Ara que ve Nadal i les cases comencen a fer olor de brou llargament pensat, torna a escena el plat fundacional de la tradició catalana, ritual domèstic i prova de foc de qualsevol celebració familiar que es vulgui respectar: escudella, el nostre #termedelasetmana.

L’escudella no només es menja: s’espera, s’observa, es comenta, es tasta i, finalment, se serveix. I aquí entra en joc el verb escudellar: distribuir sopa, escudella, brou, etc., posant-ho en les escudelles o els plats. Si mirem qui ha escudellat històricament en dinars de Nadal, la resposta sol ser bastant previsible. Àvies dretes des de primera hora, mares fent equilibris entre l’olla i la conversa, dones que coneixen el punt exacte del caldo i la mida justa de cada ració. Mentrestant, altres membres de la família esperen asseguts, amb el tovalló ja al coll, com si el brou es materialitzés sol dins el plat per art de màgia ancestral.

Des del punt de vista lingüístic, recordem que el mot escudella ve del llatí scutĕlla (que vol dir ‘copeta, tasseta’) i que originàriament era el recipient ample i hemisfèric que s’empra per a servir les sopes i altres plats.

Aquest Nadal, celebrem l’escudella com sempre, i brindem també amb una tasseta de brou: perquè el brou és col·lectiu, la festa també, i el cullerot pesa menys quan el pes de la tradició no recau sempre sobre les mateixes mans. Com diu la tradició també: «A qui no vol brou, set escudelles».

[Font: TERMCAT]