El brànding: una disciplina que deixa marca

TermcatDeixa un comentari

En l’àmbit del màrqueting i la comercialització, quan parlem de marca ens referim als signes que identifiquen una empresa, un producte o un servei i el distingeixen d’altres. Paraules, lletres, xifres, sons, imatges, figures, símbols, gràfics o formes tridimensionals, com ara envasos o embalatges, poden constituir una marca. I de marques, n’hi ha de molt tipus: marca de producte, marca de servei, marca nacional, marca internacional, marca global, marca col·lectiva, etc.

La disciplina especialitzada en la creació, el desenvolupament i la gestió estratègica d’una marca a fi d’aconseguir que tingui una presència rellevant, diferenciada i duradora en el mercat s’anomena brànding o, també, construcció de marca. Fixem-nos que allò que diferencia aquestes dues denominacions sinònimes és la seva procedència: mentre que la primera és una adaptació al català del manlleu anglès branding (nom derivat del verb to brand ‘marcar’), força implantada en l’àmbit, la segona està formada per mots catalans patrimonials, construcció (del llatí constructio, -ōnis) i marca (del llatí marca), i tot i ser força descriptiva i clara semànticament té poc ús entre els professionals del sector.

Quan el brànding se centra a treballar una marca personal, és a dir la manera en què es percep públicament  una persona gràcies a les accions que duu a terme, comunica i transmet, es parla de brànding personal (o construcció de la identitat personal). Si el que es busca és una marca sonora, constituïda per sons, el brànding sonor (o construcció de la identitat sonora) s’ocupa de construir el conjunt d’elements sonors, com ara el logotip sonor, la cançó de marca, la melodia publicitària o la veu corporativa, que identifiquen la marca i la diferencien d’altres marques.

I si el que es vol crear és una marca denominativa o marca verbal, és a dir, una marca representada mitjançant paraules, lletres, números o qualsevol altre caràcter que pugui escriure’s, seran els professionals del brànding verbal els encarregats de construir tots aquells elements verbals de la marca, com ara el nom de marca, l’eslògan, la veu de marca, el vocabulari de marca o els missatges, que la identifiquin i la diferenciïn de la resta de marques.

Per cert, sabíeu que per a designar l’activitat consistent a posar nom a empreses, productes, serveis, dominis d’internet o altres no utilitzem l’anglicisme naming, sinó creació de noms de marca? I que pel que fa a la tàctica de màrqueting consistent a suprimir temporalment el logotip d’una marca en un producte i mantenir únicament altres elements d’identitat visual que segueixen fent recognoscible la marca, no cal parlar de debranding, sinó, senzillament, de desmarcament?

Podeu consultar tots aquests termes i descobrir-ne altres de nous en el Cercaterm, el portal Terminologia d’economia i empresa i el Diccionari de brànding verbal.

[Font: TERMCAT]

Marinades

TermcatDeixa un comentari

Vora la mar,
                                                                                                                            la fresca de la marinada
                                                                                                                                                porta consol 
                                                                                                                       als dies forts de l’estiuada.[i]

La marinada és un vent que bufa de mar cap a terra que s’explica, segons la física, per l’escalfament diferencial entre la terra i l’aigua. A la cuina, però, la marinada és un preparat líquid on es deixa reposar una vianda (carn, peix, verdura, fruita) a fi que resulti més saborosa.

Una bona marinada no té una recepta específica, però té una fórmula bàsica: oli (l’oli d’oliva verge extra serveix per a tot), un àcid (vinagre, suc de llimona o d’un altre cítric, fins i tot vi o iogurt), en una proporció de tres d’oli per un d’àcid —la proporció és important perquè un excés d’àcid pot fer malbé la proteïna animal. Continuem amb la fórmula: una mica de sal (qualsevol sal, o també salsa de soia), una mica de sucre (o mel o xarop o panela), en una proporció d’una cullerada per cada mitja tassa d’oli i, finalment, per arrodonir el perfil de gust de la marinada, herbes fresques o seques, ratlladura de cítrics, all, ceba i espècies. Si voleu un gust més mediterrani, poseu-hi orenga i alfàbrega, si voleu un gust més asiàtic, poseu-hi gingebre ratllat o coriandre.

