Tanca

#termedelasetmana: desertificació

desertitzacio

El dia 17 de juny ha estat declarat per l’ONU el Dia Internacional de la Lluita contra la Desertificació. Per això, us proposem aquest terme, desertificació, com a #termedelasetmana, i recordarem la diferència amb el terme relacionat desertització.

El terme desertificació fa referència al procés de formació de deserts per influència de l’activitat de l’ésser humà; en canvi, la desertització es refereix al mateix procés, però quan és degut a causes naturals, sense influència humana.

Des del punt de vista de la formació, es tracta de dos termes creats per derivació: sobre la base substantiva desert (que prové del llatí desertus, amb el mateix significat) s’afegeixen dos sufixos verbals diferents (-itzar i –ificar), i se’ls atribueix de manera més o menys arbitrària un significat diferent, que és útil per a distingir els dos conceptes relacionats. Posteriorment amb la terminació –ció es formen els substantius corresponents.

L’ONU reclama, amb la celebració d’aquest dia internacional, que es faci atenció a la desertificació, que afecta més de 1.500 milions de persones arreu del món, i sobre la qual tots tenim capacitat d’influència, sovint amb gestos petits que poden semblar insignificants, però que multiplicats moltes vegades tenen la seva repercussió.

 

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: tsunami

Tsunami

Avui, dia 5 de novembre, es commemora el Dia Mundial de Conscienciació sobre els Tsunamis, i per això us proposem el terme tsunami com a #termedelasetmana.

Fa referència a una onada de gran amplitud i període molt llarg produïda per un sisme submarí intens a alta mar, que, en atènyer la costa, adquireix dimensions de desenes de metres i gran potència destructiva. La denominació tsunami prové d’un mot japonès que significa ‘gran onada en port’, i és la forma emprada en la majoria de llengües del nostre entorn.

Al marge dels usos figurats del terme que l’han posat d’actualitat entre nosaltres, el fet és que les Nacions Unides adverteixen que els tsunamis són fenòmens poc freqüents, però que poden ser extremament mortífers. En els últims 100 anys, 58 tsunamis han comportat més de 260.000 víctimes mortals, més que qualsevol altre risc natural, i això explica que s’hagi proposat el Dia Mundial que avui se celebra.

Podeu consultar la fitxa completa del terme en diversos diccionaris del TERMCAT, com ara en el Diccionari de geografia física, el Diccionari de física, el Diccionari d’enginyeria civil o el Diccionari de gestió ambiental.

#termedelasetmana: satèl·lit

satel-lit

El #termedelasetmana que us proposem és de plena actualitat pel que va passar ara fa 50 anys: el 20 de juliol de l’any 1969 l’ésser humà va poder posar els peus al satèl·lit de la Terra, i així la Lluna va deixar de ser un espai exclusiu de poetes, enamorats, somiadors i escriptors de ciència-ficció per passar a ser també terreny d’exploració per als astronautes.

Un satèl·lit és un cos del sistema solar que està lligat gravitatòriament a un planeta, al voltant del qual es desplaça descrivint una òrbita per l’espai. També se’n pot dir lluna (“les llunes de Júpiter”), tot i que en contextos especialitzats es considera preferible restringir l’ús de lluna per a fer referència al satèl·lit natural de la Terra (i en aquests contextos se sol escriure en majúscula: “la Lluna orbita al voltant de la Terra”).

Passa el mateix amb els equivalents castellà luna i francès lune, que, malgrat que el significat genèric sigui normatiu en les llengües respectives, en contextos especialitzats se solen reservar per al satèl·lit de la Terra. Els equivalents anglesos satellite i moon tampoc no tenen habitualment un valor genèric, sinó que solen reservar-se per a denominar, d’una banda, els satèl·lits artificials (satellite) i, de l’altra, els d’origen natural (moon).

Des del punt de vista lingüístic, és interessant observar que satèl·lit, en el sentit astronòmic, és una forma relativament recent, creada a partir del llatí satelles, que vol dir ‘guardià, servidor’: el satèl·lit es va concebre originalment, doncs, com un acompanyant, un servidor, del planeta (d’etimologia també ben bonica, atès que prové del grec planḗtēs, que vol dir ‘vagabund, errant’, per oposició als estels, que tenien posicions més fixes en l’esfera celeste).

