Una camamilla es posa bé, però l’*esterilla

A l’hora de fer exercicis que impliquin un contacte del cos amb el terra sempre és més prudent (i més agradable) fer-los a sobre una espuma prima i flonja, que esmorteeixi els impactes. Parlem, és clar, d’una estora o una màrfega.

També està bé recórrer a un material així quan dormim en una tenda, i no diguem si dormim al ras, fent bivac. En aquest cas, per dissimular les pedres que ens amargarien la nit i, sobretot, per evitar la humitat de terra. D’aquesta altra peça, molt similar a l’anterior, en diem aïllantestora o màrfega.

De totes dues peces en podem dir estora perquè cobreixen una part del terra, i en podem dir màrfega perquè són similars a matalassos senzills; a més, de la segona també en diem aïllant, perquè la seva funció quasi principal és protegir-nos de la humitat.

Ho podem resumir així:

Comparació estora i aïllant

El que no funciona en català, ni al gimnàs ni a la muntanya, és l’*esterilla.

Però per què no ens va bé *esterilla si en català ja hi ha un grapat de paraules que acaben igual? Tenim:

  • Paraules acabades en –illa per l’evolució fonètica des d’una altra llengua. (Per exemple, camamilla, del grec khamaímēloncruïlla, del llatí crucīcŭla, o guilla, del germànic Wisĭla.)
  • Paraules acabades en –illa perquè estan agafades o copiades del castellà, on -illo/a és un sufix que indica que una cosa és més petita que l’original. (Per exemple, guerrilla com a guerra petita, sabatilla com a sabata petita o vainilla, com a beina petita [vaina, en castellà]).

A més, totes les llengües agafen paraules d’altres llengües, com un element més de la seva evolució natural al llarg dels anys. El català, per exemple, té paraules del castellà, del francès, de l’anglès, de l’italià, de l’àrab, del xinès…

Doncs bé, el que passa és que l’*esterilla té un doble problema:

  1. Està formada per una paraula castellana (estera, corresponent al català estora) i per un diminutiu també castellà (-illa).
  2. Té sentit agafar paraules de fora quan hem d’anomenar significats nous per als quals no tenim paraules catalanes existents ni fàcilment disponibles. I, en aquest cas, resulta que ja tenim estoramàrfega i aïllant, que cobreixen perfectament aquests sentits i que ja es fan servir.

De fet, anem tan sobrats d’alternatives que l’*esterilla no ens cal gens ni mica, ni per suar la cansalada ni per dormir sota les estrelles.

Per cert, tampoc és gaire adequat *estoreta. En aquest cas, perquè aquesta espuma no és precisament petita. Al revés, en general és molt més gran que l’estora que tenim a la porta de casa per escurar-nos les sabates quan venim de fora.

I la *colxoneta, què? Doncs tampoc tenim bones notícies per a les *colxonetes… Però això ho deixarem per a un altre dia.

Mat al vol? De tota la vida

Un alley-oop és un prodigi de coordinació i complicitat entre un passador que fa arribar una pilota alta a prop de la cistella, amb la trajectòria exacta, i un finalitzador que salta amb força per agafar-la a l’aire i (encara en el mateix salt!) la fa entrar a la cistella abans de tornar a prendre contacte amb el terra.

Els alley-oops es poden acabar amb un cop de dits, un llançament amb una o dues mans o una esmaixada (també anomenada mat). De tots, en català en podem dir tant alley-oop com mat al vol. Ara bé, si volem ser molt precisos, també podem distingir entre tir al vol (finalització amb un cop de dits o un llançament) i mat al vol (finalització amb una esmaixada).

De vegades la passada inicial es fa rebotar expressament contra el tauler amb la certesa que el company arreplegarà el rebot, en una carambola de billar; és, per tant, un alley-oop contra tauler (o un mat al vol contra tauler). I, virtuosisme màxim, també hi ha casos d’un mateix jugador que estampa la pilota amb tota la intenció contra el tauler per agafar ell mateix el rebot i entatxonar-la en el cèrcol: és un auto alley-oop (o un auto mat al vol).

