El TERMCAT difon des d’avui la infografia interactiva Termes de criquet, que il·lustra una vintena llarga de termes propis d’aquest esport que té cada cop més presència a casa nostra.
El material està basat en el Vocabulari bàsic del criquet, elaborat l’any 2012 amb la col·laboració de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya i el Consorci per a la Normalització Lingüística, i amb la revisió d’experts de la Federació Catalana de Criquet.
La infografia modernitza i anima un tríptic que es va elaborar amb motiu de la publicació del vocabulari, incorpora les formes femenines dels noms dels jugadors i àrbitres i conté els enllaços a les entrades completes dels termes, amb les definicions i equivalents en altres llengües. S’hi poden consultar termes com ara wicket, canyellera, batedor|batedora o camp interior.
La infografia s’ha dut a terme a iniciativa del Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet, del Consorci per a la Normalització Lingüística, atès que aquest material es considera útil per a afavorir l’ús del català entre les famílies d’origen indi i pakistanès establertes a Catalunya, tenint en compte l’arrelament del criquet en aquestes comunitats, i també pot ser útil com a material de suport en els cursos de català per a adults.
El producte s’afegeix als prop de 150 materials gràfics i multimèdia del web del TERMCAT, que donen accés de manera visual a termes d’un ventall ampli de sectors.
I el Vocabulari bàsic del criquet està integrat a la col·lecció de Diccionaris en Línia del TERMCAT, amb més de 170 títols dedicats a diversos àmbits d’especialitat.
Quan s’acaba el Tour, hi ha un grapat d’aficionats que deixen el sofà de casa o pleguen la cadira de càmping del marge de la carretera i agafen la bici per recórrer alguna de les etapes que han vist per televisió —a un altre ritme però amb una tenacitat equiparable.
Ara bé, tot i que són cèlebres els trams de llambordes (el temut pavé dels ciclistes professionals) i que el pla i fins la muntanya mitjana donen més facilitats, el que realment fa somiar els aficionats són els ports per on passen les etapesd’alta muntanya: els ports de tercera categoria, els ports de segona categoria i, sobretot, els ports de primera categoria i fins els de categoria especial (Catégorie H al Tour, és a dir Hors catégorie ‘fora de categoria’), tant dels Alps com dels Pirineus.
Abans d’emprendre aquestes ascensions d’estiu, els aficionats estudien la llargada, el desnivell a superar, el pendentmitjà, les rampes màximes i el nombre de revolts. I també repassen la història que s’hi ha viscut, perquè els punts que han fet el mite del Tour requereixen posar el peu a terra o, almenys, afluixar la cadència de pedalada per fer-hi un cop d’ull.
Alguns dels ports de muntanya més coneguts dels Alps són el Galibier (de 2.642 m), on Marco Pantani va treure nou minuts al fins llavors líder Jan Ullrich, el 1998, sota la tempesta i amb el mocador de pirata posat; l’Aup d’Uès (en francès, Alp d’Huez, 1.850 m), amb vint-i-un revolts de paella i un plafó a cadascun per recordar els que hi han guanyat; l’Izoard (2.361 m), que el 1948 va permetre a Fausto Coppi recuperar 20 dels 21 minuts d’avantatge que tenia Bobet a la general, ara amb una estela en memòria de tots dos; el Ventor (en francès, Mont Ventoux, 1.912 m), la muntanya amb aromes de lavanda i assotada pel mestral on va morir Tom Simpson el 1967, per un col·lapse en què van intervenir la calor, l’esforç, les amfetamines i la insensatesa de no rendir-se mai, com recorda el memorial a mitja pujada on s’aturen tots els aficionats.
En el massís central destaca el Puèi Domat (en francès, Puy de Dôme), un volcà on s’arriba per un pendent del 12% els últims 4 km, tristament famós des del 1975 pel cop de puny contra Eddy Merckx d’un espectador que el volia veure perdre (i, efectivament, Merckx ja no va guanyar cap més Tour).
I en els Pirineus, en part integrats a la nostra geografia, hi ha els ports de Pèira Sorda (en francès, Peyresourde, de 1.569 m) i el Tormalet (en francès, Tourmalet, 2.115 m), amb el coll d’Aspin (1.489 m) com a enllaç entre tots dos, sense oblidar l’Aubisca (en francès, Aubisque, 1.709 m).
Però per què diem Aup d’Uès, Ventor, Puèi Domat, Pèira Sorda, Tormalet i Aubisca? Doncs perquè són els noms originals occitans i tots aquests llocs són d’Occitània, la gran regió francesa que durant l’edat mitjana i molt més enllà va ser tan pròxima lingüísticament, culturalment, socialment i políticament a Catalunya; en canvi, els noms que coneixem (Alp d’Huez, mont Ventoux, etc.) són les adaptacions que en va fer el francès, a cops tan absurdes com passar de Ventor a Ventoux.
