Categoria: Apunt terminològic

Deixalles marines, brossa marina, escombraries marines o residus marins?

TermcatDeixa un comentari

La realitat no sempre és la que voldríem, però una manera de fer-hi front també és amb la precisió i la claredat terminològica. En aquest sentit, la denominació més adequada en català per a fer referència al conjunt de residus sòlids d’origen no natural que han estat abandonats en ambients marins o costaners, conegut en anglès com a marine debris o marine litter, és deixalles marines.

Altres formes catalanes que tenen ús per a designar aquest concepte, en canvi, no es consideren prou adequades:

  • La denominació *brossa marina podria ser confusionària, ja que el nom brossa, tot i que sovint s’utilitza amb el sentit d’‘escombraries’, també té el sentit de ‘conjunt de fulles, branquillons i altres despulles dels vegetals escampats’, de manera que, en l’àmbit marí, podria fer pensar en residus naturals.
  • La forma *residus marins no és adequada semànticament perquè el substantiu residu té un sentit ampli que inclou també els abocaments i els vessaments.
  • Per últim, la designació *escombraries marines no es considera encertada perquè el nom escombraries se sol associar a residus domèstics.

Cal tenir en compte, però, que, tot i que en aquest àmbit l’equivalent més adequat de debris és deixalles, aquest mot anglès és molt ampli i pot tenir diferents equivalents en català en funció del sentit i l’àmbit d’especialitat. Per exemple:

  • detritus (o detrit), en geomorfologia, per a designar el conjunt de materials que resulten de la disgregació, especialment mecànica, de les roques.
  • esbaldregall, també en geomorfologia, per a anomenar el dipòsit detrític format per les roques caigudes per un vessant o un cingle.
  • detritus (o detrit), en astrofísica, per a fer referència al material sòlid, gasós o plasmàtic resultant de la formació o destrucció d’un objecte astronòmic.
  • enderrocs (o runa), en gestió ambiental, concretament en la gestió de residus, per a denominar el conjunt de materials provinents de la demolició o enderrocament d’edificis o instal·lacions.

Podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra. Esperem que hi trobeu tota la informació que busqueu i hi pugueu resoldre els dubtes que tingueu, de la mateixa manera que esperem que, amb jornades de conscienciació com la del dia 17 de maig, Dia Mundial del Reciclatge, termes com deixalles marines tinguin cada cop menys sentit.

[Font: TERMCAT]

A les xarxes socials, també utilitzem termes

TermcatDeixa un comentari

Quan fem servir les xarxes socials (Instagram, Facebook, Twitter, Snapchat, TikTok, LinkedIn, Pinterest, YouTube…) també entrem en contacte amb la terminologia: hem de crear un perfil, configurar un compte, triar un avatar, escriure la bio, decidir a qui seguim, acceptar seguidors i fer publicacions utilitzant etiquetes i emoticones.

Amb les peculiaritats pròpies de cada aplicació, es tracta d’accions comunes a l’activitat de les diverses xarxes, i que es van batejar a l’inici amb termes, sovint a partir de metàfores i extensions de significat, que ara utilitzem amb una gran naturalitat i no ens semblen gens especialitzats.

A banda, l’orientació de cada aplicació i els interessos comercials per distingir-se de la competència fan que no pari el degoteig de termes específics per a funcionalitats concretes: la història destacada a l’Instagram, l’amic o amiga al Facebook, el duet al TikTok, la piulada o tuit al Twitter, i l’àlbum o el filtre per a les plataformes en què el contingut gràfic és més rellevant.   

Trobareu aquests termes entre els més de 170 que conté el Vocabulari de les xarxes socials, amb equivalents en diverses llengües i definicions, i també amb un filtre temàtic que permet seleccionar els termes que s’utilitzen en cadascuna de les xarxes. El recull s’ha ampliat en diverses ocasions des de 2014, i continuarà fent-ho amb la voluntat que el català pugui utilitzar-se amb normalitat en totes aquestes plataformes.

