Aquest any la Setmana de la Ciència té com a fil conductor la celebració de l’Any Joan Oró, que commemora el centenari del naixement d’aquest gran científic català. Nosaltres hi volem afegir un granet de sorra terminològic, i per això us proposem com a #termedelasetmana el terme que fa referència a l’especialitat en què excel·lí Joan Oró: l’astrobiologia.
L’astrobiologia és la branca interdisciplinària de la ciència que té per objectiu l’estudi de l’origen, l’evolució i la distribució de la vida en l’univers.
Des del punt de vista de la formació, el terme està compost pels formants astron, que vol dir ‘estel’; bios, que vol dir ‘vida’, i logos, que vol dir ‘paraula’ o ‘ciència’.
Joan Oró és considerat un referent mundial en l’àmbit de l’astrobiologia i la bioquímica aplicades principalment a la recerca sobre l’origen de la vida i l’existència de vida en altres planetes. També va liderar estudis rellevants sobre la possible presència de compostos orgànics en sediments terrestres, meteorits i mostres de la Lluna i de Mart.
Si voleu conèixer més detalls sobre la recerca que va dur a terme Joan Oró i la transcendència que ha tingut en les línies de recerca actuals, i a més, voleu descobrir la terminologia que s’hi relaciona, us recomanem l’article del Butlletí RecercatJoan Oró, una mirada des de la terminologia.
Quina és la grafia adequada: atmosfera o atmòsfera?; biosfera o bioesfera? Quin és el significat de termes com criosfera, litosfera o exosfera?
En l’àmbit de les ciències de la Terra hi ha més d’una vintena de termes formats amb la forma sufixada –sfera (procedent del grec sphaĩra) i una forma prefixada també culta, en la majoria de casos d’origen grec: atmosfera, troposfera, exosfera, litosfera, biosfera, hidrosfera, criosfera, etc.
Aquests mots designen alguna de les capes gasoses que envolten la Terra, alguna de les capes internes de la Terra o, fins i tot, parts discontínues de la Terra que no formen una capa uniforme però sí que comparteixen alguna característica. Per tant, tot i que totes aquestes denominacions parteixen de la forma –sfera, que significa ‘esfera’, en realitat no designen cossos pròpiament esfèrics, i per aquest motiu la grafia del segon formant no coincideix amb el mot català esfera, sinó que la forma prefixada s’adjunta directament al formant -sfera: la grafia correcta, doncs, és biosfera, mesosfera, geosfera o astenosfera, entre d’altres, i no *bioesfera, *mesoesfera, *geoesfera o *astenoesfera.
Pel que fa a l’accentuació, en tots els casos l’accent recau en la penúltima síl·laba de -sfera, de manera que són paraules planes acabades en vocal i no s’han d’accentuar; cal escriure, doncs, atmosfera i no *atmòsfera. Probablement la vacil·lació existent es deu al fet que en castellà s’admet una doble pronúncia i grafia per a aquests mots.
A continuació es presenten agrupats en tres grans grups aquests termes referents a les “capes” de la Terra amb l’objectiu de descobrir-ne el significat, sovint amb l’ajuda i el reforç de l’etimologia.
Les “esferes” gasoses
Sembla que el terme precursor de tota aquesta sèrie és atmosfera, que en català es documenta per primera vegada en una font del 1803. És una denominació formada a partir de la forma prefixada del mot grec atmós, que té el significat de ‘vapor’.
A partir d’aquest primer terme, entre principis i mitjans del segle XX es proposen altres termes formalment paral·lels per a designar les diferents parts que es poden distingir dins de l’atmosfera, des de la superfície terrestre fins a l’espai exterior:
troposfera, mot creat a partir del formant tropo-, procedent del grec, que significa ‘gir’, ‘moviment’ o ‘canvi’, pel fet que en aquesta part de l’atmosfera hi tenen lloc processos convectius i s’hi formen els núvols, de manera que es troba en un estat de canvi permanent.
estratosfera, denominació creada a partir de la forma estrato-, procedent del llatí, que significa ‘estrat’. Designa una part de l’atmosfera caracteritzada per la seva relativa quietud, i per aquest motiu es considera una mena d’estrat gasós que cobreix la troposfera.
mesosfera, a partir del formant meso-, procedent del grec, en referència al fet que aquesta capa es troba just al mig, entre la troposfera i l’estratosfera, d’una banda, i la termosfera i l’exosfera, de l’altra.
termosfera, denominació formada a partir de termo-, formant procedent del grec que significa ‘calent’ i indica relació amb la calor o amb la temperatura. En aquesta capa la temperatura creix regularment amb l’altura a causa de l’energia radiant que s’hi absorbeix i de les reaccions fotoquímiques que hi tenen lloc.
exosfera, nom format a partir del formant exo-, procedent del grec, que en aquest cas significa ‘de fora’, en referència al fet que és la capa de l’atmosfera més externa.