Aquests dies el nostre satèl·lit recupera tot el protagonisme, i veiem reportatges, notícies i anècdotes relacionats amb la fita històrica de fa 50 anys. Si hi voleu afegir el coneixement vinculat amb la llengua i la terminologia, us aconsellem de visitar els termes de l’àrea temàtica d’astronomia, astrofísica i cosmologia del Diccionari de física en línia: hi trobareu un bon recull de termes, definits amb precisió i sovint amb interessants notes complementàries.

#termedelasetmana: fus horari

fus_horari

Aquests dies l’actualitat informativa s’ha centrat en la possibilitat que els estats europeus abandonin l’actual sistema que modifica l’horari segons l’època de l’any. Quan se’n parla, sovint apareix en els textos el terme que us proposem com a #termedelasetmana: fus horari.

Fa referència a cadascun dels vint-i-quatre fusos, compresos entre dos meridians separats per 15° de longitud, en què ha estat dividida la superfície terrestre i que corresponen a una hora.

Un fus, en geometria, és una porció d’una superfície de revolució compresa entre dos plans meridians. La denominació es basa en la proximitat d’aquesta formació geomètrica amb la forma del fus, l’instrument propi de la filatura que presenta els extrems més prims que la part central i que permet enrotllar el fil. De fet, la imatge del fus també ha servit per a denominacions pròpies d’altres àmbits, com ara l’anatomia o la zoologia, per exemple.

La discussió actual gira al voltant de la possibilitat d’eliminar el canvi d’horari i, també, de redistribuir l’atribució de diverses zones geogràfiques al fus horari que els correspon: el traçat de molts fusos horaris ha estat modificat convencionalment per fer que el canvi horari oficial segueixi els límits fronterers i, per interessos polítics, econòmics o d’altra mena, diversos Estats mantenen horaris diferents dels que correspondrien dins els fusos estrictes.

#termedelasetmana: colada de lava

coladaDeLava

L’erupció del volcà de Fuego, a Guatemala, ocupa aquests dies bona part de l’actualitat informativa. Per això, us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que probablement trobarem en les notícies que es refereixen als efectes de l’erupció: el terme colada de lava.

Una colada de lava (o també, colada volcànica) és la massa fluida de lava que surt d’un cràter i que s’escampa vessant avall en forma de mantells fins que s’immobilitza per refredament i es consolida.

Des del punt de vista lingüístic, la forma colada és un manlleu del francès coulée, del verb couler, del mateix origen llatí (collare) que trobem en el mot català colar, i que es relaciona amb el substantiu llatí colum (‘tamís, garbell’). Per la seva banda, lava té origen en l’italià lava, que prové també del llatí labes (‘caiguda, esllavissada’).

Confiem que l’erupció del volcà no provoqui més desgràcies. I si us interessa la terminologia relacionada amb els fenòmens volcànics, en trobareu una bona mostra al Diccionari de geografia física, que forma part de la col·lecció Diccionaris en Línia del TERMCAT.

#termedelasetmana: onada de calor

onada_de_calorEl #termedelasetmana que us proposem no es refereix a un concepte especialment agradable, però sí relativament freqüent durant els mesos d’estiu. Es tracta del terme onada de calor.

És un fenomen de certa durada consistent en l’augment considerable de la temperatura de l’aire provocat per la invasió d’una massa d’aire càlid, segons la definició del sempre interessant Diccionari de geografia física.

Si aquesta setmana, o alguna altra setmana d’aquest estiu, us toca suportar una onada de calor, us recomanem que prengueu les mesures adequades per a evitar altres termes relacionats però bastant més desagradables, com ara cop de calor, insolació, hipertèrmia o deshidratació, que també podeu trobar al Cercaterm.

 

Magnitud sísmica, intensitat sísmica i escales sísmiques

Terratremol

Dues de les primeres dades que se solen conèixer en produir-se un terratrèmol són la magnitud sísmica i la intensitat sísmica. Si bé aquests termes designen paràmetres diferents, ambdós es fan servir, entre d’altres, per a la caracterització de la grandària d’un terratrèmol, motiu pel qual a vegades se’n confon l’ús en contextos divulgatius.

