Etiqueta: esport

La Champions és femenina

TermcatDeixa un comentari

En català, el masculí és un gènere imprecís i desdibuixat, tant en la forma com en el sentit: en la forma, resulta que una paraula masculina pot acabar amb qualsevol so (un plat, el sol, un lluç, un balancí, un futbolista); en el sentit, tenim que, quan una paraula es pot referir a homes o dones, amb el masculí (els laterals, els pivots defensius, els davanters centre) tant podem indicar només els homes com tothom en general. En canvi, el femení és precís i ben delimitat: una immensa majoria de paraules femenines acaben en -a (una plata, la lluna, una orada, una cadira, una futbolista) i, en l’ús habitual, el femení d’una forma doble fa referència només a dones (les laterals, les pivots defensives, les davanteres centre).

Doncs bé, curiosament, el futbol de les terres catalanes fa temps que funciona si fa no fa com els gèneres gramaticals en català.

Així, avui el futbol masculí és un sí però no, un anar fent imprecís i desdibuixat. De fet, ara que es disputarà el Gran Premi de Fórmula 1 al Circuit de Barcelona-Catalunya, no està de més recordar que l’escuderia Ferrari s’ha comparat sovint al Barça de futbol: el mateix color vermell (en el cas del Barça, combinat amb el blau), la mateixa passió dels aficionats (que repiquen campanes en cas de victòria i se salten el sopar en cas de derrota), un mateix valor simbòlic de representació de país i, sobretot, idèntiques trajectòries ciclotímiques, amb llargues temporades de decepcions i alguns pics feliços.

En canvi, el futbol femení del Barça és precís i contundent i té ben poc a veure amb el ferrarisme del masculí: ha arribat a les finals de Champions el 2019, el 2021, el 2022 i el 2023 i a les semifinals el 2020; va guanyar la Champions el 2021 i ha tornat a guanyar la del 2023 (aquest dissabte 3 de juny). I no és només una història d’èxit esportiu sinó que, per l’enorme repercussió social que té, s’ha convertit també en una història d’empoderament, de reivindicació i d’orgull femení. L’esport femení ha tirat a terra la porta de la supremacia masculina en un dels àmbits més adversos, el món del futbol.

O sigui que els aficionats al futbol, en general, faran bé de repassar quin és el femení de cada posició en els diversos esquemes de joc (per exemple, en aquesta infografia que el TERMCAT va fer conjuntament amb la Federació Catalana de Futbol). Perquè a Catalunya l’esport és indiscutiblement femení i masculí, però la Champions de futbol, ara mateix, és completament femenina.

[Font: TERMCAT]

És millor fer esport o fer deport?

TermcatDeixa un comentari

Si haguéssim de posar-nos ara un nom com a espècie, podríem deixar-nos estar d’Homo sapiens (entre el canvi climàtic, l’extinció massiva d’espècies i les guerres, que siguem savis és opinable) i anomenar-nos, per exemple, humans esportius. Des de fa uns quants anys, vivim en l’època de l’esport: el practiquem, el seguim, l’utilitzem com a metàfora, en vivim. Qui més qui menys fa esport, sigui activament o pagant la quota d’un gimnàs sense posar-hi els peus.

Ep, però fem esport o fem deport? Som esportistes o deportistes? Critiquem la poca esportivitat d’un equip o la seva poca deportivitat? Anem a pams.

En les llengües romàniques

La història d’aquesta paraula fa giragonses. Esport ve de l’anglès sport, escurçament del francès antic desport. Pels romans deportare volia dir ‘transportar’; en les llengües romàniques, deportar-se va prendre el sentit figurat ‘transportar-se en esperit, entretenir-se’ i deport/desport, per tant, van passar a designar el lleure, l’entreteniment plaent; però, en mans angleses, això es va reconvertir en el que avui entenem per esport —és a dir reglament, competició, esforç i quota de gimnàs. Finalment, en el segle XIX, quan es van escampar pertot les activitats competitives inventades a la Gran Bretanya, els francesos van optar per anomenar-les amb la paraula anglesa: sport.

