El pantà de Sau o l’embassament de Sau? El pantà de la Baells o l’embassament de la Baells? El pantà de Cúber o l’embassament de Cúber?
Tots dos noms, embassament i pantà, es poden considerar adequats per a designar els grans dipòsits artificials en què, generalment mitjançant la construcció d’una presa que tanca la boca d’una vall, s’emmagatzema l’aigua d’un riu. Tant embassament com pantà són formes consolidades i amb una llarga tradició en català, documentades amb aquest sentit des de principis del segle passat i recollides actualment en tots els diccionaris de referència.
Hi ha un dels dos mots, però, que s’identifica inequívocament amb aquest concepte (embassament), mentre que l’altre (pantà), almenys en l’àmbit especialitzat de la geografia, pot tenir un altre sentit. Un pantà també pot ser un terreny impermeable i planer, recobert de manera natural per un mantell d’aigües poc profundes, sovint fangoses i riques en matèria orgànica, que pot trobar-se parcialment cobert de vegetació herbàcia o arbòria; tant pot estar situat prop de la costa com, per exemple, a muntanya, en zones mal drenades. Des d’un punt de vista conceptual, doncs, és un terme proper a aiguamoll.
Aquest altre sentit del mot pantà, de fet, era el significat original del mot quan es va incorporar al català com a adaptació de l’italià pantano. I un dels verbs derivats de pantà, empantanegar, que significa aturar o impedir l’avançament d’un afer o una actuació, podria molt ben ser que estigués basat en aquest sentit original; si algú queda atrapat en el fang d’un pantà té, efectivament, més dificultats per avançar.
Si tornem als grans dipòsits artificials d’aigua, cal tenir en compte que en llengua general, tot i que embassament i pantà siguin formes sinònimes, sembla que històricament hi ha hagut una certa preferència pel mot pantà, ja que aquest és el mot dominant en la toponímia tradicional. En canvi, en l’àmbit especialitzat la preferència és a favor de embassament, pel fet que pantà és un mot polisèmic i, per tant, menys precís.
Podeu consultar la fitxa d’aquests termes, i d’altres de relacionats, al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra; esperem que us sigui un recurs útil per no quedar empantanegats en dubtes terminològics.
Dues dècades després de la seva aparició, el terme “antropocè” s’utilitza àmpliament com si fes referència a una nova època geològica formal i ben definida, però en realitat és una denominació de caràcter informal que encara no té una definició precisa. Per aquest motiu, per indicar aquesta manca de formalització, en contextos especialitzats es pot utilitzar entre cometes.
El terme “antropocè” (en anglès, Anthropocene) va ser encunyat pel químic ambiental danès Paul Crutzen i l’ecòleg americà Eugene Stoermer per posar l’accent en el fet que les conseqüències globals d’origen antropogènic havien superat el marge de variabilitat de l’holocè (l’última època des del final de l’última glaciació). Des d’un punt de vista formal, l’ús del sufix –cè suggeria d’una manera implícita el rang de nova època dins del cenozoic, ja que aquest és el sufix reservat a les denominacions d’èpoques d’aquesta era: paleocè, eocè, oligocè, miocè, pliocè, plistocè i, finalment, holocè, que designa l’època actual.
Cal tenir en compte, però, que els termes geològics, com passa en moltes altres disciplines científiques, requereixen un procés d’homologació formal rigorós. Qualsevol nova unitat de la taula cronoestratigràfica internacional, que és on es representen les unitats de l’escala del temps geològic, ha de complir els requisits establerts per la Guia estratigràfica internacional i ha d’haver estat aprovada per la Comissió Internacional d’Estratigrafia. És un procés comparable, per exemple, a l’addició d’un nou element a la taula periòdica, que comporta la intervenció de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada.
Seguint aquest procés, el Grup de Treball sobre l’Antropocè va presentar el 31 d’octubre de 2023 una proposta per establir el terme “antropocè” com a denominació d’una nova època geològica posterior a l’holocè (amb l’inici a mitjans dels anys 50 del segle passat) que es caracteritzaria per les manifestacions geològiques fruit de l’impacte global humà en el sistema Terra.
Els crítics amb l’establiment d’aquesta nova època argumenten que s’utilitzen criteris ambientals per a definir una època geològica, mentre que una nova unitat geològica s’ha de basar exclusivament en els criteris estratigràfics establerts internacionalment per l’organisme competent.
