Etiqueta: ciclisme

Sterrato? Camins de terra!

TermcatDeixa un comentari

Més que l’sterrato, aquí defensem la terra. La terra de les vies no asfaltades —o, almenys, en part no asfaltades— per on pedalegen esforçadament els ciclistes mastegant la pols i perfilant uns bessons de pedra.

En el ciclisme francès és mític el pavé (l’empedrat que odien tots els ciclistes professionals), però en el ciclisme italià es valoren els camins no asfaltats: la cursa ciclista més famosa sobre terra és la mítica Strade Bianche (‘camins blancs’), que va arrencar el 2007 entre els turons de la Toscana per a recuperar el sabor antic del ciclisme, i històricament unes quantes etapes del Giro d’Itàlia han substituït l’asfalt pels camins.

L’associació amb el ciclisme italià justifica que aquestes vies (sobretot de terra, però també de roca o de grava) s’hagin popularitzat una mica pertot com a sterrato. En parlen molts ciclistes aficionats, que no consideren complet un itinerari de muntanya o mitjana muntanya si no inclou, almenys, una part sense asfalt…

Ara bé, de l’sterrato en català en podem dir, senzillament, la terra o un tram de terra.

Es tracta d’una forma que ja s’utilitza des de fa temps en el món dels ral·lis per contraposició als trams d’asfalt o als trams de neu o gel. A més, tram de terra ens encaixa molt bé quan no parlem de la Toscana sinó dels camins amb marges atapeïts de pins del Montnegre o de la carretera de les Aigües o dels Rasos de Peguera; ens serveix per a les pistes planes, els camins de carro i les vies que ja tiren cap a corriol; ens facilita la comunicació amb els que no tenen gota de coneixement de ciclisme, i, de passada, ens proporciona una altra manera de dir-ho per si volem anar variant.

Abans de tirar-nos de cap a la terra, però, farem bé d’aparcar la bicicleta de carretera (poc recomanable per a fer trams de terra si volem mantenir la seva integritat i la nostra) i preparar la bicicleta tot terreny o, encara millor, la bicicleta de grava —o la bicicleta d’aventura, si voleu. És a dir, aquesta bicicleta versàtil de pneumàtics intermedis, manillar ample, distància entre eixos engrandida i pedaler baix que ajuda tant el ciclista aficionat a pedalejar amb la mateixa elegància sobre l’asfalt i sobre la terra. Els americans en diuen gravel bike, que per això se la van inventar ells.

I ara, amb els dies que s’allarguen, oblidem l’sterrato i defensem més que mai la terra. La terra i la nostra petita èpica de la pols i l’esforç, la pau, la satisfacció de la fita aconseguida. Al capdavall, com va deixar escrit Màrius Torres, la terra no sabrà mai mentir.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: seient o selló

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana es duu a terme la 103a edició de la Volta Ciclista a Catalunya, tota una referència entre les curses ciclistes per etapes, i per això us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que, molt probablement, es faran servir en les notícies sobre aquest esdeveniment esportiu: el terme seient o selló.

Fa referència a la peça flonja recoberta de cuir o de teixit, fixada a la part superior d’una bicicleta, sobre la qual el ciclista seu amb una cama a cada banda. El seient és un dels cinc únics elements de suport del ciclista, que també es recolza en els dos punys del manillar i en els dos pedals. El seient d’una bicicleta és de forma triangular i està fixat a la tija del seient.

La forma prioritària i més habitual és seient, una forma compartida per la llengua general i de coneixement comú. La forma selló, també admissible, es considera secundària. Val la pena recordar que en català no és admissible la forma *sillín.

Si us interessa la terminologia relacionada amb el ciclisme, us recomanem que consulteu el Diccionari general de l’esport, en què podreu fer un filtre per consultar específicament els termes de ciclisme. I també teniu disponible la infografia interactiva El quadre de la bicicleta, en què s’il·lustren els termes bàsics d’aquesta part de la bicicleta (com ara aquest seient o selló, i també forquilla, pipa de direcció, beina, puntera, tirant, etc.), amb enllaços a les entrades de cada terme, amb la definició i els equivalents en altres llengües.

[Font: TERMCAT]

Canvi de torn al Tour

TermcatDeixa un comentari

Quan s’acaba el Tour, hi ha un grapat d’aficionats que deixen el sofà de casa o pleguen la cadira de càmping del marge de la carretera i agafen la bici per recórrer alguna de les etapes que han vist per televisió —a un altre ritme però amb una tenacitat equiparable.

Ara bé, tot i que són cèlebres els trams de llambordes (el temut pavé dels ciclistes professionals) i que el pla i fins la muntanya mitjana donen més facilitats, el que realment fa somiar els aficionats són els ports per on passen les etapes d’alta muntanya: els ports de tercera categoria, els ports de segona categoria i, sobretot, els ports de primera categoria i fins els de categoria especial (Catégorie H al Tour, és a dir Hors catégorie ‘fora de categoria’), tant dels Alps com dels Pirineus.