Fer servir els noms originals és una mostra de respecte a Occitània i és, a la vegada, un recordatori de com són fràgils les llengües quan el poder decideix aniquilar-les i els seus parlants —forçats, incentivats, resignats o per pura desídia— van deixant d’utilitzar-les.
S’acaba el Tour i arriba, per tant, el torn del ciclisme aficionat. Planifiqueu bé les etapes, prepareu-vos físicament, estudieu què heu de portar. És temps de somiar (o fins i tot d’intentar escalar) el Galibier, el Tormalet, l’Aup d’Uès o el Puèi Domat, els gegants de la muntanya.
En català, el masculí és un gènere imprecís i desdibuixat, tant en la forma com en el sentit: en la forma, resulta que una paraula masculina pot acabar amb qualsevol so (un plat, el sol, un lluç, un balancí, un futbolista); en el sentit, tenim que, quan una paraula es pot referir a homes o dones, amb el masculí (els laterals, els pivots defensius, els davanters centre) tant podem indicar només els homes com tothom en general. En canvi, el femení és precís i ben delimitat: una immensa majoria de paraules femenines acaben en -a (una plata, la lluna, una orada, una cadira, una futbolista) i, en l’ús habitual, el femení d’una forma doble fa referència només a dones (les laterals, les pivots defensives, les davanteres centre).
Doncs bé, curiosament, el futbol de les terres catalanes fa temps que funciona si fa no fa com els gèneres gramaticals en català.
Així, avui el futbol masculí és un sí però no, un anar fent imprecís i desdibuixat. De fet, ara que es disputarà el Gran Premi de Fórmula 1 al Circuit de Barcelona-Catalunya, no està de més recordar que l’escuderia Ferrari s’ha comparat sovint al Barça de futbol: el mateix color vermell (en el cas del Barça, combinat amb el blau), la mateixa passió dels aficionats (que repiquen campanes en cas de victòria i se salten el sopar en cas de derrota), un mateix valor simbòlic de representació de país i, sobretot, idèntiques trajectòries ciclotímiques, amb llargues temporades de decepcions i alguns pics feliços.
En canvi, el futbol femení del Barça és precís i contundent i té ben poc a veure amb el ferrarisme del masculí: ha arribat a les finals de Champions el 2019, el 2021, el 2022 i el 2023 i a les semifinals el 2020; va guanyar la Champions el 2021 i ha tornat a guanyar la del 2023 (aquest dissabte 3 de juny). I no és només una història d’èxit esportiu sinó que, per l’enorme repercussió social que té, s’ha convertit també en una història d’empoderament, de reivindicació i d’orgull femení. L’esport femení ha tirat a terra la porta de la supremacia masculina en un dels àmbits més adversos, el món del futbol.
O sigui que els aficionats al futbol, en general, faran bé de repassar quin és el femení de cada posició en els diversos esquemes de joc (per exemple, en aquesta infografia que el TERMCAT va fer conjuntament amb la Federació Catalana de Futbol). Perquè a Catalunya l’esport és indiscutiblement femení i masculí, però la Champions de futbol, ara mateix, és completament femenina.
Si haguéssim de posar-nos ara un nom com a espècie, podríem deixar-nos estar d’Homo sapiens (entre el canvi climàtic, l’extinció massiva d’espècies i les guerres, que siguem savis és opinable) i anomenar-nos, per exemple, humans esportius. Des de fa uns quants anys, vivim en l’època de l’esport: el practiquem, el seguim, l’utilitzem com a metàfora, en vivim. Qui més qui menys fa esport, sigui activament o pagant la quota d’un gimnàs sense posar-hi els peus.
Ep, però fem esport o fem deport? Som esportistes o deportistes? Critiquem la poca esportivitat d’un equip o la seva poca deportivitat? Anem a pams.
En les llengües romàniques
La història d’aquesta paraula fa giragonses. Esport ve de l’anglès sport, escurçament del francès antic desport. Pels romans deportare volia dir ‘transportar’; en les llengües romàniques, deportar-se va prendre el sentit figurat ‘transportar-se en esperit, entretenir-se’ i deport/desport, per tant, van passar a designar el lleure, l’entreteniment plaent; però, en mans angleses, això es va reconvertir en el que avui entenem per esport —és a dir reglament, competició, esforç i quota de gimnàs. Finalment, en el segle XIX, quan es van escampar pertot les activitats competitives inventades a la Gran Bretanya, els francesos van optar per anomenar-les amb la paraula anglesa: sport.