Què fan les altres llengües romàniques? En italià, com en francès, van reservar diporto per al sentit tradicional i van manllevar sport per al sentit de l’anglès. En canvi, en castellà les autoritats lingüístiques van optar per donar a la paraula tradicional deporte el nou sentit que havia adquirit sport en anglès, de manera que ara deporte tant vol dir entreteniment com esport. I en portuguès van tirar pel camí del mig: a Portugal fan anar desporto i al Brasil esporte, amb el mateix sentit.

En català

I nosaltres? En català també hi havia deportar-se (utilitzat per Ramon Llull, per exemple), amb el sentit d’entretenir-se. I, en la normalització de la llengua de principis del segle XX, es va decidir deixar per a deport el sentit tradicional (‘Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure’) i anomenar esport les noves activitats físiques. És a dir, exactament igual que en francès i en italià.

Cal dir que, a banda de l’especialització de sentits i del que han fet altres llengües, van a favor de l’acceptació de esport dos arguments més prou importants:

  • En totes les llengües romàniques, les formes deportar-se i deport estaven pràcticament en desús ja en arribar el segle XIX.
  • Un cop afegida aquesta e inicial (igual que en escàner o estop), esport ens sona catalaníssim. De fet, s’acaba igual que port (i aeroport, transport, etc.), fort, mort, import, sort… Ens passa igual que en francès. En canvi, esport no s’ajusta gaire a la pronúncia del castellà i del portuguès (ni de l’italià), que per a les mateixes paraules fan puerto/porto, fuerte/forte, muerte/morte, importe i suerte/sorte.

En resum: L’opció que va prendre el català va ser parlar d’esports, esportistes, esportivitat i clubs esportius.

Gràcies a això ara, si volguéssim, podríem dir que ens deportem fent esport. O que estem fent deport quan estem ajaçats a la platja, sense fer res més que sentir com van i venen les onades, en un esbarjo plaent a l’aire lliure.

Seguint aquesta distinció, el TERMCAT té publicat des del 2010, amb actualitzacions anuals, el Diccionari general de l’esport. Encara que (no ho negarem) també podria tenir gràcia un diccionari del deport; potser deportant-nos no faríem tanta salut com amb l’esport, però en trauríem també plaer i ens estalviaríem —de passada— la quota del gimnàs.

#termedelasetmana: esport adaptat

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana us volem proposar com a #termedelasetmana el terme esport adaptat.

Fa referència a l’esport que pot ser practicat per persones amb discapacitat física, discapacitat sensorial o discapacitat intel·lectual, ja sigui com a modificació d’un esport existent o com a pràctica especialment concebuda amb aquesta finalitat.

Gairebé tots els esports regulats es poden practicar també com a esports adaptats amb modificacions diverses (l’atletisme, el judo, l’esquí, la natació, el bàsquet amb cadira de rodes, el futbol, etc.). A més, hi ha esports específics, com ara la boccia (per a persones amb discapacitats físiques), el golbol (per a persones cegues) o l’hoquei interior (per a persones amb discapacitat intel·lectual).

Tot i que en certs contextos es fa ús de la forma anglesa parasport per a referir-se a aquest concepte, actualment es considera preferible fer servir el terme esport adaptat (o les variants concretes de cada esport: futbol adaptat, bàsquet adaptat, atletisme adaptat, esquí adaptat, etc.). Els termes creats amb para– (paralímpic -a, paraesquí, paratriatló, etc.) es mantenen en ús per tradició, però s’ha de tenir en compte que en l’origen, estrictament, para- fa referència només als casos de discapacitat física (per paràlisi del cos), mentre que el ventall de persones que es poden beneficiar dels avantatges de l’esport, adaptant-lo a les seves possibilitats, és molt més ampli.