Actualment la proposta està en procés d’estudi per part de la Comissió Internacional d’Estratigrafia i se’n preveu una anàlisi detallada, de manera que la resposta pot no ser ràpida. Si s’aprovés, s’hauria de traslladar a la Unió Internacional de Ciències Geològiques per a la seva ratificació. En cas que la proposta no s’aprovés, el Grup de Treball sobre l’Antropocè tindria l’opció de redefinir-la i tornar-la a presentar, o bé podria abandonar-la.
Sigui com sigui, cal tenir present que en cap cas es discuteix l’impacte global d’origen antropogènic en el sistema Terra, i que la formalització o no d’aquest terme com a nova època geològica ni millorarà ni tampoc agreujarà els problemes ambientals globals; l’únic que pot revertir aquesta situació crítica és un canvi profund en l’estil de vida actual i en els estàndards socioeconòmics.
Des del TERMCAT estarem al cas de l’evolució d’aquesta proposta i actualitzarem la informació que difonem tan bon punt hi hagi algun pronunciament oficial. De moment, podeu consultar la fitxa provisional del terme “antropocè” al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.
[Font: RULL, Valentí. “The ‘Anthropocene’: alea iacta est: The proposal of the ‘Anthropocene’ as a new geological epoch has been submitted for formalization” [en línia]. EMBO Reports (2024). <https://www.embopress.org/doi/full/10.1038/s44319-024-00065-1>]
Quina és la grafia adequada: atmosfera o atmòsfera?; biosfera o bioesfera? Quin és el significat de termes com criosfera, litosfera o exosfera?
En l’àmbit de les ciències de la Terra hi ha més d’una vintena de termes formats amb la forma sufixada –sfera (procedent del grec sphaĩra) i una forma prefixada també culta, en la majoria de casos d’origen grec: atmosfera, troposfera, exosfera, litosfera, biosfera, hidrosfera, criosfera, etc.
Aquests mots designen alguna de les capes gasoses que envolten la Terra, alguna de les capes internes de la Terra o, fins i tot, parts discontínues de la Terra que no formen una capa uniforme però sí que comparteixen alguna característica. Per tant, tot i que totes aquestes denominacions parteixen de la forma –sfera, que significa ‘esfera’, en realitat no designen cossos pròpiament esfèrics, i per aquest motiu la grafia del segon formant no coincideix amb el mot català esfera, sinó que la forma prefixada s’adjunta directament al formant -sfera: la grafia correcta, doncs, és biosfera, mesosfera, geosfera o astenosfera, entre d’altres, i no *bioesfera, *mesoesfera, *geoesfera o *astenoesfera.
Pel que fa a l’accentuació, en tots els casos l’accent recau en la penúltima síl·laba de -sfera, de manera que són paraules planes acabades en vocal i no s’han d’accentuar; cal escriure, doncs, atmosfera i no *atmòsfera. Probablement la vacil·lació existent es deu al fet que en castellà s’admet una doble pronúncia i grafia per a aquests mots.
A continuació es presenten agrupats en tres grans grups aquests termes referents a les “capes” de la Terra amb l’objectiu de descobrir-ne el significat, sovint amb l’ajuda i el reforç de l’etimologia.
Les “esferes” gasoses
Sembla que el terme precursor de tota aquesta sèrie és atmosfera, que en català es documenta per primera vegada en una font del 1803. És una denominació formada a partir de la forma prefixada del mot grec atmós, que té el significat de ‘vapor’.
A partir d’aquest primer terme, entre principis i mitjans del segle XX es proposen altres termes formalment paral·lels per a designar les diferents parts que es poden distingir dins de l’atmosfera, des de la superfície terrestre fins a l’espai exterior:
troposfera, mot creat a partir del formant tropo-, procedent del grec, que significa ‘gir’, ‘moviment’ o ‘canvi’, pel fet que en aquesta part de l’atmosfera hi tenen lloc processos convectius i s’hi formen els núvols, de manera que es troba en un estat de canvi permanent.
estratosfera, denominació creada a partir de la forma estrato-, procedent del llatí, que significa ‘estrat’. Designa una part de l’atmosfera caracteritzada per la seva relativa quietud, i per aquest motiu es considera una mena d’estrat gasós que cobreix la troposfera.
mesosfera, a partir del formant meso-, procedent del grec, en referència al fet que aquesta capa es troba just al mig, entre la troposfera i l’estratosfera, d’una banda, i la termosfera i l’exosfera, de l’altra.
termosfera, denominació formada a partir de termo-, formant procedent del grec que significa ‘calent’ i indica relació amb la calor o amb la temperatura. En aquesta capa la temperatura creix regularment amb l’altura a causa de l’energia radiant que s’hi absorbeix i de les reaccions fotoquímiques que hi tenen lloc.
exosfera, nom format a partir del formant exo-, procedent del grec, que en aquest cas significa ‘de fora’, en referència al fet que és la capa de l’atmosfera més externa.