Però d’’on surten tots aquests noms?:

— Alley-oop ens ve del bàsquet dels Estats Units i es fa servir en totes les llengües. Probablement deriva de l’expressió francesa Allez-hoop!, pròpia dels exercicis acrobàtics de circ. I, certament, la plasticitat i la dificultat tècnica de la jugada fan pensar en un número d’acròbates…

— Mat al vol, en canvi, ja es veu que ve d’una altra banda: va sortir de les enquestes que les transmissions de bàsquet de Catalunya Ràdio plantegen als seus oients per buscar alternatives als manlleus; va ser aprovada pel Consell Supervisor del TERMCAT (al costat de alley-oop), que hi va afegir les variants de fer rebotar la pilota contra el tauler i de fer-s’ho tot un mateix jugador, amb l’acord previ en tots els casos de la Federació Catalana de Basquetbol, i ha estat publicada el 10 de maig al DOGC dintre la llista de termes normalitzats que s’han introduït al català. 

I és així com, al costat dels alley-oops nord-americans, tenim també els mats al vol amb un no sé què d’ànima catalana. O és que no us fan pensar en els pals de les barques que branden a port totes aquestes mans esteses i aquests braços aixecats? I no veuríeu el sol de posta camí de les muntanyes en la pilota taronja que travessa el cel dels pavellons durant la passada inicial, abans de ser arrepleglada i adreçada al cèrcol?

Mat al vol, i tant. És nou, però és tan visual, tan exacte, tan curt i tan nostre que ja sembla com si ho haguéssim dit tota la vida. Mira que van tenir vista els responsables de les transmissions de bàsquet de Catalunya Ràdio i els seus oients…

#termedelasetmana: eruga

Normalment presentem el #termedelasetmana amb una imatge que l’il·lustra. En aquest cas, si no ho haguéssim fet, probablement tots els lectors hauríeu pensat que ens referíem a la larva de certs insectes lepidòpters en forma de cuc. Però la imatge de seguida us deu haver posat sobre la pista: efectivament, parlem de l’eruga de la moto de neu.

Es tracta de la cinta sens fi de cautxú reforçat, articulada i de gran resistència, situada longitudinalment a la part inferior d’una moto de neu, amb un relleu molt marcat i tensada al voltant del joc de rodes, que transmet el moviment del motor a terra per fer possible el desplaçament del vehicle. Generalment les motos de neu tenen una sola eruga, però alguns models poden tenir-ne dues, situades paral·lelament. A l’interior d’una eruga hi ha la roda de tracció (transmet a l’eruga el moviment de rotació del motor), les rodes de suport (mantenen la tensió de l’eruga en la part intermèdia) i la roda tensora (situada a l’extrem posterior de l’eruga).

De fet, el terme és compartit per diversos tipus de vehicles o de màquines que tenen mecanismes similars (per exemple, les excavadores, les màquines llevaneu i els tancs sovint també tenen erugues).

Com és fàcil d’imaginar, el terme és una creació metafòrica, en què es designa l’aparell perquè el moviment que fa recorda d’alguna manera el moviment que fa l’eruga animal quan es desplaça. Potser no serà sobrer que recordem també que en català no és admès *oruga.

I si teniu curiositat per conèixer el nom de la resta de parts de la moto de neu, us agradarà donar un cop d’ull a la nova infografia interactiva que hem preparat en què s’il·lustren molts d’aquests termes, amb enllaços al Vocabulari de la moto de neu, que recull una quarantena de termes definits i amb equivalents en castellà, francès, anglès, italià i alemany.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: forfet

El principi de desembre sol coincidir amb l’inici de la temporada d’esquí a les estacions catalanes, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un terme estretament vinculat a aquesta pràctica esportiva i d’oci: el terme forfet.

Com és prou sabut, fa referència al bitllet de preu fix que dona dret a utilitzar els remuntadors o les instal·lacions d’una estació d’hivern durant un temps determinat. També se’n pot dir abonament, tot i que aquest sinònim potser és d’ús més comú en altres contextos i, en canvi, la forma forfet és la més habitual en l’àmbit de la neu i altres sectors relacionats. Per extensió, se’n troben usos en contextos d’altres activitats d’esport o oci no necessàriament vinculades a l’esquí.

