“Deixeu-me ser valent”

esport-adaptat

Qui més qui menys, tots, quan practiquem un esport, l’ajustem a les nostres possibilitats físiques i de temps. Ara bé, de vegades no n’hi ha prou d’ajustar-lo una mica sinó que cal fer-hi canvis grossos, perquè resulta que el que ens passa, per exemple, és que no podem caminar, que no hi veiem o que tenim dificultats de coordinació o de cognició.

És llavors que parlem d’esport adaptat (en anglès, adaptive sport o també disabled sport). És a dir, l’esport en què s’ha intervingut perquè el pugui practicar algú que té una discapacitat física, una discapacitat sensorial o una discapacitat intel·lectual.

Dintre els esports adaptats, n’hi ha que modifiquen esports existents i n’hi ha que són específics, ja pensats per a una determinada discapacitat. Per exemple, són esports modificats el bàsquet amb cadira de rodes, el futbol per a cecs o l’handbol adaptat. I són esports específics la boccia (es practica amb cadira de rodes), el golbol (utilitza una pilota sonora) i l’hoquei interior (facilita molt la conducció del disc).

Fins i tot, per a les persones amb un grau més elevat de discapacitat intel·lectual, l’esport adaptat també preveu les proves motrius, que permeten intervenir activament en la competició al costat dels altres esportistes.

Cada país té federacions que regulen tots aquests esports. Així, a Catalunya hi ha la Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física, la Federació Catalana d’Esports per a Cecs i la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual – ACELL; al País Valencià, la Federació d’Esports Adaptats de la Comunitat Valenciana, i a les Illes Balears, la Federació d’Esports Adaptats de les Illes Balears.

Segons el tipus de discapacitat, els esports adaptats formen part dels jocs paralímpics (recullen discapacitat física, discapacitat sensorial i alguns casos de discapacitat intel·lectual) o dels jocs olímpics especials (recullen tots els casos de discapacitat intel·lectual). Però també els diferencia la filosofia: els jocs paralímpics premien els millors resultats (tal com fan els jocs olímpics), mentre que els jocs olímpics especials premien el resultat i també l’esforç. Es tracta, com demana l’esport en general, de superar-se, però en aquest cas pesa tant això com millorar l’autoestima i aconseguir ser acceptat per la societat.

“Vull guanyar”, diuen els esportistes dels jocs olímpics especials en el jurament. “Però, si no ho aconsegueixo, deixeu-me ser valent en l’intent.”

I, perquè és innegable que són uns valents, ells i també les seves famílies, cada esportista especial recull després de competir una medalla —hagi guanyat o no.

 

[Apunt elaborat amb la col·laboració de la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual – ACELL]

Special Olympics    ACELL

Un mapa i una brúixola

curses-orientacio

És ben possible que, en un futur pròxim, la proliferació de navegadors de mòbil o integrats al cotxe faci incomprensibles els mapes a bona part de la població. I encara més les brúixoles, que avui ja gairebé només són un element lúdic o decoratiu, útil com a màxim per a explicar el magnetisme terrestre als fills. Perquè cap al nord (o cap on sigui) qui ens hi porta és el navegador.

I és que qui queda, avui mateix, que sigui capaç d’obrir-se camí per un espai desconegut únicament amb un mapa i una brúixola?

Qui? Doncs els orientadors i les orientadores que disputen curses d’orientació. Avancen tots sols camps a través, buscant les banderoles amb un triangle blanc i un de taronja que indiquen els controls per on han de passar. No fan servir navegador, només l’agulla capritxosa d’una brúixola i un mapa. Que no és un mapa qualsevol, sinó un mapa que, a més dels controls, permet calcular distàncies i desnivells i indica els elements singulars (roques, rieres, construccions, arbres caiguts, fonts…).  A cada control hi ha una base electrònica que fa un registre automàtic dels que hi passen —no fos cas que algú pretengués saltar-se part del recorregut. Perquè es tracta d’una cursa i, per tant, cal arribar a la meta en el mínim temps possible.

De curses d’orientació, és clar, n’hi ha per a tots els nivells, amb llargades i graus d’exigència tècnica molt diferents. I també n’hi ha per a tots els gustos: la gran majoria són a peu, però també en podeu trobar que demanen calçar esquís i d’altres en què és imprescindible portar bicicleta. En totes fareu natura i esport i, pel mateix preu, aprendreu a concentrar-vos, a calcular distàncies i a saber-vos orientar, a més d’adquirir una bona forma física.

