Aquesta setmana presentem el Diccionari de dansa clàssica, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un dels termes més característics d’aquest àmbit: el terme punta (o sabatilla de punta).
Fa referència a la sabatilla de dansa lleugera, normalment recoberta de setí, escotada, amb la sola prima i la punta rígida i reforçada, que se subjecta amb dues cintes encreuades al turmell, utilitzada habitualment en rols femenins.
Les sabatilles de punta són anomenades normalment amb el plural puntes, i permeten l’execució de posicions i passos en punta, un altre dels termes clau de l’especialitat, al costat de la mitja punta (o sabatilla de mitja punta) i les posicions i passos en mitja punta.
Si voleu conèixer i fer servir amb precisió la terminologia de la dansa clàssica, a partir d’aquest divendres ja podreu consultar el Diccionari de dansa clàssica, amb 213 termes de l’especialitat definits, amb equivalents en castellà, francès i anglès, sovint amb notes explicatives i amb nombroses il·lustracions. Es presenta en versió impresa i també en línia. Si voleu assistir a la presentació de l’obra, aquí trobareu la invitació.
En plena temporada de bolets us volem proposar com a #termedelasetmana un terme clau relacionat amb aquesta delícia tardorenca: el terme funga.
També se’n pot dir micobiota, i fa referència al conjunt dels diferents fongs que creixen espontàniament en una regió o en un ambient determinats.
La forma tradicional per a referir-se a aquest concepte era micoflora, però els especialistes consideren semànticament inadequada aquesta forma perquè actualment els fongs ja no es classifiquen taxonòmicament dins el grup de les plantes (flora), sinó en un regne propi (el regne fungi).
La forma funga és creada a imatge dels termes flora i fauna; tant flora com fauna són substantius que ja existien en llatí, mentre que funga és una creació recent (però que parteix del mot llatí fungus ‘bolet’), que els especialistes identifiquen fàcilment amb el concepte i que es documenta paral·lelament en altres llengües del nostre entorn.
El sinònim micobiota s’ha creat, al seu torn, per analogia formal amb microbiota, sinònim de flora,·i està format per la forma prefixada del grec mýkes ‘fong, bolet’ i el substantiu biota, que etimològicament té el sentit de ‘gènere de vida’.
Malgrat que, com hem vist, la forma micoflora actualment es podria considerar inadequada, els especialistes prefereixen no bandejar-la i admetre-la com a sinònim complementari, per respecte a la tradició que té; cal tenir en compte que en biologia i en altres ciències el respecte a la tradició és un principi important, per a poder mantenir la vigència i l’accessibilitat de les grans obres antigues.
Podeu consultar a la Neoloteca la fitxa completa del terme, amb els equivalents en altres llengües i els criteris que ha tingut en compte el Consell Supervisor del TERMCAT en l’aprovació d’aquesta proposta.
Els clubs esportius ho saben: les plantilles de les categories absolutes et poden donar èxits avui, però, a mesura que els que hi juguen es vagin fent grans, caldrà recórrer a la joventut que ve del planter.
És a dir: la plantilla són tots els jugadors i jugadores d’un equip inscrit en una categoria concreta; el planter són tots els jugadors i jugadores joves d’un club que es preparen per arribar a la plantilla dels grans.
I no podem dir que els jugadors en formació venen de la *pedrera? Doncs no, si no és que el nostre club es dedica a formar picapedrers. En català una pedrera serveix exclusivament per a extreure’n pedra, de manera que no té cap relació amb l’esport (més enllà de la bona forma física que requereix treballar-hi, és clar).
Aquí el que ens fa dubtar és el veïnatge amb el castellà. Perquè una de les coses que diferencia les llengües són les metàfores que fan servir per a donar nom a les coses noves: així, en el cas dels joves, el català recorre a planter (el lloc on es crien plantes petites per a trasplantar-les), mentre que el castellà recorre a cantera (el lloc d’on es treu pedra per a la construcció). Que en castellà plantilla i plantel vulguin dir el mateix ens acaba d’embolicar la troca.
Es pot resumir així:
Cuideu el futur del planter. El present de les plantilles el coneixem i està molt bé que ens esforcem a millorar-lo, però les il·lusions sempre cavalquen cap al futur. El demà està per escriure i és el planter, per tant, el que conté totes les promeses i tots els nostres somnis.