[Font: TERMCAT]

A l’abril, meteors mil

TermcatDeixa un comentari

Tot i que la pluja de meteors més coneguda és, sense dubte, la dels Perseids, que té lloc al mes d’agost, quan la majoria de la població està de vacances i el bon temps acompanya per contemplar de matinada les conegudíssimes Llàgrimes de Sant Llorenç, els amants de l’observació astronòmica poden gaudir durant tot l’any de diverses pluges –sempre, és clar, que les condicions atmosfèriques ho permetin.

Sense anar més lluny, la segona quinzena d’abril tenen lloc els Lírids d’Abril, amb el pic d’activitat al voltant del dia 22, que aquest any coincidirà amb la lluna en quart minvant. Aprofitant aquesta cita astronòmica, a continuació trobareu les claus per conèixer els diferents noms referents a pluges de meteors (o pluges d’estels, com se les coneix popularment) i resoldre els dubtes gramaticals i ortogràfics més freqüents sobre aquestes denominacions.

Els Perseids, els Lírids… quin és l’origen d’aquests noms?

Els noms de les pluges de meteors estan formats a partir de l’arrel del nom llatí de la constel·lació on se situa el radiant, això és, el punt del firmament en què sembla originar-se aquella pluja des del punt de vista de l’observador. A la forma plena de l’arrel llatina (convenientment adaptada, si cal) s’hi afegeix el sufix de plural    –ids. Per exemple:

  • Els Perseids, amb radiant a la constel·lació de Perseu (a partir del llatí Persei)
  • Els Lírids, amb radiant a la constel·lació de la Lira (a partir del llatí Lyrae)
  • Els Gemínids, amb radiant a la constel·lació dels Bessons (a partir del llatí Geminorum)
  • Els Leònids, amb radiant a la constel·lació del Lleó (a partir del llatí Leonis)
El gènere: els Lírids o les Lírides?

Totes les denominacions de pluges de meteors en català adopten el gènere masculí, d’acord amb la tradició lexicogràfica catalana. Per exemple:

  • Els Perseids, i no *les Perseides
  • Els Gemínids, i no *les Gemínides
  • Els Oriònids, i no *les Oriònides
  • Els Boòtids, i no *les Boòtides
Majúscules o minúscules: els Lírids d’Abril, els lírids d’abril o els Lírids d’abril?

S’escriuen amb majúscula inicial els noms i els adjectius que formen part de la denominació, tant si fan de base com si fan de complement, però s’escriuen amb minúscula els articles, les preposicions i també les lletres gregues i els noms de lletres gregues. Per exemple:

  • Lírids d’Abril
  • Tàurids del Nord
  • α-Capricòrnids
  • gamma-Nòrmids
L’ús de les lletres gregues: α-Centàurids, alfa-Centàurids, α Centàurids o alfa Centàurids?

Quan diverses pluges de meteors tenen el radiant a la mateixa constel·lació, tradicionalment les denominacions es distingeixen afegint com a complement el mes de l’any en què té lloc la pluja (d’aquí Lírids d’Abril, per exemple, que es distingeix de Lírids de Juny)

En denominacions noves, però, la distinció es fa construint la denominació a partir de l’arrel llatina del nom de l’estel més proper al radiant de la pluja (o, en cas de dubte, de l’estel proper més brillant). Els noms dels estels —seguint el sistema de Johann Bayer, establert el 1603 i encara vigent— es creen amb el nom llatí en genitiu de la constel·lació on es troben, precedit d’una lletra grega que indica l’ordre de brillantor aparent de l’estel dins la constel·lació (alfa per a l’estel més brillant, beta per al segon estel més brillant, etc.).

En les denominacions de pluges de meteors creades a partir del nom de l’estel més proper, es considera preferible, en àmbits d’especialitat, l’ús de la lletra pròpia de l’alfabet grec, tot i que també s’admet, especialment en àmbits de divulgació, la utilització del nom de la lletra grega. En tot cas, tant la lletra grega com el nom de la lletra grega s’escriuen amb minúscula, i entre el primer i el segon element de la denominació s’escriu un guionet. Per exemple:

  • α-Cenàurids (o alfa-Centàurids)
  • β-Hidrúsids (o beta-Hidrúsids)
  • π-Púpids (o pi-Púpids)
  • ω-Serpèntids (o omega-Serpèntids)

Per a ampliar la informació i conèixer qüestions més específiques sobre els noms de les pluges de meteors, podeu consultar el criteri complet sobre les denominacions catalanes, aprovat pel Consell Supervisor amb el vistiplau d’experts de l’àmbit, prenent com a base les regles fixades per la Unió Astronòmica Internacional per a la nomenclatura anglesa. D’altra banda, si voleu descobrir les pluges de meteors més destacables de l’any, en aquest mapa interactiu trobareu l’enllaç a les fitxes terminològiques d’una vintena de pluges, amb definicions, notes i equivalents en altres llengües.