Si us interessa aquest àmbit, us agradarà saber que al Diccionari general de l’esport podeu consultar una àrea específica dedicada als esports adaptats.

[Font: TERMCAT]

Una camamilla es posa bé, però l’*esterilla…

TermcatDeixa un comentari

A l’hora de fer exercicis que impliquin un contacte del cos amb el terra sempre és més prudent (i més agradable) fer-los a sobre una espuma prima i flonja, que esmorteeixi els impactes. Parlem, és clar, d’una estora o una màrfega.

També està bé recórrer a un material així quan dormim en una tenda, i no diguem si dormim al ras, fent bivac. En aquest cas, per dissimular les pedres que ens amargarien la nit i, sobretot, per evitar la humitat de terra. D’aquesta altra peça, molt similar a l’anterior, en diem aïllant, estora o màrfega.

De totes dues peces en podem dir estora perquè cobreixen una part del terra, i en podem dir màrfega perquè són similars a matalassos senzills; a més, de la segona també en diem aïllant, perquè la seva funció quasi principal és protegir-nos de la humitat.

Ho podem resumir així:

Comparació estora i aïllant

El que no funciona en català, ni al gimnàs ni a la muntanya, és l’*esterilla.

Però per què no ens va bé *esterilla si en català ja hi ha un grapat de paraules que acaben igual? Tenim:

  • Paraules acabades en –illa per l’evolució fonètica des d’una altra llengua. (Per exemple, camamilla, del grec khamaímēlon; cruïlla, del llatí crucīcŭla, o guilla, del germànic Wisĭla.)
  • Paraules acabades en –illa perquè estan agafades o copiades del castellà, on -illo/a és un sufix que indica que una cosa és més petita que l’original. (Per exemple, guerrilla com a guerra petita, sabatilla com a sabata petita o vainilla, com a beina petita [vaina, en castellà]).

A més, totes les llengües agafen paraules d’altres llengües, com un element més de la seva evolució natural al llarg dels anys. El català, per exemple, té paraules del castellà, del francès, de l’anglès, de l’italià, de l’àrab, del xinès…

Doncs bé, el que passa és que l’*esterilla té un doble problema:

  1. Està formada per una paraula castellana (estera, corresponent al català estora) i per un diminutiu també castellà (-illa).
  2. Té sentit agafar paraules de fora quan hem d’anomenar significats nous per als quals no tenim paraules catalanes existents ni fàcilment disponibles. I, en aquest cas, resulta que ja tenim estora, màrfega i aïllant, que cobreixen perfectament aquests sentits i que ja es fan servir.

De fet, anem tan sobrats d’alternatives que l’*esterilla no ens cal gens ni mica, ni per suar la cansalada ni per dormir sota les estrelles.

Per cert, tampoc és gaire adequat *estoreta. En aquest cas, perquè aquesta espuma no és precisament petita. Al revés, en general és molt més gran que l’estora que tenim a la porta de casa per escurar-nos les sabates quan venim de fora.

I la *colxoneta, què? Doncs tampoc tenim bones notícies per a les *colxonetes… Però això ho deixarem per a un altre dia.

Mat al vol? De tota la vida

TermcatDeixa un comentari

Un alley-oop és un prodigi de coordinació i complicitat entre un passador que fa arribar una pilota alta a prop de la cistella, amb la trajectòria exacta, i un finalitzador que salta amb força per agafar-la a l’aire i (encara en el mateix salt!) la fa entrar a la cistella abans de tornar a prendre contacte amb el terra.

Els alley-oops es poden acabar amb un cop de dits, un llançament amb una o dues mans o una esmaixada (també anomenada mat). De tots, en català en podem dir tant alley-oop com mat al vol. Ara bé, si volem ser molt precisos, també podem distingir entre tir al vol (finalització amb un cop de dits o un llançament) i mat al vol (finalització amb una esmaixada).

