Fototip o fototipus? En tot cas, protegim-nos del sol!

fototip

La denominació fototip, o fototipus, designa cadascuna de les sis categories de l’escala de Fitzpatrick que determinen la sensibilitat d’una persona a la radiació solar en funció de la capacitat de sintetitzar melanina. És un concepte estretament lligat a la producció de melanina, el pigment natural responsable del color de la pell, dels cabells i de l’iris en les persones, que absorbeix la radiació ultraviolada del sol i protegeix dels seus efectes nocius.

L’escala de Fitzpatrick és una eina per a diferenciar tipus de pell que es basa en la sensibilitat de la pell a la radiació solar, la qual cosa permet fer una estimació del risc lligat a l’exposició solar i determinar les mesures de protecció necessàries. Va ser proposada el 1975 pel dermatòleg nord-americà i professor de la Universitat de Harvard Thomas Fitzpatrick.

En l’escala de Fitzpatrick, s’han identificat sis fototips, expressats en números romans I-VI, en funció del to de la pell, el color natural dels cabells, la presència de pigues i la sensibilitat cutània al sol, és a dir, la capacitat de bronzejar-se o la tendència a cremar-se. Com menys melanina hi ha, més baix és el fototip d’una persona i, per tant, menys capacitat de bronzejar-se i més tendència a cremar-se tindrà. Conèixer el fototip ajuda a escollir la protecció més adequada per a cada tipus de pell. Per exemple, com més clars són la pigmentació de la pell i el color dels cabells i els ulls d’una persona, més necessitat té de protegir-se del sol.

Des d’un punt de vista lingüístic, en català trobem ús tant de fototip com de fototipus per a fer referència a aquest concepte. Ara bé, són admissibles totes dues? Aquestes denominacions, que s’assemblen tant formalment, constitueixen el que s’anomena un doblet nominal, és a dir, dos mots que coexisteixen en una llengua a partir d’un sol origen etimològic. En casos anàlegs, com arquetip i arquetipus o cariotip i cariotipus, el diccionari normatiu recull ambdues formes i presenta com a principals les formes acabades en –tip, que és el prefix derivat de la paraula tipus, a les quals remet les formes acabades en –tipus, que considera secundàries. Per tant, seguint el criteri del diccionari normatiu, s’hauria d’utilitzar fototip com a denominació preferent, sense que aquesta priorització impliqui bandejar sistemàticament el sinònim fototipus.

En canvi, com a paraula sola parlem de tipus, encara que, com hem vist, quan s’agafa per a formar una paraula composta és més habitual convertir-lo en –tip, en comptes de mantenir –tipus.

I amb la tornada a les aules, també tornen els polls

polls

“Cada any, en retornar a les escoles, els nens es troben amb nous llibres, vells companys, diverses matèries noves per ampliar els coneixements i… els polls! Uns paràsits que indefectiblement tornen, misteriosament, i que van passant de cap en cap dels indefensos escolars, amb gran alarma de mares i pares i altres preocupats familiars.

Per això caldria que repasséssim el vocabulari que ens serveix per a designar aquests molestos paràsits. Per començar us diré que en català, el mot poll pot tenir tres significats diferents:

1) menut d’un ocell

2) insecte paràsit

i 3) arbre del gènere Populus.

L’ús ha fet, però, que aquesta triple homonímia s’aclarís per si sola: generalment, de les cries dels ocells en diem pollets, i dels arbres és més usual dir-ne pollancres o xops. Per això, poll es reserva generalment per a designar el paràsit. D’igual manera, de la gernació de polls se’n diu vulgarment pollam, tot i que mèdicament és millor referir-nos-hi amb el terme pediculosi (de la paraula llatina pediculus ‘polls’, amb el sufix –osi, del mot grec õsis, que en medicina aporta el significat de ‘estat patològic’). I l’individu que en té és un pediculós o un pollós (malgrat que aquest últim terme s’usa de vegades despectivament).

Dels polls direm que constitueixen un ordre d’insectes sense ales que s’alimenten de la sang de l’hoste. Hi ha tres espècies de polls que parasiten l’espècie humana:

  1. poll del cos o dels vestits (Pediculus humanus corporis)
  2. cabralladella o poll del pubis (Phtirus pubis)
  3. poll del cap (Pediculus capitis)

1. Els polls del cos no són freqüents entre nosaltres ara i aquí. Són propis de concentracions humanes depauperades (camps de concentració, tropes amuntegades en trinxeres, captaires…). Poden transmetre malalties perilloses, com ara el tifus exantemàtic (Rickettsia prowazekii), la febre recurrent (Borrelia recurrentis) i la febre de les trinxeres (Bartonella quintana).

