Com a component de xampús i gels de bany, com a flocs de cereal o en forma de farina del panet de l’esmorzar, com a possible causa d’al·lèrgia o d’intolerància alimentària… la planta de nom científic Avena sativa està molt present a la nostra vida quotidiana.
Però, quin nom rep en català, aquesta planta? Doncs no té un nom, sinó uns quants: en el diccionari en línia Noms de plantes se’n recullen vora una vintena, entre variants lèxiques i formals sinònimes documentades al llarg de tots els territoris de parla catalana (podeu veure’n la fitxa corresponent).
Si ens remetem a dues obres lexicogràfiques de referència, tant el Diccionari de la llengua catalana com el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) presenten civada com a terme principal i avena com a sinònim. La raó d’aquest tractament és l’extensió territorial més àmplia de la forma civada davant de la forma avena. El DCVB esmenta que avena només es fa servir “a la part meridional de Catalunya i en el regne de València”, i aquesta informació es confirma en un dels mapes de l’Atles lingüístic del domini català.
En conseqüència, els usos en publicitat o en documentació mèdica, per exemple, haurien de tenir en compte aquest fet: un parlant del Principat o de les Balears hauria de fer servir civada però, en canvi, al sud de Catalunya o al País Valencià un parlant en diria avena i s’estaria referint a la mateixa espècie. Això no exclou que la gran variació de geosinònims faci que, per exemple, a València se sentin també formes com civà.
Les denominacions són les mateixes tant si es parla estrictament de la planta com dels productes que se’n deriven més o menys tractats, de manera que a les zones on es diu civada, per exemple, també caldria dir xampú de civada, cereals de civada, al·lèrgia a la civada, etc.
La situació és molt comuna en els noms dels éssers vius i ha estat explicada amb aprofundiment en moltes obres. Si teniu curiositat o interès per aquesta qüestió, us convidem a consultar aquestes obres: el diccionari en línia Noms de plantes (Joan Vallès et al.) i els articles “El cas dels noms catalans de les plantes” (Joan Vallès) i “Arduïtat del treball lexicogràfic i terminològic” (Joan Veny).