A més a més, també hi ha altres termes amb el formant –sfera que designen altres parts de l’atmosfera atenent a la seva composició, les quals poden coincidir totalment o parcialment amb alguna de les capes anteriors: per exemple, l’ozonosfera (o capa d’ozó) és la part de l’estratosfera amb una alta concentració d’ozó, i la ionosfera és el conjunt de zones de l’atmosfera amb una forta presència d’electrons lliures i ions.
Les “esferes” internes
Així com l’atmosfera és la capa gasosa que envolta la Terra, el conjunt de parts sòlides de la Terra rep el nom de geosfera. Igual que en el cas de l’atmosfera, també hi ha diversos termes per a designar les diferents parts que es poden distingir en la geosfera, des de les capes més properes a la superfície terrestre fins a les capes més properes al nucli intern:
litosfera, nom creat a partir del formant lito-, procedent del grec, amb el significat de ‘pedra’, en referència al fet que és la capa rígida de la geosfera.
astenosfera, denominació creada amb el formant asteno-, procedent del grec, que té el significat de ‘feblesa’ i en aquest cas fa referència a la viscositat que presenta aquesta zona de l’interior de la Terra.
mesosfera, mot construït amb el formant meso-, procedent del grec, que significa ‘al mig’. Com en les subdivisions de l’atmosfera, en què també hi ha una capa anomenada amb aquesta denominació, la mesosfera de la geosfera és la capa intermèdia, concretament entre l’astenosfera i el nucli.
Les “esferes” discontínues
L’atmosfera i la geosfera es distingeixen de la hidrosfera i la biosfera. A diferència de les primeres, la hidrosfera i la biosfera no són capes contínues, sinó que són zones de la Terra que comparteixen una mateixa característica:
La hidrosfera és el conjunt de totes les aigües superficials de la Terra.
La biosfera és el conjunt de parts de la Terra on es desenvolupa la vida, de manera que inclou les parts de la litosfera, la hidrosfera i l’atmosfera poblades per éssers vius.
De vegades també es parla de la criosfera, en referència a la part de la Terra formada pel conjunt d’àrees cobertes de gel i de neu i per la totalitat del permagel.
Altres “esferes”
A banda de les denominacions recollides fins ara, referents a les principals capes en què se sol dividir el conjunt de la Terra, també hi ha altres termes paral·lels, creats amb la forma sufixada –sfera, en àmbits afins: per exemple, rizosfera i pedosfera en ciències del sòl; cromosfera i fotosferaen astronomia, o magnetosfera en geofísica.
Trobareu bona part d’aquests termes representats en la infografia Les capes de la Terra, i podreu consultar les fitxes dels termes, amb equivalents en altres llengües, definicions i, sovint, altra informació complementària, al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.
El dia 17 de juny ha estat declarat per l’ONU el Dia Internacional de la Lluita contra la Desertificació. Per això, us proposem aquest terme, desertificació, com a #termedelasetmana, i recordarem la diferència amb el terme relacionat desertització.
El terme desertificació fa referència al procés de formació de deserts per influència de l’activitat de l’ésser humà; en canvi, la desertització es refereix al mateix procés, però quan és degut a causes naturals, sense influència humana.
Des del punt de vista de la formació, es tracta de dos termes creats per derivació: sobre la base substantiva desert (que prové del llatí desertus, amb el mateix significat) s’afegeixen dos sufixos verbals diferents (-itzar i –ificar), i se’ls atribueix de manera més o menys arbitrària un significat diferent, que és útil per a distingir els dos conceptes relacionats. Posteriorment amb la terminació –ció es formen els substantius corresponents.
L’ONU reclama, amb la celebració d’aquest dia internacional, que es faci atenció a la desertificació, que afecta més de 1.500 milions de persones arreu del món, i sobre la qual tots tenim capacitat d’influència, sovint amb gestos petits que poden semblar insignificants, però que multiplicats moltes vegades tenen la seva repercussió.
Fa referència a una onada de gran amplitud i període molt llarg produïda per un sisme submarí intens a alta mar, que, en atènyer la costa, adquireix dimensions de desenes de metres i gran potència destructiva. La denominació tsunami prové d’un mot japonès que significa ‘gran onada en port’, i és la forma emprada en la majoria de llengües del nostre entorn.