Què fan les altres llengües romàniques? En italià, com en francès, van reservar diporto per al sentit tradicional i van manllevar sport per al sentit de l’anglès. En canvi, en castellà les autoritats lingüístiques van optar per donar a la paraula tradicional deporte el nou sentit que havia adquirit sport en anglès, de manera que ara deporte tant vol dir entreteniment com esport. I en portuguès van tirar pel camí del mig: a Portugal fan anar desporto i al Brasil esporte, amb el mateix sentit.
En català
I nosaltres? En català també hi havia deportar-se (utilitzat per Ramon Llull, per exemple), amb el sentit d’entretenir-se. I, en la normalització de la llengua de principis del segle XX, es va decidir deixar per a deport el sentit tradicional (‘Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure’) i anomenar esport les noves activitats físiques. És a dir, exactament igual que en francès i en italià.
Cal dir que, a banda de l’especialització de sentits i del que han fet altres llengües, van a favor de l’acceptació de esport dos arguments més prou importants:
En totes les llengües romàniques, les formes deportar-se i deport estaven pràcticament en desús ja en arribar el segle XIX.
Un cop afegida aquesta e inicial (igual que en escàner o estop), esport ens sona catalaníssim. De fet, s’acaba igual que port (i aeroport, transport, etc.), fort, mort, import, sort… Ens passa igual que en francès. En canvi, esport no s’ajusta gaire a la pronúncia del castellà i del portuguès (ni de l’italià), que per a les mateixes paraules fan puerto/porto, fuerte/forte, muerte/morte, importe i suerte/sorte.
En resum: L’opció que va prendre el català va ser parlar d’esports, esportistes, esportivitat i clubs esportius.
Gràcies a això ara, si volguéssim, podríem dir que ens deportem fent esport. O que estem fent deport quan estem ajaçats a la platja, sense fer res més que sentir com van i venen les onades, en un esbarjo plaent a l’aire lliure.
Seguint aquesta distinció, el TERMCAT té publicat des del 2010, amb actualitzacions anuals, el Diccionari general de l’esport. Encara que (no ho negarem) també podria tenir gràcia un diccionari del deport; potser deportant-nos no faríem tanta salut com amb l’esport, però en trauríem també plaer i ens estalviaríem —de passada— la quota del gimnàs.
Aquesta setmana us volem proposar com a #termedelasetmana el terme esport adaptat.
Fa referència a l’esport que pot ser practicat per persones amb discapacitat física, discapacitat sensorial o discapacitat intel·lectual, ja sigui com a modificació d’un esport existent o com a pràctica especialment concebuda amb aquesta finalitat.
Gairebé tots els esports regulats es poden practicar també com a esports adaptats amb modificacions diverses (l’atletisme, el judo, l’esquí, la natació, el bàsquet amb cadira de rodes, el futbol, etc.). A més, hi ha esports específics, com ara la boccia (per a persones amb discapacitats físiques), el golbol (per a persones cegues) o l’hoquei interior (per a persones amb discapacitat intel·lectual).
Tot i que en certs contextos es fa ús de la forma anglesa parasport per a referir-se a aquest concepte, actualment es considera preferible fer servir el terme esport adaptat (o les variants concretes de cada esport: futbol adaptat, bàsquet adaptat, atletisme adaptat, esquí adaptat, etc.). Els termes creats amb para– (paralímpic -a, paraesquí, paratriatló, etc.) es mantenen en ús per tradició, però s’ha de tenir en compte que en l’origen, estrictament, para- fa referència només als casos de discapacitat física (per paràlisi del cos), mentre que el ventall de persones que es poden beneficiar dels avantatges de l’esport, adaptant-lo a les seves possibilitats, és molt més ampli.
A l’hora de fer exercicis que impliquin un contacte del cos amb el terra sempre és més prudent (i més agradable) fer-los a sobre una espuma prima i flonja, que esmorteeixi els impactes. Parlem, és clar, d’una estora o una màrfega.
També està bé recórrer a un material així quan dormim en una tenda, i no diguem si dormim al ras, fent bivac. En aquest cas, per dissimular les pedres que ens amargarien la nit i, sobretot, per evitar la humitat de terra. D’aquesta altra peça, molt similar a l’anterior, en diem aïllant, estora o màrfega.
De totes dues peces en podem dir estora perquè cobreixen una part del terra, i en podem dir màrfega perquè són similars a matalassos senzills; a més, de la segona també en diem aïllant, perquè la seva funció quasi principal és protegir-nos de la humitat.