Un plat una mica de moda a base de peix marinat és el cebiche o ceviche o sebiche o seviche, una varietat de noms digna de la varietat de llocs d’on és originari, tot al llarg de la costa Pacífica de l’Amèrica Central i del Sud, i de la varietat de preparacions. El cebiche s’ha popularitzat a tot el món i ha entrat amb tanta força que totes les llengües, també el català, han adoptat el manlleu castellà directament. En la fitxa que hi ha al Cercaterm hi veureu la marca de llengua d’origen que ens dona la pista de com pronunciar el terme; en aquest cas concret, el dígraf ch cal pronunciar-lo com ho fa l’espanyol, amb el so corresponent a tx.

El cebiche, com dèiem, és una plat de peix o de marisc cru tallat a trossets i marinat amb llima, sal, pebre, ceba, xili, etc. En el cebiche el suc de llima “cou” el peix, pel temps que es deixa marinant, la carn queda opaca i es torna ferma. Sembla cuit però de fet és cru. Se serveix fred de la nevera, amb ceba tallada a la juliana, coriandre tallat petitó i acompanyat de moniato bullit i blat de moro.

De receptes de cebiche en podeu trobar moltes i molt variades a internet, ja sabeu que nosaltres només donem receptes lingüístiques. Les nostres les trobareu al Cercaterm i al cercador del portal d’alimentació i gastronomia. Bon profit!

[i]Primers versos de Marinada, una de les sardanes més conegudes, composta per Antoni Pérez Moya.

La verola del mico

TermcatDeixa un comentari

Darrerament s’ha parlat molt de la verola del mico, una malaltia infecciosa zoonòtica causada per un poxvirus. Es caracteritza per una síndrome que comença amb febre, mal de cap, cruiximent, mal d’esquena, esgarrifances i esgotament; que continua amb una erupció, inicialment a la cara i estesa després a altres parts del cos, sobretot a les extremitats, i que evoluciona fins a la formació d’unes crostes que finalment s’assequen i cauen. En alguns casos pot causar complicacions greus, especialment en persones immunodeprimides o fràgils.

Des del punt de vista denominatiu, a més a més de verola del mico, en català també són adequats els sinònims verola del simi, pigota del mico i pigota del simi. Igualment, són adequades les formes amb el complement en plural (verola dels micos, verola dels simis, pigota dels micos i pigota dels simis), si bé són més freqüents les formes amb el complement del nom en singular. D’altra banda, en català septentrional, la forma habitual per a designar la verola és la variant formal picota (a partir de pigota).

La malaltia, endèmica de l’Àfrica occidental i central, afecta esquirols, rates, ratolins i micos, però es pot contagiar també als éssers humans com a zoonosi. Es transmet per contagi directe a través de la saliva, les excrecions respiratòries o les secrecions corporals i per contacte amb les lesions de la pell. També es pot encomanar per contagi indirecte a través de fòmits.

Si bé el salt d’espècie des dels animals als éssers humans es coneix des de fa temps a l’àrea geogràfica d’on és endèmica la malaltia, no s’havien observat casos de probable infecció comunitària fora d’aquesta àrea. Tanmateix, des de fa unes setmanes la incidència inusual creixent en diversos països ha fet que l’Organització Mundial de la Salut hagi alertat de la necessitat de mantenir la cooperació internacional i fer un seguiment acurat del brot per a controlar-ne l’evolució.
 

[Font: TERMCAT]

Sopars d’estiu

TermcatDeixa un comentari

Nits tropicals, vespres roents. Ni gana no tenim amb la calor que fa. Però bé hem de menjar i hem de menjar i beure de manera adequada perquè el cos tingui l’aliment que necessita per funcionar i sobretot recuperi l’aigua que va perdent. I ja ho sabem que hem de beure molta aigua i menjar aliments que continguin molta aigua i que siguin frescos i lleugers.