A més a més, també hi ha altres termes amb el formant –sfera que designen altres parts de l’atmosfera atenent a la seva composició, les quals poden coincidir totalment o parcialment amb alguna de les capes anteriors: per exemple, l’ozonosfera (o capa d’ozó) és la part de l’estratosfera amb una alta concentració d’ozó, i la ionosfera és el conjunt de zones de l’atmosfera amb una forta presència d’electrons lliures i ions.
Les “esferes” internes
Així com l’atmosfera és la capa gasosa que envolta la Terra, el conjunt de parts sòlides de la Terra rep el nom de geosfera. Igual que en el cas de l’atmosfera, també hi ha diversos termes per a designar les diferents parts que es poden distingir en la geosfera, des de les capes més properes a la superfície terrestre fins a les capes més properes al nucli intern:
litosfera, nom creat a partir del formant lito-, procedent del grec, amb el significat de ‘pedra’, en referència al fet que és la capa rígida de la geosfera.
astenosfera, denominació creada amb el formant asteno-, procedent del grec, que té el significat de ‘feblesa’ i en aquest cas fa referència a la viscositat que presenta aquesta zona de l’interior de la Terra.
mesosfera, mot construït amb el formant meso-, procedent del grec, que significa ‘al mig’. Com en les subdivisions de l’atmosfera, en què també hi ha una capa anomenada amb aquesta denominació, la mesosfera de la geosfera és la capa intermèdia, concretament entre l’astenosfera i el nucli.
Les “esferes” discontínues
L’atmosfera i la geosfera es distingeixen de la hidrosfera i la biosfera. A diferència de les primeres, la hidrosfera i la biosfera no són capes contínues, sinó que són zones de la Terra que comparteixen una mateixa característica:
La hidrosfera és el conjunt de totes les aigües superficials de la Terra.
La biosfera és el conjunt de parts de la Terra on es desenvolupa la vida, de manera que inclou les parts de la litosfera, la hidrosfera i l’atmosfera poblades per éssers vius.
De vegades també es parla de la criosfera, en referència a la part de la Terra formada pel conjunt d’àrees cobertes de gel i de neu i per la totalitat del permagel.
Altres “esferes”
A banda de les denominacions recollides fins ara, referents a les principals capes en què se sol dividir el conjunt de la Terra, també hi ha altres termes paral·lels, creats amb la forma sufixada –sfera, en àmbits afins: per exemple, rizosfera i pedosfera en ciències del sòl; cromosfera i fotosferaen astronomia, o magnetosfera en geofísica.
Trobareu bona part d’aquests termes representats en la infografia Les capes de la Terra, i podreu consultar les fitxes dels termes, amb equivalents en altres llengües, definicions i, sovint, altra informació complementària, al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.
Tot i que la pluja de meteors més coneguda és, sense dubte, la dels Perseids, que té lloc al mes d’agost, quan la majoria de la població està de vacances i el bon temps acompanya per contemplar de matinada les conegudíssimes Llàgrimes de Sant Llorenç, els amants de l’observació astronòmica poden gaudir durant tot l’any de diverses pluges –sempre, és clar, que les condicions atmosfèriques ho permetin.
Sense anar més lluny, la segona quinzena d’abril tenen lloc els Lírids d’Abril, amb el pic d’activitat al voltant del dia 22, que aquest any coincidirà amb la lluna en quart minvant. Aprofitant aquesta cita astronòmica, a continuació trobareu les claus per conèixer els diferents noms referents a pluges de meteors (o pluges d’estels, com se les coneix popularment) i resoldre els dubtes gramaticals i ortogràfics més freqüents sobre aquestes denominacions.