I, un cop ben documentats, només caldrà que busqueu un entorn allunyat de la contaminació lumínica, creueu els dits perquè els núvols no us facin la guitza i…  a gaudir de l’espectacle!

[Font: TERMCAT]

Als catalans ens fa mal l’esquena

TermcatDeixa un comentari

La llengua és curiosa. Sovint llengües pròximes escullen paraules ben diferents per dir el mateix. I de vegades decideixen que una mateixa paraula vol dir coses diverses. I això genera uns quants embolics en les llengües en contacte.

Per exemple: nedem d’esquena, d’esquenes o d’espatlla? Enmig d’un partit, ataquem l’esquena, les esquenes, l’espatlla o les espatlles de l’adversari? Passem la pilota per sobre l’esquena o per sobre l’espatlla? Quan ens cal protegir la pilota, avancem d’esquena o d’esquenes? I, en esports de combat, les projeccions les fem d’esquena o d’espatlla? 

Doncs bé: en català parlem de l’esquena per referir-nos a la part de darrere del cos i de les espatlles per a cadascuna de les dues parts de dalt del cos, a banda i banda del coll. I (detall important) tenim, cadascú, una esquena i dues espatlles.

Per tant, per indicar una direcció contrària a l’habitual, diem a l’esquena o d’esquena (i no *a les esquenes,*d’esquenes o *a les espatlles), perquè la part posterior del cos és l’esquena i només en tenim una. Així, podem dir que una cosa ens queda a l’esquena, que tenim el rival a l’esquena, que ens girem d’esquena a la companya d’equip o que correm o nedem d’esquena. El plural ens fa tanta nosa com si diguéssim que correm *de cares o que tenim la porteria *de cares. I les espatlles les reservem per fer rotacions de braços, per treballar-nos unes espatlles amples a còpia d’exercici o per transportar un lloro malparlat (sobretot si tenim una cama de fusta i un pegat a l’ull).

En canvi, en castellà fan servir la espalda per a la nostra esquena i los hombros allà on tenim les espatlles. I són més amics dels plurals, en general. 

És a dir, que el català espatlla i el castellà espalda NO volen dir el mateix i no funcionen de la mateixa manera. I això de vegades ens porta pel pedregar.

Podem veure com fem servir en català esquena i espatlla en frases com les següents:

En la jornada d’ahir la nedadora va aconseguir entrar a la final dels 200 m esquena. (NO *200 m esquenes o *200 m espatlla)
En l’estil d’esquena hem d’alinear el cap, les espatlles, els malucs i els peus.
Ha llançat una pilota llarga per atacar l’esquena del central. (NO *les esquenes)
Es va acostar d’esquena a la porteria contrària, controlant la pilota amb l’estic. (NO *d’esquenes o *donant l’espatlla)
Va fer bàsquet d’esquena a la cistella. (NO *d’esquenes o *d’espatlla)
En una projecció d’esquena, el lluitador, bocaterrosa, deixa que el contrari se li enfili a sobre per aixecar-se de cop i fer-lo caure.
Farem girar els braços en tota la seva extensió, rotant també les espatlles.
El pivot li va fer una passada per sobre l’espatlla que el va deixar sol davant la cistella.
En judo, el morote-seoi-nage és una projecció per l’espatlla semblant a l’ippon però fent el recolzament del braç esquerre per sota l’aixella.
Quan s’ha acabat l’entrenament, no em podia ni ajupir del mal d’esquena que arrossego.
Tenia l’espatlla dreta tan adolorida que va jugar sense poder aixecar el braç. [Per exemple, Audie Norris a la final del 1991 contra la Jugoplastika] 

Però per què el català i el castellà fan servir paraules diferents? Perquè resulta que la paraula que feien servir els romans per a l’esquena, dorsum, va desaparèixer aviat d’unes quantes llengües romàniques, de manera que les llengües afectades van haver d’empescar-se alguna cosa per omplir aquest buit i per combinar-ho amb el nom de les espatlles.