Ara, oblideu-vos de googlemaps, tom-toms i similars. Recupereu l’art de la interpretació dels mapes, traieu la pols de la brúixola i consulteu el web de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya i els termes de curses d’orientació del Diccionari general de l’esport.

Un dia us farà servei, ja ho veureu, de la mateixa manera que, malgrat l’aparició de les calculadores als anys setanta, sort n’hem tingut de saber sumar, restar, multiplicar i dividir. I, aquell dia, ens agraireu el consell que us donem avui.

 

[Apunt elaborat amb la col·laboració de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya]

#termedelasetmana: correcollir

correcollir

N’hi ha que ja l’han batejat com l’esport d’aquest estiu, i per això us el proposem com a #termedelasetmana: us ve de gust dedicar algun dia a correcollir?

Es tracta, efectivament, d’una activitat esportiva, però que comporta igualment un component de respecte pel medi, atès que consisteix a córrer o caminar, sovint en grup, mentre es van recollint en bosses les escombraries que es van trobant en el trajecte, sovint en espais naturals de grans ciutats, amb el doble objectiu de fer esport i contribuir a la netedat i el manteniment de l’entorn.

Potser en sentireu a parlar amb la forma plogging, creada en anglès a partir del suec plocka upp ‘recollir’ —d’acord amb l’origen suec d’aquesta activitat— i de jogging o running ‘córrer’.

La proposta catalana correcollir també es val del mateix recurs a la truncació, es proposa com a sinònim de la forma descriptiva córrer i netejar, i l’ha posada en circulació l’associació Plogging Girona. Ens en fem ressò i us proposem que la fem córrer (mai tan ben dit) tant com es pugui, a veure si podem generalitzar les formes catalanes. Si organitzeu o participeu en una correcollida, o en una cursa de córrer i netejar, no sabem si sereu els millors correcollidors o correcollidores, però és segur que hi guanyarà la vostra salut, hi guanyarà el medi ambient i hi guanyarà també la llengua.

Lliscant per l’asfalt

trineu-asfalt

No sempre és imprescindible morir-se per veure desfilar la vida davant dels ulls. Pot ser una bona alternativa, per exemple, agafar un trineu d’asfalt per practicar el descens —és a dir, llançar-se en una cursa a tota velocitat, aprofitant la inèrcia, al llarg d’una carretera amb un pendent pronunciat i múltiples revolts.

És clar, ara ens direu que també podeu practicar el descens amb uns patins en línia o un monopatí, i és cert. Però no ens negareu que fer-ho estirats de panxa enlaire, amb els peus a l’extrem de davant del trineu d’asfalt i el cap a l’extrem de darrere, deu donar una perspectiva diferent: els núvols, la línia de les muntanyes, els competidors també estirats, la velocitat. I la carretera que es va embolicant i desembolicant com una serp i que us convida a inclinar el cos per passar més de pressa els revolts…

Però com és un trineu d’asfalt? Doncs és una planxa llarga i ampla, sovint d’alumini, amb una forma lleugerament còncava per a recollir el cos, que té dues rodetes a l’eix anterior i dues al posterior, a més de permetre acomodar-hi les cames i la part superior del cap (sempre una mica aixecat per veure com va la cursa).

El nom trineu d’asfalt té la gràcia que dona una idea bastant aproximada del que és, ja que estableix una comparació amb els trineus d’hivern (igualment moguts per la inèrcia pendent avall) i, alhora, especifica que la superfície utilitzada no és la neu sinó l’asfalt ben condicionat d’una carretera. Es tracta d’una forma calcada de l’anglès street luge (luge, però, és d’origen francès), que ja té un cert ús en català i que té, en castellà, el paral·lel trineo de asfalto.

I si us hi decidiu i en plena cursa, mentre la vida us passa a més de cent quilòmetres per hora davant dels ulls, us demaneu “Però com carai va néixer aquest esport?”, us podem donar la resposta. Resulta que uns quants californians aficionats al descens amb monopatí van descobrir, cap a principis dels anys 70 del segle XX, que podien anar molt més de pressa si baixaven estirats sobre la planxa, en comptes de baixar drets com havien fet fins llavors.

