Encara són ben recents la Setmana Internacional de les Persones Sordes i el Dia Internacional de les Llengües de Signes, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana el terme signant.
Un signant és la persona, sorda o oient, que s’expressa per mitjà d’una llengua de signes.
Es tracta d’un terme de creació relativament recent, que es val del recurs de l’habilitació o conversió: la forma del gerundi del verb signar es nominalitza per a designar la persona que signa, com en altres casos ben tradicionals (acompanyant, ajudant, conferenciant, etc.). En aquest cas, és clar, l’accepció del verb signar pertinent és la que es refereix al fet d’expressar-se per mitjà d’una llengua de signes. També s’ha creat, en oposició, el terme no-signant, per a la persona que no se sap expressar en aquesta llengua.
Hi ha aproximadament 25.000 signants en llengua de signes catalana, dels quals 12.000 són persones sordes que la tenen com a llengua primària de comunicació. Si voleu saber més coses sobre aquesta llengua podeu llegir aquest apunt.
Les partícules en suspensió són partícules sòlides o líquides de diàmetre inferior a 10 micròmetres que es troben suspeses a l’atmosfera, amb una velocitat de sedimentació baixa i un temps de permanència bastant llarg, en funció de la seva densitat. Si bé poden ser d’origen natural —com la pols volcànica, els grans de pol·len o els núvols de pols del desert—, són degudes en gran mesura a l’activitat humana —per exemple, a les emissions de processos industrials, als insecticides aplicats als cultius o a les emissions de vehicles. Per aquest motiu, doncs, és especialment interessant parar-hi esment en la 20a edició de la Setmana Europea de la Mobilitat.
Les partícules en suspensió afecten negativament la salut de les persones (l’exposició a aquestes partícules es relaciona amb processos cancerígens, afeccions respiratòries i cardiovasculars, i problemes d’infertilitat, entre d’altres), però també tenen efectes en el clima de la Terra, ja que canvien la quantitat de radiació solar entrant i la quantitat de radiació infraroja sortint retinguda a l’atmosfera.
Sovint es fa referència a un conjunt de partícules en suspensió amb la sigla anglesa PM (de particulate matter) seguida d’una xifra en subíndex que indica la mida màxima determinada d’aquest conjunt de partícules:
PM10 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 10 i 2,6 micròmetres
PM2,5 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 2,5 i 0,2 micròmetres, conegudes també com a partícules fines
PM0,1 per a partícules en suspensió de menys de 0,1 micròmetres, conegudes també com a partícules ultrafines
En els àmbits específics de la climatologia i la meteorologia, sovint també s’utilitza el terme aerosol atmosfèric(o, simplement, aerosol) per a designar aquest concepte o un concepte lleugerament més ampli (qualsevol partícula sòlida o líquida de diàmetre inferior a 100 micròmetres que es troba en suspensió a l’atmosfera, com les partícules d’aigua de la boira o dels núvols). En àmbits relacionats amb la qualitat de l’aire, en canvi, l’ús de la forma simple aerosol amb aquest sentit es considera imprecís ja que, d’acord amb el significat que té aquest terme en l’àmbit de la química,la denominació aerosol no és sinònim ni hiperònim de partícula en suspensió, sinó que designa clarament un concepte diferent: concretament, el conjunt format per les partícules en suspensió i el gas en què es troben suspeses.
La Setmana Europea de la Mobilitat ha proposat, aquest any 2022, que posem l’atenció en el terme que us destaquem com a #termedelasetmana: descarbonització.
Fa referència a la reducció de la dependència dels combustibles fòssils i de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, generalment d’una manera progressiva. La descarbonització es considera una de les accions imprescindibles en l’actual situació d’emergència climàtica.
El terme carboni és a la base d’aquest terme, però amb un significat que ha adoptat fa relativament poc. Carboni designa estrictament un element químic, però segurament a partir del terme diòxid de carboni, en l’àmbit del medi ambient i la crisi climàtica ha passat a designar el conjunt de gasos amb efecte d’hivernacle que s’emeten a l’atmosfera. Si bé des del punt de vista de la química aquest nou ús del terme carboni podia considerar-se sorprenent i fins i tot inadequat, amb el pas dels anys s’ha consolidat, tant en català com paral·lelament en les llengües de l’entorn. En vam parlar amb més detall en aquest apunt.