Per resoldre-ho, en català vam aprofitar la paraula germànica *skĭna (‘columna vertebral’), reconvertida en esquena, i vam mantenir el llatí tardà spatŭla (que a l’origen volia dir ‘omòplat’) per a les espatlles. Exactament igual que l’italià, que en diu schiena i spalla, com nosaltres. I similar al francès, que va mantenir dorsum per a l’esquena (en francès actual, dos) però que també va recórrer a spatŭla per a cada espatlla (en francès, épaule).

El castellà, en canvi, va decidir que espalda (derivat de spatŭla) quedava bé per a l’esquena, encara que en llatí signifiqués ‘omòplat’. I per a les espatlles va recórrer al llatí humĕrus (que era l’húmer, la part de dalt del braç o l’espatlla), reconvertit en hombro. També el portuguès diu ombro en el segon cas (i dorso o costas en el cas de l’esquena). 

Resumint, que en aquest punt el català i el castellà van resoldre de manera diferent un mateix problema: el català, més com l’italià i el francès, i el castellà, més com el portuguès. Tot perfectament normal. Només que ara la forta influència del castellà sobre el català provoca que en català ens faci mal gairebé tot allò que històricament ens diferencia. Per exemple, l’esquena i les espatlles. És un dels mals que tenim els catalans.

[Font: TERMCAT]

El Dia Mundial de la Salut

TermcatDeixa un comentari
Imatge extreta del cartell del Dia Mundial de la Salut (OMS, CC BY-NC-SA 3.0 IGO)

El 7 d’abril se celebra cada any el Dia Mundial de la Salut. S’ha triat aquesta data perquè és l’aniversari de la fundació de l’OMS (Organització Mundial de la Salut). Aquesta institució proposa cada any un centre d’interès relacionat amb la salut en general i la salut pública en particular.  

L’any 2022 s’ha triat com a lema l’eslògan “El nostre planeta, la nostra salut”. La intenció és focalitzar l’atenció mundial en la connexió entre la salut dels organismes vius i la del planeta. Dit amb les seves mateixes paraules, l’OMS, mitjançant aquesta campanya, “instarà els governs i la ciutadania a explicar les mesures que estan prenent per a protegir el planeta i la seva salut i per a donar prioritat a les societats del benestar».  

Els reptes que planteja aquesta jornada de conscienciació estan molt vinculats als conceptes de salut ambiental i una sola salut. Per exemple, caldria minimitzar l’impacte que genera la contaminació atmosfèrica, l’escassetat d’aigua o el sanejament inadequat i frenar la progressió del canvi climàtic. Aquestes fites només s’assoliran amb la resposta efectiva dels governs i la contribució de tota la societat. 

Podeu consultar els termes que hem destacat en aquest apunt i també altres de relacionats en els diccionaris dels portals terminològics de ciències de la salut i de ciències de la Terra.  

Una sopa especial

TermcatDeixa un comentari

L’hivern passat us vam aplegar en un apunt un tou de sopes catalanes i del món per satisfer tots els gustos i totes les preferències climàtiques: sopes per menjar ben calentes, tèbies o fredes de nevera. Tantes sopes i encara ens en vam deixar una, el borsx.

El borsx és una sopa tradicional de la cuina ucraïnesa elaborada amb bleda-rave, col, patata, ceba, pastanaga i carn de vedella o de porc, que se sol acompanyar amb smetana i anet fresc. La bleda-rave és la que li dona el color vermellós tan característic. Però com tots els plats que venen d’antic i que encara s’elaboren, el borsx té mil variants depenent dels ingredients amb què es fa el brou, la mena de carn (vedella, porc, aviram), la tria de les verdures o la manera de coure-les o de tallar-les. Per exemple, a la zona de Kíiv, en lloc dels tradicionals vedella i porc, s’hi posa vedella i xai.

