#termedelasetmana: satèl·lit

satel-lit

El #termedelasetmana que us proposem és de plena actualitat pel que va passar ara fa 50 anys: el 20 de juliol de l’any 1969 l’ésser humà va poder posar els peus al satèl·lit de la Terra, i així la Lluna va deixar de ser un espai exclusiu de poetes, enamorats, somiadors i escriptors de ciència-ficció per passar a ser també terreny d’exploració per als astronautes.

Un satèl·lit és un cos del sistema solar que està lligat gravitatòriament a un planeta, al voltant del qual es desplaça descrivint una òrbita per l’espai. També se’n pot dir lluna (“les llunes de Júpiter”), tot i que en contextos especialitzats es considera preferible restringir l’ús de lluna per a fer referència al satèl·lit natural de la Terra (i en aquests contextos se sol escriure en majúscula: “la Lluna orbita al voltant de la Terra”).

Passa el mateix amb els equivalents castellà luna i francès lune, que, malgrat que el significat genèric sigui normatiu en les llengües respectives, en contextos especialitzats se solen reservar per al satèl·lit de la Terra. Els equivalents anglesos satellite i moon tampoc no tenen habitualment un valor genèric, sinó que solen reservar-se per a denominar, d’una banda, els satèl·lits artificials (satellite) i, de l’altra, els d’origen natural (moon).

Des del punt de vista lingüístic, és interessant observar que satèl·lit, en el sentit astronòmic, és una forma relativament recent, creada a partir del llatí satelles, que vol dir ‘guardià, servidor’: el satèl·lit es va concebre originalment, doncs, com un acompanyant, un servidor, del planeta (d’etimologia també ben bonica, atès que prové del grec planḗtēs, que vol dir ‘vagabund, errant’, per oposició als estels, que tenien posicions més fixes en l’esfera celeste).

Aquests dies el nostre satèl·lit recupera tot el protagonisme, i veiem reportatges, notícies i anècdotes relacionats amb la fita històrica de fa 50 anys. Si hi voleu afegir el coneixement vinculat amb la llengua i la terminologia, us aconsellem de visitar els termes de l’àrea temàtica d’astronomia, astrofísica i cosmologia del Diccionari de física en línia: hi trobareu un bon recull de termes, definits amb precisió i sovint amb interessants notes complementàries.

És adequat l’adjectiu espaitemporal? Sí, si som relativistes

espaitemporal

En el context de la terminologia pròpia de la teoria de la relativitat, l’adjectiu espaitemporal es considera adequat com a derivat natural del substantiu normatiu espaitemps.

El diccionari normatiu recull el substantiu espaitemps com un sol mot, sense guionet. Aquesta grafia respon a la naturalesa conceptual del terme: a partir de la formulació de la teoria especial de la relativitat l’any 1905 per part d’Albert Einstein i de la seva generalització l’any 1915, els conceptes de espai i temps van quedar indissolublement lligats en un tot unitari, anomenat espaitemps, que portava a considerar l’univers com un sistema quadridimensional format per les tres coordenades de l’espai ordinari (longitud, alçària i amplada) i el temps.

Val a dir que, en textos especialitzats, l’ús de l’adjectiu espaitemporal s’alterna amb el sintagma adjectival de l’espaitemps. Així, per exemple, tan adequat seria diagrama espaitemporal com diagrama d’espaitemps.

Finalment, convé no confondre l’adjectiu espaitemporal, d’aparició força recent, amb un altre de formalment proper però de més llarga tradició, que és espaciotemporal. Aquest darrer adjectiu és compost per la forma prefixada normativa espacio-, corresponent a l’adjectiu culte espacial, i l’adjectiu temporal, i l’hem d’utilitzar si ens volem referir a les dimensions de l’espai i el temps a la vegada, però considerades individualment (per exemple: coordenades espaciotemporals, dimensió espaciotemporal).

Eclipsi: un terme ben interessant

LlunaSang

Un eclipsi és una ocultació d’un astre, ja sigui pel pas d’aquest astre per l’ombra projectada per un altre astre (com passa en els eclipsis de Lluna), ja sigui per la interposició d’un altre astre entre aquest i l’observador (com és el cas dels eclipsis de Sol).

Els eclipsis de Lluna, que són els eclipsis que s’observen més habitualment des de la Terra, poden ser: eclipsis totals, si el satèl·lit queda totalment submergit en l’ombra projectada per la Terra; eclipsis parcials, si només una part del disc lunar s’endinsa en l’ombra terrestre, o eclipsis penumbràtics, quan la Lluna entra en el con de penombra de la Terra i es produeix un obscuriment gairebé inapreciable del disc lunar. Quan la Lluna rep menys llum solar per la interposició de la Terra,  de vegades pren un to vermellós, i per això rep el nom de lluna de sang.

Els eclipsis de Sol poden ser, com els de Lluna, totals o parcials, en funció de si la Lluna amaga completament o només una part del disc solar, i també poden ser anulars, quan la Lluna passa centralment per davant del Sol i el disc solar aparent és més petit que el del Sol, de manera que sempre resta visible una part perifèrica del disc solar.

Des del punt de vista lingüístic, la forma eclipsi prové del llatí eclipsis, i aquest ve del mot grec ékleipsis, que volia dir ‘deserció, desaparició’, derivat de ekleípō ‘abandono’, i aquest, de leípō ‘deixo’. Una llarga història, doncs, per a un mot que es documenta ja en la Crònica de Jaume I.

Podeu consultar la fitxa completa del terme eclipsi, i molts altres termes astronòmics, a l’àrea temàtica corresponent del Diccionari de física.