Etiqueta: futbol

La Champions és femenina

TermcatDeixa un comentari

En català, el masculí és un gènere imprecís i desdibuixat, tant en la forma com en el sentit: en la forma, resulta que una paraula masculina pot acabar amb qualsevol so (un plat, el sol, un lluç, un balancí, un futbolista); en el sentit, tenim que, quan una paraula es pot referir a homes o dones, amb el masculí (els laterals, els pivots defensius, els davanters centre) tant podem indicar només els homes com tothom en general. En canvi, el femení és precís i ben delimitat: una immensa majoria de paraules femenines acaben en -a (una plata, la lluna, una orada, una cadira, una futbolista) i, en l’ús habitual, el femení d’una forma doble fa referència només a dones (les laterals, les pivots defensives, les davanteres centre).

Doncs bé, curiosament, el futbol de les terres catalanes fa temps que funciona si fa no fa com els gèneres gramaticals en català.

Així, avui el futbol masculí és un sí però no, un anar fent imprecís i desdibuixat. De fet, ara que es disputarà el Gran Premi de Fórmula 1 al Circuit de Barcelona-Catalunya, no està de més recordar que l’escuderia Ferrari s’ha comparat sovint al Barça de futbol: el mateix color vermell (en el cas del Barça, combinat amb el blau), la mateixa passió dels aficionats (que repiquen campanes en cas de victòria i se salten el sopar en cas de derrota), un mateix valor simbòlic de representació de país i, sobretot, idèntiques trajectòries ciclotímiques, amb llargues temporades de decepcions i alguns pics feliços.

En canvi, el futbol femení del Barça és precís i contundent i té ben poc a veure amb el ferrarisme del masculí: ha arribat a les finals de Champions el 2019, el 2021, el 2022 i el 2023 i a les semifinals el 2020; va guanyar la Champions el 2021 i ha tornat a guanyar la del 2023 (aquest dissabte 3 de juny). I no és només una història d’èxit esportiu sinó que, per l’enorme repercussió social que té, s’ha convertit també en una història d’empoderament, de reivindicació i d’orgull femení. L’esport femení ha tirat a terra la porta de la supremacia masculina en un dels àmbits més adversos, el món del futbol.

O sigui que els aficionats al futbol, en general, faran bé de repassar quin és el femení de cada posició en els diversos esquemes de joc (per exemple, en aquesta infografia que el TERMCAT va fer conjuntament amb la Federació Catalana de Futbol). Perquè a Catalunya l’esport és indiscutiblement femení i masculí, però la Champions de futbol, ara mateix, és completament femenina.

[Font: TERMCAT]

Cara a cara, sense arribar a les mans

TermcatDeixa un comentari

En un partit entre dos equips el que acaba comptant és el resultat final, d’acord. Però, per sota, hi ha múltiples enfrontaments d’un jugador contra un altre. Tant se val que hi hagi deu individus sobre el camp de joc, catorze, divuit, vint-i-dos o vint-i-sis: per uns instants tot depèn de dos, del que té el control de la pilota i del que intenta impedir que ell o pilota avancin. I, en realitat, el resultat final és quasi una suma de totes les victòries i les derrotes d’aquestes accions…

Doncs bé, quan el joc queda reduït a l’enfrontament entre dos contendents que s’oposen, en diem un cara a cara. També en podem dir, d’una manera més tècnica, un un contra un o un u contra u (són bones totes dues, perquè tant un com u poden fer de pronoms referits a persones). I, si volem remarcar que l’acció es dona entre dues jugadores, també podem fer servir una contra una.

Totes aquestes locucions signifiquen exactament el mateix i tenen totes gènere gramatical masculí (un cara a cara / un un contra un / un u contra u / un una contra una), però es diferencien en l’abast:

  • cara a cara, u contra u i un contra un es refereixen indistintament a jugadors o jugadores (per exemple, una portera pot dir que els seus punts forts són la seguretat per alt i l’u contra u);
  • una contra una es refereix exclusivament a una acció entre dues jugadores.

Si encara volguéssim més sinònims, també en podríem dir un duel, que, com tantes formes de l’esport, està agafada del llenguatge bèl·lic. Aquesta paraula ve de l’italià duello i en llatí equivalia a guerra, però la gent italiana va interpretar que un duello era cosa de dues persones (en italià due), i amb aquest sentit restringit es va escampar pel món. En la guerra i en l’esport.