I com que és tan bo, el borsx s’elabora i es menja en molts països eslaus (Rússia, Bielorússia, Polònia o Lituània), cadascun amb el seu toc, o els seus mil tocs, els seus ingredients locals, el seu color (perquè hi ha borsxs verds, grogosos, rosats…) i la seva temperatura (perquè n’hi ha de freds, ideals per a l’estiu). També en trobem variants a països limítrofs com ara Romania, Armènia o Geòrgia i, més enllà, l’emigració el va portar a l’altra banda de l’Atlàntic, als Estats Units i al Canadà, acompanyant els jueus mennonites que fugien de la persecució religiosa, a partir de 1870.

I tot això és només una excusa per transmetre el nostre desig que ben aviat tots plegats puguem seure al voltant d’una taula, amb una cullera a la mà, i compartir un borsx ben calent o qualsevol altre plat, amb pau i amb salut.

Trobareu les fitxes al Cercaterm i al cercador el Portal d’alimentació i gastronomia.

Coneixeu la parentela de la inflació?

TermcatDeixa un comentari

Sabem prou bé, perquè és una realitat que s’arrossega des de fa molts mesos, que els preus dels béns i serveis van pujant dia sí, dia també, de manera generalitzada i sostinguda. I també sabem, perquè ho patim, que aquest increment dels preus té un impacte directe en el poder adquisitiu de la població. És el que, en terminologia econòmica, es denomina inflació. Com tants d’altres, el terme ens ha arribat per via de l’anglès inflation, i aquest prové del llatí inflatio, -ōnis, ‘inflament’, derivat del verb inflare, amb el significat de ‘bufar a dins d’una cosa’.

I si el que volem és expressar el contrari, és a dir, una caiguda general dels preus dels béns i serveis, aleshores disposem del terme deflació, també pres de l’anglès deflation ‘desinflament’, derivat del llatí deflare ‘desinflar’. Ras i curt, doncs, parlem d’inflació quan els preus s’inflen i de deflació quan es desinflen.

Ara bé, com que els preus no sempre s’inflen i es desinflen de la mateixa manera, ens cal disposar d’altres termes, emparentats amb la inflació i la deflació, que ens serveixin per a designar els diversos conceptes relacionats. Així, si volem referir-nos al fet que els preus dels productes i serveis s’inflen de manera tan ràpida i excessiva que arriben a quedar fora del control de les autoritats monetàries, només cal que afegim el prefix d’origen grec hiper-, que significa ‘sobre’ o ‘ultramesura’, al substantiu inflació per a formar el terme hiperinflació. Però quan el que es vol indicar és un cert desinflament o desacceleració temporal del ritme de la inflació dels preus, utilitzem el prefix llatí des-, que indica una inversió del significat de la base a la qual s’adjunta, en aquest cas, inflació, i ja podem parlar de desinflació.

L’arbre genealògic d’aquesta família de termes, però, no s’acaba aquí i inclou altres parents potser no tan coneguts, com la biflació i la reflació, que ens han arribat com a manlleus de l’anglès i s’han adaptat morfològicament al català. En el primer cas, el terme biflació és una adaptació del manlleu anglès biflation, format a partir del prefix bi- (‘dos, dues vegades, doblement’) i el segment flació, present en els mots semànticament relacionats inflació i deflació, que fa referència a la presència simultània d’inflació i deflació. En el cas de reflació, es tracta d’un manlleu adaptat procedent de l’anglès reflation, creat a partir de l’adjunció del prefix re-, que indica intensificació, al segment final del mot inflació, que designa la situació econòmica caracteritzada per un augment de la taxa d’inflació provocat per l’increment de l’activitat econòmica, com a conseqüència de les accions dutes a terme per l’autoritat econòmica amb l’objectiu de revertir un període de recessió o deflació.

I com passa en moltes nissagues, també trobem parents de la inflació nascuts del creuament amb mots d’altres camps semàntics. És el cas del terme estagflació, probablement també d’origen anglès, resultat del creuament dels mots estagnació (creat sobre la base del verb llatí stagnare ‘estancar-se’) i inflació, que fa referència a un procés d’estagnació econòmica amb inflació. Un altre cas de mot creuat és agroflació, un manlleu de l’anglès agroflation format a partir de agricultura i inflació, que fa referència a la situació econòmica d’una àrea determinada que es caracteritza per un augment generalitzat del preu dels aliments provocat per l’increment de la demanda de productes agrícoles.

