Mentre els pastors del pessebre s’escalfen les mans al voltant de focs encesos aquí i allà (focs de plàstic o de bombetes que pampalluguegen), en instal·lacions esportives o a l’aire lliure dones i homes també s’escalfen, fan escalfament o escalfen parts específiques del cos (les cames, els braços, els abdominals), per tenir la musculatura a punt en el moment de començar l’exercici.
Ells (la dona que renta, el pescador adormit sobre l’estany de paper de plata, la pagesa amb el pollastre) porten admirablement bé la immobilitat del plàstic o el fang. Nosaltres, en canvi, de treballar tantes hores asseguts o drets, patim de l’esquena o sentim una tensió dolorosa a les espatlles (l’esquerra, la dreta, sovint totes dues), que ens porta a compensar-ho fent esport.
I això que ells dormen al ras i cauen sovint sobre el suro o el caminet de pedra, no com nosaltres que, quan fem exercicis a terra, desenrotllem l’estora o màrfega per estar més confortables i que ja ens assegurem de portar l’aïllant si el que ens tira són la muntanya i la tenda.
Però els dies de Nadal són sobretot infanteses. Els grans —més desenganyats, erosionats— ens mirem petits i joves convençuts que són el planter i que amb els anys seran una plantilla més forta, més bondadosa, més conscient i més feliç que tots nosaltres. I que sabran fer un món millor per a tot allò que l’habita.
Ara, això sí, és possible que les figures de pessebre prefereixin (de molt!) les mans cansades dels grans i que ja tremolin només de veure aproximar-se els ditets tafaners del planter, ensopegant pel camí amb la molsa i el suro…
En la vida salvatge, un animal no fa res d’especial per a mantenir-se en forma, tan sols es mou constantment. I més li val perquè s’hi juga la vida, tant si està de la banda dels predadors com si està de la banda de les preses: un guepard amb sobrepès passarà gana, i un antílop amb les articulacions rovellades apunta a plat fort en un menú de la sabana.
En canvi, els éssers humans tendim a la vida sedentària. Els nuclis de població eviten que ens passem el dia trescant per la natura; els mitjans de transport, els ascensors i les escales mecàniques ens alliberen de fatigues innecessàries, i les pantalles, el col·leccionisme, els jocs de taula i la lectura ens regalen dies plàcids i emocions bàsicament mentals.
Necessitem, ja es veu, buscar situacions expresses per a fer exercici i, ja que hi som, podríem prendre nota del món animal. Doncs bé, això és exactament el que pretén l’entrenament de rutina animal, o rutina animal.
Podríem dir que la rutina animal (en anglès, animal flow) és una activitat de fitnes sense aparells, que agrupa exercicis a terra executats a l’aire lliure o sobre una estora (alguns de disciplines com el ioga, la capoeira o el parkour), amb dos afegits singulars:
el primer, que la transició entre exercici i exercici es fa de manera fluida, sense talls (d’aquí que en anglès se’n digui flow ‘fluència’);
el segon, que els moviments de base imiten els moviments naturals de diverses espècies animals, com ara felins, granotes, primats i llangardaixos (i per això se’n diu animal).
Segons els seus defensors, l’entrenament de rutina animal proporciona equilibri, força d’articulacions, flexibilitat, potència muscular i consciència del cos i, a més, ho aconsegueix d’una manera divertida. I deu ser cert, perquè la cosa no ha parat de créixer des del 2010, l’any que Mike Fitch, el seu creador, va fundar l’associació Animal Flow per a promoure-ho.
Voleu estar en forma? Doncs ja ho sabeu: allibereu la vostra part més animal i feu com els guepards, com els ximpanzés o com el vostre gos o el vostre gat…
El dia 1 de desembre es commemora el Dia Mundial de la Sida, amb la voluntat de conscienciar tothom que la malaltia continua afectant moltes persones arreu del món. La sida (sigla lexicalitzada que s’ha format a partir de la denominació síndrome d’immunodeficiència adquirida) és la malaltia corresponent a la darrera etapa de la infecció pel VIH (el virus de la immunodeficiència humana). El lema d’aquest any posa el focus en la lluita contra la desigualtat i l’estigmatització, i fa èmfasi en la necessitat de garantir a totes les persones afectades l’equitat en l’accés als tractaments i a l’atenció mèdica i social adequats.