Una de les opcions per aconseguir vitamines, aigua, frescor i una bona combinació de gustos és la cuina de l’est de la Mediterrània, del Pròxim Orient, elaborada amb (gairebé) els mateixos ingredients que la cuina de l’oest de la Mediterrània, o sigui, la nostra: tomàquet, albergínia, cogombre, oli d’oliva, llimona… Per això us proposem un menú per a un sopar de juliol: fatuix i falàfel.

El fatuix és una amanida elaborada amb tomàquet, enciam, cogombre i ceba, tallats ben petits, i amb tossets de pa de pita torrats o fregits, que s’amaneix amb oli d’oliva, suc de llimona o vinagre, menta i julivert, també tallats molt molt petits. La frescor de les hortalisses, l’acidesa de la llimona o el vinagre, el gust amarg del julivert, el perfum de la menta… irresistiblement estiuenc!

Podem acompanyar aquesta amanida amb falàfel, una pilota de forma aplanada elaborada amb cigrons cuits triturats i barrejats amb all escaldat, ceba, coriandre, farina de cigró, pebre vermell, sèsam torrat, comí en gra i un pols de sal, i fregida amb oli d’oliva ben calent. Es menja acompanyat de salsa de iogurt. El falàfel es pot menjar amb forquilla i ganivet o es pot ficar dins el pa de pita (en anglès també s’anomena pocket bread, literalment ‘pa de butxaca’) i menjar-se’l d’entrepà. D’aquest entrepà també se’n diu falàfel.

Podeu trobar les fitxes d’aquests termes amb equivalents en altres llengües al diccionari en línia Gastronomia del Pròxim Orient, al cercador del portal d’alimentació i gastronomia i al Cercaterm. Bon profit!

Un disseny prodigiós

TermcatDeixa un comentari

Què tenen en comú un llibre, un setrill que no enlleferna els dits i una bicicleta? Doncs que són, cada un en el seu gènere, tres obres mestres del disseny.

Per exemple, la bicicleta. És un vehicle de tracció humana, d’aspecte fràgil i inestable i, alhora, capaç d’agafar una velocitat considerable. S’utilitza amb finalitats laborals, esportives i simplement de lleure en totes les cultures i en totes les franges d’edat. És imprescindible, per tant, que la seva estructura sigui resistent (per a suportar el pes i les inèrcies), rígida (per a no flexionar-se en els revolts i els sots) i lleugera (per a poder treure el màxim rendiment de l’esforç de qui hi va). I tot això és exactament el que proporciona el quadre de la bicicleta, amb un disseny que, un cop establert —ara fa uns cent anys—, ha continuat quasi inalterable al llarg del temps.

El secret del seu èxit és l’estructura tubular i la intel·ligència amb què està muntada: d’una banda, la utilització de tubs evita el pes de les peces massisses i disminueix la influència del vent; de l’altra, la disposició que adopten aquests tubs permet donar al conjunt un grau de resistència i de rigidesa molt elevat.

Parlem de com estan disposats els tubs, doncs. Si ens hi fixem, veurem que els tubs del quadre d’una bicicleta configuren dos triangles que comparteixen un costat central vertical. Es diu que la forma conjunta que adopten aquests dos triangles fa pensar en un diamant —però potser cal estar-hi familiaritzat per veure-ho.

Pel que fa al triangle de davant, és un triangle aproximadament rectangle, compost pels tubs següents:

  • El tub vertical, amb el seient al capdamunt per a acollir el darrere del ciclista (i amb la particularitat que avui en dia no és ben bé vertical, però tampoc seria el primer que no compleix el que promet).
  • El tub horitzontal, paral·lel a terra, que configura el triangle per la part superior.
  • El tub diagonal, que tanca el triangle per la part inferior, dibuixant una línia diagonal.
  • A més, en la unió entre el tub horitzontal i el tub diagonal també hi ha la pipa de direcció, més o menys vertical, que és el tub molt més curt on s’introdueix la forquilla. (En una bicicleta de carretera es tracta d’una forquilla rígida, d’una sola peça, mentre que  en una bicicleta tot terreny sovint és una forquilla de suspensió, més elaborada i més pesant, pensada per a absorbir les desigualtats del terreny.)