I no volem tancar aquest apunt sense esmentar la reduflació, aquest parent silenciós de la inflació, calcat de la forma anglesa shrinkflation, format a partir del verb reduir (en anglès to shrink) i el segment flació, present en inflació, que es refereix a l’acció d’un fabricant de reduir la mida o el pes d’un producte comercial a la venda, sovint un producte alimentari o un producte de neteja, sense abaratir-ne el preu, amb l’objectiu de compensar l’increment dels costos de producció. En el millor dels casos els preus es mantenen, però la mida o el contingut del producte es desinfla. T’ho miris com t’ho miris, del que en màrqueting en diuen reduflació, per als consumidors no és altra cosa que fer passar bou per bèstia grossa.

[Font: TERMCAT]

En temps de quaresma, futbol de carnaval

TermcatDeixa un comentari

D’on ve el futbol?

Més o menys tothom ha sentit a dir algun cop que els orígens del futbol s’han de buscar a la civilització asteca (amb aquell dubte de si és cert que se sacrificava l’equip vencedor). O també entre els romans, que jugaven a una cosa vagament similar com a entrenament dels legionaris —amb un reglament que avui ens posaria els pèls de punta. Però, i entremig, què? Entre els romans i nosaltres, qui va mantenir un esport similar?

Doncs, per exemple, els britànics, amb el seu futbol de carnaval. Imagineu-vos, a la Gran Bretanya de l’època medieval, dos equips multitudinaris (fins i tot de més de cent jugadors) disputant-se una pilota per introduir-la en una de les dues metes establertes. Disputant-se vol dir ben bé això, disputant-se, perquè sembla que l’única regla era la prohibició de matar un adversari. Pel que fa a la pilota —probablement una bufeta de porc inflada— es podia impulsar o carregar amb qualsevol part del cos. I els punts on s’havia de fer arribar estaven molt lluny l’un de l’altre, perquè sovint hi jugaven dos pobles veïns i el guanyador era el que aconseguia emportar-se la pilota cap a un espai simbòlic de casa; posem a dintre de l’església pròpia.

I la religió no només hi era present com a propietària de les esglésies que servien de porteria. De fet, aquest diguem-ne esport es practicava per carnaval. Sobretot el dimarts de carnaval, és a dir just el dia abans que el dimecres de cendra imposés el rigor de la quaresma. Durant una època ben llarga de la nostra història, la quaresma significava el començament d’uns dies grisos i avorrits, per adequar l’estat d’ànim dels creients al temps religiós de la Setmana Santa i la mort de Jesús. En aquest context, el carnaval era realment l’última oportunitat de gaudir d’uns quants plaers, i d’aquí que passés a identificar-se amb la disbauxa. Un esport com el futbol de carnaval s’hi ajustava perfectament.

És per això que en català proposem dir-ne futbol de carnaval d’aquest futbol històric. És una forma que ja es documenta en algunes fonts i que lliga amb el temps en què es jugava i fins i tot amb l’absència de límits i lleis tan pròpia del carnaval. En anglès, en canvi, en diuen mob football (en referència al seu caràcter multitudinari). Altres noms més transparents, i més llargs, són futbol medieval anglès (en anglès, medieval football).

Acabada l’època medieval, aquest joc es va continuar jugant a la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins al segle XIX que pràcticament va desaparèixer, substituït finalment pel futbol actual. Tot i això, avui encara es conserven traces del futbol de carnaval en festes tradicionals d’alguns punts d’Escòcia i Anglaterra…

Ara som en temps de quaresma, ja ho hem dit. Si volguéssiu dirimir amb un partit de futbol de carnaval la típica rivalitat entre poblacions veïnes (Sabadell i Terrassa, Calella i Pineda, Manlleu i Vic, Reus i Tarragona…), tindríeu pràcticament un any de coll per a anar-vos preparant.

Però, sabeu què?, en realitat, més val que feu servir el format actual de futbol. Feu-nos cas. Perquè, per més dur que pugui jugar el rival i per més que l’àrbitre faci els ulls grossos, sempre tindreu més possibilitats de sortir-ne sencers que en un partit de futbol de carnaval.