Au. Sang freda, un casc, una carretera tallada al trànsit i endavant. La sort diuen que és dels valents.

#termedelasetmana: esport de roda petita

roda-petita

Segur que n’esteu al cas: els World Roller Games 2019 han arribat a Barcelona, Mollet del Vallès, Sant Cugat, Terrassa i Vilanova i la Geltrú, i del 4 al 14 de juliol 4.120 atletes de 81 països participaran en 128 competicions diferents. Per això, el #termedelasetmana que us proposem és el terme que engloba totes les variants presents en aquests jocs: esport de roda petita.

Fa referència a cadascun dels esports que es practiquen desplaçant-se per una superfície llisa i dura, aprofitant el pendent o bé impulsant-se a cops de peu, sobre un aparell consistent en una planxa per a cada peu o una sola planxa per a tots dos que van proveïdes de rodes de petites dimensions.

Els aparells propis dels esports de roda petita són els patins de rodes, els patins en línia, el monopatí i el patinet. I són esports de roda petita reconeguts per la World Skates (que és el nom actual de la federació internacional) l’alpí en línia, el descens, l’estil lliure d’escúter, l’estil lliure en línia d’eslàlom, l’estil lliure en línia de carrer, l’hoquei sobre patins, l’hoquei sobre patins en línia, el partit de patinatge, el patinatge artístic de rodes, el patinatge de monopatí i el patinatge en línia de velocitat.

Ja ho veieu: hi ha disciplines amb una llarga tradició i implantació a casa nostra, com ara l’hoquei sobre patins; d’altres, amb menys anys de tradició, però en què els esportistes catalans excel·leixen, com ara el patinatge artístic; i altres disciplines ben noves, que gràcies a aquests Jocs Mundials de Patinatge podrem descobrir.

De VAR en VAR

VAR

Els pessimistes (sempre n’hi ha) van vaticinar que seria la fi del romanticisme i la polèmica en el futbol i, per extensió, del futbol mateix. Els optimistes (sempre en queden) van prometre un futbol pur, alleugerit del llast de la injustícia.

I finalment va arribar i ara ja no són els àrbitres de camp sols a prendre les decisions. En un bon grapat de competicions, un petit grup d’analistes assessora l’àrbitre principal des d’un espai del mateix estadi, a partir de l’estudi acurat de les imatges en vídeo del partit. És el sistema anomenat videoarbitratge, sovint conegut com a VAR.

La denominació videoarbitratge, ja utilitzada en català, està formada a partir del nucli arbitratge i de la forma prefixada video-, que indica l’instrument principal amb què es porta a terme l’arbitratge. (És un cas similar, doncs, a biodegradació.)

Ara bé, en totes les llengües és molt més coneguda la sigla VAR, que correspon a la forma anglesa video assistant referee i que es considera igualment adequada en català.

Sobre aquesta forma anglesa s’ha creat la denominació àrbitre assistent de vídeo, que també és adequada i té ús però que té l’inconvenient de poder referir-se alhora al sistema d’assistència arbitral i a l’analista principal integrat en aquest sistema.

Tornem a la discussió. Al final, qui tenia raó? Doncs ningú. Des dels jugadors fins als aficionats, passant per entrenadors i directives, probablement no n’hi ha cap que estigui del tot satisfet del resultat o que hagi vist complerts els seus vaticinis.

I és que el videoarbitratge ha tret pes als àrbitres però no ha posat fi a la controvèrsia. Bàsicament, perquè només actua en quatre accions concretes que podrien fer variar el resultat d’un partit (d’acord amb la FIFA, els gols, els penals, les expulsions i la confusió d’identitat dels jugadors amonestats). I perquè, d’una manera més aviat inesperada, resulta que les conclusions que extreuen els analistes experts de l’estudi d’un vídeo no són compartides per tothom.

S’ha reduït el nombre de casos polèmics, però continua havent-n’hi. I de futbol, també.

#termedelasetmana: raid

raid

Els dies s’allarguen, però encara no fa una calor excessiva: és l’època ideal per a les activitats a l’aire lliure. Per això, aquesta és la temporada forta del terme que us proposem com a #termedelasetmana: raid.