I com s’ho fan les altres llengües? Doncs més o menys com el català: en francès en diuen tête à tête, un contre un (amb la variant només femenina une contre une) o duel; en italià, uno contro uno o duello, i en anglès, one-on-one (que també es pot escriure 1 on 1 o 1v1) o duel. I, en castellà, uno contra uno (amb la variant només femenina una contra una), duelo i també… mano a mano.

D’on ve el castellà mano a mano? Es discuteix si ve dels toros, de jocs tradicionals castellans o del vocabulari bèl·lic. En tots tres casos, el sentit de base és un enfrontament entre dues persones en igualtat de condicions i l’origen és el castellà; amb l’afegit que aquesta expressió no ha passat a cap altra llengua —tampoc al català.

☞ En català no es considera adequat dir “El porter va guanyar el mà a mà contra el davanter”.

A més, per què hauríem de dir-ho? Ja tenim cara a cara, un contra un, u contra u (o, si volem i el context ho permet, una contra una), duel… En tenim per triar i remenar, sense necessitat d’arribar a les mans. I és que un cara a cara (al carrer, a la tele, al Parlament o al camp de joc) pot ser tens i fins i tot dur, però no hauria de portar mai a la violència física.

[Font: TERMCAT]

En temps de quaresma, futbol de carnaval

TermcatDeixa un comentari

D’on ve el futbol?

Més o menys tothom ha sentit a dir algun cop que els orígens del futbol s’han de buscar a la civilització asteca (amb aquell dubte de si és cert que se sacrificava l’equip vencedor). O també entre els romans, que jugaven a una cosa vagament similar com a entrenament dels legionaris —amb un reglament que avui ens posaria els pèls de punta. Però, i entremig, què? Entre els romans i nosaltres, qui va mantenir un esport similar?

Doncs, per exemple, els britànics, amb el seu futbol de carnaval. Imagineu-vos, a la Gran Bretanya de l’època medieval, dos equips multitudinaris (fins i tot de més de cent jugadors) disputant-se una pilota per introduir-la en una de les dues metes establertes. Disputant-se vol dir ben bé això, disputant-se, perquè sembla que l’única regla era la prohibició de matar un adversari. Pel que fa a la pilota —probablement una bufeta de porc inflada— es podia impulsar o carregar amb qualsevol part del cos. I els punts on s’havia de fer arribar estaven molt lluny l’un de l’altre, perquè sovint hi jugaven dos pobles veïns i el guanyador era el que aconseguia emportar-se la pilota cap a un espai simbòlic de casa; posem a dintre de l’església pròpia.

I la religió no només hi era present com a propietària de les esglésies que servien de porteria. De fet, aquest diguem-ne esport es practicava per carnaval. Sobretot el dimarts de carnaval, és a dir just el dia abans que el dimecres de cendra imposés el rigor de la quaresma. Durant una època ben llarga de la nostra història, la quaresma significava el començament d’uns dies grisos i avorrits, per adequar l’estat d’ànim dels creients al temps religiós de la Setmana Santa i la mort de Jesús. En aquest context, el carnaval era realment l’última oportunitat de gaudir d’uns quants plaers, i d’aquí que passés a identificar-se amb la disbauxa. Un esport com el futbol de carnaval s’hi ajustava perfectament.

És per això que en català proposem dir-ne futbol de carnaval d’aquest futbol històric. És una forma que ja es documenta en algunes fonts i que lliga amb el temps en què es jugava i fins i tot amb l’absència de límits i lleis tan pròpia del carnaval. En anglès, en canvi, en diuen mob football (en referència al seu caràcter multitudinari). Altres noms més transparents, i més llargs, són futbol medieval anglès (en anglès, medieval football).

Acabada l’època medieval, aquest joc es va continuar jugant a la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins al segle XIX que pràcticament va desaparèixer, substituït finalment pel futbol actual. Tot i això, avui encara es conserven traces del futbol de carnaval en festes tradicionals d’alguns punts d’Escòcia i Anglaterra…

Ara som en temps de quaresma, ja ho hem dit. Si volguéssiu dirimir amb un partit de futbol de carnaval la típica rivalitat entre poblacions veïnes (Sabadell i Terrassa, Calella i Pineda, Manlleu i Vic, Reus i Tarragona…), tindríeu pràcticament un any de coll per a anar-vos preparant.