Ho podem resumir així:
El que no funciona en català, ni al gimnàs ni a la muntanya, és l’*esterilla.
Però per què no ens va bé *esterilla si en català ja hi ha un grapat de paraules que acaben igual?Tenim:
Paraules acabades en –illa per l’evolució fonètica des d’una altra llengua. (Per exemple, camamilla, del grec khamaímēlon; cruïlla, del llatí crucīcŭla, o guilla, del germànic Wisĭla.)
Paraules acabades en –illa perquè estan agafades o copiades del castellà, on -illo/a és un sufix que indica que una cosa és més petita que l’original. (Per exemple, guerrilla com a guerra petita, sabatilla com a sabata petita o vainilla, com a beina petita [vaina, en castellà]).
A més, totes les llengües agafen paraules d’altres llengües, com un element més de la seva evolució natural al llarg dels anys. El català, per exemple, té paraules del castellà, del francès, de l’anglès, de l’italià, de l’àrab, del xinès…
Doncs bé, el que passa és que l’*esterilla té un doble problema:
Està formada per una paraula castellana (estera, corresponent al català estora) i per un diminutiu també castellà (-illa).
Té sentit agafar paraules de fora quan hem d’anomenar significats nous per als quals no tenim paraules catalanes existents ni fàcilment disponibles. I, en aquest cas, resulta que ja tenim estora, màrfega i aïllant, que cobreixen perfectament aquests sentits i que ja es fan servir.
De fet, anem tan sobrats d’alternatives que l’*esterilla no ens cal gens ni mica, ni per suar la cansalada ni per dormir sota les estrelles.
Per cert, tampoc és gaire adequat *estoreta. En aquest cas, perquè aquesta espuma no és precisament petita. Al revés, en general és molt més gran que l’estora que tenim a la porta de casa per escurar-nos les sabates quan venim de fora.
I la *colxoneta, què? Doncs tampoc tenim bones notícies per a les *colxonetes… Però això ho deixarem per a un altre dia.
Un alley-oop és un prodigi de coordinació i complicitat entre un passador que fa arribar una pilota alta a prop de la cistella, amb la trajectòria exacta, i un finalitzador que salta amb força per agafar-la a l’aire i (encara en el mateix salt!) la fa entrar a la cistella abans de tornar a prendre contacte amb el terra.
Els alley-oops es poden acabar amb un cop de dits, un llançament amb una o dues mans o una esmaixada (també anomenada mat). De tots, en català en podem dir tant alley-oop com mat al vol. Ara bé, si volem ser molt precisos, també podem distingir entre tir al vol (finalització amb un cop de dits o un llançament) i mat al vol (finalització amb una esmaixada).
De vegades la passada inicial es fa rebotar expressament contra el tauler amb la certesa que el company arreplegarà el rebot, en una carambola de billar; és, per tant, un alley-oop contra tauler (o un mat al vol contra tauler). I, virtuosisme màxim, també hi ha casos d’un mateix jugador que estampa la pilota amb tota la intenció contra el tauler per agafar ell mateix el rebot i entatxonar-la en el cèrcol: és un auto alley-oop (o un auto mat al vol).
Però d’’on surten tots aquests noms?:
— Alley-oop ens ve del bàsquet dels Estats Units i es fa servir en totes les llengües. Probablement deriva de l’expressió francesa Allez-hoop!, pròpia dels exercicis acrobàtics de circ. I, certament, la plasticitat i la dificultat tècnica de la jugada fan pensar en un número d’acròbates…
— Mat al vol, en canvi, ja es veu que ve d’una altra banda: va sortir de les enquestes que les transmissions de bàsquet de Catalunya Ràdio plantegen als seus oients per buscar alternatives als manlleus; va ser aprovada pel Consell Supervisor del TERMCAT (al costat de alley-oop), que hi va afegir les variants de fer rebotar la pilota contra el tauler i de fer-s’ho tot un mateix jugador, amb l’acord previ en tots els casos de la Federació Catalana de Basquetbol, i ha estat publicada el 10 de maig al DOGC dintre la llista de termes normalitzats que s’han introduït al català.
I és així com, al costat dels alley-oops nord-americans, tenim també els mats al vol amb un no sé què d’ànima catalana. O és que no us fan pensar en els pals de les barques que branden a port totes aquestes mans esteses i aquests braços aixecats? I no veuríeu el sol de posta camí de les muntanyes en la pilota taronja que travessa el cel dels pavellons durant la passada inicial, abans de ser arrepleglada i adreçada al cèrcol?