Actualment, a banda de la millora de les mesures de prevenció, que han reduït dràsticament la transmissió del virus, les principals línies en la recerca terapèutica contra la sida són els mecanismes de citotoxicitat cel·lular dependent d’anticossos, els anticossos neutralitzants i les cèl·lules NK, les teràpies amb cèl·lules mare o el desenvolupament de noves vacunes terapèutiques. Sense oblidar que, en un món globalitzat i d’acord amb el principi d’una sola salut, cal assegurar que la recerca biomèdica tingui en compte conjuntament la salut humana, la sanitat animal i la vegetal i els riscos sanitaris associats al medi ambient.
Podeu consultar en línia la terminologia relacionada amb aquest tema en el Vocabulari multilingüe de la sida, que recull més de 425 termes relatius a la infecció pel VIH i la sida que s’utilitzen habitualment en l’àmbit assistencial. A més de la denominació i la definició catalanes (i eventualment notes complementàries), cada terme presenta les denominacions equivalents en sis llengües romàniques (castellà, francès, gallec, italià, portuguès i romanès), amb els indicadors de categoria gramatical corresponents, i també en anglès.
El comerç és un dels sectors de l’activitat econòmica que en els darrers anys ha hagut de fer un gran esforç per adaptar-se contínuament als canvis causats per la globalització, la transformació digital, els nous hàbits de compra en línia, la pandèmia o la crisi econòmica i ambiental, entre d’altres. Amb tot, hi ha conceptes relatius al comerç, com ara el comerç al detall i a l’engròs, que, malgrat aquest entorn canviant, no han alterat en essència el seu significat tradicional.
El comerç al detall que tots coneixem consisteix a vendre petites quantitats de productes o drets de servei al consumidor o usuari final. Per a referir-nos a aquest concepte, a més de les formes normatives comerç al detall i comerç a la menuda, també disposem de les denominacions sinònimes comerç detallista i comerç minorista, normalitzades recentment com a formes preferents, i comerç menudista, com a forma complementària i menys estesa en l’ús.
Si bé comerç al detall (en castellà, comercio al detalle) té una presència important en diccionaris i textos especialitzats i és habitual en l’ús dels professionals del sector, val a dir que les denominacions comerç detallista i comerç minorista també són formes utilitzades amb normalitat en l’àmbit, es documenten paral·lelament en castellà (comercio detallista, comercio minorista) i són més sintètiques que comerç al detall, fet que, segons el context, pot fer-les preferibles.
La persona que es dedica al comerç al detall és el detallista, forma normativa que, juntament amb el mot menys usat menudista, figura des de fa temps en els diccionaris catalans. A aquests noms, cal afegir-hi, també, la denominació minorista, normalitzada de fa poc. Es tracta d’un mot ben format (a partir de l’adjectiu llatí minor i el sufix –ista), motivat i transparent, que s’explica per l’oposició a majorista, i que com més va més habitual és en el seu àmbit.
No deixa de ser sorprenent, però, que, amb l’assortiment de denominacions catalanes disponibles per a fer referència a aquest tipus de comerç, la forma anglesa retail (o retailing) hagi fet furor en l’àmbit i llueixi a l’aparador del discurs comercial (botiga retail, comerç retail, venda retail, sector retail…) i, fins i tot, dels noms d’entitats i associacions catalanes representatives del sector. Igualment, la forma derivada retailer també ha fet forat per a designar el comerciant detallista o minorista.
El mot retail, que en anglès s’utilitza com a nom, adjectiu, verb o adverbi, té el seu origen en el francès antic retaillier, que significa ‘retallar’ o ‘tornar a tallar’, en al·lusió al fet que, en el comerç al detall, el detallista o minorista es dedica a vendre al consumidor individual una part (“un fragment”, “un retall”) del volum de mercaderia que ha comprat al majorista, a l’engròs.
Ara bé, l’estoc de denominacions catalanes que es poden utilitzar per parlar d’aquest tipus de comerç (comerç al detall, comerç detallista, comerç minorista, comerç a la menuda o comerç menudista) i de la persona que s’hi dedica (detallista, minorista, menudista) posa en evidència que l’adopció de l’anglicisme retail no es pot justificar per cap necessitat denominativa, sinó més aviat per una voluntat d’esnobisme i de fer creure que el càntir nou fa l’aigua més fresca.
En aquest temps en què la sostenibilitat econòmica, social, ambiental i, també, lingüística, és més necessària que mai, us animem a contribuir al consum de proximitat i a l’ús de la llengua pròpia.