I, malgrat tot, fins el futbol de carnaval medieval era més civilitzat per a resoldre problemes que la guerra d’avui.

Refugiats

TermcatDeixa un comentari

Aquests darrers dies s’ha tornat a fer visible la realitat dels refugiats. Una realitat que massa sovint s’oblida i que no sempre arriba als titulars. Aquest oblit incrementa encara més la tragèdia humanitària i la vulnerabilitat d’aquestes persones, que busquen la manera de recuperar les esperances i els somnis.

En dret internacional general, un refugiat és una persona que es troba fora del seu país de nacionalitat o de residència habitual i que no pot o no vol tornar-hi perquè tem per la seva integritat física ja que té temors fundats de ser objecte de persecució per motius de raça, religió, nacionalitat, opinions polítiques o pertinença a determinat grup social. Aquest terme, definit a la Convenció de Ginebra de 1951, es basa en la idea clau de la persecució. Per tant, en sentit estricte, una persona que marxa del seu país per altres causes, i no hi ha cap element de persecució o de temor de persecució, no es considera un refugiat.

Tanmateix, en determinats entorns regionals, el concepte de refugiat s’entén de manera més àmplia i inclou, també, les persones que fugen del seu país per evitar les conseqüències genèriques d’un conflicte armat, d’una situació de violència permanent o d’altres situacions de desordres públics greus, així com la violació dels drets humans.

A la Unió Europea, les persones que fugen únicament de les conseqüències genèriques d’un conflicte es consideren migrants forçats. D’acord amb el dret de la UE, les persones en situació de migració forçada poden ser beneficiaris de protecció subsidiària o algun tipus d’asil humanitari o de protecció temporal. 

L’estatus de refugiat i la protecció subsidiària són tipus de protecció internacional, i el dret comunitari preveu la concessió d’asil tant per als refugiats com per als beneficiaris de la protecció subsidiària.

Finalment, en casos de conflictes armats, situacions de violència permanent o de catàstrofes, també és habitual parlar de desplaçats interns. En aquest cas, es tracta de persones que han abandonat el seu lloc d’origen però no han creuat cap frontera reconeguda internacionalment.

Podeu consultar aquests i altres termes en el Diccionari de relacions internacionals del TERMCAT. També hi ha disponible una infografia sobre la condició de refugiat.

[Font: TERMCAT]

Festuc o pistatxo?

TermcatDeixa un comentari

La Pistacia vera és un arbret caducifoli dioic de la família de les anacardiàcies, amb brancatge abundant, que aguanta molt bé la sequera i es conrea pels seus fruits. És originari de l’Àsia central i l’Orient mitjà, i es conrea a diversos països mediterranis des de temps immemorials. El nom comú català d’aquest arbret és festuc o pistatxer.

El fruit que produeix el festuc o pistatxer és una drupa monosperma, ovoide, d’uns 2 cm de longitud, amb closca llisa i de color marró, beix o vermellós que conté una llavor comestible de consistència mantegosa i gust dolç i resinós, de color verd o verd grogós, que s’anomena festuc o pistatxo.

Totes dues paraules, festuc i pistatxo, són igualment correctes i, tot i ser tan diferents, tenen l’origen en la mateixa paraula grega, πιστάκιον (pistákion). En un cas, del grec va passar a l’àrab, que va donar fustaq o‎ fustuq, i de l’àrab va arribar al català com a festuc. La primera font documental en català és de 1335, de l’època d’Alfons el Benigne.

En l’altre cas, el grec pistákion va passar a l’italià, que va donar pistacchio, i d’aquí al castellà (pistacho), al francès (pistache) i a l’anglès (pistachio). El mot català pistatxo sembla que no és un manlleu directe de l’italià sinó per interposició del castellà i del francès, segons ens explica Coromines. En qualsevol cas, és una paraula documentada en català des de 1839, l’any en què va néixer Serafí Pitarra.

En digueu festuc, en digueu pistatxo, mengeu-ne, que són molt bons i aporten, ultra les nombroses calories, fibra, calci, magnesi, zinc, potassi, fòsfor, ferro, tiamina i vitamina E.

Trobareu les fitxes de l’arbre i del fruit al Cercaterm i al cercador del Portal d’alimentació i gastronomia.

[Font: TERMCAT]