Els Perseids, els Lírids… quin és l’origen d’aquests noms?
Els noms de les pluges de meteors estan formats a partir de l’arrel del nom llatí de la constel·lació on se situa el radiant, això és, el punt del firmament en què sembla originar-se aquella pluja des del punt de vista de l’observador. A la forma plena de l’arrel llatina (convenientment adaptada, si cal) s’hi afegeix el sufix de plural –ids. Per exemple:
Els Perseids, amb radiant a la constel·lació de Perseu (a partir del llatí Persei)
Els Lírids, amb radiant a la constel·lació de la Lira (a partir del llatí Lyrae)
Els Gemínids, amb radiant a la constel·lació dels Bessons (a partir del llatí Geminorum)
Els Leònids, amb radiant a la constel·lació del Lleó (a partir del llatí Leonis)
El gènere: els Lírids o les Lírides?
Totes les denominacions de pluges de meteors en català adopten el gènere masculí, d’acord amb la tradició lexicogràfica catalana. Per exemple:
Els Perseids, i no *les Perseides
Els Gemínids, i no *les Gemínides
Els Oriònids, i no *les Oriònides
Els Boòtids, i no *les Boòtides
Majúscules o minúscules: els Lírids d’Abril, els lírids d’abril o els Lírids d’abril?
S’escriuen amb majúscula inicial els noms i els adjectius que formen part de la denominació, tant si fan de base com si fan de complement, però s’escriuen amb minúscula els articles, les preposicions i també les lletres gregues i els noms de lletres gregues. Per exemple:
Lírids d’Abril
Tàurids del Nord
α-Capricòrnids
gamma-Nòrmids
L’ús de les lletres gregues: α-Centàurids, alfa-Centàurids, α Centàurids o alfa Centàurids?
Quan diverses pluges de meteors tenen el radiant a la mateixa constel·lació, tradicionalment les denominacions es distingeixen afegint com a complement el mes de l’any en què té lloc la pluja (d’aquí Lírids d’Abril, per exemple, que es distingeix de Lírids de Juny)
En denominacions noves, però, la distinció es fa construint la denominació a partir de l’arrel llatina del nom de l’estel més proper al radiant de la pluja (o, en cas de dubte, de l’estel proper més brillant). Els noms dels estels —seguint el sistema de Johann Bayer, establert el 1603 i encara vigent— es creen amb el nom llatí en genitiu de la constel·lació on es troben, precedit d’una lletra grega que indica l’ordre de brillantor aparent de l’estel dins la constel·lació (alfa per a l’estel més brillant, beta per al segon estel més brillant, etc.).
En les denominacions de pluges de meteors creades a partir del nom de l’estel més proper, es considera preferible, en àmbits d’especialitat, l’ús de la lletra pròpia de l’alfabet grec, tot i que també s’admet, especialment en àmbits de divulgació, la utilització del nom de la lletra grega. En tot cas, tant la lletra grega com el nom de la lletra grega s’escriuen amb minúscula, i entre el primer i el segon element de la denominació s’escriu un guionet. Per exemple:
α-Cenàurids (o alfa-Centàurids)
β-Hidrúsids (o beta-Hidrúsids)
π-Púpids (o pi-Púpids)
ω-Serpèntids (o omega-Serpèntids)
Per a ampliar la informació i conèixer qüestions més específiques sobre els noms de les pluges de meteors, podeu consultar el criteri complet sobre les denominacions catalanes, aprovat pel Consell Supervisor amb el vistiplau d’experts de l’àmbit, prenent com a base les regles fixades per la Unió Astronòmica Internacional per a la nomenclatura anglesa. D’altra banda, si voleu descobrir les pluges de meteors més destacables de l’any, en aquest mapa interactiu trobareu l’enllaç a les fitxes terminològiques d’una vintena de pluges, amb definicions, notes i equivalents en altres llengües.
I, un cop ben documentats, només caldrà que busqueu un entorn allunyat de la contaminació lumínica, creueu els dits perquè els núvols no us facin la guitza i… a gaudir de l’espectacle!
El dia 16 de setembre s’escau el Dia Internacional per a la Preservació de la Capa d’Ozó, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana el terme capa d’ozó.