Atès que els ciberatacs es multipliquen i qualsevol precaució és poca, cada vegada és més comuna l’autenticació de doble factor, que és la comprovació de la identitat d’un usuari basada en un sistema de doble clau, és a dir, que utilitza dos elements de seguretat diferents per a acreditar la identitat i iniciar la sessió.
Com funciona exactament? Segur que l’has utilitzat en l’accés a alguna aplicació bancària, i de fet es pot configurar en la majoria de comptes d’usuari. El primer factor és la contrasenya d’accés al servei, l’aplicació, etc. que nosaltres hem escollit; i el segon factor acostuma a ser un codi de seguretat que s’envia per un altre mitjà (habitualment un SMS al telèfon) per introduir-lo durant la verificació i acreditar que som el propietari del compte. D’aquesta manera, si s’intenta una intrusió perquè es fa un ús il·legítim d’una contrasenya aliena, es pot detectar i evitar l’accés no autoritzat si no es completa el segon factor d’autenticació.
Els experts recomanen aquest sistema ja que ajuda a reforçar la seguretat dels nostres comptes d’usuari. En anglès s’anomena two-factor authentication i també es fa ús de la sigla 2FA.
Segons el Calendari dels Pagesos, les fruites del mes de novembre són l’aranja, l’aranyó, el caqui, el codony, la llimona, la magrana, la mandarina, el nabiu, la poma, el raïm i la taronja. Però, és clar, el món se’ns fa petit i ens agrada tastar coses noves de l’altra banda del mar, o de l’oceà, un cop superats els plàtans i els kiwis.
Una fruita que també està al seu punt òptim ara a la tardor és la pitahaia, el fruit comestible de la planta del mateix nom, la pitahaia (Hylocereus, sp.), una planta originària de l’Amèrica Llatina, especialment de Mèxic i l’Amèrica Central, i que actualment també es cultiva a Israel, el Vietnam i la Xina. La fruita té forma ovoide, arrodonida i allargada, té la pell entre rosa i vermella amb l’extrem de les bràctees més o menys verdós, sense espines, la polpa blanca o groga, de vegades rosada, segons la varietat, amb llavors petites i negres. A banda de menjar-se com a fruita es fa servir com a saboritzant i colorant de sucs i begudes alcohòliques. El fruit de l’espècie Hylocereus undatus, la més coneguda a Europa, se sol anomenar fruita del drac, una designació metafòrica (d’origen asiàtic, segons diverses fonts), basada en l’aspecte dels fruits i en la disposició que tenen en l’arbre.
Si consulteu la fitxa enllaçada veureu que pitahaia té el sinònim complementari pitaia. Aquesta forma, tanmateix, es reserva per a anomenar les cactàcies del gènere Stenocereus i els seus fruits. La pitaia, fruit comestible de la pitaia, té forma ovoide o semiarrodonida, pell entre verda i vermellosa, amb espines, polpa blanca, vermella, rosa, carbassa, groga o lila, segons la varietat, i és molt dolça i té moltes llavors negres. Per acabar d’embolicar la troca, de la pitaia (planta i fruit) també se’n pot dir pitahaia, complementàriament, això sí.
Tant pitahaia com pitaia són adaptacions gràfiques simples de les formes castellanes pitahaya i pitaya, respectivament (originàries del crioll d’Haití), molt esteses internacionalment, la qual cosa permet identificar sense dificultat els conceptes a què fan referència.
Trobareu les fitxes d’aquests termes, amb definició, notes i equivalents en altres llengües al Cercaterm i a la Neoloteca.
A l’hora de fer exercicis que impliquin un contacte del cos amb el terra sempre és més prudent (i més agradable) fer-los a sobre una espuma prima i flonja, que esmorteeixi els impactes. Parlem, és clar, d’una estora o una màrfega.
També està bé recórrer a un material així quan dormim en una tenda, i no diguem si dormim al ras, fent bivac. En aquest cas, per dissimular les pedres que ens amargarien la nit i, sobretot, per evitar la humitat de terra. D’aquesta altra peça, molt similar a l’anterior, en diem aïllant, estora o màrfega.
De totes dues peces en podem dir estora perquè cobreixen una part del terra, i en podem dir màrfega perquè són similars a matalassos senzills; a més, de la segona també en diem aïllant, perquè la seva funció quasi principal és protegir-nos de la humitat.
Ho podem resumir així:
El que no funciona en català, ni al gimnàs ni a la muntanya, és l’*esterilla.