Al marge dels usos figurats del terme que l’han posat d’actualitat entre nosaltres, el fet és que les Nacions Unides adverteixen que els tsunamis són fenòmens poc freqüents, però que poden ser extremament mortífers. En els últims 100 anys, 58 tsunamis han comportat més de 260.000 víctimes mortals, més que qualsevol altre risc natural, i això explica que s’hagi proposat el Dia Mundial que avui se celebra.
El #termedelasetmana que us proposem és de plena actualitat pel que va passar ara fa 50 anys: el 20 de juliol de l’any 1969 l’ésser humà va poder posar els peus al satèl·lit de la Terra, i així la Lluna va deixar de ser un espai exclusiu de poetes, enamorats, somiadors i escriptors de ciència-ficció per passar a ser també terreny d’exploració per als astronautes.
Un satèl·lit és un cos del sistema solar que està lligat gravitatòriament a un planeta, al voltant del qual es desplaça descrivint una òrbita per l’espai. També se’n pot dir lluna (“les llunes de Júpiter”), tot i que en contextos especialitzats es considera preferible restringir l’ús de lluna per a fer referència al satèl·lit natural de la Terra (i en aquests contextos se sol escriure en majúscula: “la Lluna orbita al voltant de la Terra”).
Passa el mateix amb els equivalents castellà luna i francès lune, que, malgrat que el significat genèric sigui normatiu en les llengües respectives, en contextos especialitzats se solen reservar per al satèl·lit de la Terra. Els equivalents anglesos satellite i moon tampoc no tenen habitualment un valor genèric, sinó que solen reservar-se per a denominar, d’una banda, els satèl·lits artificials (satellite) i, de l’altra, els d’origen natural (moon).
Des del punt de vista lingüístic, és interessant observar que satèl·lit, en el sentit astronòmic, és una forma relativament recent, creada a partir del llatí satelles, que vol dir ‘guardià, servidor’: el satèl·lit es va concebre originalment, doncs, com un acompanyant, un servidor, del planeta (d’etimologia també ben bonica, atès que prové del grec planḗtēs, que vol dir ‘vagabund, errant’, per oposició als estels, que tenien posicions més fixes en l’esfera celeste).
Aquests dies el nostre satèl·lit recupera tot el protagonisme, i veiem reportatges, notícies i anècdotes relacionats amb la fita històrica de fa 50 anys. Si hi voleu afegir el coneixement vinculat amb la llengua i la terminologia, us aconsellem de visitar els termes de l’àrea temàtica d’astronomia, astrofísica i cosmologia del Diccionari de física en línia: hi trobareu un bon recull de termes, definits amb precisió i sovint amb interessants notes complementàries.
Aquests dies l’actualitat informativa s’ha centrat en la possibilitat que els estats europeus abandonin l’actual sistema que modifica l’horari segons l’època de l’any. Quan se’n parla, sovint apareix en els textos el terme que us proposem com a #termedelasetmana: fus horari.
Fa referència a cadascun dels vint-i-quatre fusos, compresos entre dos meridians separats per 15° de longitud, en què ha estat dividida la superfície terrestre i que corresponen a una hora.
Un fus, en geometria, és una porció d’una superfície de revolució compresa entre dos plans meridians. La denominació es basa en la proximitat d’aquesta formació geomètrica amb la forma del fus, l’instrument propi de la filatura que presenta els extrems més prims que la part central i que permet enrotllar el fil. De fet, la imatge del fus també ha servit per a denominacions pròpies d’altres àmbits, com ara l’anatomia o la zoologia, per exemple.
La discussió actual gira al voltant de la possibilitat d’eliminar el canvi d’horari i, també, de redistribuir l’atribució de diverses zones geogràfiques al fus horari que els correspon: el traçat de molts fusos horaris ha estat modificat convencionalment per fer que el canvi horari oficial segueixi els límits fronterers i, per interessos polítics, econòmics o d’altra mena, diversos Estats mantenen horaris diferents dels que correspondrien dins els fusos estrictes.
L’erupció del volcà de Fuego, a Guatemala, ocupa aquests dies bona part de l’actualitat informativa. Per això, us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que probablement trobarem en les notícies que es refereixen als efectes de l’erupció: el terme colada de lava.
Una colada de lava (o també, colada volcànica) és la massa fluida de lava que surt d’un cràter i que s’escampa vessant avall en forma de mantells fins que s’immobilitza per refredament i es consolida.
Des del punt de vista lingüístic, la forma colada és un manlleu del francès coulée, del verb couler, del mateix origen llatí (collare) que trobem en el mot català colar, i que es relaciona amb el substantiu llatí colum (‘tamís, garbell’). Per la seva banda, lava té origen en l’italià lava, que prové també del llatí labes (‘caiguda, esllavissada’).