Pel que fa al triangle de darrere, que s’acosta més a un triangle equilàter, està compost també per tubs:

  • El tub vertical, que ja es veu que, a més de no ser ben vertical, manté un peu a cada banda per si de cas.
  • Els dos tirants, paral·lels entre ells i fixats en diagonal a la part superior del tub vertical.
  • Les dues beines, igualment paral·leles entre elles i fixades en diagonal a la part inferior del tub vertical. (La roda de darrere se subjecta en el punt exacte on s’uneixen els tirants i les beines.)

En bicicletes amb un grau d’exigència menor, com ara les bicicletes de passeig o les bicicletes infantils, és freqüent eliminar el tub horitzontal o disminuir-ne l’altura, per a facilitar la maniobra de pujar i baixar de la bici. El quadre que hem descrit, però, se sol fer servir en les bicicletes de carretera, les bicicletes tot terreny i les bicicletes de cicloturisme.

I això des de fa… uns cent anys. Des de llavors, han anat variant els materials i també el gruix i la inclinació dels tubs, però el disseny s’ha mantingut en línies generals perquè és un disseny d’una simplicitat, una resistència i una lleugeresa prodigioses. Potser només comparables a l’enorme encert dels llibres (reduïts, econòmics, acolorits, pleníssims d’informació i de somnis) i a l’elegància dels setrills de bec, que recullen la gota d’oli persistent i tornen a conduir-la astutament cap a dintre.

(Si voleu accedir a les fitxes completes de tots els termes de la imatge, hi podeu fer clic en aquesta infografia interactiva.)

#termedelasetmana: sobrereserva

TermcatDeixa un comentari

El terme que us proposem com a #termedelasetmana sol tenir un ús més freqüent en períodes de vacances: és el terme sobrereserva, sovint anomenat amb l’equivalent anglès overbooking.

Fa referència a l’acció d’una empresa del sector turístic d’acceptar una reserva de places per a un allotjament, un viatge o una activitat superior al nombre de places realment disponibles, amb l’objectiu de cobrir possibles anul·lacions i no-presentacions i assegurar-se una ocupació plena.

El terme, semànticament transparent, està creat per composició, amb l’adjunció de la preposició sobre i el substantiu reserva, i calca el procés de creació de l’anglès, tal com també es pot documentar en altres llengües properes (sobrecontratación, sobrerreserva o sobreventa en castellà; surréservation en francès).

Si us interessa la terminologia relacionada amb aquesta àrea, podeu consultar també aquestes tres infografies en què s’il·lustra terminologia pròpia dels aeroports, dels allotjaments o del treball en el sector turístic.

[Font: TERMCAT]

Els termes dels vels islàmics, en una nova infografia interactiva

TermcatDeixa un comentari

El TERMCAT difon en una nova infografia interactiva els termes referits a set tipus de vels emprats especialment en la cultura islàmica.

La il·lustració permet distingir d’un cop d’ull l’amira, el burca, el hijab, el khimar, el nicab, el xador i la xaila, amb enllaços a les entrades corresponents del Cercaterm en què es pot consultar la definició i els equivalents en castellà, francès i anglès.

Es tracta de formes adaptades a partir dels mots originals àrabs, després d’un estudi de cada cas en què s’ha tingut en compte l’opinió de diversos experts en transcripció. La difusió d’aquestes formes catalanes pot ser útil per a periodistes i altres col·lectius professionals que vulguin fer un ús precís i adequat d’aquests termes.

La infografia s’afegeix al conjunt de materials gràfics i multimèdia del web del TERMCAT, amb més d’un centenar de recursos que donen accés de manera visual i atractiva a terminologia de tota mena de sectors.

#termedelasetmana: reinfecció

TermcatDeixa un comentari

Les notícies sobre l’augment de casos de COVID han posat d’actualitat el terme que us proposem com a #termedelasetmana: reinfecció.

Fa referència a la infecció nova, en una persona ja infectada per un bacteri o un virus determinat, per una soca o una variant diferent de la mateixa espècie de l’agent infecciós causant de la infecció inicial.