Per a la creació del terme descarbonització s’han aplicat simultàniament dos processos de derivació: a la base carboni s’hi han afegit dos sufixos, el verbalitzador –itzar (que crearia el verb carbonitzar) i el nominalitzador –ció, que permet crear el substantiu corresponent (carbonització); i a més, l’adjunció del prefix des– permet donar al conjunt del terme el sentit contrari.
Aquesta setmana ens volem tornar a fixar en un terme que, sovint, veiem utilitzat de manera imprecisa. Es tracta del terme portada, i de la diferència amb el terme relacionat coberta. Una diferència que moltes persones ja tenen present, però que pel que es veu en textos de diversa mena, encara no és de coneixement general.
Com es veu a la il·lustració que acompanya aquest text, la portada no és pas la part més externa del llibre, sinó una de les primeres pàgines de l’interior, que es caracteritza per incloure el títol de l’obra i, normalment, l’autor i l’editor. En general, a la pàgina posterior de la portada hi trobem la pàgina de crèdits, amb el copyright i altres blocs d’informació.
En canvi, la coberta (o tapa) sí que és la part més externa del llibre, normalment feta amb un cartó o un paper més gruixut, sovint il·lustrada. La coberta protegeix la part anterior, el llom i la part posterior del llibre (aquesta part posterior és la contracoberta). De vegades, els llibres es presenten encara amb una sobrecoberta, que cobreix la coberta pròpiament dita.
Per tant, quan passegem entre parades de la fira del llibre, o quan entrem a una llibreria i badoquegem entre els prestatges, el que veiem són les cobertes o sobrecobertes dels llibres. Si en volem veure les portades, els hem d’obrir.
Ah, i un consell per a estudiants: quan citeu un llibre en una bibliografia, és millor que prengueu les dades (títol, nom de l’autor, editorial, etc.) de la portada i de la pàgina de crèdits, i no pas de la coberta; en general, és més probable que la portada i els crèdits hagin estat revisats per l’autor del llibre, i en canvi la coberta sol seguir un procés de creació diferent que no sempre garanteix que l’autor l’hagi poguda revisar.
Si us interessa la terminologia relacionada amb el món del llibre, podeu consultar el diccionari en línia Terminologia del llibre, amb prop de dos-cents termes relatius a la indústria editorial corresponents a àrees com l’edició, la impressió, la comercialització i la publicitat.
En l’àmbit del màrqueting i la comercialització, quan parlem de marca ens referim als signes que identifiquen una empresa, un producte o un servei i el distingeixen d’altres. Paraules, lletres, xifres, sons, imatges, figures, símbols, gràfics o formes tridimensionals, com ara envasos o embalatges, poden constituir una marca. I de marques, n’hi ha de molt tipus: marca de producte, marca de servei, marca nacional, marca internacional, marca global, marca col·lectiva, etc.
La disciplina especialitzada en la creació, el desenvolupament i la gestió estratègica d’una marca a fi d’aconseguir que tingui una presència rellevant, diferenciada i duradora en el mercat s’anomena brànding o, també, construcció de marca. Fixem-nos que allò que diferencia aquestes dues denominacions sinònimes és la seva procedència: mentre que la primera és una adaptació al català del manlleu anglès branding (nom derivat del verb to brand ‘marcar’), força implantada en l’àmbit, la segona està formada per mots catalans patrimonials, construcció (del llatí constructio, -ōnis) i marca (del llatí marca), i tot i ser força descriptiva i clara semànticament té poc ús entre els professionals del sector.