Es tracta d’una adaptació relativament recent al català de la forma francesa forfait, llengua en què ja en contextos de fa uns quants centenars d’anys té el sentit de ‘preu fixat per un servei’. La forma forfet ja consta al diccionari normatiu i, per tant, en català no cal fer servir el gal·licisme forfait. En anglès es fa servir el terme ski-pass o, de vegades, la forma francesa.

Si sou aficionats a l’esquí, us recomanem de consultar la Terminologia dels esports de neu, on trobareu aquest terme i molts altres termes relacionats.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: esportista

El #termedelasetmana que us volem proposar avui no és una novetat conceptual, però ens en volem fer ressò a causa d’algunes notícies recents. És el terme esportista.

El terme fa referència, com és prou sabut, a la persona que practica un esport. També és prou coneguda i habitual la forma sinònima atleta.

El mot esportista està format a partir de la forma anglesa sport, que prové d’una forma francesa antiga deport, amb el sentit de ‘distracció’, amb l’adjunció del sufix molt productiu –ista, que aporta significats relacionats amb el fet de ser seguidor o professional de la matèria designada per la base lèxica.

Val la pena observar que tant la forma esportista com la forma atleta designen indistintament tant homes com dones, sense cap marcatge morfològic. Si ens cal especificar el sexe del referent, ho hem de fer a partir d’elements externs, com ara articles o complements (“un esportista / una esportista”; “l’esportista premiada”; etc.).

Les persones que practiquen un esport, tant si s’hi dediquen professionalment com si són simples aficionats, sovint han de conviure amb la trista experiència de ser blanc de l’insult dels seguidors més mal educats. I malauradament, les notícies a què fèiem referència a l’inici d’aquest text ens recorden que sembla que el fet de ser esportista i ser dona és més motiu per a l’insult i el menyspreu. Tant de bo fóssim capaços d’evitar aquests comportaments tan irracionals com, per desgràcia, habituals.

[Font: TERMCAT]

“Deixeu-me ser valent”

esport-adaptat

Qui més qui menys, tots, quan practiquem un esport, l’ajustem a les nostres possibilitats físiques i de temps. Ara bé, de vegades no n’hi ha prou d’ajustar-lo una mica sinó que cal fer-hi canvis grossos, perquè resulta que el que ens passa, per exemple, és que no podem caminar, que no hi veiem o que tenim dificultats de coordinació o de cognició.

És llavors que parlem d’esport adaptat (en anglès, adaptive sport o també disabled sport). És a dir, l’esport en què s’ha intervingut perquè el pugui practicar algú que té una discapacitat física, una discapacitat sensorial o una discapacitat intel·lectual.

Dintre els esports adaptats, n’hi ha que modifiquen esports existents i n’hi ha que són específics, ja pensats per a una determinada discapacitat. Per exemple, són esports modificats el bàsquet amb cadira de rodes, el futbol per a cecs o l’handbol adaptat. I són esports específics la boccia (es practica amb cadira de rodes), el golbol (utilitza una pilota sonora) i l’hoquei interior (facilita molt la conducció del disc).

Fins i tot, per a les persones amb un grau més elevat de discapacitat intel·lectual, l’esport adaptat també preveu les proves motrius, que permeten intervenir activament en la competició al costat dels altres esportistes.

Cada país té federacions que regulen tots aquests esports. Així, a Catalunya hi ha la Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física, la Federació Catalana d’Esports per a Cecs i la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual – ACELL; al País Valencià, la Federació d’Esports Adaptats de la Comunitat Valenciana, i a les Illes Balears, la Federació d’Esports Adaptats de les Illes Balears.

Segons el tipus de discapacitat, els esports adaptats formen part dels jocs paralímpics (recullen discapacitat física, discapacitat sensorial i alguns casos de discapacitat intel·lectual) o dels jocs olímpics especials (recullen tots els casos de discapacitat intel·lectual). Però també els diferencia la filosofia: els jocs paralímpics premien els millors resultats (tal com fan els jocs olímpics), mentre que els jocs olímpics especials premien el resultat i també l’esforç. Es tracta, com demana l’esport en general, de superar-se, però en aquest cas pesa tant això com millorar l’autoestima i aconseguir ser acceptat per la societat.

