Com uns animals

En la vida salvatge, un animal no fa res d’especial per a mantenir-se en forma, tan sols es mou constantment. I més li val perquè s’hi juga la vida, tant si està de la banda dels predadors com si està de la banda de les preses: un guepard amb sobrepès passarà gana, i un antílop amb les articulacions rovellades apunta a plat fort en un menú de la sabana.

En canvi, els éssers humans tendim a la vida sedentària. Els nuclis de població eviten que ens passem el dia trescant per la natura; els mitjans de transport, els ascensors i les escales mecàniques ens alliberen de fatigues innecessàries, i les pantalles, el col·leccionisme, els jocs de taula i la lectura ens regalen dies plàcids i emocions bàsicament mentals.

Necessitem, ja es veu, buscar situacions expresses per a fer exercici i, ja que hi som, podríem prendre nota del món animal. Doncs bé, això és exactament el que pretén l’entrenament de rutina animal, o rutina animal.

Podríem dir que la rutina animal (en anglès, animal flow) és una activitat de fitnes sense aparells, que agrupa exercicis a terra executats a l’aire lliure o sobre una estora (alguns de disciplines com el ioga, la capoeira o el parkour), amb dos afegits singulars:

  • el primer, que la transició entre exercici i exercici es fa de manera fluida, sense talls (d’aquí que en anglès se’n digui flow ‘fluència’);
  • el segon, que els moviments de base imiten els moviments naturals de diverses espècies animals, com ara felins, granotes, primats i llangardaixos (i per això se’n diu animal).

Segons els seus defensors, l’entrenament de rutina animal proporciona equilibri, força d’articulacions, flexibilitat, potència muscular i consciència del cos i, a més, ho aconsegueix d’una manera divertida. I deu ser cert, perquè la cosa no ha parat de créixer des del 2010, l’any que Mike Fitch, el seu creador, va fundar l’associació Animal Flow per a promoure-ho.

Voleu estar en forma? Doncs ja ho sabeu: allibereu la vostra part més animal i feu com els guepards, com els ximpanzés o com el vostre gos o el vostre gat…

[Font: TERMCAT]

Una camamilla es posa bé, però l’*esterilla

A l’hora de fer exercicis que impliquin un contacte del cos amb el terra sempre és més prudent (i més agradable) fer-los a sobre una espuma prima i flonja, que esmorteeixi els impactes. Parlem, és clar, d’una estora o una màrfega.

També està bé recórrer a un material així quan dormim en una tenda, i no diguem si dormim al ras, fent bivac. En aquest cas, per dissimular les pedres que ens amargarien la nit i, sobretot, per evitar la humitat de terra. D’aquesta altra peça, molt similar a l’anterior, en diem aïllantestora o màrfega.

De totes dues peces en podem dir estora perquè cobreixen una part del terra, i en podem dir màrfega perquè són similars a matalassos senzills; a més, de la segona també en diem aïllant, perquè la seva funció quasi principal és protegir-nos de la humitat.

Ho podem resumir així:

Comparació estora i aïllant

El que no funciona en català, ni al gimnàs ni a la muntanya, és l’*esterilla.

Però per què no ens va bé *esterilla si en català ja hi ha un grapat de paraules que acaben igual? Tenim:

  • Paraules acabades en –illa per l’evolució fonètica des d’una altra llengua. (Per exemple, camamilla, del grec khamaímēloncruïlla, del llatí crucīcŭla, o guilla, del germànic Wisĭla.)
  • Paraules acabades en –illa perquè estan agafades o copiades del castellà, on -illo/a és un sufix que indica que una cosa és més petita que l’original. (Per exemple, guerrilla com a guerra petita, sabatilla com a sabata petita o vainilla, com a beina petita [vaina, en castellà]).

A més, totes les llengües agafen paraules d’altres llengües, com un element més de la seva evolució natural al llarg dels anys. El català, per exemple, té paraules del castellà, del francès, de l’anglès, de l’italià, de l’àrab, del xinès…

Doncs bé, el que passa és que l’*esterilla té un doble problema:

  1. Està formada per una paraula castellana (estera, corresponent al català estora) i per un diminutiu també castellà (-illa).
  2. Té sentit agafar paraules de fora quan hem d’anomenar significats nous per als quals no tenim paraules catalanes existents ni fàcilment disponibles. I, en aquest cas, resulta que ja tenim estoramàrfega i aïllant, que cobreixen perfectament aquests sentits i que ja es fan servir.

De fet, anem tan sobrats d’alternatives que l’*esterilla no ens cal gens ni mica, ni per suar la cansalada ni per dormir sota les estrelles.

Per cert, tampoc és gaire adequat *estoreta. En aquest cas, perquè aquesta espuma no és precisament petita. Al revés, en general és molt més gran que l’estora que tenim a la porta de casa per escurar-nos les sabates quan venim de fora.

I la *colxoneta, què? Doncs tampoc tenim bones notícies per a les *colxonetes… Però això ho deixarem per a un altre dia.

Fem fitnes per tenir una bona condició física o per estar en forma?

fitnes

En el Dia Internacional de l’Activitat Física, us fem unes consideracions sobre els termes fitnes, condició física i forma física.

El terme fitnes és l’adaptació catalana del manlleu anglès fitness, d’ús molt estès i utilitzat habitualment en contextos de llengua general. Designa el conjunt de pràctiques físiques, dutes a terme generalment en un centre esportiu, que juntament amb uns hàbits alimentaris i terapèutics adequats tenen com a objectiu aconseguir una bona condició física. Apareix en la formació d’altres termes com ara sala de fitnes, pilota de fitnes, fitnes cardiovascular (cardiofitnes o càrdio), etc.

Convé distingir aquest terme dels relacionats condició física i forma. Mentre que la condició física és l’estat general de la capacitat física i psicomotora d’una persona, la forma és la condició física d’un esportista per a la pràctica d’un esport en un moment determinat.

Així, doncs, us encoratgem a practicar el tipus de fitnes que més us plagui per tenir una bona condició física i estar en forma.

Fem pilates… però com ho escrivim?

pilates

Podem escriure pilates o mètode Pilates.

Es tracta d’un sistema d’entrenament físic basat en exercicis que ensenyen a ser conscient de la respiració i l’alineació de la columna i que enforteixen els músculs interns del tors, considerats essencials per al manteniment de la columna vertebral. Molt de moda actualment, és un mètode ideat per l’alemany Joseph Pilates (1883-1967) durant la Primera Guerra Mundial.

Com que el terme prové d’un nom propi, quan es fa servir la denominació completa del mètode d’entrenament, que inclou el cognom, és convenient escriure’l amb majúscula, mètode Pilates; en canvi, en els contextos més habituals, en què se simplifica la denominació i es fa servir com a nom comú, s’escriu amb minúscula, pilates (fem pilates, anem a classe de pilates, etc.).