I si el que es vol crear és una marca denominativa o marca verbal, és a dir, una marca representada mitjançant paraules, lletres, números o qualsevol altre caràcter que pugui escriure’s, seran els professionals del brànding verbal els encarregats de construir tots aquells elements verbals de la marca, com ara el nom de marca, l’eslògan, la veu de marca, el vocabulari de marca o els missatges, que la identifiquin i la diferenciïn de la resta de marques.
Per cert, sabíeu que per a designar l’activitat consistent a posar nom a empreses, productes, serveis, dominis d’internet o altres no utilitzem l’anglicisme naming, sinó creació de noms de marca? I que pel que fa a la tàctica de màrqueting consistent a suprimir temporalment el logotip d’una marca en un producte i mantenir únicament altres elements d’identitat visual que segueixen fent recognoscible la marca, no cal parlar de debranding, sinó, senzillament, de desmarcament?
Vora la mar, la fresca de la marinada porta consol als dies forts de l’estiuada.[i]
La marinada és un vent que bufa de mar cap a terra que s’explica, segons la física, per l’escalfament diferencial entre la terra i l’aigua. A la cuina, però, la marinada és un preparat líquid on es deixa reposar una vianda (carn, peix, verdura, fruita) a fi que resulti més saborosa.
Una bona marinada no té una recepta específica, però té una fórmula bàsica: oli (l’oli d’oliva verge extra serveix per a tot), un àcid (vinagre, suc de llimona o d’un altre cítric, fins i tot vi o iogurt), en una proporció de tres d’oli per un d’àcid —la proporció és important perquè un excés d’àcid pot fer malbé la proteïna animal. Continuem amb la fórmula: una mica de sal (qualsevol sal, o també salsa de soia), una mica de sucre (o mel o xarop o panela), en una proporció d’una cullerada per cada mitja tassa d’oli i, finalment, per arrodonir el perfil de gust de la marinada, herbes fresques o seques, ratlladura de cítrics, all, ceba i espècies. Si voleu un gust més mediterrani, poseu-hi orenga i alfàbrega, si voleu un gust més asiàtic, poseu-hi gingebre ratllat o coriandre.
Un plat una mica de moda a base de peix marinat és el cebiche o ceviche o sebiche o seviche, una varietat de noms digna de la varietat de llocs d’on és originari, tot al llarg de la costa Pacífica de l’Amèrica Central i del Sud, i de la varietat de preparacions. El cebiche s’ha popularitzat a tot el món i ha entrat amb tanta força que totes les llengües, també el català, han adoptat el manlleu castellà directament. En la fitxa que hi ha al Cercaterm hi veureu la marca de llengua d’origen que ens dona la pista de com pronunciar el terme; en aquest cas concret, el dígraf ch cal pronunciar-lo com ho fa l’espanyol, amb el so corresponent a tx.
El cebiche, com dèiem, és una plat de peix o de marisc cru tallat a trossets i marinat amb llima, sal, pebre, ceba, xili, etc. En el cebiche el suc de llima “cou” el peix, pel temps que es deixa marinant, la carn queda opaca i es torna ferma. Sembla cuit però de fet és cru. Se serveix fred de la nevera, amb ceba tallada a la juliana, coriandre tallat petitó i acompanyat de moniato bullit i blat de moro.
De receptes de cebiche en podeu trobar moltes i molt variades a internet, ja sabeu que nosaltres només donem receptes lingüístiques. Les nostres les trobareu al Cercaterm i al cercador del portal d’alimentació i gastronomia. Bon profit!
[i]Primers versos de Marinada, una de les sardanes més conegudes, composta per Antoni Pérez Moya.
Darrerament s’ha parlat molt de la verola del mico, una malaltia infecciosa zoonòtica causada per un poxvirus. Es caracteritza per una síndrome que comença amb febre, mal de cap, cruiximent, mal d’esquena, esgarrifances i esgotament; que continua amb una erupció, inicialment a la cara i estesa després a altres parts del cos, sobretot a les extremitats, i que evoluciona fins a la formació d’unes crostes que finalment s’assequen i cauen. En alguns casos pot causar complicacions greus, especialment en persones immunodeprimides o fràgils.