La magnitud sísmica mesura l’energia alliberada en el focus d’un terratrèmol que es converteix en ones elàstiques, a partir del senyal enregistrat en un sismograma en un punt concret. És, doncs, un paràmetre objectiu, basat en la determinació instrumental.

En canvi, la intensitat sísmica es valora a partir de la descripció dels efectes d’un terratrèmol sobre les estructures, els edificis, el terreny i les persones. És, doncs, un paràmetre subjectiu de mesura qualitativa de la grandària d’un terratrèmol, i varia a cada punt del terreny en funció de la magnitud sísmica i la distància a l’epicentre, entre altres factors.

La determinació de la magnitud sísmica o la intensitat sísmica d’un terratrèmol es pot expressar en diverses escales estàndard.

Les escales de magnitud sísmica es divideixen en valors numèrics amb un decimal. A l’hora d’interpretar les dades expressades d’aquesta manera, convé tenir en compte que són escales logarítmiques de base 10, de manera que per a cada valor d’augment s’incrementa molt més l’alliberament d’energia. Per exemple, un terratrèmol de magnitud 8,1 produeix una sacsejada 10 vegades superior que un de magnitud 7,1, 100 vegades superior que un de magnitud 6,1, 1.000 vegades superior que un de 5,1, etc.

L’exemple més conegut d’escala de magnitud sísmica és l’escala de Richter, que pren com a base la magnitud de l’ona interna d’un terratrèmol, és a dir, l’ona sísmica que es propaga per l’interior de la Terra. Aquesta escala va ser proposada per C. F. Richter per a calcular la magnitud de terratrèmols locals a Califòrnia, i per aquest motiu de vegades s’utilitza la denominació escala de magnitud local per a fer referència a l’escala de Richter. Pel que fa a la pronunciació de l’antropònim Richter, se sol recomanar la pronúncia amb [k].

Les escales d’intensitat sísmica es basen en una divisió en graus, expressats en números romans, que permet objectivar els efectes macrosísmics d’un terratrèmol. Són escales discretes, és a dir, no admeten valors intermedis entre els valors establerts. Com que els danys d’un terratrèmol varien d’un punt del terreny a un altre, amb els diferents valors d’intensitat sísmica s’elaboren mapes d’isosistes que permeten distingir les zones amb la mateixa intensitat sísmica percebuda.

Són exemples d’escales d’intensitat sísmica l’escala de Mercalli modificada (o escala MM), que actualment consta de 12 graus, i l’escala macrosísmica europea (EMS-98), que és l’escala d’intensitat oficial a la Unió Europea.

Convé evitar l’ús del mot graus per a expressar la magnitud sísmica d’un terratrèmol i reservar aquest mot per a referir-se a valors d’intensitat sísmica (per exemple: un terratrèmol de magnitud 3,2, però un terratrèmol de grau IV ).

També cal especificar l’escala en què es donen les dades de magnitud i d’intensitat d’un terratrèmol, tenint en compte que per a cada cas hi ha diverses escales (per exemple, un terratrèmol de magnitud 3,2 és una referència incompleta, i convindria especificar un terratrèmol de magnitud 3,2 en l’escala de Richter).

 

#termedelasetmana: pluja d’estels

Si sou uns bons aficionats a l’observació dels astres és ben probable que ja estigueu al cas que aquests dies es poden observar els alfa-Centàurids. Si és la primera vegada que sentiu aquesta denominació, heu de saber que es tracta d’una pluja de meteors amb radiant a la constel·lació de Centaure, que té lloc anualment la primera quinzena de febrer, amb el pic d’activitat al voltant del 8 de febrer.

Us proposem precisament com a #termedelasetmana el terme pluja de meteors o pluja d’estels. Un meteor, tot i la denominació sinònima popular, no té res a veure amb un estel: és un fenomen lluminós que és originat en passar ràpidament un meteoroide a través de l’atmosfera terrestre i apagar-se tot seguit. I una pluja de meteors és una successió de meteors en un interval curt de temps que es produeix periòdicament en passar la Terra a prop de l’òrbita d’un cometa. En el Diccionari de física podeu llegir també una interessant nota enciclopèdica sobre aquest concepte, i aprendre que durant una pluja d’estels, els meteors, per un efecte de perspectiva, semblen provenir d’un punt concret de l’esfera celeste, el radiant. La ubicació del radiant dóna nom a les diferents pluges d’estels, com ara els Perseids, amb radiant a la constel·lació de Perseu, o els Gemínids, amb radiant a la constel·lació de Gèminis.