Però per què no ens va bé *esterilla si en català ja hi ha un grapat de paraules que acaben igual?Tenim:
Paraules acabades en –illa per l’evolució fonètica des d’una altra llengua. (Per exemple, camamilla, del grec khamaímēlon; cruïlla, del llatí crucīcŭla, o guilla, del germànic Wisĭla.)
Paraules acabades en –illa perquè estan agafades o copiades del castellà, on -illo/a és un sufix que indica que una cosa és més petita que l’original. (Per exemple, guerrilla com a guerra petita, sabatilla com a sabata petita o vainilla, com a beina petita [vaina, en castellà]).
A més, totes les llengües agafen paraules d’altres llengües, com un element més de la seva evolució natural al llarg dels anys. El català, per exemple, té paraules del castellà, del francès, de l’anglès, de l’italià, de l’àrab, del xinès…
Doncs bé, el que passa és que l’*esterilla té un doble problema:
Està formada per una paraula castellana (estera, corresponent al català estora) i per un diminutiu també castellà (-illa).
Té sentit agafar paraules de fora quan hem d’anomenar significats nous per als quals no tenim paraules catalanes existents ni fàcilment disponibles. I, en aquest cas, resulta que ja tenim estora, màrfega i aïllant, que cobreixen perfectament aquests sentits i que ja es fan servir.
De fet, anem tan sobrats d’alternatives que l’*esterilla no ens cal gens ni mica, ni per suar la cansalada ni per dormir sota les estrelles.
Per cert, tampoc és gaire adequat *estoreta. En aquest cas, perquè aquesta espuma no és precisament petita. Al revés, en general és molt més gran que l’estora que tenim a la porta de casa per escurar-nos les sabates quan venim de fora.
I la *colxoneta, què? Doncs tampoc tenim bones notícies per a les *colxonetes… Però això ho deixarem per a un altre dia.
El món de la gestió de les dades té una importància cada cop més gran en la nostra societat i això comporta l’aparició constant de noves realitats d’aquest àmbit (noves disciplines, nous mètodes, etc.) i, per tant, també l’aparició constant de nous termes per a designar-les. Així, a conceptes ja coneguts o tradicionals, com ara recollida de dades, base de dades, gestió de dades o anàlisi de dades, se n’han afegit en poc temps molts d’altres, especialment relacionats amb allò que s’anomena el big data.
Aquesta forma d’origen anglès, big data, s’ha incorporat oficialment a la nostra llengua fa poc, al costat del sinònim dades massives, que ja es difonia. Podeu pronunciar big data a la catalana: big, amb oclusiva final, com càstig, i data, tal com sona (tingueu present, de fet, que data és un llatinisme de l’anglès, concretament el plural de datum, això és, dada).
Malgrat el plural originari de data, big data s’utilitza majoritàriament en anglès i en la majoria de llengües romàniques com a forma singular i, en català, en masculí: el big data. Es refereix a un volum de dades molt gran, de procedència diversa (publicacions electròniques, xarxes socials, bases de dades, empreses, organismes públics, etc.) i de característiques també diverses (text, àudio, vídeo, etc.), que va augmentant contínuament a una gran velocitat i que, justament per aquestes característiques (les anomenades tres ves: varietat, volum creixent i velocitat de generació), només es pot emmagatzemar i gestionar amb l’ajuda d’eines informàtiques específiques. L’àmbit de la informàtica que s’ocupa del desenvolupament d’eines i sistemes per al tractament d’aquestes dades també se sol anomenar, per extensió, big data.
Aquesta immensitat de dades complexes i sovint no estructurades, que d’entrada pot suggerir una mena de caos ingovernable, resulta, en canvi, de gran valor i utilitat per a les empreses i altres organismes quan es gestiona i s’analitza bé, d’acord amb els objectius de cada lloc. Pot ser cabdal per a la presa de decisions, la millora de l’eficiència, el desenvolupament de nous productes, l’avenç científic, etc. És per això que ha sorgit la ciència de dades (de l’anglès data science), també anomenada datologia en català, que és la disciplina que s’ocupa de l’extracció, la gestió, l’explotació, l’anàlisi i la interpretació de les dades, amb l’objectiu d’obtenir-ne informació i coneixement. Els especialistes en ciència de dades (o datòlegs) utilitzen mètodes procedents de les matemàtiques, l’estadística, la informàtica i altres àmbits d’estudi per a dur a terme la seva feina, i recorren a eines com ara la mineria de dades, l’aprenentatge automàtic (machine learning, en anglès) o els algorismes d’intel·ligència artificial.