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) i la Comissió Europea han designat el 29 de setembre com a Dia Internacional de la Conscienciació de les Pèrdues i el Malbaratament Alimentari per contribuir a sensibilitzar sobre la importància d’aquest problema i les seves possibles solucions. Tant el malbaratament alimentari com la pèrdua d’aliments fan referència al desaprofitament d’aliments segurs, nutritius i aptes per al consum humà. Quina és la diferència entre aquests dos termes?
La diferència rau en la fase de la cadena alimentària en què tenen lloc i les causes que produeixen aquest desaprofitament. La pèrdua d’aliments es produeix en la fase de producció primera de la cadena alimentària i inclou, per exemple, els aliments que es descarten perquè no tenen l’aspecte desitjat que demana el mercat, especialment en el cas dels productes agrícoles. En canvi, el malbaratament alimentari es produeix al llarg de la resta de la cadena alimentària. Alguns dels motius pels quals es produeix malbaratament alimentari són els defectes d’envasament, la data de consum preferent, la sobreproducció, les comandes innecessàriament grans, la dificultat per a preveure la demanda diària o per a comercialitzar aliments aptes amb defectes de qualitat, entre d’altres. Per això és malbaratament alimentari el desaprofitament d’aliments que no s’arriben a consumir perquè caduquen o es fan malbé, les restes de menjars cuinats a les cuines domèstiques o a l’hostaleria, o els excedents de supermercats i restaurants.
Un cop s’ha produït el malbaratament alimentari, les restes d’aliments passen a ser tractades com a residus alimentaris i se’n pot fer ús no alimentari, com ara crear energia o fer compostatge. L’objectiu del dia internacional, a banda de reduir la pèrdua d’aliments i el malbaratament alimentari, és millorar l’ús eficient dels recursos naturals, mitigar el canvi climàtic i donar suport a la seguretat alimentària.
Encara són ben recents la Setmana Internacional de les Persones Sordes i el Dia Internacional de les Llengües de Signes, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana el terme signant.
Un signant és la persona, sorda o oient, que s’expressa per mitjà d’una llengua de signes.
Es tracta d’un terme de creació relativament recent, que es val del recurs de l’habilitació o conversió: la forma del gerundi del verb signar es nominalitza per a designar la persona que signa, com en altres casos ben tradicionals (acompanyant, ajudant, conferenciant, etc.). En aquest cas, és clar, l’accepció del verb signar pertinent és la que es refereix al fet d’expressar-se per mitjà d’una llengua de signes. També s’ha creat, en oposició, el terme no-signant, per a la persona que no se sap expressar en aquesta llengua.
Hi ha aproximadament 25.000 signants en llengua de signes catalana, dels quals 12.000 són persones sordes que la tenen com a llengua primària de comunicació. Si voleu saber més coses sobre aquesta llengua podeu llegir aquest apunt.
Les partícules en suspensió són partícules sòlides o líquides de diàmetre inferior a 10 micròmetres que es troben suspeses a l’atmosfera, amb una velocitat de sedimentació baixa i un temps de permanència bastant llarg, en funció de la seva densitat. Si bé poden ser d’origen natural —com la pols volcànica, els grans de pol·len o els núvols de pols del desert—, són degudes en gran mesura a l’activitat humana —per exemple, a les emissions de processos industrials, als insecticides aplicats als cultius o a les emissions de vehicles. Per aquest motiu, doncs, és especialment interessant parar-hi esment en la 20a edició de la Setmana Europea de la Mobilitat.
Les partícules en suspensió afecten negativament la salut de les persones (l’exposició a aquestes partícules es relaciona amb processos cancerígens, afeccions respiratòries i cardiovasculars, i problemes d’infertilitat, entre d’altres), però també tenen efectes en el clima de la Terra, ja que canvien la quantitat de radiació solar entrant i la quantitat de radiació infraroja sortint retinguda a l’atmosfera.
