En un partit entre dos equips el que acaba comptant és el resultat final, d’acord. Però, per sota, hi ha múltiples enfrontaments d’un jugador contra un altre. Tant se val que hi hagi deu individus sobre el camp de joc, catorze, divuit, vint-i-dos o vint-i-sis: per uns instants tot depèn de dos, del que té el control de la pilota i del que intenta impedir que ell o pilota avancin. I, en realitat, el resultat final és quasi una suma de totes les victòries i les derrotes d’aquestes accions…
Doncs bé, quan el joc queda reduït a l’enfrontament entre dos contendents que s’oposen, en diem un cara a cara. També en podem dir, d’una manera més tècnica, un un contra un o un u contra u (són bones totes dues, perquè tant un com u poden fer de pronoms referits a persones). I, si volem remarcar que l’acció es dona entre dues jugadores, també podem fer servir una contra una.
Totes aquestes locucions signifiquen exactament el mateix i tenen totes gènere gramatical masculí (un cara a cara / un un contra un / un u contra u / un una contra una), però es diferencien en l’abast:
- cara a cara, u contra u i un contra un es refereixen indistintament a jugadors o jugadores (per exemple, una portera pot dir que els seus punts forts són la seguretat per alt i l’u contra u);
- una contra una es refereix exclusivament a una acció entre dues jugadores.
Si encara volguéssim més sinònims, també en podríem dir un duel, que, com tantes formes de l’esport, està agafada del llenguatge bèl·lic. Aquesta paraula ve de l’italià duello i en llatí equivalia a guerra, però la gent italiana va interpretar que un duello era cosa de dues persones (en italià due), i amb aquest sentit restringit es va escampar pel món. En la guerra i en l’esport.
I com s’ho fan les altres llengües? Doncs més o menys com el català: en francès en diuen tête à tête, un contre un (amb la variant només femenina une contre une) o duel; en italià, uno contro uno o duello, i en anglès, one-on-one (que també es pot escriure 1 on 1 o 1v1) o duel. I, en castellà, uno contra uno (amb la variant només femenina una contra una), duelo i també… mano a mano.
D’on ve el castellà mano a mano? Es discuteix si ve dels toros, de jocs tradicionals castellans o del vocabulari bèl·lic. En tots tres casos, el sentit de base és un enfrontament entre dues persones en igualtat de condicions i l’origen és el castellà; amb l’afegit que aquesta expressió no ha passat a cap altra llengua —tampoc al català.
☞ En català no es considera adequat dir “El porter va guanyar el
mà a màcontra el davanter”.
A més, per què hauríem de dir-ho? Ja tenim cara a cara, un contra un, u contra u (o, si volem i el context ho permet, una contra una), duel… En tenim per triar i remenar, sense necessitat d’arribar a les mans. I és que un cara a cara (al carrer, a la tele, al Parlament o al camp de joc) pot ser tens i fins i tot dur, però no hauria de portar mai a la violència física.
[Font: TERMCAT]