També se’n pot dir ozonosfera, i es refereix a la capa de l’atmosfera que s’estén aproximadament entre els 20 i els 50 km d’altitud, en la qual la concentració d’ozó és màxima cap als 25 km i negligible per sobre dels 50 km o, en determinades zones del planeta, dels 70 km. La capa d’ozó filtra una part de la radiació ultraviolada del Sol (recordeu que en català no és *ultravioleta).
Des del punt de vista de la formació, el terme capa d’ozó és un sintagma descriptiu i transparent: a la base capa, que designa una zona superposada a una altra, s’hi adjunta el sintagma d’ozó, que en restringeix el significat. Ozó és una denominació creada en alemany (Ozon) pel químic Christian Schönbein, que el descobrí el 1840, i que es basà en el grec ózō,que vol dir ‘que fa olor’. La forma ozonosfera, per la seva banda, és un compost culte amb aquest mateix element i el formant -sfera, que també ve del grec (de sphaĩra, que significa ‘esfera’).
Com veieu, es tracta d’un altre exemple de com la terminologia especialitzada d’alguns àmbits, encara que tracti de termes de la més viva actualitat, beu de fonts clàssiques, de vegades llatines o, com en aquest cas, gregues.
El dia 30 de juny es commemora el Dia Internacional dels Asteroides, i per això us proposem el terme asteroide com a #termedelasetmana.
Fa referència a un cos menor del sistema solar de composició primordialment rocosa o metàl·lica, amb un diàmetre comprès entre un metre i mil quilòmetres, que orbita al voltant del Sol.
També se’n pot dir planeta menor, però convé no confondre aquest terme amb altres termes relacionats com ara meteor, meteoroide, meteorit o bòlid: consulteu en aquesta infografia interactiva les característiques pròpies de cadascun d’aquests cossos.
Des del punt de vista lingüístic, la forma asteroide prové de la paraula grega asteroeidḗs, un compost de les paraules astḗr, astéros ‘astre’ i eĩdos ‘forma’.
Els forats negres continuen sent actualment, malgrat els anys d’investigació i els avenços, un dels grans misteris de l’univers i un dels més atractius. La imatge, segurament no del tot exacta, d’un gran forat negre que s’ho empassa tot és tan potent que sedueix qualsevol persona mínimament interessada per l’espai, més enllà dels astrònoms i els físics.
Diuen els experts que la gran concentració de massa d’aquestes regions de l’espai genera un camp gravitatori tan extraordinari que res, ni tan sols la llum, pot arribar-ne a sortir, i es parla de l’espaguetització dels cossos que s’hi acosten.
L’espaguetització és la descomposició progressiva d’un cos celeste que s’acosta a un altre de molt massiu i compacte en una cadena llarga i prima de partícules, com a conseqüència de la diferència de força gravitatòria entre el punt de l’objecte més pròxim al cos massiu i el més allunyat. Aquesta diferència, anomenada força de marea, fa que el cos es vagi estirant verticalment i comprimint horitzontalment, cada cop més, fins a esdevenir una mena de tira llarga semblant a un espagueti; d’aquí ve el nom. Quan la força de marea és de l’envergadura de la generada per un forat negre, però, l’espagueti està abocat, inexorablement, a la destrucció.
El #termedelasetmana que us proposem és de plena actualitat pel que va passar ara fa 50 anys: el 20 de juliol de l’any 1969 l’ésser humà va poder posar els peus al satèl·lit de la Terra, i així la Lluna va deixar de ser un espai exclusiu de poetes, enamorats, somiadors i escriptors de ciència-ficció per passar a ser també terreny d’exploració per als astronautes.
Un satèl·lit és un cos del sistema solar que està lligat gravitatòriament a un planeta, al voltant del qual es desplaça descrivint una òrbita per l’espai. També se’n pot dir lluna (“les llunes de Júpiter”), tot i que en contextos especialitzats es considera preferible restringir l’ús de lluna per a fer referència al satèl·lit natural de la Terra (i en aquests contextos se sol escriure en majúscula: “la Lluna orbita al voltant de la Terra”).
Passa el mateix amb els equivalents castellà luna i francès lune, que, malgrat que el significat genèric sigui normatiu en les llengües respectives, en contextos especialitzats se solen reservar per al satèl·lit de la Terra. Els equivalents anglesos satellite i moon tampoc no tenen habitualment un valor genèric, sinó que solen reservar-se per a denominar, d’una banda, els satèl·lits artificials (satellite) i, de l’altra, els d’origen natural (moon).