Des del punt de vista denominatiu, a més a més de verola del mico, en català també són adequats els sinònims verola del simi, pigota del mico i pigota del simi. Igualment, són adequades les formes amb el complement en plural (verola dels micos, verola dels simis, pigota dels micos i pigota dels simis), si bé són més freqüents les formes amb el complement del nom en singular. D’altra banda, en català septentrional, la forma habitual per a designar la verola és la variant formal picota (a partir de pigota).
La malaltia, endèmica de l’Àfrica occidental i central, afecta esquirols, rates, ratolins i micos, però es pot contagiar també als éssers humans com a zoonosi. Es transmet per contagi directe a través de la saliva, les excrecions respiratòries o les secrecions corporals i per contacte amb les lesions de la pell. També es pot encomanar per contagi indirecte a través de fòmits.
Si bé el salt d’espècie des dels animals als éssers humans es coneix des de fa temps a l’àrea geogràfica d’on és endèmica la malaltia, no s’havien observat casos de probable infecció comunitària fora d’aquesta àrea. Tanmateix, des de fa unes setmanes la incidència inusual creixent en diversos països ha fet que l’Organització Mundial de la Salut hagi alertat de la necessitat de mantenir la cooperació internacional i fer un seguiment acurat del brot per a controlar-ne l’evolució.
Nits tropicals, vespres roents. Ni gana no tenim amb la calor que fa. Però bé hem de menjar i hem de menjar i beure de manera adequada perquè el cos tingui l’aliment que necessita per funcionar i sobretot recuperi l’aigua que va perdent. I ja ho sabem que hem de beure molta aigua i menjar aliments que continguin molta aigua i que siguin frescos i lleugers.
Una de les opcions per aconseguir vitamines, aigua, frescor i una bona combinació de gustos és la cuina de l’est de la Mediterrània, del Pròxim Orient, elaborada amb (gairebé) els mateixos ingredients que la cuina de l’oest de la Mediterrània, o sigui, la nostra: tomàquet, albergínia, cogombre, oli d’oliva, llimona… Per això us proposem un menú per a un sopar de juliol: fatuix i falàfel.
El fatuix és una amanida elaborada amb tomàquet, enciam, cogombre i ceba, tallats ben petits, i amb tossets de pa de pita torrats o fregits, que s’amaneix amb oli d’oliva, suc de llimona o vinagre, menta i julivert, també tallats molt molt petits. La frescor de les hortalisses, l’acidesa de la llimona o el vinagre, el gust amarg del julivert, el perfum de la menta… irresistiblement estiuenc!
Podem acompanyar aquesta amanida amb falàfel, una pilota de forma aplanada elaborada amb cigrons cuits triturats i barrejats amb all escaldat, ceba, coriandre, farina de cigró, pebre vermell, sèsam torrat, comí en gra i un pols de sal, i fregida amb oli d’oliva ben calent. Es menja acompanyat de salsa de iogurt. El falàfel es pot menjar amb forquilla i ganivet o es pot ficar dins el pa de pita (en anglès també s’anomena pocket bread, literalment ‘pa de butxaca’) i menjar-se’l d’entrepà. D’aquest entrepà també se’n diu falàfel.
Què tenen en comú un llibre, un setrill que no enlleferna els dits i una bicicleta? Doncs que són, cada un en el seu gènere, tres obres mestres del disseny.
Per exemple, la bicicleta. És un vehicle de tracció humana, d’aspecte fràgil i inestable i, alhora, capaç d’agafar una velocitat considerable. S’utilitza amb finalitats laborals, esportives i simplement de lleure en totes les cultures i en totes les franges d’edat. És imprescindible, per tant, que la seva estructura sigui resistent (per a suportar el pes i les inèrcies), rígida (per a no flexionar-se en els revolts i els sots) i lleugera (per a poder treure el màxim rendiment de l’esforç de qui hi va). I tot això és exactament el que proporciona el quadre de la bicicleta, amb un disseny que, un cop establert —ara fa uns cent anys—, ha continuat quasi inalterable al llarg del temps.