Un altre concepte sorgit o impulsat arran de l’eclosió del big data és, per exemple, la governança de dades, que no és altra cosa que la política de gestió integral de les dades d’una organització, destinada a assegurar la disponibilitat, la usabilitat, la consistència, la integritat i la seguretat de les dades. La persona que s’encarrega d’implementar la governança de dades en una organització és el coordinador de dades (o la coordinadora de dades), conegut en anglès amb la forma data steward, una nova figura professional a la qual s’uneix també el custodi de dades (o la custòdia de dades), en anglès data custodian, que s’encarrega de regular l’accés a les dades i de mantenir-ne la integritat i la seguretat, sempre d’acord amb les directrius del coordinador de dades.
Aquests són només alguns dels nous conceptes relacionats amb aquest actiu tan important que són les dades i la seva gestió. Podeu consultar aquests termes al canal Terminologia de les TIC.
Els clubs esportius ho saben: les plantilles de les categories absolutes et poden donar èxits avui, però, a mesura que els que hi juguen es vagin fent grans, caldrà recórrer a la joventut que ve del planter.
És a dir: la plantilla són tots els jugadors i jugadores d’un equip inscrit en una categoria concreta; el planter són tots els jugadors i jugadores joves d’un club que es preparen per arribar a la plantilla dels grans.
I no podem dir que els jugadors en formació venen de la *pedrera? Doncs no, si no és que el nostre club es dedica a formar picapedrers. En català una pedrera serveix exclusivament per a extreure’n pedra, de manera que no té cap relació amb l’esport (més enllà de la bona forma física que requereix treballar-hi, és clar).
Aquí el que ens fa dubtar és el veïnatge amb el castellà. Perquè una de les coses que diferencia les llengües són les metàfores que fan servir per a donar nom a les coses noves: així, en el cas dels joves, el català recorre a planter (el lloc on es crien plantes petites per a trasplantar-les), mentre que el castellà recorre a cantera (el lloc d’on es treu pedra per a la construcció). Que en castellà plantilla i plantel vulguin dir el mateix ens acaba d’embolicar la troca.
Es pot resumir així:
Cuideu el futur del planter. El present de les plantilles el coneixem i està molt bé que ens esforcem a millorar-lo, però les il·lusions sempre cavalquen cap al futur. El demà està per escriure i és el planter, per tant, el que conté totes les promeses i tots els nostres somnis.
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) i la Comissió Europea han designat el 29 de setembre com a Dia Internacional de la Conscienciació de les Pèrdues i el Malbaratament Alimentari per contribuir a sensibilitzar sobre la importància d’aquest problema i les seves possibles solucions. Tant el malbaratament alimentari com la pèrdua d’aliments fan referència al desaprofitament d’aliments segurs, nutritius i aptes per al consum humà. Quina és la diferència entre aquests dos termes?
La diferència rau en la fase de la cadena alimentària en què tenen lloc i les causes que produeixen aquest desaprofitament. La pèrdua d’aliments es produeix en la fase de producció primera de la cadena alimentària i inclou, per exemple, els aliments que es descarten perquè no tenen l’aspecte desitjat que demana el mercat, especialment en el cas dels productes agrícoles. En canvi, el malbaratament alimentari es produeix al llarg de la resta de la cadena alimentària. Alguns dels motius pels quals es produeix malbaratament alimentari són els defectes d’envasament, la data de consum preferent, la sobreproducció, les comandes innecessàriament grans, la dificultat per a preveure la demanda diària o per a comercialitzar aliments aptes amb defectes de qualitat, entre d’altres. Per això és malbaratament alimentari el desaprofitament d’aliments que no s’arriben a consumir perquè caduquen o es fan malbé, les restes de menjars cuinats a les cuines domèstiques o a l’hostaleria, o els excedents de supermercats i restaurants.
Un cop s’ha produït el malbaratament alimentari, les restes d’aliments passen a ser tractades com a residus alimentaris i se’n pot fer ús no alimentari, com ara crear energia o fer compostatge. L’objectiu del dia internacional, a banda de reduir la pèrdua d’aliments i el malbaratament alimentari, és millorar l’ús eficient dels recursos naturals, mitigar el canvi climàtic i donar suport a la seguretat alimentària.