Però, sabeu què?, en realitat, més val que feu servir el format actual de futbol. Feu-nos cas. Perquè, per més dur que pugui jugar el rival i per més que l’àrbitre faci els ulls grossos, sempre tindreu més possibilitats de sortir-ne sencers que en un partit de futbol de carnaval.

I, malgrat tot, fins el futbol de carnaval medieval era més civilitzat per a resoldre problemes que la guerra d’avui.

Nous esquemes de joc a la infografia sobre el futbol

TermcatDeixa un comentari

futbol_esquemes-de-joc

Els esquemes de joc del futbol defineixen èpoques, caracteritzen equips i etiqueten la valentia dels entrenadors. En un extrem hi ha els entrenadors per a qui l’única clau és marcar més gols que l’adversari i, en l’altre extrem, els que batallen bàsicament per mantenir la pròpia porteria a zero. Els uns preparen els jugadors per llançar-se a l’atac, els altres els ensenyen a enfangar-se en la defensa. I tots plegats, a l’hora de distribuir els seus jugadors en el camp, tenen a disposició una infinitat d’esquemes de joc, de tall ofensiu o defensiu segons quines siguin les línies on s’acumulin els jugadors i el recorregut que es prevegi per a cadascun.

De tots aquests esquemes de joc existents, el TERMCAT i la Federació Catalana de Futbol n’hem seleccionat quatre per a mostrar-los en una infografia interactiva, que, a més de la disposició dels jugadors i el nom de cada posició, també permet accedir a la fitxa corresponent del Diccionari de futbol. Aquesta infografia, a més, recull completes la forma masculina i la forma femenina de cada posició de joc, al costat de l’article el o la, per a deixar clar que el futbol, com l’esport en general, té nom d’home i té nom de dona, i per a ajudar a resoldre els dubtes que poden sorgir en casos com “la lateral dret” o “la lateral dreta”, “la pivot ofensiu” o “la pivot ofensiva”, etc.

La versió inicial de la infografia, publicada el novembre de l’any 2019, recollia l’1-4-3-3 i l’1-4-4-1-1, i amb l’actualització que ara presentem s’hi han afegit l’1-4-4-2 i l’1-3-5-2 (números que, per als que en saben, ja parlen d’entrada de partits entretinguts o de partits de patiment i brega).

Encara que, en últim terme, l’èxit o el fracàs, l’apoteosi o la ruïna, puguin acabar depenent de les botes d’un sol jugador, fins i tot del més indisciplinat dels jugadors en qüestions de tàctica…

Les posicions en el camp de futbol, també en femení

TermcatDeixa un comentari

infografia_futbol

El TERMCAT difon un nou material interactiu que recull les denominacions de les posicions dels jugadors de futbol en dues disposicions habituals en el futbol actual (el 4-3-3 i el 4-4-1-1). S’hi poden trobar, doncs, termes com ara mitjapunta, lateral dret, pivot defensiu, mig centre, etc., amb enllaços a les entrades del Diccionari de futbol, en què queden definits.

A banda de l’interès general dels termes, atesa la popularitat del futbol, cal destacar que també es presenten les formes femenines de cada posició amb l’article corresponent (la mig centre, la interior dreta, la pivot ofensiva, etc.). Amb aquesta presentació es vol donar resposta als dubtes que sovint es plantegen els periodistes esportius quan retransmeten partits de futbol femení i altres professionals de l’àmbit que necessiten referir-se a aquestes posicions tant en masculí com en femení.

La infografia s’afegeix al nombrós conjunt de materials de divulgació que, en diversos formats, ofereix el TERMCAT per facilitar l’accés a la informació terminològica.

#termedelasetmana: futbolista

TermcatDeixa un comentari

futbol_femeni

Per a algú aficionat a la pilota jugada amb el peu —com a practicant o bé com a espectador d’estadi o de butaca i cervesa—, el terme d’aquesta setmana continua sent futbolista. Però no futbolista i punt, sinó futbolista dels bons, dels grans, dels triomfadors. Dels que han tingut la mica de sort i el gran mèrit d’arribar a una final.

Perquè hi ha un Barça de futbol que jugarà aquest dissabte 18 de maig la final de la lliga de campions. Al costat d’un altre Barça de futbol que haurà d’esperar la temporada que ve per intentar-ho, després d’haver caigut a les semifinals.