El secret del seu èxit és l’estructura tubular i la intel·ligència amb què està muntada: d’una banda, la utilització de tubs evita el pes de les peces massisses i disminueix la influència del vent; de l’altra, la disposició que adopten aquests tubs permet donar al conjunt un grau de resistència i de rigidesa molt elevat.
Parlem de com estan disposats els tubs, doncs. Si ens hi fixem, veurem que els tubs del quadre d’una bicicleta configuren dos triangles que comparteixen un costat central vertical. Es diu que la forma conjunta que adopten aquests dos triangles fa pensar en un diamant —però potser cal estar-hi familiaritzat per veure-ho.
Pel que fa al triangle de davant, és un triangle aproximadament rectangle, compost pels tubs següents:
El tub vertical, amb el seient al capdamunt per a acollir el darrere del ciclista (i amb la particularitat que avui en dia no és ben bé vertical, però tampoc seria el primer que no compleix el que promet).
El tub horitzontal, paral·lel a terra, que configura el triangle per la part superior.
El tub diagonal, que tanca el triangle per la part inferior, dibuixant una línia diagonal.
A més, en la unió entre el tub horitzontal i el tub diagonal també hi ha la pipa de direcció, més o menys vertical, que és el tub molt més curt on s’introdueix la forquilla. (En una bicicleta de carretera es tracta d’una forquilla rígida, d’una sola peça, mentre que en una bicicleta tot terreny sovint és una forquilla de suspensió, més elaborada i més pesant, pensada per a absorbir les desigualtats del terreny.)
Pel que fa al triangle de darrere, que s’acosta més a un triangle equilàter, està compost també per tubs:
El tub vertical, que ja es veu que, a més de no ser ben vertical, manté un peu a cada banda per si de cas.
Els dos tirants, paral·lels entre ells i fixats en diagonal a la part superior del tub vertical.
Les dues beines, igualment paral·leles entre elles i fixades en diagonal a la part inferior del tub vertical. (La roda de darrere se subjecta en el punt exacte on s’uneixen els tirants i les beines.)
En bicicletes amb un grau d’exigència menor, com ara les bicicletes de passeig o les bicicletes infantils, és freqüent eliminar el tub horitzontal o disminuir-ne l’altura, per a facilitar la maniobra de pujar i baixar de la bici. El quadre que hem descrit, però, se sol fer servir en les bicicletes de carretera, les bicicletes tot terreny i les bicicletes de cicloturisme.
I això des de fa… uns cent anys. Des de llavors, han anat variant els materials i també el gruix i la inclinació dels tubs, però el disseny s’ha mantingut en línies generals perquè és un disseny d’una simplicitat, una resistència i una lleugeresa prodigioses. Potser només comparables a l’enorme encert dels llibres (reduïts, econòmics, acolorits, pleníssims d’informació i de somnis) i a l’elegància dels setrills de bec, que recullen la gota d’oli persistent i tornen a conduir-la astutament cap a dintre.
(Si voleu accedir a les fitxes completes de tots els termes de la imatge, hi podeu fer clic en aquesta infografia interactiva.)
El terme que us proposem com a #termedelasetmana sol tenir un ús més freqüent en períodes de vacances: és el terme sobrereserva, sovint anomenat amb l’equivalent anglès overbooking.
Fa referència a l’acció d’una empresa del sector turístic d’acceptar una reserva de places per a un allotjament, un viatge o una activitat superior al nombre de places realment disponibles, amb l’objectiu de cobrir possibles anul·lacions i no-presentacions i assegurar-se una ocupació plena.
El terme, semànticament transparent, està creat per composició, amb l’adjunció de la preposició sobre i el substantiu reserva, i calca el procés de creació de l’anglès, tal com també es pot documentar en altres llengües properes (sobrecontratación, sobrerreserva o sobreventa en castellà; surréservation en francès).
Si us interessa la terminologia relacionada amb aquesta àrea, podeu consultar també aquestes tres infografies en què s’il·lustra terminologia pròpia dels aeroports, dels allotjaments o del treball en el sector turístic.