Sovint es fa referència a un conjunt de partícules en suspensió amb la sigla anglesa PM (de particulate matter) seguida d’una xifra en subíndex que indica la mida màxima determinada d’aquest conjunt de partícules:
PM10 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 10 i 2,6 micròmetres
PM2,5 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 2,5 i 0,2 micròmetres, conegudes també com a partícules fines
PM0,1 per a partícules en suspensió de menys de 0,1 micròmetres, conegudes també com a partícules ultrafines
En els àmbits específics de la climatologia i la meteorologia, sovint també s’utilitza el terme aerosol atmosfèric(o, simplement, aerosol) per a designar aquest concepte o un concepte lleugerament més ampli (qualsevol partícula sòlida o líquida de diàmetre inferior a 100 micròmetres que es troba en suspensió a l’atmosfera, com les partícules d’aigua de la boira o dels núvols). En àmbits relacionats amb la qualitat de l’aire, en canvi, l’ús de la forma simple aerosol amb aquest sentit es considera imprecís ja que, d’acord amb el significat que té aquest terme en l’àmbit de la química,la denominació aerosol no és sinònim ni hiperònim de partícula en suspensió, sinó que designa clarament un concepte diferent: concretament, el conjunt format per les partícules en suspensió i el gas en què es troben suspeses.
La Setmana Europea de la Mobilitat ha proposat, aquest any 2022, que posem l’atenció en el terme que us destaquem com a #termedelasetmana: descarbonització.
Fa referència a la reducció de la dependència dels combustibles fòssils i de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, generalment d’una manera progressiva. La descarbonització es considera una de les accions imprescindibles en l’actual situació d’emergència climàtica.
El terme carboni és a la base d’aquest terme, però amb un significat que ha adoptat fa relativament poc. Carboni designa estrictament un element químic, però segurament a partir del terme diòxid de carboni, en l’àmbit del medi ambient i la crisi climàtica ha passat a designar el conjunt de gasos amb efecte d’hivernacle que s’emeten a l’atmosfera. Si bé des del punt de vista de la química aquest nou ús del terme carboni podia considerar-se sorprenent i fins i tot inadequat, amb el pas dels anys s’ha consolidat, tant en català com paral·lelament en les llengües de l’entorn. En vam parlar amb més detall en aquest apunt.
Per a la creació del terme descarbonització s’han aplicat simultàniament dos processos de derivació: a la base carboni s’hi han afegit dos sufixos, el verbalitzador –itzar (que crearia el verb carbonitzar) i el nominalitzador –ció, que permet crear el substantiu corresponent (carbonització); i a més, l’adjunció del prefix des– permet donar al conjunt del terme el sentit contrari.
Aquesta setmana ens volem tornar a fixar en un terme que, sovint, veiem utilitzat de manera imprecisa. Es tracta del terme portada, i de la diferència amb el terme relacionat coberta. Una diferència que moltes persones ja tenen present, però que pel que es veu en textos de diversa mena, encara no és de coneixement general.
Com es veu a la il·lustració que acompanya aquest text, la portada no és pas la part més externa del llibre, sinó una de les primeres pàgines de l’interior, que es caracteritza per incloure el títol de l’obra i, normalment, l’autor i l’editor. En general, a la pàgina posterior de la portada hi trobem la pàgina de crèdits, amb el copyright i altres blocs d’informació.
En canvi, la coberta (o tapa) sí que és la part més externa del llibre, normalment feta amb un cartó o un paper més gruixut, sovint il·lustrada. La coberta protegeix la part anterior, el llom i la part posterior del llibre (aquesta part posterior és la contracoberta). De vegades, els llibres es presenten encara amb una sobrecoberta, que cobreix la coberta pròpiament dita.
Per tant, quan passegem entre parades de la fira del llibre, o quan entrem a una llibreria i badoquegem entre els prestatges, el que veiem són les cobertes o sobrecobertes dels llibres. Si en volem veure les portades, els hem d’obrir.
Ah, i un consell per a estudiants: quan citeu un llibre en una bibliografia, és millor que prengueu les dades (títol, nom de l’autor, editorial, etc.) de la portada i de la pàgina de crèdits, i no pas de la coberta; en general, és més probable que la portada i els crèdits hagin estat revisats per l’autor del llibre, i en canvi la coberta sol seguir un procés de creació diferent que no sempre garanteix que l’autor l’hagi poguda revisar.
Si us interessa la terminologia relacionada amb el món del llibre, podeu consultar el diccionari en línia Terminologia del llibre, amb prop de dos-cents termes relatius a la indústria editorial corresponents a àrees com l’edició, la impressió, la comercialització i la publicitat.
En l’àmbit del màrqueting i la comercialització, quan parlem de marca ens referim als signes que identifiquen una empresa, un producte o un servei i el distingeixen d’altres. Paraules, lletres, xifres, sons, imatges, figures, símbols, gràfics o formes tridimensionals, com ara envasos o embalatges, poden constituir una marca. I de marques, n’hi ha de molt tipus: marca de producte, marca de servei, marca nacional, marca internacional, marca global, marca col·lectiva, etc.