L’esport té això. La victòria i el fracàs són absoluts, però també són reversibles. El que has perdut una temporada, la temporada següent ho podràs guanyar. El que has guanyat ara, et tocarà defensar-ho amb les dents d’aquí a uns mesos.

L’any que ve, doncs, ja ho veurem. Però ara és l’hora del Barça. Del Barça de Paños, Van der Gragt o Mapi León; de Mariona, Patri, Hamraoui o Martens; d’Andressa Alves o Alexia, i encara d’unes quantes jugadores més.

Elles són les grans futbolistes del nostre #termedelasetmana —un terme que és tant masculí com femení.

I, mentre us aneu neguitejant esperant la final, també podeu consultar el VAR, la pròrroga, els penals, els fora de joc i tantes altres incidències possibles que poblen el Diccionari de futbol i que fan imprevisible i desbordant l’esport del futbol.

De VAR en VAR

TermcatDeixa un comentari

VAR

Els pessimistes (sempre n’hi ha) van vaticinar que seria la fi del romanticisme i la polèmica en el futbol i, per extensió, del futbol mateix. Els optimistes (sempre en queden) van prometre un futbol pur, alleugerit del llast de la injustícia.

I finalment va arribar i ara ja no són els àrbitres de camp sols a prendre les decisions. En un bon grapat de competicions, un petit grup d’analistes assessora l’àrbitre principal des d’un espai del mateix estadi, a partir de l’estudi acurat de les imatges en vídeo del partit. És el sistema anomenat videoarbitratge, sovint conegut com a VAR.

La denominació videoarbitratge, ja utilitzada en català, està formada a partir del nucli arbitratge i de la forma prefixada video-, que indica l’instrument principal amb què es porta a terme l’arbitratge. (És un cas similar, doncs, a biodegradació.)

Ara bé, en totes les llengües és molt més coneguda la sigla VAR, que correspon a la forma anglesa video assistant referee i que es considera igualment adequada en català.

Sobre aquesta forma anglesa s’ha creat la denominació àrbitre assistent de vídeo, que també és adequada i té ús però que té l’inconvenient de poder referir-se alhora al sistema d’assistència arbitral i a l’analista principal integrat en aquest sistema.

Tornem a la discussió. Al final, qui tenia raó? Doncs ningú. Des dels jugadors fins als aficionats, passant per entrenadors i directives, probablement no n’hi ha cap que estigui del tot satisfet del resultat o que hagi vist complerts els seus vaticinis.

I és que el videoarbitratge ha tret pes als àrbitres però no ha posat fi a la controvèrsia. Bàsicament, perquè només actua en quatre accions concretes que podrien fer variar el resultat d’un partit (d’acord amb la FIFA, els gols, els penals, les expulsions i la confusió d’identitat dels jugadors amonestats). I perquè, d’una manera més aviat inesperada, resulta que les conclusions que extreuen els analistes experts de l’estudi d’un vídeo no són compartides per tothom.

S’ha reduït el nombre de casos polèmics, però continua havent-n’hi. I de futbol, també.

En futbol, mitjapunta o mitja punta, migcentre o mig centre?

xarxesDeixa un comentari

Es tracta de dos casos diferents. Per una banda, hi ha la forma mig centre, tal com es recull en les fitxes del Diccionari general de l’esport i en el Diccionari de futbol, consultables també des del Cercaterm. El motiu pel qual aquest terme es forma sense ajuntar-ne els dos mots és que mig és un substantiu, i no un adjectiu, que té el sentit de ‘Cadascun dels jugadors que formen la línia de mitjos’. El terme mig centre es refereix, per tant, a un mig situat al centre de la línia de mitjos, o que juga allunyat de totes dues bandes del camp de joc. Es tracta d’un terme paral·lel a mig dret, mig esquerre, interior dret, interior esquerre.

Un cas diferent és mitjapunta, en el qual mitja és un adjectiu que afavoreix la lexicalització del terme i, per tant, que s’escrigui tot junt i faci el plural mitjapuntes. Es tracta del jugador que ocupa una posició intermèdia entre el davanter i el mig, és a dir, un jugador situat a la meitat d’una punta. És un terme recollit en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i també en les fitxes corresponents del Cercaterm.