“Vull guanyar”, diuen els esportistes dels jocs olímpics especials en el jurament. “Però, si no ho aconsegueixo, deixeu-me ser valent en l’intent.”

I, perquè és innegable que són uns valents, ells i també les seves famílies, cada esportista especial recull després de competir una medalla —hagi guanyat o no.

 

[Apunt elaborat amb la col·laboració de la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual – ACELL]

Special Olympics    ACELL

Un mapa i una brúixola

curses-orientacio

És ben possible que, en un futur pròxim, la proliferació de navegadors de mòbil o integrats al cotxe faci incomprensibles els mapes a bona part de la població. I encara més les brúixoles, que avui ja gairebé només són un element lúdic o decoratiu, útil com a màxim per a explicar el magnetisme terrestre als fills. Perquè cap al nord (o cap on sigui) qui ens hi porta és el navegador.

I és que qui queda, avui mateix, que sigui capaç d’obrir-se camí per un espai desconegut únicament amb un mapa i una brúixola?

Qui? Doncs els orientadors i les orientadores que disputen curses d’orientació. Avancen tots sols camps a través, buscant les banderoles amb un triangle blanc i un de taronja que indiquen els controls per on han de passar. No fan servir navegador, només l’agulla capritxosa d’una brúixola i un mapa. Que no és un mapa qualsevol, sinó un mapa que, a més dels controls, permet calcular distàncies i desnivells i indica els elements singulars (roques, rieres, construccions, arbres caiguts, fonts…).  A cada control hi ha una base electrònica que fa un registre automàtic dels que hi passen —no fos cas que algú pretengués saltar-se part del recorregut. Perquè es tracta d’una cursa i, per tant, cal arribar a la meta en el mínim temps possible.

De curses d’orientació, és clar, n’hi ha per a tots els nivells, amb llargades i graus d’exigència tècnica molt diferents. I també n’hi ha per a tots els gustos: la gran majoria són a peu, però també en podeu trobar que demanen calçar esquís i d’altres en què és imprescindible portar bicicleta. En totes fareu natura i esport i, pel mateix preu, aprendreu a concentrar-vos, a calcular distàncies i a saber-vos orientar, a més d’adquirir una bona forma física.

Ara, oblideu-vos de googlemaps, tom-toms i similars. Recupereu l’art de la interpretació dels mapes, traieu la pols de la brúixola i consulteu el web de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya i els termes de curses d’orientació del Diccionari general de l’esport.

Un dia us farà servei, ja ho veureu, de la mateixa manera que, malgrat l’aparició de les calculadores als anys setanta, sort n’hem tingut de saber sumar, restar, multiplicar i dividir. I, aquell dia, ens agraireu el consell que us donem avui.

 

[Apunt elaborat amb la col·laboració de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya]

#termedelasetmana: correcollir

correcollir

N’hi ha que ja l’han batejat com l’esport d’aquest estiu, i per això us el proposem com a #termedelasetmana: us ve de gust dedicar algun dia a correcollir?

Es tracta, efectivament, d’una activitat esportiva, però que comporta igualment un component de respecte pel medi, atès que consisteix a córrer o caminar, sovint en grup, mentre es van recollint en bosses les escombraries que es van trobant en el trajecte, sovint en espais naturals de grans ciutats, amb el doble objectiu de fer esport i contribuir a la netedat i el manteniment de l’entorn.

Potser en sentireu a parlar amb la forma plogging, creada en anglès a partir del suec plocka upp ‘recollir’ —d’acord amb l’origen suec d’aquesta activitat— i de jogging o running ‘córrer’.

La proposta catalana correcollir també es val del mateix recurs a la truncació, es proposa com a sinònim de la forma descriptiva córrer i netejar, i l’ha posada en circulació l’associació Plogging Girona. Ens en fem ressò i us proposem que la fem córrer (mai tan ben dit) tant com es pugui, a veure si podem generalitzar les formes catalanes. Si organitzeu o participeu en una correcollida, o en una cursa de córrer i netejar, no sabem si sereu els millors correcollidors o correcollidores, però és segur que hi guanyarà la vostra salut, hi guanyarà el medi ambient i hi guanyarà també la llengua.