Des del punt de vista lingüístic, és interessant observar que satèl·lit, en el sentit astronòmic, és una forma relativament recent, creada a partir del llatí satelles, que vol dir ‘guardià, servidor’: el satèl·lit es va concebre originalment, doncs, com un acompanyant, un servidor, del planeta (d’etimologia també ben bonica, atès que prové del grec planḗtēs, que vol dir ‘vagabund, errant’, per oposició als estels, que tenien posicions més fixes en l’esfera celeste).
Aquests dies el nostre satèl·lit recupera tot el protagonisme, i veiem reportatges, notícies i anècdotes relacionats amb la fita històrica de fa 50 anys. Si hi voleu afegir el coneixement vinculat amb la llengua i la terminologia, us aconsellem de visitar els termes de l’àrea temàtica d’astronomia, astrofísica i cosmologia del Diccionari de física en línia: hi trobareu un bon recull de termes, definits amb precisió i sovint amb interessants notes complementàries.
En el context de la terminologia pròpia de la teoria de la relativitat, l’adjectiu espaitemporal es considera adequat com a derivat natural del substantiu normatiu espaitemps.
El diccionari normatiu recull el substantiu espaitemps com un sol mot, sense guionet. Aquesta grafia respon a la naturalesa conceptual del terme: a partir de la formulació de la teoria especial de la relativitat l’any 1905 per part d’Albert Einstein i de la seva generalització l’any 1915, els conceptes de espai i temps van quedar indissolublement lligats en un tot unitari, anomenat espaitemps, que portava a considerar l’univers com un sistema quadridimensional format per les tres coordenades de l’espai ordinari (longitud, alçària i amplada) i el temps.
Val a dir que, en textos especialitzats, l’ús de l’adjectiu espaitemporal s’alterna amb el sintagma adjectival de l’espaitemps. Així, per exemple, tan adequat seria diagrama espaitemporal com diagrama d’espaitemps.
Finalment, convé no confondre l’adjectiu espaitemporal, d’aparició força recent, amb un altre de formalment proper però de més llarga tradició, que és espaciotemporal. Aquest darrer adjectiu és compost per la forma prefixada normativa espacio-, corresponent a l’adjectiu culte espacial, i l’adjectiu temporal, i l’hem d’utilitzar si ens volem referir a les dimensions de l’espai i el temps a la vegada, però considerades individualment (per exemple: coordenades espaciotemporals, dimensió espaciotemporal).
Un eclipsi és una ocultació d’un astre, ja sigui pel pas d’aquest astre per l’ombra projectada per un altre astre (com passa en els eclipsis de Lluna), ja sigui per la interposició d’un altre astre entre aquest i l’observador (com és el cas dels eclipsis de Sol).
Els eclipsis de Lluna, que són els eclipsis que s’observen més habitualment des de la Terra, poden ser: eclipsis totals, si el satèl·lit queda totalment submergit en l’ombra projectada per la Terra; eclipsis parcials, si només una part del disc lunar s’endinsa en l’ombra terrestre, o eclipsis penumbràtics, quan la Lluna entra en el con de penombra de la Terra i es produeix un obscuriment gairebé inapreciable del disc lunar. Quan la Lluna rep menys llum solar per la interposició de la Terra, de vegades pren un to vermellós, i per això rep el nom de lluna de sang.
Els eclipsis de Sol poden ser, com els de Lluna, totals o parcials, en funció de si la Lluna amaga completament o només una part del disc solar, i també poden ser anulars, quan la Lluna passa centralment per davant del Sol i el disc solar aparent és més petit que el del Sol, de manera que sempre resta visible una part perifèrica del disc solar.
Des del punt de vista lingüístic, la forma eclipsi prové del llatí eclipsis, i aquest ve del mot grec ékleipsis, que volia dir ‘deserció, desaparició’, derivat de ekleípō ‘abandono’, i aquest, de leípō ‘deixo’. Una llarga història, doncs, per a un mot que es documenta ja en la Crònica de Jaume I.
Podeu consultar la fitxa completa del terme eclipsi, i molts altres termes astronòmics, a l’àrea temàtica corresponent del Diccionari de física.