De vegades la passada inicial es fa rebotar expressament contra el tauler amb la certesa que el company arreplegarà el rebot, en una carambola de billar; és, per tant, un alley-oop contra tauler (o un mat al vol contra tauler). I, virtuosisme màxim, també hi ha casos d’un mateix jugador que estampa la pilota amb tota la intenció contra el tauler per agafar ell mateix el rebot i entatxonar-la en el cèrcol: és un auto alley-oop (o un auto mat al vol).

Però d’’on surten tots aquests noms?:

— Alley-oop ens ve del bàsquet dels Estats Units i es fa servir en totes les llengües. Probablement deriva de l’expressió francesa Allez-hoop!, pròpia dels exercicis acrobàtics de circ. I, certament, la plasticitat i la dificultat tècnica de la jugada fan pensar en un número d’acròbates…

— Mat al vol, en canvi, ja es veu que ve d’una altra banda: va sortir de les enquestes que les transmissions de bàsquet de Catalunya Ràdio plantegen als seus oients per buscar alternatives als manlleus; va ser aprovada pel Consell Supervisor del TERMCAT (al costat de alley-oop), que hi va afegir les variants de fer rebotar la pilota contra el tauler i de fer-s’ho tot un mateix jugador, amb l’acord previ en tots els casos de la Federació Catalana de Basquetbol, i ha estat publicada el 10 de maig al DOGC dintre la llista de termes normalitzats que s’han introduït al català. 

I és així com, al costat dels alley-oops nord-americans, tenim també els mats al vol amb un no sé què d’ànima catalana. O és que no us fan pensar en els pals de les barques que branden a port totes aquestes mans esteses i aquests braços aixecats? I no veuríeu el sol de posta camí de les muntanyes en la pilota taronja que travessa el cel dels pavellons durant la passada inicial, abans de ser arrepleglada i adreçada al cèrcol?

Mat al vol, i tant. És nou, però és tan visual, tan exacte, tan curt i tan nostre que ja sembla com si ho haguéssim dit tota la vida. Mira que van tenir vista els responsables de les transmissions de bàsquet de Catalunya Ràdio i els seus oients…

#termedelasetmana: eruga

TermcatDeixa un comentari

Normalment presentem el #termedelasetmana amb una imatge que l’il·lustra. En aquest cas, si no ho haguéssim fet, probablement tots els lectors hauríeu pensat que ens referíem a la larva de certs insectes lepidòpters en forma de cuc. Però la imatge de seguida us deu haver posat sobre la pista: efectivament, parlem de l’eruga de la moto de neu.

Es tracta de la cinta sens fi de cautxú reforçat, articulada i de gran resistència, situada longitudinalment a la part inferior d’una moto de neu, amb un relleu molt marcat i tensada al voltant del joc de rodes, que transmet el moviment del motor a terra per fer possible el desplaçament del vehicle. Generalment les motos de neu tenen una sola eruga, però alguns models poden tenir-ne dues, situades paral·lelament. A l’interior d’una eruga hi ha la roda de tracció (transmet a l’eruga el moviment de rotació del motor), les rodes de suport (mantenen la tensió de l’eruga en la part intermèdia) i la roda tensora (situada a l’extrem posterior de l’eruga).

De fet, el terme és compartit per diversos tipus de vehicles o de màquines que tenen mecanismes similars (per exemple, les excavadores, les màquines llevaneu i els tancs sovint també tenen erugues).

Com és fàcil d’imaginar, el terme és una creació metafòrica, en què es designa l’aparell perquè el moviment que fa recorda d’alguna manera el moviment que fa l’eruga animal quan es desplaça. Potser no serà sobrer que recordem també que en català no és admès *oruga.

I si teniu curiositat per conèixer el nom de la resta de parts de la moto de neu, us agradarà donar un cop d’ull a la nova infografia interactiva que hem preparat en què s’il·lustren molts d’aquests termes, amb enllaços al Vocabulari de la moto de neu, que recull una quarantena de termes definits i amb equivalents en castellà, francès, anglès, italià i alemany.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: forfet

TermcatDeixa un comentari

El principi de desembre sol coincidir amb l’inici de la temporada d’esquí a les estacions catalanes, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un terme estretament vinculat a aquesta pràctica esportiva i d’oci: el terme forfet.