2. Les cabres o lladelles (Phtirus pubis) es veuen més sovint. Són generalment transmeses per contacte sexual i solen parasitar el pèl del pubis, engonals i aixelles. De tota manera, poden pujar pel pèl del tronc i fins i tot arribar a la cara, on parasiten electivament les pestanyes i la barba (però no les celles ni els cabells). Tenen una forma que recorda els crancs (això justifica que en anglès se’ls conegui com a crab-louse) i s’agafen al pèl amb les tres potes d’un sol costat (a diferència dels polls del cap, que s’agafen amb totes sis potes). S’ha de dir que si bé el contagi és en la majoria dels casos per contacte sexual, no forçosament és així. Un pèl parasitat per cabres en la roba del llit o en objectes personals pot ser suficient per a transmetre-les. Els nens, que no tenen pèls al pubis, poden agafar-los a les pestanyes. Una altra possibilitat de transmissió escolar.

3. Però centrem-nos en l’espècie que més espanta les famílies dels escolars quan es torna de vacances: els polls del cap (Pediculus capitis). Una espècie que passa d’un cap a un altre amb extrema facilitat, però que es manté exclusivament en aquest territori: aferrat als cabells amb les sis potes i xuclant la sang de les víctimes amb les seves picades, que causen intensa pruïja.

Els polls del cap són insectes d’uns dos mil·límetres de longitud i color grisenc, cosa que fa que de vegades es puguin confondre amb la caspa. Són més fàcils de detectar darrere de les orelles o al coll. La seva saliva és irritant, i fa que la picada causi picor. Sortosament, però, no transmeten altres malalties.

Els polls adults poden viure fins a un mes al cap del seu hoste. Mentrestant, es reprodueixen: cada femella pon entre 100 i 300 ous, que s’anomenen llémenes i que s’adhereixen fortament a la base del cabell, incubant-se fins que es desclouen al cap de 7-10 dies. De qui té el cap ple de llémenes se’n diu llemenós.

Els polls es poden tractar amb substàncies pediculicides (que maten polls). Les llémenes estan protegides per una closca de quitina que impedeix que els productes aplicats les eliminin. Per això cal aplicar-los repetidament (almenys repetir l’aplicació als 7-10 dies, per eliminar els insectes adults). És oportú rentar els cabells amb xampús idonis i esbandir-los amb aigua amb vinagre. L’àcid acètic del vinagre ajuda a dissoldre la quitina de la llémena. Després cal pentinar els cabells amb la llemenera, que és una pinta de pues molt fines i ajuntades, per mirar d’arrossegar les llémenes. Algunes llemeneres tenen pues microacanalades, per augmentar-ne l’eficàcia.

Bé, espero que en exposar-vos aquest tema no us hagi fet augmentar la pediculofòbia (temor exagerat a tenir polls). En tot cas aprofitaré per recordar-vos que en medicina també trobem altres processos amb la paraula poll, com l’ull de poll (callositat del peu). Però això, ja és una altra història.”

 

Dr. Xavier Sierra Valentí
Dermatòleg

#termedelasetmana: radiació UVA i radiació UVB

radiacions_UVL’estiu és aquí: calor, vacances, àpats a la fresca, més temps fent activitats a ple aire, platja… Si no voleu que res us espatlli el panorama, us recomanem que tingueu en compte el #termedelasetmana que us proposem, que, de fet, són dos termes: la radiació UVA i la radiació UVB.

Fan referència a la radiació electromagnètica que forma part de la radiació solar i d’altres fonts. Concretament, la radiació UVA, o radiació ultraviolada A, o raigs UVA, o simplement, els UVA, denomina la radiació la longitud d’ona de la qual està compresa entre 320 i 400 nanòmetres. I la radiació UVB, o radiació ultraviolada B, o raigs UVB o simplement, els UVB, designa la radiació la longitud d’ona de la qual està compresa entre els 280 i 320 nanòmetres.

Les conseqüències de cadascuna d’aquestes radiacions són diferents, però en tot cas s’han de tenir sempre en compte, i convé aplicar protectors adequats i altres mesures perquè la nostra pell i els nostres ulls no pateixin més del compte. D’això, però, és millor que us n’informeu amb els dermatòlegs, oftalmòlegs i altres especialistes.

Nosaltres ens limitarem a recordar-vos un parell de detalls lingüístics: que s’ha de fer servir ultraviolat ultraviolada (i no pas *ultravioleta), i que en aquest àmbit especialitzat se sol fer servir el plural raigs i no pas rajos.