Abans d’emprendre aquestes ascensions d’estiu, els aficionats estudien la llargada, el desnivell a superar, el pendent mitjà, les rampes màximes i el nombre de revolts. I també repassen la història que s’hi ha viscut, perquè els punts que han fet el mite del Tour requereixen posar el peu a terra o, almenys, afluixar la cadència de pedalada per fer-hi un cop d’ull.

Alguns dels ports de muntanya més coneguts dels Alps són el Galibier (de 2.642 m), on Marco Pantani va treure nou minuts al fins llavors líder Jan Ullrich, el 1998, sota la tempesta i amb el mocador de pirata posat; l’Aup d’Uès (en francès, Alp d’Huez, 1.850 m), amb vint-i-un revolts de paella i un plafó a cadascun per recordar els que hi han guanyat; l’Izoard (2.361 m), que el 1948 va permetre a Fausto Coppi recuperar 20 dels 21 minuts d’avantatge que tenia Bobet a la general, ara amb una estela en memòria de tots dos; el Ventor (en francès, Mont Ventoux, 1.912 m), la muntanya amb aromes de lavanda i assotada pel mestral on va morir Tom Simpson el 1967, per un col·lapse en què van intervenir la calor, l’esforç, les amfetamines i la insensatesa de no rendir-se mai, com recorda el memorial a mitja pujada on s’aturen tots els aficionats.

En el massís central destaca el Puèi Domat (en francès, Puy de Dôme), un volcà on s’arriba per un pendent del 12% els últims 4 km, tristament famós des del 1975 pel cop de puny contra Eddy Merckx d’un espectador que el volia veure perdre (i, efectivament, Merckx ja no va guanyar cap més Tour).

I en els Pirineus, en part integrats a la nostra geografia, hi ha els ports de Pèira Sorda (en francès, Peyresourde, de 1.569 m) i el Tormalet (en francès, Tourmalet, 2.115 m), amb el coll d’Aspin (1.489 m) com a enllaç entre tots dos, sense oblidar l’Aubisca (en francès, Aubisque, 1.709 m).

Però per què diem Aup d’Uès, Ventor, Puèi Domat, Pèira Sorda, Tormalet i Aubisca? Doncs perquè són els noms originals occitans i tots aquests llocs són d’Occitània, la gran regió francesa que durant l’edat mitjana i molt més enllà va ser tan pròxima lingüísticament, culturalment, socialment i políticament a Catalunya; en canvi, els noms que coneixem (Alp d’Huez, mont Ventoux, etc.) són les adaptacions que en va fer el francès, a cops tan absurdes com passar de Ventor a Ventoux.

Fer servir els noms originals és una mostra de respecte a Occitània i és, a la vegada, un recordatori de com són fràgils les llengües quan el poder decideix aniquilar-les i els seus parlants —forçats, incentivats, resignats o per pura desídia— van deixant d’utilitzar-les.

S’acaba el Tour i arriba, per tant, el torn del ciclisme aficionat. Planifiqueu bé les etapes, prepareu-vos físicament, estudieu què heu de portar. És temps de somiar (o fins i tot d’intentar escalar) el Galibier, el Tormalet, l’Aup d’Uès o el Puèi Domat, els gegants de la muntanya.

[Font: TERMCAT]

Un disseny prodigiós

TermcatDeixa un comentari

Què tenen en comú un llibre, un setrill que no enlleferna els dits i una bicicleta? Doncs que són, cada un en el seu gènere, tres obres mestres del disseny.

Per exemple, la bicicleta. És un vehicle de tracció humana, d’aspecte fràgil i inestable i, alhora, capaç d’agafar una velocitat considerable. S’utilitza amb finalitats laborals, esportives i simplement de lleure en totes les cultures i en totes les franges d’edat. És imprescindible, per tant, que la seva estructura sigui resistent (per a suportar el pes i les inèrcies), rígida (per a no flexionar-se en els revolts i els sots) i lleugera (per a poder treure el màxim rendiment de l’esforç de qui hi va). I tot això és exactament el que proporciona el quadre de la bicicleta, amb un disseny que, un cop establert —ara fa uns cent anys—, ha continuat quasi inalterable al llarg del temps.

El secret del seu èxit és l’estructura tubular i la intel·ligència amb què està muntada: d’una banda, la utilització de tubs evita el pes de les peces massisses i disminueix la influència del vent; de l’altra, la disposició que adopten aquests tubs permet donar al conjunt un grau de resistència i de rigidesa molt elevat.

Parlem de com estan disposats els tubs, doncs. Si ens hi fixem, veurem que els tubs del quadre d’una bicicleta configuren dos triangles que comparteixen un costat central vertical. Es diu que la forma conjunta que adopten aquests dos triangles fa pensar en un diamant —però potser cal estar-hi familiaritzat per veure-ho.