Per il·lustrar el concepte, us hem preparat aquest mapa interactiu, en què podreu consultar les denominacions que reben algunes de les pluges d’estels. I si us queda curiositat i voleu saber els criteris que hi ha al voltant dels noms d’aquests fenòmens, us convidem a consultar també el Criteri per a la denominació catalana de les pluges de meteors, que ha aprovat recentment el Consell Supervisor del TERMCAT i que ofereix informació ben precisa sobre tots els aspectes que cal tenir en compte en relació amb aquests termes (masculí o femení, plural, majúscula o minúscula, ús de les lletres gregues, etc.).

#termedelasetmana: nivologia

CC Wikimedia_Emmanuel Boutet
CC Wikimedia_Emmanuel Boutet

Aquest hivern està resultant anormalment càlid, però ara sembla que, a poc a poc, el fred va arribant. I amb el fred, és clar, arriba també la neu. Potser ho fa perquè el dia 19 de gener se celebra el Dia Mundial de la Neu, que en moltes estacions d’esquí s’ha celebrat el cap de setmana passat.

Per afegir-nos a la celebració, des del TERMCAT us proposem com a #termedelasetmana la forma nivologia, que fa referència a la ciència que estudia les formes i els moviments de la neu. Com sol passar en els termes cultes, està creat a partir de la forma llatina de neu (nix nivis) i el formant d’origen grec –logia, que estrictament vol dir ‘paraula’ però generalment aporta el sentit de ‘teoria, tractat, estudi’.

El terme té ús en el camp de la geografia física i també, és clar, en l’àmbit dels esports de neu. Precisament, si el busqueu en el Cercaterm, en trobareu dues fitxes, l’una procedent del Diccionari de geografia física i l’altra del Diccionari de la neu.

Per què la Meridiana es diu com es diu?

Un dels punts en què se situa l’actualitat informativa de la Diada d’enguany és l’avinguda Meridiana de Barcelona. Meridiana és la forma femenina de l’adjectiu meridià, que fa referència al migdia o als meridians. En el cas de Barcelona rep el nom a partir d’aquest segon sentit, el que el relaciona amb els meridians terrestres. Sabeu que aquesta avinguda segueix molt aproximadament el traçat d’un meridià terrestre?

Recordem de les classes de geografia a l’escola que la Terra està dividida en semicercles imaginaris que volten la Terra passant pels pols, anomenats meridians, i cercles imaginaris paral·lels a l’equador, anomenats paral·lels. Meridians i paral·lels, amb les seves referències principals (el meridià de Greenwich i l’equador, respectivament), conformen una xarxa de línies convencionals que són la base per a calcular les coordenades geogràfiques (latitud i longitud) de qualsevol punt sobre l’esfera terrestre i, d’aquesta manera, obtenir-ne la situació amb exactitud.

Concretament, bona part del traçat nord-sud de l’avinguda Meridiana coincideix amb el meridià mesurat des de Dunkerque fins a Barcelona, i també, de manera aproximada, amb el meridià de París. La Meridiana, com a gran avinguda d’entrada a la ciutat de Barcelona, no va ser projectada fins a mitjan segle XIX, en el marc del Pla Cerdà, però la zona que ocupa té una importància geogràfica anterior. Certament, a final del segle XVIII el meridià Dunkerque-Barcelona va servir per a mesurar la longitud precisa del metre segons la definició que n’havia establert en aquell moment l’Acadèmia de les Ciències de París. Ho vam explicar en aquest Apunt terminològic.

Us convidem a conèixer la terminologia relacionada amb meridians i paral·lels, i molts altres aspectes de cartografia, geografia, teledetecció, fotogrametria, etc., en el nostre diccionari en línia titulat Diccionaris cartogràfics, que aplega en un sol producte els quatre diccionaris de la sèrie Diccionaris Terminològics de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, elaborats amb l’assessorament del TERMCAT.

Tornar al principi