Confiem que l’erupció del volcà no provoqui més desgràcies. I si us interessa la terminologia relacionada amb els fenòmens volcànics, en trobareu una bona mostra al Diccionari de geografia física, que forma part de la col·lecció Diccionaris en Línia del TERMCAT.
El #termedelasetmana que us proposem no es refereix a un concepte especialment agradable, però sí relativament freqüent durant els mesos d’estiu. Es tracta del terme onada de calor.
És un fenomen de certa durada consistent en l’augment considerable de la temperatura de l’aire provocat per la invasió d’una massa d’aire càlid, segons la definició del sempre interessant Diccionari de geografia física.
Si aquesta setmana, o alguna altra setmana d’aquest estiu, us toca suportar una onada de calor, us recomanem que prengueu les mesures adequades per a evitar altres termes relacionats però bastant més desagradables, com ara cop de calor, insolació, hipertèrmia o deshidratació, que també podeu trobar al Cercaterm.
Dues de les primeres dades que se solen conèixer en produir-se un terratrèmol són la magnitud sísmica i la intensitat sísmica. Si bé aquests termes designen paràmetres diferents, ambdós es fan servir, entre d’altres, per a la caracterització de la grandària d’un terratrèmol, motiu pel qual a vegades se’n confon l’ús en contextos divulgatius.
La magnitud sísmica mesura l’energia alliberada en el focus d’un terratrèmol que es converteix en ones elàstiques, a partir del senyal enregistrat en un sismograma en un punt concret. És, doncs, un paràmetre objectiu, basat en la determinació instrumental.
En canvi, la intensitat sísmica es valora a partir de la descripció dels efectes d’un terratrèmol sobre les estructures, els edificis, el terreny i les persones. És, doncs, un paràmetre subjectiu de mesura qualitativa de la grandària d’un terratrèmol, i varia a cada punt del terreny en funció de la magnitud sísmica i la distància a l’epicentre, entre altres factors.
La determinació de la magnitud sísmica o la intensitat sísmica d’un terratrèmol es pot expressar en diverses escales estàndard.
Les escales de magnitud sísmica es divideixen en valors numèrics amb un decimal. A l’hora d’interpretar les dades expressades d’aquesta manera, convé tenir en compte que són escales logarítmiques de base 10, de manera que per a cada valor d’augment s’incrementa molt més l’alliberament d’energia. Per exemple, un terratrèmol de magnitud 8,1 produeix una sacsejada 10 vegades superior que un de magnitud 7,1, 100 vegades superior que un de magnitud 6,1, 1.000 vegades superior que un de 5,1, etc.
L’exemple més conegut d’escala de magnitud sísmica és l’escala de Richter, que pren com a base la magnitud de l’ona interna d’un terratrèmol, és a dir, l’ona sísmica que es propaga per l’interior de la Terra. Aquesta escala va ser proposada per C. F. Richter per a calcular la magnitud de terratrèmols locals a Califòrnia, i per aquest motiu de vegades s’utilitza la denominació escala de magnitud local per a fer referència a l’escala de Richter. Pel que fa a la pronunciació de l’antropònim Richter, se sol recomanar la pronúncia amb [k].
Les escales d’intensitat sísmica es basen en una divisió en graus, expressats en números romans, que permet objectivar els efectes macrosísmics d’un terratrèmol. Són escales discretes, és a dir, no admeten valors intermedis entre els valors establerts. Com que els danys d’un terratrèmol varien d’un punt del terreny a un altre, amb els diferents valors d’intensitat sísmica s’elaboren mapes d’isosistes que permeten distingir les zones amb la mateixa intensitat sísmica percebuda.
Són exemples d’escales d’intensitat sísmica l’escala de Mercalli modificada (o escala MM), que actualment consta de 12 graus, i l’escala macrosísmica europea (EMS-98), que és l’escala d’intensitat oficial a la Unió Europea.
Convé evitar l’ús del mot graus per a expressar la magnitud sísmica d’un terratrèmol i reservar aquest mot per a referir-se a valors d’intensitat sísmica (per exemple: un terratrèmol de magnitud 3,2, però un terratrèmol de grau IV ).
També cal especificar l’escala en què es donen les dades de magnitud i d’intensitat d’un terratrèmol, tenint en compte que per a cada cas hi ha diverses escales (per exemple, un terratrèmol de magnitud 3,2 és una referència incompleta, i convindria especificar un terratrèmol de magnitud 3,2 en l’escala de Richter).