Com és prou sabut, fa referència al bitllet de preu fix que dona dret a utilitzar els remuntadors o les instal·lacions d’una estació d’hivern durant un temps determinat. També se’n pot dir abonament, tot i que aquest sinònim potser és d’ús més comú en altres contextos i, en canvi, la forma forfet és la més habitual en l’àmbit de la neu i altres sectors relacionats. Per extensió, se’n troben usos en contextos d’altres activitats d’esport o oci no necessàriament vinculades a l’esquí.

Es tracta d’una adaptació relativament recent al català de la forma francesa forfait, llengua en què ja en contextos de fa uns quants centenars d’anys té el sentit de ‘preu fixat per un servei’. La forma forfet ja consta al diccionari normatiu i, per tant, en català no cal fer servir el gal·licisme forfait. En anglès es fa servir el terme ski-pass o, de vegades, la forma francesa.

Si sou aficionats a l’esquí, us recomanem de consultar la Terminologia dels esports de neu, on trobareu aquest terme i molts altres termes relacionats.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: esportista

TermcatDeixa un comentari

El #termedelasetmana que us volem proposar avui no és una novetat conceptual, però ens en volem fer ressò a causa d’algunes notícies recents. És el terme esportista.

El terme fa referència, com és prou sabut, a la persona que practica un esport. També és prou coneguda i habitual la forma sinònima atleta.

El mot esportista està format a partir de la forma anglesa sport, que prové d’una forma francesa antiga deport, amb el sentit de ‘distracció’, amb l’adjunció del sufix molt productiu –ista, que aporta significats relacionats amb el fet de ser seguidor o professional de la matèria designada per la base lèxica.

Val la pena observar que tant la forma esportista com la forma atleta designen indistintament tant homes com dones, sense cap marcatge morfològic. Si ens cal especificar el sexe del referent, ho hem de fer a partir d’elements externs, com ara articles o complements (“un esportista / una esportista”; “l’esportista premiada”; etc.).

Les persones que practiquen un esport, tant si s’hi dediquen professionalment com si són simples aficionats, sovint han de conviure amb la trista experiència de ser blanc de l’insult dels seguidors més mal educats. I malauradament, les notícies a què fèiem referència a l’inici d’aquest text ens recorden que sembla que el fet de ser esportista i ser dona és més motiu per a l’insult i el menyspreu. Tant de bo fóssim capaços d’evitar aquests comportaments tan irracionals com, per desgràcia, habituals.

[Font: TERMCAT]

“Deixeu-me ser valent”

TermcatDeixa un comentari

esport-adaptat

Qui més qui menys, tots, quan practiquem un esport, l’ajustem a les nostres possibilitats físiques i de temps. Ara bé, de vegades no n’hi ha prou d’ajustar-lo una mica sinó que cal fer-hi canvis grossos, perquè resulta que el que ens passa, per exemple, és que no podem caminar, que no hi veiem o que tenim dificultats de coordinació o de cognició.

És llavors que parlem d’esport adaptat (en anglès, adaptive sport o també disabled sport). És a dir, l’esport en què s’ha intervingut perquè el pugui practicar algú que té una discapacitat física, una discapacitat sensorial o una discapacitat intel·lectual.

Dintre els esports adaptats, n’hi ha que modifiquen esports existents i n’hi ha que són específics, ja pensats per a una determinada discapacitat. Per exemple, són esports modificats el bàsquet amb cadira de rodes, el futbol per a cecs o l’handbol adaptat. I són esports específics la boccia (es practica amb cadira de rodes), el golbol (utilitza una pilota sonora) i l’hoquei interior (facilita molt la conducció del disc).

