut en compte el Consell Supervisor del TERMCAT en l’aprovació d’aquesta proposta.
[Font: TERMCAT]
Us proposem com a #termedelasetmana un terme que no és gaire conegut fora del grup d’especialistes que s’hi dediquen, però que, en canvi, es refereix a un aspecte que resultarà ben familiar a molta gent, especialment en aquestes dates de primavera. El terme és palinologia, i designa l’estudi del pol·len i les espores, juntament amb la seva dispersió i les aplicacions en camps diversos (des de la paleografia a la composició de productes apícoles, passant per la criminologia). També, com saben per experiència moltes persones al·lèrgiques, el pol·len i les espores que transporta l’aire solen ser els protagonistes de nombroses al·lèrgies que es manifesten especialment aquests dies.
El terme palinologia prové de les formes gregues palýnein (que vol dir ‘escampar’) i -logia (forma molt productiva que vehicula sentits propers a ‘paraula, teoria, tractat, estudi’).
La palinologia és la branca de la botànica que s’especialitza en l’estudi del pol·len i, com en totes les disciplines, s’hi fa servir una terminologia específica. Així, per a fer referència a les característiques morfològiques del pol·len es fan servir termes com ara espinulós, oblat, prolat, rugat, semilobat, etc., i per a referir-se a trets biològics o ecològics, termes com ara anemòfil, entomòfil o hidròfil.
Si us interessa aquesta terminologia, la podeu trobar al Cercaterm, que difon bona part de les entrades del Diccionari de palinologia de Martín, Julià i Riera (2003).
I si el que us interessa són concretament les al·lèrgies i els al·lèrgens més habituals, us recomanem de consultar el recent Lèxic d’al·lèrgies, amb més de 3.100 denominacions catalanes i equivalents en castellà i anglès.
[Font: TERMCAT]
Us proposem com a #termedelasetmana un altre dels productes típics de les taules de tardor: la magrana.
Si la setmana passada us proposàvem una tímida reivindicació del moniato, aquesta setmana ens fixem en aquest fruit, tan ben descrit pel diccionari normatiu: “fruit del magraner, globós i vermellós, de pela coriàcia coronada pels lòbuls del calze, i amb nombroses granes comestibles carnoses, vermelles i translúcides, disposades en grups delimitats per un tel groc”.
Com la majoria de termes referits a plantes amb aprofitament humà, la fitxa que trobareu a Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana presenta un bon nombre de variants documentades en diversos documents especialitzats, referides al fruit (balàustia, malgrana, mangrana, milgrana, etc.), a la planta (magraner, magranera, rosa balàustia, etc.) o a la flor (badabadoc, badaloc o badoc).
Us convidem a visitar la fitxa i, és clar, a tastar alguna magrana ben bona, per exemple sucant les granes en un bon vi. Que aprofiti!
El #termedelasetmana que us proposem té un puntet d’humil reivindicació. Es tracta del terme moniato, que fa un paper de secundari en la pel·lícula d’aquests dies al voltant de Tots Sants, i deixa tot el protagonisme a panellets, castanyes i, és clar, a les estrelles arribades de ben lluny disfressades de Halloween.
Es tracta d’un bon exemple de terme viatger, perquè, com les disfresses de por i la canalla reclamant llaminadures, també té origen a Amèrica, tot i que més cap al sud, cap a les Antilles.
En català, la forma normativa és moniato, que es pot referir tant al tubercle comestible com a la planta (que també es pot anomenar moniatera), però si consulteu la fitxa corresponent de Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, hi trobareu un bon nombre de variants que s’han documentat en diverses obres especialitzades. En castellà, en canvi, es designa prioritàriament amb la forma boniato (i només secundàriament s’admet moniato). Tant en català com en castellà també és admesa la forma batata (que remet al nom científic).
En digueu com en digueu, aquests dies us convidem a menjar-ne algun, ben cuitet al caliu d’un foc de llenya, dolcet, amb la carn ataronjada i toveta. Potser no és tan atractiu com una pel·lícula plena d’ensurts, però és ben probable que el seu gust us lligui, d’una manera més o menys inconscient, a tot un fil de tradicions que seria una llàstima perdre.
Aquests dies en què la calor comença a cedir terreny, el calendari ens regala, a part d’unes nits més fresques, una bona colla de fruits especialment saborosos: raïm, codony, mores, figues… Per això us proposem, com a #termedelasetmana, el terme infructescència.
Una infructescència és un conjunt de fruits agrupats en un mateix eix i originat en una inflorescència. I una inflorescència és un conjunt d’estructures florals agrupades sobre un mateix eix. Tant infructescència com inflorescència són bons exemples de formacions terminològiques cultes, creades sobre bases tardollatines.
Dels fruits que hem esmentat, n’hi ha uns quants que tècnicament són infructescències: el raïm, les mores i les figues en són exemples paradigmàtics. I si us agraden tant com a nosaltres, us podeu entretenir amb la riquesa terminològica que s’amaga darrere l’àmplia varietat de cada fruit. Per exemple, pel que fa al raïm us convidem a consultar les varietats recollides a la Terminologia de les varietats vitivinícoles. I si preferiu les figues, no us perdeu l’entrada corresponent del corpus Noms de plantes, en què trobareu esmentades més d’un centenar de varietats, entre les quals la figa carabasseta amb què hem il·lustrat aquest apunt.