Des del punt de vista de la formació, es tracta d’un terme creat amb l’adjunció del prefix d’origen llatí re- (un dels prefixos més productius, que aporta la noció de ‘duplicació’, ‘per segona vegada’) al mot infecció, també d’origen llatí, llengua en què tenia sentits relacionats amb ‘sucar’, ‘tenyir’ o ‘tacar’, i d’aquest sentit ha passat a designar l’entrada d’un agent patogen en un organisme, amb capacitat de multiplicar-se activament i d’actuar com un estímul patogen, cosa que provoca una resposta immunitària de l’organisme infectat.

Si us interessa la terminologia relacionada amb l’actual pandèmia, us recomanem la consulta del Diccionari de la COVID-19, amb 500 termes en català i equivalents en 9 llengües. També en podeu consultar la versió en pdf, el Diccionari multilingüe de la COVID-19: cinc-cents termes per a entendre la pandèmia, editat per la Fundació Esteve. I si en voleu una aproximació més visual, podeu consultar la completa Infografia: COVID-19: termes clau.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: drets fonamentals

TermcatDeixa un comentari

L’actualitat informativa a diversos punts del planeta posa en primer pla el terme que us proposem com a #termedelasetmana: drets fonamentals.

Fa referència al conjunt de drets humans bàsics, de caràcter universal, inalienable i inderogable, basats en els valors de la dignitat, la llibertat i la igualtat, que es recullen en les constitucions o altres normes jurídiques bàsiques dels estats o en tractats internacionals, i gaudeixen de protecció jurisdiccional. També se’n pot dir drets humans fonamentals, que de fet és la denominació completa del terme.

Es tracta d’un sintagma descriptiu i transparent, en què la base drets (humans) es complementa amb l’adjectiu fonamental, que fa referència als fonaments, a allò que és a la base, i té un ús metafòric freqüent, com en aquest cas.

Com que el terme designa un conjunt sovint indestriable, en general es fa servir en plural (drets fonamentals), però si cal fer referència a un dels drets en particular, s’hi fa servir el singular corresponent (dret fonamental).

Si us interessa la terminologia relacionada amb aquest àmbit, us aconsellem la consulta del Diccionari de relacions internacionals, amb més de 1.300 termes referits a les relacions internacionals i el marc jurídic i competencial dels actors internacionals. Cada fitxa terminològica conté una denominació catalana; sinònims, si n’hi ha; equivalents en castellà, francès i anglès; definició, i, sovint, notes explicatives. I també us pot interessar la infografia interactiva dedicada a la Declaració universal dels drets humans.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: martellet

TermcatDeixa un comentari

Coincidint amb el Dia Europeu de la Música, el 21 de juny, hem publicat una nova infografia interactiva amb els termes corresponents a les parts del piano, i ara us volem proposar com a #termedelasetmana un dels termes més destacats d’aquest instrument, tot i que queda amagat a la vista: el terme martellet.

Fa referència a la peça del mecanisme d’un piano que consta d’un braç i un cap recobert de feltre i que té la funció de produir el so per percussió directa sobre les cordes. També se’n pot dir martell.

De fet, es tracta d’un dels diversos casos en què es designa amb la forma martell o martellet una peça que, d’una manera o altra, presenta alguna analogia formal amb l’eina. N’hi ha exemples en anatomia, en tecnologia, en esports, etc. 

La il·lustració amb què acompanyem aquest text, extreta de la infografia, ja permet fer-se una idea de la complexitat que s’amaga sota la tapa d’un piano, just darrere de cada tecla. La propera vegada que admireu l’habilitat del pianista que interpreta alguna peça musical, hi podeu afegir també l’admiració per la suma d’habilitats que el temps ha acumulat i concentrat fins a fer possible la creació d’un instrument com el piano. La riquesa terminològica que veureu a la infografia n’és també una altra mostra.

I si us queda curiositat, també podeu admirar-vos amb les altres infografies d’aquesta sèrie, dedicades a la guitarra, el saxo i el violí.

[Font: TERMCAT]