L’aigua és, per definició, incolora. Però en l’àmbit especialitzat de la hidrologia té ús el terme que us proposem com a #termedelaetmana: aigua verda.
Fa referència a l’aigua procedent de la pluja, del desgel o de la fusió de la neu que s’infiltra al sòl i que està disponible per a la transpiració de les plantes.
L’aigua verda s’oposa a l’aigua blava, que és l’aigua procedent de la pluja, de la fusió de la neu o del desgel que s’escorre superficialment fins a rius, llacs i embassaments o que s’infiltra en el subsol fins als aqüífers.
Es tracta, per tant, de dos termes creats per metàfora: l’adjectiu verda s’explica per la relació amb el color més habitual de la vegetació, i la forma blava per la relació amb el color aparent més habitual en rius, llacs i embassaments.
Aquests dos conceptes són importants no sols en l’àmbit de la hidrologia, sinó també en molts altres sectors relacionats, com ara en la gestió forestal i en tot el camp d’estudi ambiental.
Per això, també els trobareu en el recull que tot just aquesta setmana us presentem, la Terminologia de la sequera, un diccionari en línia que recull 75 termes relacionats amb la situació de sequera que vivim a Catalunya des de fa anys i que inclou termes de climatologia, meteorologia, hidrologia, gestió de l’aigua, agricultura i silvicultura.
La situació de sequera s’allarga i fa que, de grat o per força, ens hàgim d’acostumar a l’ús de certs termes especialitzats com el que avui us proposem com a #termedelasetmana: aigua regenerada.
Fa referència a l’aigua depurada que ha estat sotmesa a un tractament addicional per a adequar-la a determinats usos. Per exemple, en funció de la tecnologia de regeneració utilitzada i de la qualitat de l’aigua obtinguda, es pot fer servir per al reg agrari, per a usos industrials, per a determinats usos urbans (per exemple, la neteja de carrers), o per al manteniment del cabal ecològic d’un riu.
Com es pot veure, l’aigua regenerada és un tipus d’aigua depurada, és a dir, d’aigua residual de la qual s’han eliminat els contaminants en una estació depuradora (especialment la matèria orgànica i els sòlids en suspensió) perquè pugui retornar al medi en condicions òptimes. I l’aigua residual és la que conté residus procedents de la indústria, de zones urbanes, o d’activitats agràries o ramaderes.
Per acabar de completar la sèrie, l’aigua potable és la que és apta per al consum humà, ja sigui en el seu estat original o després d’un tractament de potabilització, i subministrada a través de la xarxa pública, de cisternes, o com una activitat comercial (aigua envasada). També se’n pot dir aigua de beure, i més recentment s’ha fet popular la denominació aigua de boca, que no es pot considerar inadequada, però cal tenir present que les dues formes tradicionals són aigua potable o aigua de beure.
Si us interessa la terminologia relacionada amb la sequera, en podeu trobar una selecció a la infografia interactiva La sequera: termes clau. També us pot interessar aquest apartat del web de l’Agència Catalana de l’Aigua dedicat a l’aigua regenerada.
I podeu consultar la fitxa completa de cadascun dels termes esmentats, amb la definició i els equivalents en altres llengües, al Cercaterm.
El període de sequera actual és, segons els experts, el segon més important de la història des que hi ha registres meteorològics. La falta prolongada de pluges ha convertit la sequera meteorològica inicial en sequera hidrològica, i les reserves actuals dels embassaments superen per poc el 25 % de la seva capacitat total, que és el nivell orientatiu a partir del qual es considera que hi ha una situació d’excepcionalitat per sequera.
En aquest context, i tenint en compte que les previsions meteorològiques no són gaire optimistes pel que fa a l’arribada de pluges, els problemes sobre la disponibilitat d’aigua apareixen als mitjans de comunicació dia sí i dia també, i sovint s’hi fa servir el terme aigua de boca. Sabem ben bé, però, a què fa referència aquesta expressió i quina relació té amb els termes aigua potable i aigua de beure, segurament més coneguts? Totes tres denominacions són adequades? A continuació mirem d’aclarir-ho.
D’acord amb els experts, totes tres formes (aigua potable, aigua de beure i aigua de boca) designen el mateix concepte: aigua apta per al consum humà i per a l’elaboració d’aliments perquè té un grau de puresa química i microbiològica suficient. Aquesta aigua es pot trobar en el seu estat original o pot ser fruit d’un procés de tractament, i pot ser subministrada al consumidor a través de xarxes de distribució, dipòsits, o com a part d’un procés comercial. Per tant, l’aigua potable (aigua de beure o aigua de boca) és un concepte més ampli que el d’aigua de xarxa (aigua corrent o aigua de l’aixeta); d’altra banda, quant a l’aigua de xarxa, si bé per definició és aigua potable, en certs contextos excepcionals se’n pot prohibir l’ús per la presència d’algun contaminant.
De totes maneres, malgrat que les denominacions aigua potable, aigua de beure i aigua de boca designin el mateix concepte, convé tenir present que les tres denominacions presenten el concepte des de perspectives diferents, no s’utilitzen per igual en tots els contextos i no tenen la mateixa tradició.
Pel que fa a aigua potable, és la forma més habitual en contextos tècnics, té una llarga tradició i, des del punt de vista conceptual, posa l’èmfasi en les característiques i la seguretat de l’aigua.
Quant a aigua de beure i aigua de boca, són denominacions més habituals en contextos divulgatius i posen l’èmfasi en l’ús que es dona a aquesta aigua. La forma amb més tradició de les dues és aigua de beure, però en els últims anys s’ha estès d’una manera molt àmplia la denominació aigua de boca, que es pot considerar també adequada des d’un punt de vista lingüístic.
Avui s’escau el Dia Mundial de l’Aigua, i aquest any se’ns proposa de fer una atenció especial a les aigües subterrànies. Per això, us proposem com a #termedelasetmana el terme aqüífer.
Fa referència a la formació geològica en què s’emmagatzema i circula aigua subterrània tot aprofitant la porositat i la fissuració de la roca que l’acull.L’aigua dels aqüífers és un recurs clau per a l’agricultura i en el proveïment d’aigua potable, però és molt sensible a la contaminació i a la sobreexplotació. En zones costaneres, a més, es produeix el fenomen de la intrusió salina.
Pel que fa a la formació, aqüífer és un cultisme creat per l’adjunció del formant d’origen llatí aqüi-, que vol dir ‘aigua’ i és present en altres termes com ara aqüícola o aqüífug, i el formant també llatí -fer (del verb ferre ‘portar’), que aporta el significat de ‘que porta’, i que també trobem en termes com ara plumbífer o petrolífer. Convé fer atenció a l’ortografia del mot, que va amb dièresi sobre la u i accent sobre la i.