La disciplina especialitzada en la creació, el desenvolupament i la gestió estratègica d’una marca a fi d’aconseguir que tingui una presència rellevant, diferenciada i duradora en el mercat s’anomena brànding o, també, construcció de marca. Fixem-nos que allò que diferencia aquestes dues denominacions sinònimes és la seva procedència: mentre que la primera és una adaptació al català del manlleu anglès branding (nom derivat del verb to brand ‘marcar’), força implantada en l’àmbit, la segona està formada per mots catalans patrimonials, construcció (del llatí constructio, -ōnis) i marca (del llatí marca), i tot i ser força descriptiva i clara semànticament té poc ús entre els professionals del sector.
I si el que es vol crear és una marca denominativa o marca verbal, és a dir, una marca representada mitjançant paraules, lletres, números o qualsevol altre caràcter que pugui escriure’s, seran els professionals del brànding verbal els encarregats de construir tots aquells elements verbals de la marca, com ara el nom de marca, l’eslògan, la veu de marca, el vocabulari de marca o els missatges, que la identifiquin i la diferenciïn de la resta de marques.
Per cert, sabíeu que per a designar l’activitat consistent a posar nom a empreses, productes, serveis, dominis d’internet o altres no utilitzem l’anglicisme naming, sinó creació de noms de marca? I que pel que fa a la tàctica de màrqueting consistent a suprimir temporalment el logotip d’una marca en un producte i mantenir únicament altres elements d’identitat visual que segueixen fent recognoscible la marca, no cal parlar de debranding, sinó, senzillament, de desmarcament?
Vora la mar, la fresca de la marinada porta consol als dies forts de l’estiuada.[i]
La marinada és un vent que bufa de mar cap a terra que s’explica, segons la física, per l’escalfament diferencial entre la terra i l’aigua. A la cuina, però, la marinada és un preparat líquid on es deixa reposar una vianda (carn, peix, verdura, fruita) a fi que resulti més saborosa.
Una bona marinada no té una recepta específica, però té una fórmula bàsica: oli (l’oli d’oliva verge extra serveix per a tot), un àcid (vinagre, suc de llimona o d’un altre cítric, fins i tot vi o iogurt), en una proporció de tres d’oli per un d’àcid —la proporció és important perquè un excés d’àcid pot fer malbé la proteïna animal. Continuem amb la fórmula: una mica de sal (qualsevol sal, o també salsa de soia), una mica de sucre (o mel o xarop o panela), en una proporció d’una cullerada per cada mitja tassa d’oli i, finalment, per arrodonir el perfil de gust de la marinada, herbes fresques o seques, ratlladura de cítrics, all, ceba i espècies. Si voleu un gust més mediterrani, poseu-hi orenga i alfàbrega, si voleu un gust més asiàtic, poseu-hi gingebre ratllat o coriandre.
Un plat una mica de moda a base de peix marinat és el cebiche o ceviche o sebiche o seviche, una varietat de noms digna de la varietat de llocs d’on és originari, tot al llarg de la costa Pacífica de l’Amèrica Central i del Sud, i de la varietat de preparacions. El cebiche s’ha popularitzat a tot el món i ha entrat amb tanta força que totes les llengües, també el català, han adoptat el manlleu castellà directament. En la fitxa que hi ha al Cercaterm hi veureu la marca de llengua d’origen que ens dona la pista de com pronunciar el terme; en aquest cas concret, el dígraf ch cal pronunciar-lo com ho fa l’espanyol, amb el so corresponent a tx.
El cebiche, com dèiem, és una plat de peix o de marisc cru tallat a trossets i marinat amb llima, sal, pebre, ceba, xili, etc. En el cebiche el suc de llima “cou” el peix, pel temps que es deixa marinant, la carn queda opaca i es torna ferma. Sembla cuit però de fet és cru. Se serveix fred de la nevera, amb ceba tallada a la juliana, coriandre tallat petitó i acompanyat de moniato bullit i blat de moro.
De receptes de cebiche en podeu trobar moltes i molt variades a internet, ja sabeu que nosaltres només donem receptes lingüístiques. Les nostres les trobareu al Cercaterm i al cercador del portal d’alimentació i gastronomia. Bon profit!
[i]Primers versos de Marinada, una de les sardanes més conegudes, composta per Antoni Pérez Moya.