Pel que fa al triangle de davant, és un triangle aproximadament rectangle, compost pels tubs següents:

  • El tub vertical, amb el seient al capdamunt per a acollir el darrere del ciclista (i amb la particularitat que avui en dia no és ben bé vertical, però tampoc seria el primer que no compleix el que promet).
  • El tub horitzontal, paral·lel a terra, que configura el triangle per la part superior.
  • El tub diagonal, que tanca el triangle per la part inferior, dibuixant una línia diagonal.
  • A més, en la unió entre el tub horitzontal i el tub diagonal també hi ha la pipa de direcció, més o menys vertical, que és el tub molt més curt on s’introdueix la forquilla. (En una bicicleta de carretera es tracta d’una forquilla rígida, d’una sola peça, mentre que  en una bicicleta tot terreny sovint és una forquilla de suspensió, més elaborada i més pesant, pensada per a absorbir les desigualtats del terreny.)

Pel que fa al triangle de darrere, que s’acosta més a un triangle equilàter, està compost també per tubs:

  • El tub vertical, que ja es veu que, a més de no ser ben vertical, manté un peu a cada banda per si de cas.
  • Els dos tirants, paral·lels entre ells i fixats en diagonal a la part superior del tub vertical.
  • Les dues beines, igualment paral·leles entre elles i fixades en diagonal a la part inferior del tub vertical. (La roda de darrere se subjecta en el punt exacte on s’uneixen els tirants i les beines.)

En bicicletes amb un grau d’exigència menor, com ara les bicicletes de passeig o les bicicletes infantils, és freqüent eliminar el tub horitzontal o disminuir-ne l’altura, per a facilitar la maniobra de pujar i baixar de la bici. El quadre que hem descrit, però, se sol fer servir en les bicicletes de carretera, les bicicletes tot terreny i les bicicletes de cicloturisme.

I això des de fa… uns cent anys. Des de llavors, han anat variant els materials i també el gruix i la inclinació dels tubs, però el disseny s’ha mantingut en línies generals perquè és un disseny d’una simplicitat, una resistència i una lleugeresa prodigioses. Potser només comparables a l’enorme encert dels llibres (reduïts, econòmics, acolorits, pleníssims d’informació i de somnis) i a l’elegància dels setrills de bec, que recullen la gota d’oli persistent i tornen a conduir-la astutament cap a dintre.

(Si voleu accedir a les fitxes completes de tots els termes de la imatge, hi podeu fer clic en aquesta infografia interactiva.)

#termedelasetmana: culots

TermcatDeixa un comentari

culots

Quan el ciclisme torna a la primera pàgina de l’actualitat informativa, us proposem com a #termedelasetmana un dels termes més emprats en aquest àmbit: els culots.

Es tracta dels pantalons curts, més o menys fins a mitja cuixa, que porten els ciclistes en les curses per carretera. De fet, de culots també se’n fan servir en altres esports (com ara el rem, per exemple); els específics de ciclisme solen incorporar unes proteccions per fer més còmode el contacte amb el selló.

Convé observar que en general el terme es fa servir en plural, de manera paral·lela a la forma pantalons, i així es recull en els diccionaris especialitzats de l’àrea. En altres sectors té ús la forma en singular culot, però es refereix a un concepte diferent (una peça de l’armament i, en àmbits industrials, també pot designar la part del fons de certs objectes —a banda, és clar, de l’ús en llengua general com a augmentatiu de cul—).

Si sou bons aficionats al ciclisme, ben segur que ja coneixíeu el terme. I si encara no ho sou, aprofiteu l’ocasió per observar amb una certa atenció una de les mítiques pujades o una contrarellotge, i potser us hi quedareu ben atrapats, admirant l’habilitat i la capacitat d’esforç dels ciclistes. I, si més no, us pot atrapar la riquesa terminològica, amb culots, mallots, esprints, avituallaments, ports de muntanya, caps de files, escapats, pinyons, quadres, sellons, rebufs, etc. Si voleu consultar tota la terminologia del ciclisme, la trobareu agrupada si feu una cerca temàtica al Diccionari general de l’esport.

El Tour

xarxesDeixa un comentari

Volta ciclistaQui farà el millor temps a la cronoescalada? Quin cap de files s’escaparà del pilot, amb l’ajuda d’un gregari o tot sol, durant l’etapa reina? Caldrà un esprint final per lluir el mallot de líder, el famós mallot groc? Tornaran les polèmiques amb els controls antidopatge?

Com cada mes de juliol, els aficionats al ciclisme tenen la cita més important de la temporada: la volta ciclista a França, el popular Tour, format per vint-i-una etapes (planes, de muntanya, accidentades i contrarellotge) i amb un recorregut de 3.430 km.

Per a la consulta de la terminologia d’aquest àmbit el TERMCAT ofereix en línia el Diccionari general de l’esport, que conté 11.000 termes de 80 esports diferents i l’accés temàtic a l’àrea de ciclisme.

A banda de les denominacions i la definició en català, el diccionari ofereix les equivalències en castellà, francès i anglès. Es tracta de la versió en línia del Diccionari general de l’esport, una obra elaborada pel TERMCAT amb la col·laboració de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya i de diverses federacions balears i valencianes, i amb el suport dels governs català, andorrà i balear.

Recordeu que tots els termes estan disponibles per a la descàrrega en el servei de Terminologia Oberta, i que també els podeu trobar en la consulta del Cercaterm.