Un raid, en l’àmbit dels esports, és una prova de llarga distància per tot tipus de terreny seguint un itinerari establert prèviament per l’organització, en què s’evidencia la resistència dels participants.

El terme té ús en disciplines esportives com l’automobilisme i el motociclisme (en què els raids solen tenir diverses etapes), i també en altres àmbits com en el de les curses a peu i les curses d’orientació, o fins i tot en hípica i altres esports més minoritaris.

El terme té origen en la terminologia militar, en què un raid designa una incursió ràpida en terreny enemic. A partir de la forma anglesa, el terme ha passat a la majoria de llengües romàniques.

Convé tenir en compte que en molts contextos relacionats amb les curses a peu pot ser més precís fer servir formes específiques com ara cursa de muntanya, adequada per a tot tipus de cursa disputada en aquest àmbit, o els termes més restringits cursa d’alta muntanya, marató de muntanya, marató d’alta muntanya, ral·li d’alta muntanya o quilòmetre vertical, que s’apliquen a curses amb reglamentacions precises (vegeu cadascun d’aquests termes per a més detalls).

Com es diu en català sudadera?

dessuadoraAra que sembla que comença a canviar el temps i deixem enrere la calor, els qui practiquen alguna activitat esportiva recuperen del fons de l’armari el “jersei o jaqueta esportiva de màniga llarga que s’utilitza per a mantenir l’escalfor del cos i absorbir-ne la suor”. D’aquesta peça, que en castellà es diu sudadera, en català se’n diu dessuadora.

Aquest és un dels termes que trobareu a la infografia interactiva que el TERMCAT ha difós amb motiu de l’inici de la nova temporada de curses, “Jo corro, no faig running“. S’hi presenta un bon nombre dels termes propis de l’equipament dels corredors, que es poden anar descobrint desplaçant el ratolí per damunt de la imatge.

I si encara us queda curiositat, podeu veure altres termes del mateix àmbit, amb les definicions i els equivalents en castellà, anglès i francès, a la Terminologia de les curses populars.

Com es diu cardiofitness en català? Es pot fer servir càrdio?

cardioLes formes catalanes adequades són fitnes cardiovascular o bé cardiofitnes.

En el terme cardiofitnes, la forma prefixada cardio– es fa servir com a escurçament de l’adjectiu compost cardiovascular, que pren el sentit de ‘que exercita el cor i els vasos sanguinis’. En alguns contextos informals, fins i tot s’arriba a la forma encara més escurçada càrdio, que s’hauria d’escriure amb accent, com ara en els casos de “faig càrdio” (escurçament de “faig cardiofitnes” o “faig entrenament cardiovascular”) o “sala de càrdio” (escurçament de “sala d’exercicis cardiovasculars”, per a referir-se a la sala especialment destinada a fer-hi aquest tipus d’entrenament en les instal·lacions esportives).

Recordem que el terme fitnes, adaptació catalana de fitness, és la forma normalitzada que designa el ‘conjunt de pràctiques físiques, dutes a terme generalment en un centre esportiu, que juntament amb uns hàbits alimentaris i terapèutics adequats tenen com a objectiu aconseguir una bona condició física’.

#termedelasetmana: nivologia

CC Wikimedia_Emmanuel Boutet
CC Wikimedia_Emmanuel Boutet

Aquest hivern està resultant anormalment càlid, però ara sembla que, a poc a poc, el fred va arribant. I amb el fred, és clar, arriba també la neu. Potser ho fa perquè el dia 19 de gener se celebra el Dia Mundial de la Neu, que en moltes estacions d’esquí s’ha celebrat el cap de setmana passat.

Per afegir-nos a la celebració, des del TERMCAT us proposem com a #termedelasetmana la forma nivologia, que fa referència a la ciència que estudia les formes i els moviments de la neu. Com sol passar en els termes cultes, està creat a partir de la forma llatina de neu (nix nivis) i el formant d’origen grec –logia, que estrictament vol dir ‘paraula’ però generalment aporta el sentit de ‘teoria, tractat, estudi’.

El terme té ús en el camp de la geografia física i també, és clar, en l’àmbit dels esports de neu. Precisament, si el busqueu en el Cercaterm, en trobareu dues fitxes, l’una procedent del Diccionari de geografia física i l’altra del Diccionari de la neu.