Lliscant per l’asfalt

trineu-asfalt

No sempre és imprescindible morir-se per veure desfilar la vida davant dels ulls. Pot ser una bona alternativa, per exemple, agafar un trineu d’asfalt per practicar el descens —és a dir, llançar-se en una cursa a tota velocitat, aprofitant la inèrcia, al llarg d’una carretera amb un pendent pronunciat i múltiples revolts.

És clar, ara ens direu que també podeu practicar el descens amb uns patins en línia o un monopatí, i és cert. Però no ens negareu que fer-ho estirats de panxa enlaire, amb els peus a l’extrem de davant del trineu d’asfalt i el cap a l’extrem de darrere, deu donar una perspectiva diferent: els núvols, la línia de les muntanyes, els competidors també estirats, la velocitat. I la carretera que es va embolicant i desembolicant com una serp i que us convida a inclinar el cos per passar més de pressa els revolts…

Però com és un trineu d’asfalt? Doncs és una planxa llarga i ampla, sovint d’alumini, amb una forma lleugerament còncava per a recollir el cos, que té dues rodetes a l’eix anterior i dues al posterior, a més de permetre acomodar-hi les cames i la part superior del cap (sempre una mica aixecat per veure com va la cursa).

El nom trineu d’asfalt té la gràcia que dona una idea bastant aproximada del que és, ja que estableix una comparació amb els trineus d’hivern (igualment moguts per la inèrcia pendent avall) i, alhora, especifica que la superfície utilitzada no és la neu sinó l’asfalt ben condicionat d’una carretera. Es tracta d’una forma calcada de l’anglès street luge (luge, però, és d’origen francès), que ja té un cert ús en català i que té, en castellà, el paral·lel trineo de asfalto.

I si us hi decidiu i en plena cursa, mentre la vida us passa a més de cent quilòmetres per hora davant dels ulls, us demaneu “Però com carai va néixer aquest esport?”, us podem donar la resposta. Resulta que uns quants californians aficionats al descens amb monopatí van descobrir, cap a principis dels anys 70 del segle XX, que podien anar molt més de pressa si baixaven estirats sobre la planxa, en comptes de baixar drets com havien fet fins llavors.

Au. Sang freda, un casc, una carretera tallada al trànsit i endavant. La sort diuen que és dels valents.

#termedelasetmana: esport de roda petita

roda-petita

Segur que n’esteu al cas: els World Roller Games 2019 han arribat a Barcelona, Mollet del Vallès, Sant Cugat, Terrassa i Vilanova i la Geltrú, i del 4 al 14 de juliol 4.120 atletes de 81 països participaran en 128 competicions diferents. Per això, el #termedelasetmana que us proposem és el terme que engloba totes les variants presents en aquests jocs: esport de roda petita.

Fa referència a cadascun dels esports que es practiquen desplaçant-se per una superfície llisa i dura, aprofitant el pendent o bé impulsant-se a cops de peu, sobre un aparell consistent en una planxa per a cada peu o una sola planxa per a tots dos que van proveïdes de rodes de petites dimensions.

Els aparells propis dels esports de roda petita són els patins de rodes, els patins en línia, el monopatí i el patinet. I són esports de roda petita reconeguts per la World Skates (que és el nom actual de la federació internacional) l’alpí en línia, el descens, l’estil lliure d’escúter, l’estil lliure en línia d’eslàlom, l’estil lliure en línia de carrer, l’hoquei sobre patins, l’hoquei sobre patins en línia, el partit de patinatge, el patinatge artístic de rodes, el patinatge de monopatí i el patinatge en línia de velocitat.

Ja ho veieu: hi ha disciplines amb una llarga tradició i implantació a casa nostra, com ara l’hoquei sobre patins; d’altres, amb menys anys de tradició, però en què els esportistes catalans excel·leixen, com ara el patinatge artístic; i altres disciplines ben noves, que gràcies a aquests Jocs Mundials de Patinatge podrem descobrir.