Mat al vol, i tant. És nou, però és tan visual, tan exacte, tan curt i tan nostre que ja sembla com si ho haguéssim dit tota la vida. Mira que van tenir vista els responsables de les transmissions de bàsquet de Catalunya Ràdio i els seus oients…
Normalment presentem el #termedelasetmana amb una imatge que l’il·lustra. En aquest cas, si no ho haguéssim fet, probablement tots els lectors hauríeu pensat que ens referíem a la larva de certs insectes lepidòpters en forma de cuc. Però la imatge de seguida us deu haver posat sobre la pista: efectivament, parlem de l’eruga de la moto de neu.
Es tracta de la cinta sens fi de cautxú reforçat, articulada i de gran resistència, situada longitudinalment a la part inferior d’una moto de neu, amb un relleu molt marcat i tensada al voltant del joc de rodes, que transmet el moviment del motor a terra per fer possible el desplaçament del vehicle. Generalment les motos de neu tenen una sola eruga, però alguns models poden tenir-ne dues, situades paral·lelament. A l’interior d’una eruga hi ha la roda de tracció (transmet a l’eruga el moviment de rotació del motor), les rodes de suport (mantenen la tensió de l’eruga en la part intermèdia) i la roda tensora (situada a l’extrem posterior de l’eruga).
De fet, el terme és compartit per diversos tipus de vehicles o de màquines que tenen mecanismes similars (per exemple, les excavadores, les màquines llevaneu i els tancs sovint també tenen erugues).
Com és fàcil d’imaginar, el terme és una creació metafòrica, en què es designa l’aparell perquè el moviment que fa recorda d’alguna manera el moviment que fa l’eruga animal quan es desplaça. Potser no serà sobrer que recordem també que en català no és admès *oruga.
I si teniu curiositat per conèixer el nom de la resta de parts de la moto de neu, us agradarà donar un cop d’ull a la nova infografia interactiva que hem preparat en què s’il·lustren molts d’aquests termes, amb enllaços al Vocabulari de la moto de neu, que recull una quarantena de termes definits i amb equivalents en castellà, francès, anglès, italià i alemany.
El principi de desembre sol coincidir amb l’inici de la temporada d’esquí a les estacions catalanes, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un terme estretament vinculat a aquesta pràctica esportiva i d’oci: el terme forfet.
Com és prou sabut, fa referència al bitllet de preu fix que dona dret a utilitzar els remuntadors o les instal·lacions d’una estació d’hivern durant un temps determinat. També se’n pot dir abonament, tot i que aquest sinònim potser és d’ús més comú en altres contextos i, en canvi, la forma forfet és la més habitual en l’àmbit de la neu i altres sectors relacionats. Per extensió, se’n troben usos en contextos d’altres activitats d’esport o oci no necessàriament vinculades a l’esquí.
Es tracta d’una adaptació relativament recent al català de la forma francesa forfait, llengua en què ja en contextos de fa uns quants centenars d’anys té el sentit de ‘preu fixat per un servei’. La forma forfet ja consta al diccionari normatiu i, per tant, en català no cal fer servir el gal·licisme forfait. En anglès es fa servir el terme ski-pass o, de vegades, la forma francesa.
Si sou aficionats a l’esquí, us recomanem de consultar la Terminologia dels esports de neu, on trobareu aquest terme i molts altres termes relacionats.
El #termedelasetmana que us volem proposar avui no és una novetat conceptual, però ens en volem fer ressò a causa d’algunes notícies recents. És el terme esportista.
El terme fa referència, com és prou sabut, a la persona que practica un esport. També és prou coneguda i habitual la forma sinònima atleta.
El mot esportista està format a partir de la forma anglesa sport, que prové d’una forma francesa antiga deport, amb el sentit de ‘distracció’, amb l’adjunció del sufix molt productiu –ista, que aporta significats relacionats amb el fet de ser seguidor o professional de la matèria designada per la base lèxica.
Val la pena observar que tant la forma esportista com la forma atleta designen indistintament tant homes com dones, sense cap marcatge morfològic. Si ens cal especificar el sexe del referent, ho hem de fer a partir d’elements externs, com ara articles o complements (“un esportista / una esportista”; “l’esportista premiada”; etc.).
Les persones que practiquen un esport, tant si s’hi dediquen professionalment com si són simples aficionats, sovint han de conviure amb la trista experiència de ser blanc de l’insult dels seguidors més mal educats. I malauradament, les notícies a què fèiem referència a l’inici d’aquest text ens recorden que sembla que el fet de ser esportista i ser dona és més motiu per a l’insult i el menyspreu. Tant de bo fóssim capaços d’evitar aquests comportaments tan irracionals com, per desgràcia, habituals.