Fins i tot, per a les persones amb un grau més elevat de discapacitat intel·lectual, l’esport adaptat també preveu les proves motrius, que permeten intervenir activament en la competició al costat dels altres esportistes.

Cada país té federacions que regulen tots aquests esports. Així, a Catalunya hi ha la Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física, la Federació Catalana d’Esports per a Cecs i la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual – ACELL; al País Valencià, la Federació d’Esports Adaptats de la Comunitat Valenciana, i a les Illes Balears, la Federació d’Esports Adaptats de les Illes Balears.

Segons el tipus de discapacitat, els esports adaptats formen part dels jocs paralímpics (recullen discapacitat física, discapacitat sensorial i alguns casos de discapacitat intel·lectual) o dels jocs olímpics especials (recullen tots els casos de discapacitat intel·lectual). Però també els diferencia la filosofia: els jocs paralímpics premien els millors resultats (tal com fan els jocs olímpics), mentre que els jocs olímpics especials premien el resultat i també l’esforç. Es tracta, com demana l’esport en general, de superar-se, però en aquest cas pesa tant això com millorar l’autoestima i aconseguir ser acceptat per la societat.

“Vull guanyar”, diuen els esportistes dels jocs olímpics especials en el jurament. “Però, si no ho aconsegueixo, deixeu-me ser valent en l’intent.”

I, perquè és innegable que són uns valents, ells i també les seves famílies, cada esportista especial recull després de competir una medalla —hagi guanyat o no.

 

[Apunt elaborat amb la col·laboració de la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual – ACELL]

Special Olympics    ACELL

Un mapa i una brúixola

TermcatDeixa un comentari

curses-orientacio

És ben possible que, en un futur pròxim, la proliferació de navegadors de mòbil o integrats al cotxe faci incomprensibles els mapes a bona part de la població. I encara més les brúixoles, que avui ja gairebé només són un element lúdic o decoratiu, útil com a màxim per a explicar el magnetisme terrestre als fills. Perquè cap al nord (o cap on sigui) qui ens hi porta és el navegador.

I és que qui queda, avui mateix, que sigui capaç d’obrir-se camí per un espai desconegut únicament amb un mapa i una brúixola?

Qui? Doncs els orientadors i les orientadores que disputen curses d’orientació. Avancen tots sols camps a través, buscant les banderoles amb un triangle blanc i un de taronja que indiquen els controls per on han de passar. No fan servir navegador, només l’agulla capritxosa d’una brúixola i un mapa. Que no és un mapa qualsevol, sinó un mapa que, a més dels controls, permet calcular distàncies i desnivells i indica els elements singulars (roques, rieres, construccions, arbres caiguts, fonts…).  A cada control hi ha una base electrònica que fa un registre automàtic dels que hi passen —no fos cas que algú pretengués saltar-se part del recorregut. Perquè es tracta d’una cursa i, per tant, cal arribar a la meta en el mínim temps possible.

De curses d’orientació, és clar, n’hi ha per a tots els nivells, amb llargades i graus d’exigència tècnica molt diferents. I també n’hi ha per a tots els gustos: la gran majoria són a peu, però també en podeu trobar que demanen calçar esquís i d’altres en què és imprescindible portar bicicleta. En totes fareu natura i esport i, pel mateix preu, aprendreu a concentrar-vos, a calcular distàncies i a saber-vos orientar, a més d’adquirir una bona forma física.

Ara, oblideu-vos de googlemaps, tom-toms i similars. Recupereu l’art de la interpretació dels mapes, traieu la pols de la brúixola i consulteu el web de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya i els termes de curses d’orientació del Diccionari general de l’esport.

Un dia us farà servei, ja ho veureu, de la mateixa manera que, malgrat l’aparició de les calculadores als anys setanta, sort n’hem tingut de saber sumar, restar, multiplicar i dividir. I, aquell dia, ens agraireu el consell que us donem avui.

 

[Apunt elaborat amb la col·laboració de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya]